28J, del més gran al més petit

Ni fet expressament, a posta. Unes hores abans del 28 de juny, el dia de l’alliberament LGBT, el Tribunal Suprem dels Estats Units declarava inconstitucional que un estat impedeixi expedir certificacions de matrimoni pel fet de que els contraents siguin del mateix sexe. Traduint aquesta mena de circumloqui al llenguatge comú, vol dir que la nació occidental més refractària a fer-ho ha aprovat el matrimoni homosexual. Quaranta-sis anys després dels fets de Stonewell, la primera potència mundial s’afegeix a l’encara selecte club dels estats que concreten legalment el final d’una palmària discriminació entre persones.

Casualitats de la vida, a la decisió nord-americana la va precedir una de similar provinent de Pitcairn, una remota illa del Pacífic, colònia britànica, que ha aprovat una llei permetent igualment el matrimoni homosexual. Estadísticament parlant, no és probable que dos dels seus 48 habitants en puguin fer ús, però si així fos, tindrien encara un inesperat obstacle per intercanviar aliances: l’únic capellà que podria casar la feliç parella pertany als Adventistes del Setè Dia, grup protestant agressivament anti-gai.

Les religions. O més ben dit, les esglésies i els que les encapçalen: el gran destorb per a la consecució dels drets que avui 28 de juny el món reclama amb especial vehemència. És el capellà dels Adventistes, són les innombrables esglésies evangèliques ultramuntanes, és l’Islam en totes les seves faiçons (sunites, xiïtes i tutiquanti) i és, naturalment, la nostra molt estimada Església Catòlica, que aquests dies també ha posat el seu granet de sorra. Resulta que Roma està preparant una mena de sínode dedicat a la família, i com a tast del que s’hi debatrà i aprovarà, ja ha fet públiques unes quantes línies vermelles. En el tema que ens ocupa, cap novetat. Seguirem esperant.

[Imatge: Vilaweb; si algú es vol afegir al 28-J de forma original, l’enllaç https://facebook.com/celebratepride permet que la vostra foto del perfil de Facebook aparegui amb els sis colors de l’Arc de Sant Martí]

Els despropòsits d’una monja

O ex-monja: no sabem ben bé què és, ara que ja s’ha tret l’hàbit però encara no té el permís de Roma per dedicar-se de ple a la política, activitat mundana i pecaminosa com poques. Sigui quina sigui la seva categoria clerical, m’estic referint a Teresa Forcades, que darrerament ha tornat a estar al centre de la polèmica: llistes electorals, vacunes, flota de Gaza… com la cervesa aquella, allí on va “triomfa”.

Sembla que ho faci expressament. Munta un grup polític (que sospitosament ha rebut una notable atenció mediàtica, atès el seu pes específic) amb pretensions trencadores tant en l’eix social com nacional (bé) i no se li ocorre altra cosa que postular-se com a cap de llista del mejunje Iglesias+Herrera, de ben dubtosa trajectòria, sobretot del segon dels eixos. Potser el cognom del de la cueta ha influït en les vel·leïtats de la monja. Disculpeu l’acudit fàcil.

El lamentable desenllaç del cas de diftèria a Catalunya, avui mateix, farà que Forcades i les seves contumaces declaracions anti-vacunes tornin als titulars de la premsa. Per molt que llegeixo i rellegeixo els seus plantejaments, no veig per on agafar-los: que no són del tot efectives, que són un negoci farmacèutic, que els no vacunats poden ajudar a vèncer la malaltia (?)… Ho diu una dona amb estudis superiors del segle XXI, però sembla un bruixot medieval.

Potser per airejar-se una mica, la bona dona va decidir enrolar-se a la denominada “Flota de la Llibertat” per trencar el bloqueig al que sotmet el pèrfid estat d’Israel la franja de Gaza. Va ser entendridor sentir-li dir que els vaixells serveixen per fer arribar als palestins, entre altres productes de primera necessitat, medicaments. Com diu? Medicaments de les farmacèutiques? Ho he sentit bé?

Potser tantes emocions en pocs dies han passat factura a la salut de Forcades, perquè ha hagut d’abandonar la Flota aquesta per “indisposició”. Amb què se la farà passar per no trair els seus principis, em pregunto, encuriosit.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Pedro Zerolo, l’optimisme i l’eficàcia

Una mostra de respecte i de gratitud en la mort del polític socialista i activista LGTB Pedro Zerolo (1960-2015). La consecució del matrimoni entre persones del mateix sexe, el més mediàtic i cridaner dels èxits del moviment gai a l’estat espanyol, va ser obtingut en bona part gràcies a l’entusiasme, constància i determinació de Zerolo, un canari nascut a Veneçuela que exemplifica el servidor públic verdaderament eficaç, si per eficàcia entenem la correspondència entre objectius proposats i resultats aconseguits.

Optimisme, eficàcia i moltes més virtuts que adornaven l’activista del cabell escarolat (fins que la cruel malaltia que patia va fer desaparèixer) que avui ens ha deixat. El seu adéu ha despertat unànimes mostres de tristesa i pesar. Aquest blocaire s’hi uneix.

[Imatge: www.cadenaser.com]

 

Atenció: pregunta

Recordo l’època en què Felipe González es va veure en la tessitura de complir la seva promesa electoral de convocar un referèndum sobre l’OTAN. La promesa, com recordaran tots aquells que comencen a tenir una edat, era que l’estat espanyol sortís de l’òrgan de defensa militar, però el PSOE i Felipe al capdavant, una vegada al front del govern, lligats per la realpolitik i pressionats pels corresponents lobis, es van desdir i van decidir que el millor per a l’estat i els seus soferts ciutadans era continuar com estàvem, a dins de la denominada eufemísticament Aliança Atlàntica.

Per tal de complir amb la promesa del referèndum i a l’hora no complir amb la de la sortida de l’OTAN es va originar un intens debat polític i periodístic sobre com resoldre aquesta quadratura del cercle. Recordo que un periodista va proposar, mig en broma mig seriosament, que el govern socialista formulés una pregunta del tipus (cito de memòria): “¿Està vostè a favor de la permanència d’Espanya a l’OTAN amb el seu vot en contra?”. Deia l’opinant que aquesta formulació paradoxal seria l’única manera de que Felipe complís amb els seus compromisos davant la ciutadania. Al final, la cosa no es va desviar tant d’aquesta rocambolesca proposta, perquè la pregunta que se’ns va fer incloïa també un seguit de clàusules i condicions (sobre armes nuclears, bases militars i alguna cosa més) per tal de decantar el resultat a favor del sí, com així va ser.

Aquesta llarga parrafada d’uns fets que ja tenen trenta anys m’han vingut de nou al cap amb la notícia estrella de la jornada: la pregunta als militants d’Unió Democràtica sobre el posicionament del partit respecte al procés sobiranista. Hi ha alguns punts en comú entre l’envit felipista dels anys 80 i el duranista de 2015, però mentre la primera, probablement gestada a La Bodeguilla, era treballada i audaç (reconeguem-ho), la segona, pastelajada en alguna suite del Palace, és una barreja de bunyol i galimaties, un perfecte exemple de la vella política del voler i doldre, un enèsim intent de marejar una perdiu molt marejada ja.

Des de l’absència de paraules clau (independència, sobretot) fins a inconcrecions (el procés a seques), passant per la confusió que suposa deixar el “no” als que estan a favor del “sí”, tota la pregunta-llençol és un jeroglífic de no fàcil solució. El portaveu del partit, Ramon Espadaler, ha assegurat que la redacció final respon a un desig de trobar el màxim consens intern: però una pregunta no es fa per decidir entre dues opcions formulades de manera clara? No es fa precisament perquè dins un col·lectiu (l’electorat, un municipi, o en el present cas un partit polític) hi ha posicions enfrontades sobre un tema concret? Doncs llavors per què es fa una pregunta que vol quedar bé amb tothom a base de no quedar bé amb ningú (ni amb els de dins, ni amb els de fora)? La consulta interna a UDC es va convocar, suposo, per aclarir la posició del partit de cara a les eleccions plebiscitàries de setembre i, vistos els fets, el resultat no aclarirà res sigui quin sigui.

Unió, doncs, sembla seguir el camí empès en el seu dia per Iniciativa de seguir apostant encara per la denostada tercera via, de continuar instal·lada en l’ambigüitat conceptual i de fer treballar les ja exhaustes puta i Ramoneta, que s’han ben guanyat la jubilació. Massa tard. Els d’Unió no ho saben, potser ni ho sospiten: a les properes eleccions qualsevol inconcreció en el debat sobiranista tindrà un fort càstig a les urnes.

Poc després de la compareixença als mitjans, Espadaler (que va dir seriosament que la pregunta era “clara”) ha hagut de tornar a intervenir en públic per doldre’s de que els mossos d’esquadra, cos sota les seves ordres en tant que conseller del ram, no han estat convidats a una cimera antiterrorista a Barcelona. L’estat espanyol, via ministre Fernández, no és Unió a l’hora de prendre decisions. Les té molt clares i sense posar condicions, ni sis, ni una: cap.

[Imatge: www.elprat.cat]