‘Aparició sensible d’un mort o d’un ésser incorpori’

És la tercera accepció que he trobat al DIEC del mot fantasma i crec que és la que més escau a un dels ítems informatius d’aquesta setmana, les llistes de candidats presentades pel PSC i pel PP a nombrosos municipis i farcides de noms que no hi tenen cap mena de relació, ni de naixement, ni de veïnatge, ni de res. Abans d’entrar en escarafalls sobre aquesta pràctica, cosa que faré en el segon paràgraf d’aquest apunt, caldria recordar que el fenomen no és nou, perquè si la memòria no em traeix, a les primeres eleccions municipals (1979) dos partits tant minoritaris com poc rurals, el Partit del Treball de Catalunya (PTC) i l’Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT) van fer ús d’aquesta pràctica en diversos pobles del Camp de Tarragona, no sé exactament amb quines intencions, si aparentar una implantació i fortalesa que no tenien o bé sumar vots com fos per aconseguir representació a la somniada Diputació Provincial.

Doncs no, no són maneres de fer les coses. Encara que sigui legal, constitueix tota una mostra de baixa qualitat democràtica omplir els butlletins oficials de llistes i més llistes amb candidats perfectament desconeguts a les poblacions corresponents, protagonitzada, a més, pels dos partits que més s’omplen la boca de “democràcia”… quan els convé. Les explicacions donades pels interfectes tenen el seu interès. El PP, per boca de l’inefable Enric Millo, assegura que acudeixen a aquesta pràctica perquè els seus militants o simpatitzants “se senten amenaçats” a les poblacions, en una soterrada confessió de que, en el fons, ja els agradaria de que això realment es produís per treure rèdits d’un útil victimisme. Però no podrà ser, ves què hi farem…

Al PSC, per la seva banda, li hem sentit una justificació més recargolada: si la gent espera votar “catalanisme” o “independentisme” en aquestes eleccions, també hi ha gent que espera poder votar “socialisme” i per tant, per no defraudar-los, se’ls ofereix una papereta amb unes sigles conegudes i uns candidats que no tant o gens. Primera qüestió: s’agraeix la clarificació política que suposa establir la disjuntiva catalanisme/socialisme, que ja coneixíem però que no està de més posar en valor. Segona qüestió: al donar tanta importància al fet que molta gent espera votar “estelada” i no una altra cosa sembla que busquin, ells sí, donar un caràcter plebiscitari a aquestes eleccions. Qui ho havia de dir. Ho seran o no en funció dels números que cadascú faci el 25 de maig. Personalment crec que com més regidors de la causa hi hagi, millor que millor, però el sobiranisme cometrà un error si s’obsessiona amb aquesta qüestió: les eleccions municipals són, de lluny, on conflueixen més factors distorsionants, de tot ordre, i on resulta més agosarat formular generalitzacions en els seus resultats globals. Tercera i darrera qüestió en l’explicació socialista: presenten llistes dites “fantasma” (o també conegudes com de cuneros o de “paracaigudistes” per no defraudar possibles votants i el que han aconseguit és justament el contrari: cometre un frau de llei en tota regla, en una mostra de menyspreu als seus possibles votants.

Tot aquest enrenou no es produiria si la legislació electoral primés, ni que fos en part, la votació directa a les persones i no a llistes tancades i bloquejades. Llavors no hi hauria cap problema perquè la ciutadania votaria els seus veïns més coneguts, notoris o apreciats, fos quin fos el seu color ideològic, i no els candidats “fantasmes”, les paperetes dels quals quedarien tant en blanc com els llençols que cobreixen els seus “éssers incorporis” com encertadament els defineix el nostre diccionari oficial.

[Imatge: www.taringa.net]

Donar la cara és això?

Llegeixo, amb un punt d’estupefacció (més que relativa, perquè ja tinc molta mili), que la candidata a l’alcaldia de Barcelona per un poti-poti de partits i associacions Ada Colau, posarà la seva cara a les paperetes, al lloc on la resta de formacions hi inclourà les sigles o el logotip.

La idea no és original perquè el pare espiritual, o així, de la nova política regeneracionista i anticasta espanyola, el guru Pablo Iglesias, ja va fer servir similar estratagema comunicativa quan es va presentar a les eleccions europees, amb notable èxit. Veient-ne els resultats, els seus fills polítics (que no gendres) del “cuadrante nordeste” han decidit situar la cara de Colau a dalt i a la dreta del paper de votació, com si fos un segell de correus.

Repeteixo que quedo un punt estupefacte. La candidatura es denomina, oficialment, “Barcelona en Comú” i suggereix, per tant, idees o valors ben cars al segment sociopolític que representa: presa de decisions col·lectives, absència d’individualismes o lideratges, organització horitzontal i no vertical, assemblearisme… I van i posen la cara d’aquella bona senyora com a símbol de la seva opció política.

Sí, ja sé. La decisió de l’aposta té un rerefons comunicatiu, i és que a Ada Colau l’han passejada per tots els platós dels canals televisius amb important share a segons quins barris barcelonins, i això ajudarà a la popularitat d’una candidatura el nom de la qual, Barcelona en Comú, deixa ben freds a molts possibles votants que no tenen altre mitjà d’informació que l’antigament denominada “caixa tonta”. No és ben bé el mateix, però aquesta solució tan elemental em recorda poderosament les peremptòries eleccions que es fan en països del tercer món, de majoria analfabeta, on a les paperetes cada partit és representat per un sol, un elefant o una bicicleta. En tot cas suposa una soterrada falta de respecte al potencial electoral que anuncia, premonitòriament, una futura conversió d’aquests polítics en una nova casta vinguda a instal·lar-se còmodament.

De nou, les comparacions són odioses: els seus cosins segons, la CUP, mai de la vida posarien la cara de David Fernández a les paperetes, suposant que es presentés. I us asseguro que traurien tants o més vots amb aquesta estratagema. El que passa és que uns parlen de valors i els altres els practiquen. No és ben bé el mateix.

[Imatge: www.directe.cat]

 

Aquesta lluna tan blanca

Aquesta lluna tan blanca

coronada d’un vel suau

porta secrets en sa falda

-davantal tibat i blau-.

Me la miro amb ulls d’ombra

que la nit em va guixant.

Si li parlo no m’escolta,

el meu terrat no és prou alt.

Em segueix amb sa lluor

i una nit trista i deserta

fent-me mofes de fredor

perquè estic sola i ho està ella.

Si em canta una cançó

que s’escolta a cau d’orella

jo no en sento gens el so

l’han recollit les estrelles.

Aquesta lluna tan blanca

ja no em parla del que veu

li han sortit taques al rostre

i encara l’envejo, vegeu!

En record de Teresa Rebull (1919-2015). La cançó “Aquesta lluna” és “una fantasia que vaig fer un dia que estava de bon humor”, tal i com li vaig sentir dir en directe a Prada de Conflent el 1983.

[Imatge: www.cancioneros.com]

Dos escriptors incòmodes

Han mort amb poques hores de diferència dos escriptors incòmodes, almenys per a mi.

A Günter Grass el vam descobrir amb la pel·lícula El tambor de llauna (prodigiosa interpretació del protagonista: emetran el film per televisió?), basada en la seva novel·la sobre el nazisme, el mateix nazisme amb el qual va tenir una curta relació de ben jove. Un contacte que va mantenir sempre ocult, ell, que es va permetre donar lliçons després de la caiguda del mur de Berlín, amb les quals alguns mai no vam estar d’acord. Un escriptor incòmode.

images (12)

untitled (19)Al seu torn, l’uruguaià Eduardo Galiano també es va fer famós per una novel·la concreta, Las venas abiertas de América Latina, el llibre que un dirigent sudamericà d’esquerra, no recordo quin, va regalar a Barack Obama. Un llibre de lectura imprescindible, cosa que vaig fer en el seu moment, per a aquells que no hi estem del tot d’acord perquè anem d’un pal diferent. Un altre escriptor incòmode.

[Imatges: commons.wikimedia.org, www.taringa.net]

Setè llibre

Per als milions de fans (més o menys) dels meus blocs, una bona notícia. Acabo de publicar el setè recull d’apunts, titulat Sabates noves, apareguts entre setembre de 2013 i setembre de 2014 a Les aigües turbulentes i Propera parada… Podeu trobar a Bubok les edicions en paper (a la venda per un mòdic preu) i digital (gratuïta).

Família tota (les noves esqueles)

L’esquela que encapçala l’apunt ha sortit publicada avui. En ella es contribueix decisivament a la humanització dels animals domèstics (denominats “mascotes” a la nostra societat consumista i post-moderna). No sé quines bestioles convivien amb la difunta: probablement eren gossos i/o gats, però potser ocells o hàmsters o, qui sap, un d’aquests animals exòtics, tan de moda, que són notícia quan s’escapen per esglaiar el veïnat. Siguin de l’espècie que siguin, aquests animalons han aconseguit el seu legítim dret a figurar en la necrològica de la seva propietària. I no només això: tal com mostra el redactat de l’esquela, figuren precedint protocol·làriament a la “família tota” en l’ordre d’éssers que van estimar la persona desapareguda. Pagaria per sentir els comentaris d’algun membre d’aquesta “família tota” (un cosí, un nebot…) a l’assabentar-se de que uns éssers de quatre potes (a no ser que els animals siguin canaris o boes constrictores) mereixen més consideració que ells.

[Imatge: l’esquela ha aparegut a El Punt Avui; foto de l’autor]

Xavier Vinader (1947-2015)

En la desaparició de Xavier Vinader correspon expressar respecte per la persona i admiració per la seva trajectòria professional. És el moment de recordar-lo com un exemple de periodisme lliure i agosarat, en un moment com l’actual, farcit de professionals acomodaticis o de xitxarel·los de micro i pregunta tòpica. La llibertat d’expressió sempre està en perill, també ara i molt, però el record de Vinader i del seu periodisme d’investigació ens ajuda a tots a defensar-la conseqüentment.

[Imatge: www.premsacomarcal.cat]

 

Metonímies pasquals

Bona Pasqua a tothom. Aquest any he tingut una verdadera sorpresa: caramelles a sota de casa mateix. Les caramelles són una tradició que, com moltes altres, semblava anar en declivi i es manté o fins i tot ressorgeix amb empenta, quan tot ho té en contra: no és modern ni urbanita, al contrari, és rústegament identitari, a banda que no se’n pot treure rèdit polític ni econòmic (la xavalla que arrepleguen amb la barretina serveix, m’imagino, per cobrir les poques despeses que ocasiona la tradició, a banda d’una merescuda celebració gastronòmica). M’he entretingut a buscar a la GEC dades d’aquest costum i he resolt un dubte lingüístic que se m’ha plantejat a l’hora de redactar l’apunt. Resulta que caramella designa, simultàniament, l’obsequi que es rep (diners, ous, botifarres…), la coral que interpreta les peces, i les cançons pròpiament dites. Tot un procés metonímic.

La Pasqua arriba amb una mala notícia. Acabo d’assabentar-me de la mort del senyor Ramon Roig. Ja que parlem de metonímia, Siurana i Ramon Roig són dos conceptes indestriables, perquè a aquest preciós poble del Priorat, a la seva història, al seu patrimoni i al seu paisatge hi va dedicar tota una vida. Ànima de l’Associació d’Amics de Siurana, era d’aquest gènere de persones enderiats amb la recopilació de tot tipus de documentació i objectes relacionats amb el seu motiu d’interès, que mostrava orgullós al visitant, com vaig tenir oportunitat de comprovar quan vaig conèixer-lo i tractar-lo per raons professionals. La bonhomia, el respecte a la terra, l’amor a la història i la passió pel seu poble el caracteritzaven; una mena de persones que van faltant i que, com les caramelles, cal trobar-li continuïtat. Se’l trobarà a faltar el proper 9 de maig, dia del Jubileu de Siurana, esdeveniment al qual estava també molt vinculat. Descansi en pau.

images9OKNJWYS

 

 

 

 

 

[Imatges: caramelles a la catedral de Tarragona, i Ramon Roig (segon per l’esquerra), acompanyat de diferents autoritats, davant l’església de Siurana, www.diputaciodetarragona.cat]

Ara se’n diu ‘vintage’

Aquest matí he visitat a Altafulla la Pleamar Vintage Market. Sota aquest aparatós nom s’amaga una fira d’articles vintage (és a dir, objectes usats bàsicament dels anys 70 i 80), un esdeveniment equidistant d’una fira d’antiguitats seriosa i d’uns encants cutres. El concepte vintage s’ha posat molt de moda entre la gent de moda, valgui la redundància, i la fira d’avui no n’era aliena perquè entre els expositors i els visitants hi proliferaven personatges d’estètica més o menys hipster (cabell engominat, barba cuidada, ulleres de pasta). El públic, majoritàriament de la franja jove, semblava embadalit amb les andròmines posades a la venda (telèfons de disc, menatge de cuina obsolet, bijuteria de fons d’armari…), valorant com a objectes de decoració el que no fa tants anys eren elements ben pràctics (i duradors!) de la vida quotidiana. Entre la quincalla exposada no hi faltaven, convenientment dissimulades, figuretes de porcellana que no gosaríem comprar a un xinès malgrat el seu mòdic preu: però aquí sí que es despatxarà, perquè és vintage.

Perquè l’apunt no quedi massa irònic o incisiu (i perquè el meu amic Jordi M., involucrat en la idea, no se m’enfadi), he de dir que l’esdeveniment no quedava limitat a vendre quatre andròmines del bagul no de l’àvia sinó de la mare, sinó que la complementaven moltes altres activitats musicals i gastronòmiques que, unides al bon temps primaveral i al bonic escenari on tenia lloc (la platja d’Altafulla), han ofert un bon motiu per omplir el matí.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

I la terra tremolà

“En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esqueixà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques es clevillaren, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven; després de la de Jesús van eixir dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s’aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veieren el terratrèmol i tot allò que havia passat, s’esglaiaren molt i deien:

– És veritat: Aquest home era Fill de Déu.”

[Evangeli segons Sant Mateu, www.esglesiavalenciana.org; imatge: Crist de Lepant, catedral de Barcelona, Viquipèdia]