Que no decaigui

Casualitats de la vida, el dia triat per engegar el compte enrere per les eleccions (crucials) del 27 de setembre ha estat la Mare de Déu dels Dolors. Una coincidència involuntària, és clar, però que serveix per il·lustrar l’actual moment del procés sobiranista del nostre país: decaigut en la mobilització social i gens sorprenentment preocupant en l’àmbit partidista. La primera de les dues realitats la vam poder constatar ahir mateix a la concentració de l’Assemblea i Òmnium a la Plaça de la Font de Tarragona, amb una participació menor a la dels moments més engrescadors de la història recent de vies i ves baixes. Tot s’ha de dir: es tractava d’un acte sense més objectiu que recordar-nos que queden sis mesos justos per les eleccions definitives, fins a les quals les persones mínimament entusiasmades o convençudes amb el procés (i el seu esperat desenllaç), que són moltes, hauran de mantenir el tremp i la il·lusió demostrats fins ara.

Que no decaigui. A aquest objectiu s’hi van dedicar Oriol Grau, presentador de l’acte, i els ja insubstituïbles Albert Cortés i Rosa Maria Codines, representants tarragonins de les dues entitats dinamitzadores del procés, un camí que s’està fent més llarg que un dia sense pa. Ens van parlar que avui (per ahir) és “quan tot comença” però en realitat hauria de ser “quan tot acaba” i si això no ha estat així la culpa cal buscar-la, aquesta vegada sense discussió, en uns polítics incapaços de mirar més enllà d’interessos a curt termini.

A l’acabar els parlaments (i la interpretació de “l’Estaca” i “Els Segadors”), l’Oriol Grau va convidar els presents a portar fins el carrer Major la pancarta que recordarà als tarragonins els mesos que queden fins el 27-S. Va advertir que potser ens creuaríem amb la primera processó de Setmana Santa: la dels Dolors. Ens hi podíem haver afegit.

[Imatge: aspecte de l’acte d’ahir; foto Ricard]

 

Què deu ser un cognom espanyol?

En ocasió del tràgic accident d’aviació d’aquest matí, a l’ínclita vicepresidenta del govern espanyol no se li ha acudit altra cosa que comptabilitzar els passatgers “amb cognom espanyol”. Segurament que en el seu subconscient més profund, en la intenció d’aquella bona dona (o així) era parlar de ciutadans de l’estat espanyol, àmbit de la seva competència, si Déu i el 27-S no li posen remei. Però no, li ha sortit aquell ramalazo no sé si dir-ne ètnic o xovinista, en tot cas ben poc post-modern, d’equiparar ciutadania, nacionalitat, cognom i, si es descuida, color de la pell. El fons de l’assumpte, és clar, és determinar si un cognom pot ser espanyol (entenent aquest adjectiu tant referit a l’estat com a una nació, si aquesta existeix, que seria motiu d’un altre debat) i, si ho és, com es destrien. Seria ben il·lustratiu saber com han elaborat l’apressada llista de “cognoms espanyols” minuts abans d’oferir la dada a la ciutadania: “Fernández, este sí, García, este también…”. Què deu haver passat si s’han trobat amb un “Goikoetxea” o un “Ferré”? Els comptabilitzaran com espanyols quan potser, ai las, pertanyen a persones d’Euskadi o Catalunya Nord? I si els Fernández o García son (perdó, eren, desgraciadament) sudamericans? La casuística, tot i que interessant, és prou complexa, com perquè tota una vicepresidenta del govern (que per cert es diu “Sáez de Santamaría”, cognoms racialment espanyols en l’imaginari de molts) s’abstingui de crear aquestes categories que, l’únic que han aconseguit per ara és la crucifixió, via xarxa social, de Quim Monzó i un tuit seu per part dels habituals indesitjables, aquests sí, indiscutiblement espanyols.

[Imatge: www.directe.cat]

 

La ciutat llunyana

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Aquí en teniu una:

 

untitled (14)Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

(Màrius Torres: “La ciutat llunyana”)

 

La bèstia i el sobirà

Poc a afegir a la polèmica de la setmana, la cancel·lació al darrer moment d’una exposició al MACBA que podia resultar inadequada perquè, horror, es mostraria una escultura amb els trets de l’anterior rei d’Espanya en actitud diguem-ne de submissió. Gràcies a la mala traça dels directius d’aquest museu amb pretensions vanguardistes tenim:

Primer: l’escultura, que no es volia exhibir, s’haurà reproduït fins a l’infinit en mitjans de comunicació de tot ordre, els antics i els nous, en aplicació del famós principi Streisand, que provoca l’efecte contrari al buscat.

Segon: s’aconsegueix notorietat per a una obra que, a mi que em perdonin, artísticament no hi ha per on agafar-la, i per a l’artista, una tal Ines Doujak que a hores d’ara deu estar contentíssima per la popularitat guanyada. Potser aviat la Wikipèdia li dedicarà un articlet que no sigui en alemany.

Tercer: el sector de la creació, agraït perquè se’ls ofereix de nou una ocasió d’esquinçament de vestidures al crit de guerra de “no a la censura” (al qual m’adhereixo, que quedi clar). Què més voldrien ells que se’ls prohibissin les seves ocurrències creatives…

I quart: la broma haurà costat uns bons calerons. Tinc entès que la decisió de cancel·lar tota l’exposició es va prendre en el darrer moment, quan ja estava tot muntat, enllestida tota la promoció (que no deu ser barata) i a punt d’obrir portes (potser fins i tot amb un happening de croquetes i canapès, vés a saber). Una decisió presa pels mateixos que deuen plorar dia sí, dia també, per la migradesa de recursos públics i privats.

[Imatge: qui vulgui idees originals per a la mona d’enguany, ja sap on inspirar-se; www.nuvol.com]

Post-scriptum: poc després d’haver redactat l’apunt, s’ha decidit finalment obrir l’exposició al públic i corregir així el primer error. La notícia no modifica en res el sentit de l’apunt, més aviat confirma tot el que hi deia, inclòs l’efecte crida i notorietat que ha tingut la potinera gestió de l’afer, i fins i tot afegint nous elements: els visitants fent-se selfies davant la falla monàrquico-boliviana contribueixen encara més a la banalització de la cultura.

Passar pàgina

El Tribunal Suprem espanyol ha rectificat la sentència de l’Audiència Nacional, també espanyola, sobre els greus aldarulls davant del Parlament de Catalunya i ha condemnat diverses persones a la presó. Gran escàndol, concentracions de protesta, numeret avui a l’hemicicle, intervenció del conseller de la cosa…

Anem a pams. Quan hi va haver els incidents al Parlament, aviat farà quatre anys, vaig mostrar la meva més ferma condemna. No toco ni una coma d’aquell apunt meu. Tractar d’impedir a uns diputats elegits democràticament fer la seva feina a la primera de les nostres institucions no és greu: és gravíssim. A vegades sembla que no en siguem del tot conscients. Qualsevol coerció o mesura de força contra el seu funcionament ha de ser tallada d’arrel, sense més contemplacions.

Una altra cosa és el resultat judicial final d’aquella situació. En desacord amb la primera sentència absolutòria (“aquí no ha passat res”, mira que bé!), no puc dir que m’alegri la nova decisió del Tribunal espanyol. Molts estarem d’acord en què enviar uns quants joves a la trena tres anys (crec recordar que aquesta és la pena) per aquells incidents és passar-se una mica de rosca i aconseguir l’efecte contrari al que molts desitjaríem, i que és passar pàgina d’aquells tristos esdeveniments; altres problemes tenim. Però no, la garrotada de ses senyories ha aconseguit victimitzar els responsables dels avalots. Primeres reaccions: concentració davant la Generalitat (com si tingués alguna cosa a veure amb la sentència) i plantada dels diputats de la CUP, una formació que intueixo (només intueixo) no és la primera preferència de vot, si en tenen, dels energúmens del Parc de la Ciutadella, fills polítics del 15-M i de la Spanish revolution, no ho oblidem.

He parlat de passar pàgina, però no hi ha manera. Semblem condemnats, amb perdó, a viure i reviure sense descans els fets del passat.

[Imatge: www.eixdiari.cat]

L’Ovidi millor

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sé però, que no s’estrena un prat,
seguim sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills, se’m trenquen en la nit
colpegen el meu pit,
i m’omplen d’ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l’ull humit
i el nas demana: Moca’t!

Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d’ocells,
de joves i de vells…
Però ara és altra història?…
Tot i així, un qualsevol fracàs
em posa en el percanç
del record sense glòria.

No és clar, per tant també és obscur,
tinc davant un mur.
El riure se’m capgira.
L’atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur…
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.

Un forat em torna a donar llum,
un cigar em dóna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d’engany em guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra impresa.
Done fe d’aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au adéu, comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig, sóc qui torna!

[Ovidi Montllor: “Bon vent i barca nova”]

Amb mostassa o sense

La precampanya a les eleccions municipals a Tarragona comença a donar saboroses notícies per distreure la respectable ciutadania. La darrera l’ha protagonitzada el cap de llista per Convergència i Unió, Albert Abelló, que no ha trobat millor manera de promocionar la seva encara no prou coneguda candidatura que venent salsitxes al mig del carrer. Així, com sona. L’home va amb una mena de carretó de venda ambulant, s’instal·la a llocs electoralment estratègics (un mercadet, l’entrada a un camp de futbol…) i es posa a vendre salsitxes de Frankfurt.

La iniciativa és molt i molt cutre (s’escauria millor “cutre-salsitxera”), però perfectament esperable en el món de la comunicació política, on el que no corre vola com es diu vulgarment, de manera que si Abelló volia la foto i el flaix informatiu ja els ha tinguts. Però ha tingut més coses, degradant una miqueta més, si cal, el baix nivell amb què la política partidista ens obsequia als soferts electors. A l’Ajuntament, socialista, li ha faltat temps per denunciar el salsitxaire convergent per preparar aliments a la via pública sense el corresponent permís, a la qual cosa Abelló ha contraatacat dient que es fiquen amb ell per raons purament polítiques i que no és l’únic que es dedica a activitats d’aquest tipus sense tenir tots els papers en regla.

Probablement tant l’administració municipal com el candidat convergent tinguin la seva part de raó, però, què voleu que us digui, Abelló fa un flac favor a la seva pròpia causa no respectant (aparentment) la normativa que haurà de fer complir si algun dia arriba a la poltrona, a la cadira perdó, d’alcalde. I parlant de flacs favors, veient quina és la imatge dels polítics en l’actualitat, tampoc sembla una idea genial posar-se a vendre productes derivats del porc al mig del carrer.

[Imatge: foto Judit, www.elpuntavui.cat]

 

El dia de la lampista

Cito de memòria un tuit que em va arribar fa alguns dies: “Per a quan quotes de dones lampistes?”. Irònica picada d’ullet a aquesta pràctica suposadament feminista d’aconseguir la igualtat sexual amb el calçador de reservar quotes, abans en llistes electorals, ara en els consells d’administració de grans empreses i demà no sabem on, pràctica que personalment no aprovo, com ja he tingut ocasió de manifestar en aquest bloc més d’una vegada.

Probablement sempre que n’he parlat era un apunt fet el 8 de març, i és que avui s’escau el Dia de la Dona Treballadora, la benintencionada jornada destinada a reflexionar sobre la igualtat sexual (l’anglicisme de gènere continua intentant obrir-se pas) i que acaba essent un devessall de tòpiques notícies sobre la presència de la dona a tal o qual institució o organisme, quadres estadístics sobre les diferències salarials o digressions sobre qui ha de fregar els plats a casa. Realitats que mostren una situació de desigualtat quan no d’injustícia (que no nego) i que no poden ser tractades frívolament (o no massa) però que no tenen solució amb aquestes polítiques de reserva de llocs a dones (a una persona no se l’ha de valorar pel sexe, sinó per la seva vàlua; a banda d’això, per què les dones sí i els joves o els vells no?), per no parlar de les grotesques normes de correcció política en el llenguatge.

La igualtat sexual no arribarà amb aquest exercicis matemàtics (en realitat discriminatoris) ni tampoc obrint camps d’exclusivitat per les dones. L’altre dia, crec que va ser a Valls, es va organitzar un Ball de Diables format només per dones: pintoresca iniciativa que em va recordar la molt tradicional festa de Santa Àgueda, aquell dia de l’any que les dones fan d’alcaldessa, sorgida en un moment en què la meitat de la població tenia vedat l’accés a càrrecs públics. Avui una gran quantitat de municipis del nostre país estan governats per dones que ho fan tant bé o tant malament com els del sexe oposat (o sigui, nosaltres).

Bé, espero que ningú se senti ofès amb aquesta expansió dominical. I ara us deixo, que m’ha de venir la lampista a casa a reparar-me una aixeta que em degota…

[Imatge: pintada que les amigues (o amics) d’un grup anomenat RC han tingut a bé deixar a la façana d’un col·legi de Tarragona]

Rei per un dia

Ja ha estat localitzat i detingut l’individu de Talavera de la Reina que va agredir una noia a Barcelona. El fet que els amiguets li riguessin la gràcia tot gravant l’escena i penjant-la a Youtube ho ha fet tot molt fàcil, tant la transcendència de la reprovable acció com la localització del seu autor.

No és que em sorprenguin massa els fets, la veritat (a mi no em sorprèn ja pràcticament res), però no puc evitar fer-me algunes preguntes: què porta una persona a atansar-se una altra per darrera i donar-li una patada a la cama fent-la caure enrere, amb evident perill de lesionar-la? Què se li va passar pel cap en aquells moments? Volia quedar bé davant dels seus amics (rebatejats als darrers temps com a col·legues)? Reclamava els seus deu minuts de glòria warholiana, a risc de tenir problemes amb la justícia? Necessito saber per què la nostra societat (amb les seves estructures familiars, escoles i institucions) ha acabat gestant aquests petits monstres de Youtube.

I ara que dic monstres, la derivada de l’afer tampoc té desperdici. Un pobre noi de Tortosa que té una lleugera retirada al “valent” de Talavera, ha rebut un important nombre d’insults per Twitter al ser confós. Reprodueixo la darrera frase de l’anterior paràgraf: per què la nostra societat ha acabat gestant individus que, de forma anònima, es permeten insultar algú confonent-lo amb algú altre. S’han quedat satisfets després de fer-ho? Dormiran tranquils aquesta nit? Si ho fan (dormir tranquils, vull dir) malament, però si no, potser encara és pitjor.

Aclarint el panorama

Notícia: Raül Romeva deixa Iniciativa. La cosa ja es veia venir de fa temps, ateses la trajectòria de l’ex-eurodiputat i les atzagaiades de la seva fins ara formació política. La gota que ha fet vessar el got al bonàs (en tots els sentits) de Romeva és la darrera proposta de la coalició verd-roig-violeta per al futur de Catalunya: ser “un estat lliure i sobirà dins d’una Espanya plurinacional”. Aquesta afirmació propera a l’oxímoron (podem estar “dins de” i ser, alhora, lliures?) no és més que l’enèsima formulació d’una tercera via destinada al fracàs més absolut, bàsicament perquè de l’altra banda estant no permetran ni llibertats, ni sobiranies, ni plurinacionalitats. És una filigrana, una mostra d’ambigüitat destinada a acontentar a tothom (l’ombra de Podemos comença a ser grossa) que acosta els nostres amics de la bicicleta als darrers intents de Duran i Lleida per defensar l’indefensable. Contra aquesta proposta errònia, Romeva diu que prou amb una educadíssima carta als seus companys. El seu compàs nàutic, en metàfora arturiana, marca un rumb diferent, altre que la Catalunya dins d’Espanya.

Una de les virtuts del procés sobiranista és que està obligant tothom a retratar-se i a posar la qüestió nacional per davant del debat social, justament perquè per donar resposta adequada als grans reptes d’aquest cal primer solucionar aquella. Raül Romeva així ho ha entès i ha considerat que és preferible la sobirania de la nació al compromís personal dins una formació que formula unes propostes en què no creu.

El panorama, doncs, es va aclarint. L’anunci de Romeva coincideix amb la decisió d’Albert Sánchez Piñol de deixar de publicar articles a La Vanguardia després del segon episodi de censura viscut en poques setmanes. El diari del señor conde, un altre especialista en nedar i guardar la roba, en voler quedar bé amb tothom, veu com li marxa un dels escriptors de més categoria de les nostres lletres. De la mateixa manera que Iniciativa veu com els deixa plantats un dels polítics més seriosos i treballadors d’aquest país. Molt ben fet.

[Imatge: blogs.ccma.cat]