Adoctrinaments

Ha aparegut publicat al BOE (aquesta font constant de perles hispàniques) el disseny curricular (o com es digui) de l’assignatura de religió catòlica a impartir a educació primària i secundària. Que a aquestes alçades de la pel·lícula encara hi hagi una matèria específicament dedicada a una religió concreta, per majoritària que sigui, alternativa a una altra de més genèrica (de valors o ciutadania, o així), demostra quina mena d’estat és el que encara fruïm. El que ha encès els ànims del respectable és l’enfocament que se li dóna a l’assignatura, més pròpia d’un adoctrinament que de la formació pròpiament dita. La catequesi, com a instrucció de les creences i valors d’una determinada religió, per molt respectable que sigui, necessita un àmbit diferent de l’escola. Aquest currículum és antiquat des del punt de vista pedagògic, i dibuixa una visió conservadora de la religió i de la seva visió de la societat, de manera que les crítiques estan perfectament justificades contra aquest retorn a un model que crèiem superat, potser perquè crèiem també, il·lusos, que l’Església també havia evolucionat cap endavant. En aquest sentit, és especialment llastimós el silenci de la jerarquia de l’Església catalana davant la nova proposta educativa espanyola. Qui us ha vist i qui us veu.

De tota manera, tampoc ens passéssim amb els esgarips contra aquesta decisió governamental. Si del que es tracta és de criticar la intromissió d’una religió a la societat, caldria que reservéssim forces per denunciar tot el que està perpetrant el sector més fanàtic de l’Islam. Periodistes degollats, massacres contra coptes o destrucció de tresors arqueològics: tot això ha estat notícia en les darreres setmanes, mentre continuen segrestades dotzenes d’adolescents a l’Àfrica negra. I totes aquestes atrocitats tenen el mateix origen: la imposició, vulguis o no, d’una visió fanàtica de la religió, i això és molt més greu que obligar nens a aprendre’s de memòria el parenostre a l’aula.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

Quin nivell

La presidenta en funcions del Congrés espanyol, Celia Villalobos (l’andalusa aquella de les vaques boges) ha estat enganxada in fraganti jugant al Candy Crush en el transcurs d’una plúmbia intervenció del cap de files del seu partit, Mariano Rajoy. Gran escàndol. No és la primera vegada que passa, això d’immortalitzar diputats fent mots encreuats o enviant-se nimieses entre ells amb el mòbil, cosa que no ajuda gens a remuntar l’esquifit prestigi de la denominada classe política. Avui, la poca destresa de la senyora Villalobos a l’hora de dissimular el seu avorriment ha proporcionat un nou esbravament de curta volada a una opinió pública cansada d’indignar-se per tot.

Faig un parèntesi. Jo també jugo al Candy Crush. A casa, és clar. Lamentablement m’he encallat al nivell 200 i no puc passar d’aquí, no per falta d’habilitat en el joc sinó per raons purament informàtiques que ara seria molt llarg d’explicar, almenys per algú de lletres com jo. El cas és que entenc perfectament, encara que no ho aprovi, que la diputada caigui en la temptació d’assassinar caramelets de colors i intentar passar de nivell, tot escoltant com a música de fons la salmòdia del registrador de Pontevedra. És realment viciós (el joc, no Rajoy).

La trapelleria de Villalobos no ha estat l’única anècdota del denominat “debat de l’estat de la nació”. El diputat de Compromís, Joan Baldoví, ha sofert un lleuger mareig que ha obligat a interrompre la sessió. El vídeo del moment de l’incident ha permès comprovar la important quantitat de diputats absents de la sala. He comptat, grosso modo, una vuitantena d’escons buits, és a dir, més d’una quarta part van passar olímpicament de la intervenció del valencià per dedicar-se a fer no sabem ben bé què. Aquest és el verdader escàndol: no que algú es distregui momentàniament al ple, sinó tots els que ni tan sols hi assisteixen, ocupats com deuen estar en altres activitats segurament més reprovables que fer explotar caramels. Aquest és el nivell de la classe política.

 

Una altra que tal

Ahir parlàvem del discurset de Rita Barberá del passat diumenge i de les seves seqüeles i conseqüències. L’endemà, la intervenció d’una altra dona ens deixa també una barreja de vergonya i tristesa. Em refereixo a la compareixença de Marta Ferrusola a la comissió del Parlament que investiga corrupteles diverses.

Francament, per dir el que va dir millor que callés. És més, tinc entès que havia anunciat que s’acolliria al seu dret a no declarar, però sí que en va deixar anar unes quantes. Jo l’anava escoltant per la tele i va arribar un moment que vaig haver de tancar-la (la tele, vull dir) perquè em produïa pena i m’incomodava. Ja no eren respostes pintoresques com ara dir que la seva empresa de floristeria va omplir de plantes el despatx del president Pujol, o cíniques i desvergonyides com que els seus fills van amb una mà davant i l’altra darrera (i com s’ho fa algun d’ells per conduir Porsches i Lamborghinis?). El que em va resultat definitivament penós va ser quan, en un moment en què es va veure acorralada per les preguntes de l’oposició (no precisament brillant i encertada, dit sigui de passada), va deixar anar “em fa molta pena aquest diàleg, Catalunya no s’ho mereix”.

Passen els anys i el seu posicionament no ha variat: aquesta identificació entre pujolisme i Catalunya, que abans tenia algun sentit o que era útil per construir i enfortir un país de cara a objectius nacionalment més ambiciosos, però que ara fa més mal que bé. Avui, els únics verdaderament interessats en l’equiparació entre Pujol, la seva família i el seu ideari amb Catalunya són els enemics d’aquesta. Francesc-Marc Álvaro ho explica molt bé en aquest article, que subscric totalment. El president Pujol i el seu món són cosa del passat.

Veient Marta Ferrusola contestant els diputats, amb un punt d’altivesa, no sé perquè vaig recordar la dona de Ceaucescu defensant-se en aquell judici-comèdia previ a l’execució del matrimoni romanès. Naturalment, no desitjo per a ella aquest final, això no fa falta ni dir-ho; només vull que estigui més calladeta i es retiri a cuidar les seves plantes de Queralbs, activitat que segur que fa molt bé.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Ja arriba el ‘caloret’

Rita Barberà, la temperamental alcaldessa de València, ha comès la temeritat d’adreçar-se a la multitud en valencià amb el resultat de tots sabut i vertiginosament amplificat per les xarxes socials. Dic “temeritat”, conscient de que el que caldria és felicitar-la per haver-ho fet després de portar dècades de batllessa a la ciutat del Túria sense haver-li sentit mai, que jo sàpiga, parlar en la llengua de Verdaguer o d’Ausiàs March. Mai no es tard per esmenar una errada com aquesta, encara que hagi estat feta amb un ull posat a les eleccions del maig: el poble, ja se sap, estarà agraït de sentir parlar d’aquesta manera la seva alcaldessa en ocasió tan festiva i entranyable com la inauguració del període faller.

Però no, no ens ha agradat la incursió barberiana a la llengua que fa set-cents cinquanta anys (!) que es parla a la seva ciutat perquè, com bé desenvolupen avui mateix plomes més autoritzades que la meva, el discurs va ser de vergonya aliena. Jo almenys patia sentint la pobra dona com barrejava paraules en català i en castellà, sense ordre ni concert sintàctic o semàntic. Ha dit després que s’ho portava preparat però que, en aquell moment, es va quedar en blanc. Estranya explicació per a una dona de facilitat verbal, de caràcter obert i que té fama d’echada pa’lante, per fer servir una expressió en la llengua que usa en el 99,9 % de les ocasions. Llengües viperines han insinuat que la causa del seu bloqueig oratori era una altra, però no hi ha proves.

Doncs ja ho sabeu: arriba el “caloret”, no vam entendre si de l’hivern o de l’estiu. Però si el 24 de maig comença el bon temps a la capital valenciana, ja signo.

[Apunt dedicat al Francesc Aguiló, que ahir ens va deixar; falsetenc, amic, company de feina, de partit i de responsabilitats polítiques, no oblidarem mai la seva bonhomia; que descansi en pau]

‘Mau fafauraa hono fakahoko: reo noa’ (Complint promeses: la llengua normal)

I te 15 o Haratua 2008, i korero ahau tiakina Maori. A mai i tenei ra ko te te rā Ao o reo images13KMDS11whaea, he aha te pai ki te kōrero e pā ana ki te reo Maori? E ai ki nga mahere UNESCO o reo tata wharengaro, āhuatanga Maori ko e “whakaraerae”. Tenei te tikanga e whakawehi ana ratou heke mai te, ahakoa te korero e te whakatupuranga rerekē. I Basque, mo te tauira, kua homai nei i te kāwai kotahi.

Ko te Maori he, e matau koutou, ki nga tangata taketake o Aotearoa. I teie mahana kei reira e pā ana ki 70,000 kaikōrero, engari i tae noa ki 1800 i te reo o te hunga motu nuinga. Engari ka timata i te tukanga o te whakauru: whakakorehia i te kura, te mana o te reo Ingarihi (anake te reo whai mana) … A waiata maori, e tika? Ko te pāpuni pai eighties, ki te whakataki o te kura rumaki, te tauākī hei reo whai mana o te kāwanatanga, me te hanganga o te teihana pouaka whakaata tuatahi i roto i untitled (10)te Maori. Mehua kore nei i whai wāhi ki te tiaki o te reo, tona ingoa: ko te tohu ko te whakaurunga o te liliu Google (whakawhetai ki te e whakaherea e ahau te kuputuhi Maori).

Na te ara, “Maori” tona tikanga ko “te reo noa”…

 

 

[versió en català]

EL 15 d’agost de 2008, vaig prometre que parlaria dels maoris. I, com que avui és el Dia Internacional de les Llengües Maternes, què millor que parlar de la llengua maori?Segons l’atles UNESCO de les llengües amenaçades, el maori està en situació “vulnerable”. Això vol dir que té el seu futur amenaçat, malgrat que sigui parlat per les diferents generacions. Com l’èuscar, per exemple, a qui se li atorga la mateixa categoria.

Els maoris són, com es sap, els habitants originaris de Nova Zelanda (Aotearoa en maori). Avui són uns 70.000 parlants, però fins el 1800 havia estat la llengua majoritària d’aquelles illes. Llavors va començar un procés de substitució: prohibició a l’escola, prestigi de l’anglès (única llengua oficial)… Una música familiar, oi? La represa vindria als anys vuitanta, amb la introducció de la immersió escolar, la declaració com a llengua oficial de l’estat i la creació del primer canal de televisió en maori. Mesures que sens dubte han contribuït a la protecció d’aquesta llengua, al seu prestigi: prova d’això és la seva inclusió al traductor de Google (gràcies al qual puc oferir el text en maori).

Per cert, “maori” vol dir “llengua normal”…

[Imatges: bandera maori, mostra d’art i la cantant Kiri Te Kanawa, la més internacional dels maoris; Viquipèdia, www.maoriart.net i www.noise11.com]

Albercocs i préssecs (els mitjans de comunicació, estructures d’estat)

Ahir va tenir lloc a l’Antiga Audiència de Tarragona, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assembla Nacional Catalana, un debat sobre el paper dels mitjans de comunicació en el procés cap a la independència. Participaren tres periodistes, representants d’altres tres mitjans: Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, Rita Marzoa (Catalunya Ràdio) i Guillem Ramos (del digital Delcamp.cat). Amb ells, el professor de la URV Jordi Jaria. L’acte, presentat pel també periodista Ricard Lahoz i etiquetat com a taula rodona (que era quadrada i petita), va servir perquè que cada un dels exponents “vengués” la seva parcel·la.

Per exemple, Xirgo s’ho va fer venir bé per passar-nos una presentació (un PowerPoint, vaja) sobre els mitjans escrits, que són els que ell domina, i lligar-ho d’alguna manera amb el tema de l’acte. Alguns apunts: hi ha dos tipus de premsa, la bona (la periodística) i la dolenta (la dels informes de la UDEF); la premsa viu dins tres gàbies, la política, la mediàtico-espanyola i la pròpia; els catalans som diferents dels espanyols (“som albercocs, no préssecs”).

El segon parlador, Ramos, va substituir a darrera hora Vicent Partal, que no va poder venir degut a problemes de salut (diagnòstic: pinçament). Va inflar pit recordant que el seu digital, Nació Digital, és el sisè en difusió. El conjunt d’aquests nous mitjans sumen ja dos milions d’usuaris únics, però malgrat aquesta notable penetració, no acaben de tenir credibilitat. Va posar un exemple ben gràfic: una persona no està del tot morta fins que llegim la seva esquela a La Vanguardia (en paper, clar).

Rita Marzoa va entrar més de ple en la qüestió que ens havia convocat, afirmant des del començament que els mitjans de comunicació sí són una estructura d’estat, tot recordant que les generacions fins els 40 anys ja han conegut des de petits mitjans exclusivament en català (Catalunya Ràdio, TV3, Avui). Es va mostrar especialment preocupada per la qualitat de la llengua en els mitjans audiovisuals i va posar la BBC com a exemple de mitjà públic, de qualitat i amb cura de la llengua.

A Jordi Jaria li va tocar el paper de dolent de la pel·lícula: “algunes coses que diré no us agradaran”. I, efectivament, va entrar de seguida en terrenys lliscosos afirmant que discrepa del model lingüístic que els mitjans de comunicació han d’adoptar en el procés cap a la independència i que, més o menys, havien defensat els altres tres tertulians. La seva tesi és que per salvar el català és necessari un estat, però per aconseguir aquest estat cal una hegemonia social i, per tant, assumir que el castellà és un element constitutiu. La poca penetració dels mitjans d’expressió catalana a la comunitat castellanoparlant, fins al punt de generar dos espais comunicatius diferents, dificulten la consecució de l’hegemonia social de què parlava abans. Per això caldrà prendre decisions polítiques complicades.

Això va provocar la rèplica de Rita Marzoa, que va dir que si els mitjans no havien penetrat en determinades àrees és perquè un determinat partit (el PSC) havia treballat perquè hi haguessin dues comunitats diferenciades, usant el català “com a espasa i no com a vehicle”. Per contra, Jaria va negar l’equivalència “una llengua, un estat” per justificar l’oficialitat única del català. Tot al contrari, va defensar que per obtenir el suport dels castellanoparlants calia que el castellà fos també oficial, no perquè els seus parlants hi tinguin dret sinó per “fer-los nostres”. I va afegir, “fer veure que no hi ha un problema, no ens porta enlloc, igual que amb el tema de l’exèrcit”.

Les argumentacions de Jaria no van convèncer una part del nombrós públic, però no es tractava de convèncer sinó de confrontar opinions i oferir noves maneres d’enfocar la qüestió que ens convocava. Una altra afirmació de l’incisiu professor de la URV que no em resisteixo a transcriure: “no confonguem el bon periodisme amb les notícies que ens agraden, i no confonguem el que ens agradaria amb el que ens convé”. Per acabar, encara una frase lapidària i realista: “estem sols i som petits”.

Uns albercocs, com deia Xirgo, però sols i petits; potser l’important és no fer el préssec.

[Imatge: aspecte de la sala; al costat de l’ampolla d’aigua, jo; foto J.F.; www.elpuntavui.cat]

Notícia: Ciutadans/Ciudadanos són catalans

L’actualitat política ens ofereix avui dues notes ben interessants. Una, el PP es referirà a partir d’ara a Ciutadans/Ciudadanos només en la primera de les dues accepcions, recalcant així la procedència principatina de l’invent dels Rivera, Cañas i companyia. Dues, la web d’aquesta formació política ha eliminat la seva versió en català.

Les dues notícies diuen molt de la percepció que Espanya té dels catalans, i apareixen en un moment en què les enquestes estan subministrant apetitoses expectatives electorals a tot l’estat per la formació originàriament catalana, justificades per una imatge de renovació política (ben discutible, per cert) que ha anat conreant els darrers anys fins a somiar en convertir-se en una mena de Podemos taronja i no morat. Com que Ciutadans aspira a recollir un bon farcellet de vots, bàsicament procedents del PP, els dos partits no han dubtat en rivalitzar entre ells demostrant l’amor que tenen per Catalunya. El primer “netejant” la nostra llengua de la web d’un partit que té la seva seu central a la Gran Via de Barcelona. El segon recordant a la soferta opinió pública espanyola que els de Rivera són “catalans” (horresco referens!) i, per tant, rebutjables com si d’un xampany es tractés.

Que uns s’amaguin de ser catalans i que els altres els ho recordin amb inequívoques intencions electorals demostra quina mena d’estima tenen per nosaltres. Qui vol seguir pertanyent a l’estat, en aquestes condicions? Per cert, que a la web de Ciutadans s’afirma que, en matèria de llengua i cultura, (tradueixo) “les administracions hauran d’atendre en la llengua oficial que triïn els ciutadans”. Llàstima que aviat serem lliures, amb la il·lusió que em feia que m’atenguessin en català a Salamanca…

[Imatge: en aquest cartell de fa uns anys ja apuntaven maneres; www.directe.cat]

Molt graciosos

Un grup d’amics no ha tingut millor pensada que anar al carnaval de Mataró disfressats de guàrdies urbans amb un test al cap, en inequívoca referència a un dels lamentables fets que la pel·lícula La ciutat morta ha posat d’actualitat recentment. Com no podia ser d’altra manera, la facècia ha originat una notable polèmica on s’han trobat la llibertat d’expressió, el respecte a persones i institucions, l’oportunitat de l’ocurrència o el seu (mal) gust. Que la broma hagi estat elevada a la categoria d’escàndol públic pel PP local i que un dels bromistes sigui el fill del candidat a alcalde de Convergència afegeix dosis realment suculentes a l’enrenou generat. Val a dir que ja s’han demanat les corresponents excuses per l’afer, que no es volia ferir ningú i que bla-bla-bla…

Estic completament d’acord amb els que s’incomoden amb la idea d’aquesta comparsa (de cinc i no de quatre com s’està dient: n’hi ha un que s’amaga a la foto, potser preveient-ne les conseqüències). Fer burla, ni que sigui indirecta, d’un servidor públic que ha quedat paraplègic en compliment del seu deure (que en això va consistir el primer episodi del drama del 4-F) és deplorable de totes totes, i aquí hi sobren les esperables apel·lacions a la llibertat d’expressió o al caràcter transgressor del carnestoltes. No sempre ha de valer tot.

Ara bé, elevar els fets a la categoria de possible delicte o amenaçar amb denunciar-los a la instància corresponent ho trobo igualment fora de lloc. Per aquesta regla de tres, es col·lapsarien els jutjats de guàrdia amb la continua interposició de denúncies de tota mena d’escrits, dibuixos, actuacions, frases, piulades o apunts de bloc que transgredissin les molt subjectives línies de l’ofensa personal, el respecte a idees o creences, la correcció política, el mal gust o allò que antigament es coneixia com “moral i bons costums”.

No donem més feina als jutges, que no se la poden treure de sobre. El millor càstig pels cinc graciosos de Mataró seria la indiferència, però com que és obvi que això no ho aconseguirem parlant-ne, haurem d’apostar per la desmemòria i dir que tal dia farà un any i oblidarem l’assumpte. O millor dit, veient com evolucionen els temps, tal hora en farà vint-i-quatre.

[Imatge: Vilaweb]

D’on ve el talent (Joan Veny)

“La passió dialectològica del doctor Veny va lligada de manera natural per la curiositat etimològica i el seu deler per conèixer les arrels històriques de cada paraula. Ja m’he referit, ben intencionadament, a la paraula talent, no debades tema del seu primer estudi etimològic (1957), aviat seguit de tantes i tantes aportacions, una més interessant que l’altra, i que suposen contribucions sobre aspectes negligits i sovint ignorats de la cultura popular, que ens obliguen a fixar la mirada en la quotidianitat i l’entorn natural, com ara l’estudi dels mots relacionats amb l’esternut (1963-1968), o tan plens de saborino com el de “De re ficaria: cat. ‘bordissots’ i ‘paratjals'” (1981), el dedicat a les “figues malenquines” (1988), al “catxel” (1989), i als vins catalans (1993), o els que tracten dels noms catalans del “grill” (1988), la “saura o gralla” (1993), la “fredeluga” (1986), i el mosquit (1997), etc. Esment a part mereixen monografies tan casolanes com “quedar amb ses llànties” (1995), o tan divertides i inoblidables com “erotisme i litúrgia en els noms del QUETSÉMPER” (1986).”

(Del pròleg d’Albert Hauf i Valls a la Miscel·lània Joan Veny, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar ha estat guardonat avui, ben merescudament, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes)

[Imatge: www.iec.cat]