Potser amb Alka-seltzer…

El guanyador d’enguany del concurs de menjar calçots a Valls ha estat en un tris de denunciar l’organització perquè la nit següent al magne esdeveniment se la va passar “vomitant cada dos per tres”, segons les seves declaracions. El motiu, alguna deficiència en la preparació de la preuada menja (s’ha parlat de calçots crus, de que la salsa no estava catòlica…). Calçots crus? Salsa en mal estat? Tot molt més senzill: aquest home es va fotre, amb perdó, 115 calçots (2,2 quilos). No és una quantitat exagerada: l’any passat, qui es va alçar amb la victòria va aconseguir entaforar al seu estómac la gens menyspreable quantitat de 275 ceballots. El meu rècord personal, si no recordo malament, està en 36. Repeteixo, no és una quantitat exagerada, però si te’ls menges a la velocitat de la llum (un trofeu i una efímera glòria estan en joc) passa el que passa. Les darreres notícies són reconfortants: no hi haurà denúncia, el protagonista s’ha sobreposat a la incidència digestiva i l’any que ve tornarà a haver concurs multitudinari a Valls.

Aquí volia jo arribar. Concurs multitudinari, gentada, interès mediàtic, absurdes competicions… El que va començar essent una interessant proposta per promoure la ciutat vallenca, per atreure el turisme i per dinamitzar l’economia de la zona, comença a sortir-se de mare, amb el risc d’allò que ara se’n diu “morir-se d’èxit”. La cultura del calçot, la calçotada, és tota una altra cosa: reunió d’amics (no massa) en un lloc privat per passar-s’ho bé, amb un ritual perfectament fixat per la tradició (diaris, totxanes, salsa, corder, carxofes, taronges, pitet i porró). El que es fa cada any a Valls és una paròdia de la calçotada tradicional i em fa por que, com tot, acabi desvirtuant-se per complert. Les calçotades s’han posat de moda i ja han arribat a l’imaginari dels barcelonins que, en massa, desembarquen a les nostres comarques delerosos de deglutir maldestrament aquests curiosos ceballots de salsa regalimant. Camacu, tu. Anem per mal camí en aquest sentit: tot quisqui (em refereixo a restaurants) organitza calçotades, moltes vegades publicitades en castellà, cosa que no deixa de fer mal als ulls. Això també deu ser la invasió subtil de què parlava Calders. Alarma!

[Imatge: foto J.V., www.naciodigital.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?

 

 

‘Forever and ever’, Demis

Se’ns ha mort Demis Roussos, un dels meus ídols de fa quaranta anys. Com va passar amb Toni Ronald, una certa sensació de nostàlgia m’ha envaït a l’assabentar-me de la desaparició del cantant grec de les túniques llampants i la veu de falset i que, com diuen els cursis, va posar la banda sonora de la nostra vida amb temes com Forever and ever, Velvet mornings, Lovely Lady of Arcadia o Goodbye my Love, goodbye.

He estat una bona estona intentant relacionar la mort de Demis amb el resultat de les eleccions al seu país, ahir. Si fos obertament contrari a la victòria de Syriza podia haver titulat el meu apunt “La pega grega”, però no és el cas: rebo el canvi polític en aquell país amb un moderat optimisme i per altra banda, no voldria posar-me a l’alçada de La Razón i la seva impresentable portada d’avui.

Ja ho tinc: mentre al parlament grec es consolida Alba Daurada (el partit filonazi), mor l’autor de Matins de vellut. Un mal negoci. Fins sempre, Demis.

[Foto de l’autor]

Parla Churchill

“Sóc optimista. No sembla gaire útil ser una altra cosa”.

“El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions”.

“Si el present tracta de jutjar el passat, perdrà el futur”.

“Un fanàtic és algú que no vol canviar d’opinió i no pot canviar de tema”.

“El vici inherent al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al socialisme és l’equitatiu repartiment de la misèria”.

[Paraules de Sir Winston Churchill, mort avui fa 50 anys] 

D’Ítaca a Sísif

Mentiria si digués que em sento satisfet de l’acord aconseguit ahir després d’una maratoniana reunió entre Mas, Junqueras i les tres “Catalines”, sigui dit amb tot l’afecte del món. Aquesta fugida endavant, aquesta nova mostra d'”anar-hi anant”, aquesta procrastinació, té més a veure amb un donar-se temps davant la falta del verdader acord (el que tothom esperava: eleccions al març amb les llistes que fessin falta) que en culminar el procés, per molt que es disfressi amb allò ja tan suat de “cal tenir-ho tot ben lligat, etc.”.

No he estat mai partidari de tirar pel dret ni de precipitar-se, però aquesta vegada, francament, he quedat ben decebut de la solució trobada al sudoku: l’esclat d’il·lusió del 9-N i les atractives propostes tant de Mas com de Junqueras (encara que calgués encaixar una amb l’altra) han derivat en una nova pròrroga del viatge a Ítaca cap a la llibertat nacional. Una travessia que es trobarà en no pocs obstacles, previstos o no: caldrà pactar pressupostos, legislació, possibles remodelacions de govern i acabar el full de ruta per al 27-S, i ho hauran de fer els dos partits que, justament abans de l’acord (o no-acord) d’ahir es tiraven els plats pel cap via SMS per sorpresa i desencís de la soferta societat catalana. Hi haurà unes eleccions municipals entre mig, que actuaran d’element distorsionador, amb l’auge d’atractives ofertes polítiques reàcies al debat sobiranista, i que ens donaran uns resultats (en vots i en nombre de regidors), fàcilment manipulables. Hi ha més circumstàncies que ens haguéssim evitat anant a les urnes al març: com serà l’Onze de Setembre d’enguany, al començament de la campanya, reivindicatiu o festiu, unitari o embrutit per la pugna partidista? Quina tàctica seguirà el govern espanyol coneixent amb tanta anticipació el calendari català? Contraprogramarà amb unes eleccions espanyoles?

Obstacles, dubtes, preguntes que ja no podrem evitar, en ares d’un acord costosament aconseguit però que acabarà convertint el viatge a Ítaca en una versió moderna del mite de Sísif, aquell personatge que quan estava a punt de fer el cim amb una pesada pedra, li rodolava muntanya avall… i havia de tornar a començar.

[Imatge: www.fotolog.com]

 

 

De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]

 

Aquest bloc també és Charlie

Tota la solidaritat amb els treballadors de Charlie Hebdo i amb tot el món de l’humor gràfic en aquesta durs moments. El succés que ha conmogut París i tota Europa farà que, de ben segur, calgui replantejar moltes percepcions, moltes polítiques, moltes actituds. No és l’hora avui ni de demagògies (impresentables García Albiol i Willy Toledo, des d’òptiques oposades) ni de defensar mesures en calent o correccions polítiques fora de lloc. La mort de deu dibuixants i dos policies és, però, un atemptat a uns valors que en ple segle XXI Europa (nosaltres) encara hem de defensar enèrgicament enfront el fanatisme medieval.