La nena maca

Falten cinc hores i escaig per encetar el 2015, un any que promet ser bo si ens fiem de la saviesa popular. El 15 és la “nena maca” en el joc del quinto (o del bingo) i els espanyols tenen l’expressió “estar del quince” per dir que quelcom és exquisit, superior o extraordinari. Amb el sincer desig de que per a tots i per a tothom, nació inclosa, aquest any sigui la nena maca i culminem el que tant de temps hem somiat, us desitjo un molt bon 2015.

[Imatge: rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; passioperbarcelona.blogspot.com.es]

La desgrècia d’Europa

Anava a dir “em fa molta Grècia” el que he llegit avui als diaris, però dos jocs de paraules són massa. El cas, però, és revelador. El mer anunci d’eleccions anticipades a Grècia, amb possible victòria de Syriza, ha fet trontollar magnituds macroeconòmiques a tot el continent europeu i ha provocat els primers mals de panxa en sectors econòmicament molt ben definits.

imagesV990SYTO

Estan per veure moltes coses. Falta que Syriza guanyi les eleccions, falta que pugui governar i aplicar el seu programa, i falta que les mesures que adopti aquest govern puguin afectar prou Europa. No coneixem en detall aquest programa de govern (només les quatre pinzellades de traç gruixut), equiparem Syriza a Podemos (quan no tenen res a veure l’un amb l’altre) i, en fi, parlem alegrement d’un país i d’una societat prou desconeguts (més enllà de pedres, manifestacions als carrers i iogurts jronya que jronya). I tot i així, sobreestimem la influència que pugui tenir un fet puntual d’un país en l’esdevenir de tot un continent.

images

Tot són futuribles i coneixement superficial de la realitat, però ja hem fet la versió hel·lènica de la llei aquella de la papallona i la tempesta, amb la secreta il·lusió, per part de no pocs, que els grecs tornin a votar els partits de sempre (una verdadera casta: en això sí que hi ha paral·lelismes amb la realitat ibèrica) i no una opció fresca, diferent i de futur (i consti que no són dels meus).

[Imatges: hiredknaves.wordpress.com i www.keepcalm-o-matic.co.uk]  

Discussions nadalenques de sobretaula

En les meves sobretaules nadalenques (ja en porto tres, entre família i feina) no s’ha produït afortunadament cap de les discussions polítiques amb què ens ha amenaçat pràcticament tothom, des dels mitjans de comunicació fins a algun ministre del Régimen. Dic afortunadament perquè el sol fet d’imaginar-me la barreja de torrons amb eleccions plebiscitàries, neules amb llista única i polvorons amb Junqueras em produeix un notable rebuig. Quanta fatiga, Déu meu!

En realitat, les meves sobretaules han estat caracteritzades per la major de les harmonies, qualitat que, se suposa, hauria de presidir cada àpat nadalenc.

Podria no haver sigut així. Circulen per la xarxa algunes polèmiques sobre temes d’altíssima transcendència que podrien desembocar en ruptures irreconciliables entre membres d’una família o grup d’amics.

untitled (6)

Per exemple, com ha de ser el tió. Sembla que aquest costum modern d’abillar el simpàtic tronc amb manteta i barretina i afegir-li ulls i nas no és ben vist per sectors més, diguem-ne, radicals. Per aquests defensors a ultrança de la tradició, el tió és o hauria de ser un simple tronc foradat, sense més històries. M’afegiria gustosament a aquest corrent però per a mi el tió (el “cagatió”, com erròniament diu molta gent) és bastant estrany. Barceloní com sóc (i a molta honra), i per tant urbà, no vaig saber de la seva existència fins que vaig venir a viure a Tarragona, just una mica abans d’entrar en l’adolescència i, per tant, sense que em despertés una especial il·lusió el seu descobriment. I des de llavors, el tió no ha tingut cap protagonisme a la meva vida i, en conseqüència, no em sento amb prou autoritat per opinar sobre aquest extrem.

imagesYTMJTNHG

Un altre motiu de sòrdides discussions nadalenques, almenys a la xarxa, és el de la confecció dels canelons: amb beixamel o amb tomàquet. Jo sempre havia cregut que els canelons ortodoxos o standard s’elaboren amb beixamel: almenys així sempre s’havien menjat a casa, tant a Barcelona com a Tarragona, tornant a la meva memòria personal. Ara resulta que no, que això de la beixamel és una substància indigna de l’emblemàtic plat de Sant Esteve, resultat de pèrfides influències franceses, i que l’autèntica salsa que ha de cobrir els canelons és la de tomàquet. No cometré l’error de discutir-ho: els meus coneixements de gastronomia són igual d’escassos que els de la majoria de la gent, però si em donen a triar prefereixo els de tota la vida. Ben gratinats, naturalment.

Tions, canelons… qualsevol tema de discussió és de tota manera millor que pretendre d’arreglar el món. El futur de Catalunya, vull dir. Nosaltres, el poble, ja ho hem discutit (i pensat, opinat, col·laborat, pagat, treballat i votat) prou vegades. Ara que discuteixin uns altres i que ens deixin gaudir les neules en pau.

[Imatges: Viquipèdia i www.mengembages.coop]  

A l’Havana no vaig (resposta a Corfeta)

El meu apunt d’ahir sobre el restabliment de les relacions diplomàtiques entre Cuba i Estats Units ha rebut un comentari de  corfeta82@hotmail.com (no sé com es diu), que agraeixo i que m’agradaria contestar.

Les reflexions de Corfeta van en la línia, molt habitual, d’equiparar democràcia amb capitalisme a l’hora d’abordar els conflictes polítics. Ni són el mateix ni un ha de comportar l’altre. Són conceptes que pertanyen a estadis diferents. Un país sempre ha de ser (o hauria de ser) democràtic, independentment del seu model socioeconòmic. Corfeta em pregunta quin és el meu concepte de democràcia: només n’hi ha un, el règim que respecta els drets i llibertats més bàsics de la persona, inclosos la d’expressió, la de reunió i la de manifestació, l’existència de partits polítics i eleccions lliures, el respecte a la llibertat sindical, la separació de poders, la independència de la justícia, les garanties processals… No sé si tot això es dóna avui en dia a l’illa dels Castro. Jo no ho sé segur, m’ho imagino, però Corfeta sí que ens en pot fer cinc cèntims, ell que ha estat a la Cuba “autèntica” viatjant en autobús i passant calor.

Completament d’acord amb la crítica que fa de la política exterior nord-americana. Insisteixo: això no treu que a Estats Units es respectin una sèrie de drets i llibertats que ja voldríem instaurats en dotzenes i dotzenes d’altres estats al món, blancs, negres, bruns o grocs.

I finalment volia puntualitzar-li una cosa: jo no deia que els Estats Units siguin clars, em referia a la posada en escena formal de la declaració del president Obama, confrontant-la amb la de Raúl Castro, rònega i un pèl sòrdida, una mica tardo-franquista, per entendre’ns.

[Imatge: cartell de la pel·lícula Week-end in Havana, protagonitzada per Carmen Miranda; decine21.com]

El Malecón espera

Cuba és un país fascinant en molts aspectes, que m’agradaria visitar, però em tinc promès a mi mateix que no hi viatjaré mentre no sigui una democràcia. Aquest objectiu, aquesta intenció, són avui una mica més propers amb l’anunci que han fet els governs de Washington i de L’Havana de refer les relacions diplomàtiques després de cinquanta anys de donar-se l’esquena.

Els temps canvien. La guerra freda ja és història i l’antiamericanisme cubà, sigui polític o econòmic, que tants inconvenients comporta en aquella illa potser s’explica només per mantenir l’orgull que suposa haver fet front a la primera potència mundial durant tants anys. Per la seva banda, el govern dels Estats Units, de la mà del president Obama, ofereix la seva faiçó més conciliadora accedint a aquesta mesura de distensió. Cal aprofitar l’ocasió perquè ben aviat el dirigent mulat podria ser substituït pel menys despert de la família Bush, no massa interessats en les bones relacions amb el règim cubà.

La notícia ha estat donada pels dos màxims mandataris en sengles compareixences públiques. El visionat de les dues intervencions és ben il·lustratiu del que són un i altre règims polítics: la claredat i desimboltura d’Obama contrastaven amb la posada en escena ancien régime de Raúl Castro (lectura cansina, decorat de la sala, tot). Decididament, el règim fa figa. Que es donin pressa amb els canvis, que tinc ganes de passejar-me pel Malecón ben aviat…

[Imatge: Viquipèdia]

 

Terrorisme?

La batuda policial d’avui en un conegut edifici okupat de Barcelona i en altres dependències, seguint directrius judicials espanyoles sota l’epígraf “terrorisme anarquista” mereix algun comentari. Terrorisme és un terme al qual han agafat predilecció determinats sectors polítics per designar qualsevol mínima alteració de l’ordre públic o social, sigui efectivament o com a mera intenció. Però com passa amb el terme feixisme, usat també amb generosa inconsciència per altres col·lectius, acaba perdent la seva càrrega primitiva. Sembla ser, pel que ha explicat avui el conseller de torn, que el soi-disant terrorisme anarquista es redueix a activitats de caràcter més o menys violent. Poden ser bretolades o quelcom de més calat però en cap cas el que de sempre s’ha considerat terrorisme, mot que, no caldria recordar-ho, prové de terror.

Però per l’imaginari ultradretà (i també altres imaginaris, tot s’ha de dir), que estén els seus tentacles allà on pot, tot és terrorisme. Mama por. I si l’etiquetem d’anarquista, l’efecte manipulador es multiplica. Rebutjo aquest ús lleuger de determinats conceptes. Terrorisme és assassinar menors d’edat en una escola del Pakistan: això sí que és terrorisme.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Teatre romà de Tarragona

La premsa d’avui anuncia que la Generalitat ha reservat una partida de 450.000 euros del pressupost (a aprovar properament, Deo et Esquerra Republicana iuvante) per destinar-los a dignificar les restes del teatre romà de Tarragona.

A bona hora. Les restes del teatre, al contrari que les seves germanes del circ i de l’amfiteatre, estan deixades de la mà de Déu, pendents d’endreçar-les i incloure-les en les rutes turístico-culturals de la ciutat. Dic a bona hora perquè la memòria em transporta a meitats dels setanta, en plena transició política. Sobre les restes del teatre hi havia la intenció d’edificar-hi: una intensa campanya ciutadana, Salvem el Teatre Romà, ho va impedir però el mateix activisme que va salvar unes restes arqueològiques (més importants del que aparenten) no va ser igual de persistent a l’hora d’exigir a les naixents institucions democràtiques que acabessin la feina recuperant i embellint el conjunt o, com es diu ara, posant-lo en valor.

Ignoro si 450.000 euros són suficients per aconseguir l’objectiu proposat, m’imagino que no, però per a tots els que tenen un mínim de sensibilitat pel passat cultural d’un país i d’una ciutat, la notícia ha de ser ben rebuda.

[Imatge: www.arqueoxarxa.cat]

 

Torna la Marató

Em produeix una certa fatiga la Marató de TV3. Entenguem-nos: no la seva intenció, ni les històries personals (a vegades dramàtiques) que s’hi mostren per sensibilitzar-nos, ni els resultats que tant en termes econòmics com d’avenços científics milloren any rere any. Tot al contrari, són dignes de respecte, suport o elogi.

Parlo més aviat de l’atabalament a què ens sotmet la cadena televisiva des de molt abans del diumenge de referència (avui) fins a molt després. El mateix èxit de la iniciativa ha fet que TV3 hi dediqui molt més temps, interès i atenció informativa del que en pura lògica caldria, fins a produir en mi, i vull creure que en més espectadors, una certa saturació.

A principis de novembre ja comencen amb el disc: que si un cantant, que si una cançó, que si una versió nova… Després es treuen de la màniga el llibre de la Marató. Seguidament es revela el gran secret que ens té a tots intrigats: qui presentarà les 15 hores de programa. No falten les imatges d’una gran sala amb interminables taules amb telèfons, el número de línies, com es munta l’operatiu… Els assajos, que no faltin els assajos. En fi, que quan arriba el diumenge D ja tens unes certes ganes que sigui dilluns. Per cert que, traient un encant al fet de poder engrossir el pot de diners acumulats avui, resulta que es poden fer ingressos molts dies abans… i molts dies després. Un pot que ens és anunciat cada ics hores de programa amb gran entusiasme per part dels presentadors (aquest any el “visitant” Quim Masferrer i la Mònica Terribas, més calmada que abans) i rebut pel públic com si realment fos destinat a ells, a jutjar per l’eufòria desplegada.

 

Ai, les adversatives!

Escàndol de curta volada el protagonitzat avui per l’ínclita Televisió Espanyola. En vint-i-quatre hores quedarà sepultat per l’oblit de la trepidant i turbulenta actualitat, però com que intervenen elements tan suculents, almenys per a mi, com la immigració, el tractament de la informació i l’ús de la llengua, bé val que en quedi constància en aquest bloc.

Resulta que un nigerià resident a Sevilla, en peremptòria situació tant administrativa com econòmica, es va trobar una maleta amb una considerable quantitat de diners. L’home, superant comprensibles temptacions de quedar-se-la, la va lliurar a la policia. Fins aquí la notícia, emmarcada en allò que tòpicament en diríem “d’interès humà”. La part sucosa arriba amb el comentari que en va fer el tuiter oficial de TVE: “Es diu Peter, és un immigrant sense feina però és una persona molt honrada”.

Un però completament sobrer, causant de la petita indignació, que ha posat en evidència el subconscient del seu autor, per a qui probablement tota la gent vinguda de fora i amb dificultats per guanyar-se la vida és per definició si no un lladre, un pícaro, un espavilat que farà el que calgui, poc o gens ètic, per omplir el sarró. En definitiva, el que faria ell mateix en la mateixa situació.

Potser caldria posar a la consideració d’aquest periodista (o potser més aviat noi dels encàrrecs digitals) de TVE que el fet és més aviat a la inversa. És una opinió personal, però jo crec que, precisament, els immigrats que cometen més irregularitats tant d’ordre penal com administratiu tenen els papers perfectament en regla, mentre que els que aspiren a tenir-los lluitant contra mil traves burocràtiques són els primers interessats en observar escrupolosament les lleis de la societat on aspiren integrar-s’hi definitivament.

[Imatge: Vilaweb]

Avui m’han entrevistat a ‘Vilaweb’

Autor/s: Núria Ventura

Jordi Casadevall: ‘Sobre el país, tendeixo a ser optimista perquè ens afavoreix’

Entrevista al blocaire autor dels blocs ‘Les aigues turbulentes’ i ‘Propera parada’.

2014-23-11 Las Palmas-1

En Jordi Casadevall és a +VilaWeb des del 2007 i no escriu un bloc, sinó dos. A ‘Les aigües turbulentes‘ (un nom que pren de la cançó de Simon&Garfunkel) hi comparteix reflexions i opinions molt peronals sobre política, societat, valors i qualsevol tema que li cridi l’atenció. Al segon bloc, ‘Propera parada, hi aboca el seu univers sobre els transports, tota una afició per en Jordi. És un entusiasta dels trens, els metros i els tramvies. Al bloc hi deixa constància de les millors infrastructures del món i hi explica les curiositats més impensables i històries sorprenents on la intervenció del transport ha estat decisiva. En aquests entrevista Jordi Casadevall ens explica d’on li ve l’aficó pels trasports públics i també comparteix el seu parer sobre quin és el desllorigador de les eleccions avançades.

—Des del 2007 que escriviu un bloc que es diu ‘Les aigües turbulentes’, un nom que fa referència als temps que vivim. Però d’allò en fa gairebé 8 anys.

—No canviaria per res el títol del bloc. Vivim en un món on tot es mou mol de pressa i costa de pair tot el que passa.

—Segueixen sent aigües turbulentes, o ja és alguna cosa més?

—Si ens referim a l’àmbit nacional, sí que en els últims tres anys hi ha hagut moltes turbulències, i encara som en aquesta fase.

—Al primer apunt del bloc dieu: ‘estem en un món que està deixant enrere els grans dogmes ideològics i religiosos (afortunadament), però que no és capaç de substituir-los per un nou sistema de valors universals.’ Quins valors creieu que ens manquen?

—Potser els valors que tots voldríem, de justícia, d’igualtat entre les persones, de respecte a les lleis, parlo de les normes que ens donem com a societat. Crec que aquests valors estan una mica deixats de banda.

—Què us va fer obrir el bloc i què us fa anar escrivint apunts?

—Sóc una persona tímida i amb el bloc vaig trobar una bona manera d’abocar la meva opinió sobre qualsevol tema, perquè parlo una mica de tot.

—Escriviu sobretot de política. Què us agradaria que passés en els propers mesos per poder escriure-ho?

—Suposo que allò que una majoria de catalans volem. M’agradaria moltíssim poder escriure sobre la proclamació de la independència de Catalunya. Tendeixo a ser optimista perquè crec que això ens afavoreix. Ara, no sé com acabarà la cosa.

—Com creieu que s’haurien de proposar unes possibles eleccions avançades?

—Sóc poc partidari de fer grans coalicions. Potser estaria més d’acord amb les propostes de fer llistes diferents, reflectint la grans famílies ideològiques de la societat, però que portin un punt comú que seria una declaració d’independència al Parlament de Catalunya.

—Valoreu sovint l’actuació dels líders polítics. Dels que van donar suport a la consulta, en diríeu amb una sola paraula la vostra opinió? Per exemple, d’Artur Mas?

—Audaç.

—Oriol Junqueras?

—Desconcertant.

—Joan Herrera?

—Ambigu.

—David Fernàndez?

—Revelació.

—De tots els apunts que heu fet, quin us ha aportat més rebombori del que és habitual?

—El vaig publicar un 28 de desembre, el dia dels Sants Innocents i que es va titular ‘M’acomiado de tots vosaltres’. Em vaig inventar que m’havien nomenat director general d’alguna cosa de la Generalitat i vaig dir que amb el càrrec no em podia dedicar al bloc i que, per tant, m’acomiadava dels que em llegien. La gent s’ho va creure i em feien comentaris dient-me adéu.

—També escriviu un bloc sobre transports, que es diu ‘Propera parada’. Com és aquesta afició que teniu pels transports?

—Tota la vida m’ha agradat tot el que fa referència a trens, tramvies o metros… A més, sóc un defensor del transport públic i penso que escriure un bloc sobre el tema també és una manera de promoure-ho. Sóc de Barcelona i des de petit que em fascinaven els tramvies, fins que van desaparèixer, l’any 71, que es una cosa que em va fer molta tristesa. A partir d’aquí, em vaig aficionar a més coses, com ara a col·leccionar mapes de metros, postals, bitllets.

—Quin lloc del món té les millors infrastructures de trens o metro?

—Nosaltres no, això segur. En general, tot el que és l’Europa anglosaxona i germànica, és exemplar. Tenen unes xarxes molt completes.

—Com és?

—Aprecien més el transport públic, en canvi, l’Europa del sud ha tingut com una fòbia al tren. Hi ha la idea que és una cosa de post-guerra o ho relacionem en termes de pobresa. Tothom vol aparentar tenir un cotxe el més gros possible.

—Quina és per a vós, la infrastructura més espectaculrar?

—El metro de Moscou. És com un museu i té una aparença de luxe, amb marbres, llums i de tot. Té decoració i mosaics. A mi sobretot m’interessa l’estética dels transports. M’atrau.

—Què en diríeu del transport públic de Catalunya?

—Hauria d’arribar a més llocs. I necessita més modernització. Això faria que la gent usés més el transport públic del que fa ara. Una de les justificacions que a vegades es fan sevir per no invertir tant en transport públic és aquesta, que no s’usa prou. Però si s’inunden els túnels de l’AVE i els trens de rodalies de Renfe són un desastre, és normal que la gent busqui altres opcions.

—Sou de Tarragona. De què n’esteu més orgullós?

—El millor de Tarragona és el seu paisatge i els seus monuments. Turísticament és molt fàcil vendre-la.

—I per viure-hi?

—Com a societat potser és força conservadora i no té gaire inquietud cultural.

—I del país, què us agrada més?

—Potser el tarannà pacífic i pragmàtic. Les manifestacions, i les vies catalanes en són un gran exemple. Crec que amb aquesta base socials es pot construir perfectament un estat.

—Què canviaríeu?

—A vegades tenim una actitud que no ens deixa fer passes endavant més decidides.

—Què té de bo ser a la comunitat de VilaWeb amb el bloc?

—VilaWeb és un mitjà de comunicació que m’agrada molt perquè sempre he considerat que era periodísticament molt innovador i, a més, abasta l’àmbit dels Països Catalans. Forma part de la comunitat de blocaires és una satisfacció.

No hi ha drets

Ja és casual que un 10 de desembre, Dia dels Drets Humans, es faci públic l’informe del Senat nord-americà sobre les tortures infligides als presos de Guantánamo. Sota l’eufemisme “tècniques d’interrogatori especial” ja de per sí repugnant, els confinats a aquella base militar d’incert estatus jurídic eren sotmesos a un tracte molt pitjor del que ja havia anat transcendint, per vergonya de molts i desànim de tots en comprovar que el món, lluny d’avançar, retrocedeix a escenaris medievals o casi.

La bona notícia és que aquest informe és el resultat d’una exhaustiva investigació duta a terme pel Senat, és a dir per un organisme públic i democràtic del mateix país implicat en l’escàndol, cosa que demostra que als Estats Units hi ha institucions independents amb els suficients mitjans i les suficients garanties com per portar a terme tasques com la que avui ha sortit a la llum pública. Abans d’escandalitzar-se més del compte convé doncs preguntar-se si a d’altres països es practiquen tortures (la resposta és que malauradament sí) i si aquestes tortures es poden investigar i denunciar públicament al mateix estat on tenen lloc (i la resposta és, òbviament, que no).

Kailash_Satyarthi150px-Malala_Yousafzai_Oval_Office_11_Oct_2013_crop

 

 

 

 

La jornada oficial dels Drets Humans ha tingut encara un motiu per a l’esperança, amb el lliurament del Premi Nobel de la Pau als activistes Kailash Satyarthi i sobretot Malala Yousafzai, aquesta espècie de Mafalda que amb el seu aplom i determinació ha fet més que moltes institucions o ONG per conscienciar la humanitat d’una cosa tan bàsica com el dret dels infants a accedir a l’educació.

[Imatges: Viquipèdia]

 

Sense que serveixi de precedent

D’entre les moltes coses que no m’agraden d’aquesta societat n’hi ha una que ocupa un lloc prou destacat: la publicitat. Autèntic mascaró de proa del consumisme, la publicitat ens embafa amb la seva presència intensa i extensa a tots els racons de la nostra vida, i sense mirar prim: l’engany, l’exageració, la manca d’escrúpols, el sexisme, l’absurd… de tot podem trobar en la propaganda comercial. Jo mateix vaig dedicar una secció en aquest bloc sobre aquest particular (“Anuncis que em posen nerviós”), amb notable èxit.

Avui, i sense que serveixi de precedent, he de parlar bé d’una iniciativa publicitària perquè l’he trobada original i ben feta i, per tant, és just que en faci ressò.

Us l’explico. L’Associació de Restaurants de la Part Alta de Tarragona, de cara a la tradició de sopars d’empresa en vigílies de les festes de Nadal, ha ideat regalar una participació de loteria (se suposa que espanyola) si es fa el sopar d’empresa en algun dels seus acreditats establiments. La gràcia de l’assumpte és que per promocionar-ho han distribuït pels carrers uns anuncis que reprodueixen tires de dècims de loteria (d’una mida més gran que els de veritat), de manera que es poden arrancar un a un i endur-se’ls. És un sistema semblant a aquells papers també publicitaris dels quals pengen tiretes amb un número de telèfon.

Entrant al detall, els anuncis són de paper bo i amb una foto a color que reprodueix, sembla, el Sant Sopar de Leonardo da Vinci amb tots els apòstols (menys Judes, a l’esquerra) fent-se una selfie. Sí, original ho és.

Potser no és tan complicat

Vint-i-quatre hores després de la conferència, o així, de Junqueras i vuit dies després de la de Mas, l’opinió pública bull de comentaris, aprovacions, desaprovacions, entusiasmes, decepcions, anàlisis i propostes. Abunden les intervencions dels que ja d’un bon començament tenien un parti pris sobre què cal fer les properes setmanes i mesos i, en conseqüència, es refermen en les seves posicions. Altres, més pragmàtics, optimistes o com n’hi vulgueu dir, tenen (tenim) una altra visió de les properes jugades, que es podria resumir en els conceptes “cal trobar un acord” i “potser no és tot tan complicat”.

D’entre tots els que aposten per aquesta segona manera de veure les coses destacaria la del diputat Quim Arrufat. De nou el partit de les samarretes i les sandàlies és el que està aportant més sentit comú a tot el procés. Diu Arrufat que “no té res a veure anar units i anar en una mateixa llista” que jo particularment tradueixo com “no cal anar en una sola llista per anar units”.

Potser estem donant més voltes del compte a l’assumpte. Potser el problema és que uns i altres no parlen el mateix llenguatge (l’editorial de Vilaweb d’avui va d’això) i tot és una qüestió de perspectives. Potser no és tot tan complicat.

Junqueras, l’altra proposta

Junqueras té fama de bon orador i potser és veritat quan explica pedagògiques lliçons d’història de Catalunya, però avui ha comès l’error de ser el revers, en el fons (que ja sabíem) però també en la forma, de la conferència de Mas de la setmana passada. Ha estat una intervenció llarga, plúmbia i amb derivades innecessàries. És el que té llançar-se a parlar sense faristol i sense papers. Tot el que amb Mas va ser concreció, ordre cartesià i propostes que satisfeien l’expectació creada, amb Junqueras s’ha convertit en dispersió conceptual i periòdiques aproximacions a la justícia social o a les identitats dels individus que avui no venien al cas.

Però bé, l’important en els discursos és el contingut i resulta que estic d’acord amb el pinyol conceptual de la seva intervenció, la convocatòria d’eleccions amb llistes separades i unides per alguns elements comuns. Reconec que la proposta Mas també era engrescadora, per original, però al final el què importen són els vots. Això és política, i de la dura. Presentant-se separades, les formacions polítiques trauran més vots que juntes: ho diuen els estudis dels entesos i s’intueix sense fer-ne cap, d’estudi.

En definitiva, si hem de fer una lectura precipitada del discurs de Junqueras, a una hora de la seva conclusió, és que tant la seva proposta com la de Mas demanen, encara amb més insistència, una confluència entre les dues. Del millor en sortirà el millor. Només falten ganes.