Solidaritat, SA

Ja tornen les festes de Nadal. I puntuals, juntament amb els llums als carrers, els anuncis televisius de perfums i les novetats en caganers, arriben les lloables iniciatives per pal·liar les desigualtats i injustícies socials que, ara i sempre, campen a la nostra terra i a tot el món.

Toca ser bona persona. Ahir es va fer el Recapte d’Aliments, amb notable èxit d’aportacions, participació de voluntaris i eficàcia organitzativa. La gegantesca moguda, que ja comença a ser tota una tradició, no pot rebre més que elogis per les seves intencions i pels seus resultats. Però…

Però em pregunto si aquest és el camí ideal per resoldre un problema tan cridaner com el fet de que un nombre massa elevat de persones, de famílies, del nostre país no tenen ni tan sols garantit un plat a taula. Això és molt fort, i per posar-hi remei la societat s’ha arremangat (ara se’n diu “posar-se les piles”) per posar-hi remei momentàniament. I ho ha fet tant bé que és aquí, crec jo, on es crea el problema, i que ningú em malinterpreti. Analitzant els detalls de la iniciativa, l’organització dels voluntaris perfectament alliçonats, els pitralls, les bosses per posar-hi els aliments (que els supermercats ja ofereixen en uns prestatges específics), les capses per embalar-los, la logística i el transport, la labor de classificació… veient tota aquesta excel·lent organització, em pregunto si no s’està creant una mena de solidaritat “institucionalitzada” o “estructural”, organitzada per unes entitats més properes a unes empreses (sense ànim de lucre, és clar) però amb vocació de continuïtat i no de provisionalitat, que és el que hauria de ser.

Dit d’una altra manera, perquè se m’entengui. La nostra societat, organitzant aquesta iniciativa o bé col·laborant-hi, en el fons està dient (estem dient) que la falta de recursos alimentaris en un sector de la nostra població és un problema que no té remei si no és fent el que sempre n’havíem dit “caritat” però que sona massa religiós i ara en diem “solidaritat”. I la fem, casualitats de la vida, a poques setmanes de la festa més sensiblera de l’any, el Nadal.

Tots sabem que el problema només es pot resoldre (si és que realment el volem resoldre, he de creure que sí) a uns altres nivells: introduint reformes, canviant estructures, modificant legislacions, perseguint culpables… què sé jo, fins aconseguir una societat on tothom pugui alimentar-se dignament les vegades que faci falta cada dia sense esperar cada any la lloable iniciativa que estem comentant.

Perquè la pregunta que ens hauríem de fer és si després que fem donació, amb tota la bona voluntat del món, del paquet de macarrons i l’ampolla d’oli, la resta d’actes de la nostra vida diària va en la mateixa direcció de posar fi a la situació de desigualtat i injustícia que el Recapte tracta de pal·liar amb tant d’encert.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Divendres negre

Oi que sona malament això de “divendres negre”? Doncs dit en anglès (black friday) queda molt més in. El terme designa, me’n vaig assabentar abans d’ahir, el dia posterior al d’Acció de Gràcies (el del gall dindi) en què tradicionalment s’inicien les compres nadalenques als Estats Units, motiu pel qual s’ofereixen descomptes als comerços. Expliquen que això de “negre” prové del fet que els botiguers canvien els números comptables vermells a negres gràcies a l’increment en les vendes.

Ha faltat temps perquè l’invent s’implantés aquí, vulgues que no. Com va passar en el seu moment amb el Pare Noel cocacolitzat (lamentable desfiguració de Sant Nicolau) o més recentment amb el detestable Halloween, una nova moda nord-americana ha plantat les seves arrels només pel fet de ser-ho. Sigui com sigui, les grans superfícies perquè tot el que fa olor d’Amèrica els excita, i els petits comerços perquè no saben fer altra cosa que imitar les grans superfícies a l’hora de vendre, el cas és que tothom s’ha apuntat a la moda (moda que ja no hi haurà manera de treure’s de sobre, és clar) penjant el cartellet de marres a la porta per mirar d’atreure com sigui el consumidor i la seva cobdiciada targeta de crèdit.

Desenganyem-nos, no deixen de ser unes rebaixes encobertes abans d’hora, amb pedigrí anglosaxó, això sí, tan tramposes com les “vendes especials”, les “setmanes fantàstiques” o els equívocs outlets, de roba tarada o passada de moda. Què hi farem, és la llei de l’oferta i la demanda o, dit d’una altra manera, el dret a vendre i a no comprar.

[Imatge: www.brooklynbuzz.com]

 

El pa que s’hi dóna(va)

Les xifres són alarmants. Fa quinze anys a la província de Tarragona hi havia 480 forns de pa; avui n’hi ha 300. A la ciutat de Tarragona hem passat de 29 a 9 en el mateix període. Aquells forners que de forma abnegada es lleven ben d’hora, ben d’hora (molt abans que algun il·lustre entrenador de futbol ho posés en valor) per elaborar diverses especialitats de pa bo, tou i cruixent, són substituïts de forma progressiva i imperceptible per impersonals prestatges i despatxos de pa en supermercats o llocs tan poc glamurosos com quioscos o benzineres. I de la qualitat del pa d’aquests indrets més val no parlar-ne.

Per intentar frenar aquesta sagnia, el Gremi de Forners Artesans de les Comarques de Tarragona va presentar ahir el segell “Forners Artesans”, que a partir d’ara identificarà aquells establiments que realment són forns (no aquestes maquinotes de descongelar barres), que venen producte artesà (no procedent d’una panificadora de vés a saber on) i on el pa ofert és de qualitat (és a dir, que l’endemà continuï tou i que no sembli de goma, com passa ara).

És una bona notícia per persones com jo, que ens considerem uns panarres, però caldrà que el Gremi es posi les piles, He entrat a la seva web per localitzar, encuriosit, on es troben els nou forns artesans de Tarragona però no n’he sabut trobar cap: cal anar al Morell o a les Borges del Camp, llocs massa llunyans per adquirir un producte que, com diu l’avui mig oblidat Parenostre, necessitem cada dia de l’any.

[Imatge: www.contrapunt.cat]

I ara quin és el problema, Esquerra?

Només ha passat una hora des que el president Mas ha acabat el seu discurs en el qual ha presentat la seva personal proposta de full de ruta per als propers mesos. En aquest espai tan curt de temps (l’hora, vull dir) he tingut ocasió de fer una llambregada als tuits i d’escoltar una tertúlia (“L’illa de Robinson”, a El Punt-Avui TV) i les opinions majoritàries s’assemblen bastant a la meva: es poden resumir en la frase “és difícil oposar-se a aquesta proposta”.

Sense tenir cap necessitat de llançar floretes al president, he de reconèixer que m’ha agradat molt el discurs, en la forma i en el fons. M’ha plagut que hagi aclarit, des de la seva òptica, moltes de les incògnites del futur polític català que teníem els ciutadans de carrer: com?, quan?…

Una altra cosa és que acceptin l’envit tots els actors cridats a formar-ne part i aquí comencen els problemes. Era francament preocupant contemplar la cara de circumstàncies que feia Junqueras mentre escoltava com Mas desgranava el seu particular full de ruta. Es diria que aquest full de ruta en certa manera aixafa la guitarra als plans del de Sant Vicenç dels Horts. Veurem com reacciona en fred el seu partit i comprovarem fins a quin punt el seu independentisme (retòric sempre, sincer també, més o menys) està per sobre de les seves expectatives a curt termini. Gosarà dir “no” a integrar la seva gent en una gran llista independentista amb presència de personalitats de la societat civil? Gosarà dir “no” al que tota la ciutadania, de Carme Forcadell en avall, els estem demanant/exigint? Gosarà dir “no” a portar a la pràctica el que el seu cap de files suplicava no fa gaire a la ràdio, llàgrimes incloses?

Avui al Fòrum de Barcelona s’ha viscut una altra, l’enèsima, jornada històrica. Tot el who’s who mínimament compromès amb el futur de la nació corejant desacomplexadament i rítmica la paraula de les sis síl·labes. Però molt més que això: demanant unitat i altura de mires als qui més responsabilitat tenen en els temps a venir. Si les coses es fan ben fetes, perquè no, el Nadal de 2016 Catalunya serà independent. És un ideal i un objectiu que be valen unes renúncies momentànies.

 

Ofenses al PP

Pobre PP, ja no sap què fer davant el repte català. Ara ha presentat una queixa davant el Consell de l’Audiovisual de Catalunya perquè s’ha sentit ofès amb un gag de “Polònia” en el qual es parodiava la famosa escena de la pel·lícula Der Untergang (L’enfonsament) on Hitler reacciona iradament quan els seus col·laboradors li expliquen que Berlín està rodejat i que la guerra està perduda. En l’enginyosa adaptació del programa dels dijous de TV3, la situació plantejada és un PP, amb Rajoy al front, que dóna per perduda la batalla amb Catalunya.

Bé doncs, el PP fa una lectura rígida del gag i entén que s’està titllant de “nazis” els seus dirigents. El director del programa, Toni Soler, ja ha ofert unes plausibles explicacions sobre el cas: que no hi figura cap element nazi (és cert), que l’escena és una de les més parodiades de Youtube… i què coi, que és molt divertida. Però res no convencerà els pepers, que cínicament es faran les dolgudes víctimes del pèrfid règim indepe, després de callar com a morts, anys i anys, davant els continus exemples (i aquests ben seriosos) de comparació entre catalans i nazis. No cal bussejar gaire per la xarxa per trobar-ne a cabassos.

Repeteixo: pobre PP si els únics cartutxos que li queden són aquestes piules contra un programa d’humor. Per enfonsament, el seu.

[Imatge: Vilaweb]

O ara o potser mai

Només des de l’estricte tacticisme, digueu-li “putarramonisme”, es poden entendre les actuals dilacions dels partits sobiranistes per llançar-se a la piscina de les eleccions d’una vegada per totes. Tot hi és favorable: la societat engrescada després de l’èxit del 9-N, Espanya completament desorientada i sumida en una profunda crisi sistèmica, els principals mitjans i opinion makers mundials perfectament al cas del nostre cas (valgui el joc de paraules). Què li falta a la nostra classe política, que darrerament ha donat més d’una i més de dues mostres d’altura política, per consensuar una altra data i una altra pregunta (o proposta programàtica)?

Queda poc temps. Si els catalans no anem abans a les urnes, les eleccions municipals del maig es transformaran en una indigesta experiència, els resultats de la qual seran interpretats de forma ben diferent per tothom, amb un ull posat al seu color polític i l’altre a la seva població de referència. Per al sobiranisme seran faves comptades, però no n’hi haurà prou per transformar-lo en un 14 d’abril, crec jo. Per als contraris a la nostra llibertat nacional, cada ciutat i cada poble seran un escenari diferent i no els faltarà raó.

Després vindrà l’estiu, amb la dispersió social pròpia de la canícula. No em vull imaginar quin Onze de Setembre tindrem, passant-hi de puntetes o intentant un circense “més difícil encara” de resultats incerts. I després ja tocaran les eleccions espanyoles… perquè Catalunya encara formarà part de l’estat si no hem pres la gran decisió abans. Les noves Corts i el nou govern poden ser protagonitzats per cares també noves, rejovenides i amb un missatge aparentment més atractiu (recalco aparentment) per als catalans que, coneixent-los (coneixent-nos), pensaran (pensarem) per si: “calla, potser ara sí que ens entendran”. I tornarem a la casella de sortida. Quina fatiga.

Corre per la xarxa la proposta de fer eleccions al Parlament el diumenge 8 de febrer. Potser que les entranyables Catalines proposin a la ciutadania un altre (i darrer) esforç: convèncer els nostres polítics perquè no deixin escapar l’ocasió històrica que tenim al davant dels nassos.

[Imatge: www.ara.cat]

Això és gravíssim

Va, reconeguem-ho: en el fons ens està bé que Núñez hagi ingressat a la presó, perquè molts li teníem mania des de fa molts anys. És un personatge que mai no va fer res per ser massa simpàtic. Va ser elegit president del Barça contra pronòstic quan, en plena efervescència de canvi polític post-franquista, “tocava” un president més o menys vinculat a la societat civil o a l’oposició demòcrata i catalanista, però en lloc d’això es va alçar amb el triomf un constructor avalat pel sectors més dretans. No sé si abans o després (han passat prop de quaranta anys) Núñez va ser protagonista de la famosa campanya “La clau la tens tu” per salvar la Casa Golferichs, amenaçada pels deliris constructius d’una empresa de la qual, amb conya, es comentava que era la que feia més cantonades de Barcelona…

Després va venir la millor època per Núñez. La lluita ciutadana per un millor paisatge urbà va perdre pistonada, vençuda pel relaxament apolític dels anys vuitanta, mentre que en tant que president del Barça es feia perdonar els seus orígens i la seva trajectòria a base de col·leccionar trofeus futbolístics. Aviat va esdevenir un personatge mig ridícul, mig entranyable, carn de programes televisius d’humor que perpetuaven el que ara en diríem les seves memes: “desde luego, sou estupendus”, “és motiu de cesse”, “al soci no se li pot enganyar”, pronunciat amb aquell accent de nou català tan característic.

Però rere els èxits esportius o empresarials i la popularitat als mitjans (segurament no volguda), s’amagaven afers més foscos que l’administració primer i la justícia tot seguit han aconseguit descabdellar, després d’anys i anys d’investigacions i plúmbia burocràcia, fins a desembocar en la sentència definitiva que han dut Josep Lluís Núñez i el seu fill del mateix nom a la presó de Quatre Camins.

La justícia, potser a misses dites, ha complert amb la seva missió en aquest cas. Els que no hem subornat mai cap inspector d’Hisenda perquè ni estem en condicions de fer-ho ni creiem que sigui ètic, que som molts, hem de sentir una certa satisfacció per la situació de Núñez, que no cal que pateixi gaire perquè, per la seva edat, aviat gaudirà de llibertat. Però una curta temporada entre reixes no li anirà malament ni a ell, com a càstig, ni a la resta de la societat, com a exemple de que qui la fa, la paga, encara que sigui amb dècades de retard.

[Imatge: www.mundodeportivo.com]

Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014)

“A propòsit, haig de fer ara mateix una precisió sobre la nomenclatura de la llengua. M’hi obliga el fet que la llengua que l’estatut del País Valencià reconeix com a cooficial no és la catalana, sinó la valenciana. I prefereixo aclarir les coses des de la primera pàgina d’un llibre que justament descriu la llengua que, s’anomeni com s’anomeni, és una de sola (i molt unitària per cert), de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.”

[Fragment de Gramàtica de la Llengua Catalana, d’Antoni Maria Badia i Margarit, filòleg romanista (el millor, crec jo), membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor i el meu rector de la Universitat de Barcelona entre 1978 i 1980]

 

Si surt cara, guanyo jo; si surt creu, perds tu

Dit en forma esquemàtica: una de les empreses més importants de l’estat obté la concessió per emmagatzemar gas al mar, els treballs preparatoris provoquen petits terratrèmols i una gran alarma social, es decideix rescindir la concessió, en virtut de les condicions pactades en el contracte s’indemnitza l’empresa amb una respectable quantitat d’euros (de deu dígits) i la darrera, i definitiva, es liquida ben depressa aquesta indemnització. Espero haver-ho entès bé i resumit millor. Aquesta és la successió d’esdeveniments legals, tècnics i econòmics que han tingut com a protagonistes ACS, el seu president Florentino Pérez i l’anomenat projecte Castor.

Sorpresa, estupefacció, indignació… Qualsevol paraula ens ha vingut al pap quan hem sentit les darreres notícies relacionades amb aquest cas. És un verdader insult la celeritat (i opacitat, és clar) amb què s’ha produït el pagament trinco-trinco. No està de més recordar que un dels problemes centrals de la crisi econòmica que encara patim és la manca de liquiditat, la dificultat d’accés al crèdit i la morositat que afecta a tots els nivells, personal i col·lectiu, públic i privat.

Crec en el liberalisme, en l’emprenedoria, en el lliure mercat i en allò que tècnicament es coneix com a “risc i ventura”, però l’espectacle que estem contemplant les darreres dècades, especialment en llocs ben coneguts, no té res a veure amb la doctrina d’Adam Smith. Així jo també faria negocis: si surt bé, obtinc beneficis, i si surt malament, em rescabalen. Fantàstic.

Postdata: la cosa no acaba aquí. Com se sap, la indemnització milmilionària del senyor Pérez la pagarem els consumidors durant trenta anys en còmodes mensualitats. Per avui, deixem-ho així.

[Imatge: manifestació a Alcanar contra el projecte Castor; www.ara.cat]

 

 

El dia de la calculadora

El 9-N no va diferir tant d’unes eleccions dites “normals”, si més no a l’hora d’analitzar els resultats, cuinar-los i presentar-los al gust de cada consumidor. I a aquest estimulant (o indigerible, com veurem) exercici s’han dedicat tertulians, opinants, mitjans de comunicació i quanta fauna més o menys pensant pul·lula pel nostre (i l’altre) país.

Algun sector concret, llegiu espanyolisme o unionisme, més que analitzar les dades el que ha fet és deformar-les sense misericòrdia fins obtenir el resultat desitjat, encara que sigui una caricatura de la realitat. És curiós el que ha passat les darreres hores: els mateixos que titllaven el 9-N d'”inútil”, “costellada”, “paròdia”, etc. ara es permeten analitzar-ne els resultats i extreure’n veritats irrefutables. Si era una “paròdia”, a què ve donar més o menys importància a la participació o al gruix dels “sí” o dels “no”? El cert és que hem llegit coses com que la participació va ser molt baixa (quan no vèiem clar arribar als 2 milions, admetem-ho) o que l’independentisme ha fracassat (quan va obtenir el 80 % de vots en una consulta on tothom podia participar-hi). La segona de les afirmacions prové de la preclara Alícia Sánchez Camacho.

Jo no seguiria fent gaires exercicis matemàtics amb els números que ens va deixar el diumenge. Em quedo amb l’èxit de la moguda, es miri com es miri: les cues de gent, les cares il·lusionades o emocionades, la perfecta organització, l’impacte internacional, la impotència d’un govern central que amenaça i ja no actua… Ara comença una etapa tan o més feixuga que la interpretació de les dades electorals: la seva gestió política, protagonitzada per uns partits i uns dirigents que tornen a donar alarmants senyals de divergències tàctiques, de desunió i d’acumulació de fulls de ruta. Es parla d’eleccions plebiscitàries, aviat o no se sap quan, es parla d’una DUI a partir de la campanya “Signa un vot” de l’ANC, es torna a parlar (la fe del president Mas és encomiable) d’un referèndum pactat amb Madrid…

Sostinc que, decideixin el que decideixin, ho han de fer de seguida. El missatge del 9-N ressona potent i és el moment de traduir-ho ja en fets. Per aconseguir això caldrà de nou la recepta de sempre, altura de mires i generositat. Que no ens defraudin.

La foto més buscada (crònica del 9N)

La meva experiència del 9-N va ser en qualitat de coordinador del procés a l’Institut Cal·lípolis de Tarragona, formada per les taules 5440-S i 5441-J. Aquestes són algunes notes i impressions:

* És diumenge, però avui toca llevar-se ben d’hora, ben d’hora per ser a les 7,30 al col·legi on m’ha tocat exercir la meva tasca, situat al Complex Educatiu, conegut per tothom com “la Laboral”. Cal accedir-hi obligatòriament en cotxe, detall que com veurem després té la seva importància. A la rotonda d’entrada, dos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb les llumetes blaves enceses fan presagiar algun problema: falsa alarma, estan aquí pel control d’alcoholèmia de cada cap de setmana, per enxampar els que tornen de festa de Salou.

* La constitució de les taules s’efectua sense problemes. En realitat, tot el que té a veure amb la logística i amb el procediment de les votacions només pot qualificar-se d’excel·lent. Presideixen les meves meses dues persones conegudes per mi, cosa que ajuda a que tot vagi encara millor. Una altra coordinadora s’ocupa, al seu torn, de dues meses més. Seran, doncs, quatre taules encabides en una gran aula que abans fou la biblioteca de la Universitat Laboral: continua havent-hi prestatges i llibres, entre ells una gran quantitat d’exemplars de La Celestina, aquella senyora que arreglava matrimonis. Ara els catalans ens disposem a contestar si volem un divorci i tot fa preveure que la resposta serà “si, vull”.

* Repartiment de papers, adhesius al pit, inici dels ordinadors, alguna explicació… i ja pot anar entrant la gent. Però aquí no hi ha cues de bon matí, a diferència de molts altres instituts del país. Com queda dit, som lluny del centre i cal arribar-hi motoritzat. Els votants de les meves taules són del barri del Serrallo, l’associació de veïns del qual nolieja un autobús que durant el matí va i ve. De tant en tant, una glopada de serrallencs entra de sobte a l’aula per exercir el seu dret al vot, formant llargues cues i donant vida a una jornada bastant plàcida per no dir avorrida en alguns moments. Les altres dues taules corresponen al barri de Bonavista on, per raons sociològiques, s’espera una participació molt baixa. Efectivament, el primer vot es diposita a tres quarts de deu.

* Els votants protagonitzen anècdotes de tot tipus. Un home, a qui sembla que no correspon votar en aquell col·legi, marxa emprenyat estripant el sobre mentre diu “doncs ja no voto: sóc espanyol”. Una dona entra al col·legi saludant amb un sonor “bon dia, Catalunya!”. Un home es disposa a signar els fulls de suport a la denúncia davant les institucions europees tot dient: “espera, que he de signar això d”Espanya, a prendre pel cul'”.

* Si hi ha una cosa que crida l’atenció durant la jornada, avui corroborada per tots els mitjans, és la quantitat de fotos que es fa la gent mentre vota. Tothom vol el seu record gràfic d’un dia tan assenyalat. Una senyora molt gran, en cadira de rodes, mare d’una coneguda meva, es retrata amb tota la seva descendència: quatre generacions. Una altra nonagenària també és objecte de moltes fotos perquè protagonitza el moment més emotiu del dia: és la degana dels participants, camina amb certa dificultat, vota entre aplaudiments i s’acomiada dient: “que hi hagi sort!”.

La prova del delicte

La prova del delicte

* En tant que coordinador del local, em pertoca fer els honors. Converso amb el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Tarragona, en Francesc Xammar, que fa la seva particular i apressada anàlisi sòcio-electoral: “el Serrallo compensarà Bonavista, com Girona compensarà Tarragona” i “calen molts votants i que diguin sí perquè si no, sortirà Rajoy dient ‘a los catalanes eso no les interesa'”. Saludo igualment la directora territorial d’Ensenyament, que explica les pressions que hi ha hagut en el seu àmbit els darrers dies. Finalment, atenc els periodistes de la televisió comarcal TAC 12, que em fan una petita entrevista davant la càmera.

* El recompte és ràpid, quadren sobres i votants i no hi ha cap papereta “conflictiva”. A l’hora de retirar el material de l’aula, que ha de quedar expedita perquè l’endemà (o sigui, avui) s’hi farà classe, sorgeix la pregunta de què cal fer amb les urnes. S’organitza un petit brainstorming: guardar-les de record, convertir-les en un terrari amb serps o tortugues, instal·lar-hi un pessebre democràtic… Un arriba a dir que si no fossin de cartró, s’hi podria fer un aquari. Les tretze hores que fa que estem allí comencen a passar factura…

* Ja ha votat la gent. O participat, com es diu oficialment. El sí-sí ha obtingut el 88 % a les meves dues meses. La independència de Catalunya ja és una mica més a prop. De la paret del col·legi electoral penja un mapa d’Europa que no és actual. Hi falten Montenegro, Kosovo… i aviat algun altre país.

[Imatge: cues a l’Institut Martí i Franquès de Tarragona; l’edifici del fons a l’esquerra és la comissaria de la policia espanyola; foto Jaume Sellart/EFE, www.ara.cat]

 

Falta 1 dia

Votaré per tu, pare, que no vas poder exercir aquest dret fins al 61 anys, per culpa del mateix franquisme que ara els nostres enemics nacionals no són capaços de condemnar.

Votaré per tu, mare, perquè t’hagués fet molta il·lusió fer-ho i per dos maleïts anys i uns dies no haurà estat possible.

I votaré per tu, Jaci, perquè encara que no t’afecti directament, em fa molt feliç que amb el temps hagis fet l’esforç d’entendre-ho i acceptar-ho.

[Imatge: twitter.com/araeslhora]

Falten 2 dies

U. Carta de Lunas de Llano (o Llanos de Luna, mai no ho recordo) amenaçant a un inconcret col·lectiu d’autoritats i funcionaris. Pintades a una sala d’exposicions a Figueres. Roda de premsa de la vicepresidenta espanyola advertint, insinuant, atemorint… amb aquell posat entre tens i altiu. Desesperades portades dels diaris madrilenys preveient un esllanguiment del 9-N. La bèstia, que se sap no vençuda però sí a la defensiva, ens obsequia els seus desorientats cops de cua.

Dos. Tot i les admonicions de donya Soraya, hi ha la sensació de que durant el 9-N s’observarà una exquisida tolerància oficial, potser pactada de sota mà o potser perquè interessa a les dues parts. Els fiscals faran festa, com qualsevol diumenge, la policia complirà amb la funció que li correspon normalment, etc. Aquesta tolerància em recorda el període de transició, quan importants mogudes democràtiques, oficialment prohibides, eren tolerades per les autoritats, per exemple l’Onze de Setembre de Sant Boi o el primer congrés del PSOE, amb la diferència que llavors sortíem d’una dictadura i ara més aviat que ens volen fer fer el camí invers. El sí-sí de diumenge també significarà anar contra aquest estat de coses.

Tres. De la nostra banda, aquest divendres ha servit per aclarir el panorama, llevar-ne dubtes i inseguretats i destensar-lo una mica. S’ha reunit el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el govern s’hi implica, la vicepresidenta (la nostra) compareixerà a donar resultats. Ens vindran observadors internacionals i un fotimer de periodistes. No està malament per ser una simple costellada. Mentrestant, la societat fa els darrers esforços de petició de participació: les xarxes i els telèfons treuen fum, apareixen cartells de tota mena a ciutats i pobles. Es palpa l’ambient de les grans ocasions. Tot és a punt per al gran dia.

[Imatge: manelmorral.cat]

Falten 3 dies

Continua el compte enrere fins el 9-N. Ahir es va celebrar l’acte central de la campanya electoral, si es pot dir així, a Tarragona.

* La sala gran del Palau de Congressos s’omple completament: ni un seient lliure dels 1.200. A l’entrada, dues noies van comptant la gent amb aquell aparetet que porten les hostesses als avions. “Cuántos, Eva?” sento que pregunta una. “969” contesta l’altra al precís moment que jo entro. Quan l’aforament és complert, encara queden unes dues-centes persones al carrer sense poder accedir; la Carme Forcadell, estrella de la jornada, té una atenció amb ells.

* Obre l’acte la interpretació de “La Moixiganga”, barrejada amb uns no previstos plors d’una criatura. Aviat es calma. Presenta Oriol Grau, que ja va fer de mestre de cerimònies a la presentació de l’ANC a Tarragona fa dos anys, i que té l’oportunitat de destacar-ne les diferències. El públic de llavor s’ha multiplicat per cinc i la tòpica abulia tarraconenis sembla en franca retirada.

* Les intervencions van a càrrec del professor d’economia Guinjoan (bastant plúmbia, perquè callar-s’ho), la periodista Rita Marzoa (que ens repeteix tres vegades que ella votarà sí i sí, per si hi havia dubtes) i el periodista-còmic-historiador Toni Soler (que té un entranyable record per Alfonso Guerra el dia de la seva presumpta retirada). Carme Forcadell no s’estén massa en el seu parlament, cosa que és d’agrair, i de tot el que diu el que queda més clar és que tots hem d’anar a votar a les 9 del matí (“bé, si és a les 10 no passa res”, per consol de dormilegues). Els quatre personatges protagonitzen després una mena de taula rodona, francament sobrera, contestant algunes preguntes del públic.

* Moment tonto de la nit. Quan l’Oriol insinua la possibilitat de no poder votar, cau una xinxeta que aguanta l’estelada del faristol, deixant-la mig caiguda. Mal auguri? Aviat es soluciona l’incident.

* Fi de festa amb Pep Sala interpretant “Boig per tu” i passi de l’emotiu vídeo “Votaré per tu” (com es pot veure, aquí tot es fa per tu): personatges de la nostra societat recordant avantpassats que no podran experimentar el gest històric (per molt que el camuflem) de diumenge.

* Frase de la nit? Una que va deixar anar Toni Soler: “No em quedaré tranquil fins que la fiqui”.

[Imatge: foto ANC Tarragona, www.naciodigital.cat]

Falten 4 dies

ENS PROHIBEIXEN VOTAR, ENS PROHIBEIXEN EXISTIR.

El món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt bé tots els que que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser ”consulta” o ”participació ciutadana”, però ara som on som i, tot la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.

Apuntament acordat entre blocaires i que tots esteu convidats a subscriure.

#VotarePerVosaltres

Falten 5 dies

U. Potser ja hem passat el Rubicó. Dic potser. De la intervenció del conseller Homs sembla deduir-se una hàbil combinació de gosadia (“tot continua endavant, amb totes les conseqüències”) i de prudència (tot està molt ben lligat legalment, de ben segur, però s’ha fet el ronso per no confirmar que els col·legis es podran obrir amb normalitat diumenge). La famosa astúcia arturiana potser és això. En tot cas l’opinió pública nostrada i, molt més important, la internacional, no tenen dubtes al respecte: avante toda i tira milles.

Dos. Normalitat, aquest serà el gran objectiu d’un estat independent. Quan avui una periodista ha preguntat a Quim Arrufat si li sembla normal que a cinc dies hi hagi molts detalls logístics per solucionar, la resposta del diputat de la CUP ha estat antològica: “és que ni l’estat és normal, ni aquesta democràcia és normal, ni el PP és un partit normal…”. Ja té mèrit haver arribat fins aquí, amb tants i tants i tants entrebancs. Només per això ja caldria anar a votar.

Tres. I mentre el Tribunal Constitucional suspèn o anul·la totes les actuacions sobre el 9-N (amb efectes retroactius!) a una velocitat vertiginosa, queda inscrit al registre de partits polítics una cosa anomenada Amanecer Dorado, còpia celtibèrica de l’original grec. El govern espanyol i el Tribunal Constitucional, tan diligents a l’hora de prohibir que els catalans exercim la llibertat d’expressió (que això és en el fons el 9-N), creieu que mouran un dit per impedir la presència normal d’un partit notòriament feixista?

[Imatge: www.directe.cat]

Falten 6 dies

U. Sembla ser que el PSC ens presentarà el 10 de novembre, és a dir the day after, una proposta “concreta” (sic) d’encaix federal amb Espanya. Però senyors socialistes, a aquestes altures de la pel·lícula, encara no heu entès que això és precisament el que ha estat fent Catalunya els darrers trenta anys amb el resultat de tots sabut? Quan gravareu al disc dur del vostre partit que qui ha de fer aquesta proposta “concreta” és el vostre alter ego/pare putatiu de nom PSOE?

Dos. Els dirigents de Podemos (o Podem?) a Catalunya, d’altra banda uns perfectes desconeguts, no són capaços de comprometre’s amb la consulta del proper diumenge. Un partit que s’omple la boca de democràcia, d’haver-se constituït de baix a dalt i de voler una manera diferent de fer política, no es mulla davant la manifestació més fenomenal de democràcia, participació popular i renovació de la política que s’ha vist a Catalunya les darreres dècades. Catalunya, Espanya, eleccions a sis mesos vista: aquests deuen ser els problemes.

Tres. Sembla que algú ha decidit que el proper diumenge cal superar la xifra de dos milions de votants (perdó, de participants). Avui un mitjà aconsella que anem amb compte a l’hora d’engrescar-se massa amb aquest objectiu. Hi estic d’acord. Els dies anteriors a la darrera manifestació de l’Onze de Setembre (la de la V barcelonina) també es va insistir, com un mantra obsessiu, que s’havia de superar no-sé-quina xifra de participants. El fet de que en aquella ocasió s’assolís (per satisfacció de molts i sorpresa d’alguns) no ens hauria de fer caure en la trampa de voler superar una nova pantalla en aquest joc gens virtual del camí cap a la independència. Participar el proper diumenge sembla molt més fàcil que les darreres macro-manifestacions, però els obstacles també són ben evidents: menys punts de votació (quanta gent anirà confiadament al seu col·legi electoral de sempre?), una indubtable inseguretat jurídica sobre molts detalls i el silenci gèlid dels mitjans de comunicació refractaris, quan no enemics, al procés sobiranista. Cal participar diumenge que ve, cal fer un bon paper, serà un dia clau, és clar que sí, però cal tenir present que l’atenció de tots els que tenen alguna cosa a dir en tot plegat (partits, líders de la societat civil, grups de pressió de tota mena) ja està posada ara en el que passarà a partir del 10 de novembre. I us ben asseguro que no és la proposta “concreta” de la colla de Nicaragua.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

La carpa inmortal

Entre l’apunt d’abans d’ahir, que parlava de morts, i els de la setmana que ve, que previsiblement parlaran tots del Diumenge en majúscules, avui en toca un de simpàtic i intranscendent.

M’assabento que la famosa carpa Juanita és viva. Pels que no sàpiguen de què va la història, es tracta d’un petit peix que es va fer famós, quan jo era petit, perquè bevia en porró i, si la memòria no em falla, xuclava fideus. Ara resulta que l’amo d’aquesta bestiola prodigiosa, de Vilanova i la Geltrú, era oncle d’en Màrius Serra. La Juanita, juntament amb Floquet de Neu i el gosset Kiku, que vigilava el pas a nivell del cremallera de Montserrat (fins i tot després de la seva supressió), formaven una entranyable trinitat d’animals famosos de la nostra infància, avui en l’oblit.

En ple segle XXI, amb l’actualitat farcida de notícies i esdeveniments a quin més increïble o estrambòtic, que un peix de reduïdes dimensions encerti a beure de galet no passa de ser una curiositat completament demodée però fa cinquanta anys cridava molt més l’atenció. Era la mena de notícies un punt sorprenents amb què distrèiem la nostra existència quotidiana.

El nostre peixet té la seva associació d’amics i, naturalment, compte a les xarxes socials. Està al dia de tot. He llegit que aquests animals poden arribar als 65 anys. No sé quan va néixer però, en tot cas, llarga vida a la Juanita!

[Imatge: carpajuanita.cat]