Cendres estratosfèriques

Ens informa la caixa tonta que ja hi ha una nova modalitat de posar punt i final al cos (o el que en quedi) d’un difunt. Es tracta d’introduir les cendres del finat dins un globus d’heli, fer que s’elevi a uns 35 quilòmetres d’altura fins que literalment rebenti i escampi les restes fent companyia a l’espai amb satèl·lits, artefactes astronòmics i resta de brossa. La broma d’enviar l’avi a l’estratosfera no és barata: entre 3.000 i 4.000 de l’ala.

Amb el temps, una creixent falta de respecte a la mort, típica de la nostra societat, unida a una a vegades angoixosa falta d’espai físic, ha portat a solucions cada vegada més dràstiques quan es tracta de respondre a la macabra pregunta de què fem amb un cadàver. De colgar-los a la terra, que és la forma més respectuosa i l’única on el terme enterrament té tot el seu sentit, es va passar als nínxols, versió funerària dels blocs de pisos; amb això no n’hi havia prou, i la solució de la incineració es va anar obrint pas. Les urnes amb les cendres es dipositaven devotament al cementiri, però aviat hi va haver qui no tenia prou amb això i va començar una enginyosa carrera per veure qui enterrava o llançava les cendres a un lloc més original: el jardí de casa, el mar o el Camp Nou (sic). Doncs encara restaven insospitats llocs per fer-ho, com ens ensenya la notícia d’avui.

Notícia típica de cada final d’octubre i inici de novembre, al costat d’informacions més prosaiques com el preu dels panellets (a menjar aquest any en màniga curta) o alguna collonada sobre el Halloween. Les castanyes es troben en franca retirada, i les representacions de Don Juan Tenorio estan més que mortes i enterrades, no sabem si a la fossa comuna o a un columbari.

Ja podem enviar un ésser estimat a l’espai quan deixi de respirar. Ara sí que podrem ben dir allò de “al cel sigui”.

[Imatge: cementiri del Poblenou, de Barcelona; w1-bcn.cat]

I si fos lapao què dirien?

No veig que Vilaweb s’hagi fet ressò de la darrera invectiva contra el català i la seva unitat. He descobert la notícia a El Punt Avui i crec que és prou greu encara que ja no ens vingui de nou el seu contingut. La Direcció General de Política Educativa de l’Aragó ha rebutjat participar en una enquesta de la Generalitat de Catalunya sobre els usos lingüístics a la cinquantena de poblacions de la Franja de Ponent. El govern d’aquella comunitat no es va dignar a contestar la sol·licitud fins que aquesta va ser traduïda al castellà.

Aquesta és la manera que té un govern del PP de complir l’article 3 de la per segons què sacrosanta Constitució (el que parla de l’especial respecte i protecció de les llengües). Ni col·laboració amb una altra institució (Catalunya: horresco referens!), ni respecte (allí el català només arriba a lapao), ni protecció (res d’oficialitat). La decisió governamental (“no és d’interès per a la regió”) va ser aplaudida per una entitat denominada Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán. Que trist entretenir-se a formar una associació per enorgullir-se de no parlar una llengua, la que sigui.

[Imatge: www.eldiario.es]

Ja piquen

El govern de Mariano esas cosas Rajoy ha decidit iniciar els tràmits legals per impedir la celebració del procés participatiu del 9-N (la consulta que no és una consulta però que sí que ho és). Les gestions s’endevinen ràpides, atès el precedent de la llei de consultes i atès també el fet que queden només 12 dies per la cita ciutadana: avui un informe, demà un dictamen, divendres el recurs i dilluns, si tot va bé, el Tribunal Constitucional suspendria qualsevol actuació relacionada amb la votació.

He dit si tot va bé amb el desig de que efectivament el govern espanyol doni la darrera pinzellada de legitimitat al procés sobiranista català, si és que encara no la tenia tota. Mariano hilillos té un dilema davant el 9-N: acceptar-lo (tolerar-lo) amb la secreta esperança de que sigui un fracàs participatiu, provocat per la pròpia naturalesa d’un invent farcit d’actuacions de fet, sobreentesos, voluntarisme i una no volguda precipitació; o bé seguir amb la inèrcia prohibicionista que ha presidit completament el capteniment d’aquell govern, materialitzat en tancades de porta primer i recursos legals després.

Sembla que triomfarà la segona de les opcions i ja m’està bé. És altament significatiu que la decisió d’iniciar la batalla contra el 9-N (que feia dies que semblava aparcat en un racó de les preocupacions institucionals i mediàtiques) es prengués precipitadament ahir al vespre, just abans dels telenotícies de la nit, perquè avui aparegués en lletres ben grosses als diaris d’allí (i als d’aquí) i desplaçant el verdader scoop: l’actuació policial contra la corrupció del PP a diversos territoris de l’estat. L’estratègia d’aquest partit i del govern que sustenta sembla clara: apostar pel darrer trumfo que li queda, l’España antes roja que rota, que encara té predicament en una part de la societat i que els pot salvar del desastre electoral.

La fenomenal batuda d’ahir, que fa que ja es comenci a parlar del PP com d’un partit estructuralment corrupte, va afectar peixos ben grossos. Altres peixos, encara més amunt, estan a punt de mossegar l’ham. Això promet.

Ha de participar Mas a la campanya del 9-N?

El president Mas ha decidit no participar directament en la campanya de la consulta (o quasi-consulta) del 9-N i no m’ha quedat clar si tampoc votarà. Això sembla que ha generat un considerable disgust en una part de l’opinió pública catalana, que es pregunta perquè el president d’un país no pot posicionar-se per una opció concreta quan la societat a qui representa i serveix és convocada en referèndum o consulta política, apel·lant a l’inevitable exemple d’Escòcia, on un incansable Alex Salmond es va dedicar a recórrer de sud a nord el seu país defensant un “sí” incondicional per la independència.

Jo discrepo d’aquest posicionament i penso que la decisió de Mas és molt coherent amb dilemes anteriors, quan el president ha decidit no assistir a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Llavors aquest capteniment ja havia originat similars marrameus (aguditzats, tot s’ha de dir, amb el pintoresc afegitó presidencial de que sí que hi assistiria “en esperit”). Penso que quan Mas fa aixó és conscient de la seva posició no només política i ideológica sinó també institucional. Escòcia? A banda que les diferències són notòries (referéndum vs. pseudo-consulta, complicitat central vs. agressió per terra, mar i aire, etc.), Alex Salmond va acudir a unes eleccions proposant la independencia i, és clar, un cop convocat el referéndum, la va defensar; Artur Mas no va fer això, sinó que va acudir a les eleccions brandant el dret a decidir, que posteriorment es va traduir en una consulta amb tres respostes possibles. Entenc que a ell el que li pertocava és cumplir amb el seu programa electoral: convocar els catalans a decidir sobre el nostre futur polític, i fins el moment ho està cumplint.

És transcendental que Mas participi activament en la campanya prèvia a la consulta defensant una de les opcions? Ara resulta que sí. A vegades sembla que no sapiguem situar el president al lloc exacte que li pertoca: segons l’humor del contrincant i el moment polític, és una mena de triler que està a punt de pactar una enganyifa de darrera hora, i segons com és el gran líder independentista, imprescindible per l’èxit de la consulta, una mena de “mascle alfa” que riu-te tu del Pablo Iglesias. A vegades és un simple dirigent d’un partit i d’una coalició de capa caída electoral, i altres és un astut líder que és capaç ell solet de posar d’acord tot l’espectre electoral sobiranista.

No hi ha cap mena de reserva en l’aposta de Mas per la consulta i aquesta és el seu gran actiu. Ell la va convocar i, després de setmanes d’esculls i imponderables de tota mena, casi que per miracle, es celebrarà el dia previst i amb la pregunta acordada des d’un bon principi, de forma legal i amb totes les garanties suficients de cara a l’escrutadora mirada internacional. Altres són els que ara s’haurien de mullar en l’aposta del 9 de noviembre: no fa falta donar noms, tots sabem qui són.

Com si fos el tebeo

Els mitjans van plens d’aquest petit personatge anomenat Nicolás i de les seves cuites, que tenen més suc del que podria semblar. Recordem a aquells que no segueixen amb prou interès l’actualitat peninsular, cosa que sempre és convenient de fer, que ha estat detingut un noi que es diu Nicolás (no recordó el cognom), acusat d’usurpació de funcions, falsificació, estafa i no sé quantes coses més. El tio, amb l’aparença del típic cadell de Nuevas Generaciones del PP, de col·legi “de pago” i d’escola de negocis, havia aconseguit amb unes altes dosis d’habilitat comunicativa però també d’allò que vulgarment en diem “morro” engañar tothom i introduir-se a les altes esferes de l’Estat, rei inclòs. Els mètodes: el lloguer de pisos i cotxes bons, l’exhibició de plaques policials, la falsificació de permisos i, en fi, tota la panoplia de recursos d’allò tan típicament castellà, la picaresca.  El seu ego no tenia límits i poblava les xarxes socials amb fotos d’ell posant  amb tot el who’s’who espanyol. El descobriment de les activitats d’aquest petit monstre ha de dur, lògicament, ha fer-se moltes preguntes i conseqüentment a investigar: les motivacions aparents i les reals, quins contactes tenia, què hi pintaven policies locals, el CNI, segurates de tota ralea… Si s’estirés del fil (que no es farà) podria acabar sortint molta merda.

I ara la pregunta és: i tot això què té a veure amb nosaltres? Doncs constatar una vegada més com funciona aquest estat espanyol, o un cert estat espanyol, del qual volem tallar d’arrel. Darrera les aventures del petit Nicolás s’endevina tota una espessa xarxa de connexions entre les institucions, la política, els serveis secrets, la policía, interessos de tot ordre… i darrera les maneres de fer s’endevinen unes potineries impròpies d’un estat modern. Que un indocumentat, per molt llest que sigui, aconsegueixi donar la mà al rei o seure al costat d’Aznar posa en entredit tots els protocols de seguretat al més alt nivell. Uns protocols que s’han seguit com els de l’ebola: malament. Això és Espanya: el regne de Mortadelo, Filemón i el doctor Bacterio.

De la senyora Eugenia a la Dolors Camats

L’heroïna del dia viu molt lluny de nosaltres. Es diu Eugenia, és la senyora que l’altre dia va servir cocido i pringá a Oriol Junqueres mentre anava fent comentaris i reflexions sobre el procés català amb un sentit comú molt superior a l’esperable en un territori i una societat que, de forma bastant comprensible, tenen un desconeixement pronunciat de la nostra realitat, recelen dels nostres desitjos i repliquen les nostres pretensions amb tòpics i arguments que necessiten un urgent aggiornamento.

La simpàtica senyora Eugenia ha reblat els seus comentaris avui amb una intervenció telefònica a un programa de ràdio, etzibant-li a Junqueres un “el que heu de fer és votar, cony, i que surti el que surti!”. Voleu més sentit comú, claredat i senzillesa en la teoria i en la pràctica? “El que hem de fer és votar”. Això era, això és, el dret a decidir, allò amb què figura que estaven d’acord el no-sé-quants per cent dels diputats catalans i que ara sembla que espanti o acoquini.

Aquesta inesperada mostra de sentit comú (que no se pué aguantá) contrasta amb una mostra del tot contrària i, en aquest cas, perfectament esperada. L’ha protagonitzat Dolors Camats, l’altra mitja taronja de la direcció bicèfala d’Iniciativa, que ha declarat que ella tampoc votarà el 9-N “per no contribuir a la confusió”. Ho diu la líder de la formació especialista en nedar i guardar la roba, en desconcertar el personal, en apuntar-se a totes les batalles… per no lluitar-hi mai.

Agraïm el sentit comú vingut de terres andaluses, però on realment el necessitem és aquí. I avui ha fet acte de presència. La CUP s’ha afartat de tants romanços partidistes i ha decidit deixar enrere reunions i trobades per arremangar-se i assegurar l’èxit de la consulta del 9-N, el pròxim gran objectiu del sobiranisme. Només ells han entès que si aquest envit fracassa, ja no caldrà parlar ni de llistes, ni de DUI, ni de res de res. Qui havia de dir que els més eixelebrats serien els que imposarien una mica de sensatesa en l’actual escenari polític. A aquest pas, els acabaré votant.

[Imatge: Vilaweb]

Decebut no: desorientat

Dono voltes i més voltes sobre les anades i vingudes que estan protagonitzant les quatre forces sobiranistes (o sis partits, recordem-ho) des de la famosa “esquerda” de fa uns dies, la reconversió del 9-N en una consulta apta per a tots els públics i, finalment, la societat demandant (exigint, fins i tot) unitat i decisions decisives, valgui el joc de paraules.

Quan dic donar voltes em refereixo, per exemple, a una actitud molt personal meva d'”empatitzar” amb els partits, és a dir, posar-me en el seu lloc, entendre les seves postures, ser conscient de les seves limitacions i tenir en compte imponderables de tot ordre als quals han de fer front i que nosaltres, pobres ciutadans-votants de carrer, ni tan sols sospitem. De manera que quan assisteixo, entre encuriosit i preocupat, a les notícies sobre reunions, trucades, contactes o declaracions de fulano de tal i mengano de qual, el primer que faig és posar-me en situació: què faria o no en el seu lloc si estigués lligat, com ells, a limitacions de tota mena.

Quan dic donar voltes em refereixo, també, a intentar prendre partit, mai millor dit, i simpatitzar més per un que per un altre. Jo, amb uns posicionament ideològics concrets, amb una llarga trajectòria de preferències electorals i fins i tot amb un curt període de militància partidista, vull i necessito establir més proximitat o més llunyania per cada un dels colors de l’arc sobiranista.

Però sóc incapaç de donar forma a aquesta empatia i a aquesta necessitat d’apropament a una o unes sigles determinades. Per més que ho intento, les maniobres d’aquests dies d’uns i altres, de tots, m’estan desorientant completament. Hi ha una certa sensació, a la nostra societat, de decepció cap els nostres partits i els seus líders: esperem més d’ells, sense cap mena de dubte, però jo més que decebut el que estic és desorientat. Em desorienta que Convergència estigui, pràcticament, a partir un pinyó amb la CUP, que aquella anunciï que ha arribat a un pre-acord mentre aquesta ho desmenteix. Em desorienten, naturalment, les declaracions del líder d’Iniciativa. Em desorienta que una persona tan cabal i planera, aparentment, com Junqueras, capaç d’emocionar-se a la ràdio o triomfar entre escèptics sevillans, no trobi la manera, ell i el partit que encapçala, d’arribar a un generós pacte amb Convergència. I em desorienta Convergència, que sembla que vulgui tornar a la seva acreditada política de jugar a diverses baralles alhora: vol la independència, sí o no? Si és que sí, que es llenci a la piscina de la DUI en unes eleccions, que es desempallegui de Duran i els seus sequaços, encara que sigui compareixent sola: potser tindran una sorpresa agradable. El que certament no beneficiarà ni a Mas ni al seu partit (ni tampoc al país, és clar) és deixar que la situació s’esllangueixi lentament, sense oferir més solució que “anar-hi anant”.

És desitjable que es reuneixin, que es parlin, que dinin, que sopin, que cremin les hores que faci falta fins a recompondre aquells ponts d’unió entre ells que tanta satisfacció ens donen a la tropa, i que ho facin tant per deixar ben collat el 9-N (és a la cantonada!) com per aclarir el panorama electoral posterior, i per això caldran grans dosis de generositat, de valentia, d’altura de mires. Com deia aquell cantant nord-americà, els temps estan canviant i ja no valen (ni per a ells, ni per a nosaltres) les petiteses de la vella política. Aquesta política que es nega a desaparèixer i que, més que decebre’ns, ens desorienta.

[Imatge: Vilaweb]

Això ho ha de saber tothom (el vandalisme de l’ANC)

Aquestes són les dues perles deixades anar a les xarxes socials per dos regidors del PP de Tarragona, comentant les darreres accions de l’ANC.

Judith Heras, al comprovar que algunes zones cèntriques de la ciutat havien estat ornades amb elements de color groc (com moltes altres ciutats, sense problemes que sapiguem), va deixar anar que es tractava “del vandalismo de la ANC en Tarragona” i que “lo único que tengo claro es que si gobernara el PP en la ciudad a estos idiotizados ni se les pasaría por la mente, los que la tienen, osar ensuciar lo que es patrimonio de todos”. No contenta amb això, va titllar els voluntaris de l’ANC de “parásitos” i de “amariconados”. Difícilment es poden trobar més insults en menys paraules, i tots absolutament fora de lloc. Hores després, l’ínclita edil popular va retirar el terme “amariconados”: potser la perspectiva de gaudir del dubtós honor d’estrenar la flamant llei antihomofòbia li va fer fer marxa enrere. No obstant això, no consta que hagi demanat formalment excuses.

El seu company de formació, Mariano Herráiz, encara va anar més lluny. Referint-se igualment als voluntaris, va dir “infectan todo lo que tocan, prefiero el ébola”. El seguit de lògiques protestes i comentaris desaprovatoris subsegüents, en comprovar que s’havia entrat en un terreny d’especial sensibilitat, va fer reaccionar el regidor que, aquest sí, va demanar disculpes: tot va ser un calentón fruit de l’estrès del moment. L’inconscient, però, ja havia fet el seu joc.

La seqüència sempre és la mateixa. Primer, es deixa anar de tot per les xarxes socials, ja sigui per dir que els de l’ANC són uns vàndals pitjor que l’ebola (pobra Carme Forcadell, que mai no ha trencat ni un plat…), per desitjar que algú afuselli el president o, remuntant-nos en el temps, per omplir de grolleries una consellera socialista. Segon, els de la seva corda riuen la gràcia (“como eres”) i els que no ho som rebem el comentari amb una barreja d’indignació, fàstic i indiferència. Tercer, l’interfecte fa com els jugadors de futbol després d’una puntada o una escopinada, demanant disculpes fruit del calentón del moment. Quart, el mal ja està fet.

Què hem de fer amb aquesta gent? Potser perquè les barbaritats han afectat directament amics meus o gent coneguda que aprecio, aquesta vegada no accepto les disculpes d’aquests dos personatges. No em dóna la gana de deixar córrer (allò que ells diuen pelillos y a la mar), com si no passés res, l’enèsim comentari insultant o desqualificador. S’ha acabat el bròquil. A ells potser els divertirà aquesta manera de fer les coses; a nosaltres no ens fan gens de gràcia. A ells potser els refermarà en les seves posicions; a nosaltres, mira per on, també: cada vegada que un personatge de l’esfera ideològica cavernícola-central la deixa anar fa que estiguem encara més convençuts de la imperiosa necessitat de posar creu i ralla amb una gent que davant un procés pacífic, democràtic, multitudinari i respectuós com el que estem vivint no té altre argument que titllar-lo de “vandàlic” o de “pitjor que l’ebola” pel fet de col·locar uns innocents llaços grocs al Balcó del Mediterrani de Tarragona (amb permís municipal!).

[Imatge: www.circdetarragona.com]

Responsables i irresponsables

S’ha de reconèixer que la formació que en aquests moments està més a l’alçada del que demana la gent és la CUP. Mai no m’hagués imaginat haver de lloar un grup que es troba notòriament allunyat de la meva manera de pensar (i em remeto a molts apunts en aquest mateix bloc), però m’està sorprenent agradablement com gestiona el tempo turbulent que està travessant el sobiranisme els darrers dies. Sensacions que confirmo després de sentir l’entrevista al seu actual portaveu, David Fernández, el de les sandàlies i les samarretes en segons quines situacions inadequadament usades, per dir-ho elegantment.

David (segur que li agrada que l’esmentin pel nom i no pel cognom, inclòs un desconegut com jo) transmet un sentit de la responsabilitat del temps en què ens ha tocat viure, una responsabilitat que no ens vam imaginar mentre la CUP era poc més que uns agrupaments més o menys connexos d’individus disposats a anar en contra de tot i a favor de res. Un sentit de la responsabilitat que fa compatible la defensa amb fermesa de les seves idees amb la cerca d’un consens entre els grups del dret a decidir (“junts però no lligats”, frase que m’ha encantat) o parlant amb un punt de pudor del seu feeling amb el president Mas. I entremig, paraules-concepte com “converses”, “matisos”, “sensibilitats”…

De fet, si estic parlant bé de l’entrevista al cupaire és perquè estic d’acord amb moltes coses de les que hi diu (potser amb l’excepció d’allò de la “feminització de la política”, per aquí no hi passo): per exemple, el considerar prioritària una unitat d’objectius amb la vista posada al 9-N (triar camp) davant de les diversitats ideològiques (ja formarem equips més endavant); per exemple, a la inversa, posar les sensibilitats polítiques (ben variades, com tota societat normal) per davant d’una llista unitària a les properes eleccions, en la qual no hi creuen (com jo).

Responsabilitat. Actitud diametralment oposada a la de Joan Herrera (ICV), amb un sentit de l’oportunitat que fa feredat. Després de dir que ell no pensava votar el 9-N (segons declaracions a un diari espanyol, això s’ha de tenir en compte), ara sembla que s’ho repensa, però sense aclarir res. Que la consulta no era una cosa que els entusiasmés ja ho va demostrar la seva companya Dolors Camats quan va dir, així de feliç, que si no es podia fer tal dia ja la faríem més endavant… De fet, destacats dirigents de la formació comencen a neguitejar-se pel que creuen unes inexplicables ziga-zagues, no gaire llunyanes en el temps i en el concepte d’aquell puta-ramonisme tan i tan criticat per ells mateixos. Vénen dies divertits, no hi ha cap mena de dubte.

[Imatge: Vilaweb]

Què fem

Mariano Rajoy afirma que no sap què vol fer Mas les properes setmanes, cosa que el deu tenir desorientat, pobre home. Suposo que els dubtes i les preocupacions del gallec del plasma obeeixen al secret desig de trobar un nou flanc per on atacar la consulta del 9-N, aquesta consulta titllada de “xocolatada” pels independentistes hiperventilats nostrats. No serà tan “xocolatada” quan Rajoy i els seus aparells polític i jurídic ja estan buscant-li el voraviu il·legal.

Rajoy no sap què vol fer Mas i nosaltres, ves per on, tampoc sabem molt bé què hem de fer les properes setmanes i mesos. Acceptada ja la celebració de la consulta del mes que ve (esperem que amb un entusiasme que vagi creixent amb el temps, sobretot a partir d’aquest diumenge), el gran motiu de debat són les properes eleccions dites plebiscitàries. Està bé parlar-ne precisament perquè pot ajudar a reforçar l’interès popular per la consulta (cabdal), el resultat de la qual, al seu torn, donarà l’empenta definitiva al quan i al com d’aquestes eleccions.

El quan, és un consens generalitzat de que cal fer-les com més aviat millor: hi ha qui diu que aquest mateix any. El que sigui perquè el souflé no comenci a minvar i haver de donar la raó, ara sí, a l’impresentable Enric Millo. Però no veig jo que sigui tan fàcil convocar eleccions abans dels torrons perquè el més dificultós no és el quan sinó el com. I el com és, és clar, quina o quines llistes sobiranistes, qui les encapçala, com hi participa la societat civil i si la DUI figura amb aquestes lletres i sense condicions al programa de mínims per comprometre’s davant la societat. Massa filigranes (els espanyols d’això en diuen encaje de bolillos) perquè les puguin resoldre d’un dia per l’altre unes formacions polítiques massa habituades als escacs (o al pòquer, depèn) quan es tracta de prendre decisions, amb un ull posat en els interessos del país i l’altre en els del partit.

De manera que, una vegada més, jo recomanaria al sofert poble català (si llegís això, que no ho farà) que tingui encara una mica de paciència amb els seus governants, però també que sigui, que siguem, vigilants amb ells: l’electorat de manifestacions i de vies, de consultes i samarretes grogues aquesta vegada no els en perdonarem ni una. Si es presenten amb un programa senzill que vagi de cara a barraca, junts o separats, obtindran un èxit esclatant, preludi de grans jornades per a la nostra nació. Si es presenten no tan sols desunits sinó també no havent sabut llegir bé, miops ells, les demandes de la societat, seran castigats i tots perdrem bous i esquelles. No vull ni pensar el que podria passar llavors.

 

Carrers de Tarragona: Eivissa

Comença al final del carrer Sevilla. Caracteritzat per un fort pendent en un dels extrems que, afortunadament per als cotxes, fa baixada. A una banda, la plaça de toros, actual TAP, escenari de grans gestes castelleres; a l’altra, davant per davant hi havia hagut la seu del Partit Popular: aquí s’hi va fer la memorable cassolada de l’11-M. Més amunt, un establiment relacionat amb cassoles precisament: la casa de menjars preparats Bendinat, amb referències a Jaume I (és una mena de joc de paraules: Bendinat fou una fita en la conquesta de l’illa de Mallorca).

Quan el carrer assoleix un desnivell més humà ens trobem un edifici d’allò més important: al número 7 hi havia viscut aquest blocaire durant força anys: el darrer pis, amb un balcó no apte per qui pateixi vertigen… A sota, la farmàcia Perpinyà, que una vegada es va inundar per problemes amb els baixants de la casa (endevineu qui estava de president de la comunitat aquell dia).

L’encreuament-rotonda amb Pere Martell (un altre nom relacionat amb Jaume I, com Eivissa) dóna pas al darrer tram fins arribar a Francesc Bastos, amb cases i botigues sense un interès especial. Què hi farem.

[Apunt dedicat a la senyora Carme, que ahir ens va deixar, i que va ser una encantadora veïna de la casa a què he fet referència]

Tal com raja (9-N), continuació

El ministre de Justícia es mirarà amb lupa la nova consulta del 9-N. La vicepresidenta espanyola va dir que si les paperetes diuen el mateix (és a dir, que inclouen aquella temuda paraula que comença per i) hi haurà conseqüències. Un altre polític mesetari ja parla de frau de llei. Avui mateix, aquell animal de les caniques, conegut com MAR, ha dit que a Mas “li caldria un afusellament”. I el que vindrà encara. Voleu nous arguments a favor del 9-N?

Després hi ha gent nostra que posa de volta i mitja el president per haver pres la decisió que ha pres. Discutible com totes però, com més s’analitza més avantatges s’hi troben, si es vol. És possible que ja estigués previst de fa temps. Potser en això consistia allò del vent, les veles i el motor que, almenys un servidor, no vaig acabar d’entendre bé. És obvi que el paquet de la llei de consultes i la convocatòria primigènia serien carn de tribunal al minut u de la primera part, i així ha estat, però és que era això el que volíem, no? Que es visualitzés ben a les clares que l’estat espanyol no deixa fer referèndums, ni consultes, ni res de res. Ara es ficaran amb els peus a la galleda, perseguint una pseudo-consulta perfectament legal o bé deixant-la fer amb el risc (per a ells, clar) que surtin milions de paperetes amb un doble sí.

Aquests milions de paperetes ho seran sempre que el foc amic, en forma d’intel·lectuals més o menys coneguts, articulistes de desigual consideració i tropa esbojarrada de xarxa social, deixi de desprestigiar el darrer exercici d’activisme popular massiu titllant-lo de “costellada”, “joc de minyons escoltes” i expressions similars. Serà el darrer que ens tocarà fer, més còmode que passar-se una tarda al sol a Barcelona o enmig d’una carretera suant una samarreta.

Va, que ja li tenim el peu al coll.

Tal com raja (9-N)

Continua el devessall de notícies del trepidant procés. Qui deia que s’avorria? Les darreres vint-i-quatre hores han estat especialment farcides de novetats, amb les xarxes socials, almenys la que consulto amb més freqüència (la del moixonet), i el meu grup d’amistats de whatsapp traient fum. Aquestes són algunes de les consideracions que em vénen al cap després de la compareixença del president Mas d’aquest matí.

Contra les desqualificacions, menyspreus o marrameus que ha rebut la decisió de celebrar aquesta mena de consulta descafeïnada, jo crec que, ben mirat, no és mala cosa. Per més d’un motiu. Serà una consulta organitzada i avalada pel govern, és a dir oficial: no es podrà objectar, com havíem temut, que sigui una repetició corregida i augmentada de les consultes populars municipals, organitzada (segurament que molt bé) per la societat civil però que ja no tenia cap sentit. Serà una consulta, ara sí, plenament legal: les institucions de l’estat ja no podran fer-hi res jurídicament, però sí ho intenten encara reforçaran més la nostra posició a ulls del món. El fet de que s’acabi celebrant la consulta, encara que sigui acudint a escletxes legals, suposa també el compliment del compromís a què van arribar els partits del dret a decidir: què estaríem dient ara si el 9-N no es fes res de res?

Que celebrar la pseudo-consulta no és cap tragèdia ho corrobora el fet de que qui més l’està criticant avui són per una banda l’unionisme i per l’altra un determinat independentisme dit hiperventilat que, curiosament, coincideixen a dir que això és un referèndum de mentida sense cap mena de validesa. No han faltat expressions com “costellada” o “botifarrades”. Cap mena de validesa? El ministre del ram de la toga ja ha començat a fer amenaces. He dit abans que legalment ja no podran fer res, però amb aquella gent mai no se sap…

Tema diferent és la pregunta “i després, què?”. El president Mas ha fet una mena d’oferta-trampa de futures eleccions plebiscitàries sense concretar-ne la data i deixant la piloteta a la teulada d’Esquerra, principal destinatari del que sembla una condició sine qua non: la llista única de partits sobiranistes. Sempre he discrepat d’aquesta idea. No acabo d’entendre massa bé perquè és tan necessari que vagin tots junts, tenint en compte les dificultats que això comporta: càlculs partidistes, llocs a la llista, consens sobre un programa mínim de govern… La unitat entre els partits s’ha esquerdat, en poc afortunada metàfora del president (els objectes esquerdats o es trenquen o queden sempre esquerdats) i, efectivament, cada força ha començat a estirar cap al seu cantó. És una llàstima: trencar una certa unitat d’acció és l’última arma que li queda al govern Rajoy per neutralitzar tot el procés. No els donem aquesta alegria.

Tots amb Vidal

Nou atac. Ara toca l’estratègia de la por, i la primera peça que pretenen abatre en aquesta singular cacera contra Catalunya, contra les seves institucions i contra el seu futur és el jutge Santiago Vidal. Avui toca fer-li costat. Mentre, els partits sobiranistes tornen a reunir-se (ja no sabem si en públic o en privat, si de forma oficial o no): encara no tenen clar què s’ha de fer després de les represàlies contra aquest jutge? Què esperen? Que les granotes s’afaitin?

Jordi Rovira (1966-2014)

Ahir va morir, de forma sobtada, Jordi Rovira. Escriptor, arqueòleg, historiador i president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, havia destacat sobretot com un gran defensor del patrimoni arqueològic de la ciutat, tasca que va culminar amb la declaració de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat. Autor de diverses publicacions, era conegut també com articulista de la història de la ciutat: cap aspecte (monuments, vida quotidiana, activitat econòmica, religió, tradicions o personatges) no s’escapava del seu interès i de la seva curiositat. Destacà també en la seva faceta professional com a guia turístic. El fatal desenllaç va tenir lloc davant del Portal del Roser, l’inici de les rutes per la Tarragona antiga, que Jordi Rovira coneixia tant com estimava.

[Imatge: infomakis.com]

Confiant en Santa Teresa de Jesús

GENERALITAT YA TIENE EL PROTOTIPO DE URNA PARA LA CONSULTA DEL 9 DE NOVIEMBREEl procés cada vegada s’assembla més a una dutxa escocesa, i no ho dic per les possibles semblances amb la nació britànica malauradament, sinó en el continuat festival de galletades d’aigua, ara freda, ara calenta, que cauen sobre la soferta societat catalana. Quan semblava que la cimera de partits sobiranistes havia arribat a un consens i molts ho celebràvem, ara hi ha qui critica aquell secretisme de continguts i decisions preses, fins al punt de fer renunciar un dels components d’aquesta mena de Junta Electoral creada per la consulta, en una decisió completament inexplicable. Després d’acollir amb satisfacció l’emissió d’un enginyós anunci per tal de torejar la suspensió de la convocatòria, il·lustres opinants diuen que, fet i fet, el govern no ha donat cap més passa endavant. És cert, però resulta que avui mateix s’ha restablert la possibilitat per als estrangers d’inscriure’s a la consulta, procediment que, pel que es veu, no afecta els funcionaris implicats, argument esgrimit des de les altures per congelar tota quanta passa en ferm cap el 9-N. I per reblar-ho tot fins al moment, com una cirereta, les declaracions d’avui del conseller Homs dient que el dia 15 se sabrà del cert si hi haurà consulta o no. El dia de Santa Teresa de Jesús, aquella que va dir vivo sin vivir en mi.

La societat catalana demana més concreció en el moment convuls en què vivim. Tots volem trepitjar sobre segur. Ja vaig dir-ho una vegada i ho repeteixo ara: hi ha dues opcions sobre la taula, tirar pel dret o prolongar un temps l’agonia. Que decideixin el que vulguin, només demano que ho facin des de la unitat i, una vegada presa la decisió, actuïn en conseqüència. Tots convindrem en què la puta i la Ramoneta estan més que enterrades, i els vols gallinacis dels partits amb vista a les municipals tampoc ens duran (amb perdó) enlloc. Que prenguin la determinació més adequada, però que no intentin fer filigranes: o trenquem o no trenquem la legalitat, o estem dins o estem fora, o passem el Rubicó o no el passem, però quedar-se una mica embarassats no és possible.

[Imatge: foto M.P. / EFE; www.elpuntavui.cat]

La reunió del DUI

La setmana ha acabat tant trepidant com va començar. Em refereixo al procés sobiranista, lògicament. Quedaran per a la història les imatges d’aquest matí, amb casi tots els alcaldes de Catalunya (en faltava algun, llastimosament) desfilant en corporació cap a la Generalitat de Catalunya amb la vara en una mà (m’informa un amic que aquest estri és d’importació castellana: és cert?) i la moció de suport al 9-N a l’altra; i sobretot, la imatge d’aquests mateixos alcaldes cridant in-de-pen-dèn-ci-a al pati del Palau. Impressionant, emocionant.

Però sense desmerèixer l’acte d’avui, amb tot el seu simbolisme, el que verdaderament va ser transcendental va ser el d’ahir. Els sis líders de les quatre forces parlamentàries a favor de l’elemental dret a decidir es van tancar les hores que van fer falta, com si d’un conclave es tractés, fins que en va sortir una fumata, que va resultar ser blanca. He de confessar que em causa una gran satisfacció, fins i tot plaer (espero que s’interpreti bé aquesta paraula), veure polítics tan antagònics ideològicament posar-se d’acord per temes de país. Des de la Solidaritat Catalana de 1906 fins a la fixació de la data i pregunta. Ahir no va ser una excepció, i vam contemplar demòcrata-cristians, verds o esquerres alternatives situar-se rere el president Mas sense cap ordre protocolari i en companyonia, transmetent a una opinió pública a vegades amb l’ai el cor, un missatge que podríem resumir en allò de “ha anat bé” del president.

No sabem què es va discutir en les intenses hores d’ahir al saló de Montserrat ni tampoc sabem ara què es va decidir exactament. Jo crec que ahir els nostres representants van proclamar una mena de DUI, on la D significa “discreció” (no donar innecessàriament informació a l’enemic i evitar les xerrameques que darrerament havien protagonitzat alguns significats polítics), la U significa “unitat” (suprem valor al qual caldrà sacrificar qualsevol altra cosa) i la I significa “imaginació” (en caldrà molta per esquivar els obstacles de tota mena per aconseguir l’objectiu desitjat).

Una imaginació que s’ha posat en marxa avui mateix amb l’enginyós anunci de la Generalitat: l’espot del 9-N, que ja no es pot emetre, es deixa veure un moment succeït per un text en negre explicant la situació i adreçant els ciutadans a la web i al 012. Hi veig dos missatges: un, suggerint una censura, i un altre dient que tot continua endavant amb completa normalitat.

Sense que tingui a veure directament amb el procés sobiranista, la setmana també ens ha deixat tres perles informatives, totes tres marca España, que ajudaran més a convèncer els indecisos catalans que tot un exèrcit de voluntaris de l’ANC: l’escàndol de les targetes de Bankia, la inundació del túnel del TGV a Girona i la resolució del cas Castor, amb indemnització al senyor Florentino, a pagar durant trenta anys entre tots els contribuents. Si això no convenç de la necessitat de separar-se d’aquesta gent, ja em direu què.

[Imatge: Vilaweb]

Obituari comercial

La premsa informa avui del tancament de tres botigues, tres, del centre de Reus. Es tracta de la cotilleria Isern, la carnisseria Anglès i la merceria Sardà. Tres establiments no dic de tota la vida (van néixer a meitats del segle passat) però sí tradicionals, cèntrics, de caràcter familiar i propers a una clientel·la fidel que es deixava aconsellar per uns dependents sempre amatents. Només falta veure la foto que il·lustra la notícia a El Punt Avui: la imatge de la senyora Maria Antònia Isern, que feia quaranta anys que venia primer tot tipus de roba, després només llenceria, ens transporta als temps de les botigues del senyor Esteve, representatives de tota una filosofia de vida i de negoci, morts en desigual batalla enfront grans superfícies, cadenes impersonals i adotzenades franquícies.

Descansin en pau i, com acabava precisment l’Auca del senyor Esteve, vulgui Déu dur-los a la glòria. Proposo obrir a tots els diaris una nova secció: l’obituari comercial. Cada dia no però, de tant en tant, apareixerien les esqueles de les botigues passades a millor vida, víctimes de l’evolució dels temps, de les presses, de l’economia  low-cost, de l’insuficient ajut de l’administració i, perquè no dir-ho, de la desunió del propi sector afectat. I de la deslleialtat dels compradors, per suposat.

L’abaixament de tres persianes reusenques coincideix, al seu torn, amb el tancament d’un altre negoci de les nostres comarques. No era una botiga però tenia també un llarg historial darrere seu. Em refereixo a la cafeteria Leman, a la Rambla Nova de Tarragona, prototipus d’establiment de qualité als anys seixanta del segle passat. Horroritza pensar què hi posaran en el seu lloc. S’admeten apostes.

[Imatge: foto Isabel Martínez, www.elpuntavui.cat]

‘L’endemà’

El documental d’Isona Passola, com és prou conegut, intenta donar resposta als interrogants que planteja la futura Catalunya independent. Qüestions tan dispars com la moneda, les infraestructures, la llengua, l’energia, la seguretat, les pensions o la justícia són tractades per experts en cada matèria, inclosos els inevitables Sala i Martín, Germà Bel o Salvador Cardús.

No deixa de ser una mena de continuació de Cataluña Espanya, de la mateixa directora, igual d’interessant i necessària (la pel·lícula, vull dir, i també la directora). Paral·lelament a l’estructura de documental s’hi desenvolupa una mínima trama argumental: una parella que decideix separar-se perquè ella vol viure la seva vida mentre ell hi oposa resistència: qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, ni molt menys… Tant l’acció com les entrevistes tenen lloc, en bona part, en una mena de magatzem buit, a punt per omplir-lo d’estructures i compartiments, i per donar sentit a l’espai.

El film em va agradar molt. Un únic aspecte grinyola una mica, crec jo. Determinats episodis de la història de Catalunya són presentats, suposo que amb ànim didàctic, en forma de titelles: no vaig trobar gens encertada la representació de la caiguda de Barcelona o l’afusellament del president Companys en forma de poc respectuós guinyol. Potser sóc un pureta, és clar…

No es tracta d’una pel·lícula destinada tant als convençuts com a ciutadans indecisos o als que volen acostar-se amb franquesa i sense por al repte que tenim plantejat els catalans, malgrat no compartir-lo. Que ningú esperi, doncs, un al·legat independentista. Hiperventilats absteniu-vos. La prova és la cançó que interpreta el cor (“Què serà, serà?”, aquella que cantava la Doris Day), dibuixant un futur incert i obert, però també il·lusionant.

[Imatge: foto ACN, www.cugat.cat]