Ja volem

Ha esclatat el futur. Ahir el Tribunal Constitucional espanyol, aquell format per dotze membres amb una mal dissimulada adscripció política, aquell que està presidit per un que va votar “no” al referèndum constitucional, aquell Tribunal dic, va admetre a tràmit els recursos de l’estat contra la consulta, i ho va fer a una velocitat meteòrica, que ja voldríem per a tràmits justificats. Des que es va produïr el temut (i previst, no ens enganyem) pas, els fets s’estan precipitant. Domina en l’inconscient col·lectiu, crec, la sensació d’haver emprès el vol sense saber massa bé si l’avió té prou carburant i si els comandants actuaran amb prou perícia davant les presumibles turbulències. Només una cosa és segura: els passatgers ja no volen tornar a l’aeroport d’origen.

El govern ha fet avui el que no tenia més remei que fer: suspendre la campanya institucional sobre la consulta. Llàstima que, a l’hora de justificar-ho, hagin tret el caparró els fantasmes d’una altra època, en forma d’explicacions més o menys elíptiques per no dir ben bé el que no es vol sentir.

Que la societat continua una passa per davant dels seus representants ho ha demostrat hores2014-09-30 plaça després a les places dels ajuntaments de tot Catalunya. Sense permetre’s la rendició, sota la pluja, pertinaçment, persones de totes les edats s’han donat citat de nou per reclamar el dret més bàsic d’una persona en tant que ciutadà: el dret de vot. I novament el clam ha estat pacífic, festiu i multitudinari.

2014-09-30 concentracióA Tarragona s’ha omplert tota la plaça de la Font. Potser és la primera vegada a la història que això passa per a un acte polític de signe nacional. Notable presència de samarretes i cartrons grocs, estelades i la bandera negra que en l’any del Tricentenari s’ha fet present a molts llocs: “lliures o morirem”. Parlant de fets històrics, els organitzadors ens tenien preparada una sorpresa: qui ha fet la lectura del manifest ha estat l’historiador Jaume Sobrequés. Després han seguit en els parlaments la presidenta d’Òmnium Rosa Maria Codines i el responsable de l’ANC, el blocaire d’aquesta casa Albert Cortès. L’amic Salvador Pallarès, sorpresivament, també ha adreçat unes paraules a la concurrència, que ha acabat l’acte cantant “Els segadors” per duplicat: primer espontàniament i després acompanyant la interpretació dels Sacaires.

Els Sacaires són els que toquen el sac de gemecs. Ja fa temps que Catalunya ha deixat de gemegar, per passar a prendre la iniciativa i decidir el seu futur. Ara cal que els seus representants estiguin a l’alçada dels esdeveniments. Bé, a una certa alçada ja ho estan. Recordeu que, en aquests moments, ja estem volant…

[Imatges: dos aspectes de la plaça de la Font aquesta tarda; fotos, autor i xarxes socials]

L’hora de la veritat

Amb l’aprovació de la llei de consultes, la signatura de la convocatòria a votar el 9 de novembre i la publicació al DOGC d’ambdós documents es completa la primera fase del procés sobiranista. Són unes passes de gran transcendència i, malgrat que la paraula i el conceptes estan molt gastats, també històriques. Ho corrobora el fet de que tot ho hem acollit amb gran entusiasme o, com a mínim, il·lusió col·lectiva si recorrem a premsa, opinió pública i xarxes socials. Que el que hem fet aquests dies (tots ens som partícips o com si ho fóssim) és històric ho corrobora igualment la reacció unionista, entre el desdeny i la histèria, entre l’insult i els nervis mal dissimulats. No ha estat només la reacció diguem-ne oficial, prevista i previsible, inclosa la intervenció d’aquest matí de Soraya Sáenz Santamaría, anunciant amb to xulesc el desplegament jurídic contra les decisions de les institucions catalanes. Ha estat també la reacció de personatges de tota mena: dos exemples caçats al vol: en molt poques hores ja hem donat un cop d’estat aliats amb ETA (Iturgaiz) i el president Mas ha signat la seva sentència de mort (un de les joventuts del PP balear). Segueix, doncs, la pluja d’invectives i dicteris, corregits i augmentats. I el que queda.

Fins aquí el procés s’ha desenvolupat dins la normalitat, tot i que amb dificultats, obstacles i dubtes. Cada etapa, cada decisió, s’ha efectuat respectant totes les legalitats (i, per molt que es digui, també el decret d’aquest matí), buscant l’acord, amb ple sentit de la responsabilitat i preservant la unitat entre les forces polítiques que des d’un bon començament es van comprometre a permetre que els catalans votéssim el nostre futur. Però tot el que s’ha fet fins ara ha estat fins a cert punt senzill: es tractava de planificar el futur, buscar vies jurídiques, consensuar estratègies, textos, mocions…

Però avui hem arribat a l’hora de la veritat. El moment més delicat, crec jo, de tot el camí a seguir, perquè dilluns començarà la bateria d’obligacions, manaments o prohibicions procedents dels àmbits jurisdiccionals espanyols, que posaran a prova la unitat dels partits: s’hauran de respectar o no. Seran fets consumats, no futuribles, sobre els quals caldrà prendre un determini d’alt voltatge polític, filosòfic diria jo: s’ha de respectar la legalitat o no? No valdran mitges tintes en aquest sentit: no podem organitzar una consulta devaluada, una mena de repetició de les consultes populars de fa quatre anys. O es fa bé o no es fa. Que decideixin el que creguin convenient, sempre que es faci des de la unitat: o consulta amb tots els ets i uts, peti qui peti, o cedir i anar a unes eleccions dites plebiscitàries.

Serà una llàstima prendre la segona opció pel que tindrà de prolongació d’incerteses. Desitjo ferventment que les forces del dret a decidir decideixin, valgui la cacofonia, tirar endavant. Que anirem a votar amb normalitat el 9-N sembla, ara per ara, possible i probable, a jutjar per les primeres notícies que el procés ha donat avui i que tant estan irritant a Madrid: acte solemne a Palau, discurs de Mas en tres llengües, impacte internacional, signatura dels primers convenis de preparació logística de la consulta, publicació d’un espot oficial… Passes que ens permeten, a mi i a molta gent, mirar il·lusionadament el futur amb un ull al calendari i l’altra al compte enrere que l’ANC ha instal·lat en plena plaça de Sant Jaume.

[Imatge: www.324.cat]

Pujol (no) dóna explicacions

Notes disperses sobre la compareixença d’aquesta tarda de l’ex-president Pujol a la Comissió del Parlament on havia de donar explicacions sobre la seva declaració-confessió:

1) D’explicacions, res de res. S’ha limitat a ampliar la informació que ja havia donat a la seva famosa carta del mes de juliol. Ni dades concretes, ni documents, ni proves de cap mena que ajudessin a la seva estratègia de defensa.

2) Correctes Calvet (ERC) i Iceta (PSC). La cosa ha començat a espatllar-se amb Herrera (ICV) i David Fernández (CUP), extralimitant-se en el seu paper d’interrogadors sobre el cas que els portava a la sessió, i començant a disparar l’artilleria pesada, barrejant-ho tot, comptes familiars, tres per cent, empresaris amics, frau fiscal, omertà, tot. Ha anat d’un tris que Fernández no disparés una sandàlia.

3) Impresentables Camacho i Rivera. La primera, la que es nega a comparèixer ella mateixa a una comissió, s’ha permès com sempre donar lliçons de democràcia, transparència i catalanitat “verdadera”. El segon amb la seva demagògia hàbilment camuflada per una brillant oratòria, s’ha oblidat també d’algun cas de diner a Suïssa, com oportunament li ha recordat Turull (Convergència).

4) En una reacció inesperada i fora de lloc, el compareixent ha contestat a tots amb una filípica que farà història. Ha sortit el Pujol rondinaire del “voleu fer el favor de callar?” de quan renyava els seus, però avui la seva rèplica (destinada a omplir minuts del “Polònia” i de l'”APM?”) ha tingut un punt de llastimós i patètic. En tot cas, no ha fet cap favor a la seva causa particular.

5) Avui no ha sigut el millor dia de la història del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut debat, ni s’ha aclarit res i en general tothom ha fet una mica el paperot. Sort que la jornada de demà, històrica com  moltes altres que estem vivint darrerament, farà que la sessió d’avui caigui mig en l’oblit.

[Imatge: Vilaweb]

Els tennistes no volen dones

La designació d’una dona, de nom Gala León, com a capitana de la selecció espanyola (masculina) de la Copa Davis ha suscitat reaccions diverses, que van des de la sorpresa fins a comentaris que tenen el seu què. Per exemple, els de l’entrenador Toni Nadal (que crec que és l’oncle de Rafa Nadal i antic jugador del Barça), que ha dit literalment que aquest nomenament “pot comportar una dificultat logística” i que “és incòmode que hi hagi una dona quan et passes molt de temps al vestidor amb poca roba”.

És fascinant com el nostre món va creant petits problemes després d’aconseguir, amb molt d’esforç, solucionar els grans. Quan a les societats avançades (o així) es va imposant la igualtat de sexes, per exemple designant per a una funció esportiva una persona sense tenir en compte què té entre les cames, resulta que, com que aquesta igualtat no està del tot aconseguida (i la prova és la discriminació sexual a la majoria de disciplines), es crea un nou i inesperat problema.

Quan el senyor Nadal diu que és incòmode que hi hagi una dona en un vestidor ple d’homes, no sé ben bé si la incomoditat és per a ella o per a ells. Se suposa que les declaracions de Nadal estan formulades des de la més estricta i ortodoxa heterosexualitat que continua dominant l’esport en ple segle XXI: des d’aquesta perspectiva, què millor per a una dona que veure’s rodejada de tios en roba interior?, què millor per a un conjunt d’homes que els entri una femella amb total naturalitat? Però deixem lúbriques insinuacions i anem a supòsits més pràctics: la dona entrarà al vestidor, m’imagino, per donar instruccions, fer una xerrada, donar ànims després d’una derrota o celebrar una victòria, però no m’imagino que qualsevol d’aquestes accions “incomodi” als jugadors de tennis; i d’altra banda, m’ha fet gràcia això de que es passen “molt de temps” al vestidor: es dutxen i es vesteixen i prou, no? O és que fan més coses, no sabem quines, que els obliguen a estar “molt de temps” al vestidor i que serien inoportunes davant d’una dona?

La protagonista de tot l’afer ha tingut el detall de solidaritzar-se amb aquestes preocupacions dels tennistes i ha declarat, al seu torn, que abans d’entrar al vestidor, trucarà a la porta. No sabem si és perquè tinguin temps de tapar-se les vergonyes: seria realment galdós que tota una directora d’equip esportiu s’hagués d’estar a la porta esperant que els seus pupils estiguessin presentables d’acord amb unes normes morals que crèiem ja superades, almenys al món de l’esport. Per cert, com s’ho fan tots aquests equips femenins que tenen un home com a entrenador? Truca a la porta i s’espera o entra directament, sense donar importància a la “incomoditat” d’ell i d’elles?

A la societat li queda encara molt camp per córrer en el terreny de la igualtat absoluta. El fet aquest del tennis espanyol em recorda els marrameus que encara ara ocasiona la presència de dones en ambients tradicionalment i fins fa poc únicament masculins: exèrcits, determinades professions dures o perilloses, etc. Tornem al de sempre: fins que no deixem de pensar obsessivament en el concepte “sexe” en moltes esferes (la denominada “perspectiva de gènere”), fins que no quedi reclòs als àmbits on està justificat, no podrem culminar el vell somni de la igualtat sexual, i continuarem sentint declaracions com les de Nadal i companys de viatge.

[Imatge: www.laprovincia.es]

Toca, Peron!

Poques institucions es poden permetre el luxe de celebrar els 500 anys de la seva existència. El Ball de Dames i Vells de Tarragona, un ball parlat i per tant una institució, ho acaba d’aconseguir, ja que del 1514 data la primera prova documental de la seva existència.

Segurament, o així espero, Dames i Vells és prou conegut. Però per si no, diguem que en essència el ball és un grup que actua per la festa major de Santa Tecla. El formen quatre parelles de vells i dames i diversos personatges representatius de l’autoritat (tots encarnats per homes) que actuen al carrer. Els seus diàlegs rimats (els versots) contenen una forta càrrega de crítica política i social de l’actualitat: cap peix gros s’escapa dels seus dards, sense distinció de colors polítics o procedències institucionals.

Aquest any, per commemorar el cinquè centenari, Dames i Vells ha tingut la pensada de portar les seves actuacions al Teatre Metropol, tot transformant-les en una mena de xou on s’hi succeeixen números musicals ambientats en cada un dels anys acabats en 14, inclòs un dedicat al 2114. El títol de l’espectacle, Cinc-cents anys, una qüestió d’edats (pel cul), ja dóna una pista del seu contingut. Vaig assistir a la sessió d’ahir a la nit que, com totes, va esgotar les entrades. La diversió estava assegurada: coreografies intencionadament poc preparades, el llenguatge groller i descarat de sempre, Pujol, l’alcalde socialista, el PP, l’església, Reus o els moros posats a la picota… i en una pantalla unes interessants referències a les repressions de tota mena que han patit durant els darrers cinc segles espectacles populars com el de Dames i Vells: quan no era la Inquisició era (és) el PP.

Conec de fa anys els components de Dames i Vells, amb alguns dels quals mantinc una bona amistat. Només em queda desitjar-los cinc-cents anys més de rica aportació a la vida social tarragonina i a la cultura popular i que no perdin mai el seu sentit de la transgressió, tan necessària.

[Toca, Peron! és la frase amb què acaba cada una de les escenes de Dames i Vells, i precedeix un toc de bombo; imatge: foto Adrià Recasens, www.tarragona21.com]

Un mèrit de la transició

Una de les darreres atzagaiades centralistes contra el procés sobiranista és advertir-nos que qualsevol iniciativa o projecte, text o actuació que tinguin com a intenció modificar l’estructura territorial de l’estat han d’adequar-se forçosament a la Constitució de 1978, però no perquè és una llei superior a altres sinó perquè és una mena de text fundacional de l’estat espanyol. Com si abans no hagués existit res, només el caos.

Tant és així que el president Mas va haver de recordar a la intrèpida Soraya Santamaría, l’autora de l’admonició constitucionalista de l’altre dia, que ell era el president número 129 de la Generalitat de Catalunya. Sis-cents anys després de que el primer, Berenguer de Cruïlles, morís, Soraya encara no havia nascut. La Generalitat, a més, fou restaurada i, per tant, reconeguda legalment per l’estat el 1977, abans de la Constitució. Cal posar en valor aquest fet de la restauració, fruit de la “componenda” entre Tarradellas i Suárez, enmarcada en l’ara tan denostada transició espanyola. Com es veu, aquell període de pactes, renúncies, oblits i tapar-se les vergonyes va deixar alguna decisió que ara ens va molt bé per capejar el temporal que se’ns ve a sobre.

Comencem una de les setmanes més decisives de la nostra feixuga ruta nacional. Del que passi aquesta setmana en depèn que en pocs mesos tinguem ja el president número 1 de la República Catalana, el 130 de la Generalitat… o cap dels dos.

[Imatge: foto Pérez de Rozas, memorialdemocratic.gencat.cat]

De Caledònia a Catalònia

Aguantarà la nostra salut física i mental aquest reguitzell d’emocionants notícies de primer ordre que, sense pausa, ens ofereix l’actualitat? La setmana no ens està donant treva en aquest sentit, per molt que tots els esdeveniments (m’estic referint a esdeveniments polítics de casa nostra, òbviament) estiguin seguint el guió més o menys previst. Els dos darrers, el resultat del referèndum d’Escòcia i la votació, fa una hora llarga, de la llei de consultes. Queda la signatura de la convocatòria de la consulta del 9-N, que no sabem ben bé quan es produirà: en aquest sentit, em sembla detectar un cert secretisme, com si es volgués jugar amb les dates per vés a saber quins càlculs jurídico-polítics dels terminis subsegüents. Des que el jutge Santiago Vidal va insinuar l’altre dia que hi podria haver eleccions (plebiscitàries o així) el 20 de novembre, que ja em ballen els números quan miro un calendari de les properes setmanes.

SalmondEl resultat del referèndum escocès ha estat per a mi, no per temut (així ho vaig avançar en l’apunt d’ahir) menys decebedor, potser perquè m’esperava un percentatge de yes més proper al 50 %. Però mirem-s’ho com una ampolla mig plena: el poble escocès ha pogut votar, en llibertat i respecte, el seu futur, i el primer ministre Salmond ha estat prou llest com per acabar aconseguint noves competències per a la seva nació d’un govern, el britànic, ja predisposat des del principi a tractar amb seriositat el dossier (que no problema, desafiament o deriva) “Escòcia”. Tota una lliçó de com es fan les coses, digna de ser escoltada (que no ho faran) a la Moncloa.

I aquesta tarda hem assistit (televisivament) a l’aprovació de la llei deParlament 1 consultes per part del 80 % dels diputats del Parlament. Una nimiesa, doncs. El PP, de nou, ha comès la descortesia d’abandonar l’hemicicle en el moment en què els grups parlamentaris es felicitaven, amb aplaudiments, per haver assolit la nova eina legal. És curiós que els que més parlen d’una hipotètica “fractura social” a Catalunya són els primers en evidenciar la fractura entre ells i la resta de parlamentaris. Si no volen fractures, haurien de comportar-se: ni Ciudadanos ha fet el lleig. Després, en compareixença davant la premsa, la Camacho ha llançat continus llamps i trons i pedregada, usant a tort i a dret conceptes com “il·legal” o “divisió”. Vestida de cuir, com si estigués buscant a algú anomenat Jack’s, tensa i parlant tota l’estona en castellà, ha dit aquesta frase: “Els catalans no poden decidir el futur d’Espanya perquè el decidim els 47 milions d’espanyols”. Com ha fet notar un tuitaire observador, els verbs poden i decidim han fet que el subconscient traeixi la senyora Camacho. Ella, segons ella mateixa, no és catalana.

Caledònia i Catalònia segueixen cada un el seu camí. Escòcia ha pogut votar i ha contestat amb un no de forma normal i respectuosa la pregunta que se’ls ha formulat. Sí però no. A Catalunya no se la vol deixar votar però ho acabarà fent igualment, i el que en sortirà serà també normal i respectuós. No però sí.

[Imatges: Vilaweb]

‘Madainn mhath, Alba’ (Bon dia, Escòcia)

Escòcia apura les hores del seu dia més important en segles per decidir el seu futur. Ens arriben notícies d’una alta participació i això és una bona notícia per tres raons: primera perquè reflecteix la transcendència de la votació, segona perquè és una prova de maduresa democràtica, i tercera perquè, segons diuen els entesos, una alta participació afavoreix l’opció del yes.

Conec molt poc Escòcia. Hi vaig ser fa la friolera de 37 anys, en ocasió d’un viatge per tota l’illa britànica. Només vaig pernoctar-hi una o dues nits, temps clarament insuficient per fer-se una idea del país i de la societat. Els scoops de la visita es van reduir a allò tòpicament esperable: una visita panoràmica d’Edimburg (no recordo ni haver-me passejat per aquest carrer que cada dia surt per televisió), la població d’Inverness a l’extrem nord, i l’inevitable llac Ness on no vaig veure cap monstre ni res que se li assemblés com ja sospitava… De les dades sobre el país que el guia de l’autocar ens anava fornint n’hi ha una que em va quedar gravada: Glasgow era coneguda llavors com una ciutat amb un alt índex d’alcoholisme, el més alt del Regne Unit, detall reforçat per l’aspecte general que presentava la ciutat, bruta, trista i sense punts turístics d’interès.

Des del punt de vista polític o nacional, tampoc recordo cap element que em cridés l’atenció, ni tan sols si hi havia profusió de banderes (la creu de Sant Andreu o la més antiga amb el lleó, groga i vermella com la nostra). Casi quatre dècades després, la societat escocesa ha sabut prendre consciència d’ella mateixa i ha formulat un projecte de futur que avui decideixen, després d’un llarg procés polític i institucional no exempt d’obstacles però afavorit per una llarga tradició democràtica i (ai las) un poder central a Londres tant dialogant com intel·ligent.

 2014-09-11 3

Què passarà aquesta nit? Ningú no està en condicions d’assegurar res. Amb els meus amics hem fet una juguesca, una mena de porra sense apostar res, i jo he estat l’únic que, lamentant-ho sincerament, he apostat perquè guanyarà el no. M’encantarà perdre l’aposta, però és el que penso, no el que desitjo. Naturalment que, per Catalunya, és molt millor que guanyi el sí: només de pensar com serà rebut a la villa y corte ja em ve el pessigolleig del gust. Però sigui quin sigui el resultat que es proclami aquesta matinada des d’algun centre oficial d’Edimburg (preciosa ciutat a la qual m’agradaria anar alguna vegada amb més calma), aquella nació ja fa temps que ha guanyat la partida, perquè l’important no és que Escòcia haurà votat que sí: l’important és que Escòcia sí haurà votat. No és exactament el mateix.

p.d. El títol de l’apunt és en gaèlic escocès, llengua que no m’agradaria gens que quedés en l’oblit i menys en un dia com avui.

[Imatge: concentració a la plaça de la Font de Tarragona el passat Onze de Setembre; foto de l’autor]

Territori texà

Moltes vegades la nostra societat (i des d’aquest bloc també) ens hem lamentat del tancament continuat de sales històriques de cinema, de la degradació constant de les multisales (preu, oferta de pel·lícules, accessos, sorolls, crispetes) i de la dificultat de llançar-se a l’aventura d’una oferta atractiva per tots aquells que, habitualment o de manera ocasional, volem veure pel·lícules com Déu mana.

Doncs sí, això és possible. Ahir va reobrir el mític (al cinema tot és mític, també les sales) cinema Texas de Barcelona, conegut després com a Lauren Gràcia, que va tancar, deixant un local on una coneguda cadena valenciana de supermercats hi havia posat l’ull. La iniciativa és del conegut director Ventura Pons, que una vegada més aposta pel país i per la cultura. El nou Texas el composen quatre sales, batejades amb quatre grans nomes del cinema català ja desapareguts (Almendros, Rovira Beleta, Bigas Luna i Guarner), amb 540 butaques. L’oferta seran només pel·lícules de reestrena però recents i subtitulades en català (o en anglès si l’original és català). L’entrada costarà únicament tres euros i no s’hi vindran crispetes ni altres porqueries.

Sí, era possible fer-ho. Ara cal que el públic respongui i faci l’esforç d’anar-hi de tant en tant, inclosos aquells per a qui el territori texà ens queda una mica lluny.

[Imatge: foto Albert Salamé; www.elpuntavui.cat]

Els veritables indecisos

L’Assemblea Nacional Catalana, lluny d’adormir-se en els llorers del gran èxit de la V de la setmana passada, ens presenta un nou repte per a les trepidants setmanes que ens esperen. Proposa reunir 100.000 voluntaris amb la doble funció d’explicar els arguments a favor de la independència de Catalunya i d’escoltar dubtes, preguntes o qüestionaments dels interlocutors d’aquests voluntaris. I quins són aquests interlocutors? Doncs la gernació de conciutadans nostres que, davant l’alta responsabilitat que se’ns presentarà el 9 de novembre, tenen dubte raonables de què votar exactament: parlant col·loquialment, “no ho tenen clar”, és a dir els indecisos.

Em sembla fantàstic. Però per molt que convencem qui encara no tingui ben decidit el vot, els fruits d’aquesta iniciativa només tindran sentit si efectivament el 9 de novembre acudim a les urnes. Aquest ha estat fins ara el desig i el compromís dels nostres líders institucionals, però estem veient darrerament, conforme s’apropen els dies D i les hores H (referèndum escocès, aprovació de la llei de consultes, convocatòria presidencial, recurs anticonstitucional i vés a saber quin ciri trencat espanyol posterior), com els dubtes, les preguntes o els qüestionaments sorgeixen precisament dels que haurien de garantir el full de ruta sobiranista. Uns comencen a parlar de “desobediència” i uns altres de complir la legalitat, uns diuen de treure les urnes al carrer i uns altres de sotmetre’s mesellament al Tribunal Constitucional. En què quedem?

Els verdaders indecisos no són aquell sector de població segurament poc o mal informat, allunyat de la política (i no m’estranya que així sigui) o amb maldecaps més urgents i personals que el nostre futur nacional. Els verdaders indecisos són els partits de la data i la pregunta, entesos com a bloc fins ara més o menys cohesionat i coherent. I aquests indecisos, que sembla que ara no acabin d’aclarir-se sobre què cal fer les properes setmanes, no necessiten cap voluntari proveït d’arguments de pes. De fet la labor de voluntariat ja la vam fer nosaltres la setmana passada manifestant-nos a la Diagonal i a la Granvia barcelonines. Si allò no els fa decidir-se per consensuar una única estratègia, tenim un problema.

[Imatge: www.directe.cat]

Santa Tecla 2014 (el programa i la sorpresa)

Ahir la Crida va donar inici al llarg programa d’actes de la Festa Major de Tarragona, Santa Tecla. En breu acte al saló de plens de l’Ajuntament, es van homenatjar el perpetuador d’enguany (el conegut actor i director teatral Oriol Grau, Tarragona. Santa Tecfundador del Ball de Dames i Vells, a la imatge de la dreta) i els Teclers d’Honor. Seguidament la Cobla de Ministrers va sortir al balcó a fer el Toc de Crida i l’alcalde va encendre la metxa de la Tronada (imatge de sota).

2014-09-14Com que no vull que aquest apunt quedi reduït a una freda crònica del que va passar ahir a la tarda a la Plaça de la Font (que d’altra banda podria estar escrit amb antel·lació, ja que tot estava al programa de festes), cal esmentar que unes mans anònimes van col·locar una estelada al balcó principal de l’Ajuntament. La petita heroïcitat (Tarragona is different quan es parla de llibertats nacionals) no està tan lluny d’aquella senyera que va aparèixer a la Sagrada Família en plena dictadura. Se’m dirà que les dues situacions no tenen res a veure: és cert. Però l’estelada d’ahir va estar visible només una hora, menys segurament que l’altra al temple gaudinià durant els anys foscos del franquisme. En tot cas, no deixa de ser trist que un fet que es viu amb normalitat a la majoria de municipis catalans (l’estelada en llocs preminents o fins i tot oficials) hagi de ser elevat a la categoria de notícia a la nostra ciutat.

Estelada TGN

Actes d’interès

Dilluns, 15 de setembre. Presentació del Griu de Tarragona. Als jardins del Teatre Metropol, a les 19,30.

Dimarts, 16 de setembre. Presentació dels Nanos dels Xiquets Petits. Al pati de la Diputació, a les 18,30.

Dimarts, 16 de setembre. Inauguració de l’exposició “La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió 1700-1719”. A la capella de Sant Miquel de la Catedral de Tarragona, a les 18,30.

[Imatges: www.elpuntavui.cat, foto de l’autor i www.naciodigital.cat]

 

Paisley, parlant la gent s’entén

Ha mort Ian Paisley, el dirigent protestant radical d’Irlanda del Nord (ell en deia Ulster: la divisió entre catòlics i protestants comença pel nom). No em sorprèn l’escàs espai informatiu que ha ocupat el fet, però crec que mereixia més interès.

Aquest visceral capellà es va fer especialment famós a finals dels anys seixanta, quan el conflicte civil nord-irlandès es va agreujar fins a provocar la intervenció de l’exèrcit britànic en aquell territori. Des de la nostra òptica recordo que era el “dolent” de la pel·lícula, en contrast amb la jove diputada catòlica Bernadette Devlin, avui retirada de la política. En aquella època, Paisley deia coses com aquestes: “la guerra civil pot considerar-se inevitable”, “els protestants no podem afrontar que l’Ulster es fongui amb la República d’Irlanda, que obeeix a cegues les ordres del Vaticà”, “cal combatre els catòlics, que es ‘reprodueixen com conills'”, o bé “aquests malfactors dels catòlics, bruts, amagats a les seves muntanyes, prefereixen engreixar-se a costa del govern en lloc de treballar”. Declaracions en perfecta congruència amb el seu posicionament radicalment contrari a qualsevol possibilitat no ja de negociar sinó simplement de parlar amb els seus oponents polítics (això em sona), coadjuvant així a l’enquistament del conflicte que ha provocat més morts que cap altre a l’Europa occidental.

El transcurs dels anys, l’evolució tant del propi conflicte com el context internacional, i també les pressions londinenques, van fer que el reverend anés estovant la seva actitud i el seu llenguatge, fins a acceptar els Acords de Saint Andrews, permetent compartir el govern amb els seus enemics del Sinn Fein. Aquest partit irlandès s’ha afanyat a expressar el seu pèsam per la mort de l’abans intolerant capellà.

Tota una lliçó a tenir en compte: postures radicalment oposades, que semblen irreconciliables de per vida, acaben acostant-se. Per això crec que la mort d’aquest personatge, que tot sigui dit de passada, a mi mai em va despertar cap simpatia, demanava una major atenció dels mitjans. Encara una altra raó: la seva mort és de plena actualitat: Paisley, com tots els protestants, es considerava un escocès emigrat a Irlanda. Falten cinc dies perquè els descendents dels ancestres de Paisley votin el seu futur com a culminació d’un procés presidit per la tolerància i el savoir faire de totes les parts. La tolerància i el savoir faire que durant massa anys van faltar a Irlanda del Nord.

[Imatge: www.quotessays.com]

 

Ens han tret la por (Onze de Setembre)

Tercer Onze de Setembre superat amb nota. Tercer Onze de Setembre amb més gent que l’any anterior, deixant en evidència alguns pronòstics pessimistes, marca de la casa catalana. El souflé continua ben alt, malgrat totes les adversitats, potser perquè no és un souflé sinó un pastís molt més sòlid. El missatge que la cinquena part de la població, aviat és dit, vam adreçar ahir físicament als polítics d’aquí (els d’allà ja no interessen, de fet) és molt clar: que continuïn ferms i units. Aquesta és la petita crònica del meu 11-S particular:

* El matí hi ha la concentració davant l’Ajuntament de Tarragona (a la imatge). És2014-09-11 1 important omplir la plaça de la Font (cosa que s’aconsegueix) perquè cal un contrapunt a l’acte que a la tarda celebrarà la denominada Societat Civil Catalana amb la inestimable presència de la Chacón i la Camacho. Elles vindran, però no massa més gent. Tornant a l’acte del matí, consisteix bàsicament en el lliurament a l’alcalde del compromís de desenes d’entitats, les més representatives de la ciutat, amb el dret a decidir. L’alcalde, l’amic Pep Fèlix, és escridassat en sortir a la porta principal. S’ho mereix perquè la seva ambígua posició en el procés sobiranista té molt a veure amb un càlcul polític per assegurar-se la reelecció l’any que ve, contràriament al que em va assegurar fa algun temps. Si la ciutat fos sociològicament molt més sobiranista, el seu capteniment fóra un altre sense cap mena de dubte.

* A quarts de tres de la tarda, dotzenes d’autobusos esperen a l’avinguda Lluís Companys una multitud de persones de tota edat i condició, vestits de groc i vermell, que recorren ansiosament les voreres amunt i avall buscant el vehicle corresponent. Els autobusos estan aparcats sense cap ordre i trobar el que es busca es converteix en una mena de gimcana. En el meu cas, Murphy fa de les seves: localitzo el meu autocar, el número cinc, al final del recorregut.

* Amb notable antel·lació arribem al lloc que ens toca: el tram 47, franja 1, Granvia amb Entença. Per concretar més, davant D Tres (botiga de roba) i Mugendo (una escola d’arts marcials). Haurem d’aprendre karate si les coses es posen “xungues”? 

* L’amiga Carme, de l’organització, ens va disposant a tots els que anem de groc en fileres de quatre persones: “aquí en sobra, un”, “tu et poses allà”… Se m’acut dir: “Això sembla la mili”. Darrere nostre, i sense possibilitat d’observar l’ordre previst, s’hi situa un senyor amb cadira de rodes portat per un jove amb trets sud-americans, tots dos abillats de groc. “Aquestes són les coses que Espanya no entén”, comenta el meu germà en veure l’emotiva escena.

* Temps d’espera. Al davant meu, algú tragina un rètol que en un cantó diu “que només els petons ens tapin la boca” i a l’altre “ens han tret tant i tant, que fins i tot ens han tret la por”. Certament, les tornes han canviat. Moltes banderes voleiant. A part d’estelades, d’Euskadi, d’Escòcia (de rabiosa actualitat), de Palestina i una del Vènet. Més tard també en veuré dues de Galícia just davant del bar a l’avinguda Mistral on ens prenem una cervesa. Precisament el bar té nom gallec, però els que hi serveixen més que de Santiago tenen tota la pinta de ser de Shangai…

2014-09-11 2* Les 17,14, l’hora assenyalada, el moment culminant. Aplaudiments, aixecades de mans, onades com als estadis… Pel cel vola un helicòpter que immortalitza una escena que ningú no creuria si només s’expliqués: un milió vuit-centes mil persones formant una bandera acolorida i interminable en forma de V. Quan la Carme, la nostra sergent particular, m’ensenya el seu mòbil amb una foto aèria de la Diagonal no puc evitar una expressió entre la sorpresa i l’emoció. El dibuix de les quatre barres és preciós i molt ben aconseguit (tenia els meus dubtes sobre el particular): sembla un llarg camp d’espigues i roselles, si se’m permet la llicència poètica.

Onze

* Després del clímax, a molts ens entra la gana. Comencen a sortir, com si fos a cop de xiulet, entrepans embolicats en paper d’alumini. Jo em trec de la motxilla unes galetes que han arribat totes trencades i que, a més, he de compartir amb més gent. No caldrà esperar gaire per sentir pels megàfons les inequívoques veus de Carme Forcadell i Muriel Casals, que són justament el contrari, en tots sentits, de la Chacón i la Camacho. “Si ells (els nostres polítics) no ens fallen, nosaltres no els fallarem”, afirma Casals. Jo vull aquesta dona de primera presidenta de la Catalunya independent.

[Imatges: fotos de l’autor i Vilaweb]

Justícia luxuriosa (Santiago Vidal a Tarragona)

Ple al Col·legi d’Advocats de Tarragona, ahir al vespre, per sentir Santiago Vidal. El nostre particular jutge-estrella (no hauria de ser així, però ho és i ja ens va bé) venia formalment a presentar el seu darrer llibre Els set pecats capitals de la justícia i, efectivament, va dedicar una bona estona “a parlar del seu llibre” com aquell famós escriptor espanyol miop. En síntesi, tracta de fer un “repàs”, en el mal sentit de la paraula, a la justícia espanyola, que ell coneix bé en la seva condicio de magistrat, lligant-la a cada un dels set pecats bíblics, incloent la luxúria i la gola.

L’exposició sobre el treball del jutge Vidal va anar acompanyada de les seves propostes sobre la justícia d’una futura Catalunya independent. En les seves paraules, “volem una justícia radicalment diferent”, amb jutges de proximitat, que fitxin i compleixin les seves hores, que no s’encantin amb les sentències i en nombre suficient (Alemanya dobla la ratio de l’estat espanyol en aquest sentit).

Tot i l’interès del tema, és clar que el públic que omplia la sala esperava que Vidal entrés a parlar de qüestions de roent actualitat, i així va ser. Va dibuixar els quatre escenaris que es poden presentar els propers dos mesos, en funció de si els governs català i espanyol arriben a algun tipus d’acord, de si el Tribunal Constitucional no admet a tràmit la impugnació espanyola (cosa no descartable), de si s’acaten o no les prohibicions mesetàries o de si s’ha d’anar a noves eleccions, que podrien ser, mira per on, el 20 de novembre. Si hi ha una cosa que m’agrada de Vidal és el seu capteniment optimista i la seva absoluta seguretat de que s’acabarà votant i, atenció, des de la més estricta legalitat.

L’acte d’ahir va estar presentat per l’amic Pere Grau i pel degà del Col·legi d’Advocats i, si descendim al terreny de les anècdotes, va donar de si: Santiago Vidal va arribar tard per culpa d’un accident a l’autopista (“la justícia sempre va amb retard”, va dir). En la mitja hora d’espera, algú va tenir l’ocasió de retirar de la sala l’estanquera, enmig d’un fort aplaudiment de la platea. Va ser en aquest compàs d’espera que Twitter em va informar de la trista nova de la mort de l’escriptora tarragonina Montserrat Abelló. Parlant de morts, és curiós perquè Vidal va citar a la seva intervenció Emilio Botín (“ja és casualitat dir-se així”: riallades del públic), mentre parlava d’un dels molts mals del sistema judicial espanyol: la proliferació d’indults.

Per últim, la incidència tècnica de la jornada va anar a càrrec de l’aire condicionat, que va convertir la sala en una sucursal de Grenlàndia; “estic gelada de fred” va deixar anar la senyora que tenia a l’esquerra, mentre abandonava el seu seient. Sabrà la justícia catalana jutjar adequadament els ineptes fabricants d’uns sistemes de climatització que mai funcionen correctament?

[Imatge: foto de l’autor]

Montserrat Abelló (Tarragona,1918 – Barcelona, 2014)

Sovint diem

això és la fi,

cap música ja no controla

les nostres esperances.

Però hi ha ulls

que no coneixem

que escruten l’horitzó,

llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,

l’amor que aprenem a sostenir

contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló: Dins l’esfera del temps)

El final del compte enrere

El setmanari El temps té molt d’enginy amb els títols d’alguns dels articles que publica. Aquesta setmana, per parlar de la crucial concentració (o manifestació o no sé com n’hem de dir) de l’Onze de Setembre diu que “comença el compte endavant”. Certament, el procés sobiranista acaba el seu compte enrere i a partir del dijous començarà el compte endavant: el procés iniciarà un canvi de rumb, formant en certa manera una V.

Tarragona contribuirà a aquests tres dies de final d’etapa amb diversos esdeveniments. Heus aquí els més destacats:

Vidal 1Demà, 9 de setembre, a les 19,30, Santiago Vidal, jurista que s’ha significat per fer una defensa oberta i ben jurídicament ben entenadora del procés sobiranista, presentarà el seu llibre Els set pecats capitals de la justícia. Al Col·legi d’Advocats.

Dimecres, 10 de setembre, a les 20,00,Pedalem Tarragona rebrà els ciclistes de “Pedalem per la Independència”, que marxaran l’endemà a les 8,00 en direcció a Barcelona. Serà al Pla de la Seu.

Volem votarDijous, 11 de setembre, els actes més importants. A les 10,00, ofrena floral d’Òmnium i ANC al monument a Rafael Casanova, i a les 11,00, a la plaça de la Font, concentració per lliurar a l’alcalde les cartes de les entitats de Compromís per la Consulta. Hi haurà cercavila, pilars i parlaments.

I a la tarda, tots a Barcelona, a formar la lletra humana més gran de la història, moment en què el rellotge nacional deixarà de comptar enrere i començarà a comptar endavant. Començarà, ara sí, l’hora de la veritat.

Setmana del Llibre en Català 2014

Matí de passejada pel centre de Barcelona. Després de les darreres mobilitzacions contra el visitant de baixa estofa, continuadores de molts altres marrameus contra la mena de turisme que ha de suportar la nostra capital, confesso que avui me’ls he mirat (els turistes, vull dir) amb més prejudicis que mai. Com van vestits, passejant-se a ramats o enfilats en aquells busos virolats, torbant el pas amb bicicletes o palplantats davant de les impersonals botigues de records o dels establiments de restauració que ofereixen infectes productes de tradició aliena. Carrer Argenteria, Via Laietana, baixada de la Llibreteria, carrer del Bisbe… de sobte, una illa nostrada, un oasi de catalanitat en el marasme cosmopolita-internacional: la Setmana del Llibre en Català, davant de la catedral.

Setmana llibre

En atractiva disposició, dotzenes de casetes corresponents a cada llibreria o editorial ofereixen tota la producció de llibres i revistes en català, que sembla que va millorant posicions en un món, l’editorial, doblement assetjat per la competència d’altres llengües més potents i pel sorgiment de noves fórmules de lectura. La Setmana (que en realitat durarà deu dies, fins el dia 14) és com una mena de Sant Jordi sense empentes i sense entitats alienes al país intentant vendre’t una rosa.

Aquest any domina, lògicament la producció al voltant del procés sobiranista i del tricentenari del 1714. La meva tria (perquè, com Sant Jordi, cal comprar un llibre) s’ha apartat d’aquest diguem-ne trending topic del moment, si bé no del tot, perquè he adquirit un llibre de títol equívoc: La pasta per als catalans. Un llibre reivindicatiu. No parla, com podria pensar-se, de sagnies fiscals ni d’arguments per dir adéu als nostres veïns, sinó que és un llibre eminentment pràctic. Es tracta d’una recopilació de dotzenes de receptes de pasta italiana (la meva debilitat gastronòmica) de la blocaire italo-catalana Antonella Speranza (a la imatge). AntonellaEn un altre dels estands m’he fet amb un calendari del 2015, que ja està a tocar, amb fotografies de Barcelona de fa un segle. Una Barcelona ben diferent; no dic millor, només diferent.

Durant la passejada, algunes cares conegudes: Víctor Alexandre, Màrius Serra, Martí Gironell…, diversos actes simultanis, presentacions, debats, entreteniments per la canalla…, possibilitat de prendre’t, com he fet, una cervesa Moritz (naturalment!) a l’ombra… En fi, una estona molt ben aprofitada. Al marxar per agafar el metro, m’esperava de nou l’imperi de la xancleta.

[Imatges: gencat.cat i rac1.org]

Salvador J. Rovira, Premi El Balcó 2014

El Premi El Balcó-Tarragoní de l’Any, que concedeix l’Òmnium Cultural del Tarragonès, ha recaigut enguany en l’historiador tarragoní (i altafullenc d’adopció) Salvador J. Rovira i Gómez. Rovira, professor de la Universitat Rovira i Virgili i cofundador del Centre d’Estudis d’Altafulla, conferenciant i autor de nombrosos llibres i articles, s’ha especialitzat en l’estudi de la Desamortització i de les cases nobiliàries de les nostres comarques.

Trobo a la biblioteca particular un llibret seu, una Breu història de Tarragona, manual perfecte per introduir-se en l’estudi de la nostra ciutat. A la dedicatòria em posà “al fill gran de casa Casadevall”. D’això fa més de trenta anys, els que fa que ens coneixem.

Enhorabona pel guardó.

[Imatge: www.gencat.cat]

Obstacles a la via pública

Qui hagi anat a passejar darrerament pels voltants dels antics Tinglados 1“tinglados” del Port de Tarragona s’haurà trobat amb una novetat: l’autoritat portuària ha tingut a bé instal·lar a peu de carrer una mena de rètols gegantescos, de colors llampants, al costat de cada un dels edificis (T1, T2…). No es podia haver trobat pitjor solució per ajudar a localitzar cada un d’aquests edificis. Estèticament “canten”, com es diu usualment. Torben el pas de forma notable (no s’ha pensat en les persones cegues, això és evident). Són manifestament perillosos: un cop violent contra una d’aquestes baluernes, per exemple a conseqüència d’una entrebancada,  farà que algú es trenqui la crisma algun dia. Tinglados 2

A saber el que ha costat tota la instal·lació. Per cert, la zona havia estat un escenari idoni per al rodatge d’alguna pel·lícula d’època. Amb la genial idea dels rètols monstruosos, sòlidament fixats al terra, això serà impossible.

[Carta publicada al Diari de Tarragona d’avui 4 de setembre; fotos de l’autor]

Recuperacions

Avui a la bústia de casa, a més de targetetes de cerrallers oferint serveis les 24 hores i una carta convidant-me a fer-me una revisió auditiva gratuïta, incloïa un fulletó de color butà proclamant que “l’11 de setembre recuperem el seny, recuperem la senyera!”. La signa la denominada Societat Civil Catalana, aquest invent format corre-cuita, amb notable ajut econòmic d’incerta procedència, per mirar de frenar el procés sobiranista català. El logotip d’aquesta Societat és tota una declaració de principis: és una mena de dònut fet amb mànega pastissera de colors groc i vermell: la intenció, presumeixo, és reflectir les quatre barres però, per molt que ho intento, no puc evitar de veure-hi la bandera espanyola.

El paper de marres no és altra cosa que la convocatòria a l’acte que aquesta Societat farà a Tarragona l’Onze de Setembre com a contrapunt a la immensa V sobiranista que es formarà a Barcelona en el mateix moment.

Com a exercici del dret de reunió i manifestació, absolutament res a dir, però respecte a l’eslogan triat, sí. Què ens pretenen insinuar aquesta gent amb la seva crida a recuperar el seny i la senyera? No ha estat sempre el seny, dut fins a les darreres conseqüències, el que ha presidit tots els passos del catalanisme, sigui quin fos el color polític d’aquest? Què és sinó seny les conductes escrupulosament pacífiques i democràtiques que estan presidint l’actual procés sobiranista, des de la societat civil (la de veritat, no la del donut pastisser) que l’impulsa des de baix fins a les forces polítiques que el lideren i li donen forma? Com s’ha de definir, si no és amb la paraula seny,  la reacció del poble català als innombrables, continus i pertinaços atacs de tota mena que ha rebut, i segueix rebent, en forma de sagnia fiscal, regateig d’infraestructures, obstacles a la normalització de la nostra llengua, portades malicioses a determinada premsa, insults radiofònics, boicots comercials, i així fins a l’infinit? I ara resulta que plantar-se com a poble, donar un pas endavant i decidir-se a escollir el futur que volem, és no tenir seny? Què sabran ells el que és el seny!

També volen “recuperar” la senyera. Ara s’ha posat de moda dir senyera a la bandera catalana, per part de qui fa quatre dies simplement la tolerava, per diferenciar-la, és un supòsit, de l’estalada. Com si l’estelada no fos una senyera. Si tan els preocupa el futur de la senyera, que es tranquil·litzin. Tinc una bona notícia per a ells: quan Catalunya sigui un estat independent, la seva bandera oficial seran les quatre barres de tota la vida, de Guifré ençà. Recuperar la senyera? És clar! Presidint els balcons, els despatxos i les places d’un país lliure.

[Imatge: rac1.org]

El que diu ara la gent

Avui m’he tornat a trobar el senyor amb qui ja vaig parlar fa un any (vegeu l’apunt aquí). Recordem que es tractava d’un autèntic catalanus qualunque, molt representatiu del que podria ser un ciutadà normal i corrent:

  – (ell) això ho tenim molt malament, no sé com acabarà tot…

– (jo) ja ha sortit el pessimista de torn…

– (ell) això de Pujol ens ha fet molt de mal

– (jo) ens farà només el mal que volguem nosaltres que ens faci; millor que hagi sortit tot ara

– (ell) sí, és clar, no sé què passarà, jo penso votar que sí; a qui haurien de buscar les pessigolles és l’Aznar, el Felipe González i tota aquesta colla…

– (jo) teniu raó: mira que en fa d’anys que se’n parla d’ells

Després d’aquest exercici de laments, he passat a l’atac:

– (jo) ara el que cal és fer un últim esforç, anar l’Onze de Setembre el matí a l’Ajuntament i a la tarda a la V (“uve” he dit, mea culpa)

– (ell) no sé si podré anar, tinc feina al camp [està jubilat i viu en un poble] i la noia que ens ajuda aquell dia fa festa; bé prou que al poble s’ha apuntat molta gent a l’autocar i per comprar la samarreta, jo potser m’arribaré a Tarragona al matí

– (jo) sí, home, sí, un últim esforç

– adéu, adéu

 [Imatge: assemblea.cat]

Barceloneta, Barcelonota

Les mobilitzacions veïnals contra el denominat “turisme de borratxera” que en aquest acabament d’agost han esclatat al barri de la Barceloneta no fan altra cosa que posar al primer pla de l’actualitat el que és opinió generalitzada des de fa anys: el model turístic de Barcelona no funciona. Bé, no és que no funcioni: sí que funciona per segons qui, però no per als principals interessats/afectats, els propis barcelonins.

Els mitjans de comunicació ens tornen a recordar els greuges ciutadans mil vegades exposats: massificació de determinades zones, pèrdua de la identitat d’alguns barris i del seu teixit associatiu i comercial, sorolls a totes hores, comportaments incívics quan no delictius… Una sensació, verbalitzada ahir mateix pel president de les associacions de veïns, de que el resident barceloní ha esdevingut una mena de figurant d’aquest immens parc temàtic conegut com Barcelona, decorat amb vistós trencadís gaudinià, i amb generosa oferta de paella (entre cometes), samarretes falsificades i inexplicables barrets mexicans.

Quan al pobre barceloní se li va vendre, abans dels ara mig oblidats Jocs Olímpics, que el rellançament de la ciutat (causa i efecte de l’esdeveniment esportiu) atrauria un turisme de qualitat, culte i exclusiu, s’ho va creure. I no anaven desencaminades les autoritats perquè, efectivament, el turisme d’un cert poder adquisitiu, de congressos, creuers o de països puixants s’ha anat obrint pas amb els anys per a satisfacció, en principi, de tothom. Però aquest desitjat perfil de turista (la correcció política potser preferiria anomenar-lo visitant) s’ha vist acompanyat d’una altra mena de “visitant” (i aquest sí que és un turista, en el ptitjor sentit de la paraula) que no aporta a la ciutat més que problemes, atret per una equivocada imatge de Barcelona com a destinació de “fes el que et roti que aquí ningú no et diu res”, promugut, no ens enganyem, per unes forces polítiques que ara posen el crit al cel del que està passant i s’arrengleren amb les mobilitzacions veïnals contra l’alcalde Trias. Vénen eleccions municipals, sabeu?

Alcalde que fa el que pot: de moment posar draps calents (necessari), oferir diàleg (la seva especialitat) i propiciar que totes les parts interessades en el problema es posin a parlar seriosament per consensuar un model turístic apte per a tothom. I després, naturalment, posar-se mans a l’obra. Plans urbanístics i d’usos adaptats a cada barri i a cada situació, tolerància zero per les conductes incíviques (acompanyar l’infractor a l’aeroport, si cal, i que no torni mai més), trobar d’una p*** vegada el desllorigador al control dels apartaments turístics (ara pisos de particulars llogats a internet, cada vegada més difícil de controlar), etc.

El turisme en general, i el de les grans ciutats en particular, és avui una mena d’indústria contaminant. Ens contamina els barris, la vida diària, la nostra cultura (llengua, gastronomia, maneres de comportar-se…) Quan, fa anys, la polució dels cotxes i de les indústries va fer que la salut de persones, animals i territori comencés a preocupar seriosament, bé prou que es van prendre mesures per suavitzar els seus efectes: directrius de tota mena, la benzina sense plom, llicències ambientals, controls… i s’hi ha notat en part. Amb el turisme passa igual: una de les nostres principals fonts de riquesa (i que duri, ep!) caldrà també fer-la passar per l’adreçador perquè contamini el mínim possible.

[Imatge: el Park Güell, perfecte exemple del que és avui el turisme a Barcelona; www.barcelonapoint.com]