Lectures d’estiu: Montserrat Roig

“Era molt difícil fer l’amor a Barcelona. L’Emilio vivia en una residència d’estudiants, la majoria dels seus amics també. Si tinguéssim cotxe…, deia l’Emilio. Però no en tenien i moltes vegades voltaven Barcelona sense saber on anar. Ella, la Natàlia, no volia anar a un meublé, el seu no era un amor de meublé, tens massa prejudicis, li deia l’Emilio, què hi fa? És el mateix estimar-nos en un bosc o en una cambra amb un bidet al costat. Alguna nit, havien anat per un carreró estret a prop de Santa Maria del Mar, entraven en una portalada i l’Emilio li aixecava les faldilles. Era un amor fortiu, fet a corre-cuita, mirant de reüll, l’orella atenta a qualsevol remor. Els dos cossos s’estrenyien i les mans masegaven la carn de l’altre, mans recòndites i mortes de por.”

Montserrat Roig: El temps de les cireres (fragment).

Lectures d’estiu: E. M. Forster

“Durant els dos anys següents, Maurice i Clive disfrutaren de la més gran felicitat que qualsevol home sota les estrelles pot esperar. Per naturalesa eren afectius i constants, i, gràcies a Clive, extremadament sensibles. Clive sabia que l’èxtasi no pot durar, però pot fressar un camí per alguna cosa duradora, i contribuïa a enfortir una relació que romania. Si Maurice li feia l’amor, era Clive que el preservava i feia que el seu cabal regués el jardí. No podia suportar que se’n perdés ni una gota en amargueses o sentimentalismes i, a mesura que passava el temps, s’abstingueren de fer-se promeses, o tan sols carícies: – Ja ens ho hem dit tot – deien. La seva felicitat era l’estar junts; irradiaven la seva placidesa als altres, i això els permetia ocupar el seu lloc a la societat.”

Edward Morgan Forster: Maurice (fragment).

Lectures d’estiu: George Orwell

“Els porcs s’havien apropiat el magatzem de les eines i l’havien convertit en el seu quarter general. Al vespre, hi aprenien de ferrar, fusteria i altres arts pràctiques, gràcies als llibres que s’havien endut del Casal.

Boladeneu també havia emprès l’organització dels altres animals en el que anomenava Comitè d’Animals. En això era incansable. Va formar el Comitè de Producció d’Ous per a les gallines, la Lliga de les Cues Netes per a les vaques, el Comitè per a la Reeducació dels Camarades Salvatges (el seu objecte era domesticar rates i conills de bosc), el Moviment per a la Llana més Blanca, entre els xais i molts d’altres, a més d’establir classes de llegir i escriure. En conjunt, tots aquests projectes foren un fracàs. L’intent de domesticar les criatures silvestres, per exemple, fou abandonat gairebé a l’acte, perquè seguien comportant-se com abans i, en ser tractades amb generositat, es limitaven a aprofitar-se de la situació.”

George Orwell: La revolta dels animals (fragment).

 

Lectures d’estiu: Joseph Joubert

“L’esperit dels homes està perpètuament treballat per una malaltia que s’anomena amor de la independència; i l’esperit dels pobles per una malaltia bastant semblant, és la mania de la llibertat.”

“Els pobles lliures són aquells que tenen la facultat i la facilitat de desfer-se de les seves lleis quan els desplauen.”

“Molt millor ànimes lliures que homes lliures! La llibertat moral és l’única important, l’única necessària; i l’altra només és bona i útil en la mesura que afavoreix aquesta.”

Joseph Joubert: Pensaments (fragments).

 

Lectures d’estiu: Josep Maria Espinàs

“Alguns ciutadans s’han escandalitzat pel fet que hi hagi senadors espanyols que llegien una novel·la mentre es debatia la llei de pensions. Evidentment, tractant-se d’una llei que afecta la majoria de la població, no queda gaire bé el senador que es desentén de la discussió i troba que una novel·la és divertida.

Tal com està muntat el Senat i el Congrés, que gairebé totes les senyories llegissin novel·les, resolguessin mots encreuats, fessin ganxet o dibuixessin al carbó em semblaria normal. (Si no m’equivoco, hi ha un ‘representant del poble’ que no tan sols llegeix novel·les a la Cambra, sinó que n’hi ha escrit una.)

¿Què voleu que facin, si els han impedit pensar i expressar qualsevol opinió? Ha de ser terrible haver d’escoltar durant hores i hores els portaveus dels diferents grups, que ja se sap què diran i, al capdavall, votar d’acord amb el que ja s’ha decidit abans de començar el debat. ¿Vostès creuen que això és humà? El diputat o el senador de número, per dir-ho així, no pot modificar el seu vot per molt que el convenci l’argumentació del portaveu d’un altre grup, ni per errònia que li sembli l’argumentació del seu propi portaveu, ¿Per què escoltar, doncs? ¿Per què arriscar-se a l’esquizofrènia? Jo penso que és per l’encertat instint de conservar la salut mental que molts diputats o senadors ‘s’abstenen’ com poden.

Si la situació no és modificada, hi ha dues possibilitats: que compareguin a la Cambra només els portaveus (estalvi econòmic); o que s’estimulin i legalitzin les ocupacions ‘clandestines’ de les senyories (inversió cultural), que podrien dedicar les llargues sessions d’obligat mutisme a estudiar idiomes, produir artesania típica, etc.”.

Josep Maria Espinàs: Una vida articulada (fragment).

Jaume Vallcorba (1949-2014)

Homenatge a l’editor tarragoní Jaume Vallcorba, desaparegut. Sempre vaig sentir una certa enveja per la manera com exercia la seva professió. Editava libres de qualitat i en català, cosa que es veia que li resultava plaent, el negoci li rendía i el personatge (pulcrament abillat, impecable) s’adeia coherentment amb la perfecció de l’obra editada.

Lectures d’estiu: William Shakespeare

“A nosaltres no se’ns té més que per pobres ciutadans: els bons ciutadans són els patricis. Amb el que fa esclatar els que manen, nosaltres ens alleuaríem; i sols que quan hi eren a temps, ens haguessin donat les seves sobres, hauríem pogut creure que ens auxilaven per humanitat. Però ells es pensen que som massa cars; essent així que la flaquedat que ens afligeix i la misèria que portem damunt fan l’inventari, punt per punt, de les seves abundàncies: el nostre sofriment els és com una mena de guany. Vengem-nos-en amb els nostres garrots, abans de tornar-nos podridura. I és la fam, bé ho saben els déus, és la fam la que ens fa parlar, i no pas la set de venjança”.

William Shakespeare: Coriolà (fragment).

Lectures d’estiu: Patrícia Gabancho

“Buenos Aires estava preciosa: acabava de celebrar la gran festa del bicentenari de la independència -un país de només dos-cents anys- i tot era ple de banderes. No és que això li fes cap gràcia especial, a Angélica, però tampoc rebuig perquè en el banderam hi batega una mena d’energia alegre i irrellevant, com són els fastos dels argentins: borratxeres que deixen fora la realitat. La gent, es va dir, té dret a ser feliç ni que sigui sota un engany. No sap per què ho va pensar. Tots els anuncis publicitaris, els grans cartells de l’Avenida 9 de Julio, feien referència al Mundial. Vamos, Argentina”.

Patrícia Gabancho: La néta d’Adam (fragment).

Lectures d’estiu: Quim Monzó

“La pròxima vegada que vagi al cine duré a la butxaca un full de cel·lofana, doblegadet. I quan els devoradors de blat de moro esclatat, de xiclets i de caramels, deixin de fer soroll amb les bossetes, aleshores començare jo. Em treuré de la butxaca el full de cel·lofana, el desdoblegaré i començaré a rebregar-lo dins del puny. No massa fort, perquè aquest cruixit constant, que distreu del diàleg de qualsevol pel·lícula, duri fins que a la pantalla aparegui la paraula ‘Fi’.

La pròxima vegada que vagi al cine duré també un maletí. I, dins, un manat d’alls tendres. De seguida que m’arribi a la pituïtària la pudor de blat de moro esclatat, obriré el maletí i treuré el manat d’alls tendres. Alternativament, podria dur un tros de roquefort o un filet de bou en mal estat.”

Quim Monzó: “¿Cinema Paradiso?”, a Hotel Intercontinental (fragment).

A mig agost

Oh, no, polls! Oh, no, fongs a les ungles! Oh, no, pont del 15 d’agost! Quan arriben els volts de la Mare de Déu d’Agost, la sequera informativa envaeix dramàticament els mitjans de comunicació, visuals i escrits, que es veuen obligats a exprémer la imaginació per tal d’omplir minuts i pàgines. Acabats els inacabables (valgui el joc de paraules) festivals de música d’estiu, amb el de Cap Roig com a mascaró de proa (hem esmorzat, dinat i sopat Cap Roig cada dia) i amb tota la classe política perduda en els seus destins vacacionals (amb l’excepció d’alguna psicòloga en pràctiques desafinant en les seves declaracions), als diaris i a les teles només els queda el recurs de les notícies menors, intranscendents o anecdòtiques.

Efectivament, feia angúnia l’altre dia escoltar com el Telenotícies de TV3 s’estenia en notícies de calat tan dramàtic com que l’estació de la Plaça Catalunya dels Ferrocarrils Catalans estarà tancada tres dies (!) o que una misteriosa alga provoca picors als honrats habitants de Sant Andreu de Llavaneres. Ah! M’oblidava de l’altre clàssic del ferragosto català, com són les festes de Gràcia i la prolixa informació sobre les mesures per evitar desordres (tan incívica és la gent?) o la decoració de cada un dels seus carrers.

Però no cal patir, que ja s’acaba la sequera informativa. El cap de setmana que ve, encara que costi de creure, comença la lliga futbolística i els nostres media podran ja omplir el seu horror vacui amb les alineacions, jugades, gols, faltes, targetes grogues i lesions diverses dels jugadors de tots els equips, començant pel Barça. De fet no han deixat de parlar-ne tot l’estiu, però amb l’inici de temporada preparem-nos perquè les aventures de l’evasor fiscal, el brasiler de la gorra al revés, l’homòfob, el fumador i l’uruguaià de les queixalades tornaran a ser el plat de cada dia.

Benvinguts de nou a la rutina. Oh, no!

[Imatge: patrimonifestiu.gencat.cat]

‘Signore presidente, i catalani vogliamo votare’

Continua l’original acció d’aquest estiu de desplegar grans retrats de líders polítics per cridar l’atenció al món del que volem (i necessitem) fer els catalans el 9 de novembre. Ahir va ser el torn de Tarragona i el mandatari escollit per adreçar-li el missatge era Matteo Renzi, el jove (i menys controvertit del que va semblar en un principi) primer ministre d’Itàlia.

* El marc escollit per fer l’acció no pot ser més adient: l’amfiteatre romà, una de les moltes herències que Tarragona conserva de la cultura que naixé a la ciutat on Renzi fa i desfa. En tot cas, a la intencionalitat estríctament propagandística de la foto (que és el que es busca), se n’hi afegeix en aquesta ocasió una altra de promoció turística, que mai no sobra.

* Per cert, dins de l’amfiteatre s’hi troben les restes de l’església medieval del Miracle. Mentre presencio l’acte rumio sobre aquest fet. No, els catalans no necessitem ja cap miracle per sortir-nos-en. Més aviat el miracle ha estat arribar fins aquí i superar repressions, obstacles i inconvenients de tota mena, sense oblidar el foc amic, molt actiu les darreres setmanes.

* L’acte transcorre sense incidències remarcables i amb l’assistència d’unes mil persones. S’hi succeeixen, en perfecta sincronització, intervencions musicals, dicursos i lectures de poemes. Parlen la pluriubiqua Rosa Maria Codines, Ferran Civit, l’escriptora Margarida Aritzeta i l’alcalde de Montblanc, Pep Andreu (a qui tinc ocasió de donar la mà al final) que posa la nota política recarregant piles als assistents (“No tenim por!”, proclama).

* El públic també tenim la nostra quota de participació, formant un mosaic quadribarrat amb unes cartolines i aprofitem la nostra situació a les grades de l’amfiteatre, com si d’un estadi esportiu es tractés, per fer una no prevista onada, per a satisfacció de tots. Però mosaic a banda, el plat fort és el desplegament de dues lones gegants (de 15 per 30, segons afirma la megafonia) representant, respectivament, una urna i la cara de l’esmentat Renzi, perquè es vegi de dalt i de ben lluny. La pregunta sorgeix sola: arribarà a l’interpel·lat el missatge?; no en dubto, ni que sigui indirectament, una altra cosa és si això es traduirà en qualcom més que en un “assabentat” i prou.

                                            20140816_195857[2]

* Potser la nota més original de tot el muntatge, inesperada per mi, és la interpretació de la versió catalana del “Chiquitita” d’ABBA. La chiquitita ara és Catalunya: “Catalunya no ploris més…”, ” saps molt bé que les penes van i desapareixen…”. Parlant d’ABBA, esperem ferventment que el procés acabi en un “Waterloo”, des del punt de vista anglès, naturalment.

* La nota final agredolça la posa la lectura dels ajuntaments adherits i presents a l’acte (Montblanc, Reus, Valls i molts més), que es contraposa a la dels que han excusat la seva assistència: sí, ho heu endevinat, Tarragona n’és un. L’ajuntament no ha estat capaç de designar ningú amb cara i ulls per estar present a un acte que és, en definitiva, de projecció al món d’una ciutat i d’un dels seus monuments més representatius. Per segons què haguessin perdut el cul i les vores… 

[Imatge: foto de l’autor]

Han mort dues actrius

El mateix dia han marxat dues actrius. Una, Lauren Bacall, la companya de Humphrey Bogart, famosa per pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50, però que molts recordem a How to Marry a Millionaire, al costat de Marylin Monroe, que aquests dies també fa anys de la seva desaparició física, que no fílmica.

L’altra actriu a qui avui diem adéu és la tarragonina Mercè Anglès. De les companyies La Moderna i Trono Villegas va passar a treballs de més envergadura fins a actuar a les ordres de Calixto Bieito, a banda d’aparèixer en populars sèries de TV3. Tenia molta menys popularitat que la Bacall, lògicament, però a la primera jo l’havia conegut i a la segona no: per a mi ja és suficient per recordar-les en aquest bloc, en peu d’igualtat. Adéu a totes dues.

Anglès 1     

    Laurent Bacall, manifestant-se contra la paranoica Comissió McCarthy

[Imatges: a dalt, Mercè Anglès; a baix, Lauren Bacall manifestant-se amb altres actors de Hollywood contra el Comitè d’Activitats Anti-americanes; fotos David Ruano/TNC i archive.filmdeculte.com]

‘Carpe diem’

Viu el moment. La frase llatina de marres es va posar molt de moda quan es va estrenar la pel·lícula El club dels poetes morts (Dead poets society) i ha tornat a l’actualitat amb la trista nova de la mort del seu protagonista, Robin Williams. En el moment de la seva estrena, i d’això ja fa vint-i-cinc anys, va ser saludat com un gran film que tractava el tema de l’educació des d’una òptica que sempre és ben rebuda: el professor trencador d’esquemes academicistes, de rutines i d’exercicis memorístics, que anima els seus alumnes a veure l’assignatura (i amb ella els estudis, i amb aquests la vida) des d’una nova perspectiva. Recitar Walt Whitman (poeta ja de per si heterodox) enfilats dalt d’un pupitre. Uau. El temps ens ha fornit prou perspectiva per relativitzar aquella visió entusiàstica, i han anat sorgint veus que critiquen la manera alternativa d’educar el jovent que reflecteix la pel·lícula: fet i fet, deixar-los que facin el que els doni la gana (o casi, no siguem extremistes). Carpe diem. Potser surten més preparats per enfrontar-se a la vida però no més cultes. Quin és el paper de l’escola, en definitiva? Tema prou complex i polèmic i, en tot cas, gran pel·lícula.

Deixem les elucubracions a la pedagogia, ciència que en absolut domino, i centrem-nos en dedicar un record al gran actor Robin Williams. Els mitjans ens parlen avui del Club…, Mrs. Doubtfire o Hook, però jo hi vull afegir The Birdcage, la divertida versió nord-americana de La cage aux folles, on broda el paper de gai contingut, un paper que només actors com Williams són capaços de dur a bon port.

[Imatge: sisucg.wordpress.com]

Ara no ens falleu

Ens estan arribant missatges altament preocupants en relació al procés sobiranista, el que hauria de culminar, en una primera fase, en la consulta del 9 de novembre. Tots aquests missatges (resumint-los molt: la consulta no es podrà fer si l’estat no la permet) provenen de determinats sectors convergents i el fet que estiguin transcendint just després de la confessió-bomba de Jordi Pujol, d’efectes encara incerts, fa que es dispari la màquina personal d’imaginar coses que potser són i potser no són i que ens pot dur des de la malfiança fins a la paranoia, passant per elucubracions de tota mena.

La consulta es farà? Pel que estan dient aquests aigualidors del vi de l’entusiasme sobiranista (el darrer de tots Rigol, avui mateix) sembla que no, si donem per bo que el govern espanyol impugnarà davant el Tribunal Constitucional la llei de consultes i el decret de convocatòria subsegüent. Final de la història. Però no és aquesta la qüestió. La qüestió no és si es farà la consulta, que només una bola de cristall ens pot respondre, la qüestió és que la consulta s’ha de fer perquè així es va decidir i així ens ho han assegurat les formacions polítiques i els líders que encapçalen el procés.

Que el problema és “la legalitat”? Quina legalitat? El mateix president Mas ja va donar a entendre des del principi que si amb la legalitat espanyola no n’hi havia prou s’acudiria a altres legalitats, que hi són, europees o internacionals, fins arribar a la legalitat suprema: l’exercici de la democràcia per part d’una societat concreta. Malament si ara comença el canviar de parer, els dubtes o, directament, el “canguelo” per part d’alguns. Ara no ens poden fallar. Portem massa temps dirigint-nos a un objectiu concret, amb notable èxit malgrat els durs i continus entrebancs per part de l’enemic perquè ara de sobte apareguin de nou els vells fantasmes del catalanisme d’altres èpoques, siguin l’acoquinament, el “vols dir?”, els jocs de triler o, directament, el doble joc.

Aquesta vegada la societat ja no s’ho empassarà.

[Imatge: Vilaweb]

Ebola

Prèvia: no sóc metge, ni biòleg, ni res que se li assembli, sóc de lletres. Dit això, m’agradaria fer algunes disgressions al voltant de les notícies que van apareixent aquests dies sobre l’epidèmia d’Ebola.

Si se’ns ha informat bé, sembla que aquest virus és altament contagiós però només mitjançant el contacte per líquids corporals. Llavors em pregunto a què vénen aquestes espectaculars mesures de seguretat per traslladar un religiós espanyol a un hospital de Madrid: un avió habilitat, una cambra d’aïllament, tots els portadors vestits com si fossin astronautes, ampli desplegament policial… Els responsables de la cosa sanitària espanyola ja s’han afanyat a dir que no hi ha cap mena de risc per a la població: no m’estranya, a la vista de les espectaculars (i una mica teatrals) mesures preses per al trasllat i internament del missioner. Potser no ho són tant, o almenys això és el que diuen representants dels treballadors, que no perden pistonada per veure l’ampolla mig buida per qualsevol cosa que passi.

Em pregunto si tantes mesures de seguretat per al religiós espanyol s’hauran observat per als innombrables afectats que segueixen en terres africanes. La resposta és no: aquests no tenen dret ni a una planta d’hospital buida per a ells, ni a un trasllat com si fossin bombes nuclears, ni a un seguiment i observació les vint-i-quatre hores del dia, posant de manifest, de nou, la profunda desigualtat que segueix existint entre allò que abans en déiem “nord” i “sud”. Tampoc tindran dret a aquestes especials mesures de protecció dues professionals que acompanyaven el religiós en la meritòria tasca de cuidar malalts a Sierra Leone: la raó és que no són espanyoles. Les discriminacions per raó d’estat arriben a aquests indecents extrems. Els “no nacionalistes” decidint les condicions de vida de la gent en funció de l’escut que exhibeix el passaport dels afectats.

[Imatge: micrografia electrònica de particules del virus; Viquipèdia]

Una bona notícia des d’Argentina

No puc evitar sentir enveja i alegria contemplant Estela de Carlotto, la presidenta d’Abuelas de Mayo, i el seu èxit personal i col·lectiu: haver retrobat el seu nét. Ha de ser extraordinàriament satisfactori aconseguir un objectiu després de dedicar-hi mitja vida, i més si aquest objeciu té la significació del retrobament d’un ésser estimat. Per a ella, per al col·lectiu que representa, per a tota la societat argentina i, d’alguna manera, per a tots nosaltres, el fet que Carlotto sàpiga qui és el seu nét, el pugui conèixer, abraçar-lo i estimar-lo, no deixa de ser una victòria que compensa, en una petita part, tot el mal que va fer la sinistra dictadura militar dels anys setanta.

Que una àvia argentina conegui el seu nét té també una derivada personal: la meva també ho era, d’argentina. Lamentablement, ella no va poder mai conèixer el seu nét Jordi perquè va deixar aquest món molt abans de néixer jo. Aquesta circumstància fa que la notícia que protagonitza aquests dies Carlotto em provoqui un sentiment d’empatia per ella i, com queda dit, una satisfacció especial.

[Imatge: www.laplatanoticias.info]

Us hi havíeu fixat? (una moneda al·lucinant)

Avui me n’he adonat. Circulen unes monedes de dos euros on el perfil de Joan Carles I el jubilat ha estat substituït no per Felip VI, com seria lògic, sinó per dos elements característics del Park Güell: la torre de l’entrada coronada pel que sembla un bolet (segons algunes interpretacions és una amanita muscaria) i el drac aquell grapejat i fotografiat fins a l’obsessió per les hordes de turistes que envaeixen cada dia aquell recinte gaudinià.

Que just ara l’estat espanyol emeti una moneda de dos euros, destinada per tant a circular per tota Europa, aparellant ben gràficament la llegenda España amb l’obra de l’artista català més universal no deixa de ser curiós i a mi, que ja començo a imaginar-me coses que no són (i no fa falta ingerir cap bolet al·lucinogen), m’ha semblat veure-hi una obscura maniobra perfectament malintencionada.

De fet, últimament estem veient moltes coses al·lucinants. I el que fliparem…

La palla a l’ull (exemples)

Allò de la biga i la palla està d’actualitat aquests dies.

Primer exemple. L’exèrcit del PP, des dels alts comandaments madrilenys fins a l’obedient tropa sucursalista catalana, donant lliçons de moralitat a tort i a dret, a compte de l’afer Pujol.

Segon exemple. François Hollande, el president del país més nacionalista d’Europa, potser del món, advertint dels perills dels “separatismes i dels nacionalismes”.

La terra promesa

Cada vegada que el conflicte entre Israel i Palestina experimenta una crisi o un agreujament, com està passant aquestes setmanes a la franja de Gaza, no falla. Des de remotes societats, la catalana per exemple, es desferma la imperiosa necessitat de prendre part per un dels dos actors, sense que hi hagi una poderosa raó per fer-ho. Mira que hi ha conflictes al món de tota índole, nacionals, ètnics, religiosos, mira que hi ha situacions d’injustícia social: només tenim ulls i interès periodístic pel contenciós entre jueus i palestins. A aquest primer error (donar suport a un dels actors, com si d’un partit de futbol es tractés) s’hi afegeix el segon error: fer-ho majoritàriament pel poble palestí.

Si s’analitza fredament la situació, em sembla que tots estarem d’acord en dos principis: el dret d’Israel a existir com estat i a tenir unes fronteres segures per una banda; i per l’altre el dret dels palestins a constituir-se en un estat independent. Si el que és desitjable és conjuminar aquests dos objectius, ni cal prendre partit ni cal defensar tan obertament els palestins. El que passa és que l’actual crisi (no entro ara en el conflicte que fa setanta anys que dura) enfronta Israel no amb Palestina sinó amb Hamas, el grup islamista que condiciona la vida política d’aquella zona, i des d’aquesta òptica l’opció és clara: s’ha d’estar amb Israel.

Sí, hi ha l’horror dels bombardejos, de la mort de criatures, del sofriment de la població civil: completament condemnable. Però tot això no ens hauria de fer perdre de vista el paper de cada actor d’aquesta tragèdia, ni de posicionar-nos obertament, acríticament, per una de les parts i fer el joc a un grup radical (i als interessos que defensa) que no s’ho mereix.

Certament, a aquest intent d’apropament equànime al conflicte no hi ajudarà gens ni mica el biaix tendenciós dels mitjans de comunicació, començant per TV3, cosa que tampoc és cap novetat. Però potser és demanar massa coses alhora.

[Imatge: www.teinteresa.es]

 

La ve va bé

Una altra passa tarragonina a la gran marxa cap a la independència (riu-te tu de la Gran Marxa de Mao): avui hem fet un assaig de ve baixa a la plaça Verdaguer (a la imatge). Bona presència de gent, quantitativament parlant, atenent els imponderables de la jornada: tarda de dissabte de ple estiu, cel amenaçador… Preludi amb batucada (“la tuna dels hippis”, en graciosa definició que avui he sentit). Parada de marxandatge divers amb estressades venedores. Formació de la ve baixa amb cartolines grogues i vermelles, sense més incidència que la incertesa de saber quan els fotògrafs han acabat el seu treball des d’un balcó del carrer Sant Agustí. Parlaments de l’Albert Cortès (ANC), Rosa Codines (Òmnium) i un representant de Súmate, molt aplaudit. Final de festa amb una actuació musical (“Qualsevol nit pot sortir el sol”, etc.).

Els assajos de ve baixa segueixen el seu camí de cara a la gran V de Barcelona l’Onze de Setembre. S’ha dit que és una V de victòria, de vot, de voluntat… Però també és una V de “visca Tarragona”: avui ha respost al repte.