Ja torno a ser jo

Avui m’ha tocat anar a renovar el DNI. Mira, ja torno a ser espanyol si us plau per força per setena vegada a la meva vida. El tràmit burocràtic té el seu interès, per comprovar com han canviat les coses, si és que han canviat, des que un ja llunyà 1974, un servidor va acudir per primera vegada a una comissaria perquè li lliuressin una cartolina plastificada a canvi d’una foto, una signatura i una ditada.

I sí, hi ha diferències. El 1974 l’experiència va ser de les que marquen. Tot un matí de cua al carrer (no es donaven números ni res per l’estil) a la comissaria de davant la Casa de les Punxes de Barcelona. Les empremptes es prenien en una mena de planxa entintada i t’havies de netejar amb un líquid d’incerta composició. El resultat el teniu a la imatge: hi ha una àguila franquista, em dic Jorge i ensenyo una orella malgrat el meu abundós cabell perquè així estava manat.

Quaranta anys després els canvis són evidents i cal reconèixer-los: reserva prèvia de número a la web, tràmit rapidíssim (uns quinze minuts), tot per ordinador, el funcionari ha acabat parlant-me en català i el carnet que m’han donat (és un dir: es paga una taxa) ja porta un xip, com els gossets.

El que no ha canviat, és clar, és la bandera que presideix les dependències, que segueix sent una enorme estanquera darrera de l’amable policia que amb accent canari m’ha atès a l’entrada. Policia a afegir als altres que a l’interior fan les feines burocràtiques d’identificació i expedició de carnets, passaports i certificats. Però la policia no està preparada per un altre tipus de tasques?

Els mateixos polítics

La secció local de l’ANC de Tarragona està duent a terme trobades setmanals al voltant de grans preguntes que la gent s’està fent sobre la independència de Catalunya. Preguntes que es fa, sobretot, gent que per una raó o altra no té molt clar com acabarà tot això: si continuarem a la Unió Europea, si es podrà compatibilitzar ser català i ser espanyol, què passarà amb les pensions… Més que xerrades són una mena de tertúlies entre socis i simpatitzants, persones ja convençudes però a qui correspon la tasca de fer arribar respostes aclaridores i positives a qui pregunta, qüestiona o formula dubtes sobre el futur del nostre país.

Avui he assistit a la trobada que intentava respondre la pregunta: “tindrem els mateixos polítics?” La introducció al debat ha consistit en la lectura d’una successió de titulars de la premsa local dels darrers dies, protagonitzats per alcaldes que no pleguen, corruptes de tota condició o responsables d’empreses públiques de conducta poc edificant. El debat ha estat prou animat, amb argumentacions prou interessants. Tot ell ha estat presidit, però, per aquesta idea arrelada al moll de l’os dels ciutadans de que tots els polítics són iguals, una mena de casta sense distingir el gran polític de l’alcalde de poble, l’alliberat de partit o sindical del càrrec tècnic politizat, el diputat del gerent d’un hospital. Potser la mateixa pregunta que donava peu a la tertúlia d’avui queia en aquest error, i en aquest sentit, un dels intervinents ha senyalat que calia diferenciar el polític com a persona i el polític com a funció, i que aquesta darrera tenia que estar perfectament limitada i controlada per la llei.

De fet, bona part del debat ha girat al voltant d’aquesta oportunitat que pot representar la constitució d’un nou estat per fer tabula rasa de moltes coses, també de l’arquitectura institucional, de la funció pública o de la normativa electoral. Un ha cregut veure una solució en la còpia dels models que funcionen (per exemple, el de Dinamarca, país ben transparent i modèlic), mentre que un altre li ha recordat que cada país té, es vulgui o no, la seva pròpia realitat històrico-geogràfica i no és possible importar models així com així. Han sortit les inevitables llistes obertes, la limitació de mandats, la politització de tècnics a la funció pública, els sous i les dietes o el trist paper dels sindicats (que també són polítics, encara que ho dissimulen molt bé).

Tindrem els mateixos polítics quan Catalunya sigui independent? Està a les nostres mans. Fet i fet, com ha dit un altre company, si la democràcia és de baixa qualitat és perquè els ciutadans també som, d’alguna manera, de baixa qualitat. En les nostres mans està, doncs, canviar-ho. Seria molt trist començar una nova etapa de plena llibertat presidida pel lema “tota societat té els dirigents que es mereix” i som molts els que no ens mereixem segons quins polítics.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

‘Über das Deutsche’ (sobre l’alemany)

In meiner Serie über die verschiedenen Sprachen der Welt, höre ich heute in Deutsch, aus mehreren Gründen eine dieser Sprachen beherrschen würde: weil man durch halb Europa zu reisen, weil es eine der großen Sprachen der Kultur wissenschaftlichen und humanistischen denn ich halte mich für einen freund von Deutschland.

Leider ist mein Wissen über die Sprache von Goethe sind minimal, ohne Erwartung, in der Lage, die Bedingungen zu studieren. Wenn ich neun Leben wie Katzen, das verspreche ich, um es in der zweiten Lebens zu machen. Geschrieben wird. In der Tat habe ich gelernt, die Grundlagen der deutschen, als ich ein Sommercamp in Köln wird bald vierzig Jahre. Ich habe gelernt (eins, zwei …) zählen, und ich weiß, wie man die bon dia zu unterscheiden ausziehen (guten morgen) von bon dia bei der Eingabe einen Platz (guten tag). Abenddämmerung Sache, natürlich.

Allerdings habe ich immer ein besonderes Interesse an dieser Sprache gezeigt und indirekt auch das Land, wo es gesprochen wird. In der Tat in diesen Tagen ist nicht frei, um Deutsch zu sprechen. Gestern wurde nur 100 Jahre nach Beginn des Ersten Weltkrieges und TV3 kam nichts, aber frage mich, wer der Hauptschuldige des Konflikts war. Es erschien ein englischer Historiker, wie informiert und denke ein wenig manichäische Mehrheit sagte, Deutschland sei in erster Linie für diese massaker verantwortlich. Im Gegensatz dazu sprach über die ehemalige Korrespondent Martí Anglada, die sagen, dass die Verlierer sind immer als schuldig aller Übel kam.

Anglada ist ein großer Kenner der mitteleuropäischen Land, und es in dem Buch reflektiert wird lese ich diesen Urlaub (La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba). Mischung kritik, Reiseführer und Tagebuch, Kreuze Anglada die Elbe (Leipzig, Dresden …), der als Symbol für mehr Charakterzüge des deutschen Volkes, Höflichkeit, Ordnung, Fleiß Der Geschmack für Kultur, Trauma-Bewältigung …

Es wäre überflüssig in dieser Tugenden nun gespiegelt werden (die Daumen drücken) sind wir nah an den Aufbau eines neuen Staates.

[Traducció al català]

En la meva sèrie sobre diferents llengües del món, m’aturo avui en l’alemany, una d’aquelles llengües que m’agradaria dominar per vàries raons: perquè et permet viatjar per mitja Europa, perquè representa una de les grans llengües de cultura, tant científica com humanística i perquè em considero un germanòfil.

Malauradament els meus coneixements de la llengua de Goethe són mínims, sense expectatives de poder-lo estudiar en condicions. Si tinc set vides, com els gats, prometo fer-ho a la segona vida. Escrit queda. De fet, les beceroles d’alemany les vaig aprendre quan un estiu vaig anar de campaments a Colònia aviat farà quaranta anys. Vaig saber comptar (eins, zwei…) i vaig saber distingir el “bon dia” al llevar-se (guten morgen) del “bon dia” a l’entrar en un lloc (guten tag). Poqueta cosa, clar.

Tot i això, sempre he mostrat un notable interès per aquesta llengua i, de retruc, el país on més es parla. De fet no és gratuït parlar aquests dies d’Alemanya. Ahir mateix va fer cent anys justos de l’inici de la Primera Guerra Mundial i a TV3 no se li va ocórrer altra cosa que preguntar-se qui va ser el principal culpable del conflicte. Va aparèixer un historiador anglès que, com pensa una majoria poc informada i maniquea, va dir que Alemanya era el principal responsable d’aquella carniceria. Per contrast, va parlar també l’antic corresponsal Martí Anglada, que va venir a dir que els perdedors sempre són considerats els culpables de tots els mals.

Anglada és un molt bon coneixedor del país centre-europeu i ho ha reflectit en el llibre que m’estic llegint aquestes vacances (La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba). Barreja d’assaig, guia de viatges i diari personal, Anglada recorre la conca de l’Elba (Leipzig, Dresden…), la que simbolitza més els trets del caràcter del poble alemany, el civisme, l’ordre, la laboriositat, el gust per la cultura, la superació dels traumes…

No seria sobrer emmirallar-se en aquestes virtuts ara que (creuem els dits) estem a prop de construir un nou estat.

[Versió de Google Traductor; imatge: www.uab.cat]

Un altre llençol perdut (avui va de filatèlia)

Una de les poquíssimes concessions oficials de l’estat a la pluralitat lingüística era fins fa poc el servei filatèlic de Correos. Era pràcticament l’excepció a la regla de la uniformitat en llengua castellana. Amb cada novetat filatèlica, els abonats rebíem un tríptic explicant el motiu del segell concret, redactat en les quatre llengües més importants de l’estat.

Fixeu-vos que tota l’estona estic parlant en passat perquè des de fa algun temps, els tríptics explicatius han estat substituïts per una revista (Sellos y mucho más) que, compleix la mateixa funció però que com era de témer usa exclusivament la llengua dels nostres veïns. Un altre llençol perdut en aquesta perpètua bugada denominada “pertinença a l’estat espanyol”.

Hi va haver una època en què s’albirà una certa sensibilitat de l’estat cap a les diverses llengües peninsulars. “Especial respecte i protecció”, es va proclamar des del seu text legal més important. Semblava que aquesta intenció, a afegir a tots els altres compromisos i pactes de la denominada transició, s’obriria camí, lentament i limitada, en les maneres de fer del poder polític central. Però la transició, i tot el que la va envoltar, s’entossudeix en suministrar-nos contínuament decepcions i desenganys, alguns de ben recents i dolorosos, per cert. 

Ni el servei filatèlic de Correos (activitat ben innòcua i bastant marginal, per cert) ha estat capaç de mantenir una flor que, de tota manera, tampoc feia estiu plurilingüístic, però que com a afeccionat als segells valorava.

Per cert, una de les darreres emissions és la d’un segell amb un valor facial de 0,92 euros dedicat a la Marca España. Doncs això.

[Imatge: tindrà segells la Catalunya independent? Hi ha els precedents de la Unió Catalanista; www.racocatala.cat]

Tot al mateix sac

“Pobresa, desigualtat, treball precari, atur, decadència institucional, violència de gènere, independentisme, són conceptes a desterrar perquè indignen tothom” ha dit avui Pedro Sánchez, aquest híbrid d’Alexis Tsipras i chulapón de Vallecas, flamant secretari general del PSOE. Tot al mateix sac.

Que el nou secretari general del principal partit, encara, de l’oposició espanyola llanci invectives contra “l’independentisme” (se suposa que el català) no és dolent en ell mateix, és legítim i, si m’apureu, perfectament coherent amb el discurs tradicional del PSOE, federalista ma non troppo. Una declaració en sentit diametralment oposat sí que ens hagués sorprès. El que no és tolerable del contingut d’aquest fragment del discurs de Sánchez (encara que acceptem l’atenuant d’haver-lo dit sense meditar massa i en un ambient caldejat i entregat) és que fiqui la causa catalana en el mateix sac que altres sis conceptes que, aquests sí, generen preocupació i indignació a la inmensa majoria de ciutadans, d’aquí o d’allà.

No és tolerable però, alhora, és sumament revelador del mapa mental dels dirigents polítics espanyols. Quanta gent desitja pobresa a l’estat espanyol? Jo crec que ningú. Quanta gent està a favor de que hi hagi atur? Potser algunes centenars d’empresaris sense escrúpols. Quants aproven la violència de gènere? Quatre malnascuts i prou. Però en canvi, quanta gent està a favor de la independència d’un territori, posem el nostre, per mitjans pacífics i democràtics? Un fotimer, 800.000 segons una associació notòriament enemiga del procés. La xifra exacta? Una consulta serà una manera ben fidedigna de sortir de dubtes…

És a dir, Sánchez, i amb ell els grans partits espanyols, i els mitjans de comunicació, i els poders més ocults continuen amb la idea fixa, inamovible, de que l’independentisme és un concepte dolent per se, dirigit des de dalt per unes èlites que enganyen el poble, mitjançant la manipulació informativa, per defensar ves a saber què. Que la societat civil s’organitzi, treballi i pressioni per uns objectius concrets (heretant, per cert, una tradició de fa més d’un segle de catalanisme, per cert), i que ho faci de forma pacífica, democràtica i festiva no sembla que tingui cap importància per als nostres adversaris mesetaris; millor encara: no se n’adonen de la seva importància. Quan finalment tinguin clara la foto de conjunt i estiguin en condicions de fer una oferta raonada i atractiva (la que haguéssim acceptat rondinat fa cinc anys anys), serà massa tard. Ja és massa tard.

Amb molt de dolor

Sempre m’he considerat un pujolista. Malgrat haver militat en tres formacions políques (cap d’elles Convergència) sempre vaig sentir-me identificat en el corrent polític catalanista, centrat, integrador i europeista que encapçalava Jordi Pujol. Igualment, sempre he sentit un especial respecte vers la seva persona, més enllà de la que li corresponia com a màxima figura institucional de Catalunya.

Es comprendrà, doncs, que el comunicat de l’ex-president en el qual admet irregularitats fiscals de fa tres dècades i escaig m’ha causat una enorme decepció i una certa desorientació sobre quin haurà de ser el meu capteniment sobre l’assumpte. Sé ben bé què no faré: una cosa que alguns ja estan fent i que és allò tan antic de fer llenya de l’arbre caigut. Que valents són alguns. Tampoc cauré en la trampa de confondre Pujol amb la formació que va fundar i, encara menys, amb Catalunya sencera. Sóc conscient de que el propi interessat va promoure, amb calculada ambigüitat, aquesta confusió de conceptes, aquesta mena de metonímia i sé que molts, jo també, vam estar còmodes amb aquesta imatge perquè crèiem, honestament, que beneficiava el llarg camí d’alliberament nacional. Per últim, i com no podria ser d’altra forma, tampoc m’alinearé amb l’artilleria centralista i casposa que, de nou, dispararà a cor que vols els seus maliciosos dards: de fet és el que fan cada dia de l’any, amb la diferència que les portades d’avui es fonamenten en un fet verídic i no en una fosca investigació policial o en una recargolada reinterpretació de dades no contrastades.

Em sembla a mi que el més important és respondre a la pregunta de quina influència tindrà la bomba informativa d’ahir en el procés sobiranista. Jo crec que es pot resumir molt bé en un dels molts tuits que han sorgit: no és Pujol que frena el procés, sinó que és el procés el que ha provocat la decisió pujoliana. El procés està contribuint també a fer cau i net en totes les formacions polítiques, siguin o no siguin “casta”. Mirem-s’ho pel cantó positiu: l’afer hagués esclatat tard o d’hora (abans del 9 de novembre, això segur) i la reacció de l’ex-president desactiva la traca final que estava curosament preparada contra nosaltres. Des d’aquesta òptica, la confessió de Pujol es pot entendre com un servei al país. Un servei a destemps, posant al descobert una conducta reprovable i desdient una trajectòria que crèiem més íntegra, però un servei, al cap i a la fi, que caldrà tenir-ho en compte quan se’n faci un judici més equilibrat. O és que hem de regatejar a partir d’ara el brillant full de serveis de Pujol al país?

[Imatge: Vilaweb]

 

Sabates noves

Bé, ja tenim el nou administrador dels blocs de Vilaweb. Algú l’ha comparat amb un canvi de casa, una casa més gran, més confortable, amb artificis de darrera tecnologia, on hem pogut decidir el color de les parets i la situació dels mobles.

Jo, de resultes del meu primer contacte amb aquesta nova andròmina, més aviat faria el símil d’unes sabates noves: són les que m’agraden, he pogut triar el model, són del meu número, estan destinades a durar anys… però m’apreten precisament perquè són noves.

La meva poca expertesa amb tot el que tingui a veure amb fenòmens informàtics i virals és ben coneguda de qui tingui l’humor de seguir-me en aquest bloc. Poc sorprendrà, doncs, que hagi quedat una mica abrumat en aquest festival d’opcions de posar, treure i recol·locar categories, enllaços, comentaris, imatges o coloraines diverses, però entre la pròpia intuïció, l’anar provant i la inestimable ajuda de Vilaweb, en forma de suport escrit i videos explicatius, me’n sortiré.

Tot i així, hi ha aspectes d’aquesta nova fesomia dels blocs que no m’acaben de convèncer. Espero que en aquest cas, les sabates no apretin per sempre més. Un exemple són les estadístiques: algú les entén al cent per cent? (No em refereixo al fet d’estar en anglès, obstacle perfectament superable). Segons aquestes estadístiques, les visites m’han baixat un 90 % en una setmana. No crec que això sigui degut a la inactivitat del bloc. Potser l’explicació rau en què ara accedir a qualsevol bloc és més dificultós: l’enllaç et remet a la pàgina genèrica dels blocs, on t’has d’entretenir a buscar-ne un a partir de la seva lletra inicial.

Tota mudança, tornant al símil immobiliari, comporta maldecaps. És d’esperar que amb el temps anem digerint tanta novetat, ens hi anem adaptant i es vagin pulint algunes arestes, i que els blocs de Vilaweb tornin al nivell d’excel·lència d’abans del 18 de juliol (no hi havia cap altre dia per fer el canvi?).

[Imatge: www.sabaterianadal.com]

 

 

Tanquem la paradeta

Com que els blocs de Vilaweb estaran inactius aquest cap de setmana, coincidint amb l’esperat canvi en la plataforma que els gestiona, jo també em prendré unes petites vacances digitals que aprofitaré per assabentar-me bé de totes les potencialitats que ens ofereix aquesta nova eina i aplicar-les als meus dos blocs, “Les aigües turbulentes” i “Propera parada…”. I per anar a la platja i a la muntanya (meitat i meitat) o descansar, és clar.

Fins a la tornada, bon estiu a tothom!!!

[Imatge: qualsevoldiasurtelsol.blogspot.com.es]

De la comèdia al sainet

Parlava ahir del lamentable ple municipal de Torredembarra on, després d’una giragonsa imprevista, reforçada per una normativa no del tot fina, va resultar elegit alcalde qui no estava previst: un regidor imputat que va rebre zero vots per ser-ho (per ser alcalde, no per ser imputat). Potser per les presses, potser per una cert simplicitat, vaig incórrer en l’error de dir que Alternativa Baix Gaià (la marca blanca d’Iniciativa) donava suport al frustrat candidat socialista. Però no: els dos regidors es van abstenir.

I aquesta informació incorrecta reforça, de fet, el meu argument: el què va passar ahir a Torredembarra va ser un verdader sainet, on tots els partits es van lluir a la seva manera. Els dos regidors d’ABG (per cert, un dels quals se les va tenir judicialment amb Extremadura per una broma al seu bloc) no van fer costat a Rangel, el regidor socialista, posant-se indirectament al costat del denostat nou alcalde, postura a afegir a la d’una regidora ex-ERC. Us felicito, fills. Sí que van votar el socialista un regidor del PP i una d’Unió Democràtica, a més de l’Associació Democràtica Torrenca, una d’aquestes moltes llistes apolítiques que poblen el panorama dels ajuntaments de la Costa Daurada i que no saps mai quins interessos representen verdaderament.

En resum: un verdader galimaties on tothom ha tirat pel dret i on només han sortit perdent la democràcia, Torredembarra i els seus soferts ciutadans. Ja ho vaig dir ahir: el mes de maig les urnes posaran tothom a lloc.

De Falset a Torredembarra

De la comèdia de Falset a la de Torredembarra. Quan els partits de l’oposició havien consensuat una alternativa per governar el municipi després de que es destapés el ja famós cas de corrupció, resulta que el nou alcalde no serà qui socialistes, Alternativa Baix Gaià i no sé qui més havien decidit sinó, agafeu-vos bé, un dels regidors imputats que es nega a dimitir i que per capricis de la llei municipal ha rebut la vara d’alcalde sense rebre cap vot, ni el seu. No em digueu que no és una comèdia.

Però és una comèdia que no fa riure. Si quedés un mínim de decència a la vida pública, cosa que comença a ser una verdadera quimera, tots els edils esquitxats per l’afer haurien presentat la dimissió, haguessin estat substituïts per altres nets de tota sospita i tots els partits, tots, s’haguessin posat d’acord per consensuar un govern d’unitat que pilotés la vida municipal fins als propers comicis, que ja escalfen motors. Però no: la vella política, la de l’interès partidista, la de vol gallinaci, la de l’estratègia curta de mires ha triomfat una vegada més, per a decepció d’una ciutadania, en aquest cas la de Torredembarra, que no es mereixen aquesta manera de fer les coses.

Només queda desitjar que el maig de l’any que ve les urnes posin tothom al lloc que li correspon i que s’introdueixin els canvis oportuns a la llei municipal perquè no es repeteixi la surrealista situació del ple d’avui. Una nova llei municipal lliure de subordinacions a l’espanyola, per exemple, seria una molt bona mesura.

[Imatge: www.ahat.cat]

Caldrà fer un ‘crec’

Transcripció aproximada d’una conversa amb un company de feina divendres passat, després que l’aplicació informàtica del Ministerio, de la qual depèn una de les nostres tasques, fallés com té per costum:

Jo: després del 9 de novembre ja no tindrem aquest problema.
Ell: el 9-N s’atansa…
Jo: “s’atansa” o “es tensa”?
Ell: les dues coses: caldrà fer “algo”.
Jo: més del que hem fet fins ara?
Ell: no nosaltres, ells. Mas diu que ha demanat reunir-se amb Rajoy i Rajoy diu que té la porta oberta, però ningú no fa res. És l’estratègia d’estirar la corda fins que es trenqui.
Jo: doncs si s’ha de trencar, que es trenqui. Diuen que per fer una truita s’ha de trencar un ou, com a mínim.
Ell: home…
Jo: tot de forma pacífica, naturalment. Però en algun moment del procés caldrà fer un “crec”.

[Imatge: www.directe.cat]

Guanya Bosch

Celebro la victòria d’Alfred Bosch a les primàries d’ERC a Barcelona. No és que tingui res contra l’altre, però recorda massa un període concret que l’històric partit mica a mica va superant. Alfred Bosch (el candidat d’Oriol Junqueras, encara que l’un i l’altre ho neguin mútuament) representa aquesta manera de fer política que tant demanda la nostra societat i que consisteix en un lideratge des del treball a la societat civil que substitueixi el grimpar dins un partit polític fent servir tretes de tota mena.

Recordo la imatge de Bosch, emocionat i plorós, la nit de l’existosa consulta a Barcelona, que ell va encapçalar. Li desitjo noves nits triomfants, pel bé de Catalunya, de la seva capital (que ho continuarà sent, per sorpresa d’aquella pepa de Ciudadanos) i de la causa que a tants ens està aplegant aquests anys trepidants.

[Imatge: foto QS/ND; www.naciodigital.cat]

No passa res fins que passa

El darrer incident a l’aeroport de Barcelona (per cert, sempre n’havíem dit del Prat) deixa prou motius de reflexió o de polèmica. Certament podia haver estat una tragèdia que ara estaríem lamentant i adornant amb tota la parafernàlia informativa a l’ús, des de morboses fotos amb mòbil fins a la desesperada búsqueda de culpables tècnics o polítics, passant pels inevitables minuts de silenci en tot tipus d’esdeveniments socials. Sortosament, tot ha quedat en un simple avís del que pot passar si no es fan les coses bé.

Motius de preocupació, sincerament, n’hi ha. Els avions, siguin argentins o de les Quimbambes, poden circular per on els roti? Van rebre instruccions dels controladors autoritzant-los o prohibint-los de fer aquella maniobra? Els controladors són aquells senyors que cobren generoses xifres per, precisament, evitar aquest tipus de situacions, oi?

Tot el trànsit aeri, més en un aeroport de la categoria i moviment del del Prat, està sotmès a protocols tècnics, informàtics i legals molt estrictes: cada decisió, cada ordre, cada moviment, cada minut està rigorosament controlat i si sorgeix la més nímia anormalitat tot queda en stand by fins a solucionar-la. Quan prenem un avió i ens tenen quinze o vint minuts aturats sense poder enlairar-nos, es tracta d’això, d’alguna incidència menor, que tant pot ser un petit retard en la revisió de l’aparell, un vent que bufa més del compte o la lleugera indisposició d’una hostessa, per dir alguna cosa.

I segurament quan passen algunes d’aquestes coses es podria fer la vista grossa i fer sortir l’avió a l’hora, però no: la seguretat és el primer. Però en aquesta ocasió un avió argentí va poder creuar sense problema una pista on anava a aterrar-ne un altre. Això ens porta a una altra pregunta: aquest incident el sabem perquè algú, casualment, ho va poder filmar amb el mòbil. Quantes situacions preocupantment perilloses no hauran ocorregut sense que transcendissin? És clar, no passa mai res. No passa fins que passa.

[Imatge: Vilaweb]

Apagueu els mòbils, aparteu les criatures

Ja circulen trens TGV silenciosos. Entenguem-nos: fan el mateix soroll quan passen, com una exhalació, per camps i túnels però dins els vagons està estríctament controlada quan no prohibida qualsevol font sonora. Mòbils apagats, interdides les criatures fins els 14 anys, fora música ambiental, fora pel·lícules… tot acompanyat d’una llum tènue.

M’adhereixo a la iniciativa. Alguns l’han criticada per fer-ne un gra massa, d’això de limitar xerrameques, sons, musiquetes tecnològiques o crits de la canalla. Jo crec que, justament, el que fa falta a la nostra societat és posar més límits a la denominada “contaminació acústica”. Potser en el món actual ja hi estem acostumats al soroll, que de tant sentir-lo ja no el sentim, si se’m permet el joc de paraules, però es miri com es miri molts dels sons i sorolls que ens rodegen no tenen res de natural. A excepció, potser, dels crits dels infants, tot i que em pregunto si ells no fan altra cosa que imitar el que veuen (i senten) dels adults.

Ja es pot anar en tren (no recordo entre quines ciutats) de forma silenciosa. Al·leluia. Ja només falta que treguin la música ambiental dels centres comercials, que abaixin el volum dels anuncis de la tele, que controlin els vats de so de les festes majors, que vagin en retirada els cotxes i les motos dels centres de les ciutats (començant per clàxons i equips de so), que la gent parli normal a cafeteries i restaurants (això serà especialment difícil), que els cinemes (els que queden) no et deixin els timpans en fase pre-agònica, que…

[Imatge: www.escolaverda.ad]  

Gegants

Fins i tot els gegants demanen la independència, almenys la cinquentena de colles que es van aplegar ahir a la tarda a la Rambla tarragonina, convocats per l’ANC de la meva ciutat d’adopció. Abillats molts amb estelades i al ritme de melodies característiques, gegants de totes mides, colors i procedències geogràfiques van desfilar pels carrers de Tarragona. També capgrossos i figures del bestiari.

Feia temps que no contemplava tants gegants junts. Veig que la tipologia ha anat variant amb els anys. Els gegants clàssics d’inspiració diguem-ne medieval (reis, princeses, guerrers, moros…) han cedit terreny a altres formes de representació d’aquestes característiques figures del costumari, i moltes poblacions, a l’hora de crear els seus gegants, han optat per figures més populars: pagesos, pescadors, tipus carnavalescos o infantils, etc. N’hi ha d’inclassificables i alguns, perquè no dir-ho, són francament poca-soltes, però en tot cas es tracta d’una tradició que ha superat amb èxit la necessària renovació en un moment en què semblaven destinats a romandre una antigualla folklòrica de cartró-pedra, i poca cosa més.

Recordo de jove haver-me passat hores contemplant els dibuixos de gegants del Costumari català, de Joan Amades: els moros i els “negritus” de Tarragona, el bitxet i la bitxeta de Reus, l’Hereu i la Pubilla de Barcelona (els gegants més macos de Catalunya)… figures de procedència inmemorial, de factura popular i sorgides dels àmbits més vitals i genuïns de cada població o barri. Els sectors més vitals i genuïns d’una societat decidida, per fi, a aconseguir allò que li pertoca.

[Imatge: Vilaweb]

La diarrea legislativa

Avui dissabte el BOE publica un farragós i diarreic text modificant, per la porta falsa, dotzenes de disposicions legislatives sobre temes ben diversos, des de la gestió aeroportuària fins el gas. Com bé s’ha dit, és un autèntic escàndol la forma en què s’ha fet (i el trasfons recentralitzador i liberalitzador, naturalment, tot i que en aquest cas caldria analitzar-ho amb més detall), però sobretot és un frau de llei.

És un frau fer servir la figura del “decret-llei”, reservat per a situacions d’urgència i excepcionalitat, per colar tot el que vingui en gana al govern de torn, sense debat parlamentari previ, sense publicitat i pràcticament en la clandestinitat (el primer dissabte de vacances per a molta gent). Però vaja, què podem esperar d’un govern amb tants i tants dèficits democràtics?

Quan parlem d’independència i de regeneració democràtica parlem també d’aquestes nimieses: aconseguir un estat que es prengui amb serietat i rigor els procediments establerts i el paper de cada un dels seus poders, i eliminar pràctiques com les del decret-llei d’aquest dissabte, d’indigesta lectura i de tèrboles intencions.

[Imatge: www.todocoleccion.net]

Passeig d’aniversari

PASSEIG D’ANIVERSARI (3 de juliol de 1983)

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.
He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.

[En el centenari de Joan Vinyoli; imatge: foto Arxiu Vinyoli; www.nuvol.com]