Nyam, nyam (Suárez ‘que me estás matando’)

Ha de fitxar Luis Suárez pel Barça? Transcendental qüestió que té mig país ocupat i preocupat. Per si queda alguna ingènua ànima que ho ignora, Luis Suárez és un jugador uruguaià especialista en clavar queixalades als rivals: tres en porta que sapiguem, la darrera l’altre dia als mundials de futbol del Brasil.

L’acció, certament reprovable, de marcar els ullals al pobre defensa de l’equip contrari, ja ha merescut un contundent càstig de no sé quants partits sense poder jugar, però també ha desencadenat una onada de patrioterisme entre els afeccionats d’aquella selecció sudamericana que, amb gran indignació, han corregut a donar suport a aquest Dràcula de pacotilla mentre blasmaven de les autoritats que han decidit la punició. La medalla d’aquesta reacció histèrica se l’ha autoimposat el president de la denominada República Oriental, aquell senyor, de nom Luis Mújica, que viu de forma notòriament menesterosa, i que ha sortit en defensa del seu compatriota comentant els fets esportius amb un evident pa a l’ull xovinista.

Però tornem a la pregunta inicial: ha de fitxar el Barça un jugador aficionat a aquestes peculiars mostres d’amor cap els rivals? Sembla que hi ha un cert consens, pel poc que he llegit, en que el fitxatge culmini com estava previst. En tot cas, el centenari club català i, amb ell la societat que li dóna (donem) escalf, torna a enfrontar-se a aquell etern dilema que no sembla deixar-lo viure: ideals o pragmatisme? valors o títols? mantega o canons? Hi va haver un temps que el Barça apostava pel primer i bé prou que se’n va sortir. Tant de bo el club recuperés aquell cicle i aquell esperit, però si això no és possible, no veig que un club que du el nom d’una autocràcia aràbiga a la samarreta no hagi de fitxar un jugador que, a tot estirar, s’ha deixat portar puntualment pels seus instints assassins (entre cometes, si us plau) en un esport sempre caracteritzat per uns instints prou baixos, dins i fora de la canxa.

I, posats a generar més debat i enredar una mica la troca, jo em pregunto: què no estaríem dient ara de Luis Suárez si estigués jugant al Real Madrid i ens mossegués el pobre Iniesta, posem per cas? O ja ens hem oblidat de Pepe i les seves “passes de ballet”?

[Imatge: www.fifa.com]

28 de juny, el dia de l’orgull… serbi

Ahir va fer cent anys de l’assassinat de Francesc Ferran, l’hereu de l’imperi austro-hongarès, fet que es va acabar convertint en la xispa que va encendre la Primera Guerra Mundial. De l’aniversari se n’ha parlat molt aquests dies, però d’entre les moltes aproximacions i anàlisis d’aquells fets, destacaria l’article de Joan B. Culla que avui publica l’Ara. Val la pena llegir-lo per prendre consciència de que aquell conflicte va determinar el curs de la història europea i mundial molt més del que sospitem.

De fet, el determina fins els nostres dies. Semblaria que aquell estat de tensions, rivalitats i amenaces de bel·ligerància estaria oblidat i enterrat pels anys i per les generacions. Però no. El magnicidi va tenir lloc a Sarajevo, la capital de Bòsnia, escenari de la darrera guerra europea, formiguer de pobles i religions, i quintaessència d’allò anomenat “vesper dels Balcans”. Amb aquests precedents era de témer que la commemoració de l’assassinat imperial presentés alguna disfunció, i efectivament així ha estat.

Per una banda, els mitjans informatius ens han mostrat una celebració més o menys oficial i neutral, auspiciada per la Unió Europea, de record del magnicidi i, sobretot, dels milions i milions de persones que també van perdre la vida els anys següents, sense importar sota quina bandera lluitessin. Però per l’altra banda m’ha causat sorpresa constatar com l’autor del crim, el serbi Gavrilo Princip, està considerat un heroi pels seus (o per part dels seus, això és difícil precisar) i que és objecte de tot tipus d’homenatges, des de flors a la tomba fins una estàtua, passant per un projecte de museu a la casa on va néixer.

No comparteixo aquestes mostres d’orgull serbi, encara que faci un esforç per entendre el rerefons nacionalista o patriòtic que animava Princip i el seu grup (Miada Bosna, La Jove Bòsnia, es feien dir) a fer el que va fer, però és que, vist amb perspectiva, la defensa d’aquella acció no té excusa de cap mena, tant pel fet en si (un doble assassinat) com per la tragèdia que va precipitar. I no deixa de ser preocupant que, cent anys després, gaudeixin de plena vigència aquestes mostres d’atàviques rivalitats nacionals o ètniques, sense que hagin servit de res els múltiples drames que ha sofert el nostre continent de cent anys ençà.

[Imatge: blogs.sapiens.cat]

‘Prost!’ (festa dels 10 anys de blocs a Vilaweb)

L’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona va ser l’escenari ahir de la festa dels deu anys dels blocs de Vilawwb. No havia estat mai en aquest edifici (de fet, em sonava vagament i no tenia ni idea d’on era situat), edifici que bé mereix una visita per se (els enormes dipòsits de coure donant la benvinguda a banda i banda de l’escala principal, els diversos vestigis del que havia estat la fàbrica pulcrement restaurats o un expositor ple d’objectes relacionats amb la marca, que vaig descobrir al costat dels lavabos). I al costat de tots aquests motius d’interès, ahir el focus estava en la trobada dels blocaires, molt més del centenar que preveia Vicent Partal, segons li vaig sentir dir en el moment d’accedir a la Fàbrica.

L’acte va ser distès, agradable, potser un pelet més fred del que havia previst. La segona i última crítica va ser un cert descontrol en el capítol “vitualles”. Els canapès (boníssims) van desaparèixer en un tres i no res degut a la seva situació (dolenta) al costat d’uns cambrers que no paraven de servir els tres tipus de cervesa de barril (Damm, òbviament) i altres begudes. Ara que m’hi fixo, les cerveses són com els blocaires: n’hi ha de tot tipus, clares, fosques, lleugeres, carreguedetes, sense, amb, de marca, artesanes, d’amunt i d’avall… Amb els blocaires passa el mateix, som de moltes procedències, maneres de pensar, caràcters personals… però, com les cerveses, totes entren bé: cadascú té les seves preferències, però totes són agradables al paladar.

L’acte va consistir en el passi d’un video amb un recull d’intervencions dels nostres blocaires més patums (dit sigui amb tot el “carinyo” possible), seguida de quatre discursos: Joan Josep Isern, el protoblocaire de les totxanes, exhibint ufanosament els números d’apunts i de visites; Saül Gordillo, verdader notari de la intensíssima activitat del sobiranisme català a internet, els fruits de la qual aviat collirem; Jaume Ciurana, actual regidor de Barcelona, que va posar un punt d’emoció llegint un apunt personal, ple de quotidianitat, una excepció en la regla d’un bloc bàsicament polític; i Vicent Partal, el capità del vaixell (o l’alcalde d’aquesta mena de barri gran que és Vilaweb) del qual, de les moltes coses interessants que va dir, en destaco el seu captaniment en fer un periodisme rigorós i honest, lluny del que practiquen molts mitjans i que consumeixen amb fruïció més ciutadans dels que voldríem.

D’entre les celebrities que es van deixar caure, vam veure l’eurodiputat Ramon Tremosa, el periodista Joaquim Maria Puyal, l’ex-consellera Carme-Laura Gil i el poeta de Palamós Josepmiquel Servià, entre d’altres. En el capítol més personal, vaig tenir el gust de xerrar llargament amb els companys blocaires Roser Giner, Narcís Llauger i Josep Font, i de comprar Sobirania.cat, de l’abans esmentat Gordillo, que em va dedicar gentilment.

L’acte va ser tot un èxit i va demostrar que el món dels blocs està plenament en forma. En un moment d’eclosió de Twitters, Facebooks, Whats App i altres maneres-Kleenex de comunicar banalitats i vaguetats, el relativament antiquat sistema de confegir articles (deu anys són una eternitat a internet), prenent-se el seu temps tant redactor en escriure’l com lector en llegir-lo, es demostra més necessari que mai. I si els blocs són de la qualitat humana i literària dels de Vilaweb encara més.

Felicitats a tots per aquests deu anys. Prost!

[Imatge: foto Bolibcn, www.barcelonarocks.com]

Nova moguda progressista

He tingut l’humorada d’escoltar una part de l’acte de presentació de Guanyem Barcelona, una mena de plataforma que vol passar el rasclet de partits, associacions i entitats per confegir una candidatura a les eleccions municipals de Barcelona. Al front de l’invent (ella diu que no) hi ha l’ínclita Ada Colau que, acompanyada d’altres noms poc o gens coneguts, ha anat desgranant les línies mestres de la iniciativa. Res de nou: que si regeneració democràtica, que si polítiques socials, que si els càrrecs no s’han d’eternitzar, que si la societat s’ha de mobilitzar… Per entendre’ns, no he sabut veure la diferència amb el missatge de la monja Forcades, un altre peó de la posmodernitat política. Han assistit a l’acte, en qualitat d’oïdors-espies, representants d’Iniciativa, EUiA, les CUP i alguns dissidents del PSC.

No he sentit la part en què Colau ha hagut de (no) respondre a preguntes sobre el procés sobiranista i la consulta, un tema que figura que hauria de ser central en tota proposta política que es formuli aquest 2014. Fugint d’estudi, tan valenta és defensant els desnonats (i ja està bé) com covarda a l’hora de posicionar-se sobre un fet transcendental del nostre país, com he llegit a Twitter fa ben poca estona. Tot plegat la moguda recorda massa allò del 15-M i la spanish revolution, una mobilització progressista acatalanista: les necessàries reformes democràtiques i socials que demanda la nostra societat, superposades fins a deixar a la penombra o en un racó l’encara més necessària ruptura democràtica nacional. El catalanisme, aquest pèrfid invent de la burgesia. Si anem a mirar, una percepció més vella que l’anar a peu.

[Imatge: www.publico.es]

El ministre torna a obrir la boca

Quedem advertits: si mai Catalunya esdevé independent, a banda de ser expulsats de la Unió Europea, de l’OTAN i del Festival d’Eurovisió, a banda de vagar per l’espai estratosfèric i a banda de patir les set plagues bíbliques, una rera l’altra, quedarem desprotegits i a l’albur de tota mena de màfies, terrorisme i crim organitzat.

Qui ha fet aquesta afirmació és l’encara ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Cal reconèixer que si s’expressa en aquests termes és que tant ell com els seus companys de faiçó identitàrio-ideològica ja tenen coll avall que la consulta es farà i per tant ja disparen arguments (més aviat despropòsits) quan encara neguen la possibilitat de la seva realització.

Però a banda d’això, cal recordar que el senyor Fernández és aquell que es dedica a condecorar marededéus, fet usual a l’antigor, però completament fora de lloc en ple segle XXI. Algun respectable tertulià posava en dubte, avui mateix, la integritat mental del senyor ministre, per dir-ho en termes elegants. En tot cas, el que digui ara no ens ha de preocupar gaire: com si l’estat espanyol no hagués estat mai en el punt de mira de tota mena de malfactors econòmics o polítics. N’hi ha a punta pala: identificar-los, localitzar-los i dur-los a la justícia és l’obligació del ministre, i no amenaçar els catalans o condecorar advocacions marianes.

[Imatge: www.arainfo.org]

Mediterrani, segle XX

Al Tinglado número 2 del Port de Tarragona s’ha obert l’exposició “La Mediterrània del segle XX: realitats i mirades”. Es tracta d’un recorregut pel convuls segle passat, mitjançant fotografies de l’agència EFE, de les terres a les dues bandes del nostre mar: els processos d’enfrontament o d’unió, la diversitat de llengües, religions i cultures, el paper de cada país en els transcendentals esdeveniments de la centúria, la realitat econòmica i social…

En paraules del comissari de l’exposició, el veterà periodista Tomàs Alcoverro, abasta “des de la fi dels grans imperis fins a la configuració dels nous estats; des dels conflictes sagnants fins a la recerca de la pau; des del món tradicional i rural fins a la modernitat urbana. Un joc de realitats i mirades en aquesta Mediterrània viva, diversa i propera”.

Recomanable per tota persona interessada en la política, la història i la geografia. Una anotació final. A la presentació s’hi afirma, i m’ho he hagut de llegir dues vegades en els plafons en quatre llengües, que tres quartes parts de la població europea viuen en països del Mediterrani; a mi no em surten els números de cap de les maneres…

[L’exposició romandrà oberta fins el 31 d’agost de 2014; imatge: Viquipèdia]

Anem, anem badant

Tinc encara fresc a la memòria (i a l’ànim) el magnífic reportatge de diumenge passat a TV3 sobre l’extrema dreta a Europa. Crec que es titulava “A la dreta i més enllà”. Mai han de ser prous les vegades que els nostres mitjans de comunicació tractin aquest tema, i mira que n’han parlat: les actituds racistes o xenòfobes de la societat, la maldestra política (per part de tots) sobre la immigració, l’ascens d’idees, discursos i simbologia que crèiem no eliminats però sí controlats i confinats als suburbis dels espais ideològics… En fi, un conjunt de símptomes i de senyals estesos per tota Europa i que guarden un preocupant paral·lelisme amb episodis viscuts pel vell continent no fa tants anys. Una bestiola aparentment insignificant que creix i creix, “l’ou de la serp”, com bé analitza avui Manel Cuyàs a El Punt Avui.

Fa uns anys l’extrema dreta, parlo de l’àmbit peninsular, era cosa de vells nostàlgics franquistes que es mig avergonyien de ser-ho. Avui és cosa de joves i no tan joves que, a cara descoberta, desinhibits i amb convicció, defensen uns plantejaments polítics i socials contra els quals sembla que de res han servit anys i anys de plans educatius, mobilitzacions de la societat civil o campanyes institucionals. Amb un agreujant: les onades immigratòries exteriors, punt de partença d’aquest nou fenomen extremista, han estat molt posteriors a les que van experimentar altres estats europeus que fa més anys que pateixen també l’odi a l’altre i, per tant, des d’aquesta banda dels Pirineus podíem estar més previnguts i preparats per fer-li front.

Però res de preparar-se. Tot el contrari, el tractament polític, administratiu i social de la nova immigració han estat presidits per la imprevisió, la incompetència, la incoherència i la lleugeresa. Començaríem i no acabaríem: acceptàvem la mà d’obra barata en els temps del “totxo d’or” (i ells contents també, és clar), de posar-los mil obstacles burocràtics després de cues interminables als centres oficials vam passar a regularitzacions massives per part de governs ¡de dretes!, mentre els nostres progres de disseny reclamaven “papers per a tothom” com a part d’una política bonista que no podia portar res de bo, valgui el joc de paraules.

Quan van començar a anar maldades, el pobre immigrant va deixar de ser un eficaç col·laborador, en l’estadi més baix, del creixement econòmic i ha passat a ser, a ulls de molta gent, el nou pària a abatre o a expulsar, el que s’aprofita (i ben fet que fa si hi té dret) dels cada vegada més minsos recursos socials que l’administració posa al seu abast. D’aquí a la demagògia i al populisme només hi ha un pas, i és quan entren en acció els nous grups d’extrema dreta, la seva entrada a les institucions i les increïbles campanyes d’ajuts socials “només per als de casa”, uniformats i amb una inquietant presència física, que recorda altres temps més tenebrosos.

Amb molts matisos de plantejament ideològic, d’estructura i organització, de discurs, de força electoral o de mil variables més, tota Europa està patint aquest fenomen puixant, reflectit a les darreres eleccions, i contra el qual no sembla que encertem, ciutadans i institucions, a trobar-hi el remei correcte per parar-lo i reduir-lo a les dimensions que sempre hauria de tenir. Caldrà analitzar ben seriosament què és el que estem fent malament perquè tot això ocorri. Caldrà prendre les decisions democràtiques corresponents. Caldrà incidir una vegada més en els valors de sempre, la llibertat, la tolerància, el respecte… els ciments sobre els quals els europeus vam edificar, ben laboriosament, un projecte en comú que ara es veu amenaçat pels seus enemics, cada dia més nombrosos… i des de dins!

[Imatge: www.racocatala.cat]

Felip VI i el benefici del dubte

No volia entrar més en matèria monàrquico-republicana. L’aposta catalana és l’accidentalisme i, en conseqüència, el debat que es pugui suscitar a les Espanyes sobre la forma de govern que ha de tenir l’estat que pretenem abandonar ben aviat ens ha d’importar ben poc: millor dit, gens. Però raons d’ordre divers m’impel·leixen de nou a entrar al drap de la qüestió, justament el dia històric (es miri com es miri) en què Felip VI (comte de Barcelona i rei de València i de Mallorca, per cert) és entronitzat sense especials incidències no previstes, per dir-ho elegantment.

Jo no faig bandera de la forma d’estat però un cert respecte per tota mena de tradicions, les que siguin, m’indueixen a considerar-me, per dir-ho ben jesuíticament, “no anti-monàrquic” i per tant no comparteixo el tractament que està donant Vilaweb a tot el procés de successió reial, bàsicament per dues raons. Primera, per coherència, el nostre digital no hauria d’entrar en aquest debat: a què ve aquesta dèria a favor d’una república espanyola? Si volem la independència, no seria més lògic apostar per una república catalana (si la societat la vol, lògicament, perquè també aquí val el dret a decidir)? La segona raó que em fa arrufar el nas davant les notícies dels darrers dies és que aquesta defensa d’un règim republicà ve embolcallat sota unes formes entre ingènues i infantils, des del tractament de la llengua (la negativa a traduir els noms dels reis) fins a l’invent d’avui dijous de posar les fotos a l’inrevés. Realment (amb perdó) creieu que això és seriós? Pel que fa a la selecció de les notícies i del seu contingut, la legítima aposta republicana de Vilaweb no hauria d’anar en detriment del rigor informatiu i aquest dies costa de trobar-lo.

Dit això, esperava amb un cert interès el primer discurs del nou monarca: alguna frase, alguna referència, algun motiu d’esperança per preveure un canvi de rumb en la posició oficial de l’estat, representat pel seu màxim representant, per la qüestió que els catalans els estem plantejant de manera clara, oberta, pacífica i contundent els darrers anys. Una expectativa que, cal dir-ho, s’ha frustrat a l’acabar de llegir una intervenció que, plena de generalitats i llocs comuns, podria ser perfectament intercanviable amb qualsevol dels discursos del seu pare. Especialment decebadora ha estat la minsa presència de les llengües de l’estat. Dues paraules (“moltes gràcies”, ha dit) és tot l’avenç aconseguit en trenta-nou anys: és clara la falta absoluta de sensibilització en aquest tema.

Esperar i veure, com diu el president Mas. Com tot altre nouvingut a un càrrec o a una funció, el rei Felip té dret al benefici del dubte i als cent dies de gràcia, a veure què més diu o què fa. L’escepticisme és notable però en tot cas que s’espavili, perquè dintre de cent dies, a principis d’octubre, ja hauran passat moltes coses. I més que en passaran.

[Imatge: www.lavanguardia.com]

Els nassos d’Iceta

“Com bé diu l’editorial de Vilaweb, el problema no és Navarro (una cara visible, al cap i a la fi) sinó el partit, concretament l’obscur aparell de Nicaragua, dirigit per l’encara més obscur i llefiscós Iceta, que no tindrà nassos de posar-se al capdavant del partit. Però bé, ja s’ho faran.”

Transcric la darrera frase del meu apunt del passat 11 de juny, tot just fa una setmana i, com es pot comprovar pel seu contingut, me l’hauré de menjar amb patates. Miquel Iceta, l’obscur i llefiscós “home per a tot” de l’aparell del PSC (ho sento pels adjectius, però així ho crec) prendrà les rendes de la malmesa formació del carrer Nicaragua o almenys tot indica que així serà.

El meu raonament era que Iceta no voldria ser primer secretari perquè és massa intel·ligent (s’ha de reconèixer-li-ho) però també acostumat a treballar a l’ombra com per acceptar l’envit, però mirem-s’ho des d’una altra perspectiva: el fet de que es presenti ell demostra com de delicada és la situació del PSC en aquests moments. Una situació que obliga al més conspicu dels seus “cervells grisos”, a ell perquè no hi ha ningú més amb cara i ulls, a intentar redreçar la nau socialista a un any de les eleccions municipals.

És clar que la decisió d’Iceta també podria tenir un component humà gens menyspreable. Algú que s’ha passat mitja vida al partit fent tots els papers de l’auca (quan va entrar a l’executiva manaven Reagan i Tatcher, Gorbatxov encara no, com ens recorda a Twitter l’amic Albert) bé ha de tenir una certa il·lusió de coronar (verb que aquesta setmana està molt de moda) la seva carrera aspirant a dirigir el partit dels seus amors, per moltes tribulacions que estigui passant, o potser per això precisament. Aquest seria el sentit del seu “estic aquí pel que faci falta” amb què, amb un punt de servilisme, es va oferir l’altre dia als seus companys.

[Imatge: www.directe.cat]

A tot n’hi diuen liberal

El grup liberal del Parlament Europeu ha acceptat com a membres els diputats de Ciutadans i d’UpyD. De res ha servit la intensa activitat de Convergència i del seu diputat Ramon Tremosa per tal d’impedir-ho, temorosos de que es donés entrada a unes forces polítiques notòriament beligerants no ja contra la independència o contra el dret a decidir, sinó simplement contra el fet que Catalunya frueixi de qualsevol mena de singularitat institucional i política. Si se’m permet el joc de paraules fàcil, ha perdut Convergència i ha guanyat la conveniència. En concret, la conveniència del senyor Guy Verhofstadt, que necessita com sigui aliats (i vots) per a algun càrrec a la Unió Europea, el que sigui, ara que sembla que el de president de la Comissió se li esfuma. D’aquí la seva particular política de “peix al cove”. Tot s’aprofita.

Però no és només l’entrada d’uns diputats catalanòfobs el que preocupa. És també el fet de que els accepti un grup que es diu liberal, entenent que aquesta paraula engloba l’antiga i rica tradició liberal europea, tant econòmica com política. Des d’aquest punt de vista, que algú m’expliqui què té de liberal la gent de Ciutadans, grup populista i detractor d’una cosa tan democràtica (per tant, liberal) com el dret a decidir dels pobles. Que algú m’expliqui què té de liberal el partit de la Rosa Díez, una senyora que no fa tant es postulava com a secretària general del PSOE: el socialisme i el liberalisme sempre havien sigut antitètics com l’aigua i l’oli o com el verd i el vermell. El liberalisme ja no és el que era. 

Pel que fa a Convergència, li queda l’opció de fer el mateix que el PNB  el dia que el PP va entrar al grup popular del Parlament Europeu: marxar-ne (per anar a raure, precisament, al liberal). Seria una opció digne i conseqüent que Convergència fes el mateix i s’integrés al grup dels verds al costat d’Esquerra. És d’esperar que no ho impedís una infantil rebequeria contra el partit que li està fent el sorpasso a cada cita electoral. Però potser ja és demanar massa.

[Imatge: Ludwig Erhard, canceller alemany de 1963 a 1966; Viquipèdia]

Els blocs de Vilaweb fan deu anys

Avui es compleixen deu anys del primer apunt de Biel Mesquida i Joan Josep Isern (blocaires tots dos gloriosamente regnantes). Per als que ens vam afegir un temps després a l’aventura d’obrir un bloc (el meu farà el juliol set anys i mig) i l’hem anat mantenint amb constància, cosa que té el seu mèrit, no podem sinó sentir orgull i satisfacció, com deia aquell per Nadal. 

Quan vaig començar no ho veia gaire clar, això dels blocs. A la fascinant oportunitat que suposava  redactar i publicar el que em donés la gana (amb alguna limitació, òbviament) en un medi comunicatiu relativament nou, s’hi oposaven no pocs núvols amenaçadors en forma de preguntes: però què hi posaré quan no sàpiga què posar? em llegirà algú? ho deixaré córrer per reprendre-ho més endavant, en una successió d’informals batzagades? Doncs res de tot això: el bloc “Les aigües turbulentes” va començar el seu camí i, sense pressa i sense pausa, arriba set anys i mig després fresc com una rosa (o així), amb uns números que fan goig: 1.537 apunts (per cert, curosament editats en sis llibres, aviat set), 573.000 visites i 794 comentaris. Unes xifres que no serien possibles sense uns lectors a qui sempre estic agraït.

Per divendres 27 hi ha prevista la festa de celebració dels deu anys. Si no hi ha novetats (mai no se sap), allí estaré per compartir amb molts altres companys una dècada d’apunts farcits d’informacions, d’opinions, de creació literària, d’aportacions en tot tipus… en un clima de llibertat i de respecte envejables. A reveure.

[Imatge: www.bibliopos.es]

Francesc Vallverdú (1935-2014)

Ha mort Francesc Vallverdú, destacat poeta, sociolingüista i traductor de grans obres de la literatura italiana. Va ser fundador del Grup Català de Sociolingüística i cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

El seu decés coincideix en un moment especialment difícil per la normalització lingüística en la seva àrea més estratègica, l’educativa, íntimament relacionada amb la sociolingüística, disciplina en què Vallverdú va destacar. A punt d’implementar-se la llei Wert, la vigília de la gran festa-manifestació a favor de l’escola en català a Barcelona i mentre a les Illes un professor, Jaume Mestres, manté des de fa un mes i amb gran dignitat una vaga de fam contra els despropòsits governamentals en aquella comunitat.

Heus aquí una mostra de la seva poesia:

Em sento mut
quan se m’acut
aquesta pila
—i com s’enfila!—
de qüestions
tocant a fons
he estat així
i el meu camí
no mira enrere,
que la carretera
és ja al final
per bé i per mal.
Vet aquí, doncs,
tots aquests ponts
que he anat bastint
—despert, dormint—
amb l’art d’escriure
i el clam de viure.

(Francesc Vallverdú: Quadern de bitàcola: “Complanta interrogativa” (fragment).

[Imatge: www.escriptors.cat]

‘Kalaaleq’

Aquest vespre l’ANC ha organitzat una xerrada a Tarragona sobre Grenlàndia (o Kalaallit Nunaat) i el seu procés d’independència. Un procés notòriament desconegut per la majoria, com ha senyalat el conferenciant, l’antropòleg i expert en aquella enorme illa Francesc Baylón: tots els polítics parlen contínuament d’Escòcia o del Quebec, però ningú no parla de Grenlàndia i del seu pausat i tranquil camí cap a l’estat propi que culminarà el 2021. Un camí caracteritzat per un sentiment nacional originat el segle XIX (el kalaaleq), la unitat del poble inuit (rebutgen el mot esquimal), un savi equilibri entre la tradició i la modernitat i, ai las, una enorme complicitat per part de la metròpoli, Dinamarca, i per la reina Margarida.

Presentat per Albert Cortès, company blocaire, el conferenciant, amb gran coneixement d’aquell territori, ha alternat la visió pròpiament històrica i política amb la divulgació d’aspectes més turístics o símplement curiosos. De gran interès per a mi ha estat assabentar-me de la primera gramàtica en llengua inuit (de Paul Egde, segle XVIII), de l’ortografia grenlandesa, vigent fins 1973 (de Samuel Kleinschmidt, segle XIX) o del primer diari en aquella llengua, l’Atuagagdlintit (1861, en actiu). Fou el primer poble en eliminar l’analfabetisme i potser això ha afavorit que avui en dia tots els habitants grenlandesos dominin tres o quatre llengües.

Hem sabut curiositats de tota mena, que els óssos polars tenen el pèl transparent i no blanc com pensàvem, que les dones fèrtils a Grenlàndia duen monyo, que l’esport nacional no és el futbol sinó el handbol o que l’única indústria és la cervesera. El canvi climàtic, que està fent pujar la temperatura també en aquells glacials paratges, està produint les primeres maduixes, boníssimes segons Baylón.

EL 21 de juny de 2021, d’acord amb la voluntat d’un 75% de la població en el referèndum del 2008, Grenlàndia completarà el seu procés d’independència. Casualment ho farà 300 anys després de l’inici de la colonització europea. Tres segles: us sona?

[Imatge: la reina Margarida lliurant el nou estatut d’autonomia de 2008, que reconeix l’autodeterminació grenlandesa, a Josef Motzfeldt, president del Parlament; foto EFE, www.publico.es]

Llançar la tovallola

Certament vivim uns mesos convulsos, frenètics, turbulents. Canvis, relleus… Ahir mateix l’ex-president Pujol afirmava a la ràdio que “trontolla tot” i, sí, una certa sensació de petit terratrèmol s’ha instal·lat a les nostres vides, no necessàriament negatiu si del que es tracta és de fer foc nou.

A l’abdicació del rei, la renúncia de Rubalcaba i els tripijocs de Duran (mira que marxo però no, em quedo però no estic còmode…) es suma avui el llançament de tovallola de Pere Navarro com a primer secretari del PSC. Dic llançament de tovallola però no sé si es pot parlar de Navarro com un boxador perquè no el veig ni rudo fajador ni fi estil·lista, més aviat un mitja-figa, mig-raïm que, pobre, ha fet el paper d’estrassa en els casi tres anys (com passa el temps) que ha durat en el càrrec. No podia ser d’altra manera: un partit de plantejaments nacionalment ambigus, no aptes per als temps en què vivim, va decidir escollir un home de consens no significat amb cap corrent ideològic però que va acabar escollint el camí equivocat.

De les primeres indefinicions es va passar a l’enfrontament amb l’estratègia de la consulta, tot alineant-se, sense voler-ho, amb els unionistes. Les fugides de pesos pesants, els càstigs als díscols que legítimament van presentar batalla i la senyora de la comunió de Terrassa van fer la resta. Com bé diu l’editorial de Vilaweb, el problema no és Navarro (una cara visible, al cap i a la fi) sinó el partit, concretament l’obscur aparell de Nicaragua, dirigit per l’encara més obscur i llefiscós Iceta, que no tindrà nassos de posar-se al capdavant del partit. Però bé, ja s’ho faran.

[Imatge: Vilaweb]

Érem tan joves

La mort de l’actor Rik Mayall posarà de nou d’actualitat, ni que sigui per unes hores, The Young Ones (Els Joves), la divertida i iconoclasta sèrie britànica que la BBC emetia en ple període tatcherià. Com passaria amb Sí, ministre (i la seva seqüela Sí, primer ministre), també aquí gràcies a TV3 vam tenir la sort de gaudir d’unes sèries iròniques i sibil·linament crítiques amb el poder i la realitat social del moment. Uns treballs de gran categoria, just el contrari d’Aida, per citar un exemple hispànic que acabarà un dia d’aquests, segons tinc entès.

Les facècies del hippie, el punk, l’hortera i l’àcrata (interpretat aquest pel malaguanyat Mayall), embolcallades en escenes surrealistes i diàlegs vitriòlics, continuen ben vives a la memòria de la meva generació, sobretot per a una persona com jo que va viure realment un temps en un pis de quatre estudiants de personalitats i ideologies ben diverses. Estan penjats al Youtube (els capítols, vull dir), per gaudi de grans i petits.

Lamentablement, han passat ja trenta anys de tot allò i els joves són uns altres. Mal karma, tio.

[Imatge: Vikipèdia]

Joan Carles o Juan Carlos?

Acabo la meva trilogia sobre el traspàs de funcions a la corona espanyola. Déu n’hi do el que n’he parlat i, sobretot el que n’han parlat els altres, tenint en compte que és un tema que als catalans no ens hauria de fer perdre gaire temps. Però no hi ha res a fer: com sempre, hem mossegat l’ham i tothom es dedica aquests dies a debatre el futur constitucional d’un estat que ben aviat serà el nostre veí (si de veritat ens ho creiem això, és clar).

Bé, l’apunt d’avui és més aviat de caire lingüístic i ja n’he fet esment en anteriors ocasions. Discrepo obertament del criteri adoptat per Vilaweb en el sentit de no traduir els noms de l’actual i el futur rei d’Espanya. Ens ho explica avui el cap d’estil del digital i basa la seva decisió en què, consultada la Wikipèdia, la gran majoria de llengües, parentes o no de la nostra, tampoc tradueixen Juan Carlos ni Felipe. El trobo un argument bastant pobre, agafat pels pèls. Una ràpida ullada a altres sobirans i altres llengües ens dóna moltes sorpreses. Per cert, la versió catalana empra Joan Carles. Glups.

Posats a consultar altres fonts, potser hagués estat útil tenir en compte que els llibres d’estil introdueixen aquesta salvedat en la no traducció de noms propis, almenys dels que jo disposo: El Periódico (p. 34) i El País (p. 72). El de Vilaweb hauria de ser coherent amb el que ara defensa però, lluny d’això, deixa molts dubtes perquè només es refereix a l’ortografia dels noms propis no catalans (p. 59), però no pas a la llengua; sí que esmenta la Gran Enciclopèdia Catalana com a inventari de noms propis a tenir en compte, obra que, naturalment, també fixa la forma catalanitzada de reis i papes (vol. 1, p. 30).

Sospito que aquesta presa de posició, que grinyola bastant, no té motivacions lingüístiques sinó ideològiques. Si és així no hi tinc res a dir, sempre que es reconegui, però no es fa. Un altre tema de debat seria la utilitat real de seguir aquest camí però ja he dit de bon començament que des de Catalunya estant no hauríem de perdre massa minuts en la qüestió. Teló, doncs.

Felip no és la tercera via

Trobo que, de fa un temps, no fem altra cosa que parlar de vies. Vies pròpiament dites, les ferroviàries, les del corredor mediterrani, amb els seus rails (d’amplades diverses) i les seves travesses. Les vies de Can Vies, aquest far del paradís autogestionari, ara en procés de deconstrucció. I vies per solucionar allò que a Espanya fa ja més d’un segle en diuen problema catalán.

Potser amb tantes vies ens hem fet la pitxa un lío, com es diu vulgarment, especialment amb la denominada “tercera via” per donar solució a un hipotètic encaix de Catalunya a l’estat. Pel que jo tenia entès, això de tercera via era referit a una mena de camí d’enmig, una solució salomònica entre la primera via (la independència de Catalunya) i la segona via (quedar-se com estem o pitjor encara, tornar a la una, grande y libre). Una tercera via que propugna alguna mena de federació, confederació o estat associat de Catalunya amb Espanya i que és defensat, com és sabut, per Duran i Lleida o Iniciativa per Catalunya: el sí-no de la consulta. El sorprenent és que, segons Vilaweb, la tercera via serà el futur rei Felip (no Felipe: els noms dels reis i dels prínceps sempre-sempre es tradueixen).

No acabo d’estar d’acord amb l’anàlisi que el nostre digital fa de les quatre hipòtesis sobre l’actuació del futur rei per frenar el procés independentista. Almenys la darrera de les quatre és realment (mai millor dit) inversemblant: dos estats, una corona. I curiosament potser seria, de totes quatre, l’única acceptable per a un independentista.  

Continuo pensant que la “tercera via” és una altra cosa: per exemple, les concentracions d’ahir a diverses ciutats d’aquí i d’allà, alegrement celebrades per molta gent, Vilaweb inclosa. Concentracions amb cridanera presència de banderes republicanes, o sigui espanyoles: a què ve tanta alegria?

[Imatge: Vilaweb]

Catalunya!

Aquesta és la resposta que Cambó es donava quan retòricament es plantejava el dilema entre monarquia i república. Bé doncs avui, de forma una mica abrupta per bé que feia temps que es veia venir, se’ns ha anunciat un fet de calat històric que obliga, de nou, a plantejar-se el dilema, i crec que la resposta que hem de donar és la camboniana. És per això que estic plenament d’acord amb el discurs institucional del president Mas: “nosaltres, a la nostra, el rei canvia, el nostre procés, no”. I per això no puc deixar d’expressar una certa reticència a les concentracions que s’han convocat per avui als Ajuntaments “per la República”. Serà la catalana, m’imagino, perquè si es fan a favor de l’espanyola, què hi pinta ERC? I la CUP? Francament, dóna la sensació de que s’enfilen al carro de les mogudes espanyoles. De nou l’error de sempre: fer i decidir en funció del que fan i decideixen a Espanya. No deixa de ser una manera d’optar per la tercera via. Tercera via tricolor, però tercera via.

[Imatge: www.ara.cat]