Can Vies, a raig

Han passat quatre dies des que va començar aquest enrenou de Can Vies i segueixo sense saber massa bé com enfocar el tema ni quin és el meu posicionament exacte. Intentem-ho, però.

Una cosa és Can Vies i una altra tot el que ha passat després de complir el manament judicial de desallotjament. Jo no sabia què era Can Vies, com moltíssima altra gent. Ara jo ho sabem: per a uns un edifici ocupat on s’hi feien tot d’activitats d’interès cultural i social per al barri; per a altres, un cau de conflictes i de brutícia. Les valoracions que es fan d’aquesta diguem-ne institució de barri varien en funció de quin col·lectiu o de quin veí parli, per tant haurem de concedir-los el benefici del dubte. Aquesta mena d’iniciatives, però, sempre acaben portant problemes per la seva pròpia naturalesa: calen una organització i un control que no tenen, que no volen tenir, i el que comença essent una experiència potencialment positiva i acceptable (acondicionar un espai, treballar pel barri, fer activitats culturals de tot tipus, tenir el jovent entretingut i motivat, i flors i violes) acaba transformant-se en allò que vulgarment en diem “can pixa i rellisca”. Del fet que no paguin res a ningú, com sí que fan religiosament la resta d’entitats de tot tipus i amb similars inquietuds, millor no dir res. Ni tampoc dels aspectes purament estètics de la moguda. Però vaja, concedim que és una opinió personal meva, que sóc molt carca com tothom sap. Deixem-ho aquí.

Una altra cosa diferent és l’onada de violència en què ha desembocat tot plegat. Aquí tots hauríem de condemnar-ho sense pal·liatius, però sorprenentment no és així. Els propis ex-inquilins de Can Vies haurien de ser els primers en enfrontar-se a la colla d’energúmens (no són molts pel que diuen) que en tant mal lloc els estan deixant davant l’opinió pública. El molt il·lustre diputat David Fernández (o Daniel, ja no recordo) s’absté de “condemnar” els fets i fa servir eufemismes diversos. La nostra Vilaweb està fent un enfocament de les notícies no del tot objectiu, posant l’accent en les detencions (repressió policial) i no en aquesta mena de terrorisme de baixa intensitat, que qualifica d'”avalots”.

Caldrà recordar que en quatre nits ja s’han cremat centenars de milers d’euros de mobiliari urbà? I la unitat mòbil de TV3? Que tot això ho acabarem pagant, òbviament, entre tots? Que les impactants imatges de contenidors cremats i càrregues policials són una funesta carta de presentació d’una ciutat que vol seguir atraient turisme i que és la capital d’una nació que vol fer el cim en qüestió de mesos? Que entre altres detinguts hi ha italians, holandesos i mexicans que, sospito, no tenien ni idea de què era Can Vies?

Ara es parla de negociació, entitats del barri estan actuant de mitjanceres i el mateix alcalde Trias (bon alcalde, si el comparem amb els anteriors) es mostra contemporitzador. Però també té nassos la cosa: ara aturaran l’enderroc de l’edifici, contravenint un manament judicial, perquè una petuleia d’indocumentats han organitzat durant quatre nits el seu particular piro-musical.

El cas és obert i molt em temo que ens continuarà donant notícies poc esperançadores sobre la nostra societat, inclosos okupes, veïns diguem-ne normals, polítics i policies.

[Imatge: Vikipèdia]

Massa tard, Xavier

El president del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, opina que el seu partit el que necessita en un moment com l’actual, després de la nova sagnia de vots soferta, és un congrés extraordinari perquè sigui realment un partit “d’esquerres, catalanista, feminista i verd” (per aquest ordre). És que no ho era ja?  

És encomiable l’intent de salvar els mobles, però és massa tard, Xavier. Fas salat. Aquest mateix matí hem sabut que els darrers representants del sector catalanista, Tura, Nadal i altres, ja estan buscant sigles per constituir-se en un nou partit. La puntilla per la formació del carrer Nicaragua, que no ha entès que vivim temps convulsos en què, al contrari del que deia un dels seus més conspicus representants a la meseta, “el que no és mou, no surt a la foto”. I el PSC, el partit més antiquat ara mateix de l’escena catalana, segueix sense moure’s, sense prendre partit, valgui el joc de paraules. Montserrat Tura i altres, per fi, ho han entès i ja han posat fil a l’agulla.

Renovar-se o morir. Aquest congrés extraordinari podria servir per fer foc nou, entendre el missatge, el clam, que la societat catalana està pregonant al món sencer i abraçar la nova centralitat política però no: servirà per ser “d’esquerres, catalanista, feminista i verd”. La gran renovació, com es pot comprovar.

[Imatge: Vilaweb]

El vell continent (i 8: hem pogut)

Sí, hem pogut. Convergència i Unió ha lograt aguantar el tipus, a pesar de menjar-se tots els marrons, com va dir el president Mas en col·loquial expressió. Esquerra Republicana ha aconseguit per fi, i ja s’ho mereixia, tornar a ser la primera força des dels temps de la República. Iniciativa també ha incrementat el seu percentatge de vots i fa que el pacte per la consulta s’enfili fins el 55 per cent, donant nou impuls, doncs, al procés que culminarà el 9 de novembre. Més coses a destacar: Esquerra ha aconseguit també guanyar a Tarragona, ciutat on fa una colla d’anys que no té regidors, i el Compromís valencià situa un diputat a Estrasburg. Sí, s’ha pogut.

Els que ahir no van poder van ser els convocants de l’anomenat Multireferèndum. Sobre això m’agradaria dir la meva. Com és sabut, es tractava d’una mena de consulta paral·lela, organitzada pels submarins de la CUP, sobre diverses qüestions amb contestació popular (energia, transgènics, Barcelona World i tal). Al final, per ordre judicial, es van haver de retirar taules i urnes. Aquest abrupte final de l’experiència (les males llengües diuen que volgut pels organitzadors) ha estat aplaudit per alguns sectors no precisament enemics del procés sobiranista: he llegit que era una “mamarratxada”, que era una nosa i un inconvenient per la jornada d’ahir… Doncs què voleu que us digui? Aquesta és la nostra manera d’aconseguir una consulta el 9 de novembre en condicions? Posant pegues i obstaculitzant la celebració d’una altra consulta pacífica i democràtica com la que nosaltres volem? I si tan inconvenient era aquest Multireferèndum, per què no es va impedir des del principi? Per què s’ha esperat al darrer moment per desacreditar-lo? En fi…

[Imatge: Josep Maria Terricabras, flamant eurodiputat; foto ACN, www.ara.cat]

El vell continent (7: a les urnes, catalans)

Vam començar la jornada electoral amb el Festival d’Eurovisió i l’acabem amb un altre esdeveniment europeu, la final de la Champions. Figura que aquest també hauria d’unir pobles i ciutats però aquest any, almenys per a un servidor, més aviat ha servit pel contrari vist el resultat de tots conegut. I consti que a mi el futbol me la bufa bastant.

Amb la necessitat imperiosa de rebre bones notícies, la jornada electoral d’avui ens n’està donant una d’important: la participació a Catalunya és de cinc punts més que als anteriors comicis, mentre la de l’estat espanyol baixa. Tot un símptoma del que pot passar aquest vespre: una alta participació farà molt més pel procés sobiranista que els resultats concrets (que si puja un, que si baixa l’altre) de cada formació.

Cal anar a votar: si no és per enviar un missatge sobiranista a Europa, que sigui per qualsevol altra raó, pels valors que continua garantint aquest nostre sofert continent, que mai havia gaudit de tants anys seguits de pau, pels drets i llibertats que hi són constitutius, pels avenços de progrés que, malgrat tot, ha suposat formar part d’aquesta Europa…

Queden dues horetes. Qui no ho hagi fet, encara és a temps.

[Imatge: Vikipèdia]

El vell continent (6: els imbècils de Vilanova i la senyora d’UPyD)

Sembla que fos ahir i mira, ja s’acaba la campanya electoral. Potser no ha estat tan tediosa com feia preveure el seu objectiu final: enviar a Brussel·les (o a Estrasburg, jo ja em perdo) una gran varietat de personatges, desde eficaços representants de la societat fins a vells elefants a la recerca d’un retir daurat no gaire merescut. I no ha estat tan tediosa perquè alguns fets han anat salpebrant la rutinària successió d’entrevistes a candidats, anuncis escassament enginyosos i informacions televisives ignominiosament cronometrades.

Fets anecdòtics com la sortida de to de l’ex-ministre Cañete. D’Europa no se n’haurà parlat gaire (anava a dir gens) però del comentari masclista d’aquest personatge, sí. Comentari rebut com aigua de maig, mai millor dit, per la cap de llista del PSOE, de nom Elena Valenciano, a qui les enquestes no auguren uns resultats millors que el seu contrincant, conegut pel seu delit pels iugurs caducats o per la carn de vedella.

Fets com l’escena, d’alt valor simbòlic, de l’abraçada entre Maragall i Oriol Junqueras en un míting d’Esquerra. La irrupció, volem creure que espontània, de l’ex-president a l’acte polític va provocar desafortunadíssims comentaris per part dels oponents polítics. Els que es veuen obligats a omplir polisportius amb bocates i autocars gratuïts, com a l’època franquista, no es van estar d’insinuar que tot plegat estava preparat i que Maragall va ser una pobra víctima manipulable. El que s’ha de llegir als tuits!

Fets com l’episodi de Vilanova i la Geltrú. El cotxe de Montoro, aquell ministre que sempre diu que s’abaixaran els impostos i que sempre els apuja, va ser colpejat per un grupet de descontrolats que va donar al PP el que més ansia: victimització i arguments per parlar de “clima de tensió” a Catalunya. Descontrolats no: imbècils. Val a dir, en honor a la veritat, que després Montoro va minimitzar els fets (realment ben innocus) i se li va escapar de dir esto no es España. Doncs té raó.

I acabem amb el debat d’ahir a TV3. Amb un ull a la pantalla i l’altra al mòbil vomitant tuits, les dues hores van passar volant sentint els nostres candidats a “pare de la pàtria (europea)” de forma sensiblement més amena i constructiva que el suporífer equivalent de l’altre dia a TVE. Urtasun, el nou valor d’Iniciativa, contundent però sobrat; el popular Fisas, amb el morro (i la papada) suficient per afirmar que es creen 7.000 llocs de treball cada dia; López, em dic Javi López, defensant l’indefensable: el dret a decidir ha de ser viable (quan són ells qui ho impedeixen); Tremosa, de verd esperança, didàctic; Terricabras, el Terri, exercint de filòsof, comparant les dues cares d’un euro amb la justícia i la igualtat; i la sorpresa de la nit: la representant d’UPyD. Va ser la sensació, fins el punt de convertir-se en trending topic, o com es digui, a Twitter. La manera de parlar, les ulleres, els seus arguments… Per cert, Teresa Giménez, que aquest és el seu nom, és de Tarragona i és autora d’un llibre titulat Polvo de estrellas.

Falta una hora perquè comenci la jornada de reflexió. I de descans després de tantes emocions fortes, afegeixo.

[Imatge: www.324.cat]

O tots frares o tots canonges

Ara resulta que a les xarxes s’insulta, s’amenaça i es falta el respecte a la gent. Quin descobriment: no en fa de dies, ni anys que se sabia i es denunciava. Ha calgut esperar a uns lamentables tuits després de l’assassinat (sembla que per motius no polítics) de tota una presidenta de Diputació espanyola perquè ara tothom s’exclami i comenci a exigir mesures al respecte. Però les mesures han consistit en la localització i detenció de blocaires o tuiters contra víctimes del terrorisme o contra polítics del PP. Quan els blocaires o tuiters dirigeixen els seus comentaris o opinions (sempre de mal gust i desagradables, siguin del color que siguin) contra els catalans, contra el president Mas, contra l’independentisme, contra líders socials, contra activistes anti-sistema… llavors la diligència dels poders públics brilla per la seva absència.

Que a molta gent se n’hi va l’olla aprofitant l’anonimat de les xarxes ja ho sabem i tota la brossa que destil·len, en forma d’insults, comentaris despectius, amenaces o mostres de mal gust, potser cal acceptar-la com a inevitable preu a pagar per protegir la llibertat d’expressió i les enormes potencialitats d’internet. No ho sé. Però si es decideix intervenir-hi, sigui quin sigui el grau i el mètode, només demano tractar tothom per igual.

El vell continent (5: míting d’Esquerra)

L’aula magna de la Rovira i Virgili de Tarragona ha estat escenari, novament, d’un acte polític de signe sobiranista. En aquesta ocasió, Esquerra hi celebrava el seu míting electoral i hi he volgut estar present. Personalment, ha estat un esdeveniment especial: per primera vegada en molts anys assistia a un acte electoral d’un partit en el qual no milito i representava també la primera presa de contacte, el primer desgel envers un partit que va tenir l’ocurrència d’expulsar-me’n fa alguns anys.

Ha presentat l’acte l’alcaldable de la ciutat, Pau Ricomà, que ha presentat els dos candidats de les nostres comarques als comicis europeus. Tots tres, asseguts en uns incòmodes tamborets de bar de disseny i amb aquella mena de petits micros, com de telefonista, han explicat perquè són importants aquestes eleccions per a la nació i per al nostre territori.

Després d’un frustrat passi d’un video (es veia però no es sentia), el presentador ha donat pas als pesos pesants de la nit. Primer, el secretari general de la cosa, Oriol Junqueras. Amb el seu estil planer, com d’estar per casa, ha insistit en els arguments que ja va deixar anar ahir a Barcelona, que no deixaran sol el govern català si aquest cumpleix i que mai no es cansaran ni defalliran fins aconseguir els objectius de tot un poble. Com que estava on estava, ha entrat en el molt europeu tema del corredor mediterrani que ha lligat amb la tercera via, allò que defensen els que no són capaços d’instal·lar-hi la segona, però que tan diligents són col·locant les travesses: la darrera, un possible tancament de canals de TV3.

Ha clos l’acte Ernest Maragall, el Tete. Maragall, traient-se i posant-se les ulleres contínuament de forma impulsiva, ha tingut un record pel seu germà, involuntari protagonista ahir de lamentables comentaris a la xarxa, per passar a fer una ben trabada exposició lligant tres dates clau en el nostre procés amb tres majories: l’Onze de Setembre de l’any passat, les eleccions de diumenge que ve i el 9 de novembre.

L’acte ha acabat amb el nombrosíssim públic dempeus cridant la paraula de sis síl·labes més corejada dels darrers temps. Curiosament, a la sala només he comptat cinc estelades.

[Imatge: intervenció d’Oriol Junqueras; foto de l’autor]

El vell continent (4: molts són els cridats)

A l’equador de la campanya electoral (inevitable tòpic dels mitjans de comunicació) sembla arribat el moment de fer una primera jornada de reflexió, prèvia a l’oficial, aquella que no serveix per res des que la xarxa funciona a tot gas i et permet seguir rebent inputs propagandistes de les formacions més variades.

Formacions més variades, efectivament. Si hi ha unes eleccions en què el ciutadà disposa d’una oferta més complerta i acolorida aquestes són les europees. Sobiranistes i addictes a la meseta, esquerres i dretes, grans i petits, fatxes, alternatius, amics dels animalets, els de la falç i el martell de tota la vida, verds (que també comencen a ser de tota la vida)… trieu i remeneu en el gran mercat comú dels comicis per representar-nos al Parlament de la Unió Europea (que abans també en dèiem “mercat comú”, precisament). 

Bé, doncs, davant la pluja de propostes convé fer un filtre i començar a descartar abans de decidir-se. Abans que res, fora llistes fantasma, fora friquis i fora desconeguts. Després, llençar a la paperera del menyspreu altres candidatures que sí són, i molt, conegudes: el PP farcit de polítics sobre-cogedores i Cañetes intel·lectualment superiors (sic); C’s i Upyd, amb lemes intercanviables sobre la unión; i aquesta cosa amb nom de diccionari que preconitza más España y menos autonomías, un programa que, fil per randa, ja està seguint de fa temps el primer dels partits esmentats.

Una altra possibilitat que no em prendrà ni trenta segons descartar és el PSOE (el PSC vull dir), sobretot després de contemplar l’anunci televisiu en què el seu primer candidat, un producte de l’aparatchik de nom Javi López, mentre escolta palplantat i esmaperdut les ordres de retallada de Merkel i companyia, ens demana que, atenció, reaccionem. M’imagino que no vol dir que ens tornem reaccionaris…

I queden altres tres opcions a descartar. Són tres llistes que contemplo amb simpatia, però prou allunyades (ideològicament o territorialment) com perquè passin el filtre: són la liderada per Bildu (amb germans bascos, gallecs i canaris), Podemos (refrescant experiment amb possibilitats d’èxit, segons les enquestes) i Primavera Europea (liderada per Compromís, però on hi trobo a faltar referents del Principat).

Bé, ja només queden tres paperetes a considerar. No és cap casualitat que siguin les tres que defensen la consulta del 9 de novembre. Una d’elles serà la que introduiré a la urna diumenge que ve.

[Imatge: Jordi Sebastià, cap de llista de Primavera Europea; foto Vikipèdia]

Final de temporada (avui va de Barça)

S’ha acabat el patir a can Barça per aquesta temporada. Adéu a la darrera copa que quedava per guanyar. Algú ha dit, a la vista de com anava l’equip els darrers mesos i de les inesperades ensopegades dels rivals, que el Barça guanyaria la lliga sense voler-ho. Això i el reguitzell de males notícies, esportives o no, que han marcat la trajectòria del club havien creat un cert relat: el Barça està en un “final de cicle”, ara sí, i convenia que no guanyés la lliga per donar peu a una renovació de tot, començant per la directiva.

Avui un gol d’Alexis ha estat a punt d’esguerrar aquesta seqüència lògica, perquè si arriben a guanyar els blaugrana tot s’hagués anat en orris. Afortunadament, dit sigui entre cometes, el gol de l’Atlético de Madrid (no sé de qui, ni m’importa) ha posat les coses a lloc i, llavors sí, quan s’ha acabat el partit les xarxes socials ja bullien d’improperis contra els de Tata Martino i companyia. I el que vindrà. Crítiques que no llegiríem si s’hagués produït una victòria. Llavors se’ls hagués perdonat tot.

El món del futbol m’és bastant aliè i potser em fico on no em demanen. Em considero un barcelonista de tercer nivell: primer els socis, després, els aficionats, i després venim nosaltres, els que ni fu ni fa aquest esport però que ens alegrem quan guanya el Barça (i el Nàstic) i que, en pura lògica i justícia, ens desagrada que perdin. També avui. Només que avui vull deixar en evidència tota aquest estat d’opinió que és capaç de canviar de discurs segons el resultat d’un sol dia quan no canvien ni l’equip, ni la directiva, ni l’entrenador, ni els jugadors, ni res.

I ara, com diu aquell altre entrenador a l’APM?, un whisky i a dormir.

Nosaltres sí que ens haurem de prendre pastilles…

Un dels candidats a les properes eleccions europees, crec que Ernest Urdasun (ICV), va dir no fa gaires dies que “calia parlar menys de la senyora de Terrassa i més dels problemes dels ciutadans”. Cito de memòria.

Que no se n’ha de seguir parlant? I tant si se n’ha de parlar! No perquè un safareig local elevat a nacional, una mena de vodevil o sainet (avui a Catalunya Ràdio ho debatien), sinó perquè és un episodi que, novament, ens dóna les claus de quina mena de classe política dirigeix (o pretén fer-ho) els nostres destins col·lectius, de com gestiona la informació i de com tracta el sofert ciutadà-votant.

Perquè el que realment és preocupant de l’afer de la primera comunió (mai no s’havia parlat tant d’aquestes cerimònies catòliques avui en franca decadència) no és que el senyor Navarro intentés maldestrament incardinar-lo en un inexistent clima de crispació sinó el cúmul d’incoherències i d’informacions inexactes, per dir-ho finament, en què està incorrent encara ara l’ex-alcalde de Terrassa. Per què hi ha tantes contradiccions entre la versió de la per fi localitzada “senyora de Terrassa” (que no ho és) i el senyor de Terrassa (aquest sí)? Cop de puny o insult? La va veure bé o no? Es va quedar a l’església, sí o no? Per què va tardar tant a denunciar-la?

Preguntes i més preguntes de resultes de la informació que ens proporciona ara el conseller d’Interior, amanides amb detalls certament singulars del cas, des d’una bandera bruta (de fa deu anys!) fins a l’interès de Navarro per les prescripcions farmacèutiques de la imputada en el cas. No és motiu de broma, però. Repeteixo: la persona que ha protagonitzat primer i ha gestionat després l’incident aspira, o almenys aspirava fins avui, a dirigir els destins del nostre país. En tot cas demostra no saber rodejar-se dels consellers adequats: potser que vagi pensant en despatxar l’assessor que el fa anar dia a dia per aquest fangar, de la mateixa família zoològica que el que li portava els tuits.

Un altre partit, que no és ni el d’Urtasun ni el de Navarro, ens proposa aquests dies de campanya començar un nou país. Ja et dic jo que és ben necessari: un nou país amb uns nous dirigents. Quins? Ah!

[Imatge: Vilaweb]

El vell continent (3: les quatre Europes)

Europa és un mot certament polisèmic, territorialment parlant, i això dóna molt de joc. Juguem-hi una mica, doncs. 

Segons vam estudiar a geografia de primària, i m’imagino que ningú no ho ha canviat (encara que amb tants plans d’estudis mai se sap), Europa és un continent rodejat pels oceans Àrtic i Atlàntic, el Mar Mediterrani i els Urals, que parteixen Rússia en dos, deixant el gegant eslau al raval europeu i prefigurant, en l’imaginari col·lectiu, una segona Europa: tot allò que no és Rússia. Ergo, Ucraïna, per exemple, sí que és europea, i això ens donaria una mica de llum sobre el que està passant allí: recordem que tot va començar perquè el govern de Kíev es va acostar excessivament a la Unió Europea, cosa que Moscou no està disposada a acceptar. Després tot va derivar en una frenètica successió de fets cada vegada més incomprensibles i desorientadors des de la nostra òptica: moviments de tropes, declaracions d’independència d’un dia per l’altre, referèndums sota pressió… 

Aquesta incomprensió, aquesta aparent falta de lògica en els moviments socio-polítics d’aquelles contrades ens porta a estrènyer encara més el concepte Europa, per definir-lo com aquell conjunt de països on, per raons històriques i culturals, tenim un altre tarannà més democràtic i dialogant per intentar resoldre els conflictes econòmics, socials, territorials o de qualsevol altre índole, i on la Unió Europea actua alhora com a causa i conseqüència d’aquest tarannà.

Però encara queda una quarta Europa. Jo l’anomeno “l’Europa sèria”. El poeta en va dir “noble, culta, desvetllada, feliç…”. Aquí Catalunya encara n’està exclosa. És la idíl·lica Europa de la vida ordenada, dels horaris racionals, dels trens a l’hora, del respecte a les grans i petites decisions comunitàries, on es paguen els impostos, la que no perd el temps en migdiades i cafelitos, la que no maltracta els animals… segueixo?

Jo no sé si anar a votar el 25 de maig servirà per acostar-nos, ni que sigui mil·limètricament, a aquesta Europa. El que sí que sé és que no fer-ho ens hi allunya.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

El vell continent (2: la Catalogne, zero points)

El primer dia de campanya electoral va coincidir amb el Dia d’Europa. El segon, curiosament, també està marcat en vermell en el calendari del continent: avui es celebra el Festival d’Eurovisió.

Poca broma amb el més que cinquentenari, friqui i autoparòdic esdeveniment musical, perquè ha fet més per la unió dels europeus que tots els tractats i constitucions, que portem signats fins ara. Els grans avantatges de l’aventura europea per als ciutadans (fora duanes, euro en molts països, Erasmus, què-sé-jo) han estat ben rebuts i ben assumits per tothom, naturalment, però en cap cas ens han creat la sensació de formar part d’una gran comunitat de ciutadans a nivell continental.

Eurovisió sí que ho ha aconseguit. Els fans del festival, que són legió a tot arreu, parlen dels diferents països participants i dels seus representants amb una familiaritat i proximitat que ja voldríem en l’àmbit polític. Ningú no sap, naturalment, quants diputats escollirà Estònia el proper dia 25, però molts parlaran del cantant o grup que representarà aquest any la petita república bàltica: el tipus de música, el vestit que portarà i detalls anodins de la seva biografia.

Sí, Eurovisió uneix pobles i ciutadans com no aconsegueixen fer-ho les plúmbies institucions de Brussel·les. Només un però: continuant amb una acreditada tradició present en multitud de manifestacions culturals i esportives, les delegacions a Eurovisió representen estats (per ser exactes, les televisions oficials de cada estat). No hi ha lloc per a nosaltres, encara.

La Catalogne, zero points. Anar a cantar a Eurovisió en l’actualitat és més anar a fer el ridícul que una altra cosa, però hi tenim tot el dret del món, oi?

[Imatge: el més proper a un èxit eurovisiu dels catalans: Salomé va guanyar el 1969 representant l’estat espanyol i empatada amb altres tres… però va guanyar; www.eurovision.de]

El vell continent (1: a mi sí que m’importa Europa)

Avui és 9 de maig, el Dia d’Europa, que per pura xiripa coincideix amb la primera jornada de la campanya electoral al Parlament Europeu. Excel·lent ocasió per començar una sèrie d’apunts dedicats tots al continent, a la visió que en tinc de tot el que l’envolta i a la pròpia campanya electoral.

Sóc europeu. Em considero profundament europeista. Crec en els valors que encarna Europa, com cap altra zona del món: la llibertat, la tolerància, la defensa dels drets humans, la cerca de la conciliació entre progrés econòmic i igualtat social, el respecte al medi… Amb tots els peròs que vulgueu, naturalment. Europa no ha estat precisament un model de virtuts el segle passat però, precisament la Unió Europea representa l’intent més seriós, ferm i determinant de superació de les tragèdies d’aquell segle. Amb tots els peròs que vulgueu, de nou.

No comparteixo els plantejaments anti-europeus que sovintegen en tants àmbits i des de tantes posicions ideològiques. Els entenc però no els comparteixo. Un blocaire d’aquesta casa titula el seu apunt, avui mateix, “Als catalans ens importa un carall aquesta Europa”. Que parli per ell. A mi sí que m’importa Europa, perquè només n’hi ha una, i per això aniré a votar el 25 de maig (per cert, encara no sé quina candidatura): per sentir-me integrat en el procés de transformació de tot el que no ens agrada i que tant ens afecta com a ciutadans, com a persones, com a consumidors i, sí, com a catalans.

Ben entretinguts (cap de setmana a Tarragona)

El proper cap de setmana a Tarragona qui s’avorrirà serà ben bé per que voldrà. Heus aquí algunes de les propostes ben diverses per passar l’estona:

* Tarraco Viva, el consolidat festival de la romanitat, arriba a la seva XVI edició, dedicada enguany a la figura de l’emperador August. Entre molts atractius, al Recinte Firal es podrà contemplar una reproducció a escala de l’Ara Pacis i una escultura de l’emperador policromada (a la imatge), tal com sembla que eren en realitat. La mostra durarà fins el 25 de maig.

* A la Rambla Lluís Companys torna el Mercat Català, organitzat per Botiguers de Tarragona, amb unes 60 parades de productes artesans. Dissabte 10 i diumenge 11.

* Per al públic pre-carrossa que no es quedi a casa a veure el Festival d’Eurovisió, dissabte a la nit actua OBK. A la Sala Zero.

* A la Plaça de les Cols, l’Agrupament Escola Alverna organitza dissabte al matí la seva Fira d’Intercanvi.

* Finalment, al Tarraco Arena, es celebrarà per primera vegada la Feria de Abril, endarrerida una setmana per tal de no coincidir amb la que es fa cada any al barri de Bonavista. Serà entre divendres i diumenge.

* I si tot això no us fa peça, sempre queda la més trepidant de les activitats: la campanya electoral que comença, si Déu no hi posa remei, avui a mitja nit.

[Imatge: www.tarragona21.com]

La Catalunya que ve (cicle conferències Òmnium Tarragonès)

Com a continuació del cicle de conferències de fa justament un any, que es va presentar amb el nom Visió Exterior de Catalunya com a Nou Estat d’Europa, enguany es presenta el nou cicle, ja evolucionat pels darrers canvis político-socials del nostre país, amb el nom La Catalunya que ve.
 
L’objectiu del cicle és debatre sobre com es preveu que sigui una Catalunya independent i estarà conformat per tres conferències i una taula rodona que tindran lloc durant quatres setmanes consecutives del mes de maig, a partir de les 19.30 h, a la sala d’actes dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya (carrer Major, 14).
 
 
El dia 5 de maig (dilluns), el senyor Miquel Puig, doctor en Economia, amb la presentació del senyor Jordi Piqué, director de l’Arxiu Municipal de Tarragona, dissertarà sobre “Modernitzar l’economia de la Catalunya lliure”.
 
La següent jornada serà per a la conferència “Seguretat i defensa nacional de Catalunya”, que comptarà amb el senyor Miquel Sellarès, director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, amb la presentació del senyor Jaume Renyer, professor de la Universitat Rovira i Virgili, i que tindrà lloc el dia 13 de maig (dimarts).
 
El dia 21 de maig (dimecres), el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira, director de la Càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra, amb la presentació del senyor Antoni Coll, exdirector del Diari de Tarragona, dissertarà sobre “Catalunya: país obert, nació en construcció”.
 
I, finalment, es clourà el Cicle amb la taula rodona que presentarà i moderarà la senyora Rosa Maria Codines, presidenta d’Òmnium Tarragonès, “Diferents visions d’una Catalunya independent”, el dia 27 de maig (dimarts), amb la participació del senyor Eduardo Reyes que parlarà sobre La Catalunya social que queremos, president de Súmate; el senyor Luis Cabrera, president d’Altres Andalusos, amb Catalunya serà impura o no serà; i el senyor Pepe Ruiz que enraonarà sobre La llengua és un valor cultural de primera magnitud, president de Veu Pròpia.

[Text i imatge: www.omnium.cat]

La vida és xula

Nova tamborinadeta (no arriba a tempesta) publicitària: aquesta vegada a compte d’un anunci de roba on una noia, tota xula ella, no li fa fàstics a la possibilitat de ser mare (just el dia de l’ídem) i, amb cara malèvola, punxa un preservatiu.

Aquesta vegada les admonicions han vingut de la Conselleria de Benestar, que no troba bé l’espot pel que té de banalització d’una cosa tan seriosa com la responsabilitat en el sexe i en la procreació i pel mal exemple que pot donar a la joventut, principal destinatària de la roba publicitada, que és xula, alegre i primaveral (la roba vull dir, però també la joventut).

No veig jo el motiu de tanta polèmica. Analitzant-ho fredament, si la noia punxa el preservatiu per quedar-se embarassada ho fa al seu risc, conscient i exercint la seva llibertat: no és això el “dret al propi cos” que amb tanta vehemència proclama l’avortisme més radical? Doncs aquí és al revés: mira per on, la xica vol quedar-se embarassada. Què hi farem. Si l’anunci consistís en un home foradant un condó, llavors sí que estarien plenament justificats els marrameus, però no és el cas. Banalització dels mètodes anticonceptius? Sí, d’acord, però és que tota la publicitat, tota, és un gegantesc exercici de banalització dels usos socials, una contínua i indigesta successió de flaixos consumistes a la qual ens hem de resistir tant com ens sigui possible.

L’anunci en qüestió serà una gota més en l’oceà del “compra, gasta, frueix” que se’ns cola a totes hores i per tots els mitjans, i us ben asseguro que l’índex de natalitat ni pujarà ni baixarà el gener de 2015 per molt que la noia de vida xula (sic) s’hagi lliurat a aquesta mena de vudú profilàctic: la influència sobre la societat serà exactament del zero per cent. Que ni el Departament de Benestar es pren massa seriosament la petita polèmica ho prova el fet que s’ha passat tot el cap de setmana per decidir demanar al CAC (l’organisme que jutja els continguts televisius) que examini l’anunci i que consideri una possible retirada… quan probablement ja no l’emetran. En definitiva, quan fou mort el combregaren. I tal dia farà un any.

[Imatge: en lletra ben petita, “ficció publicitària, no ho intentis a casa”: tranquils, que no ho pensàvem fer; www.elhombreanuncio.com]