Agressions diverses

L’actualitat, sempre oportuna, ens ofereix dues notícies paral·leles i ens permet confrontar-les i treure’n una mica de suc.

Un assistent al partit de futbol entre el Vila-real i el Barça va llançar al jugador d’aquest darrer, Alves, un plàtan, gest de connotacions ofensives prou evidents i que no és, ni de bon tros, una raresa als estadis esportius. La notícia rau en què el jugador, lluny de denunciar l’acció a l’autoritat esportiva o bé de no fer-ne cas, va prendre el fruit i en una ràpida acció convenientment inmortalitzada per les càmeres, el va pelar i se’l va menjar. L’original reacció ha suscitat nombroses mostres de simpatia i de complicitat (m’hi afegeixo) i l’inevitable èxit a les xarxes socials, en aquest cas un fenomen molt més eficaç que mil campanyes institucionals contra el racisme i la intolerància.

Fixem-nos que Alves, en aquest cas, ha tingut la suficient genialitat, o així ho hem volgut veure, de girar la situació i, com si d’una clau de judo es tractés, ha aprofitat l’insult de l’agressor per tornar-li la pilota tot recriminant-li l’acció davant de tothom. Resultat: una brillant campanya a la xarxa i l’impresentable del plàtan ja ha estat expulsat del club dels seus pressumptes amors. Bingo.

Una altra figura pública ha estat agredida els darrers dies. Es tracta del dirigent socialista Pere Navarro. Però si en el cas d’Alves tot era d’una claredat meridiana (agressor, objecte, intencions, prova, resultat i conseqüències), en el cas de Navarro tot continuen sent preguntes, conjectures i suposicions. Sabem que va ser a la porta de la catedral, en una comunió i poca cosa més. Uns parlen de bufetada, uns altres de cop de puny. Uns parlen d’una dona desequilibrada o marginada, mentre que altres parlen d’una de ben vestida “de classe mitjana” (sic). L’agredit va córrer a tuitejar la notícia però ha tardat dos dies a denunciar-ho, mentre intenta contextualitzar l’incident, de forma ben patètica, amb un suposat clima de tensió política. Que ho faci Jordi Cañas, pobre desgraciat (ho va fer realment), té la seva lògica ara que està en hores baixes, però que tot un secretari general del PSC hagi de recórrer a aquestes estratègies de dubtosa utilitat (no crec que el beneficiïn) només demostra que ell i els seus companys ja no saben quin conillet treure del seu exigu barret.

[Imatge: els canaris estan encantats de la vida amb la campanya; a la foto, Neymar afegint-s’hi; www.mundodeportivo.com]

Conferències Vidal i Barraquer

Demà dimarts 29 d’abril, a les 19,30 h., a l’Aula de Santa Tecla del Centre Tarraconense “El Seminari” s’inaugurarà el Cicle de conferències Any Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni Fidel (1943-2013), amb la conferència “El Cardenal Vidal i Barraquer i Franco. Dues visions antagòniques de les relacions Església i Estat (1936-1943)”, a càrrec de Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

(a continuació, programa del cicle)

Dimarts, 29 d’abril de 2014

Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó: El Cardenal Vidal i Barraquer i Franco. Dues visions antagòniques de les relacions Església i Estat (1936-1943)

Dijous, 8 de maig de 2014

P. Valentí Serra de Manresa: El Cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer i l’Església del seu temps

Dijous, 15 de maig de 2014

Dr. Mn. Ramon Corts Blay: La dictadura de Primo de Rivera i l’Església catalana (1923-1930)

Dijous, 22 de maig de 2014

Dr. Joan M. Thomas Andreu: El primer franquisme i l’Església de Tarragona

Dimarts, 6 de maig de 2014

Dr. Miguel Ángel Dionisio Vivas: El Cardenal Isidre Gomà i Tomàs (1935-1940)

Dimarts, 13 de maig de 2014

Sr. Lluís Maria Moncunill i Cirac: Dr. Carles Cardó i Sanjuan (1884-1958). Implicacions tarragonines

Dimarts, 20 de maig de 2014

Dr. Josep M. Sans Travé: La salvació de persones i béns eclesiàstics per part de la Generalitat de Catalunya durant la revolució i Guerra Civil (1936-1939)

Societats civils catalanes

El que són les coses: el dia de l’any en què Catalunya és més societat civil que mai, el dia en què tothom surt al carrer i es fan més evidents els nostres trets característics com a poble (tolerància, cultura, integració, tradició, modernitat…), just aquest dia es presenta una cosa denominada Societat Civil Catalana, tancats en un teatre, com volent mantenir-se al marge de tot.

Aquesta SCC pretén ser una rèplica unionista de l’Assemblea Nacional Catalana però és obvi que no ho serà mai. No pot ser-ho. Sense gratar massa ni acudir a conspiranoies, sembla evident que aquesta iniciativa sorgeix de bastant amunt, perquè el que és de la societat civil catalana (aquesta sí, en minúscula) no. Dos aspectes que criden una mica l’atenció de tot el muntatge. Un, la procedència professional dels seus promotors, que avui ens detalla Vilaweb. Tots són quadres superiors de l’administració pública o de les universitats; només el cabecilla és empresari (un empresari que, pudorosament, oculta el nom de l’empresa; si pensa en boicots, no cal que pateixi). I tots uns perfectes desconeguts, llevat de l’inevitable José Domingo. És a dir, gent poc representativa del nostre teixit social o associatiu.

Dos, el finançament de l’invent. Em sembla que era Josep Pla que deia que davant qualsevol novetat com la que estem comentant ara i per esbrinar les seves verdaderes intencions, sempre ens havíem de fer la mateixa pregunta: “i tot això qui ho paga?”. Doncs quan sapiguem qui paga la posada de llarg de la Societat Civil, els anuncis als diaris, el lloguer del teatre, el merxandatge i tota la pesca, tenint en compte que són uns pocs milers de simpatitzants fets a cop de “clic” d’internet, trobarem la resposta.

Sembla que estan d’acord amb una consulta i poder votar-hi en conseqüència. Comencen a baixar del burro amb segons què. Benvinguts siguin a la realitat nacional que pretenen aigualir. Comprovaran (ja ho saben) que aquí no mosseguem ningú, que els deixem parlar, que els deixem opinar, tot el que vulguin i en la llengua que vulguin, perquè Catalunya és sempre, i sobretot ho va ser ahir, diada de Sant Jordi, una societat tolerant, culta, integradora, tradicional i moderna alhora. I aviat nacionalment lliure.

[Imatge: foto Julio Carbó; www.elperiodico.com]

Per Sant Jordi, propostes turbulentes

A poques hores del dia del llibre i de la rosa, heus aquí alguns suggeriments literaris. Una mica turbulents: tots tenen alguna relació amb mi.

Bofill, Hèctor: Germans del sud. Edicions 62.
Què hagués passat si els catalans haguéssim vençut a Muret? El constitucionalista i poeta d’Altafulla ho relata en aquesta novel·la que obtingué el Premi Joanot Martorell.

Buch, Roger: Asfixiant la llengua. Angle Editorial.
Tancament de Canal 9, trilingüisme a les Illes, el LAPAO… Tots els atacs del PP contra la llengua, que han estat notícia els darrers mesos, analitzats pel conegut politòleg Buch.

Mira, Joan Francesc: El tramvia groc. Proa.
Primer volum de memòries del gran assagista valencià.

Modernet de merda. El manual. Fanbooks.
Un tuiter que es manté en l’anonimat i que dirigeix els seus dards, de 140 caràcters, contra hipsters i moderns en general. Recomanat pels que, com jo, no perdem el cul ni les vores per estar a la page, més aviat al contrari.

Ordine, Nuccio: La utilitat de l’inútil. Quaderns Crema.
Trencant una llança en favor de les humanitats, cada dia més arraconades dels plans d’estudis.

Sellarès, Miquel: Construint un estat nou. Angle.
Caldrà anar pensant en quina mena de país volem viure quan siguem independents. Només polítics, patriotes o activistes de la talla de Sellarès estan autoritzats a dibuixar les línies mestres del nou estat.

Soler, Francesc: Un perfil propi. Converses amb Santi Vila. Angle Editorial.
Retrat de l’actual conseller de Territori i Sostenibilitat, un esperit lliure que diu sempre el que pensa. Quan més falta ens fa.

Vidal, Vidal: Lleidaferit. Pagès Editors.
L’escriptor d’Arbeca recull 170 articles sobre la capital de la Terra Ferma entre 1987 i 2013, amb el seu estil irònic i original.

Whitman, Walt: Fulles d’herba. Edicions de 1984.
A glimpse through an interstice caught… El gran clàssic de Whitman, per primera vegada en versió íntegra i en català, traduït per Jaume C. Pons Alorda.

[Imatge: Walt Whitman; Vikipèdia]

Tot s’ha complert

Després d’això, Jesús, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir:
–Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d’un manat d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
–Tot s’ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

(Evangeli de Sant Joan, 19, 28-30)

[Imatge: Crist crucificat, de Goya, Museu del Prado; eeweems.com]

El tren arriba a Macondo

“En ese momento la población fue estremecida por un silbato de resonancias pavorosas y una descomunal respiración acezante. Las semanas precedentes se había visto a las cuadrillas que tendieron durmientes y rieles, y nadie les prestó atención porque pensaron que era una nuevo artificio de los gitanos que volvían con su centenario y desprestigiado dale que dale de pitos y sonajas pregonando las excelencias de quién sabe qué pendejo menjunje de jarapellinosos genios jerosolimitanos. Pero cuando se restablecieron del desconcierto de los silbatazos y resopilados, todos los habitantes se echaron a la calle y vieron a Aureliano Triste saludando con la mano desde la locomotora, y vieron hechizados el tren adornado de flores que por primera vez llegaba con ocho meses de retraso. El inocente tren amarillo que tantas incertidumbres y evidencias, y tantos halagos y desventuras, y tantos cambios, calamidades y nostalgias había de llevar a Macondo.”

Gabriel García Márquez (1927-2014): Cien años de soledad.

[Imatge: www.paperpapers.net]

A reveure, Raül!

Raül Romeva se’ns acomiada del Parlament Europeu després de deu anys. Aquesta circumstància porta l’eurodiputat a filosofar sobre la relativitat del temps: per als seus fills o per a les noves generacions sempre ha ocupat l’escó; jo, en canvi, ho veig molt diferent, perquè recordo les primeres eleccions europees un ja llunyà 1979, quan Romeva devia ser una criatura.

En tot cas han estat deu anys molt intensos i profitosos. Considero Raül Romeva un dels pocs polítics (no goso dir l’únic, perquè seria inexacte) amb qui em sento representat com a ciutadà, radicalment oposat a tota aquesta caterva d’elefants que van a morir, políticament parlant, a les poltrones d’Estrasburg sense més ofici ni benefici que fitxar per cobrar les generoses dietes de què frueixen. Romeva no: escolta, parla, escriu, s’interessa per les temàtiques més variades (especialment sobre temes mediambientals i socials… sempre des d’una òptica progressista, però no embafosament “progre”) i ens ho fa saber en el seu constant i ben documentat bloc aquí a Vilaweb.

Que consti que jo no l’he votat mai, i ara que potser voldria, tampoc ho podré fer. Què hi farem. Gràcies, Raül, per la feina feta i la que seguiràs fent per la nostra nació, per tots els ciutadans i per aquesta Europa que es resisteix a rendir-se davant de tants i poderosos enemics com té.

[Imatge: Vilaweb]

Aurora de la mort

AURORA DE LA MORT

No tinc memòria d’albes, arcàngel de la neu,
se m’esborra la sang, m’inunda un lleu
destí de somnis tèrbols i un trèmul vent m’esguarda.
I duc un estendard fet de basarda,
on senyoreja, amb glòria estranya i mig velada,
la mort, com un falcó d’aspra volada.

Albert Manent (1930-2014): Hoste del vent

[Imatge: lletra.uoc.edu]

‘Les garçons et Guillaume, a table’ (‘Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!’)

Pel·lícula francesa protagonitzada i dirigida per Guillaume Galienne, és una recreació, en clau autobiogràfica, de l’evolució del protagonista que, de ben petit, era tractat com una noia per la seva mare (d’aquí el títol del film). Com el mateix Galienne ha declarat, la relació entre ell i la seva mare va estar farcida de malentesos. Malentesos també amb l’entorn amb el qual ha de conviure en el seu desenvolupament com a persona: el seu pare, que (ja ens ho temíem!) no accepta el comportament del seu fill, les brometes dels companys d’escola, unes escapades a l’ambient gai amb insospitades experiències…

Malgrat que ha estat publicitada com una divertida comèdia, amb influències de Willy Wilder (no crec), no ho és tant si tenim en compte que tracta d’un tema tan complex com la construcció de la identitat dels individus i la mirada dels altres, amb els conflictes que això comporta. Sí, hi ha moments divertits (l’escena dels massatges) als quals contribueix l’indubtable talent interpretatiu de Guillaume, que fa dos papers, ell i la seva mare, en un enginyós recurs que reforça el missatge del film.

Un film que va guanyar el Cèsar (els Gaudí francesos) a la millor pel·lícula. Completament justificat, crec jo.

I Divendres què votarà?

Potser degut al meu caràcter, no massa donat a excessos socials, si hi ha una novel·la de la meva infància que em va marcar quan la vaig llegir és Robinson Crusoe. La meva identificació amb el protagonista, quan té la “sort” de quedar-se en una illa deserta a la seva exclusiva disposició, va ser total. Sol però lliure. Metòdic com qui això escriu, la primera cosa que fa Crusoe a la seva illa és començar un calendari. Malauradament tot lo bo s’acaba: arriba el moment que descobreix una petjada i no és d’ell.

Aquesta expansió literàrio-personal em serveix per introduir-me en el debat d’abans d’ahir al Congrés dels Lleons (perdó, del Diputats), on Rajoy es va permetre insinuar que una Catalunya independent no vagaria per l’espai com pronosticava un seu col·lega sinó que semblaria l’illa de Crusoe. Doncs mira, potser no s’hi estaria tan malament.

Pel que fa al contingut del debat, res a afegir al que s’ha dit, potser perquè no calida dir-hi res des del primer moment. Va ser un mer tràmit on tothom va jugar el paper previst de bon començament. El rumor que va córrer els dies anteriors, en el sentit de que el registrador pontevedrès ens oferiria un mirallet o uns collarets de tipus econòmic, amb la secreta esperança de que algun incaut caigués en la temptació d’acceptar-los, va ser això, un rumor. Ho he dit més d’una i més de dues vegades: sempre pateixo perquè en el transcurs del procés sobiranista la part contrària es despengi amb alguna oferta pseudo-atractiva que torni boja la brúixola del nostre camí a Ítaca, per usar una expressió artúrica.

Però no: cap mirallet, cap collaret. Tot el contrari, un tancar-se en banda total i absolut, amanit amb argumentacions que créiem prehistòriques. Com s’han de qualificar, si no, les admonicions de Rajoy sobre les pensions o sobre l’establiment de noves fronteres? Aquest és el bagatge del PP per frenar l’il·lusionant procés empès pels catalans? Del PSOE de Rubalcaba millor no parlar-ne. Pel que fa als nostres representants, excel·lents Herrero i Coscubiela, insubstituible Bosch, molt bé la resta.

La proposta catalana sortí derrotada amb quaranta-i-tants vots a favor (gràcies, bascos, gallecs, valencians, canaris i aragonesos!). Derrotada? A mi em sembla que no. Més aviat un altre triomf que deixa les coses encara més clares de com ho estaven abans de començar l’aquelarre de la Carrera de San Jerónimo.

[Imatge: foto ACN; www.tarragona21.com]

Entre Subirachs

La meva infància barcelonina va transcórrer entre dues referències de Subirachs, totes dues ben a prop de casa: uns carrers a l’esquerra, el monument a Monturiol (a la imatge); uns carrers a la dreta, la Sagrada Família, amb la façana de la Passió en construcció, que posteriorment seria l’escenari del treball artístic de l’escultor que ara ens ha deixat. De Josep Maria Subirachs m’interessa ara recordar un detall prou significatiu: l’escultor fou en el seu moment un detractor de la continuació de les obres del temple gaudinià, signant un manifest al costat d’il.lustres noms de la intel·lectualitat més o menys progre i cosmopolita de l’època. Anys després acceptaria de bon grat implicar-se al cent per cent (residència inclosa) en aportar el seu art a l’encara no conclòs temple. Bona decisió.

[Imatge: Vikipèdia]

‘L’Avenç’, 400 números

La revista L’Avenç arriba als quatre-cents números. Això representa trenta-set anys ininterromputs d’una publicació en català, de qualitat i de temàtiques, ens agradi o no, minoritàries com són el pensament, la cultura i la història.

Precisament com una revista històrica va néixer L’Avenç el 1977. D’història dels Països Catalans. Com bé ens ha recordat el company blocaire Jaume Renyer, aquesta precisió territorial va desaparèixer misteriosament, o no tant, després de la sortida al carrer d’uns quants números: problemes d’ordre econòmic i canvis en l’accionariat i en l’equip directiu i de redacció van propiciar aquest canvi, com una de les servituds de la transició política, ara que torna a estar de moda.

La segona transformació del mensual que ens ocupa va esdevenir ja fa uns anys i va consistir en obrir-se a camps més genèrics del pensament i de la cultura, en un moment en què la disciplina històrica, en el seu vessant més divulgatiu, ja quedava coberta per Sàpiens. El flanc del passat continuava cobert també amb els Plecs d’història local, que donen compte de l’abundant treball d’investigació que duen a terme universitats i centres d’estudis sobre la memòria històrica dels nostres pobles i ciutats.

En sóc subscriptor des del primer número. Enhorabona i que per molts anys puguem mensualment gaudir del nivell i la qualitat dels seus continguts.

[Imatge: portada del número 383; www.lavenc.cat]

Fent ‘algo’ de la independència (Assemblea ANC a Tarragona)

L’ANC va decidir, amb excel·lent criteri, celebrar la seva segona assemblea a Tarragona. La cita ha estat avui, al Tarraco Arena Plaça (TAP), que és com s’anomena ara l’antiga plaça de braus. Aprofitant que en sóc adherit (de l’ANC, no de la plaça) i que visc a poques travessies del TAP, m’hi he acostat. Aquestes són algunes notes de la jornada:

*  L’acte, com passa en el 99% dels casos, ha començat amb un notable retard. Potser alguns petits desgavells a l’hora d’acreditar-se n’han estat la causa: depenent de si eres soci amb dret a vot, soci sense dret a vot o acompanyant havies d’accedir per una porta o per una altra i això ha despistat a més d’un. En tot cas s’ha de deixar constància que l’organització ha estat, en general, molt bona.

* Ha fet la presentació l’Oriol Grau, habitual per a aquesta mena de funcions, que després de criticar vehementment el pacte socioconvergent per a la instal·lació del BCN World (amb xiulets del respetable), ha entrat a parlar del procés sobiranista amb metàfores sexuals, incloent-hi un preservatiu espanyol. Ai, Oriol, com ets.

* L’acte d’avui era, en realitat, com un congrés de partit polític, amb les seves votacions d’esmenes al full de ruta, gestió econòmica, pressupost… tot molt tediós, malgrat la voluntat d’agilitar-ho al màxim. Els escrutinis, que ens han deixat uns resultats bastant búlgars, han revelat que al TAP hi havia uns 3.330 dels més de 50.000 adherits a l’ANC, xifra que continua pujant. Llegint determinada premsa s’entén per què.

* Un dels moments atraients ha consistit en la projecció de l’espot “Demokrät”, destinat a l’èxit viral. Es tracta d’una paròdia d’un anunci d’Ikea. La democràcia, en forma d’urna, és un moble fàcil de muntar: és transparent, resistent a prova de cops i, molt important, necessita una paret a l’esquerra i una altra a la dreta.

* Els moments feixucs s’han alternat amb les actuacions musicals: Pepet i Marieta (grup de l’Ebre que ens ha recordat que la Sènia no és frontera de res, entre crits de “Lo riu és vida”) amb la primícia de la rumba del sí-sí, i Pep Sala amb el Fortuny del clarinet.

* Intervenció d’un representant de les joventuts de l’ANC, reivindicant la generació del “sí-sí” enfront de la del “ni-ni”. Una senyora seguda davant meu ha agraït aquesta mostra de sàvia nova perquè “tenim una mitjana d’edat que, no per res, però…”. Sí, la platea lluïa uns cabells notablement enblanquinats.

* El president de la mesa ha llegit una tirallonga de partits i associacions adherits a l’acte, inclosa Solidaritat (benvinguts al món real, companys), però m’ha semblat que no esmentava UDC. Recalco semblat. A qui sí que han esmentat és Súmate, el col·lectiu independentista castellanoparlant, que ha rebut la més sonora ovació del matí. 

* El mateix president ha donat compte de la pèrdua de fins a quatre DNI d’assistents a l’assemblea. I la resta, quan el perdrem aquest DNI?

*
Ha clos l’acte la presidenta de l’ANC Carme Forcadell. Grollerament titllada de “monja laica” per un enemic del procés sobiranista, Forcadell l’ha respost implícitament: “democràcia és respecte”, afegint que “si ens haguessin respectat com a poble, no seríem avui aquí”. Grans aplaudiments.

* A la sortida de l’assemblea m’he acostat al súper a comprar quatre coses. La caixera, observant la gran quantitat de gent que passava pel carrer amb estelades i altre merxandatge “indepe”, m’ha preguntat: “avui feien ‘algo’ de la independència, no?”. Sí senyora, avui també es feia “algo” de la independència. De fet, el tret de sortida a set mesos que seran, com es diu vulgarment, d’infart.

[Imatge: Vilaweb]

Perpinyà, la catalana

He pagat un petit deute que tenia pendent amb el meu país: conèixer Perpinyà. Ha afavorit aquesta decisió l’entrada en servei del TGV entre Barcelona i París; de fet n’ha estat l’excusa. Ha estat un ràpid puja-i-baixa d’unes hores (la ciutat rossellonesa es mereix més, és clar), suficient per prendre un contacte sobre el terreny.

He visitat els tres principals punts d’interès turístic, com qui compleix disciplinadament amb algun manament no escrit, i he de dir que tots tres paguen la pena. El Castellet ha deixat de ser per mi aquella estàtica mole de la càmera fixa de TV3 per passar a viure’l com un tros d’història de la nostra nació, el més simbòlic de la ciutat: les vistes des de la seva talaia han de ser impressionants… si fa bon temps (snif). El palau dels reis de Mallorca segueix representant un testimoni de moments gloriosos de la nostra història, i no li he trobat cap altre però que unes inoportunes obres de restauració que impedeixen la visita a algunes de les dependències. La catedral de Sant Joan Baptista, en fi, és impressionant per dins (l’exterior enganya una mica) i el sol fet d’arribar-hi recorrent els animats carrers peatonals de la zona ja paga la pena. També he visitat dues llibreries, on he fet la corresponent despesa: la Catalana, que com el seu nom indica lluita amb encomible perseverança per la nostra cultura en un territori que les circumstàncies històriques han fet advers, i la llibreria Torcatis, de visita obligada per tot bibliòfil mínimament progressista, que es vanta de disposar d’un milió de títols. Feia referencia abans a la situació de la llengua i la cultura catalanes.

He de dir que m’esperava una situació pitjor que la que m’he trobat: rètols de carrers, cartes, informacions en català, ús o coneixement sense problemes amb les persones amb qui he parlat (totes relacionades amb el sector turístic, això també s’ha de dir) i presencia massiva de senyeres (també estelades) i de l’adjectiu “català” amb tot i per tot. Aquesta encara modesta mostra que les coses també es belluguen allà no hagués estat possible sense l’acció combinada de l’administració local (hi ha regidors catalanistes a Perpinyà), el sector privat (el restaurant on he dinat s’ha apressat a oferir-me la carta en català quan els he dit “bon dia”) i la societat civil (Arrels, la Bressola, el suport del Principat peninsular). Els tres elements imprescindibles perquè rutlli qualsevol iniciativa social que valgui la pena i que contribueixen a que Perpinyà sigui “la catalana” com bé s’encarrega de recordar des de ja fa anys el lema municipal a tort i a dret.

[Imatge: www.codic.cat]