Modest Prats (1936-2014)

Ja a misses dites, i mai millor dit, un record pel filòleg i capellà Modest Prats, mort abans d’ahir. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de la ‘Història de la llengua catalana”, que confegí amb Josep Maria Nadal. No fa ni mig any vaig menester la seva erudició per treballar sobre un tema poc conegut de la història de la llengua: les “Controvèrsies” del segle XVIII. Descansi en pau aquest mestre.

Noves formes, velles pràctiques

Quan el PSC de Barcelona va decidir convocar unes primàries per escollir el seu cap de llista a les eleccions municipals, va ser ben rebut pel que tenia de pas important cap a la regeneració democràtica, tan necessària als partits del vell ordre. No era la solució perfecta, però: l’opció de donar veu no només a militants i simpatitzants sinó a qualsevol passavolant que s’avingués a pagar un euro i signar un document amb quatre vaguetats progressistes desnaturalitzava en part el sentit de la votació. Així ho vaig manifestar des d’aquest bloc quan des de l’òrbita sobiranista va sorgir la idea d’inscriure’s en massa i apostar per Jordi Martí, l’únic candidat més o menys de la nova ceba.

Doncs ja sabem en què ha quedat tot plegat. Les darreres informacions ens parlen de denúncies consistents en llargues cues de votants paquistanesos a Ciutat Vella. Res a dir si s’haguessin limitat a pagar l’euro (em recorda allò de “la clau i el duro”) i a signar el document de marres, però és que la televisió ens ha mostrat gent que ni tan sols sabia què estava fent. Aquesta és la nova democràcia del PSC? 

Vot teledirigit si no comprat, petites tupinades… velles pràctiques per noves formes polítiques. Una pena. Ah, per cert, ha guanyat Collboni, el candidat de l’aparell que mai no ha deixat d’existir, i Jordi Martí, a qui molts donàvem per guanyador, ha quedat descartat per la segona volta. Una pena no: un desastre.

[Imatge: Vilaweb]

‘Cante uno chato de Prouvènço’

Cante uno chato de Prouvènço.
Dins lis amour de sa jouvènço,
A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,
Umble escoulan dóu grand Oumèro,
Iéu la vole segui. Coume èro
Rèn qu’uno chato de la terro,
En foro de la Crau se n’es gaire parla.
Emai soun front noun lusiguèsse
Que de jouinesso; emai n’aguèsse
Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,
Vole qu’en glòri fugue aussado
Coume uno rèino, e caressado
Pèr nosto lengo mespresado,
Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!
Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,
Que nasquères dins la pastriho,
Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!
Lou sabes: entre la verduro
Au soulèu em’ i bagnaduro
Quand li figo se fan maduro,
Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.
Mai sus l’aubre qu’éu espalanco,
Tu toujour quihes quauco branco
Ounte l’ome abrama noun posque aussa la man,
Bello jitello proumierenco
E redoulènto e vierginenco,
Bello frucho madalenenco
Ounte l’aucèu de l’èr se vèn leva la fam.
Iéu la vese, aquelo branqueto,
E sa frescour me fai lingueto!
Iéu vese, i ventoulet, boulega dins lou cèu
Sa ramo e sa frucho inmourtalo…
Bèu Diéu, Diéu ami, sus lis alo
De nosto lengo prouvençalo,
Fai que posque avera la branco dis aucèu!

Frederic Mistral: Mirèio (fragment del primer cant)

[Avui fa cent anys de la mort de Frederic Mistral a la població occitana de Malhana; imatge: cercle-catala-marsella.flog.cat]

Suárez: entre poc i massa

Qui més qui menys, tothom ha perdut una mica el sentit de la mesura en ocasió de la mort d’Adolfo Suárez. Quan mor algun personatge important és usual, gairebé una obligació jo diria, destacar-ne els aspectes més positius o exemplars i obviar o dissimular-ne els negatius. La memòria d’algú que acaba de morir es mereix aquesta mena de respecte, aquesta valoració que es fa del personatge que no es correspon estríctament amb la realitat: ja s’ocuparà la història de diseccionar-lo i fer-ne el judici equànime corresponent.

Aquest respecte i aquest balanç tirant a laudatori també té un límit, i amb el polític de Cebreros s’han traspassat les línies vermelles del que seria desitjable. Un exèrcit de turiferaris de tots els colors polítics porten més de vint-i-quatre hores llançant als quatre vents comunicatius els més variats elogis, des de l’exageració o des del cinisme, produint autèntica vergonya aliena. Segons aquests bocasses, Suárez va portar ell sol la democràcia a Espanya, com si altres personatges, l’oposició, la societat en general no haguessin tingut cap paper; segons uns altres, Suárez va ser el suprem arquitecte d’això que se n’ha dit “la modèlica transició”, quan de modèlica, res de res (necessària sí, modèlica no); segons uns tercers, Suárez va ser el polític més important de tota una època, el més egregi, el més insubstituible… i ho diuen els que el van literalment crucificar dia a dia per terra, mar i aire; la darrera perla d’aquesta borratxera necrològico-suarista serà batejar l’aeroport de Barajas amb el nom de l’ex-president del govern espanyol. Feia falta?

Però també en sentit invers estem llegint aquests darrers dies coses que no calien. No sé si era necessari posar tant d’èmfasi en les desafortunades declaracions sobre el català a Paris-Match , el retard en la legalització d’ERC o els episodis més blavosos del currículum de Suárez. No crec que siguin addients en uns moments en que el cos de l’interfecte encara està in sepulto, i en tot cas si aquestes notes s’aporten com a crítica també caldria contextualitzar-les i tampoc és el moment d’obrir els corresponents debats. El que deia abans: temps hi haurà per fer el judici definitiu sobre un personatge que, com tothom, presentava llums i ombres.

[Imatge: wikipedia]

Suárez en tres moments

Marxa un altre dels protagonistes de l’ara tant denostada transició espanyola. Mai no he estat un suarista, òbviament, però lamento la desaparició d’un personatge clau en el moment més delicat de la història contemporània de l’estat que patim. I la lamento perquè Suárez personificava una virtut que es troba a faltar a la política d’avui en dia: l’audàcia, la gosadia en les decisions per tirar endavant els projectes que la societat es marca en cada moment. Aquesta societat volia espolsar-se una dictadura i recobrar la llibertat i Suárez, entre la necessitat i la virtut, va anar marcant el camí de les reformes amb un ull posat a la nostàlgia de sabres i búnquers i l’altre posat en una oposició més bordadora que mossegadora: la legalització del Partit Comunista o el retorn del president Tarradellas van ser iniciatives personals de Suárez, gestos d’audàcia política que cal valorar en el seu punt just. 

Sempre he considerat que el procés de transició va ser el menys dolent dels possibles en les circumstàncies dels anys setanta. Ara costa molt poc posar-la a parir veient tot el que ha passat (o no passat) després i coneixent (o intuint) els molts jocs de mans, tapar-se les vergonyes i fer cau i net a què es van dedicar uns i altres. Però llavors tot això si ho sabíem no n’érem prou conscients, i si n’érem conscients ho vam acceptar com un mal menor, assedegats com estàvem de llibertats personals, polítiques i nacionals. I la figura central d’aquest procés maquiavèlic, qui va acabar marcant-ne el tempo i les condicions amb mà esquerra i seducció personal, va ser Adolfo Suárez.

Tots els mitjans de comunicació, amb motiu del seu decés (insòlitament anunciada 48 hores abans) ens estan oferint abundant informació i opinió sobre Suárez. Res cal afegir al que tothom ja sap. Per tant, jo em permeto aportar tres notes de la meva memòria personal que poden contribuir a completar el perfil del polític desaparegut.

Primera. Quan Suárez va acabar la seva compareixença a la televisió just després d’haver estat nomenat president (a la sala d’estar de casa seva i tractant als ciutadans, per fi, de vostè), el meu pare, home més aviat escèptic quan no derrotista i gens suspecte de cap tipus de simpatia pel que Suárez representava en aquell moment, va deixar anar “doncs si és veritat tot el que promet, ho trobaré bé”. Suárez va obrar el miracle del primer comentari positiu del meu pare en clau política.

Segona. En plena campanya de les eleccions del 15-J, les primeres, la mare va tornar a casa tota indignada. Aquell matí estava comprant al mercat i, de sobte, va sentir un fort enrenou: gent, corredisses, soroll, flaixos… Entrava el polític de Cebreros repartint somriures i propaganda electoral. Els comentaris entusiamats dels compradors i dels paradistes, delerosos de veure Suárez, contrastaven amb el menyspreu de la meva mare: “Si se m’arriba a acostar, marxo de seguida; mira que perdre el cap per Suárez… que ridícula és la gent!”.

Tercera. Quan als anys vuitanta vaig entrar a treballar, em va tocar conviure un temps amb un funcionari de l’antic règim, notòriament reaccionari. El seu odi cap a Suárez era visceral: el considerava un autèntic traïdor als valors que ell i la seva casta defensaven. No hi ha cap mena de dubte que aquest posicionament va reforçar la (relativa) simpatia que, des de llavors, he tingut per qui, afectuosament o no, era conegut com El chuletón de Ávila.

[Imatge. Foto molt representativa del que fou la transició espanyola: Tarancón, Suárez i Carrillo junts, qui riu de qui?, qui enganya a qui?; www.rtve.es]

Mig segle de la Pantera Rosa

Tatxan-tatxan, tatxan… El primer que ens ve al cap automàticament quan es parla de la Pantera Rosa (The Pink Panther), és la inoblidable sintonia creada pel mestre Henry Mancini per a la pel·lícula on el simpàtic personatge apareix als títols de crèdit. Els curtmetratges que va protagonitzar com a dibuix animat (al costat de l’inspector Cluseau) vindrien després. Bé, doncs, el cas és que la Pantera Rosa compleix cinquanta anys. Com que dibuix i sintonia formen part, com molts altres, de la banda visual i sonora de la nostra vida, no està de més dedicar-li l’apunt d’avui. 

Per molts anys! Per cert, algú sap de quin sexe és la Pantera Rosa? Hi ha una curiosa polèmica sobre aquest apassionant extrem…

[Imatge: imagenface.com]

Veles e vents

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Què millor que un fragment d’un dels poetes musicats per Raimon, el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany?

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molt dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temos me sereu de present.

(…)

Ausiàs March: Poesia, part tercera, 46 (fragment)

[Imatge: www.nuvol.com]

17:57

A les 17:57 d’aquesta tarda, ara mateix, comença la primavera. No cal que ens ho recordin uns coneguts grans magatzems de la Plaça de Catalunya per saber-ho. Desem abrics, jerseis, bufandes, mantes i estufes i obrim de bat a bat els armaris a la cerca de prendes de tons clars i teixits lleugers, i sortim al carrer amb el millor dels somriures. La primavera és psicològicament l’estació més esperada de les quatre: fruim-la perquè dintre de tres mesos els dies començaran a escurçar-se de nou…

[Imatge: esquiroleducacio.wordpress.com]

Jordi Martí for alcalde, continuació

Als internautes que hagin tingut l’amabilitat de llegir el meu apunt “El Segre i Lleida (Jordi Martí for alcalde)”, exactament 37 a dia d’avui, els haurà quedat la sensació de que vaig en direcció contrària respecte al corrent majoritari. En part sí, però voldria aclarir alguns punts.

Efectivament, la iniciativa digital d’apuntar-se a les primàries del PSC a Barcelona per fer triomfar Jordi Martí, candidat enfrontat a la cúpula del partit i proper a les tesis sobiranistes, ha tingut un inesperat eco a la xarxa, d’on va sortir la idea, i una molt bona acollida en l’opinió. La reacció de l’aparell del PSC, que no ha estat a l’alçada d’aquest moviment tàctic, ho corrobora.

Des d’un punt de vista sobiranista, la jugada és bona i està aconseguint els efectes desitjats: fer palès el múscul independentista i caçar el PSC a contrapeu. Si només és això, hi estic plenament d’acord. Malgrat això, em reafirmo en la idea de que el mitjà triat per aconseguir-ho, l’oportunitat que donen unes primàries obertes d’un partit, suposen una desnaturalització d’aquestes. S’ha parlat de “trolejar” les primàries. No ho sé, jo no domino les metàfores informàtiques. Potser més aviat s’hauria de parlar d’una OPA hostil de l’independentisme contra un partit que no ho és i amb uns mitjans que tampoc són els correctes. Ho repeteixo de nou: el que em sembla un error és que gent que no forma part d’un partit pugui decidir sobre els seus candidats sense més preu que un euro i signar una ambígua declaració política que no compromet a res més.

Sé que en aquest tema estic al marge de l’opinió generalitzada però és el que penso. Un altre argument que se m’ocorre per qüestionar la idea: si Martí guanya les primàries, i d’això no en dubto, l’únic que s’aconseguirà és que el PSC tregui a les municipals de Barcelona millors resultats que els que hagués obtingut amb, posem per cas, Laia Bonet, o sobretot Collboni. Convergència i Esquerra estaran contentíssimes, és clar.

[Imatge: www.directe.cat] 

El Segre i Lleida (Jordi Martí for alcalde)

Si hagués posat “Pisuerga i Valladolid” s’hagués entès millor el sentit de la meva reflexió, però la ciutat castellana i el seu riu ens queden prou lluny, geogràficament i conceptual per al propòsit d’aquest apunt.

Resulta que a Twitter, com no, ha sorgit una iniciativa (#indyXmarti) animant el gruix independentista a participar al procés de primàries per alcaldable del PSC a Barcelona. Un dels cinc candidats (el sisè fou eliminat i es va despenjar amb comentaris homòfobs: que el bombin), en Jordi Martí, ha iniciat la campanya amb un “comença a decidir” a manera d’eslogan-programa-intenció. No es tracta ben bé d’una proclama independentista, com algú ha volgut creure, però sí que ha estat suficient perquè sigui designat, a ulls extra-PSC, com l’únic candidat clarament compromès amb el consens del “dret a decidir” (el dels 2/3 del Parlament, per entendre’ns).

La idea és, doncs, que tothom s’inscrigui al procés de primàries (cal pagar un euro i signar una declaració d’aire progressista) i voti per Martí. La baixa expectativa de vot pel que fa a la militància estríctament socialista, unida a una massiva participació fruit de la iniciativa pot proporcionar una àmplia victòria de Martí, i de retruc pot representar una sonora bufetada a l’aparell de Nicaragua.

No estic segur que m’entusiasmi la idea, i explico per què. Aprofitant que el Segre passa per Lleida (i d’aquí el títol de l’apunt), s’usa un legítim procés intern de primàries d’un partit per a unes finalitats que, en realitat, res hi tenen a veure. No és un fenomen nou. Les eleccions europees, menys per al que toca que és elegir uns representants al Parlament Europeu, s’usen per tot: per castigar al govern estatal o perquè personatges de dubtosa calanya assoleixin la immunitat (Ruiz-Mateos). Doncs amb les primàries obertes d’un partit igual. En una iniciativa que té un punt de desnaturalització, es vol aprofitar unes primàries per tergiversar el seu sentit.

Ara que havíem aconseguit, al·leluia, que un partit encara majoritari perdi la por a la democràcia més directa (només a Solidaritat havíem arribat més lluny), veurem com pot acabar essent elegit el més sobiranista i no el millor possible alcalde per Barcelona, que és del que es tracta estrictu sensu. La clau del problema, crec jo, és donar veu a tothom i posar al mateix nivell militants de tota la vida i estranys que diguin la seva per fer triomfar una opció que no té res a veure amb la vida municipal de Barcelona. 

Sóc un ferm defensor de la democràcia interna als partits, fins a les últimes conseqüències, però, sincerament, quan sento que els simpatitzants (ambigu quan no perillós estatus en la vida d’una formació) poden decidir amb aquesta llibertat, encara que hagin de pagar un euro, ja em poso en prevenció.

Si acaba guanyant Jordi Martí, cosa que m’estarà molt bé sigui dit de passada, pot passar que el PSC o altres partits mig convençuts amb la idea d’introduir processos de primàries, acabin fent marxa enrera i tornin al sistema tradicional. Ja sabeu, qui es mou no surt a la foto, i el que més faci servir la llengua o els genolls, o el que faci falta, més amunt se situarà a la llista corresponent.

[Imatge: www.directe.cat]  

  
    

      

Deu anys d’una tragèdia i d’una ignomínia

Avui fa deu anys d’uns atemptats que van causar la mort a 191 persones com a conseqüència d’una sèrie d’explosions als trens de rodalies de Madrid. Avui també fa deu anys d’una successió de fets que van determinar el resultat de les eleccions tres dies després. El lapse de temps que representa una dècada ens permet reflexionar sobre aquell trist episodi amb suficient perspectiva.

Recordo com me’n vaig assabentar. Aquell dia assistia a classe d’un curs de català, quan el professor va entrar tot alterat: “Nois, estic esverat, m’acaben de dir que hi hagut una explosió en uns trens a Madrid, i hi ha un munt de morts” (la cita no és textual, naturalment, però per aquí va anar la cosa). Encara que, malauradament, estàvem bastant acostumats a sentir notícies d’aquest tipus, em vaig quedar parat i he de reconèixer que la primera idea que em va venir al cap va ser que allò era obra d’ETA. Molta més gent, començant pel lehendakari Ibarretxe, va ser de la mateixa opinió en els primers moments de confusió i impacte emocional. No passaria gaire estona perquè tot prengués un gir…

Efectivament, el govern d’Aznar, amb la idea de que si l’atemptat havia estat obra dels islamistes els faria perdre vots, va preferir adoptar una estratègia de confusió i de menyspreu a l’opinió pública que, de tota manera, aviat va veure-li el llautó, amb la qual cosa va perdre molts més vots el següent diumenge. Uns cracs. Tots ho recordem: les dos líneas de investigación, el fax als ambaixadors alliçonant-los, el retard en donar dades precises… La societat, més madura del que ells es pensaven, va reaccionar a ritme de SMS (“passa-ho”). Vivia aprop de la seu del PP a Tarragona i recordo molt bé el soroll de les cassoles, mentre per televisió el llavors conseller en cap Bargalló feia unes declaracions no massa tranquil·litzadores. Van ser tres dies de gran tensió que van desembocar en les eleccions en què va guanyar inesperadament el PSOE de Zapatero. Inesperadament fins el 10 de març anterior, és clar.

El PP, que mai no va pair la derrota, va proseguir la seva particular ignomínia, començant per la deplorable campanya d’El Mundo, intentant demostrar lo indemostrable (que si la motxilla, que si el típex…), i acabant per la discriminació entre associacions de víctimes del terrorisme: les de l’11-M sempre han estat per alguns de segona fila, com l’actual presidenta Pilar Manjón ha recordat aquests dies. S’ha de ser miserable.

[Imatge: www.rtve.es]

Dia de la Dona: laments, càlculs, preguntes…

Cada vegada que arriba el 8 de març, sempre començo deixant clar que no m’entusiasma l’existència d’un “Dia de la Dona”, equiparant la dona, les dones, a un grup social en perill d’extinció o a una malaltia contra la qual cal lluitar, causes que trobem a centenars al llarg de l’any.

No: ni les dones es mereixen un “dia de”, ni ha de ser un sol dia. La causa ha de ser la igualtat de sexes i els dies n’han de ser 365 (366 si l’any és bisextil). Però bé, admetré que el 8 de març sigui una mena de “parada i fonda” per reflexionar sobre el complex món dels dos sexes i les seves derivades de tot ordre, social, legal, mèdic… fins i tot lingüístic (ai, els i les catalanes!). 

Aquest any la celebració de la causa feminista arriba convenientment caldejada pel debat del projecte de llei de reforma de l’avortament, perpetrat pel govern del PP. No entraré ara en la qüestió perquè la considero tan important que es mereix una reflexió sosegada i en profunditat i no despatxar-la en quatre ratlles com es fa massa sovint. O amb quatre crits, com els que han proferit també quatre exaltades contra un discurs de Rajoy aquesta mateixa tarda, contestats amb un multitudinari sí a la vida per part de la concurrència (també a Ceuta, senyors del PP?).

Avui és el dia de diversos tòpics informatius: de recordar que els homes cobren de mitjana més que les dones (la bretxa, que se’n diu), de lamentar-se dels casos de violència sexual, de prendre consicència de les poques dones que hi ha en l’alta direcció de les empreses, de comptar i calcular, fins a l’obsessió, quin percentatge de dones hi ha a cada parlament o a cada institució pública, o de que dones importants contestin a la fatigosa pregunta de si ho han tingut més difícil per arribar al seu estatus per ser el què són.

Laments, càlculs o preguntes que mai no fem si el subjecte respon a una altra variable del target social: l’edat o la grandària de la població de residència, per exemple. Passa que aquestes altres divisions socials són molt més difuses, mentre que la divisió home-dona és molt clara (almenys en la majoria de casos…) i és pràcticament fifty-fifty, circumstància molt llaminera mediàticament i de fàcil manipulació estadística. Però la diferència que hi ha entre un sexe i l’altre no veig que sigui més gran que la que va d’un jove a un vell, o la d’un habitant de la Canonja a la d’un de Barcelona. Però aquesta és la realitat amb la qual cal conviure: atorguem al factor “sexe” (si us plau us ho demano: no en digueu gènere) més importància de la que té. Coartada perfecta per al sexisme i les seves indesitjables conseqüències, per cert. 

En fi, no vull acabar aquest apunt sense una nota un punt provocativa. L’aportació “feminista” de Tarragona, totalment involuntària, a la preparació del 8 de març ha consistit en la notícia de l’obertura d’un bar on les cambreres serveixen vestides amb llenceria. Cal precisar que no és un bar nocturn, sinó d’esmorzars, per entendre’ns, i que des que va obrir penja el cartell de “complet”. La clientela, no cal dir-ho, és casi exclusivament masculina. Denigrant? Imaginatiu? Anecdòtic? Llastimós? Un negoci com un altre? La polèmica està servida.

[Imatge: www.xarxa.org]

Les coses clares de Pere Navarro

Pere Navarro és la perfecta personificació del principi de Peter. Per a aquells que no recordin què és això, diguem que és aquell axioma segons el qual tota persona ascendeix en una organització jeràrquica fins a assolir el seu nivell d’incompetència. Pere Navarro era, segons opinió generalitzada, un excel·lent alcalde de Terrassa però, pujant pujant, s’ha trobat dirigint el PSC de la manera més maldestra possible.

Tot s’ha de dir: ni el partit passa el seu millor moment, ni els equilibris ideològics que ha de fer davant el procés sobiranista li ajuden, però és que l’actual secretari general dista d’estar a l’alçada que la perentòria situació del PSC demanda. I avui ho ha tornat a demostrar en una molt comentada entrevista a RAC1. No és només la seva peregrina teoria de que la militància ha baixat perquè n’hi ha que no poden pagar la quota (de 60 euros… l’any!), és l’embarbussament conceptual de què fa gala en general.

Segons ell, però, té les coses molt clares. Per exemple, el fet de que el seu ex-correligionari Ernest Maragall fitxi per Esquerra (no és ben bé això, però ja ens entenem) deixa al descobert l’independentisme de Maragall. Doncs a mi em sembla que el que realment clarifica les coses és el seu arrenglament amb les files del PP i de Ciudadanos, copa de xampany inclosa, o la seva absoluta sumissió a les tesis vagament federalistes del PSOE.

També les té clares quan diu que el PSC representa el catalanisme, el federalisme i les esquerres. La primera condició per ser-ho fóra tractar de tu a tu, d’igual a igual, el partit del carrer Ferraz i no limitar-se a ser-ne la voz de su amo des de fa dècades. Pel que fa a ser d’esquerres, bé prou que s’hi agafa com un ferro roent per criticar ERC i Junqueras (les seves actuals bèsties negres) i el suport que brinden al president Mas per aprovar unes retallades que no caldrien o que serien molt menys doloroses si la nostra pobra nació assolís una independència que Navarro i els seus íntims obstaculitzaran tant com puguin.

En un moment en què molts regidors del PSC estan votant a favor de mocions municipals a favor del dret a decidir, en què els militants de base sospitem que qüestionen obertament el rumb del partit i en què fins i tot alguns diputats al Parlament trenquen la disciplina de vot, Pere Navarro i el seu equip dirigent tenen les coses molt clares.

Millor dit encara: ho tenen clar!

[Imatge: rac1.org]

Ara no toca protestar?

El que està passant a Veneçuela o a Ucraïna aquestes setmanes permet comprovar de nou com de diferents són les vares de medir i amb quina facilitat s’allarguen o s’escurcen depenent del país i de la ideologia afectats. Ara trobem a faltar la retòrica, la mobilització i tot l’aparell d’agitprop de la nostra progressia. Quina llàstima que la potència que amenaça el país eslau sigui Rússia i no Estats Units, oi? Com trenca tots els esquemes que siguin els estudiants, precisament, els que s’alcin contra el president del pajarito, veritat? Serà realment interessant fer un seguiment de l’evolució dels dos conflictes (que confiem que es resolguin ben aviat a benefici de tothom) i contrastar-la amb les (no) preses de partit dels amics de la pancarta, el xiulet i el pasquí.

[Imatge: www.ara.cat]