Bava per Crimea

Diu l’Albert, un amic, al seu tuit: “El que faltava pel duro: independentistes que els cau la bava amb Crimea. Em penso que ara sí que ja ho he vist tot.”

Sinopsi de la pel·lícula. Primera escena: la part pro-europea d’Ucraïna es rebel·la contra la decisió del govern (i del seu president), pro-rus, de no ratificar un acord amb la Unió Europea. Segona escena: el conflicte produeix concentracions (pacífiques o no), enfrontaments, morts, ferits i, finalment, la caiguda del president Ianukòvitx. Tercera escena: Rússia, part interessada (molt interessada) en el conflicte, espera que s’acabin els Jocs de Sotxi per intervenir en favor del sector pro-rus de la població i ho fa atiant un conflicte larvat a la regió de Crimea. Quarta i darrera escena, per ara: l’esmentada regió autònoma ha convocat un referèndum per constituir-se en estat el proper 25 de maig.

Fins aquí els fets, més o menys com recordo que els han explicat la tele i els diaris. Ha faltat temps, però, perquè s’anunciés aquest referèndum per d’aquí tres mesos perquè cert sector independentista del nostre país comenci a salivejar: la bava que comentava el meu amic tuitaire. No només això, també desplegant un ja conegut exercici de cercar paral·lelismes, a la llum d’una indisimulable enveja, els professionals de l’independence fast ja han corregut a recordar-nos que els crimesos faran un referèndum en només tres mesos, sense procés previ, sense preguntes pactades, sense demanar permís…

De debò és aquest l’exemple que volem per Catalunya? Crimea? Rebobinem la pel·lícula amb que començava l’apunt: recordem les baixes que ja ha provocat el conflicte ucraïnès, el derrocament de Ianukòvitx (que ha estat possible perquè part dels oligarques han fet costat a l’oposició i que continuaran remanant les cireres), el previsible augment de la tensió a la península de Crimea, destinada a ser, si es constitueix en estat, un mer titella del gegant rus… Per no parlar de la minoria tàrtara. De debò és aquest l’exemple?

He començat amb una cita. Acabo amb una altra, de Salvador Cardús, dita ahir mateix: “La impaciència podria ser, volgudament o no, una actitud sabotejadora del mateix procés”. Completament d’acord.

[Imatge: Parlament de Crimea, a Sebastopol; foto Reuters, www.elpuntavui.cat]

No saben ni comptar els dits d’una mà

L’episodi viscut avui al Parlament és particularment divertit i, alhora, significatiu. Ja sabeu: uns quants diputats del PP han votat a favor d’una de les mocions sobiranistes que s’hi han aprovat. L’impagable Enric Millo (aquell que havia estat d’Unió, que va intentar militar a Esquerra i que ara li riu les gràcies a la Sánchez-Camargo) ha fet aquella cosa tan llastimosa que fan els portantveus parlamentaris: aixecar un nombre indeterminat de dits perquè la resta de diputats sapiguen què han de votar. El cas és que avui o bé no se sabia comptar els dits o uns quants diputats no l’han sabut interpretar correctament, i el resultat ha ocasionat la petita riota del matí.

L’anècdota serveix per recordar-nos, una vegada més, el que tantes vegades s’ha denunciat (també des d’aquesta humil tribuna): els diputats són simples màquines de votar acríticament un cap de files. El mínim que podem demanar és que no s’equivoquin. Francament, aquesta no és la democràcia que volem. Un dels molts camps on un futur estat català haurà de treballar és aquest: l’establiment d’unes regles de funcionament electoral i parlamentari que evitin aquesta antinatural manera de votar, que tinguin més en compte la voluntat popular, que reforcin la relació entre electors i elegits, que estimulin el debat i la discrepància (civilitzades) i que desarmin el poder omnipresent de les cúpules dels partits. I que reservin els ditets per acariciar els seus artefactes de darrera generació tecnològica (fora dels plens parlamentaris, si no és molt demanar). 

[Imatge: www.directe.cat]

Mentides i cintes de vídeo (‘Operación Palace’)

Com era de preveure, “Operación Palace”, el programa especial sobre el cop d’estat del 23-F, emès ahir per la cadena espanyola La Sexta ha generat un gran rebombori, constatable des de la gran ebullició que van experimentar les xarxes socials (amb trending topics i demés) fins a les crítiques de calibre divers que avui oferien els comentaristes televisius dels mitjans de paper.

Com ja es va encarregar d’avançar Jordi Évole, no es tractava d’un reportatge més sobre l’asonada militar de fa 33 anys, sinó d’alguna cosa molt diferent, que no va quedar concretat fins al final del visionat del programa: era una mena d’experiment consistent, com se sap, en fer creure que el cop va ser en realitat un fals cop organitzat mil·limètricament precisament perquè fracassés i contribuís, per tant, a consolidar la feble democràcia d’aquell moment.

Pel que fa a la recepció del programa hi va haver de tot, des de gent que s’ho va empassar sense més ni més fins els que des d’un principi van recelar del que se’ls oferia en pantalla. No vull fer-me el llest, però he de dir que jo pertanyo a aquest segon grup de teleespectadors. Després d’una primera “revelació” perfectament possible (una reunió secreta entre alts càrrecs al famós hotel Palace), aviat es van anar desgranant uns fets i unes circumstàncies poc creïbles: per exemple, tot el procés de selecció d’un director de cinema que enregistrés el fals cop o el suposat assaig general la vigília van ser simplement risibles, més pròpies d’una broma del 28 de desembre.

Però el que definitivament em va fer convèncer que allò no anava de veres (però que tampoc era un simple engany o una patranya, com diu avui algun diari) és el fet inversemblant de que uns fets coneguts per centenars de persones, entre polítics, periodistes, policies i militars, haguessin quedat en el més absolut secret fins que, 33 anys més tard, uns quants dels protagonistes s’han posat d’acord, oh casualitat, en revelar-ho tot a una cadena televisiva.

La crítica al programa té dos fronts, el periodístic i el polític. Des del periodístic s’ataca l’experiment titllant-lo d’espectacle, de crear expectatives falses per fer créixer l’audiència… Doncs jo trobo que va ser d’allò més frappant, no es va enganyar ningú, tècnicament va estar molt ben elaborat i, en definitiva, va constituir una estimulant variació d’altres experiències similars.

I pel que fa al vessant polític, és on “Operación Palace” amaga tota la seva intencionalitat. Al final del programa Jordi Évole, com volent justificar els previsibles atacs d’una part de l’audiència, va dir que el seu “engany” va durar només una hora però que en altres instàncies ens han estat enganyant i ho continuen fent, sense dir-nos tota la veritat. Perquè aquest era l’objectiu del programa: fer palès amb quina facilitat es pot construir una “veritat” i fer-la creïble a una societat manipulable i ingènua a més no poder. I fer-ho sobre un tema que, per les seves especials característiques, més dubtes continua suggerint. 

Lamentablement queden moltes coses al tinter del 23-F. Perquè sapiguem la veritat de veritat (i valgui el joc de paraules) encara hauran de passar molts anys, fins que es morin tots els protagonistes i es desclassifiquin molts documents. Fins llavors, continuarem sent carn de canó de teories de tota mena, creïbles o increïbles, conspiranoiques o ben treballades sobre aquell fatídic episodi de la història de l’estat. Fatídic per les conseqüències que a la curta i a la llarga va comportar.

[Imatge: www.lasexta.com]

Matí a Ferlandina, 43

Aquest matí he assistit a la trobada de lectors de Vilaweb. Suposo que més d’hora que tard s’oferirà una crònica de l’acte. De moment, heus aquí algunes impressions personals:

* Em sembla fantàstica la idea d’aquest tipus de trobades, que espero que es vagin repetint amb una certa assiduïtat, que ens permeten conèixer amb detall el present i el futur d’aquesta engrescadora experiència periodística anomenada Vilaweb, i també tenir contacte “físic” (fins a cert punt, és clar…) amb la família de periodistes, col·laboradors i blocaires d’aquesta casa. L’acte d’avui m’ha permès fer una cosa que no vaig poder fer quan la trobada dels cinc anys de blocs (per culpa d’un inoportú fort refredat): conèixer una blocaire concreta, la Roser, que jo sempre li dic “la senyora vietnamita”.

* Per cert, parlant d’aniversaris, s’acosten els deu anys dels blocs i Vicent Partal ha anunciat una festassa per commemorar-los. Aquesta és una de les iniciatives, projectes i canvis que el director de VilaWeb ens ha avançat. El que personalment estava esperant amb més interès arribarà ben aviat i serà el canvi de disseny dels blocs. L’actual encotilla notòriament la llibertat de creació que, crec, tots els blocaires desitgem.

* La trobada ha durat més de dues hores, ha estat retransmesa per Vilaweb TV i ha inclòs un descans, amb cafè i pastes (allò que alguns anomenen un coffe-break per fer-se els interessants), moment en el qual el Vicent ens ha fet de cicerone per ensenyar-nos la redacció als que mai no havíem passat de la botiga. Es tracta d’una antiga fusteria, completament reformada per donar resposta a les necessitats d’un mitjà de comunicació del segle XXI. Entre les anècdotes del local, les trabes burocràtiques per a la instal·lació de plaques solars al pati exterior, fins a fer-ho del tot impossible. I l’Ajuntament era d’esquerres i ecologista! 

* El debat que s’ha encetat entre els lectors assistents ha abraçat temes diversos: la inclusió o no de comentaris i l’equilibri entre correcció i llibertat d’expressió; el paper de la (inevitable) publicitat en la independència del mitjà; la necessitat de difondre Vilaweb, especialment en els àmbits juvenil i universitari; o el futur del periodisme, que potser desapareixerà (Partal dixit), almenys en el seu concepte tradicional, superat per les noves formes de generació immediata de notícies.

* El que no ha de desaparèixer és la necessitat d’una informació seriosa i veraç, des d’una òptica nacional i de progrés, i amb elements innovadors i participatius, justament el tipus d’informació que mitjans com Vilaweb representa. Just el contrari que la rotativa del señor conde, per entendre’ns, com algú s’ha encarregat d’insinuar aquest matí.

[Imatge: foto de l’autor]

Gràcies, però no feia falta

L’autodenominat “sindicat” Manos Limpias ha presentat una querella contra el president Mas per sedició, rebel·lió i no sé quantes coses lletges més. La insòlita iniciativa, parenta d’aquella denúncia del coronel Tejero (¡al suelo, coño!), tindrà un ben curt recorregut judicial: el mateix jutge Santiago Vidal (ahir mateix en parlàvem) augura l’arxiu de les actuacions en dos mesos com a molt, i els que som llecs en dret i només ens refiem del nostre sentit comú som de la mateixa opinió.

Quan es va anunciar aquesta querella es va activar el protocol ja tradicional en aquests casos, és a dir la creació del hashtag “totsambelpresident” i fer-lo córrer pel sacrosant Twitter, però la notícia tenia tan poca substància que tot va quedar en no res. Però ara hi ha qui vol donar a la denúncia contra Artur Mas la transcendència que no es mereix i avui uns quants membres de Reagrupament s’han autoinculpat pel mateix presumpte delicte, una mica en la línia d’allò del “jo també he avortat” de les (i dels) feministes dels convulsos i heroics primers anys de la transició espanyola.

No crec que siguin necessàries aquest tipus d’actuacions que, més que ajudar al president o al procés sobiranista, el que fan es donar ales als seus enemics donant-los un altaveu que, repeteixo, ni tenen ni es mereixen. No vull treure mèrit a la performance de Reagrupament (perquè és una foto i poca cosa més) però preferiria que l’artilleria dialèctica que han fet servir (“si hem d’entrar a la presó ho farem amb el màxim honor i satisfacció”) se la guardin per quan vinguin de veritat maldades. Ja veurem llavors quants valents té aquest país.

[Imatge: foto ACN; Vilaweb]

 

Una pastanaga per al 9-N

Amb la sala plena (l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili), ha tingut lloc aquest vespre a Tarragona la taula rodona “Aspectes jurídics de l’estat propi”, organitzat per Assemblea Nacional Catalana, Sobirania i Justícia i l’Òmnium Cultural. Alt nivell dels tres ponents, els professors de la URV Alfonso González i Jordi Jaria i el jutge Santiago Vidal, que han aconseguit fer amena una temàtica en principi tan feixuga i plúmbia com és la jurídica.

Alfonso González s’ha centrat en un tema de rabiosa actualitat, el debat de si un futur estat català continuaria a la Unió Europea, en quedaria fora o què. La resposta, la que ja està donant de fa temps el món del dret, tant rigorós com allunyat de les conveniències polítiques de cada estat o ideologia: no hi ha precedents de secessió d’una part d’un estat membre, tampoc Catalunya seria un estat “exterior” a la Unió Europea a l’hora de demanar l’ingrés, l’amenaça d’un veto de l’estat espanyol quedaria anul·lada en la pràctica pel poc pes específic que aquell té a les institucions i, per últim, hi ha vida fora de la Unió Europea.

El gruix de la intervenció de Jordi Jaria s’ha centrat en els aspectes constitucionals de l’anunciada consulta (distingint entre el fet de consultar i l’aplicació del seu resultat), les vies per poder fer-la i, ja en el torn de preguntes del públic, els mecanismes que té l’estat per impedir-la o per torpedinejar (encara més) el procés. Especialment interessant ha estat la seva tesi de que, fet i fet, als catalans no ens ha d’amoïnar una difícil però possible reforma constitucional: a nosaltres, perquè marxarem, i a ells (els espanyols) perquè continuaran amb el seu estat.

El més conegut dels tres ponents que han intervingut és, sens dubte, el jutge Santiago Vidal, verdadera estrella de la jornada, de verb fàcil i idees clares, promotor del recent manifest de 35 jutges a favor del dret a decidir. Ha dibuixat els grans trets, un punt idíl·lics, d’una futura justícia catalana, incrementant la dotació de magistrats (ara estem per sota d’Albània) i tallant de soca-rel l’escàndol de la lentitud dels processos amb mesures realment revolucionàries. Centrant-se en el procés sobiranista, ha assegurat amb rotunditat que el 9 de novembre el poble votarà. Potser serà la consulta de la pregunta bífida, potser seran unes eleccions plebiscitàries o, en un escenari més inquietant, podria ser que anéssim a votar una proposta que, en el darrer moment, ens formulés el govern central: en paraules de Vidal, una pastanaga, que seria una mena de concert econòmic enmascarat, acompanyat de blindatge de competències i derogació de la llei Wert, més o menys el que ja se’ns ha mig promès altres vegades.

Esperem que a aquesta pastanaga (jo en dic el mirallet de colors, com els que oferiren als indis quan el descobriment d’Amèrica) se li vegi suficientment el llautó perquè el nostre poble no mossegui l’esquer. Ells són capaços d’enganyar-nos de nou i nosaltres som capaços de tornar a ser enganyats, i llavors caldrà tornar a la primera casella del joc de l’oca. I això sí que no: cansa molt.

[Imatge: foto de l’autor]

‘Murallas…’

Dol en el món musical tarragoní. Ha mort Bernardo Ríos, intèrpret (que no autor) de la cançó “Murallas de Tarragona”, popularitzada molt més tard per Oriol Grau en un programa de televisió. El senyor Ríos era una mena de crooner local que s’assemblava a Josep Guardiola (el cantant vull dir) i que va ser el fundador de Món Camp, entitat dedicada a donar vida a la música “d’avui i de sempre”, per alguns carrinclona, per molts altres entranyable. La cançó més emblemàtica de Ríos (que, per cert, va estar a punt de participar al Festival de Benidorm) és del 1965 i una de les seves estrofes fa:

Murallas, murallas de Tarragona
cinturón de los romanos
testimonio que pregona
otros tiempos soberanos.

Potser aviat deixarà de pregonar res perquè la muralla s’està caient literalment a trossos, fins al punt que s’han hagut de fer treballs d’apuntalament en diferents trams del monument, els més recents a la Baixada del Roser. Els tècnics de l’Ajuntament, comentant la possibilitat de que es degradi encara més, han dit que “un monument que ha passat més de 2.000 anys de guerres és impredictible”. Ja tindria nassos que després d’aguantar segles i segles com un campió, ara la venerable construcció digués prou.

Esperem que, com les piràmides d’Egipte, aguantin 4.000 anys més i que ben aviat tornin a pregonar temps sobirans…

[Imatge: caràtula del disc; www.tarragona21.com]

Les glòries catalanes

Des que tinc ús de raó que sento a parlar de reformes a la plaça de les Glòries. Sempre sembla que o n’hagin fet, o les estiguin fent o que estiguin a punt de començar-les, però sempre tenen aquell aire de provisionalitat i d’estructura ineficient i sense estètica. En aquesta mena de pedra de Sísif en què s’ha convertit la urbanització d’una de les places més importants de Barcelona toca ara, per enèsima vegada, tornar a començar les obres. I quan hi ha obres importants als carrers de Barcelona ja sabem per on aniran els trets: vies tallades, canvis de sentit provisional, sensació de caos, conductors irritada i, per sobre de tot, àmplia cobertura mediàtica, i així ha estat.

Molta gent no sap que el nom complet de l’espai de què parlem és plaça de les Glòries Catalanes. Naturalment, les glòries a què fa referència són les medievals, avui arraconades, quan no oblidades, per episodis històrics més recents. Les vicisituds de la urbanització d’aquesta plaça tenen un cert paral·lelisme amb la història de Catalunya: mai acaba d’estar enllestida, mai se sent còmoda amb la seva estructura. Confiem que 2014 sigui un any crucial per ambdues realitats i, posats a demanar, que la plaça afegeixi una nova glòria per Catalunya, sens dubte la més esperada per tots.

[Imatge: aquest malson surrealista es va projectar el 1966 i, sortosament, no es va dur a terme; www.bdebarna.net]

L’ANC de Tarragona estrena local

L’Assemblea Nacional Catalana ha estrenat local al carrer Hernández Sanahuja de Tarragona. Es tracta d’un espai prou ampli, de dos nivells, que anteriorment havia acollit allò que se’n diu un “punt de servei” d’una companyia elèctrica.

L’acte inaugural, que va congregar una munió de gent, va tenir lloc divendres al vespre i consistí en un petit parlament del coordinador Albert Cortés, blocaire d’aquesta casa, seguit d’un variat i abundant pica-pica on no van faltar patates, canapès i olives arbequines, a més de les acreditades truites de la Rosa Maria, una de les més actives sòcies de l’entitat; el seu secret? All i julivert: com sona.

L’estrena del local va constituir tot un esdeveniment polític i social (els cursis en dirien event) i em va servir per retrobar-me moltes cares conegudes, de procedències diverses, després d’estar un temps mig retirat de la moguda sobiranista. La moguda d’un procés que entra en la seva fase més decisiva i apassionant i que necessitarà una empenta final, plena de determinació però també de tacte, tant de les formacions polítiques com de la societat civil involucrada. Allí estaré, d’una manera o altra.

Després de l’acte, un grup d’amics vam anar a sopar de tapes al Petit Tarraco, ben a prop, que també vessava de gent. Allí, enmig d’un xivarri considerable i entre patates braves, xipirons i pop a la gallega, vam arreglar el món; bé, el nostre món: Tarragona i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor]

Avui és Santa Eulàlia

“El dia 8 d’octubre [de 1451] la reina Maria, declarada fervent i singular devota de santa Eulàlia, volgué visitar la capella de la cripta i examinar ella mateixa l’estat de la relíquia. La reina anava acompanyada d’un nombrós seguici en el qual figurava l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea; el bisbe de Vic, Jaume Cardona, i molts cavallers i donzells, així com molts eclesiàstics i ciutadans de significació, enumerats en el document que ens transmet la notícia.

‘Diu aquesta informació que van obrir la tomba gran de pedra situada a la capella de sota l’altar major, i a l’interior van trobar una tomba petita de pedra marmòria de dos pams i mig de llargària per un pam d’alçada, en la coberta de la qual hi havia la següent inscripció:

Hic requiescit corpus beate Eularie, barchinonensis virginis et martiris Xti. et quod in vasculo isto fui positum anno Incarnacionis Domini Millesimo Tricentesimo Tricesimo Nono, sexto idus julii.

‘Fan constar que els ossos i les cendres del cos de la santa estaven embolcallats amb un drap d’or antic de diversos colors, esquinçat, i que aquests ossos i cendres foren besats i olorats per la reina, els prelats, els consellers i altres dels presents, i que novament foren recondits en la tomba.

‘El text fou redactat per Bartomeu Sallent, secretari reial i notari públic, per requeriment repetit dels assistents a l’acte.”

[Extret d’Agustí Duran i Sanpere: Barcelona i la seva història. L’art i la cultura. Curial. Barcelona, 1975]

[Imatge: sepulcre de la santa, a la catedral de Barcelona; www.sapiens.cat]

Llum, menys llum

Ja fa molts anys que Goethe, en el seu postrer dia de vida, va exclamar aquelles paraules que han passat a la història: “Llum, més llum!”. Si el famós pensador alemany estigués avui entre nosaltres, no sabem si repetiria la mateixa frase (que, dit sigui de passada, admet diverses interpretacions).

Ho dic perquè la llum (o millor dit, l’electricitat) s’ha posat impossible, com es deia abans quan algun producte alimentici s’encaria per causes diverses. La història del cost de l’electricitat a l’estat espanyol els darrers anys és un verdader despropòsit d’alces continuades i abusives, difícilment justificables. El procés de privatització i concentració de companyies ha tingut uns grans beneficiaris (els de sempre) i uns grans perdedors (també els de sempre).

La premsa d’avui ens informa del sobrecost pagat pels usuaris els darrers anys: 500 milions d’euros el 2010, 200 el 2011, 250 el 2012 i 210 el 2013, sobrecost degut a subhastes “opaques” establertes pel ministre Sebastián (socialista!). Les grans xifres de l’administració, però, poden no reflectir l’exorbitant encariment de l’energia elèctrica. He tingut la curiositat de comparar dues factures de casa meva, una del gener de 2004 i la darrera del gener de 2014, i en resulta un augment del 91,12 % amb deu anys de diferència, per un nombre similar de Kw consumits. 

El Ministeri d’Indústria ha reconegut finalment que el mercat elèctric és fictici (especulatiu, per ser exactes) i ha introduït reformes consistents en l’establiment d’un preu diari a partir del maig i en nous instruments de vigilància del mercat, que evitin que Morgan Stanley o Goldman Sachs fiquin el nas en un mercat que els hauria de ser aliè. La torna consistirà en que es pagarà molt més per la potència (preu fix) que pel consum (variable), al contrari del que passava fins ara. Dit d’una altra manera, desapareix un dels estímuls per estalviar energia, amb les repercussions que pot tenir. Comptat i debatut, si no podem incidir en el preu dels conceptes fixos (potència, distribució, primes a renovables, peatges insulars, impostos, etc.), per què hauríem de mirar prim a l’hora d’encendre o apagar un interruptor, sabent que és una mínima part de la factura? Potser aquest era el sentit de la frase de Goethe instants abans de deixar aquest món.

[Imatge: Wikipèdia]

 

No sé, sí contesto (teoria de l’amor)

En una versió lleugerament diferent de l’opció que s’ofereix a totes les enquestes, la infanta Cristina ha usat a la seva declaració davant el jutge a Palma la fórmula “no sé, sí contesto… per dir que no me’n recordo de res”. Cues de pansa necessita la noia, potser.

De tot l’enrenou de la imputació de Cristina de Borbó (potser seria més precís dir-ne el xou), el que més em segueix fascinant és això que en diuen “la teoria de l’amor”. Un dels seus advocats defensors (no el Txun-txén, l’altre) va venir a dir que com que estava tan i tan enamorada d’Iñaki, hi confiava cegament fins al punt de signar tot quan paper li posés al davant l’ex-jugador d’handbol, sense fer preguntes ni demanar aclariments. Potser el fet de treballar a la Caixa, entitat que com totes les entitats bancàries no es caracteritza precisament per respondre preguntes ni aclarir dubtes dels impositors, va fer que assumís acríticament el rol de client de l’entitat i signés alegrament com si es tractés d’unes preferents amb la lletra petita, petita.

La teoria de l’amor. La podríem incorporar al Codi penal (ara a l’espanyol, i al català, que també n’haurem de tenir, en un futur proper) com a nova eximent. De fet, és plausible l’explicació que ens dóna l’advocat. Té la seva lògica confiar plenament amb el que pugui fer o no el cònjugue a qui, figura, has d’estimar, però s’ha d’estar a les dures i a les madures. Si tan enamorada està del seu marit, la infanta també hauria d’assumir el cinquanta per cent de la condemna que li pugui correspondre a Urdangarin. No compartien societat i capital? No comparteixen ceguesa d’amor? Doncs que comparteixin també la trena. Encara enfortirà més la seva relació, crec jo.

[Imatge: foto EFE, www.324.cat]

Sospitosos a Sant Celoni

Acabo de llegir que una parella de guàrdies civils (dos números en l’argot del cos) s’han dedicat a identificar les cases de Sant Celoni d’on pengen estelades. Serà veritat? Costa de creure, però la font que ha donat origen a la notícia, una piulada d’un tuiter, l’acota amb un “increïble però cert”.

Si així és, tot sembla indicar que es tracta d’una nova acció, bastant maldestra, per intranquil·litzar la població quan no intimidar-la, i s’afegeix a altres mogudes com les maniobres militars per alguns llocs de concurrència pública, els vols d’avions militars a baixa altura o a l’increment de patrullatges dels cossos policials estatals. Vindria a confirmar-ho el fet de que els de la Benemérita de Sant Celoni han esperat a fer les seves “indagacions” al migdia d’un dissabte i en una concurreguda plaça major: ben ostensiblement, marcant territori, i potser sobreactuant. Ja me’ls imagino.

Siguin quines siguin les intencions últimes, és un fet que no té res d’original. El primer Onze de Setembre després de la mort del dictador algú de la policia va passar per on vivíem i va demanar a la portera informació sobre els veïns que havíem posat una senyera al balcó. Era el 1976: un any després un milió de catalans es manifestava pel Passeig de Gràcia de Barcelona i poc després s’aprobava l’Estatut. Ja no van tornar a passar més policies per casa.

[Imatge: www.barcelonamaca.com]

Sotxi sense discriminació

És possible celebrar uns Jocs Olímpics diguem-ne normals? Em refereixo, és clar, a que la cita esportiva de cada quatre anys (bé, de cada dos per ser exactes) sigui això, una cita esportiva i que les úniques notícies que generi siguin rècords, medalles, guanyadors i perdedors.

La resposta és no. Sembla que la utopia del baró de Coubertin no serà mai una realitat. Passen els anys, canvien els escenaris olímpics, però a la que s’acosta l’hora d’encendre la flama grega els informatius ja bullen de notícies relacionades amb boicots polítics, amenaces terroristes, protestes de minories de tot tipus, pressupostos exorbitants o corruptel·les diverses. I els Jocs de Sotxi, inaugurats aquest vespre, no sols no són una excepció en aquest sentit sinó que han aconseguit meritòriament concitar els cinc grups de problemes a què feia referència. Deixo de banda una sisena qüestió, el dòping, perquè hem d’entendre que es tracta, aquesta sí, d’una qüestió esportiva, i a Sotxi tampoc no faltarà aquest escàndol (per cert, ja ningú se’n recorda de l'”espanyol” Juanito…).

Les ciutats (i sobretot els països) organitzadors de Jocs Olímpics volen donar a l’esdeveniment esportiu una esplendor i una projecció internacionals fora mida (ja se sap, el prestigi, l’atracció del turisme, el posicionament de les ciutats, el desenvolupament econòmic de la regió…) i, en justa correspondència, tothom aprofita el fòrum esportiu per convertir-lo en un altaveu per donar a conèixer enfrontaments polítics, causes legítimes o il·legítimes, fer negocis nets o bruts…  

D’entre les moltes tacotes que desllueixen els Jocs d’hivern que avui han començat hi ha, com se sap, la política homòfoba del president Putin concretada en diverses lleis restrictives. Tampoc Sotxi serà aquests dies una ciutat gayfriendly precisament. Què fer? Google ha tingut la pensada de dedicar els seu noodle d’avui a la causa LGTB recordant la carta olímpica: “La pràctica de l’esport és un dret humà. Totes les persones han de tenir la possibilitat de practicar esport, sense discriminació de cap tipus i d’acord amb l’ideal olímpic, que exigeix comprensió mútua, solidaritat i un esperit d’amistat i de joc net”.

Sense discriminació de cap tipus: doncs això.

[Imatge: manifestació a Londres l’agost passat contra les lleis homòfobes de Putin; www.fagc.org]
 

Novetat al bloc

El bloc “Les aigües turbulentes” acaba de complir set anys de vida. Aviat arribarà als 1.500 apunts, publicats amb una considerable regularitat, que acumulen més de mig milió de visites. Les xifres comencen a fer goig. Coincidint amb l’aniversari, acaba d’aparèixer a la web d’autoedició Lulu el llibre Caça major, recull de la major part d’apunts de “Les aigües turbulentes” i del seu germà menor “Propera parada…”. Per tretze euros de no res, us podeu fer amb una curosa edició dels apunts publicats entre el setembre de 2012 i l’agost de 2013, classificats temàticament. El llibre s’afegeix a la col·lecció de reculls iniciada amb Patates i creïlles i continuada amb Cafè sol?, Ben distrets, Ja està bé la broma i Manca o passa.  Aquest blocaire, com sempre, té un deure de gratitud amb tots els seus visitants, lectors i comentaristes i avui no serà una excepció en aquest sentit.

Fabra, el seny desordenador de la llengua

Problemes informàtics han provocat la suspensió de la presentació oficial del Diccionari normatiu valencià que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha enllestit recentment. Ai, la tècnica… Ja és casualitat que els follets digitals (abans eren els de la impremta) boicotegin aquest esdeveniment.

Naturalment, darrere hi ha la mà de Fabra i adlàters, els pesos pesants (PP) del govern valencià, ofuscats perquè el tal diccionari ve a dir que les denominacions valencià i català són compatibles, i segons ells amb això no es compleix l’estatut i no es defensen les senyes d’identitat. Serafín Castellano, secretari general, encara ha anat més enllà i ha dit que amb aquella definició (d’àmbit lingüístic, no cal dir), l’Acadèmia perd la seva raó de ser. La raó de ser de l’Acadèmia és enfrontar territoris? És dividir llengües? És desnaturalitzar-les? És minoritzar-les?

El més xocant de l’assumpte és que, com s’ha recordat aquests dies, aquesta institució va néixer fruit d’un pacte entre els governs Pujol i Zaplana per posar fi, almenys en el terreny més acadèmic, a les llastimoses batalles lingüístiques atiades pels paterninos (encapçalats per aquell personatge de la taronja al Congrés): la solució de compromís va consistir en crear un òrgan on hi han coexistit personalitats de prestigi amb personatgets triats amb criteris polítics. Bé doncs, aquesta AVL, que tants recels va despertar en terres principatines, ara s’ha convertit a ulls de Fabra en un perillós artefacte “panca”.

Jo no sé si s’adonen del ridícul que fan amb aquestes declaracions i aquestes decisions. De veritat es pensen que perdran vots perquè en una entrada d’un diccionari s’afirmin obvietats plenament assumides per tothom? Perdran vots, naturalment i així ho esperem, però per altres motius. 

[Imatge: Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Vilaweb]

Amb una gràcia que no es pot aguantar

Han coincidit en el temps i en l’espai dos conspicus socialistes andalusos parlant de “lo nostro”. Em refereixo, és clar, a l’ex-president Felipe González i a l’actual presidenta d’Andalusia Susana Díaz. En el temps, en l’espai… i també en el missatge cap els catalans i el projecte polític que tenim endegat: amb bones paraules el primer i amb una gràcia que no es pot aguantar la segona, tots dos han dit que no.

Isidoro se les va tenir amb el president Mas en un interessantíssim cara a cara al programa Salvados. Valia la pena estar atent per veure si d’aquells llavis de farbalà que té en sortia algun intent d’apropament, un capteniment de comprensió o una formulació d’argument més o menys sòlid. Fracàs total. De tot el que va dir recordo l’obligació de sotmetre’s a las reglas de juego (però no han jugat prou amb nosaltres?), el terror (sic) que provoca en els dirigents europeus la possibilitat d’un estat català (i aquesta és l’Europa de les llibertats, de les regions i de no sé quantes coses més?) i el deplorable esment als 300.000 morts en els diferents conflictes balcànics (vol que contem quantes morts ha provocat el sobiranisme català?). La fixació de la legalitat (d’una certa legalitat, naturalment) i el recurs a la por, però cap idea convincent de perquè no es pot plantejar una consulta al poble català: una consulta i prou.

L’altra protagonista del cap de setmana ha estat Susana Díaz, estrella emergent del partit de la rosa. Té un aire, físicament parlant, a Carme Chacón, i no deu ser casualitat. Els missatges d’ambdues tampoc són molt diferents. La senyora Díaz ha vingut a Catalunya a donar suport al seu homòleg Pere Navarro, prou necessitat d’escalf exterior, vist el panorama tirant a gèlid que regna al seu partit, i en una mena de convenció (ara que estan de moda) ha deixat anar a la concurrència dues frases que resumeixen prou bé la manera de pensar d’aquella gent: “Que no ens separin, que no ens facin elegir” i “Què direm als catalans de pares que van venir de fora? que són fills d’estrangers?”. Sempre l’obsessió de la identitat, dels grups ètnics tancats, del ser i del no ser. Senyora Díaz, aquí ningú parla de separar la gent; senyora Dïaz, només és estranger qui se’n sent; senyora Díaz, aquí cap català renuncia a ser també andalús si així ho vol. Sembla mentida que segueixin amb els esquemes de fa trenta anys.

Tant González com Díaz, en un moment o altra de les seves intervencions públiques, han apel·lat al diàleg. Sí, és clar, mai no sobra, però després de tants intents d’establir-lo, arriba un moment que hem de tirar pel dret, encara que sigui amb el poc salero propi de la nostra terra.

[Imatge: ACN, www.elperiodico.cat]

Persianes avall

Cauen com a mosques. Em refereixo a les botigues tradicionals del centre de Barcelona. Faig una llista mental, sense consultar cap font: la sastreria Modelo, la joieria Bagués (El Regulador), la llibreria Catalònia (entre més llibreries), la jogueteria aquella anant cap a la Catedral… I aviat, si algú no hi posa remei, també el colmado Quílez.

El sagnant procés de desaparició del comerç històric s’ha incrementat els darrers anys amb la necessitat d’actualització, legalment permesa, dels lloguers dels locals, que encara són de renda antiga. Totes les botigues cauen per la mateixa raó i totes són substituïdes per negocis caracteritzats tant per la seva fortalesa econòmica com per la seva orientació cap el turista: hotels, grans cadenes de roba, franquícies de gelats o de menjar ràpid… Negocis que rutllen, però completament impersonals.

Més enllà de l’aspecte sentimental, que és una cosa molt subjectiva, el que és realment preocupant d’aquesta espècie de caiguda de fitxes de dòmino és que està literalment morint una Barcelona concreta, un paisatge, una memòria, un tipus de relacions humanes… que són, curiosament, els factors que singularitzen la ciutat i, per tant, la farien més atractiva, en teoria, als visitants. Perquè els turistes vénen a Barcelona, o així ho vull creure, a passejar per uns carrers, a contemplar uns monuments, a degustar una gastronomia o a “viure” una ciutat completament diferent de la de procedència. Si no, on està la gràcia?

I què hem de fer? Les diferents administracions públiques, tant geloses de les seves respectives competències quan els convé, poden fer més del que estan fent per frenar el degoteig de “persianes avall”. Ara sembla que el govern Trias comença a bellugar-se: diu que faran un cens de comerços històrics… Però encara no estava fet? Per l’amor de Déu!

[Imatge: www.onedayinbarcelona.com]