U, dos, tres, cuatro, cinc, sis, set, ocho…

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat cinc interlocutòries (quina paraula més lletja, dit sigui de passada) disposant que en altres tantes escoles una de cada quatre hores lectives es faci en la llengua dels veïns. Aquesta sí que és bona! Ara resulta que els tribunals fan la feina reservada al Departament d’Ensenyament. Per aquesta regla de tres, potser que els jutges i magistrats decideixin també els traçats de les carreteres, quan s’han de suministrar les vacunes de la grip o com s’ha de restaurar un quadre d’un museu.

Fora bromes. Nova clatellada, i quan menys ens l’esperàvem, al sistema d’immersió lingüística a l’escola catalana i un nou avís, per si no en teníem prou, de que van a per totes, sense distinció de territoris: com sigui, han de trossejar la llengua, l’han de foragitar lentament de l’escola, l’han d’emmudir a les ones, li han de canviar el nom…

La immersió lingüística és un sistema educatiu que ha gaudit sempre d’un ampli consens social i que ha estat reconegut com a modèlic fora de les nostres fronteres. Una o cinc famílies, per molt rebuscades raons que tinguin per desitjar que el seu nen o nena necessiti imperiosament que li ensenyin en castellà, no han de poder trastocar un sistema que implica directament centenars de mils de persones i indirectament tota la societat. Per molt que així ho disposin uns magistrats que saben tant de pedagogia com jo de física quàntica.

[Imatge: Vilaweb]

Si és negre no es veu

L’economia submergida, és a dir, els diners que van amunt i avall sense control del fisc, voreja ja el 25 % del PIB a Catalunya (el 24,6 per ser exactes). Aquest és el càlcul que fa Gestha, que agrupa els tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol. La dada és contundent i em temo que demà, a les vint-i-quatre hores de la seva publicació, restarà en l’oblit, ofegada en el maremàgnum d’impactes informatius que escupen les terminals contínuament. I el que és pitjor, una vegada llegida la notícia, creurem que no va amb nosaltres: el defraudor és aquell folrat de milions que té el poder suficient per “distreure” els seus ingressos sense que la totpoderosa lupa d’hisenda, tant eficaç amb el petit empresari o amb l’assalariat, vulgui o pugui fer res. Però també hi ha una altra manera de veure les coses. Quan parlem d’economia submergida i frau fiscal també parlem de negocis clandestins, de sous en negre, de reparacions sense factura, de mil i un tripijocs entre persones, de manera que és un càncer que afecta tota l’escala social.
 
Es diu que gràcies a aquestes petites trampes moltes economies domèstiques poden tirar endavant i evitar un esclat social que en pura lògica ja hagués esclatat si hem de fer cas a les xifres oficials d’atur i a les condicions laborals dels que sí poden treballar. És possible, però també dol aquesta enganyifa més o menys sabuda i percebuda al nostre entorn, aquest fer-se trampes al solitari: s’han de pagar impostos sí o no? Oi que sí? Doncs llavors o bé es fan cumplir les obligacions fiscals o bé es canvien. El que no pot ser és que els que compleixen tingui la sensació d’estar fent el préssec i els que no compleixen pateixin permanentment una invisible espasa de Dàmocles fiscal sobre els seus caps (espasa que no tenen alguns intocables, és clar). Ja no demano que Catalunya (o l’estat espanyol, tant fa) sigui com Alemanya o els països escandinaus. Només demano una mica de serietat per part dels afectats en el problema. És a dir, tothom.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

Desunits a Europa

Doncs per mi no és cap catàstrofe el fet de no aconseguir una candidatura unitària sobiranista per a les eleccions europees. Més d’una vegada i de dues, des d’aquest fòrum he exposat l’escepticisme que em provoquen aquestes propostes de “grans coalicions”, a base de sumar i afegir partits, programes, grups i persones, com si fos la pila del greix.

A banda del que pugui opinar jo, que ben poca transcendència té, el fet és que des de que es va apuntar la primera idea d’aprofitar les eleccions al Parlament d’Estrasburg (aquelles que, figura, no serveixen de gran cosa) per presentar una mega-coalició formada pels quatre grups a favor del dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) ja es va veure que els dos darrers segur que no els faria peça, i així ha estat. Quedaven les dues grans formacions, de fet tres partits, dos dels quals d’encaix complicat. Naturalment, l’acord tampoc fou possible.

Quan Junqueras va donar explicacions del perquè del fracàs, va fer una mica de trampa perquè va dir que calia que la candidatura fos el màxim de transversal: però quan ERC negociava amb CDC (i UDC), ja sabia que ICV i CUP mai no havien mogut un dit per ser-hi. O sigui que des del principi no ho va ser, de transversal. Per cert, mentre convergents i esquerrans feien veure que intentaven posar-se d’acord, els primers ja havien iniciat converses amb PNB i Coalició Canària i els segons no s’havien desdit d’una primigènia intenció de concórrer amb Bildu. Tot molt polit i elegant, com es pot comprovar.

Com bé va dir algú, junts o separats ens comptaran igual. Que cadascú vagi amb el seu vestit a mida i amb la seva manera de fer. Advoco, això sí, per pactar un únic punt sobre el sobiranisme a cada programa electoral i també la celebració d’un gran míting unitari, com ja s’ha proposat. I, posats a demanar, consensuar també una mena de fair play i no dir-se el nom del porc ni en els moments més intensos de la campanya electoral.

[Imatge: www.racocatala.cat]

No pareu, seguiu, seguiu…

Uf. Per un moment vaig pensar que de la convenció barcelonina del PP d’aquest cap de setmana (l’akelarre, com n’han dit alguns opinadors poc originals) en sortiria alguna idea interessant, alguna proposta atractiva, algun cant de sirena, ni que fos algun mirallet de coloraines, als quals els catalanets mitjans, com els indis precolombins, sucumbíssim, fotent enlaire tot el full de ruta laboriosament recorregut fins el moment.

Però no, fidels a la seva manera de ser (potser és una cosa genètica) i coherents amb una llarga trajectòria de sostenella e no enmendalla, de tancar-se en banda a tot, de no veure-hi més enllà d’un pam, les hosts del partit de la gavina ens han fet present (i a casa nostra!) de tota una panòplia de frases i d’actituds, que no d’arguments, que convenientment traduïts ens han vingut a dir: “Endavant amb el vostre projecte, catalans”. Com, si no, s’ha d’interpretar la figura al·legòrica dels matxets de la Cospedal (la de les indemnitzacions en diferit)? Com, si no, ens hem de prendre la insultant comparació de la Camacho entre el terrorisme d’ETA i el nostre sobiranisme democràtic? Què, si no, hem d’entendre quan Rajoy, aquell que ens presenten com dialogant, moderat, fins i tot tou, només té un no per cada proposta o demanda de la societat catalana?

Certament, i com analitza molt bé avui l’editorial de Vilaweb, el que es va dir dissabte a Barcelona també s’ha d’entendre en clau estatal perquè, amics meus, resulta que per un sector polític espanyol Rajoy i el partit que el vitoreja (“no pares, sigue, sigue” li cridaven) sí que són considerats dialogants, moderats i fins i tot tous. Tant ho són per a alguns que ja ha sorgit Vox, un nou partit encara més a la dreta que el PP, que ja és dir, al qual acaba d’afiliar-se el tenebrós Alejo Vidal-Quadras. Increïble!

[Imatge: anem germans cap a l’aplec…; foto Manolo García, www.ara.cat]

‘Agost’

La família Weston es reuneix amb motiu de l’enterrament del pare de família, aparentment per suïcidi. El punt culminant d’aquest retrobament és un dinar on afloren tots els resentiments i rancúnies covats durant anys, com si d’una telenovel·la es tractés.

Està basada en una obra teatral de Tracy Letts, fet que condiciona inevitablement el desenvolupament de la pel·lícula (molts diàlegs, escenes d’interior…), més coneguda per l’exitosa versió catalana protagonitzada per la gran Anna Lizarán. Qui fa el mateix paper al film també és gran: Meryl Streep, l’actriu que més entrades ha tingut en aquest bloc, sempre per parlar-ne bé. Aquí broda el personatge de la matriarca cancerosa i addicta als fàrmacs, angoixada i enfrontant-se amb tota la parentel·la, inclosa una minyona índia. El duel interpretatiu el té amb Julia Botox Roberts, amb qui comparteix candidatura als Oscar.

[Imatge: www.tv3.cat]

L’Institut d’Estudis Catalans a ja companhiá

Ni fach exprèssament. Parlava ièr de la presentacion a Tarragona de la Mòstra de Cinèma Occitan, amb dos actes celebrats ièr e uèi. Doncas plan, s’es produsit uèi una notícia importanta concernent aquela lenga sòr. Lo DOGC publica lo decrèt qu’autreja a l’Institut d’Estudis Aranesi lo caractèr d’academia e l’instituissi coma autoritat lingüistica de l’occitan. Dispausa tanben que la nòva academia establirà los critèris de la nòrma, basats en la Gramatica occitana de Loís Alibert e las Normes Ortografiques der aranés. Es una nòva mesura que contribuissi a la normalizacion e dignificacion d’una lenga que cossí coneissèm mai, aimam mai.

[Imatge: la casa deth senhor d’Arròs; www20.gencat.cat]

[A sota, traducció al català]

L’Institut d’Estudis Catalans ja té companyia

Ni fet expressament. Ahir parlava de la presentació a Tarragona de la Mostra de Cinema Occità, amb dos actes celebrats ahir i avui. Doncs bé, avui s’ha produït una notícia important referida a aquesta llengua germana. El DOGC publica el decret que atorga a l’Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia i l’institueix com autoritat lingüística de l’occità. Disposa també que la nova acadèmia establirà els criteris de la normativa, basats en la Gramatica occitana de Loís Alibert i les Normes ortografiques der aranés. És una nova mesura que contribueix a la normalització i dignificació d’una llengua que com més coneixem, més estimem.

Uèi e deman, cinèma occitan a Tarragona

Presentacion de la Mòstra de Cinèma Occitan a Tarragona. 22 e 23 de genièr. Marida de la Generalitat (C/Màger, 14), sieu del Departament de Cultura a Tarragona. Intrada liura.

Tarragona e Reus se somaràn a la Mòstra de Cinèma Occitan ongan 2014 a travèrs de la Direccion Generala de Politica Lingüistica, lo Centre de Normalizacion Lingüistica de Tarragona, la Bibliotèca Publica de Tarragona (a Tarragona) e lo Centre de Lectura de Reus (a Reus).

Los jorns 22 e 23 de genièr a las 20’00 h, coma anóncia de l’incorporacion de Tarragona e Reus al circuit de localitats qu’aculhiràn la Mòstra del 2014, se programa una seleccion de la Mòstra del 2013.

PROGRAMA

Dimècres 22 de genièr. Taula redonda, projeccion e charrada collòqui.
La taula redonda comptarà amb la participacion de Jordi Agràs, director dels Servicis Territoriales de Cultura a Tarragona, Xavier Filella, president del Centre de Lectura de Reus, Joanjo Ardanuy, coordinator de la Mòstra de Cinèma Occitan e Xavier Morala, responsabla d’questions occitanas a la Direccion Generala de Politica Lingüistica.
Se projectarà lo curtmetratge Patrimòni Occitan. La civilisation en héritage. Realizacion: : Altaïr/Mathias Leclerc. Durada: 26’.
E de contunh charrada place a la carga de l’occitanista Jaume Figueras e Trull, membre de l’Institut Catalan d’Estudis Occitans.

Dijòus 23 de genièr
Projeccion del documentari Lenga d’amor. Realizacion: Patric Lavaud. Durada: 51′.

Las desparièras edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan ofrisson una vision panoràmica de la lenga e la cultura occitana a travèrs de creacions audiovisualas e contribuisson a bastir una ret d’exibicion publica, a Catalonha e a Occitània, amb la collaboracion d’institucions e entrepresas catalanas e occitanas. La sièisena edicion de la Mòstra, lo passat 2013, arribèt a 19 localitats catalanas e occitanas e ofriguèt un mostrari de creacions fachas dempuèi sensibilitats e proposicions artisticas plan desparièras, que se veïculèron a travèrs d’un autentic ventalh de varietats lingüisticas: del gascon al vivaro-aupin, del lengadocian al lemosin o del provençal a l’alvernès. Totas son formes d’expression pròpria dels desparièrs territòris occitans e de las personas que las parlan.

Las anterioras edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan son estats organizadas per la Direccion Generala de Politica Lingüistica del Departament de Cultura. Ongan, un còp inaugurat la mòstra del 2014, que sòl èsser cap a mitjan de junh, Tarragona e Reus aculhiràn la siá itinerància.

[Dejós, traduccion al catalan; image: www.20gencat.cat]

Presentació de la Mòstra de Cinèma Occitan a Tarragona. 22 i 23 de gener

Casa de la Generalitat (C/Major, 14), seu del Departament de Cultura a Tarragona. Entrada lliure.

 

Tarragona i Reus se sumaran a la Mòstra de Cinèma Occitan aquest any 2014 a través de la Direcció General de Política Lingüística, el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, la Biblioteca Pública de Tarragona (a Tarragona) i el Centre de Lectura de Reus (a Reus).

Els dies 22 i 23 de gener a les 20’00 h, com a anunci de la incorporació de Tarragona i Reus al circuit de localitats que acolliran la Mòstra del 2014, es programa una selecció de la Mòstra del 2013.

PROGRAMA

Dimecres 22 de gener. Taula rodona, projecció i xerrada col·loqui
La taula rodona comptarà amb la participació de Jordi Agràs, director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona,  Xavier Filella, president del Centre de Lectura de Reus, Joanjo Ardanuy, coordinador de la Mòstra de Cinèma Occitan i Xavier Moral, responsable d’afers occitans a la Direcció General de Política Lingüística. 
Es projectarà el  curtmetratge Patrimòni Occitan. La civilisation en héritage. Realització: : Altaïr/Mathias Leclerc. Durada: 26’.
I a continuació xerrada col·loqui a càrrec de l’occitanista Jaume Figueras i Trull, membre de l’Institut Catalan d’Estudis Occitans.

Dijous 23 de gener
Projecció del documental Lenga d’amor. Realització: Patric Lavaud. Durada: 51′.

Les diferents edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan ofereixen una visió panoràmica de la llengua i la cultura occitanes a través de creacions audiovisuals i contribueixen a bastir una xarxa d’exhibició pública, a Catalunya i a Occitània, amb la col·laboració d’institucions i empreses catalanes i occitanes. La sisena edició de la Mòstra, el passat 2013, arribà a 19 localitats catalanes i occitanes i va oferir un mostrari de creacions fetes des de sensibilitats i propostes artístiques ben diferents, que es varen vehicular a través d’un autèntic ventall de varietats lingüístiques: del gascó al vivaro-alpí, del llenguadocià al llemosí o del provençal a l’alvernès. Totes són formes d’expressió pròpies dels diferents territoris occitans i de les persones que les parlen.

Les anteriors edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan han estat organitzades per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. Enguany, un cop inaugurada la mostra del 2014, que sol ser cap a mitjan de juny, Tarragona i Reus acolliran la seva itinerància.

Pobre Espriu

La veritat sigui dita: l’any Espriu, en commemoració del seu centenari, es va fer una mica pesat al final. La intenció era bona, popularitzar tant com es pogués la seva vida i obra, però la contínua presència de tants referents del poeta d’Arenys, per terra, mar i aire va provocar, crec jo, un efecte contrari al desitjat. És una llàstima perquè Espriu es mereix la més alta consideració sempre, estigui o no de moda (en el transcurs dels anys hem viscut les dues situacions) i es compleixin o no aniversaris rodons.

Com a cirereta de l’embafador pastís espriuà, ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia un monument a la seva memòria, a afegir als molts i desgraciats exemples de mal gust urbà de la ciutat comtal. No és exactament un monument, sinó una mena d’abeurador metàl·lic allargat, entaforat a terra i ideal perquè els noctàmbuls de cap de setmana que pul·lulen per la zona el facin servir d’urinari. Segons explica l’autor del despropòsit, Frederic Amat, el pretès monument és el motlle de l’obelisc que es troba més avall (el popular llapis del Cinc d’Oros). Ja.

Per què costa tant que a Barcelona s’erigeixin monuments diguem-ne normals o que no facin mal a la vista? El pedrot de Macià (a la imatge) o el bust desproporcionat de Cambó a la Via Laietana són dignes continuadors d’aquella caixa de metacrilat del passeig Picasso, el fregall de la Fundació Tàpies o el nonat mitjó d’ídem, per no parlar de la inclassificable instal·lació de la plaça dels Països Catalans. La llista és llarga.

Que no érem un país amant de la cultura? Que no havíem quedat que als catalans ens perdia l’estètica? Es veu que ja no. Permanyer, cal fer alguna cosa!

[Imatge: Wikipèdia]

Les primàries, un pegat?

M’agradaria comentar l’editorial d’avui de Vilaweb. Subscric plenament el nucli argumental, d’altra banda àmpliament assumit per l’opinió pública: els partits polítics (els nostres i els d’ells) són excessivament jeràrquics, dominats per les cúpules, amb poca participació de les bases i encara menys transparència, començant pels diners. Aquesta concepció dels partits com a grups rígids i tancats prové, com bé diu Vicent Partal, de l’època de la transició i de la necessitat de blindar les institucions polítiques i sindicals davant l’amenaça d’una involució.

Fins aquí d’acord. El que passa és que no comparteixo que es titlli de “pegat” el sistema de primàries per escollir des de baix (i en alguns casos des de fora dels respectius partits) els candidats a ocupar càrrecs públics. Pegat? Però no havíem quedat que els partits han de ser més participatius, oberts, democràtics i tota la pesca? Benvingudes siguin aquestes reformes en la bona direcció que, finalment, alguns partits comencen a assumir com a necessàries, de grat o per força. 

Segona observació: sembla que l’actual preparació de processos de primàries en determinats partits (que recordi, les del pobre PSC a Barcelona i les de Compromís i el PSOE valencians) siguin la gran novetat entre nosaltres. Vull reivindicar, com ja he fet alguna vegada des d’aquesta tribuna, el precedent de Solidaritat Catalana, que ja l’any 2010 va escollir de forma escrupolosament democràtica entre els seus militants els candidats i el seu ordre a les quatre llistes al Parlament de Catalunya, suplents inclosos. Ni la CUP, amb la seva parafernàlia assembleària, ha arribat mai tan lluny.

Per últim, hi ha un detall en l’editorial de Partal que m’ha fet una certa gràcia. Quan parla del règim que va succeir la dictadura evita escrupolosament la paraula democràcia substituint-la per un inquietant eufemisme (“allò que va venir després”). Allò que va venir després no era una democràcia? Vigilada, amb mancances, espanyola, de baixa qualitat, tot el que vulgueu, però era, i segueix sent, una democràcia.

[Imatge: primàries de SI a Vilafranca del Penedès; www.solidaritatcatalana.cat]

La lliçó de Burgos

Burgos ha estat notícia aquesta setmana per la raó més inesperada. Els aldarulls produïts durant diversos dies al barri de Gamonal (topònim que ha provocat deplorables jocs de paraules per part de la premsa ultra) han descol·locat l’opinió pública, que no para de preguntar-se com en una capital de província castellana (molt capital, molt de província i molt castellana, segons assegura el tòpic) passin coses que només passaven fins ara als centres urbans o barris perifèrics de les grans ciutats.

No conec al detall, naturalment, ni els precedents ni les circumstàncies que han rodejat la protesta veïnal, que sembla ser causada per l’elevat cost d’una obra urbana que, en principi, havia de beneficiar una població que, a la seva vegada, pateix les mancances socials i les retallades, com a tot arreu. 

El cas és que allí ha petat la cosa i ara han sorgit per totes bandes manifestacions més o menys espontànies en solidaritat amb Gamonal. Un barri que ningú no coneixia d’una ciutat perduda a la Meseta té ara els seus deu minuts de glòria informativa i d’atenció peninsular quan, com ja he dit, no coneixem amb exactitud perquè les coses han arribat a aquest extrem. Però és igual: una població castigada per la crisi i l’atur, revoltada contra unes costoses obres, projecte d’un ajuntament del PP, amb contenidors cremats i joves detinguts és massa llaminer per deixar de muntar les corresponents protestes a moltes altres ciutats, com si de franquícies es tractés.

Al final, l’alcalde ha fet marxa enrera i ha decidit paralitzar definitivament les obres de l’avinguda i del pàrquing. De tot plegat només m’interessa extreure una conclusió. Com que la protesta ha estat contundent i violenta, i ha transcendit l’àmbit regional, l’Ajuntament ha decidit rendir-se, cosa que no hagués fet si la contestació ciutadana hagués estat pacífica i democràtica. Pèssim missatge s’ha donant a la societat de cara a futures protestes, doncs.

[Imatge: www.publico.es]

Una visita incòmoda

Hi va haver un moment que el moviment secessionista d’Itàlia del Nord, de la denominada Padània, resultava atractiu per als sectors més sobiranistes del nostre país. Àngel Colom, per exemple, en parlava amb entusiasme: potser aquest suport incondicional de qui fou polèmic secretari general d’ERC i del PI ja ens hagués hagut de posar en alerta. Sí, la Lega Nord i la seva lluita per l’irredemptisme d’una regió d’inconcrets límits territorials i de vaporosos fonaments identitaris han resultat ser uns incòmodes parents llunyans de poc fiar. Però això fa vint anys no ho sabíem: al contrari, ens identificàvem plenament amb el seu discurs denunciant l’espoliació a què eren sotmeses les regions més riques i industrioses d’Itàlia de la qual es beneficiava la ineficaç burocràcia romana i les famílies mafioses del Mezzogiorno. Us sona?

Els anys han passat i aquella Lega Nord ha perdut el que podia tenir d’atractiu i innovador per degenerar en una formació capaç d’atreure el pitjor de la política, començant per un discurs xenòfob i racista que, si hem de creure les informacions de la premsa d’avui, encara és més virulent i desacomplexat que el que campa a la resta d’Europa, que ja és dir. Víctima especialment propiciatòria és la ministra d’Integració, Cécile Kyenge, congolesa de naixement (a la imatge), a qui la formació nord-italiana dedica contínuament paraules i accions especialment desagradables i injustes.

Bé doncs, el màxim representant institucional d’aquest partit (aliat de Berlusconi, Dios los cría y ellos se juntan), el president de la Llombardia Roberto Maroni és de visita oficial al nostre país. Amb bon criteri, l’administració catalana ha rebaixat tant com ha pogut el nivell protocolari de la visita i sembla que no es produirà la foto entre Artur Mas i Maroni, tant desitjada per alguns. Ben al contrari, la incòmoda presència d’aquest individu a casa nostra ha propiciat una allau de reaccions contràries, a nivell de xarxes socials, a la vegada que ha permès remarcar no les semblances de fa vint anys entre la neonata Padània i una Catalunya que començava a fer-se-li petit el vestit autonòmic, sinó les grans diferències entre el degradat particularisme nord-italià, excloent i anti-europeu, i el puixant sobiranisme català, integrador, il·lusionat i ferm candidat a seguir formant part de la família continental, malgrat els entrebancs ponentins.

[Imatge: Reuters; www.ara.cat]

Les piruetes del PSC

El PSC continua perdent llençols a cada bugada. O dit d’una altra manera, cada vegada que el país fa una petita passa institucional endavant, nacionalment parlant, algun dels seus representants més qualificats veu la llum i s’uneix al corrent majoritari, partidari de deixar que les urnes parlin. Com se sap, la sol·licitud de traspàs de la competència per fer un referèndum, aprovada avui al Parlament, li ha costat a l’aparell del partit socialista fins a sis baixes: un diputat dimitit, tres diputats que han triat ser fidels… al programa electoral socialista!, i dues destacades militants més que han deixat l’executiva.

Han actuat correctament Geli, Elena i Ventura discrepant de la consigna de vot? Jo crec que sí. Almenys en aquesta ocasió. Sempre he estat crític amb la figura del diputat-robot apretant el botó corresponent a la consigna que imposa el portaveu aixecant els dits. És evident que els diputats han de votar en coherència amb la ideologia i el programa del partit que els ha col·locat a les llistes electorals (i els hi ha muntat tota una campanya electoral per donar-los suport, per cert), però és que en el cas que avui ens ocupa el trio de diputats díscols s’han limitat a ser coherents amb el que es va comprometre el PSC (fer totes les passes possibles per permetre l’exercici del dret a decidir) i com que, a més, el que han votat ens satisfà als que estem a aquesta banda de la ratlla, avui són els herois de la jornada.

Potser no cal anar tan lluny, però benvinguts aquests tres vots, ni que sigui per compensar l’aparentment inexplicable posició de la CUP que, aventuro, és de consum intern de les bases de la formació, potser incòmodes en aparèixer massa a prop de segons qui. No cal donar-li més importància, però.

Tornem als nostres amics socialistes. Les piruetes de tot ordre a què s’han entregat els darrers dies la majoria de diputats del PSC, que han culminat en el famós dinar del 7 Portes (que si renuncio, que si ja veurem què voto, que si m’ho penso, que vull abstenir-me però no puc, que votaria que sí però a sus órdenes mi sargento, etc.), les piruetes deia, han de servir perquè una de les primeres tasques del nou estat català sigui l’aprovació d’una llei electoral que eviti aquest espectacle de diputats amb dubtes existencials. A la Gran Bretanya, i posem per enèsima vagada l’exemple britànic, aquestes coses no passarien.

[Imatge: Vilaweb]

Ja en fa setanta-cinc

Avui fa setanta-cinc anys exactes de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona i, amb ella, el final de la Guerra d’Espanya a la ciutat. Com passa el temps: sembla que va ser ahir que en va fer setanta, aniversari que vaig reflectir en aquest apunt i en aquest altre. En aquella ocasió ja es van organitzar diversos actes per recordar l’infaust dia i les circumstàncies que el van rodejar. Aquesta vegada, com que el número és més rodó, el programa d’activitats és encara més complert i interessant. Vegeu-lo més avall.

El 15 de gener de 1939 començava per a la ciutat un dels períodes més foscos, més tristos, de la seva història. No va ser gaire diferent que el d’altres poblacions catalanes: repressions de tota mena, penúries econòmiques…, només que Tarragona es disposava a més a fer valer a fons aquell tòpic (que no ho és) de ciutat de militars, capellans i funcionaris, que tanta petja ha deixat en la seva història més recent. La pregunta és si avui 15 de gener de 2014, setanta-cinc anys després d’aquelles infames imatges de tropes desfilant pel Passeig de les Palmeres (foto), Tarragona ha fet net del tot. Em temo que no.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

[Més avall, programa d’actes “75 anys del final de la Guerra Civil a Tarragona”]

Dimecres 15 de gener, 19 hores

Torre del Pretori, Plaça del Rei

Inauguració de l’exposició “Memòria

democràtica a Tarragona. Un passat per

no oblidar”.

Associació de Víctimes de la Repressió

Franquista de Tarragona i Museu d’Història

de Tarragona

 

Dijous 16 de gener, 19 hOres

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Conferència “Els darrer sis mesos de la

Guerra Civil a Tarragona” a càrrec de

Jordi Piqué, director de l’Arxiu Històric de la

Ciutat de Tarragona.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Divendres 17 de gener, 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “A sangre y

fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución

en la Ciudad del Paraíso” i col·loqui amb

l’historiador Josep Sànchez Cervelló.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Dissabte 18 de gener, 11 hores

Porta principal del Cementiri de

Tarragona

Visita guiada als espais de la repressió

franquista a Tarragona.

Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem

Oliver

 

Dilluns 20 de gener, 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “Joan Peiró i la

justícia de Franco”, dirigida per Xavier

Montanyà, i col·loqui amb l’historiador Emili

Cortavitarte.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Dimarts 21 de gener, 19 hores

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Presentació del llibre “Atac i defensa de la

rereguarda. Els bombardejos franquistes

a les comarques de Tarragona i Terres

de l’Ebre 1936-1939”, de Ramon Arnabat

i David Íñiguez, a càrrec de Manel Güell,

historiador i arxiver.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Dimecres 22 de gener, 19 hores

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Conferència “La repressió franquista a

Tarragona”, a càrrec de F. Xavier Tolosana,

historiador.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Dijous 23 de gener, 19 hores

Sala de Graus. Campus Catalunya. URV

Taula rodona “Des de la formació del

franquisme a la seva decrepitud”, amb la

participació dels professors Coral Cuadrada

Majò, Alberto Reig Tàpia i Josep Sánchez

Cervelló.

URV i Ateneu Republicà de Tarragona

 

A les 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “El maquis a

Catalunya”, dirigida per Jaume Serra.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Divendres 24 de gener, 23 hores

Capsa de Música, M1, Espai Tabacalera,

Av. Vidal i Barraquer, s/n

“Taverna Republicana”, concert de

música en viu amb interpretació de

cançons de l’època.

Associació de Músics de Tarragona

 

Dijous 30 de gener, 19 hores

Arxiu del Port de Tarragona, carrer

Anselm Clavé, 2

Inauguració de l’exposició Bombes,

presons flotants i repressió al Port de

Tarragona (1936 -1939), oberta fins el 28

de març de 2014

i conferència Bombes sobre el port de

Tarragona a càrrec del Ramon Arnabat i

David Íñiguez.

Arxiu del Port de Tarragona

Signar i votar

Nova fita, i no menor, de la societat civil en el procés sobiranista. Entre ahir i avui l’Assemblea Nacional Catalana ha distribuït 700 taules per tot el país i ha mobilitzat 3.000 voluntaris (aviat és dit) per donar un impuls, sens dubte el més important, a la seva campanya “Signa un vot per la independència”, que ja fa algunes setmanes que roda.

Confesso dues coses. La primera, no m’he involucrat activament en la iniciativa, de manera que la meva única participació ha consistit en signar el corresponent full, prèvia exhibició del meu DNI espanyol (que per cert em caduca el juliol: l’hauré de renovar o no farà falta?), i dipositar-lo a l’urna, sota l’atenta mirada del meu veí de barri i de bloc Albert Cortès, encarregat de la mesa situada al barri tarragoní del Serrallo, avui particularment concorregut, lluminós i festiu.

Segona cosa que confesso, que potser explica la primera. Fins avui no entenia molt bé en què consistia exactament la iniciativa, si en signar o bé en votar. El tríptic que es lliura a cada participant ho aclareix perfectament. És una signatura en exercici del dret de petició per demanar al Parlament la celebració de la consulta i, si aquesta no fos possible per culpa dels ponentins, la mateixa butlleta signada es transformarà en un vot expressament a favor de la independència i una mena de mandat als parlamentaris perquè proclamin la Declaració Unilateral d’Independència.

Les notícies a aquesta hora parlen d’èxit de la moguda. No en tenia el més mínim dubte. La societat segueix marcant el camí: tarannà cívic, ús de totes les vies democràtiques i legals al nostre abast i suau pressió a institucions i partits polítics perquè no s’encantin massa. Ja falta menys.

[Imatge: parada situada a la Rambla Nova de Tarragona; www.tarragona21.com]

Deu anys sense Poetes

Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.

[L’exposició Recordant Poetes restarà oberta fins el 19 de gener al Tinglado 1 del Port de Tarragona; imatge extreta del grup de Facebook creat per a l’ocasió]

Mor Castellet

Un record per a Josep Maria Castellet (1926-2014), escriptor i crític literari. A destacar tres aspectes de la seva intensa activitat: ànima d’Edicions 62, fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i inspirador d’aquell frustrat Pacte Cultural del conseller Rigol.

[Imatge: lletra.uoc.edu]

Les línies vermelles (la justícia dóna la raó a Marina Geli)

Bones notícies. El periodista (per anomanar-lo d’alguna manera) Eduardo García Serrano ha estat condemnat pels greus insults proferits contra l’ex-consellera Marina Geli en un programa d’Intereconomía a indemnitzar-la amb 18.000 euros i al pagament d’una multa de 3.240 euros. Quan van ocórrer els fets, aquest blocaire, escandalitzat, va tenir un rampell i va decidir crear un grup a Facebook defensant la política socialista. Passat el temps tots els que ens vam adherir a aquella modestíssima iniciativa podem sentir-nos satisfets de que la justícia, com a mínim en aquest cas, ha fet honor al seu nom i ha dictaminat el que des del principi el sentit comú ens deia: que hi ha unes línies vermelles que no es poden traspassar i que la legítima llibertat d’expressió en cap cas ha de servir per faltar el respecte d’una manera tan barroera com ho va fer el tal Serrano. Que aquesta sentència sigui un recordatori als molts mitjans de comunicació passats de rosca del que es pot dir i del que no.

[Imatge: foto A.G.Gil-García / Agències; www.publico.es]

És la guerra!

El trist accident que fa un any just va ocasionar la mort d’un nen a Màlaga quan una carrossa reial el va atropellar mentre intentava collir caramels ha ocasionat un increment de les mesures de seguretat en les cavalcades que, en poques hores, desfilaran pels carrers de ciutats i pobles per a il.lusió d’infants i distracció d’adults. Les mesures han consistit en instal·lar als baixos de les carrosses una mena de faldons rígids que impedeixen que ningú es fiqui sota les rodes per distracció. 

Resulta que la gent, grans i petits, es llencen histèricament, com a posseïts, a la cerca i captura dels caramels que amb inusitada violència llancen els patges reials contra les multituds. I aquí rau el problema: a sant de què aquest costum de llançar caramels? L’objectiu darrer d’una cavalcada és aconseguir-ne el màxim possible i endur-se’ls a casa com un trofeu? Oi que no? 

No fa massa anys vaig llegir una opinió sobre les desfilades de cada 5 de gener amb la qual coincideixo al cent per cent: antigament les cavalcades eren silencioses i solemnes, amb un punt de misteri, i els reis d’Orient saludaven majestuosament (és clar!) les multituds que se’ls miraven amb una barreja de reverència, temor i il.lusió. Ara no: hem convertit les cavalcades de reis en un Carnaval vulgar a més no poder, presidit pels crits, el soroll, una certa sensació de disbauxa i descontrol i, el que dèiem, protagonitzat per uns patges asseguts en sacs de caramels (no menteixo: és així realment) llançant-los sobre l’embogida multitud com si fossin projectils d’una guerra no del tot pacífica.

En fi, com a notícia positiva, cal recordar que enguany la cavalcada reial de Tarragona fa cent anys. Esperem que aquest aniversari i el, segons alguns, inici de sortida de la crisi econòmica, facin que ses majestats siguin generosos amb els nostres conciutadans, que han sigut bones persones amb escreix.

[Imatge: una de les carrosses reials de Tarragona; www.tarragona21.cat]

Estimada cancellera, dos punts

Que en el nostre camí cap a la llibertat s’està duent una decisiva batalla en el terreny diplomàtic, singularment l’europeu, no és cap secret. Les dues darreres mostres en aquest àmbit, una per cada bàndol, són les cartes del president Mas a dirigents de tot el món explicant-los el procés i sol·licitant-los suport, per una banda, i per l’altra banda el dossier de dues-centes pàgines del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol adoctrinant sobre la mateixa qüestió ambaixadors i funcionaris.

Del memoràndum del senyor Margallo no se’n pot dir gran cosa, atès que ni tan sols coneixem el seu contingut amb detall, i en tot cas no deixa de ser un argumentari de mitges veritats o mentides senceres prou conegudes o, com a mínim, presumibles. El que és més important de l’existència i sortida a la llum d’aquest fato és la constatació, una vegada més, que l’estat del qual depenem està realment preocupat pel que està passant aquí i que mou febrilment les peces allí on l’escaquer és més important: el camp internacional. Que el procés sobiranista català, etiquetat retòricament per cancelleries de tot el món com “un afer intern d’Espanya”, doni tanta feinada al Ministeri d’Afers Estrangers espanyol no deixa de ser un deliciós contrasentit.

Des d’aquesta banda de la trinxera, en canvi, per res és un contrasentit que el nostre president s’adreci als que, potser més d’hora que tard, seran els seus col·legues en els fòrums internacionals. La iniciativa d’enviar-los una curta missiva, correcta i plena de sentit comú, ha estat aplaudida fins i tot (Laus Deo!) pels cupaires de la samarreta i és una acció més en la bona direcció d’anar teixint complicitats on més falta ens faran quan Madrid respongui amb alguna cosa més que amb els dossiers de Margallo o les plúmbies declaracions del gallec del plasma. 

L’espanyolisme de tots colors ja s’ha apressat a desmuntar la iniciativa, llevant-li tota transcendència i dient que no té importància, que ningú no llegirà les cartes i que ni tant sols es contestaran. Doncs llegint l’editorial d’El Mundo d’avui, demanant poc menys que la cadena perpètua per Mas, ningú no ho diria.

[Imatge: el ministre García-Margallo, pensant; foto EFE-Emilio Naranjo, www.publico.es]