Bon any nou 2014

Un any decisiu està a punt d’iniciar-se. En farà tres-cents de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. En farà cent de la Mancomunitat, el primer, modest i fallit intent de recuperar-les. I serà l’any de l’inici del seu retorn definitiu. Si les coses es fan bé, i s’estan fent bé, desitjar-se un bon 2014 serà molt més que una simple i retòrica fórmula: serà una profecia.

[Imatge: Ajuntament de Reus; foto cedida pel bloc “Té la mà Maria”, tictac-rellotges.blogspot.com.es]

Inesperats arguments contra la independència

La discussió (civilitzada) a nivell quotidià de l’anomenat procés sobiranista provoca ser coneixedor, de tant en tant, d’inesperats arguments de l’altra part que permeten, al seu torn, endevinar el nivell d’informació que rep la gent per arribar-hi.

Dic això pel que em va passar l’altre dia, que no té més importància de la que cadascú li vulgui donar. La interlocutora a qui m’acabaven de presentar és complexa identitàriament: de família canària, nascuda accidentalment a Barcelona (on hi té uns parents), actualment viu a Madrid. Al saber que jo era català, li va faltar temps per introduir “el tema”. Més o menys el diàleg va anar així:

– (ella) ¿Y tú crees que Catalunya será independiente?
– (jo) Bueno, yo creo que sí, ya veremos…
– (ella) Yo estoy en contra porque, claro, soy española y como que nací en Barcelona, dejaría de ser española, y eso sí que no
– (jo) No tiene nada que ver, tu eres y seguirás siendo lo que te dé la gana, son dos cosas distintas…

Heus aquí el gran drama d’alguns. Una persona que ni viu a casa nostra, ni votarà a la consulta ni li afectarà la nostra independència està sincerament preocupada per tot el procés, com a conclusió d’un peculiar silogisme.

Durant molts anys es va intentar allò de la pedagogia a l’Estat des de Catalunya. Em pregunto si no és ara quan més falta fa. Sí, però, de quina manera?

Ja és Nadal (i 5: iguals, però diferents)

Algú s’ha preguntat mai per què Sant Esteve és festa al Principat (i també a les Illes, crec) i no a altres zones peninsulars? Llegeixo que és un tret distintiu que ens ve de l’època carolíngia, quan una part important del nostre país depenia d’Aquisgrà i la major part de la Península, de la Còrdova musulmana: efectivament, nosaltres allarguem la festa l’endemà de les tres diades més assenyalades del calendari cristià, Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. No som millors ni pitjors, però som diferents també en això. Mengem canelons (que són les sobres del rostit de Nadal: aquí tot s’aprofita) i sentim el Concert de Sant Esteve, ja centenari, com aixeca una senyera pel damunt dels nostres cants. Senyes d’identitat, ni millors ni pitjors, però nostres.

[Pessebre de la tintoreria Hispano-belga, de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (4: qui odia aquestes festes?)

Ahir parlàvem del tió, aquella figura nadalenca nostrada que caga llaminadures, o el que convingui, i fa uns dies va ser motiu de polèmica la Moreneta en forma de caganer; no estarà pas de més, doncs, fer-se ressò d’un vídeo caçat avui a la xarxa, on si no, amb una cançó de títol tan explícit com “Me cago en la puta Navidad”. Es l’obra d’un mindundi que es dedica a enumerar tot el que no li agrada d’aquestes festes. I la llista és llarga, des del discurs del rei, ple d’orgull i satisfacció, fins els tediosos sopars d’empresa, passant per l'”espumillón” o pels “alfajores”, que tinc entès que és com una galeta cosina germana del “polvorón”. No m’agrada massa la manera que té aquest senyor de tractar tantes coses diferents del Nadal, però cal convenir en què les festes, totes elles, presentades així com un bloc, són una indigesta, estressant i fatigosa perspectiva uns dies abans de que comencin, però després, una vegada ficats de ple en la voràgine de llumetes, felicitacions (sinceres o no), menjars i begudes sense control o regals il.lusionants o inesperats, un canvia la perspectiva de les coses i pensa que és una sort fruir de tot el que rodeja el que els descreguts denominen “solstici d’hivern”. En el fons, sóc un sentimental.

[Pessebre de la farmàcia Fullana de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (2: el tió també?)

Un article de Marta Rojals avui parla del tió, aquesta figura tradicional del Nadal que sembla que a l’autora no li faci gaire el pes. Un servidor és barceloní, nascut al barri menys rural de la ciutat (l’Eixample), i fins que no vaig anar a viure a Tarragona no vaig tenir cap coneixement d’aquest element del folklore català, de manera que sempre l’he trobat una mica sobrevingut. Tot i això, no estic d’acord amb el posicionament de Rojals. Sempre se’ns ha dit que el Pare Noël era massa estranger (pitjor encara, ianqui: horror); els reis d’Orient tenen un no sé què de massa espanyol; i ara resulta que el tió, que sí que és veritablement nostre, fomenta la violència, és absurd i no sé quantes coses més. Francament, ja tardava aquest Nadal a llegir alguna invectiva contra una tradició. En nom del consum, de la correcció política, del laïcisme o de la globalització, ens hem anat carregant els pessebres tradicionals, els llums dels carrers, les bromes dels Innocents i mil coses més. Potser que anem pensant en desar-ho tot a l’armari dels bonics records de l’antigor, agafar el “portante” i anar-se’n a esquiar, activitat a la qual es dedica ja no poca gent ens aquests dies de, figura, recolliment familiar.

[Pessebre de la botiga de decoració Montse i Miquel, de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (1: aquella loteria)

Us ha tocat res de la loteria? De l’espanyola, em refereixo. De la poca que jugava, jo he aconseguit cobrir despeses. Circumstàncies de tots conegudes fan que aquesta Rifa hagi deixat de tenir l’interès que havia tingut entre nosaltres. Sí, la loteria espanyola (potser seria més exacte dir-ne madrilenya) havia adquirit carta de naturalesa en la nostra societat. Il.lusionadament compràvem els dècims, a Can Valdés a poder ser, i quanta butlleta de participació ens oferia l’amic, el company de feina o la botiga de la cantonada: el col.legi del nen, l’associacio de diabètics, la colla gegantera… A tothom pagàvem la participació i el “donatiu” a l’entitat, que no recuperàvem si ens tornaven els diners. El desfici per la loteria va arribar el seu zènit quan entitats tan hispanòfiles com Esquerra, Reagrupament o Solidaritat jugaven i compartien els seus números recordant-nos enginyosment que ens podien tornar una part del que Madrid ens robava (perdó: del que ens segueix robant), sense parar esment que la Rifa no és altra cosa que una mena d’impost amable de l’estat. Aquest any, els nens de San Ildefonso, un pèl irritants i repipis, han cedit protagonisme a la nostra Grossa, aquesta senyora ídem, de presència confiada i simpàtica, que tant serveix per donar “saques”d’honor com per deixar-se afalagar per Mas-Colell. Que aquesta simpatia i aquesta confiança que transmeten, almenys a mi, la Grossa de Nadal, presideixin aquestes festes i l’any que s’acosta.

[Pessebre de la llibreria Adserà, de Tarragona; foto de l’autor]

Alça la bandera en senyal de llibertat

No vull deixar passar l’ocasió sense recordar que avui s’escauen els cent anys de la publicació dels primers mots encreuats a la premsa. Els “crucigrames”, com els anomena molta gent, han sigut i son un dels mes enginyosos passatemps que ens ofereixen els diaris, mes que els jeroglifics i les “7 diferencies” i no diguem els absurds horòscops. En soc un gran afeccionat i em ve de família: el meu pare no començava el diari per la darrera plana, com fa molt gent, sinó pels mots encreuats. Els mes antics que recordo eren en castellà, els feia l’Ocón de Oro i gràcies a ell vam saber que els platers tenen una enclusa anomenada “tas”. Que Moisès tenia un germà de nom “Aarón” si que ho sabíem per la història sagrada. Després es van fer presents a les nostres vides el gran mestre Tísner (endemoniats mots els de “Serra d’Or”) i el Màrius Serra, amb les seves rebuscades definicions, que obliguen a fer treballar el magí, autèntica raó de ser de qualsevol passatemps amb cara i ulls. No vull deixar d’esmentar també el Fortuny, de “La Vanguardia”, amb definicions que comprenen diversos mots, a vegades en vertical i horitzontal alhora, o escrits a l’inrevés (a l’estil àrab, com ell diu). Llarga vida als mots encreuats, als quadrets negres i al repte quotidià a la nostra cultura general! (el títol de l’apunt correspon a la definició mes popular ideada per Tísner; quatre lletres: algú no en sap la solució?).

[Imatge: crucigramaexpres.blogspot.com.es]

Els llaços, només als regals

El govern balear, com que no té cap més problema per abordar i intentar resoldre, ha impulsat una llei prohibint tota mena de símbols en edificis públics. Per exemple, llaços amb la senyera (la bandera de les Illes!) a les escoles. Els que sempre ens vénen amb el romanço que les qüestions identitàries o simbòliques “no interessen la gent” ara perden temps i diners per prohibir una cosa que resulta que sí interessa la gent: la defensa d’una escola de qualitat i en la llengua del país, tot simbolitzant-la amb llaços quadribarrats a les façanes de cada centre.

Mallorquins, menorquins, pitiüsencs, ànims! Només queden disset mesos per a les properes eleccions!

[Imatge: www.jovesllengua.cat]

Truquen

Són les set de la tarda. Sona el telèfon fix.

– [Riiiiing!]
– digui?
¿es usted Jordi Cas…del…?
– ui, si no sap pronunciar el meu cognom, anem molt malament
– [tut-tut-tut…]

Potser era de la companyia elèctrica per oferir-me algun servei que hauria de pagar un 11 % més car l’any que ve, però com que ell mateix ha penjat (gol en pròpia porta), mai no ho sabré.

L’Hemeroteca de Tarragona, salvada

Una bona notícia, sense que serveixi de precedent. L’Hemeroteca de Tarragona, amenaçada de tancament, acomiadaments inclosos, s’ha salvat en temps de descompte. La institució, depenent de la Fundació Catalunya-La Pedrera, té un dels fons més complets de Catalunya i de l’estat espanyol, amb un catàleg de publicacions que es remonta al 1711, d’obligada consulta per a estudiosos i interessats en la història de la ciutat, però això no semblava un obstacle a la Fundació per fer cau i net i tancar l’hemeroteca, amb el perill de dispersió dels seus fons. Els costos de manteniment, com sempre, eren la causa d’aquesta decisió. Un final que hagués estat, dit sigui de passada, com el de molts altres serveis de les obres socials de les caixes, Déu les hagi perdonat. Però en el darrer moment, la mobilització de l’alcalde, les forces vives, els partits i la societat civil, a través dels molts mecanismes de què disposa per fer sentir la seva veu, han lograt que pervisqui un servei tan important com el de fer conèixer als ciutadans un valuós patrimoni històric i facilitar-los l’accés.

[Imatge: www.tarragona21.com]

Adéu a dos actors

Adéu a dues figures del cinema, que per cert s’assemblaven com un ou a una castanya. Adéu a Peter O’Toole, els ulls blaus més impactants de la gran pantalla al so d’una banda sonora inconfusible. Adéu a Joan Fontaine i la seva rebeca, suportant l’assetjament de la senyora Danvers.

[Imatge: Wikipedia]

La consulta (meditacions de matinada)

Quan un no pot dormir i es regira inquiet al llit a les tantes de la nit, un pot fer dues coses: llevar-se per veure la tele o agafar la tauleta (no m’agrada la paraula pissarreta) i anotar al seu bloc les idees que se li han anat acudint mentre no aconseguia aclucar els ulls.

Com que la idea de fer zàping i saltar d’una endevinadora de cartes a un producte miraculós (amb el preu que apareix en pantalla) no em feia especialment feliç, em quedo amb la segona opció, i és que l’acord de quatre formacions catalanes (les “dels nostres”, que en dic jo) per una data i una pregunta per a la consulta sobre el futur de Catalunya és massa important per no dedicar-hi alguna cosa més que l’endevinalla de l’altre dia (per cert, la solució era “sisi”, per si algú no ho havia captat.

1) Continuo meravellat, quaranta-vuit hores després, que quatre partits diferents (en realitat són set, vuit si, en un atac pietós, hi afegim Reagrupament) pactessin en un pim-pam el text d’una pregunta complicadament senzilla. És clar que hi havia molta feina prèvia (molt encaje de bolillos com diuen els nostres veïns de l’oest), però em sorprèn que un tema que se’ns havia presentat als simples mortals tan i tan complicat de resoldre, hagi acabat essent tan senzill. Potser perquè sí que ho era, de senzill, però a mes d’un, a molts de fet, no els convenia que ho fos.

2) Mana el Twitter i la seva instantaneïtat: no passaven gaires minuts de l’anunci de la gran notícia i per la xarxa el Quim Monzó ja estava demanant (segurament de manera irònica, però molts no ho van entendre així) una aplicació informàtica que comptés els dies i les hores que falten per anar a les urnes. Una autèntica xorrada, com als Jocs Olímpics, però que té el seu públic. Bé, doncs poques hores després ja teníem la corresponent app, o com es digui, del rellotge de sorra versió digital.

3) Reaccions i posicionaments a l’anunci formal de la consulta, les que vulgueu i més. No ens les acabarem pas. El diari El Punt-Avui feia una apressada roda de preguntes a cent personatges de la nostra vida col.lectiva. Molts contestaven de bon grat i apostaven, també de forma majoritària, per un doble sí a la consulta, però em va cridar l’atenció l’espès silenci que observaven els representants de tres importants col.lectius: els grans sindicats, les universitats i les cambres de comerç. Vull creure que els líders, rectors i presidents, respectivament, no es volen pronunciar sense parlar-ho abans amb les seves corporacions. Perquè, no ens enganyem, son això: corporacions.

4) A l’enquesta del diari no hi havia cap eclesiàstic. És curiós, i hauria estat interessant saber l’opinió d’algun representant de la crosta, sobretot havent llegit l’endemà la sorprenent, increïble diria jo, declaració de la conferència episcopal espanyola. “La consulta és inmoral”, ja sabeu. Em recorda allò de “el comunisme es intrínsecament pervers” dels moments mes negres del segle XX.

5) I parlant de moralitats i d’església, l’altre dia l’ex-president Zapatero, aquell que ens havia d'”apoiar”‘ va dir que el procés sobiranista era “antinatural”, igual que com es qualificava determinades pràctiques sexuals. La qüestió sempre es la mateixa: impedir a la gent que decideixi amb qui vol anar al llit o en quin estat vol viure. La qüestió sempre es la mateixa: tractar els adults com si encara no ho fóssim.

Per avui ja n’hi ha prou. A veure si aconsegueixo agafar el son.

En favor d’un tramvia de Montpelhièr francés-occitan

Totes an las siás tissas. Las miás son, entre d’autras, lo transpòrt public e las lengas. Doncas, ai un especial interès en far difusion d’una iniciativa perque lo tramvia de Montpelhièr aja la senhalizacion e las anóncias tan en francés coma l’occitan, coma passa ja a Tolosa de Lengadòc e Niça. Per i sosténer cal dintrar a la web de peticions ciutadanas Avaaz.org.

Vòlon arribar a las 2.000 peticions. Los ajudam?

(Imatge: foto Bernhard Kussmagk; www.urbanrail.net)

Gràcies Artur, Oriol, Joan i David (i Alfons sembla que també)

Matí d’emocions. Una majoria de l’arc parlamentari català, de dreta a esquerra, ha aconseguit de nou posar-se d’acord, com en les grans ocasions, en un tema de país, de nació. Ho vaig dir quan es va aprovar la declaració al Parlament després de la manifestació de l’any passat, agraint l’actitud de tothom qui va saber cedir una mica, i ho torno a repetir avui. Em diuen que el líder de l’únic partit que falta a la foto, Solidaritat (no el PSC), Alfons López Tena també aprova la solució trobada, i ja és molt: una autèntica filigrana, però així és la política.

De moment deixem-ho aquí, a l’espera de valoracions en profunditat. La imatge que il·lustra l’apunt d’avui és una endevinalla. És la resposta a dues preguntes; algú en sap la solució?

[Imatge: www.todocoleccion.net

Espanya contra Catalunya? I ara…

Té collons la cosa aquesta del Simposi “Espanya contra Catalunya”. Un tema menor i sectorial com un congrés historiogràfic, que hagués passat relativament desaparcebut pel gran públic si ningú no hagués proferit cap esgarip, s’ha convertit en el centre de les invectives unionistes. Atacs, declaracions, querelles… La fera ha despertat definitivament i ha embogit, com va pronosticar fa alguns mesos el diputat Tardà i com oportunament ens ho recorda avui un articulista.

Fa fins i tot riure haver de recordar, una vegada més, la llarga rècula d’atacs, agressions, disposicions legals, declaracions de tot tipus provinents de l’Espanya oficial (que és el nostre enemic, no l’Espanya-país, no confonguem) contra Catalunya: els recordats Francesc Ferrer i Ainaud de Lasarte ho van compilar oportunament en sengles volums fa alguns anys, i en tot cas al Simposi servirà per recordar-ho de nou.

Espanya contra Catalunya? I ara, que em diu? I què és sinó la reacció d’una revisora de RENFE obligant a baixar del tren uns passatgers “por mis cojones, porque no trago a los catalanes”? I què són sinó les declaracions de la líder d’un partit identificant, una vegada més, la política sobiranista catalana amb la dels nazis contra els jueus? Només un petit detall: els dos exemples que acabo de posar han passat no fa ni quaranta-vuit hores.

Doncs sí, Espanya contra Catalunya, sempre i en qualsevol circumstància.

[Imatge: tricentenari.gencat.cat]

A noces (índies) ens conviden

Cal esquinçar-se les vestidures per les circumstàncies que han rodejat les noces de la neboda de Laksmi Mittal a Barcelona? Doncs és clar que no, però és perfectament comprensible que més d’un aspecte s’hagi posat en el punt de mira i que hagi encetat la corresponent polèmica.

Confesso que no acabo de tenir un parti pris sobre la qüestió. En principi em desagrada tota aquest desplegament de luxe i ostentació promoguts pel magnat de l’acer (en una envejable posició a la llista Forbes, però perfectament desconegut en aquestes contrades), però per l’altra banda penso: què més normal que tirar la casa per la finestra quan se’t casa la nena, sobretot si tens possibles? I aquesta família en té molts, de possibles.

Un altre tema de debat és la cessió del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tancament al públic inclòs, per fer-hi el corresponent sarau al qual van ser convidades 500 persones, entre els quals Mas i Trias. Com se sap, molts equipaments públics es veuen obligats a llogar les seves instal·lacions per quadrar els corresponents balanços anuals. Pot ser percebut com una humiliant manera de vendre’s al millor postor, però és el que hi ha. Cosa diferent és que tanquin el museu d’un dia per l’altre, pràcticament sense ni avisar; no ho trobo bé, però em fa gràcia els que ho critiquen i que mai no han posat els peus al MNAC: alguns ni tan sols saben on és, el museu (i precisament per això no hi han anat mai, clar).

En fi, entenc que l’episodi s’escriurà en lletres ben petitetes en la història de la ciutat però posats a trobar-hi avantatges, vegem-hi el cantó positiu: els inevitables Arola i Escribà han fet la seva promoció gastronòmica, el sofert poble ha fruït d’un esplèndid castell de focs artificials i Barcelona ha estat novament un motiu d’atracció internacional. Un potentat indi s’hi ha fixat per casar la nena: mira si en tenia de ciutats al món per organitzar-hi l’himeneu i va anar a triar la ciutat comtal.

Que siguin feliços, que mengin anissos i, en el cas d’un altre enllaç, polim els detalls que han grinyolat en aquesta ocasió.

[Imatge: www.eldiario.es]

Operació retorn

Potser ens passem de la ratlla confiant en la infinita bondat de les noves tecnologies i en la imperiosa necessitat de la seva omnipresència. Un “gran germà”, format a parts iguals per governs, multinacionals, mitjans de comunicació i un heterogeni col·lectiu friqui-informàtic, ha lograt convèncer-nos de que la nostra societat ja és dos punt zero, que no hi ha volta de full, que cal canviar el paradigma (millor dit, el xip, en perfecta congruència amb el missatge que se’ns transmet) i que tots els suports físics del passat (paper, vinil…) són això: del passat.

Doncs jo he decidit fer una passa enrere en aquest paradigma, i ahir em vaig comprar l’Agenda del Pagès, de paper és clar, per tal d’anotar-hi, amb un senzill bolígraf, els meus compromisos, gestions i previsions de cara al 2014. Em pensava que amb el mòbil me’n sortiria però nanai: massa dits per tecles tan petites; la tauleta no és molt millor i, sincerament, és molt més ràpid efectuar l’anotació amb el susdit bolígraf (o el llapis, que també és un adminicle molt útil) que no perdre el temps amb les tecletes de marres: buscar el dia, posar l’hora, indicar si vols que t’avisi…

Potser sóc allò que se’n diu un tecnòfob, potser és que sóc de lletres o potser, simplement, és que m’estic fent gran, però jo no acabo de veure clar que segons quines tecnologies ens estiguin solucionant la vida al cent per cent, com alguns prometen. No dic que no siguin útils, naturalment, i la prova és aquest modest bloc, que aviat cumplirà set anys de vida, de factura exclusivament digital.

Com si algú més important que jo vingués a donar-me oportunament la raó, ens asabentem que la prestigiosa revista Newsweeek, que va abandonar l’edició en paper fa algun temps per publicar-se exclusivament en format digital, la recuperarà compatibilitzant totes dues maneres de difusió. Benvinguda i ben retornada al món de tota la vida.

[Imatge: www.businessinsider.com]

Oktoberfest (al desembre)

Deia aquella cançó de La Trinca sobre el 23-F que el cop d’estat va ser com “unes falles pel febrer”. La Feria de Abril de Sevilla algunes vegades es fa al maig, per aquelles coses del calendari. És sabut que la Revolució d’Octubre va tenir lloc al novembre, també per capricis del calendari ortodox. Bé doncs, Tarragona també té aquests dies un esdeveniment a deshora o a destemps (el mot desmés encara no està beneït): l’Oktoberfest.

Es tracta d’una mena de parc temàtic que imita la famosa festa bàvara: llargues taules, molta cervesa, menjars greixosos, picants i colesteròlics, i amb decoració, música i ambientació ad hoc. No deixa de ser sorprenent veure com es celebra una cosa on no toca ni quan toca, però l’èxit és ben evident: ahir vam haver de girar cua després d’observar les llargues ídem de gent ansiosa per pagar i fer el corresponent proveïment d’essen und trinken.

[Imatge: feest.es]

Diccionari Mandela

Esperit Ubuntu: “Ubuntu no significa que la gent no s’hagi d’ocupar d’ells mateixos. La pregunta és per tant, faràs això per tal de desenvolupar la comunitat al voltant teu i permetre de millorar-la? Aquestes són les coses importants en la vida. I si pots fer-ho, hauràs fet alguna cosa molt important que serà apreciada.”

Llibertat: “No sóc veritablement lliure si privo algú més de la seva llibertat. L’oprimit i l’opressor estan tots dos desposseïts de la seva humanitat.”

Pau: “Per fer la pau amb un enemic, s’ha de treballar amb aquest enemic, i aquest enemic es farà el teu soci.”

Pobresa: “La pobresa massiva i les desigualtats obscenes són plagues de la nostra època que tenen el seu lloc al costat de l’esclavitud i de l’apartheid.”

Nelson Mandela, in memoriam (1918-2013)

[Apunt anterior sobre Mandela; imatge: www.thefamouspeople.com]

Cadascú al seu lloc

És una de les fotografies de l’any. Els convidats a la recepció de l’aniversari de la Constitució espanyola brinden alegrement amb xampany (ells també en deuen dir cava). Són, de dreta a esquerra (en tots els sentits), la delegada Lunas de Llano (o és a l’inrevés?), Alícia Camarga, Albert Rivera (el cap del Movimiento), un desconegut i Pere Navarro. Estan contents, tots cinc. Feliços, diria jo. Visca la Consti, xin-xin!

No els retrec res. Com ja s’ha comentat a les xarxes, Espanya és un estat, amb la seva constitució, que celebra el dia de la seva carta magna. Doncs això és el que volem també per a Catalunya, ni més, ni menys. I ja que contemplem els capitostos de l’unionisme espanyol al nostre país brindant amb estudiada sincronia, com si ho haguessin assejat el dia abans, seria tot un detall que els nostres, de capitostos, mostressin també una certa unanimitat ja no dic brindant per una futura i hipotètica constitució catalana sinó per quelcom molt més al seu abast: fixant la pregunta a formular als soferts ciutadans d’aquest Principat sobre el seu futur polític.

Certament, dels cinc personatges de la foto, el que donarà més a parlar és el de la corbata rosada. Tampoc a ell li retrec res, al contrari: amb la seva presència a l’acte de germanor constitucional deixa les coses una mica més clares en la necessària formació de bàndols d’aquest conflicte (pacífic i democràtic, però conflicte) que enfronta Catalunya amb l’estat. Claredat que també voldríem en personatges com Duran Lleida o Joan Herrera, especialistes en nedar i guardar la roba, en passar els dies i empènyer els anys.

[Imatge: Vilaweb]

OTAN, d’entrada vés a saber

Insòlita l’enèsima amenaça que ens llança l’unionisme davant la perspectiva de la independència de Catalunya: quedaria fora de l’OTAN i per a ser admesa caldria l’aprovació de tots els estats membres. Ui, quina por.

Fa gràcia que ens diguin això quan va ser Catalunya un dels pocs territoris de l’estat que es va pronunciar nítidament pel “no” en el famós referèndum del 1986. Des d’aquesta perspectiva, sembla clar que el nostre país no voldria pertànyer a aquesta aliança militar quan ja es va pronunciar al respecte en el passat, i per tant l’espantall que mostra Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor. El problema és que el món del 2013 no és el del 1986. La guerra freda, en el context de la qual es va concebre l’OTAN ja és història, de manera que és agosarat donar per bona en l’actualitat l’opinió de la societat de fa 27 anys.

Li convindria a la Catalunya independent pertànyer a l’actual OTAN, suposant que no li posessin traves? Doncs no ho sé. Sí que sé que la decisió definitiva, la prengués el Parlament o el poble sobirà en referèndum, estaria supeditada a una resposta prèvia, la pregunta de la qual encara no ens hem formulat: quin és el model de defensa que volem per al nostre estat? Catalunya, país de gent de pau però també del flower power, és notòriament refractària a plantejar-se aquest tipus de qüestions, però la defensa del país (exèrcit propi, política armamentística, aliances militars…) també s’haurà d’abordar, encara que faci mandra o no agradi gens. O què us pensàveu que era ser independents?

[Imatge: papereta del referèndum de 1986; www.todocoleccion.net]

Festival REC 2013

Ahir parlàvem de la reobertura d’uns cinemes al Parc Central a Tarragona. Com a contrapunt a la notícia, aquesta setmana se celebra a la mateixa ciutat una nova edició del REC, Festival Internacional de Cinema.

El programa inclou la projecció de catorze pel·lícules, agrupades en diverses seccions (“Opera prima”, “Eurobronx” i “My First Time”), a més d’unes trobades professionals i una “Nit bizarra” a la Sala Zero. El festival es clou el diumenge dia 8 amb una sessió familiar al matí i la projecció a la tarda del documental Dalí, emperador de l’acció. Els films procedeixen de (segueixo l’ordre del programa) Nova Zelanda, estat espanyol, Estats Units, Alemanya, Itàlia, Mèxic, Geòrgia, França, Alemanya, Islàndia, Estònia, Eslovènia, Taiwan, Eslovàquia, Txèquia i Gran Bretanya. 

L’edició del REC és la que fa tretze, però els organitzadors asseguren no ser supersticiosos. Al contrari, cal desitjar-los que l’esdeveniment sigui tot un èxit de públic i de projecció exterior.

[Imatge: fotograma de Tras el cristal, l’opera prima d’Agustí Villaronga, una de les pel·lícules que es projectaran; www.filmoteca.cat]