Per segons què tot són presses (adéu a Canal 9)

Poca cosa a afegir a tots els comentaris i impressions abocats les darreres hores sobre el tancament de la ràdio i televisió valencianes. La seqüència dels fets, on no hi han faltat la ràbia, la impotència, l’emoció i la solidaritat, però també el surrealisme, ha estat seguida amb fidelitat notarial i rigor periodístic pels encara treballadors de la casa, en un impressionant exemple del que ha de ser un mitjà de comunicació al servei públic. Un mitjà de comunicació que avui ha quedat mut i en negre, literalment, víctima d’una nefasta gestió empresarial i d’un indissimulat objectiu polític, que persegueix la desaparició de tot allò que els pot fer nosa.

L’acabament de RTVV ha estat especialment cruel per la cínica rapidesa amb què ha estat executat. Per segons què tot són presses. En vint-i-quatre hores van aprovar la llei autoritzant el “telecidi”, van editar un número extraordinari del Butlletí Oficial i aquesta nit ja entrava la policia i aquest pintoresc personatge anomenat Paco Telefunken. Pim, pam!

Tota l’oposició s’ha conjurat per ressuscitar l’ens de Burjassot quan arribin al poder. Desitgem fervorosament que així sigui ben aviat i que s’acabi ja el malson de la gavina.

[Imatge: www.laplanaaldia.com]

Els catalans som així (continuació)

Errada en el pronòstic. Vaig dir que la polèmica del caganer de la Moreneta (dit així, que malament sona tant gramaticalment com conceptualment) era petita i sense més transcendència, i que ningú es querelleria per la idea. Doncs no: ja ha sortit la inefable E-cristians iniciant accions judicials, al temps que hem de veure com diaris i digitals comencen a treballar la notícia, en la mesura de que dóna molt de si.

I tant si dóna de si!

Primera reflexió: el debat entre llibertat d’expressió i respecte a les creences religioses és més antic que l’anar a peu (o que cagar ajupit, si ens hem de posar al nivell del tema que ens ocupa). El conflicte apareix una vegada i una altra, sense que es pugui establir cap on ha de caure la balança en cada cas. A qui ha de donar la raó el jutge? El compadeixo, si és que la cosa arriba fins al final, que no crec.

Segona reflexió, lligada a la primera, recurrent aquest dies: molta conyeta amb la Moreneta, disculpeu la rima, però ningú tindria nassos de fer un caganer amb la figura de Mahoma, per exemple. Les vares de medir són diferents, com ja sabem.

Tercera reflexió: un dels arguments que fa servir E-cristians a la seva querella és que la figureta ha estat dissenyada “amb afany de lucre”. Home, és que costa uns diners fer-la! Què volien, que les repartissin a la plaça major? De moment, qui hi ha sortit guanyant és l’empresa: com era d’esperar, les estan venent com a xurros, gràcies en part a E-cristians. 

Quarta reflexió: la figureta de marres no és especialment irrespectuosa (o almenys a mi no m’ho sembla) però sí de molt mal gust. El caganer de la Moreneta és kitsch a matar. Em recorda aquell marxandatge que trobem en benzineres i botigues de souvenirs. Benvinguda sigui si això ens fa ser un país més normal. La cultura catalana és deficitària en productes kitsch, com defensa un autor que ha estat notícia els darrers dies.

Cinquena reflexió, i última per avui: em pregunto quina opinió té de tot plegat (si en té) l’ínclita monja Forcades. No ho dic perquè sí: és benedictina de Montserrat i per tant hauria de ficar-hi cullerada, ella que sempre opina de tot.

[Imatge: que sàpiguen els susceptibles de tota mena que també es ven el caganer de sant Narcís, però és tres euros més barat que la Moreneta; www.caganer.com]

Anuncis que em posen nerviós (54: les Mamzelles, de nou)

L’escena.

Les protagonistes dels famosos espots de l'”Envàs on vas?”, que ens van castigar nit i dia durant mesos amb aquella cançoneta, tornen a la càrrega. En aquesta ocasió es troben al camerino a punt de començar una actuació. Però tenen un problema: els aparells elèctrics que fan servir per empolainar-se decideixen tornar-se inservibles i, conseqüentment, cal llençar-los.

El missatge.

Sí, però, a quin recipient? Sort que apareix una mena de regidor, amb la carpeteta i els auriculars, que ens ho aclareix: els aparells jubilables s’han de dipositar a les botigues (on se suposa que en comprarem un de nou: el consum és el consum) o bé a les deixalleries.

Per què em posa nerviós?

Vosaltres no assassinaríeu el regidor? Oi que sí? Doncs jo també: concretament l’escanyaria amb aquell horrorós jersei verd fosc que m’en tragina.

[Imatge: foto Residuscat; www.cadenaser.com]

Els catalans som així

Petita polèmica per la inclusió al catàleg d’un fabricant de caganers del de la Moreneta. En una altra època potser haguessin aparegut querelles o proliferat concentracions en places i temples per desgreuge a la irreverent idea d’incloure la patrona de Catalunya (la imatge, òbviament) al selecte grup de defecants pessebrils, al costat de polítics, gent de la cultura, futbolistes i, oh Déu meu, el papa Francesc.

Però no. El tema ha merescut una no massa extensa nota a El Punt Avui, que és com me n’he asabentat, i cap interès especial, que jo sàpiga, a les xarxes socials. Només la cúpula eclesiàstica ha emès la seva nota criticant la “falta de respecte” (que no ho és) i el “mal gust” (que sí ho és), mentre la gent d’aquí farà gala, farem gala, una vegada més de la tolerància que ens caracteritza i que tant ens distingeix de societats ben properes en l’espai. Podem imaginar-nos la que s’armaria si la protagonista de l’anècdota fos la Macarena o la Pilarica. Més val no pensar-hi.

[Imatge: Tarradellas, Pau Casals… tothom passa per l’excusat; www.naciodigital.cat]

Jo no hi vaig tenir res a veure

Cinquanta anys del magnicidi de Dallas. Moment de revisar, una vegada més, la figura del president Kennedy, la seva trajectòria política i els entrellats del seu assassinat. Malauradament els mitjans de comunicació cada vegada s’entretenen menys en l’anàlisi rigorosa dels grans eixos que van caracteritzar el seu mandat, ben polèmics (Cuba, Vietnam, drets civils, guerra freda…) i es llancen en braços de la banalitat mes preocupant. El Telenotícies d’ahir va elevar a la categoria de notícia la història del vestit rosa que portava Jackie aquell inoblidat 22 de novembre. I què no dir del ja fatigant repàs de les desgràcies de la família a què es dediquen any rere any diaris i teles?

Però el principal motiu d’interès informatiu és tradicionalment la confrontació que es fa entre les conclusions oficials del cas (l’anomenat Informe Warren) i la inacabable seqüela de teories conspiratòries. Com més voltes es dóna a l’afer, cinquanta anys després!, més convençut estic que cap de les dues postures extremes té raó: la teoria de la “bala màgica” no s’aguanta per enlloc i alimenta sòlides sospites d’ocultació d’informació, però és que totes i cada una de les teories que han anat sorgint amb els anys, a quina més friqui, no serveixen per altra cosa que per ser carn de llibre pulp.

Mai no sabrem la veritat o potser sí, vés a saber. Una vegada el recordat (més per uns que per altres) Vázquez Montalbán va publicar una novel·la titulada Yo maté a Kennedy. Potser va ser ell o el seu alter ego Pepe Carbalho; en tot cas una cosa és segura: jo segur que no hi vaig tenir res a veure. Ho dic per si un cas.

[Imatge: foto Matt Rourke, AFP/Getty Images; www.canada.com]

Solucions Aznar

La notícia d’avui, 20 de novembre, són unes declaracions d’Aznar, a les quals s’hi ha adherit la seva acòlita Esperanza Aguirre, dient que caldria recuperar una llei segons la qual li caiguin cinc anys de presó a un president autonòmic que faci el que no volen que faci. No cal perdre massa temps amb aquesta històra perquè és tard i vol ploure. Només tres notes:

Primera, com algú ha apuntat, el missatge aznarià no va adreçat als catalans, que ja estem curats d’espants, sinó al govern Rajoy, excessivament meliflu en la qüestió sobiranista, segons ells.  

Segona, és realment sorprenent la idea d’empresonar algú pel fet de facilitar al seu poble un acte tan escrupolosament democràtic com la consulta sobre el seu futur, mentre no hi ha manera que els fascinerosos de guant blanc (llegiu determinats banquers i empresaris) passin més de vint-i-quatre hores seguides entre reixes, per no parlar dels que obtenen l’indult gratis et amore.

Tercera, i si les coses es posen xungues, potser que calgui recordar que Mas no seria ni el primer, ni el segon, ni el tercer dels nostres presidents del segle XX a trepitjar una cel·la, i sempre per raons patriòtiques. Com alguns dels grans líders polítics mundials, val a dir.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

Ibrahimovic, sí (addenda a l’apunt d’ahir)

Ahir parlàvem de la presumpta divinitat de Neymar, resultat de la poc acurada dicció d’un locutor de “la nostra”. Qui es podia imaginar que només vint-i-quatre hores després un altre futbolista sí que seria considerat un déu, però no pels altres sinó per ell mateix. Es tracta d’Ibrahimovic que, a preguntes d’un periodista sobre qui guanyarà un partit transcendental (com tots), s’ha fet el suec (nacionalitat del jugador) i ha contestat: “Només Déu ho sap”. “Difícil preguntar-li-ho”, ha reblat el de la canallesca, a la qual cosa Ibrahimovic ha contestat: “Hi estàs parlant”. Hosanna.

[Imatge: el jugador porta una mena de ‘kiki’ que molt diví no és, però també du el número 10, com Neymar; www.goal.com]

Neymar, nova divinitat?

El Telenotícies de TV3 d’aquest migdia ens ha ofert una petita perla d’ordre lingüístic. No té més importànica de la que se li vulgui donar, però em permet publicar un apunt en un dia de sequera (d’idees, que no meteorològica).

Parlaven d’esports, com casi sempre, i m’ha semblat entendre que es referien a Neymar com “el déu”. Que el món de l’esport i del periodisme especialitzat va sempre passat de voltes i es tendeix a glorificar, mitificar o directament elevar a uns inconcrets altars laics els grans astres de la pilota, el motor o la pista, és cosa sabuda, però m’ha semblat un pèl exagerat dir que Neymar és “déu” (o potser “Déu”).

Al màxim a que s’havia arribat fins ara és erigir capelletes de Maradona a Nàpols, però és clar, Maradona és Maradona, va guanyar un Mundial i que si patatim i patatam. Però Neymar és un noi que, fins on arriben els meus coneixements futbolístics, pràcticament està començant la seva carrera i per molt del Barça que sigui, per molt bon jugador que sigui i per molts milions d’euros que costés en el seu moment, no crec que es justifiqui aquesta inesperada divinització a no sabem quin Olimp.

Aviat s’ha resolt la confusió, quan la pantalla ens ha mostrat l’excels jugador brasiler lluint a l’esquena de la samarreta groga de la seva selecció un indubtable 10 (o sigui, un deu). El que em temia: el locutor de TV3 no ha encertat a pronunciar correctament la vocal, en la línia diguem-ne xava de molts altres professionals de la casa, capaços d’obsequiar-nos amb paraules com dólar o ópera. Se suposa que un locutor de televisió l’única cosa que ha de fer bé, l’única, és parlar correctament una llengua, oi? Doncs es veu que no.

[Imatge: foto AFP, www.sport.es

6a Setmana del Còmic a Tarragona

Comença una nova edició de la Setmana del Còmic de Tarragona. Aquest és el programa d’activitats:

Diumenge, 17 de novembre, 17,30 h: Inauguració de l’exposició “Amb el còmic, poca broma!”, a l’Antiga Audiència. Restarà oberta fins el 24 de novembre.

Diumenge, 17 de novembre, 18 h: Conferència “Cómics de superhéroes en España, una curiosa historia”, a càrrec d’Antoni Guiral.

Diumenge, 17 de novembre, 19 h: Projecció de Ghost World, presentat per D. Badia.

Dilluns, 18 de novembre, 19 h: Conferència “Brugera, El Papus i El Jueves”, a càrrec de Ricard Solé.

Dimarts, 19 de novembre, 18,30 h: Conferència “Convivint amb el manga”, a càrrec de Ramon Sarlé.

Dimarts, 19 de novembre, 19,30 h: Projecció de Ghost in the Shell, presentat per D. Badia.

Dimecres, 20 de novembre, 18 h: Conferència “Cavall Fort”, a càrrec de Lluís Albert.

Dijous, 21 de novembre, 18,30 h: Conferència “Frank Frazetta”, a càrrec d’Hugo Prades.

Dijous, 21 de novembre, 19,30 h: Projecció de Fire and Ice, presentat per D. Badia.

Divendres, 22 de novembre, 18,30 h: Presentació dels nous llibrets pegats, a càrrec de Ménsula.

Dissabte, 23 de novembre, 18 h: Conferència “Roc Roca, un còmic en català”, a càrrec de Lluís Albert.

Dissabte, 23 de novembre, 19 h: Projecció d’Una historia de violencia, presentada per Paco Ariza.

Totes les conferències i projeccions de pel·lícules, al Centre Cultural El Pallol, Antiga Audiència.

[Imatge: www.comicat.cat]

La Roja se’n va a l’Àfrica negra

Gran rebombori pel fet que la selecció de futbol de la nació veïna (i aviat amiga) s’enfronta en partit amistós amb la de Guinea Equatorial, país com se sap sotmès a una ja antigua dictadura. Els pobres jugadors, interpel·lats en roda de premsa sobre la qüestió, han tirat de l’argumentari sabut i resabut en aquests casos, que podríem resumir en la frase “jo sóc esportista i no hi entenc, de política”.

Sempre m’han fet una certa gràcia aquest tipus de polèmiques. En el cas que ens ocupa, faig extracció del fet que la selecció sigui l’espanyola, perquè qualsevol altra em val per l’argumentació: de debò no poden jugar amb Guinea per un tema de drets humans o de llibertats?, de debò cal boicotejar l’amistós? Per mi, encantat de la vida, aquesta seria la posició correcta. Correcta… i utòpica, perquè llavors s’hauria de ser conseqüent i totes les seleccions nacionals dels estats democràtics s’haurien d’abstenir des d’ara a jugar contra les seleccions nacionals de dictadures, autocràcies, règims absolutistes, etc. Ja posats, els esportistes s’haurien de negar a participar en els Jocs Olímpics a celebrar en determinades ciutats. En fi, les samarretes de determinats equips de futbol no haurien de lluir els noms de països ben poc respectuosos amb els drets humans. 
 
És cert: els futbolistes, els esportistes, no tenen per missió fer política però, malauradament, són un instrument dels polítics i dels interessos d’estats (o nacions que aspiren a ser-ho també: pensem-hi) i quan es tracta de política internacional costa molt ser coherent.

[Imatge: també vesteixen de vermell, ja és casualitat; www.lagacetadeguinea.com]

Chinchilla, la memòria gràfica d’una ciutat

Des d’ahir l’Arxiu de Tarragona custodia el fons fotogràfic de la família Chinchilla, un autèntic tresor gràfic constituït per 13.000 imatges (5.000 positius i 8.000 negatius). Ara fa cent anys, el fotògraf Gerard Chinchilla obrí un establiment al carrer Julià Nogués, actual Sant Francesc (a la imatge), traslladat després a la Rambla Nova fins el seu tancament el 2003. Ell i els seus descendents van ser puntuals notaris gràfics de tot esdeveniment públic de la ciutat, activitat que compatibilitzaven amb la fotografia d’estudi i els reportatges socials. El resultat és el llegat que ara ha quedat dipositat a l’espai Tabacalera, a disposició d’estudiosos i d’interessats en la història de la ciutat.

[Imatge: www.tarragona21.cat]

‘Traduttore traditore’

Les declaracions de Dennis Abbot, un alt càrrec de la Comissió Europea, desqualificant les darreres decisions de l’inefable ministre Wert en matèria de beques Erasmus han originat, a part de la irada reacció de l’interessat (completament injustificada), una curiosa derivada d’ordre lingüístic.

En la compareixença davant dels periodistes, Abbot va titllar l’actuació del ministre espanyol de rubbish, mot que uns mitjans periodístics han traduït com ximpleria i uns altres com porqueria. Consulto diversos diccionaris i, efectivament, la parauleta de marres vol dir aquestes dues coses i té encara més significats, però em crida l’atenció amb quina alegria s’usa una accepció o una altra, en funció de ves a saber quin criteri periodístic, sobretot tenint en compte que en català un significat no té absolutament res a veure amb l’altre.

És llaminer titllar de porqueria tot el que digui el ministre Wert però, almenys en el cas que ens ocupa, no es correspon amb la realitat; tampoc crec que li escaigui exactament la traducció de ximpleria (tonteria ben dit), sinó més aviat bestiesa, en el sentit de judici de poc valor o sense pensar-hi gaire. El cas, ben anecdòtic, demostra en el fons la poca cura que es té a l’hora de vertir textos d’altres llengües, inclosa el sacrosant anglès, aquell idioma que tots hauríem d’estar dominant a aquestes alçades. I de pas ens convida a malfiar-nos del rigor amb què estan redactades les traduccions de totes les notícies d’agència estrangera. Traduttore traditore.

Potser per compensar-ho, avui s’ha signat a Barcelona, amb gran aparell protocolari (president Mas inclòs), un conveni entre la Generalitat i la Corporació de Mitjans de Comunicacions segons el qual s’augmentarà la presència de l’anglès en els programes televisius adreçats a la canalla, amb la qual cosa potser en un futur encara llunyà la societat dominarà la llengua de Shakespeare i evitarà que els professionals de la comunicació ens ofereixin aquesta rubbisch de notícies en diaris i televisions.

[Imatge: theshakespeareblog.com]

Què pinto jo aquí? (seqüela)

Parlàvem ahir de la compareixença de Rodrigo Rato a la comissió del Parlament que investiga (més o menys) les martingales que van patir les caixes d’estalvis fins a ser condemnades a la seva extinció. Com no podia ser d’altra manera, l’estrella mediàtica d’aquest dimarts ha estat el diputat Fernández (CUP) i la seva sandàlia, que no ens ha quedat clar si la duia posada o bé se la va treure d’una bossa de plàstic. Bé, és igual, el cas és que l’opinió publicada es debatia avui entre l’aprovació, fins i tot l’aplaudiment, per l’actuació canyera del cupaire, i les crítiques al numeret muntat, desqualificacions i insults inclosos.

Qui em coneix ja sap que jo sóc molt d’ordre i de guardar les formes, i més en un parlament que no és un recinte religiós però se li assembla una mica: la democràcia és, o hauria de ser, sagrada. Des d’aquest punt de vista, posar el diputat a parir seria perfectament coherent amb la meva manera de pensar, però passa que portem ja massa anys de teatre parlamentari de tota mena: samarretes amb llegendes, banderes, pancartes, pins, objectes a la tribuna d’oradors… Hem vist en les darreres setmanes un intent d’striptease, un diputat imitant un alumne castigat… No parlem de les indumentàries, els crits, les faltes a l’ordre…

L’ancien regime parlamentari es pot donar, definitivament, per mort i enterrat. Caldrà, doncs, saludar la intervenció de Fernández pel que és: una eficaç manera de cridar l’atenció, en un moment en què mana la imatge i la immediatesa comunicativa, sobre uns fets gravíssims succeïts en el passat proper condemnables de totes totes per les conseqüències de tot ordre que han produït. Si alguna cosa cal lamentar de la performance de la sandàlia i el gàngster és, més aviat, aquest regust que l’acció té d’impotent rabieta o pataleta davant d’uns fets consumats que molt ens temem mai no rebran el càstig que es mereixen en justícia.

Què pinto jo aquí?

D’entre la colla de barruts que estan desfilant pel Parlament de Catalunya aquests dies, em refereixo als directius (o així) de diferents caixes d’estalvis periclitades, avui li ha tocat el torn a Rodrigo Rato, aquell senyor que veia com augmentava el seu patrimoni amb la mateixa celeritat amb què s’abaixava el valor dels actius de les entitats que presidia.

En la seva declaració davant la Comissió d’Investigació corresponent, almenys ha tingut la delicadesa de contestar preguntes, no com aquell parell de l’altre dia que van callar com estaquirots mentre David Fernández (chapeau, almenys en això) els deia el que són amb totes les lletres. Rato, però, ha tingut la barra de preguntar-se retòricament què havia vingut a fer al nostre Parlament, com si li causés sorpresa. Jo ja entenc que personatges com aquest, acostumats a fer i desfer, a decidir el que fan i el que no fan sense encomanar-se a ningú, els causi estranyesa acudir davant la representació de la sobirania popular a donar explicacions. Sabia el senyor Rato que a Catalunya també hi havia oficines de Caja Madrid, i ara de Bankia? Sabia el nostre personatge que aquestes entitats també van col·locar (anava a dir estafar) preferents i altres artefactes d’enginyeria financera a modestíssims impositors incapaços de llegir la lletra petita? Sabia l’ex-dirigent del PP que la seva nefasta gestió, i la de la resta de directius, ha provocat també el tancament d’oficines i l’acomiadament d’empleats?

Doncs si Rato sabia tot això, perquè ho sabia, no li ha d’estranyar que hagi de contestar les interpel·lacions de les senyories nostrades. Senyoria com l’abans esmentat Fernández que li ha dedicat una floreta de comiat: “fins aviat, gàngster”. Rodrigo Rato, per cert, va estar a punt de succeir Aznar i ser, doncs, president del Govern espanyol. Encara haurem d’agrair a Josemari que triés el registrador de la propietat.

[Imatge: Vilaweb]

Un dia qualsevol

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

[Deu anys sense Miquel Martí i Pol; imatge: www.espaisescrits.cat]

Es lloga aeroport

Com era allò de la palla i la biga? No cal aplicar-ho només a individus, també a societats i territoris. Quan blasmem de la boja carrera a què les administracions foranes es van llançar, en plena època d’eufòria econòmica, a dissenyar i executar tota mena d’infraestructures públiques (des d’autopistes fins a polisportius, des d’aeroports fins a palaus de congressos, des de ferrocarrils de gran velocitat fins a qualsevol idea “brillant”), oblidem que a Catalunya també tenim alguns exemples d’alegries constructives que han deixat de ser-ho.

Una d’elles és l’Aeroport d’Alguaire. Va ser concebut a partir d’aquella idea tan provinciana de “si ells ho tenen, nosaltres també en volem”. Sigui una universitat, una estació de TGV o un aeroport. Cafè per a tothom aplicat al transport aeri: Lleida volia un aeroport perquè els altres també en tenien, i el va acabar tenint, malgrat la dubtosa necessitat estratègica de fer-ho. Tot hi ajudava, des de la pressió de les institucions i la societat civil de la Terra ferma fins al generós abocament de recursos per part dels successius governs: per cert, qui el va inaugurar, estava format per tres partits dits d’esquerres, un d’ells ecologista, detall ben significatiu.

S’augurava una intensa activitat de viatgers i de mercaderies però la realitat va ser una altra i el modest tràfec d’esquiadors en temporada hivernal no compensa la lògica despesa que demanda el petit monstre d’Alguaire, funcioni o no.

Una de les solucions per equilibrar els comptes ha estat llogar les dependències de l’aeroport per a fer-hi actes de tot tipus (allò que els espanyols en diuen eventos). La tele ens n’ha ofert avui un exemple: un sopar empresarial del ram de la fruita. Era tot un poema veure les taules i els comensals al costat d’uns mostradors de facturació d’equipatge que mai no han conegut el tràfec dels del Prat. Em pregunto si és el lloc més idoni per fer-hi un àpat, però en fi. El final de la notícia, amb els comensals tirant-se avionets de paper, era la imatge perfecta, ben patètica per cert, del nivell d’aquest país.

[Imatge: www.araponent.cat]

Problemes logístics…

La vicepresidenta del Govern, la dels estudis de psicologia, ens suministra una nova galletada d’aigua freda en el tema de la consulta. Ara resulta que no es podrà celebrar fins el mes d’octubre, degut a “problemes logístics”, bàsicament derivats de la confecció del cens.

Precisament el mes d’octubre, ni una mica abans, ni una mica després. Ja és estrany que es pugui afinar tant a onze mesos vista. Al respecte, és inevitable pensar en la possible influència del resultat del referèndum escocès celebrat unes setmanes enrere, que podria ser, perquè no, desfavorable. Jo no li donaria més importància de la que té. Entre altres defectes tradicionals, el catalanisme té el d’emmirallar-se obsessivament en altres processos i anar-hi de rebuf, sempre des d’una posició caracteritzada per l’enveja i per un cert complex d’inferioritat. El referent d’Euskadi és obvi, però també el d’Escòcia. Tendim a sobrevalorar la influència (positiva) que tenen totes les notícies que ens arriben d’Edinburg i per tant deduïm, erròniament, que el que pugui passar en aquelles latituds en els propers mesos s’haurà de repetir, fil per randa, a les nostres. Però fixeu-vos que, simultàniament, ens passem la vida destacant les diferències entre un procés i l’altre: Espanya no és el Regne Unit, Rajoy no és Cameron… Doncs llavors, per quins set sous s’hauria de traslladar una victòria del “no”? 

De tota manera, cal agafar amb pinces el que declari Joana Ortega perquè un company seu d’aquest govern nostre, excessivament polifònic com constatem cada dia, ja ho ha matisat dient que el que és segur és que sabrem la data de la consulta a finals d’any, sense més puntualitzacions. I nosaltres que ens alegrem, és clar, però és ja un clam popular (perdó per l’adjectiu) que facin via (no la tercera, sinó la primera) i que s’acabi d’una vegada aquest anar-hi anant. I, si us plau, que no posin com a excusa per dilatar-ho problemes logístics o censals: la societat catalana, no fa gaire mesos, va organitzar unes consultes a nivell municipal de forma impecablement democràtica, disposant d’uns mitjans infinitament inferiors dels que pugui disposar tota una Generalitat de Catalunya. Potser l’únic mitjà que tenia aquesta societat civil era el que als altres els falta ara: la voluntat de culminar el procés d’una vegada per totes.

[Apunt en record de la senyora Pepita, que ahir ens va deixar a Reus; que reposi en pau]

Instruccions per carregar-se una tele

Primera: crear-la perquè els altres també en tenen una. Cafè per a tothom? Doncs teles públiques també per a tothom, facin falta o no. En el cas que ens ocupa, sí que feia falta, però.

Segona: concebre un model retòricament atractiu, on no faltin conceptes com el servei públic, la proximitat, la qualitat… Repeteixo: retòricament.

Tercera: omplir-la ben aviat de continguts banals i de vergonya aliena. Teleporqueria avant la lettre.

Quarta: saltar-se a la torera el mandat legal de normalització de la llengua, farcir la programació d’espais en castellà, elaborar llistes de paraules prohibides (vade retro, català!) i fer tot el possible perquè no es pugui veure al conjunt del domini lingüístic, perjudicant de pas l’índex d’audiència.

Cinquena: gestionar-la amb el cul, sobredimensionant plantilles i tirant de veta pressupostària. Algú o altre ho acabarà pagant.

Sisena: promoure una ERO a misses dites. Quan la justícia la denega, tirar pel dret eliminant-la per decret (la televisió, vull dir), i a sobre, justificar-ho demagògicament amb l’espantall de les retallades socials. D’aeroports i fórmula 1 no se’n parla, és clar.

Amb aquestes instruccions és possible carregar-se una televisió pública, però també pot ser ben bé que acabin provocant uns efectes contraris als desitjats.

[Imatge: foto Intersindical RTVV; www.ara.cat]

Què ha de votar un federalista

No fa massa dies, la dirigent d’Iniciativa Dolors Camats es preguntava retòricament què hauria de votar un federalista (com ara ella) en una consulta on una de les dues opcions fos explícitament la independència. Semblava que volia fer-nos entendre que un federalista hauria de votar que no, a risc de confondre el seu vot amb el de l’statu quo unionista, opció que, és clar, ella no desitja. M’hagués agradat respondre a Dolors Camats, dient-li que l’opció més satisfactòria, tant per la formació que ella encapçala com pels milions (sí, milions) de catalans que volem la independència per Catalunya, és votar que sí.

Per federar un territori a un altre, cal començar per la base i aquesta és que el territori sigui independent. Quan un territori és independent, pot proposar la federació a un altre, amb les condicions que tots dos acordin lliurement. Aquest és el concepte més tradicional i per tant correcte de federalisme, i aquesta és la idea per la qual haurien de lluitar gent com Iniciativa o sectors d’UDC i del PSC.

[Imatge: www.directe.cat]