Anuncis que em posen nerviós (53: el d’Invictus)

Amb encomiable perseverança, la publicitat televisiva continua oferint-nos nombroses mostres d’anuncis altament perillosos per al nostre equilibri psico-somàtic, si és que això existeix. Heus aquí una nova llista, a raig, d’espots, personatges i productes que entren als nostres timpans i retines sense massa possibilitats d’escapatòria:

* Un anunci de compra i venda d’or. El fill, d’aspecte més aviat rústec i aturadet, reacciona positivament a la “genial” idea del pare de vendre’s les joies de la família per comprar-se una tele i veur-hi… futbol, és clar. N’hi ha per escanyar-los a tots dos.

* El de les iaies que sempre volen fer coses. Estan cansades i artrítiques però tenen la solució: un beuratge làctic que porta algun component químic, se suposa que legal, que les fa trescar per tota la ciutat com si res. No entenc com encara existeixen residències de la tercera edat tenint productes com aquests.

* El d’un perfum per a home. El protagonista figura que és un esportista que venç els adversaris destruint-los literalment. Primer premi: una copa de campió que la du de la manera més incòmoda possible: repenjada sobre una de les espatlles, com les maletes d’aquells immigrants quan arribaven a l’estació de França els anys 60. Segon premi: cinc o sis mosses l’esperen al vestidor amb posat libidionós; ell les mira d’una manera que no saps ben bé si també les vol destruir. Tot plegat, un malson surrealista.

* Aquell del detergent llevataques. Hi surten persones anònimes que ens expliquen via video penjat a internet (molt important això) la manera de rentar la brutícia de la roba domèstica, inclosa el manchurrón que me ha hecho la niña.

* Etcètera. El manchurrón l’acabarem tenint nosaltres a l’inconscient si no ens protegim d’aquests bombardejos aparentment innocents.

[Imatge: www.fragancedirect.co.uk]

De cantants llegendaris (Lou Reed i altres)

La recent mort de Lou Reed m’ha servit per comprovar, una vegada més, el meu nivell cultural, musicalment parlant, i la meva peculiar relació amb tot allò que ni els mateixos experts saben com definir: rock, pop, rock-pop (tot junt), o, per evitar trencar-se el cap, música moderna, sense més històries.

Bé, el cas és que ha mort Lou Reed, un cantant de qui tenia unes molt límitades referències: sabia que era aquell cantant que no fa massa va penjar una foto seva a la xarxa tocat amb una barretina, per alegria dels que creiem que la nostra cultura nacional s’ha de difondre internacionalment de qualsevol manera i per qualsevol mitjà; m’era molt coneguda aquella portada de disc on figura un plàtan, que crec que va dissenyar Andy Warhol (o potser no); per fi, una de les seves cançons més conegudes, “Walk on the Wild Side” estava cansat d’oir-la a la ràdio als anys setanta, però fins ahir no vaig ser capaç de relacionar aquella melodia amb la imatge del cantant desaparegut, de penetrant mirada.

Com queda dit, a Lou Reed el tenia per un cantant que “em sonava” i poca cosa més. N’ignorava, o no era conscient, de la seva importància en el panorama musical de les darreres dècades. M’ha sorprès, per tant, el tractament informatiu que ha rebut la notícia de la seva desaparició física (que no de vinils i format digital). Avui llegia a El Punt-Avui el resum de la seva trajectòria personal i artística (havia d’il·lustrar-me, amb algun retard, de qui era aquest home) i al·lucinava una miqueta perquè tot el text anava farcit d’epítets com “mític” i “llegendari”. És remarcable la quantitat de personatges públics mundials del segle XX que, quan moren, passen a ser “mítics” i “llegendaris”. Jo creia que aquests qualificatius es referien o bé a individus de la història remota o bé a primeríssimes (i comptades) figures de l’època moderna. Però no: tots els actors són “mítics” i totes les bandes són “llegendàries”.

S’ha mort doncs un cantant molt important que, a part de mític i llegendari, també era precursor de no sé què (tots són precursors) i independent (tots són independents o alternatius, ningú és mai convencional). Serà veritat, però els meus gustos musicals i, en conseqüència, la meva cultura musical és una altra. Jo sempre he sigut més de Bee Gees i de Pet Shop Boys. També pot ser que jo visqui a la lluna, és clar: per la tele fa dies que anuncien la gira d’un grup musical denominat One Direction (un quintet d’adolescents terror de les nenes). Referències d’aquest grup? Cap ni una, però deuen ser importantíssims, perquè el concert de Barcelona està programat, atenció, per al 8 de juliol de 2014. Passaran a la història com l’enèssim grup llegendari o caurà sobre ells l’oblit més inmisericorde? Chi lo sá.

[Imatge: www.lavanguardia.com]

Gagua Nana ho ha de saber (???? ????? ???? ?????)

Acabo de fer la meva contribució a aquesta iniciativa anomenada “El món ho ha de saber”, promoguda per la revista Sàpiens. Com és sabut, la cosa consisteix en l’edició d’un llibre que explica la història, la realitat i les propostes de futur de Catalunya, que s’enviarà a 10.000 personatges de tot el món, representatius de la política, la intel·lectualitat, la ciència, la cultura, l’esport, etc., que se suposa que són prou influents per, al seu torn, redirigir el nostre missatge a les seves àrees d’influència.

Cada un dels col·laboradors (cal ingressar entre 15 i 50 ?) enviarà el llibre a una de les personalitats seleccionades, que li és assignada de forma aleatòria. A mi m’ha tocat la senyora de la foto, Gagua Nana, que és l’editora de The Georgian Times, el primer setmanari en anglès publicat a Tbilisi, Geòrgia, república que va assolir la seva independència el 9 d’abril de 1991, després de dir ????????? (adéu en georgià) al que quedava d’Unió Soviètica. És d’esperar que aquest fet farà més propera i comprensible la causa catalana, m’imagino que bastant ignorada fins ara en aquelles remotes repúbliques caucàsiques.

La iniciativa “El món ho ha de saber” és encomiable i complementa perfectament aquella afirmació del president Companys (obro parèntesi: han calgut 73 anys i un oceà entre mig perquè algú s’ocupi judicialment del seu assassinat; tanco parèntesi): “la causa catalana només ens té a nosaltres”. Sí, només ens té a nosaltres, però tota ajuda serà benvinguda i, com bé diu el video introductor de la idea, no podrem pretendre obtenir suport d’una causa que no es coneix. Doncs amb aquest llibre la coneixeran els qui remenen les cireres.

[A sota, versió en georgià; imatge: www.geotimes.ge]   

?? ??????? ???? ?????? ??????? ?? ??????????? ???????????? “???????? ???? ?????? ,” ????????????????? Sapiens . ?????? ????????,?? ???? ?????????????????????, ??????? ??????????,???????, ??????? ?? ????????? ???????????? ?????????? , ??????? ????????? 10,000 ???????? ????????? , ??????? ?????????, ?????????????, ???????????, ???????? , ???????? ?? ???. , ???????? ???? ???? ??????? ?????????? , ????? ?????, ??????????????? ????? ???????? ???? ????????? ???????.

?????????????????? ( ??????????? ????? 15 ?? 50 ?) ??????????? ?????????? ???????? , ??????? ??????? ?????????? . ?? ????? ???? ???? ????, ????? ????, ??????????????????????? ??????? , ??????? ?????? ????????? ??????????? ???????? ???????? ??????????? ???????? ?????? ?????????????? 1991 ???? 9 ?????? ??? ?????? ????????? ??????? ( ????????? ?????? ?????) ????????? ??????? ????????. ??????, ??? ?? ?????? ???? ?????? ?? ???? ?????????, ?????? ?????????? , ?? ?????????????, ??????? ???????????? ?? ?????? ?? ?????? ?????????? ?????????????.

???? , ???? ?????? ???????? , ?????? ????? ?????????? ?????? ??????????????, ?????? ??? ????????,????? ????????????? , ???? ??? ???????? ???????????????? ??????? ?? ????. ???, ?? ????? ??????? .

Europa li pica la cresta a Espanya

Novament Europa ha hagut de picar la cresta a l’estat espanyol i recordar-li que la justícia i el dret penal tenen unes normes que cal complir, a les dures i a les madures. Jo no sóc un expert en aquests temes però he entès que, grosso modo, això de la doctrina Parot consistia en canviar les regles de joc a mig partit: a una persona la condemnen a ics anys i aquesta persona comença a complir la seva condemna amb l’expectativa de que podrà sortir en llibertat abans d’hora, de resultes de determinats beneficis que la llei contempla. Doncs bé, posteriorment l’estat espanyol canvia aquestes regles per tal d’endurir la lluita anti-terrorista. Insisteixo que jo no sóc expert, però jo diria que això contravé la irretroactivitat de les normes, garantia bàsica de tot estat de dret.

Em pregunto si la justícia a Espanya fos de totes totes independent, com passa als països seriosos, els de la democràcia consolidada, s’hagués arribat a aquesta situació: perquè per moltes voltes que hi doni un compungit Jorge Fernández i un circumspecte Gallardón, el Tribunal Europeu de Drets Humans li ha fet pujar els colors a un estat a qui encara li queda molt camí per recórrer en aquest camp: un poder judicial completament separat d’altres poders institucionals, dels partits polítics o de grups de pressió, una tradició de respecte escrupolós als drets humans sempre, uns processos àgils i garantistes, absència de judicis paral·lels als mitjans de comunicació… Doncs no queda feina ni res…! En fi, és de desitjar que el nostre futur estat català aprofiti l’ocasió per crear ex novo un sistema judicial equiparable al dels països seriosos. “Independència per canviar-ho tot” proclamaven l’altre dia els nois de la samarreta. També en el món de les togues.

[Imatge: Vilaweb]

Dones del PP

Coincideixo amb el plantejament de l’editorial de Vilaweb en el sentit de que no ha de ser notícia (i, per tant, no cal publicar-ho) el fet que es faci pública la paternitat del fill d’una persona, encara que aquesta persona tingui una notorietat rellevant, posem per cas que sigui una política del PP català.

Que la senyora Sánchez Camacho sigui una notòria adversària del procés sobiranista, que s’hagi vist embolicada darrerament en confusos episodis d’espionatge endegats per no sabem qui, i que la revelació periodística de la paternitat l’hagi protagonitzat el tenebrós director d’El Mundo, amb ves a saber quines finalitats, tampoc és excusa perquè mitjans més seriosos (per exemple, Vilaweb) se’n facin ressò.

Però hi ha un detall en tot aquest afer que fa que calgui qüestionar, cerc jo, aquest criteri informatiu. Si parlem d’intimitat personal i protecció dels infants, caldrà recordar que la senyora Sánchez Camacho es va estar una bona temporada exhibint el seu fill en tota mena d’actes públics, en un intent, m’imagino, d'”humanitzar” la seva imatge, de fer-la més propera a la gent, que prou falta fa als nostres polítics. Però el més greu del cas és que la presidenta del PP català sempre havia declarat que havia tingut el fill per inseminació artificial, o sigui que ara s’ha demostrat que va faltar a la veritat, per utilitzar un preciós eufemisme molt en voga.

Quan un personatge públic menteix no hauria de ser notícia? Vull creure que la pràctica rutinària d’aquesta conducta reprotxable per part de la classe política no sigui una raó perquè ja no sigui notícia. El cas de la Camacho és un tema menor i, com ha quedat explicitat, afecta el seu àmbit més privat. Deixem-ho aquí, doncs. Diferent és la situació que ha protagonitzat la seva coreligionària María Dolores de Cospedal, negant les declaracions de l’ex-tresorer del seu partit, Bárcenas, en el sentit de que va cobrar en mà, trinco-trinco, els famosos sobresous. La paraula d’un contra la de l’altra. Fascinant exercici de “faltar a la veritat”. Un dels dos menteix. Qui?

A la sortida del jutjat, la presidenta de La Manxa va estar a punt de donar-se una trompada contra un arbre que no havia vist. Una suggerent imatge gràfica. La que caurà més d’hora que tard serà la Camacho, segons asseguren veus més autoritzades que la meva. Amortitzada com està, ja comencen a sortir pretendents al seu càrrec: per exemple, la diputada Dolors Montserrat, tota una troballa que pot donar molt de joc periodístic si persevera en el tarannà mostrat l’altre dia en una entrevista radiofònica.

[Imatge: foto Getty Images, luis-viadel.blogspot.com; finanzas.excite.es]

‘El rey de Canfranc’

Documental sobre la vida d’Albert Le Lay, el cap de la duana francesa de l’estació ferroviària de Canfranc. Convertida durant la Segona Guerra Mundial en un estratègic punt fronterer de tràfec de tot tipus de mercaderies, l’estació internacional era també un pas relativament discret per aquelles persones que fugien de la França ocupada pels nazis: jueus, dissidents, soldats. Le Lay, amb la seva actuació desinteressada i defugint protagonisme, va contribuir a ajudar-los, fet pel qual se l’ha considerat, amb alguna exageració, l’Oskar Schindler dels Pirineus.

La pel·lícula es basa en material de l’època, entrevistes amb testimonis o familiars del protagonista i alguna escena dramatitzada. Magnífiques vistes aèries de l’estació (una verdadera joia avui sense ús) i de les muntanyes que l’envolten, a les quals qui això signa torna cada estiu. Sense voler treure-li mèrits al film, prou interessant, no deixa de ser un documental que per la seva durada i naturalesa podria ésser ofert directament per televisió, però no. El vaig visionar en una trista i decadent sala dels cinemes Alexandra, ferms candidats a una propera clausura comercial. Tant de bo m’equivoqui.

[Imatge: www.sensacine.com]

Max Cahner (1936-2013)

Si tenim un exèrcit que es diu cultura, com molt atinadament va dir Titot no fa gaire, avui ha mort un dels generals més prestigiosos d’aquest exèrcit. Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, la Geografia Comarcal de Catalunya, l’editorial Curial, Els Marges, el Congrés de Cultura Catalana, l’Avui, la Revista de Catalunya… en totes les grans iniciatives de la societat civil de les darreres dècades hi trobem la participació, d’una manera o altra, de Max Cahner. Rera un aspecte fràgil i d’una proverbial timidesa s’amagava un dels grans dinamitzadors de la nostra cultura. Com a conseller va iniciar una decidida política de creació d’estructures (culturals) d’estat que, com tants altres començaments il·lusionants, aviat va ser refredada. Diuen les cròniques que quan el 1984 va cessar del càrrec, pels despatxos del Departament van començar a aparèixer missatges dient “Max torna”. Max Cahner ja no va tornar, i com passa amb tants prohoms d’aquest país, va quedar mig en l’oblit, com si fes vergonya reconèixer-li el seu impressionant full de serveis. Demà li concediran, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat. Ja està bé, però el millor homenatge que se li pot retre és recuperar aquella política de grans apostes culturals. Vénen temps propicis per fer-les.

[Imatge: www.revistadecatalunya.cat]

Ganes que sigui dilluns

S’acosta un cap de setmana d’alta intensitat política, amb previsió de prescindibles esdeveniments per al nostre país, convenientment anunciats, magnificats, analitzats, enaltits, criticats o satiritzats (hi ha de tot) per mitjans i xarxes socials. Al contrari que tots els altres caps de setmana, tinc ganes de que sigui dilluns i deixem enrere les manifestacions i concentracions del 12-O (al final quantes són? perquè jo no m’aclareixo entre fatxes, PP, Somos España, falangistes, Ciudadanos, gent que passava per allí…) i la macrobeatificació de diumenge a Tarragona.

De les diverses manifestacions dels partidaris del Sindetikón (*) tenim ja ara, abans de comprovar l’èxit o el fracàs de les seves pretensions, la constatació de que no resisteixen cap mena de comparació amb la Via nostra de fa un mes just. Dos exemples. Tant la vigília com la realització de l’anomenada cadena humana van estar presidides per la il·lusió, l’alegria i la normalitat absoluta com a cívica demostració que era; les preparacions i el compte enrere dels actes de demà s’estan caracteritzant pel mal humor, la tensió i els nervis de tot ordre: el numeret d’ahir al Parlament és una bona mostra de que no saben ja què fer per crear un mal rotllo que només a ells acaba afectant.

Un altre exemple de dues diferents maneres de fer. Als anuncis de la Via Catalana hi van col·laborar de bon grat diferents personalitats animant la gent a participar-hi; per anunciar els actes de demà no se’ls ha acudit altra cosa que prendre declaracions o filmacions d’unes altres personalitats (Iniesta, Estopa i més) i usar-les sense permís dels interessats i descontextualitzades. I com a gran argument per seguir a Espanya (i sense consulta, naturalment), el fet que hi ha molta gent que se sent tant catalana com espanyola, igual que el futbolista de Fuentealbilla o els germans de Cornellà. Però encara estem així? La identitat de cadascú, que ningú no discuteix, compatible amb la independència de Catalunya, com a suprema raó per atacar aquesta? No poden treure a col·lació res més que no sigui “el que no interessa la gent” segons no s’han cansat mai de recordar-nos?

L’acte de diumenge a Tarragona, més que prescindible és incòmode, almenys per a mi. No estic d’acord amb alguns extrems de la protesta que ha ocasionat, per part de les files progressistes, que ha muntat per a l’ocasió la seva habitual pel·lícula (comissió, manifest, recollida de signatures, concentració i empaperada de la ciutat). No acabo d’entendre perquè es critica la beatificació en si, un acte de caràcter religiós, es miri com es miri: res no hi té a dir qui es proclama laic i, probablement, no coneix les interioritats del món de la crosta, l’espiritualitat, la litúrgia i el dret canònic. Si no t’agrada el futbol, per què discuteixes si una jugada mereix penal o no?

Cosa molt diferent, i això sí que em desagrada profundament és la transformació d’aquest acte religiós que dèiem en tota una demostració del més semblant al nacionalcatolicisme que vam patir tants i tants anys, és a dir, en un acte polític i d’àmbit estatal, organitzat per una Església, l’espanyola, incapaç de demanar perdó pel seu suport, pràcticament incondicional, a la dictadura franquista. I aquí comencen les preguntes: per què es va programar, ja és casualitat, l’endemà del 12 d’octubre? Cal organitzar una concentració de les característiques que viurà la Universitat Laboral diumenge, per molts màrtirs que es beatifiquin de cop? Per què hi assisteix físicament el president Mas podent-ho fer “en esperit” com l’Onze de Setembre? Quina presència hi tindrà la simbologia catalana en tot l’acte? I, naturalment, “la” pregunta: qui paga tot això?

Quina llàstima. En unes altres circumstàncies, amb un altre enfocament, no sé exactament com, però s’hagués pogut realitzar igualment una celebració religiosa de categoria, despullada de determinades presències, en què la ciutadania s’hagués sentit més implicada i en què Tarragona, ciutat no sobrada de grans esdeveniments, sortís beneficiada en tots sentits. I un acte en què hagués tingut el protagonisme que es mereix el bisbe Borràs, un dels beatificats, auxiliar del cardenal Vidal i Barraquer, el gran representant d’una Església tan diferent a la que ha concebut l’acte de demà passat.

[(*) El sindetikón era una goma d’enganxar molt popular antigament; imatge: concentració en rebuig de les beatificacions, el passat dijous; www.tarragonaradio.cat]

Comences a entendre-ho, Alícia?

Alícia Sánchez Camacho, àlias La Camarguera, ha fet una proposta de tímida millora del finançament de Catalunya: res de l’altre món, és clar, però en la línia de buscar una sortida política pactada en plena coherència amb qui defensa l’entesa entre Catalunya i l’estat. Doncs bé, no han passat ni vint-i-quatre hores i ja ha tingut resposta de l’alto mando, per boca de María Dolores de Cospedal, àlias La Diferida (per allò dels pagaments en diferit a Bárcenas): que no, que Catalunya no pot aspirar a una singularitat, que si la solidaritat, que si patatim, que si patatam.

Benvinguda a la tercera via (morta), Alícia, al costat de Duran, els socialistes i aviat, ja ho veureu, la tropa de Ciudadanos (Albert Rivera ja parla de “pinzellades federals”), tots (des)units sense saber com reaccionar als continus cops de porta i els nos de Madrid.

El que no pot ser, no pot ser.

[Imatge: foto Àlex Garcia, www.lavanguardia.com]

Joan F. Cabestany (1930-2013)

Avui hem conegut la notícia de la mort, el passat 26 de setembre, de Joan Ferran Cabestany Fort. Historiador especialitzat en història medieval catalana, va ser autor de diverses obres sobre els reis de la corona catalano-aragonesa, sobre l’expansió mediterrània i sobre arquitectura medieval. Conservador de l’Arxiu Històric de Barcelona (ciutat on va néixer el 1930), director del Museu d’Història d’aquesta ciutat i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt vinculat a Santes Creus.

Vaig tenir el privilegi de tenir Cabestany com a professor d’Història Medieval Universal a la Universitat de Barcelona (on va donar classes entre el 1964 i el 1985). Era tant amè explicant els temes com rigorós a l’hora d’examinar i corregir els treballs. Un professor de la vella escola que ens ha deixat silenciosament.

[Imatge: www.iec.cat]