Els nostres brots verds

Un amic meu ha assegurat a Twitter plorar d’emoció al contemplar les imatges de la gernació de manifestants a Palma ahir diumenge, acomboiada per altres concentracions a Maó, Eivissa, Formentera, Barcelona… Potser no h’hi ha per tant, però també en això tothom és ben lliure de donar llibertat als seus sentiments. Efectivament, les riuades verdoses de gent desfilant (col·lapsant, més aviat) els carrers de la capital mallorquina, ens produeixen a tots una barreja de satisfacció (veure com la societat és capaç de redreçar-se emmig de tanta agressió governamental) i d’esperança (abans, una via groga al Principat, ahir diumenge, una multitud verda… de quin color serà la manifestació festiva al País Valencià demà?).

Tampoc no seria bo precipitar-se i treure conclusions equivocades. Sense ganes d’aigualir la festa, tot el contrari, cal recordar que en la manifestació d’ahir confluïen diverses protestes: una d’específica contra l’anomenat TIL (decret de trilingüisme contra la immersió lingüística), una altra de tota la comunitat educativa contra la política d’ensenyament del govern Bauzá, i una altra encara de més genèrica contra l’actual estat de coses, digueu-li retallades, estretors econòmiques, corrupció, democràcia de baixa qualitat, etc. Però tot i així de cap manera es pot llevar importància a la marxa d’ahir perquè s’hi va respirar un ambient que ja coneixem en altres latituds: il·lusionant, pacífic, festiu, familiar, participatiu… i perquè anuncia un canvi de paradigma també en territoris encara més sofers que els nostres.

La nostra societat està decidida a prendre el timó de la seva història. Aquests brots sí que són verds (i els de les Illes ho són literalment). Viurem grans canvis en les properes dècades. Serà emocionant. Llavors potser sí que tots plorarem d’emoció com el meu amic.

[Imatge: www.xarxaindepe.org]

Postal de Fuerteventura (i 3: mirades)

El quart dia toca visitar alguns punts de l’interior de l’illa. Visito la població de Tuineje, amb la seva església, tota blanca. Ens dóna la benvinguda l’estàtua d’un camell plantificada en un extrem de la plaça. Més amunt trobem Antigua, que havia estat capital de l’illa, i que també presumeix d’una preciosa església del segle XVIII.

De tornada cap al sud, parada a les platges de Jandía. Una línia divisòria separa la zona dels banyistes de la zona dels surfistes: com que hi ha tanta extensió de sorra, no hi ha motiu de disputes, però cadascú té el seu lloc reservat. Fuerteventura és un paradís per als amants del surf, fet que ha originat una important indústria de serveis i marxandatge: adquireixo una samarreta d’aquest estil.

Abans d’arribar a l’hotel, passem per una rotonda amb un curiós grup escultòric format per un bon grapat de nens mirant absorts cap a munt, tots en la mateixa direcció. Una placa informa de qui és l’autora, una tal Lisbet Fernández, i de l’alcalde sota el mandat del qual es van instal·lar les escultures. Un alcalde molt aficionat a aquesta activitat ja que, com es pot comprovar tot passejant per Morro Jable, hi ha multitud d’escultures urbanes (d’aquestes metàl·liques que s’han posat tan de moda) repartides pels seus carrers, totes amb la corresponent placa recordant als votants (perdó, als ciutadans) qui les va fer posar.

En fi, s’acaba la meva estança a Fuerteventura, massa curta. El viatge de tornada a la península em reserva una sorpresa digna de que consti al bloc. Al mateix avió viatgen els jugadors de la Unión Deportiva Las Palmas. Mentre entaforen les seves pertinences als maleters, es van distribuint pels seients de l’avió, entre riallades i bon humor. Potser ja intueixen els dos gols que demà marcaran al pobre Girona…

[Imatge: els nens de la rotonda; foto: www.panoramio.com]

Postal de Fuerteventura (2: aigües turqueses)

El viatge continua cap al nord de l’illa, fins a les Dunas de Corralejo, declarades Parc Natural. La carretera avança a banda i banda de bellíssimes extensions d’arena blanca, hom diria que neu, d’aquella que fa mal a la vista quan fa tant de sol, com és el cas el dia en què tinc la fortuna d’admirar-la. A les inacabables platges de Corralejo (a Fuerteventura tot són platges, hi ha espai per tothom) arrodoneixo el dia prenent el sol i banyant-me a les aigües atlàntiques d’una sorprenent netedat (i fredor, tot s’ha de dir).

El tercer dia d’estança a l’illa coneguda com “majorera” el destino a lligar més bronze a la platja de Morro Jable, a uns metres de l’hotel on m’allotjo. Continua havent una envejable extensió de terreny on instal·lar la tovallola, continua fent un sol inclement i continuo trobant-me unes aigües color turquesa, sense brutícies, ni taques de petroli, ni algues, ni meduses, ni res.

La jornada acaba amb una vetllada nocturna a l’hotel. Un cantant de poderosa veu obsequia el públic estadant, majoritàriament d’ètnia germànica i d’edat provecta, amb un repertori d’allò més eclèctic, des de peces de Freddy Mercury fins el “Nessun Dorma” de Turandot. Contradient l’ària de Puccini, no tardo massa a anar-me’n al llit.

(continuarà)

[Imatge: platja de Corralejo, al fons Lanzarote i a l’esquerra, l’illa de Lobos; foto de l’autor]

Postal de Fuerteventura (1: un respecte)

He passat alguns dies a l’illa de Fuerteventura, l’antiga Maxorata o Erbania dels guanches. Més desconeguda que Lanzarote però igualment atractiva, d’un paisatge desèrtic corprenedor. Heus aquí algunes impressions de l’estada.

A l’illa s’hi pot accedir en avió o en vaixell des de Las Palmas, i opto per aquest darrer mitjà de transport. Es tracta del ferri Volcán de Timanfaya, de la naviera Armas, que a mi em sembla enorme: té diversos nivells amb profusió d’accessos, portes i escales per anar endavant i endarrera (perdó, a proa i a popa). Aquesta distribució i l’existència de solàriums, una petita piscina i una cafeteria fan més soportables les tres tedioses hores de trajecte. O si no, sempre queda el recurs de mirar la televisió, que en el moment de sarpar ens dóna la notícia, atenció, del rescat del Costa Concordia. Ja és casual.

A diferència del seu homòleg italià, el vaixell canari arriba a bon port a Morro Jable, a l’extrem sud de l’illa, una petita població que ha anat creixent a mesura que el turisme descobria els encants d’aquella zona, cosa que ha provocat en el paisatge urbà l’aparició d’hotels, apartaments, centres comercials, restaurants i botiguetes de tota mena. El que no hi ha és una excessiva vida nocturna, ni discoteques, ni romanços per l’estil: el turisme que arriba a Fuerteventura procedeix majoritàriament de Centreeuropa i té una mitjana d’edat elevada.

El primer dia d’estança el dedico a recórrer l’illa i començo per la capital, Puerto del Rosario. Aquí el principal motiu d’interès és la denominada Casa Unamuno, on el famós escriptor i intel·lectual espanyol va residir-hi uns mesos, per “cortesia” del dictador Primo de Rivera. Es tracta d’una residència amb la decoració i el mobiliari típics de principis de segle XX. Polèmic com tants d’altres, Unamuno no sempre la va encertar (d’ell és la frase “que inventen ellos”, per no parlar de la seva proposta de “catalanitzar Espanya”, que ara l’Espe ha ressuscitat). Tot i no ser de la meva corda, em quedo amb el seu geni intel·lectual i la seva llibertat de pensament, i així ho reflecteixo al llibre de visites de la casa, on hi estampo aquesta frase: “Miguel de Unamuno fue represaliado por dos dictaduras. Un respeto”.

(continuarà)

[Imatge: estàtua d’Unamuno enfront la seva casa; foto de l’autor del bloc]

Amb els docents de les Illes

Tuitejant, he llegit avui una piulada que no m’ha deixat indiferent. Feia així: “Han de venir els mallorquins a ensenyar-nos com es defensa una llengua amb dos collons”.

Té raó. El nostre “principatocentrisme” ens fa veure a vegades per sobre l’espatlla, displicentment, el que fan a la resta dels territoris i tendim a pensar, espero que inconscientment, que aquí fem més i millor pel català o per la resta de nobles causes que ens ocupen i preocupen. Campanyes i mobilitzacions de tot tipus per l’escola en català, per la immersió lingüística, per la normalització de la llengua… Què no haurem fet fins ara per la nostra parla, sempre necessitada d’ajut? Doncs una cosa no haurem fet: una vaga indefinida de docents. I això és el que han encetat a les Illes Balears, com diu el nostre tuitaire, “amb dos collons” (o “ensaïmades”, com replica amb humor un comentarista).

Deixar de treballar indefinidament per la llengua, per la no aplicació del famós TIL del govern Bauzà i, en general, per una escola pública i de qualitat. Poca broma. I darrera, tota la comunitat educativa fent-los costat, i darrera encara una societat, la illenca, que comença a estar farta d’una determinada manera de governar, altiva i poc dialogant.

Jo no sóc de vagues, tothom ho sap. Prefereixo altres formes de lluita i de reivindicació. Però he de reconèixer que davant d’aquesta, constatant la intensitat i la repercussió que està tenint, m’he de treure el barret. Cal donar-hi suport, i des de les nostres terres ho podem fer, com a mínim, de dues maneres: ingressant diners a la caixa de resistència oberta al compte de Caixa Colonya (molt bé fer servir aquesta Caixa) 2056-0009-74-4102003418, a nom de l’Obra Cultural Balear, o adquirint les samarretes verdes, que s’estan fent tant populars com les grogues de la nostra Via. L’Assemblea Nacional Catalana s’està encarregant de vendre-les desinteressadament a les seves paradetes.

[Imatge: diputats de MES al parlament autonòmic; www.iniciativaverds.org]

‘Barcelona, nit d’estiu’

La pel·lícula segueix sis històries diferents d’amor i amistat en una nit barcelonina d’estiu, concretament en la que està prevista l’aparició del cometa Rose, nexe d’unió entre totes elles. Primer treball de Dani de la Orden, ple de cares molt conegudes televisivament. Com a peculiaritat, aquesta pel·lícula es va preestrenar a diversos punts de Catalunya, amb la presència de l’equip artístic i una actuació de Joan Dausà, autor de la banda sonora i que interpreta un dels personatges.

El plantejament no té res d’original. Parelles o grups d’amics vorejant els trenta anys (a la pel·lícula no surt absolutament ningú, ni tan sols cap figurant, de més de quaranta), la Barcelona presentable de totes les pel·lícules (que podrien haver filmat Ventura Pons o Cesc Gay) i unes històries ben convencionals (l’adolescent que vol però no s’atreveix, la parella que espera un fill quan menys s’ho proposa, una altra parella que es veu irrompuda per un ex d’ella, etc.). Potser l’única novetat ens l’aporta el futbolista (un dels actors de les Polseres vermelles) obligat a triar entre ambició i sentiments, introduint així el sempre incòmode tema de l’homosexualitat a l’esport.

Comèdia coral amb uns personatges en busca, i qui no, de la felicitat, de l’amor, de l’amistat o de companyia. Com moltes altres pel·lícules, només que aquesta està feta aquí, està ben feta i està molt ben interpretada. El treball té un vague aire d’espot de cervesa mediterrània, i no és cap casualitat perquè és una de les patrocinadores de la pel·lícula, al costat de productores, televisions, administracions públiques, El Periódico, alguns comerços… Tot s’ha d’aprofitar a l’hora de donar corda al cinema català.

[Imatge: www.elterrat.com]

Carrers de Tarragona: Reding

Teodor Reding de Biberegg Freüler va ser un general suís que va servir a les ordres dels borbons contra els francesos a la guerra del Francès. Comandant de les tropes a Catalunya, va ser derrotat el 1809 a la batalla de Valls (aquella batalla que figura a les parets de l’Arc de Triomf de París) i ferit. Fou traslladat a Tarragona on morí i fou enterrat. En record seu, el carrer que va de Ramón y Cajal a Unió du el seu nom.

El primer tram està tancat al trànsit degut a les eternes obres del mercat i ocupat per sis barracons decorats amb tot tipus de pintades. Una és animalista i una altra resa “benvinguts al 1984”. Davant per davant una botiga d’imatges religioses, la Sant Jordi, deliciosament demodée i una botiga asiàtica de roba que fa “remate final: todo a -50%” (ignoro com calculen això).

Després venen els dos mercats, el que està en obres i el provisional. Aquí també hi ha un barracó amb llegenda revolucionària: “socialisme o barbarie”. El carrer continua el seu curs amb alguns establiments d’interès: l’hotel Urbis, el gimnàs El Gimnàs (no van ser gaire originals, però si el cito és perquè durant molts anys vaig assistir-hi a castigar el meu pecaminós cos), el teatre El Magatzem (un cop de puny, però de meritòria trajectòria cultural) i el bar La Cantonada, als baixos de l’edifici de la Cooperativa Obrera.

El carrer desemboca al carrer Unió no sense mostrar, a banda i banda, alguns locals tancats. La crisi ha posat a la venda o per llogar molts negocis. Per exemple, un que es deia “Déja-vu”. Amb aquest nom, potser la gent passava de llarg i per això ha acabat com ha acabat.

[Imatge: Viquipèdia]

Fet a Tarragona

Nova publicació impresa. Es tracta de Fet a Tarragona, una revista bimestral de 68 planes, curosament editada, iniciativa d’un grup de periodistes i fotògrafs tarragonins “units en la nostra passió per fer bé l’ofici i per servir la ciutat i la seva gent”, segons resa l’editorial del primer número.

La revista és una continuació d’un projecte personal en format digital, un bloc del periodista Ricard Lahoz “que ha esdevingut un portal web que s’identifica amb una manera de fer periodisme”.  I aquest periodisme consisteix en explicar històries que passen a Tarragona, històries personals, d’èxit, de compromís… històries de ciutat. I per encetar aquesta experiència periodística, a la qual desitjo tota mena d’èxits, res millor que parlar de les festes de Santa Tecla: la fotografia de portada reuneix cinc tarragonins que hi estan relacionats d’alguna manera, posant al punt més alt de la ciutat: el campanar de la catedral.

[Imatge: www.fetatarragona.cat]

Vidal i Barraquer, 70 anys

El proppassat 13 de setembre s’escaigué el 70è aniversari de la mort a l’exili suís de Friburg del cardenal Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu s’ha encetat un “Any Vidal i Barraquer”, destinat a aprofundir en el coneixement de la figura del recordat eclesiàstic, que inclou conferències, exposicions i l’edició d’un llibre commemoratiu. N’anirem parlant en propers apunts.

[Imatge: www.tarragona21.cat]

Santa Tecla 2013 i un homenatge merescut

Amb la Crida a les festes, avui ha començat el llarg rosari d’actes de tota mena que fins a la traca de la matinada del dia 25 se succeiran pels diferents punts de Tarragona. 

Només una anotació: a la Crida d’aquest vespre s’ha retut homenatge al Perpetuador d’aquest any, en Josep Llort Bofarull. Malauradament ho serà a títol pòstum perquè ens va deixar el gener passat. El senyor Llort (així l’anomenàvem a casa) era veí d’escala i persona molt estimada. Llegeixo al programa de festes que va néixer a la plaça de la Font, cosa que ignorava, i que, com a perruquer de professió, s’encarregava de posar “guapos” els gegants, els nans i els reis d’Orient. Ben merescut l’homenatge!

[Imatge: el senyor Llort pentinant les patilles d’un dels nans de la ciutat; www.tarragonaradio.cat]

Fem via (i 3: quan la Júlia es faci gran)

Bé doncs: heus-la aquí, la cadena. Un triple èxit de participació, organització i absència d’incidents. Tothom cridant “independència”, no succedanis. Enviant un també triple missatge a nosaltres mateixos (“sí, podem”), a Espanya (“ho has entès ja o encara no?”) i al món (a qui només arriben inputs com el d’avui, amb participacions multitudinàries i amb antecedents fàcilment comparables). Demà comença un nou i costerut camí però a les altes esferes: la societat catalana els ha enviat de nou la pilota a la seva teulada. Com gestionaran aquests tres milions de mans unides?

Per la meva part, jo he participat al tram 231 de la Via. Quatre impressions:

* Molt abans de l’hora simbòlica, les 17,14, la Rambla Nova de Tarragona ja està notablement plena de gent arrenglarada. Tampoc hi ha cops de colze, entenguem-nos. On sí que n’hi ha, segons les informacions que vaig rebent via mòbil és a l’avinguda de Roma de la mateixa capital i a Torredembarra, on asseguren necessitar formar tres cadenes, una rera l’altra. En un altre extrem arriben notícies preocupants de l’Ametlla de Mar. “Estaran dinant”, ens diem per wats-app. Doncs sí, estaven dinant…

* Amunt i avall de la Rambla transita un bon nombre de gent aliena a l’acció d’avui: són turistes que, com passa sempre que el cel amenaça pluja, enlloc d’espatarrar-se a les platges de Salou agafen l’autobús i es planten a conèixer la Tarraco monumental. Avui se’ls veu una mica sorpresos amb el desplegament de samarretes i banderes.

* L’organització em situa cap al final del tram, just al costat de l’estàtua dels Despullats, significativament de cul a la Delegació espanyola d’Hisenda. Tot és plantar-me allí i sortir al sol i trobar-me la meva amiga Noèlia, amb la família. Em confessa que ella és una de les admiradores del Roger (cal veure l’apunt d’ahir per entendre-ho). Li pregunto si hem d’esperar que toquin les campanes per començar i em contesta que “com no siguin les de les Teresianes…” en referència al convent que tenim a prop.

* Mentre no arriba el moment culminant, un sector comencem a picar de mans i a cridar “in-inde-independència”, però no acabem d’animar al respectable. Algú comenta: “És un tram una mica soso”. I un altre contesta: “Serà el sol…”. Per contra, de més amunt de la Via se sent una forta animació, crits, aplaudiments… Això és com aquests dinars multitudinaris, on a l’altre extrem de taula s’ho passen molt millor que a on un menja. La llei de Murphy.

* Arriben les 17,14 i ens donem les mans. Una mica més tard, i com si d’un casament es tractés, arriba el moment de les fotos. La fotògrafa oficial del tram es disposa a immortalitzar-nos quan, imprevistament, passa pel seu davant un noi amb un monopatí. Li etziba un “fora d’aquí!”.

* No conec els meus veïns de cadena (he vingut sol). A la meva esquerra, una senyora de mitjana edat, amb aparença nòrdica o eslava (jo diria que semblava estona o lituana, però no em feu cas) em pregunta en un correcte català si ens avisaran quan s’acaba l’acció o bé tothom marxa quan li sembla. A la meva dreta, un matrimoni jove amb una criatura de poquíssims mesos, de nom Júlia. Mentre la nena és objecte de les lògiques atencions (que si el sol, que si el vent…), la mare agafa la càmara i diu: “Li farem una foto i quan sigui gran li explicarem”.

* Finalment, arriba un moment que la gent es va dissolent mica en mica. Pujo Rambla amunt a gaudir de l’impressionant ambient que, per una vegada a la vida, es respira a la meva ciutat d’adopció: samarretes grogues de diverses procedències (l’oficial de la Via, la que ha fet l’ANC de Tarragona, la de la festa major d’enguany, la que reivindica una escola pública i, si m’apureu, la segona equipació del Barça); estelades grans, mitjanes i petites; gent de totes les edats, des de cadires de nadons fins a cadires de rodes… Tot allò que cada any veiem a les manifestacions de l’Onze de Setembre però al costat de casa meva.

Un dia històric (encara dóna de si aquesta paraula?). Sens dubte. Ni tan sols s’ha molestat ningú a discutir xifres de participació. Certament hi haurà un abans i un després en el procés sobiranista. Potser el que ha passat avui farà caure del cavall els últims que es resisteixen a fer-ho. Algun dia li ho explicaran a la Júlia. Ara, de moment, altra feina té.

[Imatge: la Via al seu pas per la Rambla Nova de Tarragona, tram 230; foto Jordi Castro, www.naciodigital.cat]

Fem via (2: obrint boca)

Com a preludi a la Diada Nacional, ahir es va celebrar un gran acte al Camp de Mart de Tarragona, organitzat per l’Assemblea i Òmnium Cultural. Alguns apunts.

* L’acte és oficialment de “reafirmació nacional”. Em sembla que, sortosament, ja estem prou “reafirmats”, almenys els que hi assistim. De manera que més aviat es tracta d’un “anar obrint boca” abans de la Via d’aquesta tarda. Literalment, obren la boca un munt de personatges de les diverses esferes del who’s who tarragoní que, amb destresa oratòria diversa i amb desigual intensitat sobiranista fan ús del micròfon durant dues llargues hores.

* Les intervencions de gent de la política, la universitat, la cultura, els sindicats, l’església i la societat civil, presentats per Xavier Grasset, s’intercalen amb actuacions musicals, a saber, la Virolla (tocant La Muixeranga amb el públic dempeus), els Pokers (molt aplaudit malgrat ser de Reus), el Roger Bages (que després de sentir el “piropo” d’una admiradora ataca amb gran seguretat El país petit de Llach) i un grup tocant sacs de gemecs (donant un to una mica galaic a la festa).

* Parlen la professora Montse Duch (que s’ho fa venir bé per parlar de feminisme, quan no toca, fins al punt de gosar posar-se al mateix nivell que Maria Aurèlia Capmany o Maria Mercè Marçal), el cap de la Jove de Tarragona (que ens recorda que la seva colla castellera ja es va negar a actuar als Jocs Olímpics de Barcelona, i d’això fa dues dècades) i mossèn Barberà (que dóna tota una lliçó de la doctrina de l’Església en favor dels pobles, exposada amb gran rigor documental i que, malauradament, no arribarà a Solsona).

* Els polítics “actuen” cap al final. No hi ha pogut assistir Josep Gomis per un petit accident domèstic (ves quines coses…) però sí que ho ha fet el seu successor i revers de la moneda Pep Andreu, que llança al públic una formidable arenga en defensa del paper del sud de Catalunya en el procés de construcció nacional. Qui també parla és l’ex-alcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, que aprofita per lamentar l’absència més destacada de l’acte (una representació de l’Ajuntament de la ciutat): per una vegada, he d’estar d’acord amb el que diu Nadal. El darrer orador és Josep Lluís Carod-Rovira, que no desaprofita l’ocasió per explicar alguna de les moltes batalletes personals de la seva ja llarga trajectòria política (la primera “independència”, amb errors inclosos, en una paret la va pintar ell).

* L’acte dura molt però no es fa llarg. A destacar dues incidències menors. La primera, el micròfon emet un desagradable soroll com de compressor o de nevera durant una bona estona, fins que desapareix. La segona, el cartell amb l’estelada que penja del faristol estar enganxat segurament amb cinta adhesiva unionista perquè fins a quatre vegades en desprèn d’un extrem. Millor no donar a l’anècdota la significació que, evidentment, no té.

* I amb l’himne nacional s’acaba l’acte dit de reafirmació. Avui toca reafirmar-nos tots plegats donant-nos les mans i llançant al món un nou senyal, potser el definitiu, de que ha arribat l’hora de la veritat. Endavant.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Fem via (1: un lloc a la història)

Volia parlar de la via (naturalment!) i la meva imaginació no ha sabut trobar cap títol enginyós. Moltes de les expressions que inclouen el mot via són inadequades i no era correcte titular l’apunt, posem per cas, “Via fora!”, “Via morta” i encara menys “A cagar a la via!”. I el cas és que s’ha de fer servir aquesta paraula, ara que hem aconseguit superar la cadena inicial, de resonàncies tampoc massa positives des que ens ho va recordar Pere Navarro (el fill del seu pare). Resumint, “Fem via”, que vol dir “anem enllestint que ja toca”.

L’experiment es presenta amb grans dosis d’il·lusió i amb garanties d’èxit. Alegrem-nos-en, doncs. Ara, o potser l’endemà de l’Onze de Setembre, serà el moment de recordar, amb un punt de crueltat, tots aquells esgarrips, provinents de sectors no precisament espanyolistes o unionistes, que qüestionaven obertament que s’hagués de fer una cadena humana (una “cadeneta” deien, burletes) quan el que tocava era, ja, declara la independència tal qual. Jo mateix vaig tenir un una primera reacció d’escepticisme quan Carme Forcadell ho va proposar en el seu moment. 

Probablement l’agosarada idea hagués pogut fer aigües però si ha anat creixent en entusiasme, eficàcia organitzativa i perspectives d’èxit ha estat degut, en part i com sempre, a la inestimable ajuda tant d’enemics exteriors i interiors com de polítics que se suposa “amics” però que amb els seus dubtes (hi aniré?, no hi aniré?) l’únic que han aconseguit és la resposta massiva de la societat dient-los: “nosaltres sí que hi serem”.  Parlant d’amics i enemics, deixo de banda tota aquesta història de la cadena al voltant d’una coneguda entitat bancària. Avui no toca.

L’Onze tenim un lloc reservat a la història. Viurem un dels últims dies històrics abans de la nostra normalitat com a poble. Potser som uns privilegiats en aquest sentit. Endavant, fem via.

AGENDA TARRAGONA

Dilluns, 9 de setembre. Concert de So Nat i presentació del seu darrer treball Toquem el 2. A les 20 hores, a la plaça de les Cols.

Dimarts, 10 de setembre. Acte de reafirmació nacional d’Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, presentat per Xavier Grasset. A les 19 hores, al Camp de Mart.

Dimecres, 11 de setembre.

Ofrena floral al monument de Rafael Casanova. A les 10 hores.

Via Catalana per la Independència. A les 17,14 hores.

Durant tot el dia (de 13 a 21,30 hores), al Passeig de les Palmeres, activitats diverses (inflables per la canalla, animació infantil, dinar popular i actuacions musicals).

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

Gogistes Tarragonins

Només unes ratlles, entre tantes notícies sobre consultes, vies, cadenes i campanes, per recordar que l’associació Gogistes Tarragonins ha estat guardonada amb el Premi El Balcó 2013 per l’Òmnium Cultural del Tarragonès.

Ja que parlo de campanes, també el goig és d’aquells elements religioso-populars que han quedat injustament superats per la nostra societat, tan respectuosa per segons quina mena de tradicions i tan desdenyosa per altres. I, insisteixo, és una injustícia que aquesta mostra de cultura, en tots els seus vessants, literari, artístic, espiritual… coneguda com a goig sigui considerada per molts (no ho diuen, però ho pensen) una cosa de beats, de gent de crosta i carrinclona. 

Gogistes Tarragonins va néixer el 1981 de la mà de Jordi Morant Clanxet, estudiós dels goigs que el 1967 ja havia publicat una primera aproximació a aquest gènere literari: Iconografia de Tarragona. Recull de goigs. Dedicats a difondre la cultura, la fe i la tradició, els gogistes tarragonins recullen, actualitzen, editen i, fins i tot, composen goigs nous (lletra, dibuix i música), i no només fan goigs, també auques, recordances, llibres i col·laboracions. El catàleg de l’associació comptabilitzava 966 publicacions l’abril de 2013 (darrera font de què disposo).

Enhorabona als guardonats. Per acabar, heus aquí un petit fragment dels Goigs en alabansa del gloriós Martyr Sant Magí…, respectant la grafia prefabriana, un dels molts encants del gènere que ens ocupa:

Puix miracles cada dia
Lo Senyor obra per Vos:
Ohíu al que en Vos confia
Sant Magí molt gloriós.

La Divina Omnipotencia
Volgué, que en una montanya
De la alta Brufaganya
Feffeu áfpera penitencia;
Hont vos hora nit, y dia
L’Orde de Predicadors:
Ohiu al que en Vos confia, &tc.

[Imatge: capçalera dels goigs citats, publicats el 1778; edició facsímil feta per Gogistes Tarragonins el 1981]

Tres anys més d’agonia no, si us plau

Decebedores declaracions del president Mas, les d’avui. Si no hi ha consulta pactada amb Madrid, que no ho serà, no hi ha altre pla B que unes eleccions plebiscitàries… al 2016! (quan toquen). Tres anys més d’agonia? Home, no, president, no ens ho feu!

Potser no tan decebedores, si contextualitzem el procés en tota la seva perspectiva. Llavors tot és una mica més entendedor o comprensible: la tradicional manera de fer convergent, entre el voler i el poder, l’anar-hi-anant i el sí-però-encara-no, l’ull posat en Unió i els seus ja famosos 13 diputats, les pressions del denominat Pont Aeri (llegiu-vos La trama contra Catalunya, d’Hèctor López Bofill, per entendre moltes de les coses que es diuen i es fan, i les que no es diuen i no es fan)…

No hauria de sorprendre tant el que avui ha dit Mas a la ràdio si tenim en compte aquests i molts altres imponderables. El que sí que és sorprenent, crec jo, és que efectuï aquestes declaracions una setmana abans de l’Onze de Setembre, quan es preveu una nova mostra fefant (la tercera en tres anys) de que la societat catalana vol avançar més de pressa del que ho fan els seus polítics. Tenim pressa, molta pressa, és cert. Potser no ens hem d’atabalar, potser hem d’acudir novament a allò tan català del “més val menjar poc i pair bé” o “de mica en mica s’omple la pica”, però dir-nos ara que ens hem d’esperar tres anys més, tres llarguíssims anys d’estires-i-arronses amb Madrid, baralles entre partits polítics, estretors pressupostàries, noves mobilitzacions (quan començarem a cansar-nos d’estelades, espelmes i marxandatge independentista?), tres anys més, això no. Això sí que no.

Vull creure que tot plegat acabarà essent una reproducció de l’esquema del 2012, a saber: govern aposta pel pacte fiscal, manifestació gegantina i contundent, Mas entén el missatge de la societat, rectifica i comença a parlar de consulta i estat propi. Amb aquesta confiança, només ens queda esperar els esdeveniments de la setmana que ve o, com diu un amic meu, “keep calm and wait for the human chain”.

[Imatge: www.324.cat]

El gargot de l’Onze

La bona acció del dia d’avui a favor de la independència de Catalunya és molt senzilla. La promou Reagrupament, aquella formació de modestes dimensions i, almenys en el passat, de peculiar trajectòria política, i consisteix en demanar al totpoderós Google que dediqui el seu noodle del dia 11 de setembre a la Via Catalana per la Independència.

M’imagino que tothom sap que el noodle és aquella recreació artística a que es dedica de tant en tant el gegant informàtic a la seva pàgina de capçalera. Pot ser un esdeveniment, la commemoració d’un dia especial, l’aniversari d’algun homenot (o donota, siguem igualitaris) del passat, etc. El que potser no se sap (almenys jo ho ignorava) és que significa literalment gargot. Si finalment s’aconsegueix, serà un gran què. Sigui com sigui, proposem-nos que l’Onze de Setembre, lluny de ser un simple gargot, sigui una de les línies més ben escrites del llibre de la història de la nostra nació.

Aquí teniu l’enllaç per afegir-vos a la petició (a les 20,20 d’avui érem 22.484).

[Imatge: www.smartz.com]

Solidaritat amb els directors de Menorca

Qui no ho hagi fet encara (i vulgui fer-ho, és clar) aquest és l’enllaç (Change.org) per signar en solidaritat amb els tres directors d’escola de Menorca, represaliats per l’horrible crim de defensar la nostra llengua a les aules. La responsable de l’enèsim despropòsit contra el català és la consellera del PP Joana Maria Camps (amb qui no m’uneix cap parentesc, ho juro).

[Imatge: www.change.org]

‘Pasolini Roma’

Encara sou a temps de visitar l’exposició “Pasolini Roma”. Una oportuníssima lectura d’un apunt del bloc Chào ông Viêt Nam em va recordar aquest esdeveniment, que ja se m’havia oblidat.

Completement recomenable. Com ja dóna a entendre el títol, l’exposició ofereix la trajectòria personal, ideològica i artística del controvertit escriptor i cineasta italià, des que arriba amb tren a Roma fins a la seva tràgica mort en un descampat d’Ostia. Però la mostra no es limita a la capital d’Itàlia perquè ens descobreix els desplaçaments de Pasolini per nombrosos països i ciutats, mogut tant per les seves inquietuds com per la cerca d’escenaris per futures pel·lícules.

Pasolini era, és, un personatge fascinant. Crític amb el món que el rodejava (estava contra els poders establerts, no diguem la política italiana, però també l”Església Catòlica i el marxisme oficial, “l’altra església”, contra la pèrdua dels valors culturals tradicionals, contra la televisió…), polèmic, pluridisciplinar, poeta, homosexual, sempre amb un posat seriós (mai no se’l veu riure: mai)… Llibres, pel·lícules, reflexions, idees… Pasolini justifica molt més que una exposició com la del CCCB.  

El recorregut serveix per descobrir-ne aspectes que, almenys jo, no coneixia prou bé: el seu interès pel friülès (o furlà, llengua materna) i pel català; la seva participació com a guionista de La dolce vita; la seva trobada a Barcelona amb Goytisolo i Porter-Moix; el seu sorprenent posicionament durant els conflictes estudiantils del 1968 (en vigílies del Maig francès); i les fosques circumstàncies que van rodejar la seva mort (el contingut d’una novel·la que estava preparant o el robatori d’una bobina de Salò o els 120 dies de Sodoma, que mai no ha aparegut).
  
Entre l’abundant material exposat hi ha originals de poemes, guions cinematogràfics, cartes o dibuixos (el polifacètic Pier Paolo també pintava), que s’alterna amb pantalles que mostren petits fragments d’algunes pel·lícules (genials, provocatives, polèmiques, pretensioses… cadascú té la seva opinió). Un pany de paret està reservat als seus problemes amb la justícia: s’hi relacionen els nombrosos casos que van obligar el recordat cineasta a trepitjar els tribunals, des de denúncies per ofenses a la religió o per immoralitat (hi ha gent que no té res més a fer que denunciar obres d’art) fins a simples multes de trànsit. En tots va sortir judicialment indemne; en canvi, l’únic que de debò el va afectar de ple (el seu assassinat) continua obert, ple de preguntes sense respostes convincents.

Al sortir de l’exposició vaig adquirir-ne el catàleg. D’ell n’extrec un fragment titulat significativament “Contra la televisió”; parlant de la funció “vigilant” de la televisió diu: “Només hi ha una cosa que s’escapa de la vigilància -en el fons filial, obsessiva, desesperada, mesquina, aterrida del ‘pare televisiu’ i no pot no escapar-se’n, perquè és en ella, és la seva mateixa realitat: aquesta cosa és la vulgaritat. Tot el que apareix a la pantalla i abans de la pantalla, com a preparació i organització de l’embolcall protector de la informació, és vulgar”. El text és de 1966, no del 2013.

Potser el millor elogi-resum de Pasolini el féu Alberto Moravia en ocasió del seu funeral, el 1975: “Hem perdut, en primer lloc, un poeta. I de poetes no n’hi ha tants al món, en neixen només tres o quatre cada segle”.

[L’exposició Pasolini Roma restarà oberta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 15 de setembre; imatge: quegrandeeselcinema.blogspot.com.es]