Amanida d’estiu (i 7)

Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català (referint-se a la marxa de Carme Chacón): “Ha lluitat per la unitat d’Espanya i en contra del separatisme”.

Són com dues ànimes bessones, vaja.

David Cameron, primer ministre del Regne Unit: “No es tracta de canviar el règim (de Síria)”

Ah, no? Llàstima.

Usain Bolt, atleta: “Vull ser un mite com Pelé, Maradona o Alí”.

La teva àvia bé, no?

[Imatge: foto Johannes Eisele, AFP; www.lavanguardia.com]

Premsa amiga (d’aquí i d’allà)

La premsa “amiga” ofereix avui dos bons exemples de com entén el procés sobiranista català i de la seva manera d’atacar-lo amb tergiversacions, errors o arguments infantils. Si aquest és el seu nivell, perfecte. Vegem-los.

El Diari de Tarragona, digne hereu de la premsa del Movimiento, per dir que encara hi ha trams de la Via Catalana a la província de Tarragona que no estan plens afirma: “El 90% dels trams buits, a Tarragona”. Es refereix a que 141 dels 159 trams es troben a aquesta província, però per a l’ínclit Diari (també conegut com “tebeo”) són trams “buits”, no “casi plens”. Bonica manera d’informar, però és que a més a la portada (que és el que la gent més llegeix) el titular surt o mal redactat o directament manipulat: “El 90% dels trams de la cadena a TGN encara estan buits”. O sigui, que ja ho sabeu, a la província de Tarragona només hi ha un 10% de trams plens. I més val no entrar en el text de la notícia, redactat en castellà, no cal dir-ho.

L’altre diari que avui es cobreix de glòria, val a dir que com casi cada dia, és La Razón. La portada del rotatiu del senyor Marhuenda ens informa d’un fet gravíssim. Resulta que les samarretes grogues que s’estan venent per participar a la Via Catalana estan fabricades… al Marroc! En la seva peculiar concepció de les coses, creuen que una nació s’ha de defensar xovinístament sense veure-hi més enllà, de manera que reputen una incoherència que l’independentisme català (ja no usen la paraula separatisme) tingui tractes comercials fora de Catalunya. Si les samarretes s’haguessin fabricat a La Manxa, un suposar, el diari hauria de destacar-ho igualment si volés ser coherent amb el seu argument. Però no ho faria: s’ho callarien com a putes. I la fàbrica de La Manxa, estaria encantada de la vida amb la comanda, naturalment, perquè no para d’inscriure’s gent a la Via. Fins i tot al 90% de trams buits de Tarragona…

[Imatge: Vilaweb]

Entendre el PSC

El PSC continua donant mostres de profunda desorientació davant el procés sobiranista de Catalunya. Les dues darreres, entre moltes més, el tuit de Xavier Sabaté, relacionant forçadament els ofegaments a les platges amb la Via Catalana, i l’article a El Periódico d’avui mateix d’Antoni Balmón, dient el que mai ha de dir un responsable de partit seriós: que hi sobra gent (pensant en el sector catalanista, és clar).

Quan sento o llegeixo aquests i altres pals de cec d’un partit que havia jugat una vegada un paper central en la política catalana, no puc evitar posar-me en la pell d’un conspicu militant i preguntar-me: què faria en la seva situació? Estem parlant d’un partit producte de la fusió d’unes determinades tradicions polítiques (ells en diuen sensibilitats) feta en un context, la transició política després de la mort del dictador, també molt determinat. Mentre la lògica de la transició va dominar la política tant catalana com estatal, el PSC va ser-ne el beneficiari principal, li va donar el màxim protagonisme institucional i li va proporcionar la seva raó de ser: remenar cireres als ajuntaments i les diputacions, participar directament en la governabilitat de l’estat (no com Convergència sinó de veritat, tocant cuixa) i mirar d’aconseguir l’assalt a la Generalitat, cosa que va aconseguir finalment, previ ús de la calculadora, amb l’etapa Maragall-Montilla.

Des del moment en què aquell pacte (o tejemeneje, o tapar-se les vergonyes, o com vulgueu dir-ne) anomenat transició política ha deixat de tenir cap mena de valor, superat per les noves generacions que no en volen saber res, els seus protagonistes, i molt particularment el dinosaure PSC ha començat a patir la davallada de tots coneguda. Desorientat, el partit de Nicaragua no ha sabut afinar bé en la principal de les qüestions que té plantejat el país, la possibilitat d’una propera independència o, com a mínim, l’establiment de les bases per decidir o no la seva proclamació. Lligat a un partit espanyol (partit que, per cert, el tracta com una mera federació regional), ha de fer autèntiques filigranes per defensar lo indefensable: dret a decidir sí, però amb permís de Madrid, independència no, però possibilitat d’un federalisme sense amics a l’altra banda del Cinca, necessitat de desmarcar-se de les lúgubres hordes unionistes…

Un bon embolic, certament. Què faríem en el seu lloc? Faríem cau i net en la militància, convidant a marxar-se el sector més presentable que tenen, com ha fet avui mateix Balmón? Un representant d’aquest sector, Àngel Ros, ja li ha contestat dient que al partit no hi sobra ningú, però la dialèctica ja ha servit per constatar quin concepte es té de les discrepàncies a la cúpula del PSC. Ens treuríem la careta definitivament i abraçaríem el projecte perpètuament jacobí del PSOE de sempre, i a esgarrapar alguna cosa d’una hipotètica victòria de Rubalcaba? O continuaríem amb aquesta cançó de l’enfadós, marca de la casa, superada per l’avorriment dels votants (ja sabeu: si tu no vas, ells tornen), l’ultima perla de la qual és el tuit de Sabaté?

Entendre un partit que ja no entenem. Em sembla que ja ho vaig dir en un altre apunt fa temps: què hem de fer amb aquest partit, en una altra època peça central de la tradició democràtico-catalanista? Mirar de rescatar-lo? Oblidar-lo? Fer que es vagi consumint com una espelma fins l’oblit?

[Imatge: cornella.socialistes.cat]

Amanida d’estiu (6)

Enric Millo, diputat del PP: “La carta de Mas tindrà resposta quan toqui; hi ha altres prioritats”.

Sobretot, sobretot, que no s’estressi don Mariano. De tota manera, ja sabem què contestarà, o sigui que no ve d’un dia.

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern (referint-se a la participació dels consellers a la via): “Hi ha hagut contradiccions entre els mateixos de l’ANC, però tothom hi pot tenir cabuda”.

Fa gràcia que Ortega, significada militant d’Unió Democràtica, parli de contradiccions. En tot cas, que es deixi de cabòries: hi assistirà, sí o no?

Chelsea (fins ara Bradley) Manning, condemnada pel cas Wikileaks: “Vull que tothom sàpiga qui sóc realment. Sóc Chelsea Manning. Sóc dona”.

Ara ho diu? Precisament ara? Quins collons que té… i mai millor dit.

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]

Querimònia, 700 ans

Aué hè sèt cents ans dera signatura dera Querimònia, un tèxte a on Jaume II confirme es drets e privilègis dera Val d’Aran. Per exemple, eth paragraf XIII, que confirme ua sòrta d’autonomia er era resolucion de determinadi plets, ua lei “bona, rasonabla e justa”:

“Tanben en çò que hè ath capítol segontes eth quau es òmes dera comunautat auien era possession, er usatge, era consuetud e eth costum que se quauqu’un des òmes dera nomentada comunautat, herie a un aute o le trucaue, damb sang o non, que se podesse arténher era patz e era concòrdia d’ua manèra amigabla, sense que siguesse dada o aplicada era lei per part nòsta, se deuant nòste o des nòsti oficiaus non siguesse requerida, quina causa demanèren que les siguesse restituïda intègrament. Atau determinam establir entath benestar e tranquille estat d’aguesta Val que sigue conservada aguesta ordinacion, hèta per adès nomentat rei de Malhòrca, quan auie eth domeni dera Val e, a mès, en demanà-la es òmes dera nomentada Val, coma ja s’a dit, siguec acceptada per eri coma ua des sues leis, era quau tanben nosati jutjam coma bona,  asonabla e justa e, com ja s’a dit, la confirmam.”


[a sota, versió en català]

Avui fa set-cents anys de la signatura de la Querimònia, un text on Jaume II confirma els drets i privilegis de la Vall d’Aran. Per exemple, el paràgraf XIII, que confirma una mena d’autonomia en la resolució de determinats plets, una llei “bona, raonable i justa”:

“També pel que fa al capítol segons el qual els homes de la comunitat tenien la possessió, l’ús, la consuetud i el costum que si algun dels homes de la esmentada comunitat feria un altre o el colpejava, amb sang o no, que es pogués aconseguir la pau i la concordia d’una manera amigable, sense que fos donada o aplicada la llei per part nostra, si davant nostre o dels nostres oficials no fos requerida, la qual cosa demanaren que els fos restituïda íntegrament: així determinem establir per al benestar i tranquil estat d’aquesta Vall que sigui conservada aquesta ordinació, feta per el abans esmentat rei de Mallorca, quan tenia el domini de la Vall, com ja s’ha dit, fou acceptada per ells com una de les seves lleis, la qual també nosaltres jutgem com a bona, raonable i justa i, com ja s’ha dit, la confirmem.”

Carrers de Tarragona: Hernández Sanahuja

Curt, sense travessies, uneix el carrer Maria Cristina amb la plaça Cronista Sessé. Deu el seu nom a Bonaventura Hernández Sanahuja (1810-1891), historiador de la nostra ciutat i director del Museu Arqueològic de Tarragona, del qual va redactar el primer catàleg.

Motius d’interès, ben pocs, com no sigui el número 12, ocupat pel que sembla una torre més antiga que totes les edificacions que l’envolten. Al número 9, Quims és un establiment de música; als seus aparadors hi trobem guitarres, violins, gralles, un saxòfon… però també, oh sorpresa, paraigües i mitjons. Tot es despatxa, no hi ha cap mena de dubte. Baixant per la mateixa vorera i entre dues perruqueries, crida l’atenció una llibreria que es fa dir, crec recordar, “de fantasia i oci”, dedicada a jocs de rol. Finalment, creuant el carrer i com un contrapunt de dura realitat, hi ha una casa de empeños. Què ens donarien per uns mitjons usats comprats a Quims?

[Imatge: retrat d’Hernández Sanahuja; foto AHAT, www.elpuntavui.cat]

‘El estudiante’

Un noi argentí de províncies es matricula a una universitat de Buenos Aires i ben aviat se sent més atret per l’activisme polític que pels estudis. La pel·lícula narra com el jove, tant intel·ligent com idealista, es va fent un lloc a una mena de sectorial universitària apadrinada per un veterà polític de tornada de tot. El protagonista, que es diu Roque Espinosa, anirà coneixent quin pa s’hi dóna si el que un vol és dedicar-se a la en teoria noble activitat política.

El panorama que dibuixa el film és per apretar a córrer: instal·lacions i aules plenes de proclames polítiques de tots colors, “estudiants” interrompent les classes amb caduques consignes, sensació de desgovern i absència total d’excel·lència acadèmica… Res que no haguem patit tots els que hem tingut la sort d’anar a la universitat en un moment o altre de les nostres vides.

La pel·lícula està bé, però formalment és una mica feixuga: escenaris més aviat depriments, molts primers plans, la càmara enganxada al clatell del protagonista seguint-lo, i un so directe amb diàlegs en un lunfardo genuí, trufat de boludos i de hijos de puta, que a vegades costen d’entendre bé. Malgrat tot, es deixa veure: però només es pot fer al cinema Boliche de Barcelona, per posar-ho ben fàcil a la gent dita de comarques.

[Imatge: www.cinedor.es]

Avui és Sant Magí

Torna Sant Magí, la festa major petita de Tarragona. O no tan petita. Tinc per mi que en els darrers anys ha agafat una volada que abans no tenia, mig acomplexada per la seva germana gran, Santa Tecla, i amagada mediàticament per les festes de Gràcia (la gran notícia de mitjans d’agost és saber si Verdi ha guanyat o no el premi al carrer més ben guarnit: per l’amor de Déu!).

De nou, ahir va arribar l’aigua del sant, procedent de la Brufaganya, el santuari de la Conca de Barberà, amb tot el protocol de carros, gegants, nans, el Magí de les Timbales (és clar!) i acompanyament musical que, entre l’expectació de la multitud, va adreçar-se fins el Portal del Carro, a la capella que el sant té dedicada a un dels punts més alts de la ciutat. Com és costum, pel camí es va repartir alfàbrega, planta d’usos medicinals però també gastronòmics: tant pot servir per fer el pesto dels espaguetis com, segons consell de ma cunyada, aromatitzar l’oli d’amanir.

Després de presenciar l’arribada de l’aigua va tocar passejar-se pels carrers de la ciutat i viure l’ambient de festa major: la plaça del Rei, amb tot a punt per la revetlla remullada de la nit o la Rambla Nova, que ahir acollia dues activitats tan diferents com una exhibició de line dance (aquella música country que ballen els ianquis) i una mostra gastronòmica de les cases regionals. La meva vetllada particular va acabar amb un gelat de Chartreuse, servit per l’acreditada Raffa Gelati.

Parlant de menjars, la novetat d’enguany són les “metxetes” de Sant Magí. Es diu que per intercessió del sant, una de les mines distribuïdes per tota la ciutat pels francesos (quan la Guerra de l’ídem, d’això fa dos-cents anys) no va explotar: casualment la que estava situada al fortí del seu nom, on la metxa va fer figa. Dos segles després, el Gremi de Pastissers ha tingut la pensada de crear i comercialitzar una galeta (a la imatge). Petita delícia que avui ha fet acte de presència al dinar familiar, a l’hora dels cafès.

Bona festa major! (encara queden unes cinc hores).

[Imatge: foto de l’autor]

Amanida d’estiu (5)

Jaume Collboni, diputat del PSC: “La solució als problemes no és aixecar fronteres”.

Sembla mentida que encara algú tregui arguments de fa una dècada o dues. Però qui parla de fronteres? Encara no s’ha entès què volem els catalans? El que volem és unir-nos a Europa, home!

Gonzalo Boyé, advocat de l’acusació en el cas Bárcenas: “La frase més repetida per Arenas i Álvarez-Cascos ha estat ‘no ho recordo’. La memòria té aquestes coses”.

Han provat amb cues de pansa?

Alberto Fernández Díaz, regidor de Barcelona del PP: (referint-se a que l’alcalde participarà a la cadena i a que ha fet treure una placa de la façana de l’Ajuntament) “Això és el Trias que s’ha tornat boig, perquè s’ha convertit en un independentista”.

Amb vosaltres sí que pararem bojos al final.

[Imatge: www.directe.cat]

El que diu la gent del carrer

Tornant de l’Eroski i a punt d’entrar a casa em trobo un conegut, antic veí, amb ganes de xerrera. De xerrera diguem-ne identitàrio-política. “Tu, que ets dels meus, et sembla que ens donaran la independència?” ha estat la seva manera d’abordar-me i plantejar-me una conversa vulgues que no. Li he hagut de recordar, com ja he fet amb més gent en altres ocasions, que les independències no es donen: en tot cas es voten i es proclamen (o a l’inrevés).

Aquest senyor és el típic català qualunque que respon a un perfil molt característic, fàcil d’identificar. Home senzill i de tracte agradable, prejubilat de la gran indústria, viu a Tarragona però està fortament arrelat al seu poble d’origen familiar. Sempre havia votat Convergència “perquè li semblava gent de seny” però que s’ha passat a Esquerra perquè Convergència està massa acovardida. Li agrada molt Junqueras. Es considera més de dretes que d’esquerres, però ara cal ser patriota, res més. Té por del que pugui passar els propers mesos: “I si ve la Guàrdia Civil?”, “i si hi ha ‘tiros’?”. Li recordo que la Guàrdia Civil ja hi és, aquí, i que no ha de témer res d’especial.

Al seu poble nota que la gent està molt engrescada amb l’anomenat procés sobiranista, ho nota en les converses de cafè. “El problema és que aquí (a Tarragona) hi ha molta gent de fora”. Entra a sac contra l’actual alcalde, socialista. “No són patriotes, miren només pel partit”. Acaba la seva llarga i personal diagnosi de la política catalana, on a dures penes he pogut ficar cullerada, dient que “o ara o mai” i que Mas ja no pot tirar-se enrera.

Pinzellades d’una persona normal i corrent, d’un ciutadà, d’un votant, sense cap valor sociològic però amb tot el valor simbòlic que se li vulgui donar.

[Imatge: assemblea.cat]

Anuncis que em posen nerviós (52: de cap a peus)

Per sorprenent que sembli, la televisió continua abocant anuncis i més anuncis en una època de l’any en que, figura, l’audiència baixa considerablement. Són espots que cada dos per tres interrompen programes que no són altra cosa que reposicions d’interès relatiu.

El més curiós, a més, és que la majoria de productes publicitats no tenen gaire a veure amb el període canicular com seria esperable. Ni rastre de cerveses (ni la mediterrània ni les altres), gelats (què se n’ha fet dels Frigopié i dels Calipos?) o el Cola-Cao i els seus artefactes per entretenir la canalla. Potser l’única evidència de que estem, publicitàriament parlant, al mes d’agost és l’inefable anunci del Tinto de Verano (“pa’l calor”), adreçat a un públic diguem-ne de xiringuito de platja.

No: el que s’anuncia més aquest estiu són productes pensats per paliar els més variats transtorns o molèsties del cos. Deu en vaig comptar ahir en poca estona. De cap a peus, aquesta és la relació: polls (“oh, no, polls!”), insomni, mal alè, mal de coll (l’aire condicionat, ja se sap), cremor d’estómac (“vinga, nois!”), restrenyiment ocasional, sequedat vaginal, cames irritades i amb pegots de cera (depilacions deficients), durícies als peus i fongs a les ungles.

La majoria de nosaltres ni tan sols som conscients de l’existència d’algun d’aquests problemes, però per això està la publicitat: per fer-nos-ho saber, perquè comprem l’article i perquè siguem feliços i mengem anissos. Que teniu durícies als peus? Pas de problème. Aneu a la farmàcia, us deixeu aconsellar pel farmacèutic (que ara que cobraran les factures endarrerides tornen a estar amables), i gustosament us vendrà la potinga adequada. És de la marca Doctor Scholl. No el confongueu amb el Doctor Oetker: aquest fa pizzes congelades.

[Imatge: www.miotrafarmacia.com]

Assaig de via a Tarragona

Aquesta tarda s’ha fet l’assaig de la via catalana (millor que cadena, tot sigui dit) per la independència a Tarragona. Impressions telegràfiques:

* Concentració a la Catedral, on hi ha una paradeta per adquirir les samarretes que s’han confeccionat expressament per al tram de Tarragona de la via. Les ha dissenyades el David i costen vuit euros si les compres de tres en tres (a la imatge; xules, no?).

* Una mica més tard de l’hora prevista, ens indiquen que ja podem anar baixant i afegir-nos a la cadena. Així ho fem, i per sorpresa nostra, anem recorrent el carrer Major avall, avall sense trobar-li el final. La via està sent un èxit, a primera vista. Pel camí puc anar saludant ple de cares conegudes: la Gisela, el Josep Lluís, la Maria, el Josep Maria, el Vicenç, i més que em deixo.

* Finalment, aconseguim unir-nos a la via en plena plaça de la Font, on figura que havia d’acabar l’experiment. Acabar? L’afluència de participants obliga els organitzadors a fer tota la volta a la plaça i tornar a pujar. Després ens informaran que la cadena ha acabat, finalment, a la Baixada de la Misericòrdia, despr. Perquè s’entengui: hi ha hagut un 50% més de participació de l’esperada. Visca!

* Presència de seguici popular: el canó de Sant Roc, el Magí de les Timbales i els gegants en versió infantil i els gegants de Cós del Bou. A l’acabar l’acte, l’Albert Cortés, coordinador de tot plegat i blocaire d’aquesta casa, ha adreçat unes paraules. A la que ha esmentat l’Ajuntament, que tenia rere seu, i els seus estadants, la multitud ha esclatat en xiulets. La cosa ve de l’actitud dels socialistes, que es van negar a adherir l’Ajuntament a l’AMI, però sobretot pels populars i el seu cap de files, l’Alekandro Fernández.

* Fernández des de fa un temps va fregint el personal contraposant independentisme a capitalitat tarragonina. Es veu que una cosa i l’altra juntes no poden ser. Doncs sí que poden ser, i l’Albert ha ofert una solució perquè tothom quedi content: que Tarragona sigui capital del nou estat català, com a l’època romana. Bé, no sé si tothom-tothom quedaria content amb aquesta solució, però la idea està llançada.

* En resum, la cosa funciona. Els tarragonins hem aconseguit mobilitzar-nos per la independència, fer-ho amb una participació més que notable i en una tarda de dissabte en ple mes d’agost. Sí, tot va fent via.

[Imatge: foto de l’autor]

Unió i les seves condicions

La cúpula d’Unió Democràtica de Catalunya ha demanat que la Via Catalana per la Independència del proper Onze de Setembre sigui rebatejada com “pel dret a decidir”. Olorant-se que serà una nova fita històrica del sobiranisme català, el veterà partit (la cúpula, insisteixo) intenta portar l’aigua al seu molí. Un molí on, realment, no sabem quina mena de farina volen treballar: la independència (aquesta cosa que causa íntimes esgarrifances a lo Pelat d’Alcampell), no; el federalisme made in PSC (amb padrí o Patrone a Madrid), tampoc; el peix al cove pujolista de tota la vida, sembla que tampoc.

La no massa insòlita petició d’UDC segueix fil per randa el procés de fa tot just un any, i n’hauríem d’estar ja satisfets; després explico perquè. El 2012, quan es coïa la gran manifestació de l’Onze de Setembre i s’intuïa que seria un èxit de participació, va aparèixer en l’últim minut el president Mas demanant que tothom assistís a la manifestació per a reivindicar el pacte fiscal, que llavors encara cuejava. Com que la massiva desfilada va deixar clar que el que es reivindicava era la independència, sense condicions, dilacions ni eufemismes estranys, al president li van caldre molt pocs hores per canviar àgilment de discurs. Sense parlar mai d’independència i seguint fent filigranes semàntiques, marca de la casa, Convergència va pujar al carro de la nova centralitat política de Catalunya. Després vindrien, com se sap, noves eleccions, pacte amb Esquerra, full de ruta per la transició nacional i un calendari que s’intenta complir fins on permeten els durs condicionants del dia a dia.

Doncs ara passarà exactament el mateix. La cúpula d’Unió tracta d’aigualir les expectatives creades, però quan vegi que la veu del poble és una altra (i ja fa temps que és una altra), tindrà la suficient habilitat per canviar el seu discurs. La qüestió és no perdre mai pistonada. I si no ho fa, pitjor per ells.

[Imatge: www.catradio.cat]

Amanida d’estiu (4)

Fabián Picardo, ministre principal de Gibraltar: “Les declaracions de García-Margallo recorden Corea del Nord més que no pas un soci de la UE”.

Què ens ha de dir que no sapiguem ja, Mr. Picardo…

Mark Post, investigador del projecte de la primera hamburguesa de carn artificial: “El gust encara no és prou bo”.

No es preocupi, farem com amb les “de veritat”: mà de cogombre, ceba fregida, maionesa i quètxup, i el que no mata, engreixa.

Cristiano Ronaldo, jugador del Reial Madrid: “No tanco les portes a ningú, el futur només pertany a Déu”.

Ja només faltava això, que Nostro Senyor hagués de decidir els fitxatges dels cracs futbolístics.

[Imatge: www.burguerking.com.py]

En torno al castellano

En este bloc he publicado apuntes en aranés, en francés o en gallego. Incluso en esperanto, pero nunca había hecho uno íntegramente en castellano. Quizá ya tocaba, al cabo de siete años.

Me ha costado decidirme. Por obvias razones, el castellano o español (cómo lo hemos de llamar? Primer elemento de debate) ocupa un lugar peculiar en el mapa mental de un catalán de nacimiento, familia, lengua y sentimiento como yo. No es mi lengua, pero tampoco es una más de las miles que se hablan (y que se extinguen lamentablemente) en el mundo. En esta lengua aprendí las beceroles (como se dirá esto en castellano?) cuando empecé a ir a la escuela, de pequeño. Es una lengua que domino notablemente, si se me permite la inmodestia. Ha sido una lengua omnipresente en mi vida, quisiera o no, en los barrios donde he vivido, la de muchos vecinos que he tenido, la de muchos de los periódicos y revistas que he consumido, la de los libros que he leído por placer o por imperativo estudiantil… Esta es la lengua materna de algunos de mis mejores amigos.

Sí, el contexto histórico de mi generación ha hecho que el castellano ocupara un lugar especial en nuestras vidas, muy superior al que en estricta justicia le tocaría. La normalización del catalán, a la que tantos esfuerzos de toda índole hemos dedicado (y seguimos dedicando) esta misma generación, las que la han precedido y las que le siguen, se ha tenido que hacer, inevitablemente a costa del uso del castellano. Esto, unido a un evidente y a veces inevitable prejuicio contra todo lo que estuviera relacionado con la lengua de Cervantes (o de Lope de Vega; ahora se dice que el autor del Quijote era catalán…) ha hecho que abordemos su uso en deteminadas situaciones con notable inseguridad.

Inseguridad como la que se me ha planteado al publicar el presente apunte. ¿Le estaré dando demasiado cancha a una lengua sin problemas de subsistencia (al contrario que la nuestra), hablada por, creo, 400 millones de personas, presente en cuatro continentes, con una vastísima tradición literaria y en continua evolución? ¿Qué tal “sonará” un apunte en castellano en Vilaweb, al lado de los miles de apuntes en catalán? ¿Chirriará por algún lado, provocará alguna desaprobación o se acogerá con el mayor de los respetos?

Sea lo que sea, me he lanzado a la piscina, y este es el resultado. Faltaba, no obstante, la excusa que justificara su publicación. Y la historia ha acudido en mi ayuda, ya que el sábado 3 de agosto, se cumplieron 300 años exactos de la primera reunión de la Real Academia Española, que dió lugar a la preparación del Diccionario de la Lengua Española. Este es mi motivo íntimo de complicidad con “la lengua de los vecinos” (en feliz e irónica expresión de una conocida mía): el castellano como objeto de estudio e investigación filológicos, la afición por conocer nuevos detalles de su léxico, de su sintaxis, de su gramática, la necesidad de perfeccionar su uso, cuando éste se presenta…

Soy consciente de que la presencia del castellano en nuestra nación desde hace tantos años, por acción de las armas primero y de la inevitable realidad demográfica después, es el origen de situaciones problemáticas, debates, polémicas, dudas, conflictos… Pero hoy no toca hablar de esto.

[A sota, traducció al català; imatge: xenialanguages.com]

En aquest bloc he publicat apunts en aranès, en francès o en gallec. Fins i tot en esperanto, però mai no n’havia fet cap íntegrament en castellà. Potser ja tocava, després de set anys.

M’ha costat decidir-me. Per raons òbvies, el castellà o espanyol (com n’hem de dir? Primer element de debat) ocupa un lloc peculiar en el mapa mental d’un català de naixement, família, llengua i sentiment com jo. No és la meva llengua, però tampoc és una més de les mils que es parlen (i que s’extingeixen lamentablement) al món. En aquesta llengua vaig aprendre les beceroles quan vaig començar a anar a l’escola, de petit. És una llengua que domino notablement, si se’m permet la immodèstia. Ha estat una llengua omnipresent a la meva vida, vulgues que no, als barris on he viscut, la de molts veïns que he tingut, la de molts diaris i revistes que he consumit, la dels llibres que he llegit per plaer o per imperatiu estudiantil… Aquesta és la llengua materna d’alguns dels meus millots amics.

Sí, el context històric de la meva generació ha fet que el castellà ocupés un lloc especial a les nostres vides, molt superior al que en estricta justícia li hagués tocat. La normalització del català, a la que tants esforços de tota índole hem dedicat (i seguim dedicant) aquesta mateixa generació, les que l’han precedit i les que la segueixen, s’ha hagut de fer, inevitablement, a costa de l’ús del castellà. Això, unit a un evident i a vegades inevitable prejudici contra tot allò que estigués relacionat amb la llengua de Cervantes (o de Lope de Vega; ara es diu que l’autor del Quixot era català…) ha fet que abordem el seu ús en determinades situacions amb notable inseguretat.

Inseguretat com la que se m’ha plantejat al publicar el present apunt. Estaré donant massa canxa a una llengua sense problemes de subsistència (al contrari que la nostra), parlada per, crec, 400 milions de persones, present a quatre continents, amb una vastíssima tradició literària i en contínua evolució? Què tal “sonarà” un apunt en castellà a Vilaweb, al costat de mils d’apunts en català? Grinyolarà per algun costat, provocarà alguna desaprovació o s’acollirà amb el major dels respectes?

Sigui com sigui, m’he llançat a la piscina, i aquest és el resultat. Faltava, no obstant, l’excusa que justifiqués la seva publicació. I la història ha acudit en la meva ajuda, ja que el dissabte 3 d’agost es van complir 300 anys exactes de la primera reunió de la Real Academia Española, que va donar lloc a la preparació del Diccionario de la Lengua Española. Aquest és el meu motiu íntim de complicitat amb la “llengua dels veïns” (en feliç i irònica expressió d’una coneguda meva): el castellà com a objecte d’estudi i investigació filològics, l’afecció per conèixer nous detalls del seu lèxic, de la seva sintaxi, de la seva gramàtica, la necessitat de perfeccionar el seu ús, quan aquest es presenta…

Sóc conscient que la presència del castellà a la nostra nació des de fa tants anys, per acció de les armes primer i de la inevitable realitat demogràfica després, es l’origen de situacions problemàtiques, debats, polèmiques, dubtes, conflictes… Però avui no toca parlar d’això. 
 

Amanida d’estiu (3)

Enric Millo, diputat del PP: “Demanar un objectiu de dèficit més elevat és voler seguir gastant més del que no tenim”.

Perdoni, però és que sí que ho tenim… fins que se’ns ho endú Madrid i ja no torna.

Pere Navarro, primer secretari del PSC: “A mi mai m’han agradat les cadenes”

La que el lliga al PSOE tampoc, suposo.

Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat: (responent a una pregunta sobre si considera l’homosexualitat una malaltia, com afirma un altre bisbe): “Caldria parlar-ne molt… Perquè és un problema complex, però en cap cas és el problema principal”.

D’això sí que se’n diu fugir d’estudi.

[Imatge: www.enricmillo.com]

Rosselló-Pòrcel, cent anys

[Avui fa cent anys del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel]

BROLLADOR

L’àngel desinfla les galtes
i encén les flames de l’aigua,
entre ficcions d’incendi
i polèmica de nacres.

Quin cristall trenca les llàgrimes?
Quina espasa entre les albes?
Fina estructura de l’èxtasi.
Calitja de porcellana.

Perla viva, branca clara,
entre les ombres més càndides,
catedral de clarianes.

Entre perles de cascada
i diamants implacables,
l’agonia de les aures.

[Imatge: www.escriptors.cat]

Amanida d’estiu (2)

Albert Rivera, diputat de C’s: “L’executiu ha de deixar de plorar. Ja no hi ha excuses per no presentar el pressupost”.

Fes-lo tu, llest.

Mariano Rajoy, president del govern espanyol: “Vinc a desmentir mentides que han esbombat alguns dirigents polítics i que perjudiquen la imatge d’Espanya”.

Doncs no sembla que ens hagi convençut gaire, la veritat. Ah, i això de “desmentir mentides” li ha quedat rodó.

Mireia Belmonte, nedadora: “Les xineses són imprevisibles”.

Una mica raretes sí són.

[Imatge: www.teinteresa.es]

Amanida d’estiu (1)

Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia: “És un triomf de la Meseta sobre la Mediterrània”.

O de l’Espanya “assimilada” sobre l'”assimilable”, segons el ja famós mapa del segle XIX. Sort que s’acosta el final del túnel.

Maurici Lucena, diputat del PSC: “S’imagina la cara de babau que ens queda en pensar que CiU pot haver competit en les eleccions dopada?”.

Deia el mort al condemnat: “Qui t’ha fet eixe forat?”.

Xavi, jugador del Barça: “Messi i Neymar s’entendran”.

En quin sentit?

[Imatge: www.somiserem.org]