Francesc, papa progressista?

El papa Francesc ens ha sortit molt campechano i cal agrair-li un canvi en la manera de dir les coses, més planera, menys ex cathedra, improvisadament, com va passar en la darrera trobada amb periodistes a la seva tornada del Brasil. Aquests, com sempre, van entrar a matar amb els temes que, sembla, més interessen a la gent, és a dir on hi ha més teca: el paper de la dona a l’Església, els lobis gais, les finances vaticanes… i Bergoglio, amb encomiable predisposició, a peu dret i sense papers es va prestar al canvi d’impressions amb la canallesca.

Efectivament, Francesc ha portat nous aires dins i fora de de l’Església però que ningú no s’enganyi. Els canvis, com sempre, són en les formes però el moll de l’os, ni tocar-lo, per a desesperació d’aquells que van saludar entusiàsticament l’arribada d’aquell argentí que renunciava a una creu pectoral d’or (ja veus tu) i no parava de parlar dels “pobres”. El possible sacerdoci de les dones, un dels problemes més punyents que avui té plantejat la cristiandat sotmesa a la Santa Seu, ha estat enllestit per Bergoglio amb un simple “no: aquesta porta és tancada”. Roma locuta, causa finita.

“Qui sóc jo per jutjar un gai?” es pregunta, retòricament, el papa Francesc. Tinc l’atreviment de contestar-li. És que ningú espera judicis, Santedat, sinó justícia. Igualtat. El que no es pot fer és parlar de respecte i de no discriminació i, acte seguit, recordar que la doctrina proscriu tota pràctica homosexual. Això continua sent discriminació. I que no ens hi barregi, a més, els possibles lobis gais, posant-los al mateix nivell que els lobis maçònics [sic], alimentant així l’imaginari popular d’un Vaticà secretista perpètuament dominat per intrigues i conspiracions carn de best-seller.

Algú va dir que l’Església catòlica no compta el temps per anys, només per segles. I la seva lenta transformació, el seu viratge, com de transatlàntic, a fe de Déu (mai millor dit) que està tardant segles sencers. Només des d’aquest punt de vista cal saludar positivament aquest nou tarannà pontifici, en el convenciment de que l’almirall del transatlàntic, i tota la seva tripulació, necessiten molt més temps, encara, per arribar al port del segle XXI.

[Imatge: foto EFE, www.ara.cat]

Records del Magrib (i 8)

El viatge anava cremant etapes, i ja els darrers dies tocava conèixer Casablanca i Rabat. A la capital del regne marroquí ens vam allotjar en un hotel “demodé”, preciós. Devia ser dels anys trenta i conservava intacte un aire colonial, amb els seus mobles, la seva decoració i, fins i tot, el seu personal: el cambrer que ens va servir el sopar era un senyor septuagenari amb el cabell perfectament clenxinat i engominat. Va ser una imatge realment suggerent.

A continuació va venir Asilah, ciutat turística costanera, a on, per primera vegada a la meva vida, em vaig banyar a les fredes aigües de l’oceà Atlàntic.

I molt a prop, Tetuan, l’última etapa del viatge. Té fama de perillosa o això almenys ens va assegurar la nostra omniscent guia. Recordo haver caminat per un carrer estret, completament a les fosques, fet que ens va obligar a tots els membres del grup a avançar agafats de les mans els uns als altres, per por de que algú desaparegués “xuclat” per la porta d’alguna casa. Posteriorment, he sentit històries (llegendes urbanes, sens dubte), de persones que han anat al Marroc i no han tornat mai més.

 

Jo, per sort, sí vaig poder tornar i us ho puc explicar. I un consell, aneu-hi…

[Imatge: vista d’Asilah; sobremarruecos.com]  

Records del Magrib (7)

A la plaça major de Marràqueix també hi ha aiguadors, uns senyors que serveixen aigua fresca vestits amb unes prendes certament peculiars i que es deixen retratar pels turistes… a canvi d?unes monedes, naturalment.

I és que al Marroc, i de fet a tot arreu, qualsevol cosa costa diners, una propina o un preu concret. Guies, venedors, criatures, tothom va darrera del mateix. La pela és la pela… Oh, perdó, el dirham és el dirham!
A Marràqueix va passar-ne una de divertida. Divertida per nosaltres, no pas per la protagonista i víctima. La guia que portàvem, dona setciències i una mica prepotent, ens va comentar, tota convençuda, que l?hotel on ens allotjàvem era molt segur i que podíem deixar les nostres pertinences amb tota confiança. L?endemà ja li havien robat la bossa de mà… Les seves invectives contra el director i contra la policia marroquina, al tornar de presentar denúncia, eren per filmar-les.

La mateixa guia va deixar anar, parlant d’un viatge a Grècia, una frase lapidària:
– Atenas no tiene nada interesante, excepto el Partenón…

Deixant de banda que l’afirmació és més que discutible, no sembla adient que tota una guia faci propaganda d’un destí turístic amb aquestes paraules.
Però ja hem dit que era una senyora molt cregudeta…

 

(continuarà)

[Imatge: la mesquita Kutubia, a Marràqueix; www.excursiones-marrakech.com]

Records del Magrib (6)

Un dels aspectes que més sobten al visitant europeu d?aquest país és la ?aparent- brutícia o manca de condicions higièniques. Dic aparent perquè sostinc que es tracta més aviat d?un cert prejudici influït per mentalitats poc coneixedores d?altres cultures quan no descaradament xenòfobes. D?altra banda, la nostra societat és també moltes vegades, reconeguem-ho, excessivament higienista i assèptica.

No obstant això, el viatger es pot trobar amb situacions realment sorprenents en aquest sentit. Ja he mencionat anteriorment el restaurant amb mosques o els brossaires de Fes. Afegeixo ara una altra imatge que vaig poder contemplar personalment en un mercat, no recordo la ciutat.

Era un venedor de pollastres vius, ja ancià, ajupit a terra, amb la seva mercaderia al davant. En un moment determinat, vaig veure com una de les gallines va orinar, deixant un bon bassal a sota d?ella. L?home, sense immutar-se, la va alçar pel coll, mentre amb l?altra mà retirava els pixats de la bèstia. Després va tornar a posar-la al mateix lloc.

Ho vaig trobar molt fort.

La següent parada va ser Marràqueix. És la ciutat de les motos i els ciclomotors: n?hi ha molts, centenars, milers. Té també una torre similar a la Giralda de Sevilla i una plaça molt famosa: la Jemaa el Fna. Al capvespre, aquest espai pren un aire màgic. Els seus habitants esdevenen els protagonistes d?un ambient molt especial: titiriters, músics, tiradores de cartes (com les de les Rambles de Barcelona, però més misterioses) i encantandors de serps.

 

Faig un incís, ara que esmento aquests rèptils, per què recordo que en un dels llocs on vam sopar, en acabar hi va haver un espectacle protagonitzat per un encantador o domador, o com li vulgueu dir. En el moment que va treure de la caixa una serp de considerables dimensions, dues noies del nostre grup van xisclar desesperadament mentre corrien a refugiar-se a l?últim recó del menjador, ben lluny d?aquell animal. Animal que, tot s?ha de dir, semblava bastant somort i inofensiu, fins al punt de ser col·locat al coll d?un dels comensals, a manera de bufanda, sense cap problema.

(continuarà)

[Imatge: la plaça Jemaa el Fna; www.voyagesphotosmanu.com]

 

 

Sant Jaume tràgic

El que son les coses: el tràgic accident ferroviari de Santiago (o Sant Jaume de Galícia) ha coincidit amb la vigília de la festivitat del sant. Quan esdevenen aquest tipus d’accidents no tarden a sortir buscadors de tres peus al gat intentant portar al seu moli, bàsicament polític, les deficiències en el servei, les errades de tot tipus, les responsabilitats oficials, la gestió de la crisi… En aquesta ocasió, observo amb satisfacció que aquests comportaments no han transcendit si s’han produït. Únicament ha estat notícia la patinada de la nota de condol de Rajoy, amb un paràgraf final referent a una altra nota de premsa. “Indignació a les xarxes socials” clamen els mitjans. Home, no n’hi ha per tant, francament. Es una badada de qui va confegir l’escrit (que no va ser Mariano, obviament), que no va usar correctament el “tallar i enganxar”. Mes indignació ens hauria de produir el fet d’haver-nos assabentat, nomes gràcies a aquesta errada, d’un terratrèmol a la Xina fa tres dies, amb 86 morts. Tragèdia que hagués passat completament desaparcebuda en un altre cas. Pel que fa a l’accident gallec, només pertoca acompanyar els familiars de les víctimes en el seu dolor i desitjar que el succés no suposi un nou contratemps en l’aposta per el ferrocarril com el transport públic mes idoni per a la societat d’avui en dia.

Records del Magrib (5)

El viatge va proseguir cap al sud, vers la zona més àrida. Aquí ens van transportar en un Land Rover fins a una zona desèrtica apta per a turistes. Tots ens vam fer les fotos de rigor i tots vam comprar, al marxar, el típic mocador blau dels beduïns, que, segons diuen, els tenyeix la pell d?aquest color, i per això els anomenen els homes blaus.

 

Qui se?n va comprar també un va ser l?asturiana del nostre grup, la recordeu? Al capvespre, de tornada, se?l va embolcar al cap mentre va començar a fumar-se la ?mercaderia? que duïa. Quan vam arribar a l?hotel, la vam trobar immòbil al seient de l?autocar, marejada i emporrada. La seva pàlida pell contrastava amb el blau elèctric del mocador. Estava de foto, la tia.

 

Vam arribar a l?hotel després d?un dia molt intens. Ja que parlem d?hotels, en vam trobar de totes maneres durant el viatge. En general, són molt moderns i luxosos, amb habitacions inusualment grans i piscines en zones on l?aigua és un bé escàs: es nota que el país ha fet una aposta decidida per atreure?s el turisme europeu. Un hotel ben diferent el vam trobar a la població de Tineghir. Tot ell era antiquat, descuidat… una mica ?cutre?, per entendre?ns. Recordo que ens vam haver d?esperar al passadís perquè ningú no trobava la clau de l?habitació i quan finalment hi vam entrar, faltava mitja moqueta i no hi havia paper higiènic. Per acabar-ho d?adobar, la nostra cambra es trobava al costat mateix d?una mesquita que, com totes les mesquites, tenia un minaret, des del qual una gravació cridava els fidels a l?oració. Va ser el nostre particular despertador, perquè va sonar per primer cop de matinada, i a tot volum.

 

Afortunadament, aquell dia la ruta començava de negra nit, i calia llevar-se igualment ben aviat,  però això no va evitar que el meu amic i jo ens llevéssim de mal cafè. Aquella matinada l?autocar ens dugué per la ruta de les ?kasbah”, una mena de fortaleses. La silueta d?aquests castells i de les palmeres retallant-se en el cel que començava a clarejar, unit a la visió de la lluna i els estels que encara no s?havien fet fonadissos, constitueix per mi una de les experiències més sublims que he viscut mai. I com a música de fons, el xofer de l?autocar va tenir el detall de posar el meu tros favorit d?Aida, òpera que, no m?ho negareu, escau a aquesta mena de paisatges.

 

Llavors es va produir el miracle. De cop i volta, se?ns va passar el mal despertar…

(continuarà)

[Imatge: una kasbah; www.bestsingletravel.com]

Records del Magrib (4)

A l?hora de vendre, tothom domina els idiomes. Això ens tocava la fibra sensible, és clar, i abans que ho poguéssim evitar, ja estàvem en el seu terreny. Després venia el regateig en sí, cosa que a mí, personalment, em posa molt nerviós. Deixava per tant aquesta tècnica al meu company, més avesat que jo a la loquacitat i a la negociació.
Una regla d’or del regateig és que si marxes d’una botiga sense comprar res, ho has de fer amb molt de tacte, ja que el comerciant pot sentir-se ofès. Recordo un dia determinat en què vam entrar en una tenda i van intentar vendre’ns un portamonedes de pell de camell. El meu amic, després de seguir tota la litúrgia negociadora entre venedor i comprador, i no estant interessat en l’article, no se li va ocórrer altra cosa que dir-li:
– Això no és de pell de camell
– Ah, no? Per què? – va inquirir el venedor
– Perquè al Marroc no hi ha camells

Al sentir aquesta resposta, ens va fer fora airadament de la botiga.
I és veritat, al Marroc no hi ha camells…

A Fes, dues notes més a recordar. La primera, la intensa olor de la zona on treballen els curtidors i els tintorers, que obliga els visitants a portar menta a la mà i ensumar-la de tant en tant.
El segon record també té a veure amb sensacions olfactives i visuals. El sistema de recollida de les escombraries, a la medina, era i és un ruc amb dues alforges on s?hi va acumulant la brossa de qualsevol manera. Va ser la darrera i significativa imatge que vaig guardar de Fes, la medieval, la bulliciosa, la fascinant…

(continuarà)

[Imatge: la medina de Fes; serturista.com]

Records del Magrib (3)

Fins que vam arribar a Fes, la medieval, la bulliciosa, la fascinant. Es tracta no d?una, sinó de tres ciutats: dues Fes antigues i una de moderna. La més interessant, de llarg, és Fes el Bali, la més antiga. Es tracta d?una immensa medina de carrers estrets i laberíntics. Diuen que les medines es van construir d?aquesta manera tant per estar a l?ombra i conservar sempre la frescor com per defensar-se millor dels enemics. I no m?extranya que ho fessin així. És realment perdedora. El barri és gran, els carrers tots similars, sense punts de referència. Per a uns estrangers com nosaltres és molt fàcil entrar-hi i molt difícil sortir-ne. Fins i tot ens vam proposar un repte: situar-nos al centre i intentar trobar la sortida, cada un per un camí diferent, sense guies ni plànols. A pèl. No ho vam portar a la pràctica, però hagués estat un experiment realment interessant.

 

I no ho vam poder fer, en part, perquè és literalment impossible obviar els centenars de guies no oficials, la majoria joves i criatures, que ofereixen insistentment els seus serveis a l?atabalat turista, que acaba per contractar-ne un, més per fatiga que per una altra raó.

 

La medina de Fes és, de fet, un immens centre comercial on hi regna el regateig, pràctica molt habitual a gran part del món. Ja sabeu en què consisteix: d?un article que val 100 te?n demanen 1.000 i n?acabes pagant 400… El magribí és un comerciant nat i té una gran habilitat per aconseguir cridar l?atenció al possible comprador, fer-lo entrar a la botiga, després a la rebotiga i finalment ?col·locar? la seva mercaderia. Amb els catalans aplicaven una tècnica de màrqueting molt peculiar, consistent en cridar:

           Barcelona és bona si la bossa sona…!

(continuarà)

[Imatge: la medina de Fes; www.rogermimo.com]

Records del Magrib (2)

La primera ciutat del recorregut va ser Xauen, a la regió del Rif.  Allí vam tenir un primer, i desagradable, contacte amb gent del país. Vam anar a ensopegar amb dos espabilats que ens veien la nostra cara de ?pardillos?. Un d?ells volia fer-nos pagar un dirham (la moneda del país) per entrar a veure unes ruïnes. No cal dir que el lloc era d?accés públic, de franc, però ell va intentar que paguéssim la novatada. No ho va aconseguir, és clar.

 

En tornant de la visita, un altre personatge ens va sortir al pas, per oferir-nos haixix, producte molt habitual a la zona. Ho va fer amb gran insistència, la mateixa que vam usar nosaltres per dir-li que no. Vam aconseguir treure?ns-el de sobre, però una estona després va trobar la manera de venjar-se de nosaltres  per la seva fracassada venda: caminant, caminant, ens vam endinsar pels laberíntics carrers de la medina fins no trobar la sortida… Com altres ciutats marroquines, Xauen és completament desorientadora per qui no hi viu i el nostre ?camell? particular va disfrutar de valent contemplant aquell grup d?europeus perduts emmig d?una ciutat estrangera i desconeguda. Com reia! Quines riallades que deixava anar! Mai no m?he sentit tant foraster en un viatge.

 

El recorregut va continuar per les ruïnes romanes de Volubilis i per les ciutats de Meknès i Fes. Meknès és una urbs amb muralles, palaus, medines… Tot recorda el seu esplendorós passat de ciutat imperial. Però el record que més em ve present no és cap dels seus magnífics monuments sinó un restaurant, o millor dit un lloc on feien pagar per menjar, envaït literalment de mosques. Algú dels nostres s?ho va pensar bé i no hi van entrar, però els que no tenim tantes manies quan viatgem, sí que ho vam fer, ja que com diu la dita, el que no mata engreixa.

Això ens va donar una pobra imatge de la gastronomia del país. Res més lluny de la realitat. El menjar marroquí és deliciós: la ?harira?, el pollastre amb llimona, el cus cus, les postres… Però el que més vam consumir va ser el ?tajine?, que és una carn estofada en un plat cobert amb una alta tapa cònica. Al principi va agradar molt, però va arribar un moment que ens sortia per les orelles. Quan vèiem venir el cambrer amb aquell estri tan especial exclamàvem, a mig camí entre la queixa i l?avorriment:

– Altra vegada tajine…?

(continuarà)

[Imatge: una tajine; www.vilanova.cat]

Records del Magrib (1)

[Crònica, per capítols, d’un viatge que vaig fer al Marroc ara fa 25 anys]

Era un viatge organitzat. Es tractava de fer un recorregut de deu dies pel Marroc, visitant els seus llocs més interessants, o sigui, els més turístics. Era allò que en diuen un ?paquet?:  tot estava inclòs, tot estava programat, tot estava previst. Ens deien quan ens havíem de llevar, quan havíem de menjar, quan havíem de dormir, quan havíem de…, bé, ens ho deien quasi tot. No espereu, per tant, ni un relat d?aventures, ni nits a la selva, ni picades d?insectes extranys, ni segrestos d?avions, ni res d?això. Però un circuit pel Marroc sempre ofereix moments emocionants, curiosos o inoblidables. Anècdotes o vivències, en definitiva. Aquests són els meus records.

 

Comencem pel personal amb qui vam haver de conviure el meu company i jo durant setmana i mitja. Hi havia una asturiana que viatjava sola i s?asseia al seient de l?autocar arraulida, callada i modoseta. A mig viatge, per sorpresa de tots, va confessar que al pati de casa seva cuidava una plantació de marihuana. Hi havia també dues germanes madrilenyes que van esperar molt pocs dies a fer comentaris despectius sobre la meva llengua i la meva procedència geogràfica. Molt ?simpàtiques?, elles. Recordo també dues madrilenyes més, bones persones aquestes, amb qui vam fer bona amistat, com la vam fer amb un matrimoni de Bilbao. Després hi havia la guia, però d?aquesta, en parlaré més endavant. I així fins a formar el típic grup de viatge organitzat amb qui has de conviure deu llargs -o curts- dies. Un grup tipus Oh, Europa!, com si diguéssim. Però en realitat, Oh, Marroc!

 

I és que Marroc es mereix un Oh! ben gran. Qui hi hagi estat em donarà la raó. Tan proper en la distància i tan diferent. Ple de contrastos: pobles antics i ciutats modernes, mar i muntanya, luxe i pobresa. Paisatges increïbles, monuments d?una bellesa captivadora, una gent acollidora i amigable… Passejar pels seus mercats ?els socs- és una experiència realment al·lucinant que et transporta al passat, a un sistema de vida que s?ha mantingut inalterat amb el pas dels segles. Ofereixen mil colors, mil olors, mil sensacions. Al costat de parades de fruites o d?espècies trobem artesans que mostren els oficis més variats i mil·lenaris, al costat de venedors de mil i un objectes adreçats tant al nadiu com al turista: roba, babutxes, teteres, catifes…

(Continuarà)

[Imatge: www.nationmaster.com]

Un riu cada cop més ampli (Vicent Partal a Tarragona)

Petita crònica de la presentació d’A un pam de la independència avui al Col·legi d’Advocats de Tarragona.

* Una prèvia: el cartell anunciador de l’acte parlava de pas i no de pam. Error absolutament involuntari i imperceptible, però que no deixa de tenir el seu què: no és el mateix estar a 20 que a 50 centímetres d’una cosa, no?

* El local escollit per l’Òmnium i l’Assemblea per fer la presentació és el mateix que la setmana passada va quedar desbordat amb la presència de Sala i Martín. Avui diferents circumstàncies (menys difusió de l’acte, festes de la Mare de Déu del Carme, menor projecció mediàtica del convidat) han fet que la presència de públic fos menor. Diguem que tothom ha pogut seure en aquesta ocasió, per veure-ho amb el mateix optimisme que tragina Vicent Partal.

* Optimisme que té ocasió de fer valer des de bon començament en contrast amb el seu introductor, el conegut periodista de TV3 Agustí Forné, després que aquest confessi que ho és menys d’optimista: ja fa un any que estem “a un pas”. Raons pel desànim no li’n falten: podria ser un dels perjudicats en la propera reducció de plantilla de la Corpo. Des d’aquí, la nostra solidaritat.

* La presentació del llibre de Partal transcorre intercanviant l’ordre natural de les coses, i és que signa els exemplars abans, i no després, de començar l’acte. Em dedica gentilment el meu després de presentar-me com “Jordi, blocaire de Vilaweb”. No du bolígraf, de manera que usa el meu, que farà servei també a la dotzena llarga d’assistents que igualment demanen una signatura al de Bétera.

* De fet Vicent Partal parla molt poc del llibre, gairebé gens. Es diria que és només una excusa per explicar, de forma molt entenedora, les grans fases del procés sobiranista català. Ja n’hem enllestit dues: la manifestació de l’Onze de Setembre i la declaració de sobirania al Parlament; i en queden altres dues: la declaració d’independència, amb o sense consulta, i el reconeixement internacional. Oblidem-nos de cap dia de la independència (“una nit de Reis a lo bèstia”, en les seves paraules), perquè no es produirà. Es tracta d’un procés que quan ens n’adonem, ja haurà acabat.

* Ha parlat de la data màgica, perfecta, del 14 de setembre de 2014 per fer el referèndum, estratègicament situada entre l’Onze de Setembre i el referèndum escocès. Després, si guanyà el “sí”, hi haurà un any (exactament un any) per negociar-ho tot amb l’estat espanyol. Exemple: podem renunciar als avions de combat que ens pertocarien i bescanviar-los per piruletes (és un dir) o quadres del Museu del Prado. Las Meninas, catalanes?

* Amb el diàleg amb els assistents hem entrat en el més interessant de l’acte d’avui. Transcric aquí algunes de les moltes respostes, afirmacions o reflexions de Vicent a partir de les preguntes que se li han adreçat: “Els tempos de la política i de la societat són diferents: la segona arrossega la primera”, “Que la pressa no ens amagui la realitat”, “No només cal mullar-se, és que és indecent no fer-ho” (referint-se al paper dels periodistes), “Nosaltres ho fem molt bé, però Espanya ho fa molt mal”, “La independència no ha de significar només canviar de bandera, també viure millor”, “Sobretot, no espanyolitzar res”, “El millor que podem fer per al País Valencià és independitzar-nos”.

* Hi ha hagut també canya contra figures públiques: Duran (“emprenya molt”), Màrius Carol o Pepe Antich (exemple de periodistes sense criteris, només amb interessos, com a lleials treballadors de La Vanguardia que són) o Pere Navarro (“abans no sabia si era un geni o un inútil; ara veig que geni no és”).

* I un epíleg ben bonic, com per gravar en una pedra: “El país som un al costat de l’altre, decidits a tirar endavant”.

[Imatge: un moment de la presentació; foto de l’autor]

En parlem o ho deixem córrer?

Parlem del tema del dia o no cal? Un corrent força estès de l’opinió pública, amb bona lògica, creu que el que digui o deixi de dir Bárcenas i el que faci o deixi de fer Mariano Rajoy i el partit que li dóna vida ja no ens ha d’amoïnar. Nosaltres, a la nostra. No ens afecta. Tot i així, conspicus representants de la política catalana han dit la seva les darreres hores. Deixo de banda Duran, que diu que es refia més de Rajoy que de Bárcenas (que se’n refiï, que se’n refiï…) i de Pere Navarro, que farà de simple eco del PSOE (ja sabeu: Bárcenas és un volcà, igual que Catalunya…). El president Mas s’ha permès donar consells a Rajoy (de president a president, deu pensar) i Alfred Bosch ha estat més original al demanar una moció de censura liderada per diputats dissidents del PP. Fins i tot el director d’aquesta casa ha dedicat l’editorial d’avui al que pot suposar per a cada un dels Països Catalans una eventual dimissió de Rajoy. Sí, el tema ens afecta i n’hem de parlar.

Algunes reflexions que se m’acudeixen:
 
1) Ja és ben galdós que ara haguem d’agrair a El Mundo unes revelacions que comprometen un govern espanyol, de dretes i desprestigiat. Anava a dir també el més antipàtic, però aquest títol d’honor el segueixen retenint els diferents gabinets del de les Açores. El Mundo, s’ha de recordar, és el mateix diari que va intentar desvirtuar, fins a l’arcada vomitiva, l’autoria de l’11-M, acceptada per l’àmplia majoria de l’opinió pública, amb l’únic propòsit d’afavorir el mateix partit que avui posa contra les cordes. I ho torna a fer amb la mateixa tàctica: anar suministrant la informació en comptagotes, d’acord amb les conveniències de l’ex-tresorer del PP i amb obvis criteris empresarials.

2) Són realment sorprenents alguns aspectes formals de l’escàndol. La comptabilitat B del partit, ja ho vaig comentar en una ocasió, era anotada en els corresponents “debe” i “haber” (sobretot haber) d’uns llibres més propis del segle XIX. Ara, la prova, sembla que irrefutable, de les converses entre Bárcenas i Rajoy fins fa quatre dies (negades vergonyantment pel dels hilillos) són uns SMS, mitjà no diré que antiquat però sí cridaner en uns personatges de la seva categoria.

3) El pobre partit ja no sap què fer per defensar-se o desviar l’atenció del que ja és un clamor generalitzat d’informacions, opinions, iniciatives de l’oposició i protestes de la societat. Ho han provat tot: el to amable (Sáenz de Santamaría, la niña de Rajoy, amb aquell posat de no trencar mai plats), la negació cínica (la Cospedal o el Carlos Floriano són la perfecta definició del que és “tenir morro” per dir les coses) o l’atac irascible (Alfonso Alonso es va quedar descansat dient que Bárcenas és un delinqüent al servei de l’oposició). Però no, ningú no s’ho empassa, de manera que avui, tatxán, ha comparegut Mariano Rajoy en persona (no en plasma) per, figura, donar explicacions i convèncer la ciutadania de que tots estan més nets que una patena.

4) I tant si ha comparegut. Quina vergonya. Per començar, no ha respectat el pacte entre periodistes i s’ha fet interrogar per un periodista de l’Abc, que li ha fet una pregunta-massatge, com es diu en l’argot periodístic (també se’n diu d’una altra manera, però no ve al cas). Duïa la resposta escrita i ha confós deliberadament els conceptes: no és un xantatge a l’estat, senyor Rajoy, són unes greus acusacions amb proves a un partit concret, formulades per qui li va portar la comptabilitat una bona colla d’anys. La segona i última pregunta, més compromesa, l’ha despatxada remetent-se a la primera, i au, fi de la conferència de premsa. Bendiciones y buenas noches, com diu aquell carota-endevinador que surt a l’APM?

5) Què pot acabar passant? Fins com de grossa es farà la bola? Potser necessitaríem els serveis del futuròleg abans esmentat (1,20 € + IVA per minut) per saber els següents capítols d’aquest sainet. Un sainet que no ha fet altra cosa que fer encara més evidents els trets més característics d’això que ells mateixos anomenen “Marca España”: la corruptela, l’amiguisme, la mentida, la potineria, en fi, la falta d’escrúpols i de respecte als principis més elementals d’un sistema democràtic. És d’això, que n’hem de fugir. I tant si ens afecta!

[Imatge: www.lavanguardia.com]

Tocata en si major

Cada any hi ha una petita polèmica als sanfermíns. Fa poc va ser el costum aquell de deixar-se caure des de les altures d’un monument o d’una font sobre un grup d’espectadors. Alguna desgràcia hi devia haver perquè les autoritats competents van sortir esverats advertint de la perillositat d’aquella pràctica; les mateixes autoritats, val a dir, que no diuen ni mu quan la tradició consisteix en córrer davant d’un brau.

Aquest any la polèmica ha saltat amb les imatges d’algunes noies que, a espatlles d’un col·lega i després d’aixecar-se la samarreta i trere’s els sostenidors (si en duien), són sotmeses a tocaments per part de la cuadrilla, induïts prèviament, ells i elles, per una generosa ingestió etíl·lica. No van haver de transcórrer gaires hores de la difusió d’aquestes imatges perquè sortís la inevitable BIRF (Brigada d’Intervenció Ràpida Feminista) i formulés les corresponents admonicions a l’ús: que si això és vexatori, que si denigra les dones, que si estan coaccionades i no poden dir que no, que si s’invertissin els papers sexuals no fóra possible…

Doncs jo, per les imatges que he pogut veure m’ha semblat que les noies s’ho passaven d’allò més bé. Potser no he tingut oportunitat de visionar-ne d’altres amb alguna pràctica condemnable. I en tot cas, les afectades estaven allí perquè volien, anaven tan mamades com ells (com ho demostra que tots van amb les samarretes tenyides literalment de vi) i no sembla que no poguessin evitar qualsevol pràctica que rebutgessin.

Potser aquesta reacció enragée té una explicació concreta. Lamento acudir a tronats arguments masclistes però no puc evitar preguntar-me quan és l’última vegada que algunes de les que han qüestionat aquesta moda l’han poguda experimentar (volent, naturalment). Déu dóna pa a qui no té dents, ves.

[Imatge: www.noticiasgrancanaria.com]

Voteu amb el cor (conferència de Xavier Sala i Martín)

* La sala d’actes del Col·legi d’Advocats de Tarragona no és que es quedés petita per sentir Xavier Sala i Martín: és que va quedar microscòpica. Gent dreta pels passadissos, gent asseguda per terra, gent a l’entrada intentant seguir com fos l’acte, gent que se’n tornava cap a casa… Després vam saber que l’Ajuntament no havia posat cap facilitat als organitzadors (moltes gràcies, com sempre, Òmnium i ANC!) perquè disposessin d’una sala més gran. Lamentable.

* El cartell era atractiu: el professor de Columbia, presentat per Fermí Fernández (l’Angela Merkel de Polònia, per entendre’ns). El tema, també: sota el títol És l’hora dels adéus?, Sala va anar oferint raons i desfent malentesos per quan decidim dir o no adéu. Si afegim que Sala té una gran projecció mediàtica, facilitat de paraula, amenitat i domini de les matèries que imparteix, no ha d’estranyar aquest overbooking al Col·legi d’Advocats, inèdit a una ciutat com Tarragona.

* La llei de Murphy assegura que si una cosa ha d’anar malament, anirà malament. A l’acte d’ahir calia que quelcom fallés. Quina? Els micros: no hi va haver manera de que funcionés correctament ni un de sol. El comentari va sortir espontàniament: “ja tenim el PP per aquí”. Un del públic va reblar: “semblem Xipre…”.

* L’eix de la dissertació de XSM van ser les mentides espanyoles. Els unionistes tenen sis maneres de mentir: mentides podrides, falàcies, mitges veritats, etc. Sala va decidir entrar de ple en l’activisme sobiranista, segons confessió pròpia, el dia que es va cansar de sentir barbaritats rebatibles amb números a la mà. I això és el que va fer ahir, amb una pantalla i un micro (que no anava bé).

* Entre les curiositats que va deixar anar, hi ha la de que el percentatge del deute fiscal català (un 10% del PIB, constant com la velocitat de la llum) ja surt a la Bíblia. Concretament al Primer Llibre de Samuel, capítol 8, versicles 15-17. Busqueu, busqueu… Segur que ni López Tena ho sabia.

* Però després d’una extensa, amena i didàctica explicació de l’estat de la nostra economia (van sortir les pensions, el PIB, les exportacions, les infraestructures, l’euro…), després de fornir-nos d’arguments purament materials, va acabar recomanant-nos votar en la propera consulta “amb el cor”. Brillant acabament.

* Ah, que no se m’oblidi: portava una jaqueta de color blau, igual que la del cartell anunciador.

[Imatge: www.directe.cat]

No he de seguir mai el meu somni

Avui, 10 de juliol, s’escau el centenari del naixement de Salvador Espriu i, per tant, és el dia central dels actes de l’Any Espriu, un muntatge greixat amb un remarcable pressupost (inclosa alguna quantiosa minuta, com ja ens van recordar en el seu moment, amb un punt de demagògia) per tal de divulgar la figura i l’obra del poeta de Santa Coloma de Farners. La veritat és que no s’ha fet massa embafador (l’Any, vull dir), almenys aquesta bona idea de publicar cada dia, a tots els mitjans de comunicació escrits, un vers o un pensament d’Espriu.

Naturalment, se celebra l’Any perquè era rodó i tocava, però no deixa de ser curiós que calgui recordar, precisament ara, el poeta del diàleg entre els pobles de l’estat, just quan el diàleg a Sepharad està sota mínims. I també és curiós que ens siguin presents uns dels versos espriuans més coneguts just quan l’Europa desvetllada i feliç ho és més aviat poc, de desvetllada i feliç o, en tot cas, és una de les causants de que nosaltres no ho siguem. Vull dir amb això que hi ha hagut altres moments de la nostra història recent en què reflexionar sobre l’obra i el pensament d’Espriu hagués tingut molt més sentit.

I ara, l’homenatge d’aquest bloc: els versos de l’Europa desvetllada i feliç. M’agraden molt des que els vaig sentir recitats per Núria Espert.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913-1985)

[Image: www.llegeixbarcelona.net]

Elogi del barbarisme (fins a cert punt)

El barri de Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona, ha despartat envaïda de paneroles. El Diari de Tarragona parla, amb un punt de dramatisme, que els animalets “salieron en hordas por la boca de las alcantarillas“, després d’aplicar un insecticida que va fer llufa. El tema de la presència d’insectes diversos a la ciutat ja el vaig tractar tot just fa tres mesos, quan semblava que el problema començava a reconduir-se, però ja es veu que no.

Comentant la notícia amb el Josep Lluís, un company de feina, la discussió ha evolucionat cap al terreny lingüístic. Ell troba el mot panerola, que és el correcte, molt anodí, que no il·lustra ben bé el què designa: un insecte com a mínim molest, portador (vés a saber) d’alguna malaltia, que provoca esgarrifances o angoixa en no poques persones… Resumint, que li escau molt més el barbarisme “cucaratxa”. Si pronuncies aquesta paraula sembla que et quedes més descansat i que et situes en un món més realista, popular i planer, al nivell de carrer, que és per on s’arrosseguen les bestioles referides.

“Això és com amb les escopinyes”, afirma el company, “si en dius ‘berberetxos’ sona més autèntic”. Efectivament, sembla que un plat de “berberetxos” tingui més presència visual i un sabor més intens i saborós. Passa com amb les begudes, que segons en quin receptacle te la prens, no té un gust ben bé igual tot i ser la mateixa. Feu la prova i beveu cervesa amb una copa de conyac o amb una gerra de cervesa (és clar!) i notareu la diferència. Cervesa que s’adiria perfectament amb un plat de “berberetxos”. Si el que demanéssim fóra unes escopinyes (de gallet, si hem de parlar encara més polidament), potser caldrà acompanyar-les d’un vermut de marca bona, d’aquell que s’anunciava amb ulleres de sol i repassada digital de llavis.

[Imatge: www.eatcatalunya.com]

Marques blanques no ofenen

Ara s’ha posat de moda, en el món eternament canviant de la publicitat televisiva, posar a la picota les marques blanques. “Es que usa un suavizante de marca blanca“, li diu el pulcre operari (sempre són joves i van nets i polits) a la mestressa de casa expectant per saber la raó de perquè la rentadora no li va bé. Els rentavaixelles de marca bona condeixen molt més i, sobretot, no són “de marca blanca”, la nova manera d’empastifar i proscriure uns productes de no prou qualitat, segons alguns. Fins fa poc, aquestes marques eren titllades de “barates”, com volent dir: “només les fan servir la gent pobra i menesterosa però tu, televident intel·ligent, (et penses que) no ho ets”.

Que la crisi ha portat a un augment espectacular de la facturació de productes de marca blanca és una realitat que no cal contrastar amb cap estudi de mercat, i en tot cas és perfectament lògic i legítim. I que el seu revers, és a dir la devallada de les marques de tota la vida, ha fet pupa als corresponents fabricants també és una obvietat fàcilment constatable amb les mogudes que han posat en marxa: des d’anuncis específics defensant el lobby dels logotips tradicionals fins a estratègies amb targetes de fidelització, punts i descomptes, passant per un reforçament de la presència a les mil i una cadenes de l’espectre televisiu.

Per defensar-se de la invasió de la marca blanca, és a dir, l’aixoplugada rera les grans cadenes de supermercats, les marques tradicionals han argumentat que la diferència de preu obeeix a les inversions que les grans corporacions fan en investigació i innovació, paraules que sonen molt bé a l’uomo qualunque consumidor. Però que no ens enganyin: la verdadera diferència de preu és a compte de l’enorme inversió publicitària endegada per mantenir el nivell de coneixement i popularitat de la marca entre el gran públic. Sí, senyors, l’euro o els cèntims d’euro que paguem de més quan comprem un iogurt Danone, un envàs de Fairy o un pot de Nescafé (perdoneu la cita publicitària) serveixen per finançar els anuncis televisius que, abans, durant i després de la pel·lícula, insistentment, abusivament, inevitablement, ens suggereixen, recorden o casi obliguen a comprar, justament, un iogurt Danone, un envàs de Fairy o un pot de Nescafé.

Això sí: cadascú és lliure de comprar-los o no.

[Imatge: ahir il·lustrava l’apunt amb una divulgació històrica i avui, per no haver de posar cap producte i fer més publicitat, insisteixo en la idea. El senyor del retrat és Francisco Tadeo Calomarde, ministre de Ferran VII d’Espanya, que va rebre una sonora bufetada en públic de part de la infanta Lluïsa Carlota quan el ministre li va mostrar el decret que restaurava la Llei Sàlica; diuen que la resposta de Calomarde va ser: ‘manos blancas no ofenden’; retrat de Luis de la Cruz y Ríos, copia de Vicente López; es.wikipedia.org]

Primeres baules de la cadena humana

* Fa un temps, ja vaig opinar sobre la cadena humana a formar el proper Onze de Setembre. En resum, entre un “sí” i un “no” optava per un “sí, malgrat tot”, mirant de reüll la posició de conspicus representants de Solidaritat Catalana per la Independència, formació de la qual sóc adherit, quan es va proposar la idea. No m’extendré novament, doncs, sobre què en penso. Cal anar-hi. Cal participar-hi.

* Ahir vaig formalitzar, doncs, la meva inscripció al tram 231 (Rambla Nova de Tarragona), just quan ja ho havien fet 22.000 persones més. 22.000: casualment, el mateix nombre d’anys que s’atribueixen a l’homo sapiens de Serinyà, pertanyent a un home (o dona: com se sap això a partir d’un crani?) que potser caminava de quatre grapes i no havia descobert el foc però que era molt més lliure que nosaltres.

* Amb la inscripció a la cadena, va tocar també passar per caixa i comprar on line una samarreta groga. El meu primer pensament va ser: esperem que si és de color groc no ens porti mala sort, atesa la importància que està tenint el teatre en tot el procés sobiranista. Quan ho he comentat amb els meus amics, m’han rigut la gracieta però m’han recordat que la samarreta groga és la de la selecció canarinha. La nostra, no?

* I de moment, deixem-ho aquí. Només lamentar que l’itinerari de la cadena no passi per Sabadell. Llàstima, m’havia fet a la idea d’escollir aquell tram i aprofitar per comprar-hi alguna cosa…

[Imatge: confio que tothom és coneixedor del perquè el groc és un color malastruc, però per si algú no ho sabés, és el color que vestia Molière el dia que va morir sobre l’escenari; retrat de Nicolas Mignard; ca.wikipedia.org]  

El sabater, el més mal calçat

El cap de Trànsit de Girona ha estat caçat circulant a 160 quilòmetres per hora per l’autopista, quan tornava, quina casualitat, d’una reunió per parlar de mesures per reduir la sinistralitat viària. Aquest senyor és, precisament, un dels responsables de la seguretat de les nostres carreteres, lleial funcionari de l’organisme que, nit i dia i hivern i estiu ens alliçona, ens recomana, ens obliga o ens multa (depèn) la nostra manera de conduir. Mal exemple per a una població que es pot preguntar, a a partir d’ara, si els alts càrrecs del Servei Català de Trànsit compleixen rigorosament sempre (dic sempre) les normes de circulació. L’ombra del dubte pot pulular sobre una societat cada dia més descreguda i revolucionada. Val a dir, en honor a la veritat, que el protagonista de l’incident ha presentat la dimissió inmediatament i que li ha estat acceptada.

El cas m’ha fet pensar en un altre, completament diferent, però amb el qual presenta alguna analogia. Tothom recordarà el Maradona posant cara i veu (i cames) en un espot contra les drogues (“simplemente dí no“, afirmava, amb aquella veu desmenjada que té). Uns anys després sorprenia desagradablement admiradors i indiferents amb la notícia de que simplement havia dit “sí” a aquells polvets blancs que fan anar de bòlit a tanta gent. També aquí l’exemple va ser funest. Quan avui un esportista surt col·laborant en l’enèssima campanya contra la droga, contra la violència, contra el joc net, contra el que sigui… ens l’hem de creure?

I qui diu esportista, diu dirigent d’una administració pública o qualsevol personatge públic. Ens hem de creure el seu missatge o el seu consell? O bé ens hem de malfiar i pensar que no hi ha un pam de net?

[Imatge: www.taringa.net]

El jeroglífic egipci

Sempre que en el convuls panorama polític internacional passen coses importants, hom té una mena d’imperiosa necessitat de prendre-hi partit, o de posicionar-se, com es diu ara. No n’és una excepció el canvi de terç experimentat a Egipte tot just ahir, com a culminació (de moment) del procés dit revolucionari, iniciat amb el derrocament de Mubarak.

Deia de prendre partit, però això és bastant complicat en el cas cairota. Esquematitzant-ho molt, diríem que un president sostingut per l’islamisme, un moviment reaccionari i antioccidental, però elegit democràticament tot just fa un any, ha estat derrocat manu militari amb entusiasme literalment pirotècnic per un important sector de la societat, amb la benedicció de figures tan respectables com el premi Nobel Mohamed al-Baradei o el papa copte Teodor II.

A qui fer costat? Al president sorgit de les urnes? No era això el que tothom va celebrar després de la caiguda de l’anterior dictador? O bé alegrar-se del triomf dels sectors més laics i progressistes de la soferta societat egípcia? Però els dilemes s’acumulen: què ha fet tan malament Mursi perquè un any després el facin caure i l’arrestin? No m’ha quedat clar o no ha transcendit prou bé. D’altra banda, el que va passar ahir, just abans que la plaça Tahrir s’omplís de coets i bengales, va ser un cop d’estat pur i dur, protagonitzat pels mateixos militars que han determinat durant anys i anys la vida política egípcia. Sempre blasmem del poder militar, dels uniformes, del soroll de sabres… Per què ara hauria de ser diferent? Però sembla que en aquesta ocasió tothom aprovi el putsch i els seus presupòsits.

A qui fer costat? Em sembla que la trampa està en la mateixa pregunta. Per què s’ha de prendre partit quan tenim un desconeixement profund de la realitat social i política d’aquests països tan diferents al nostre? Amb la tradicional arrogància prepotent dels europeus cap a altres cultures, creiem conèixer-les i, si no les entenem prou bé, projectem alegrement els nostres esquemes, de manera que ens imaginem que són com ens agradaria que fossin. I llavors, passa el que passa: un cop militar diguem-ne popular derroca un president islamista legítim i se’ns desquadra tot. Per comprendre’n tot l’entrellat i, llavors sí, posicionar-se clarament, caldria una bona immersió al propi país, cosa que no és fàcil.

[Imatge: foto AFP; www.ara.cat]

Per bon camí

Exemple 1: el PP d’Altafulla penja al seu Facebook una analogia entre una reunió del Reishtag de l’època nazi i un congrés de l’Assemblea Nacional Catalana.

Exemple 2: el tertulià (o així) Hermann Tertsch qualifica els assistents al Concert per la Llibertat, a tots 90.000, com “gihadistes suïcides”.

Exemple 3: l’articulista Armando Robles diu a Alerta Digital que “Cataluña tiene que ser intervenida militarmente” després d’assegurar que “los nacionalistas catalanes han corrompido todo lo que tiene un valor emocional, han quemado los recursos naturales, han islamizado una parte de Cataluña…

Etc.

Insults, desqualificacions, anades de bola… Indignant? Al contrari, és magnífic! No tenen arguments!

[Imatge: www.elsingulardigital.cat]

Nosaltres, els brasilers

Terra adorada, Entre outras mil,
És tu, Brasil, Ó Pátria amada!
Dos filhos deste solo és mãe gentil,
Pátria amada, Brasil!
(de l’himne nacional del Brasil)

Les coses clares. Si aquesta matinada Espanya hagués guanyat la Copa Confederacions de futbol (torneig que ni sabia que existís), haguéssim hagut de soportar petards i botzines (pocs, atesa l’hora), la premsa que inconscientment i morbosa mirem cada matí hagués reflectit, ella sí, un autèntic deliri, i avui haguéssim esmorzat, dinat i sopat, vulgues que no, la roja.

Però no. Resulta que aquesta vegada ells han perdut i nosaltres, en aquest cas els brasilers, hem guanyat. I ara, justament, podem sentir-nos contents d’aquest fet, malgrat que no ens agradi el futbol, malgrat que no sapiguem què dimonis és exactament la Copa Confederacions i malgrat que aquesta matinada jo, com molts, dormíssim plàcidament en el moment màgic en què l’àrbitre certificava la victòria de Neymar i companyia. 

Aquest matí el balcó de davant de casa lluïa una enorme bandera de l’Ordem e Progresso. Definitivament, aquest ha estat un cap de setmana ple d’emocions.

[Imatge: www.firstpost.com]