Tossudament alçats

Raons personals em van impedir estar present ahir al Camp Nou com hagués estat la meva intenció. Val a dir que tampoc vaig ser a temps d’aconseguir una entrada. Per tant, em vaig haver de conformar amb viure el Concert per la Llibertat “en esperit” (com el president Mas l’Onze de Setembre) i seguir-lo en la seva major part per TV3; de pas, em solidaritzava així amb la nostra televisió donant ple sentit, al visionar-lo, al seu caràcter públic que tant retallades econòmiques com maniobres centralistes volen deixar a la seva mínima expressió.

No fa vint-i-quatre hores que es va iniciar el gran acte (impressionant, emotiu i necessari, deixeu-m’ho dir de bones a primeres) i ja han sortit les veus distorsionadores tant d’allà com d’aquí. Amb les d’allà, com que es poden concretar en menysteniments, insults i desqualificacions (deliris, nostàlgia, akelarre…), farem el que mes mal els pot fer: no tenir-les en compte. Les d’aquí dolen més, i estan en la mateixa línia de quan es va proposar la cadena humana del proper setembre: que si només es fer bullir l’olla, que és perdre el temps, que els politics són els qui han de posar la directa, etc. Segueixo creient que, efectivament, la pilota està en aquests moments a les nostres institucions, però que no fan cap mal, ans el contrari, la tensió, la mobilització, el nervi, l’entusiasme de la societat civil empenyent el procés, un procés que continua endavant després de mil i un impediments, esperables d’altra banda.

Entusiasme en una nit inoblidable. Que bé que van aquest tipus de manifestacions de tant en tant! El passat i el futur, la Bonet i el Cesc Freixas, el crit i la melodia, la convicció i la il·lusió, les mil estelades i els noranta mil cartrons de l’impactant mosaic d’objectiu internacionalitzador.

Quin concert! Amb moments que van ser una autèntica descàrrega d’adrenalina. Just abans de començar aquest apunt he revisat el vídeo amb la intervenció del Titot. El líder de Brams no és del meu pal ideològic però, carai, quan he acabat de sentir la seva actuació (tant les paraules inicials com la cançó i els crits d’independencia al final) era un home nou. I com jo, milions, com soldats de peu d’un exèrcit anomenat cultura. I sí, continuem tossudament alçats.

[Imatge: www.totmusicat.cat]

Dia de l’alliberament LGTB: bones notícies

Avui és el dia de l’alliberament gai. Quaranta-quatre anys després dels fets de Stonewell, els seus iniciadors es poden sentir raonablement satisfets de tot el que s’ha aconseguit fins ara en el camí cap un món ple de llibertat i sense cap mena de discriminació per raó de sexe o orientació sexual. Els darrers mesos han estat particularment decisius en aquest aspecte, i convé recordar l’aprovació de legislacions favorables a França i Gran Bretanya i una sentència particularment significativa als Estats Units (tot just ahir), superant poderoses, persistents i a vegades violentes campanyes dels intransigents de sempre. Victòries que no haurien de fer oblidar els forats negres que periòdicament els mitjans ens recorden: Rússia, Llatinoamèrica, Iran, països africans… on la censura, les prohibicions i les persecucions a gais i lesbianes estan a l’ordre del dia.

Al nostre país, sortosament, les coses ja fa temps que pinten millor. Les resistències de sempre (la dreta, les esglésies, determinats sectors socials) no impedeixen el lent progrés cap a una normalitat absoluta. Al costat de la meritòria lluita de grans i petits col·lectius distribuïts per tot el territori i de la gestió de les administracions públiques, que alguna cosa fan, valguin dues notes anecdòtiques dels darrers dies. El TERMCAT, l’organisme encarregat de fixar la terminologia catalana, acaba de publicar la corresponent al col·lectiu LGTB. La segona, encara més anecdòtica, és la fugaç aparició d’un home fent-li l’ullet a un altre a l’anunci televisiu d’enguany d’una coneguda cervesa mediterrània d’ambientació hipster i xupi-guai. Pràcticament imperceptible, no fos cas que connotés la més masculina de les begudes de la nostra societat, però la presència gai hi és.

I pel que fa a Tarragona, la notícia és que aquest any s’hi celebra la manifestació del 28-J de tot Catalunya. És especialment meritòria perquè no recordo cap altra mobilització social que en els darrers temps hagi apostat tan decididament per la descentralització fora de Barcelona. Qui ho havia de dir. Després de la concentració, on actuaran Dames i Vells, sopar popular i festa al Parc Saavedra.

Que no se m’oblidi. Els amics de l’H2O, l’associació GLTB del Camp de Tarragona, han atorgat els premis anuals per votació popular, que han estat els següents: la Ploma Daurada (la bona) a Idem TV, un canal especialitzat en temàtica homosexual; la Ploma de Plom (la dolenta) al ministre Jorge Fernández Díaz, pel seu constant menyspreu al col·lectiu; i dues mencions honorífiques més, per a les transsexuals Gina Serra i Joana López. Felicitacions a la primera, la tercera i la quarta, i ajoyagua al segon.

[Imatge: els premis d’H2O es van concedir ahir a la Casa Rull, de Reus; foto H2O, www.reusdirecte.cat]

La feina mal feta fa aigües

Cinquanta-dos milions d’euros. Vuit mil sis-cents trenta-dos milions de les antigues (i potser futures, tal com pinta) pessetes. Vaig rellegir fins a tres vegades la xifra al diari per por d’anar errat. Aquest és el cost del nou edifici del Mercat dels Encants del Cap i Casal, a punt d’inaugurar i que, seguint una ja barceloníssima tradició, ha deixat al descobert importants defectes estructurals en pic s’ha posat a ploure intensament.

Quan una infraestructura d’aquestes caràcteristiques val tants diners, cal exigir dues coses: que sigui bonic i que estigui ben fet. La segona de les condicions ja veiem que no la compleix perquè, per errades en el projecte o en la construcció de la coberta, no se sap ben bé, la pluja de fa dues setmanes va provocar una enorme cascada d’aigua. Cal recordar que les cobertes són, precisament, per no mullar-se quan plou. Però és que tampoc compleix l’altra exigència de tota gran construcció amb vocació de servei públic: l’estètica. El Mercat dels Encants no és lleig: és molt lleig. És horrorós. I a més és car.

Quan passen aquest tipus de situacions (resumint: projecte car més errades tècniques) no puc evitar arribar sempre a la mateixa conclusió. Si fos responsabilitat d’una única persona seria disculpable una errada humana, però no es això. Estem davant d’una obra que ha seguit un llarg procés tècnic, polític i administratiu, on dotzenes de professionals i organismes de tota mena han intervingut en la seva confecció, des de l’equip d’arquitectes (B720 es fan dir: aguanta…) fins al darrer dels paletes, des del ple de l’Ajuntament que, m’imagino, va aprovar el projecte, fins al modest funcionari que va donar un nihil obstat pressupostari o tècnic, passant per comissions de tota mena i tràmits diversos, inclòs l’inevitable visat del col·legi professional corresponent.

Quatre ulls hi veuen més que dos, diem en català (i en lapao i iber modern també). Però aquí haurem de dir que quatre-cents ulls no han estat capaços d’evitar que l’enèssim edifici faraònic de la Barcelona postmoderna i megaguai faci aigües, literalment, per tots costats. La feina ben feta, a part de no tenir fronteres, costa molt menys que cinquanta-dos milions d’euros.

[Apunt en memòria del company Joan, que aquesta setmana ens ha deixat a Tarragona]

Ja ho sap l’Agència Tributària?

Amb motiu del Dia de la Música, el 21 de juny, diversos grups musicals interpretaran, a l’antiga Tabacalera de Tarragona, versions de cançons dels Rolling Stones. Fins aquí, perfecte. El cas és que els cartells ho anuncien d’aquesta manera: “Concert Tribut als Rolling Stones”, acompanyat de la figura del Negrito (un dels gegants del seguici, per si algun no-tarragoní està llegint això) lluint els morros de Mick Jagger.

Quan he llegit això del “tribut”, no he pogut evitar preguntar-me per quins set sous els afeccionats al grup britànic que vagin a l’acte han de pagar un impost a Jagger i companyia, bàsicament perquè l’espectacle serà gratuït, segons assegura el mateix cartell. A no ser que el tal “tribut” vulgui dir, en realitat, un “homenatge” a la banda del Satisfaction. Sí, serà això. Traduir l’anglès tribute per tribut en el sentit d’homenatge és un dels errors més habituals en català (i també en la llengua dels nostres veïns, per cert).  

El “Tribut” (en majúscula) acompanya un “concert” (mot també discutible per designar un espectacle musical), unides les dues paraules tal qual, sense preposicions ni res. La llengua? Progressa adequadament. 

Així que ja ho sabeu: si vinguessin els Rolling Stones a actuar a Tarragona (Déu no ho vulgui, o sí) caldria abonar el 21 % d’IVA, però per sentir els seus admiradors només s’haurà de pagar un “tribut”.

[Imatge: www.musicstgn.com]

Entre els dubtes i les presses

El procés sobiranista de Catalunya (conegut com “el procés”, a seques, pels nombrosos amics de l’ambigüitat i de les mitges tintes) continua la seva tortuosa trajectòria, entre els dubtes d’uns i les presses d’altres. Ningú no va dir que seria fàcil ni senzill, i a fe de Déu que no ho està essent. Als atacs de l’enemic exterior, per terra (asfíxia financera), mar (denúncies i recursos) i aire (guerra bruta mediàtica), s’hi afegeixen les batalletes que lliurem entre nosaltres, tots solets.

Per exemple, les potineries que han presidit el procés electoral de l’Assemblea Nacional Catalana, que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Per exemple, aquesta dèria que ha entrat a alguns a posar l’estatus que tindrà la llengua (les llengües) en el futur estat català en el centre del debat, sabent que és contraproduent llançar a l’actual fangar la discussió d’una cosa tan delicada i manipulable. Per exemple, la contínua impugnació retòrica de cada passa que es dóna, de cada acció que es prepara i de cada decisió que es pren: és realment necessari esquinçar-se les vestidures perquè el concert del dia 27 és “per la llibertat” i no “per la independència”? Algú prefereix la independència a la llibertat? Jo no, per suposat. Per què es qüestionen ara les cadenes humanes o les estelades amb espelmes? A algú li sap greu que la societat catalana (la beneïda societat catalana sempre al peu del canó) es mobilitzi fins i tot quan la pilota ja és a la teulada dels polítics?

Deia al principi que “el procés” es mou entre els dubtes i les presses. Entenem les presses (tenim pressa, molta pressa), però hem d’estar disposats a entendre també els dubtes, fins a trobar un punt intermig. Quan el president Mas parla ara de que la consulta serà una mena de termòmetre del què vol la societat, en lloc de reaccionar a la brava dient-li que la societat està ja prou calenta (ho estem), potser caldria ser més imaginatius i pensar que aquesta nova parada de somera respon a l’única opció que té un govern collat per l’asfíxia financera, coaccionat per poders mediàtics, pressionat per gent de la pròpia coalició gubernamental (no cal donar noms) i impactat per novedoses enquestes electorals. Quan a la vicepresidenta Ortega se li acut treure el tema del percentatge òptim de participació a la consulta, respon a la mateixa lògica, tot i que no tenia cap necessitat de fer-ho.  

Aquest és l’esforç que cal fer quan ens arriben els inputs, dia sí, dia també, d’alentiment del nostre particular camí cap a la llibertat. Si tenen dubtes, no els ho fem més difícil. Però si traeixen la voluntat del poble, ja s’ho trobaran al seu moment.

[Imatge: www.estelada.cat]

Tarradellas ja no és aquí

Avui fa vint-i-cinc anys que morí el president Tarradellas. Qui va popularitzar la frase “ja sóc aquí!” al moment de la seva tornada a Catalunya és avui una figura bastant oblidada: sembla que hagi deixat de ser-hi, aquí. I això que va ser una personalitat controvertida, sense dubte. Abans que res, he de dir que jo sóc anti-tarradellista: mai no vaig estar d’acord amb el seu estil personalista que, al cap i a la fi, el va dur a enfrontar-se a tot quisque, l’Assemblea de Catalunya, Jordi Pujol, Montserrat, l’Òmnium, Josep Benet…

Dit això, el procés del seu retorn a Catalunya com a president d’una Generalitat (re)instaurada, ha de ser jutjat a la llum del que va significar aquell discutible (però necessari) exercici de tripijocs a moltes bandes que convenim en denominar “transició”. Efectivament, mirat des d’aquesta òptica, la jugada suarista-tarradellista va ser perfecta: el govern de la UCD, com avui recordava Pere Portabella, protagonista d’aquells fets, desactivava la possibilitat de que la restauració d’algun tipus d’autogovern fos liderada per l’esquerra catalana, guanyadora de les eleccions, cedint el protagonisrme a un Tarradellas que formaria el govern d’unitat nacional que no havia estat capaç de fer (millor dit, que no va voler mai fer) mentre era l’exiliat de Saint-Martin-le-Beau. De l’altra banda, Catalunya aconseguia, via Tarradellas, que una institució de la legalitat democràtico-republicana fos reconeguda abans de l’aprovació de la Constitució, pel camí d’aplicar imaginativament la legislació franquista: poca gent recorda ara que Tarradellas, en realitat, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona, cosa que li permetria tenir sota les seves ordres a un grapat de mossos d’esquadra. Mossos i més coses: secretàries, departaments, presència institucional, protocol… poder?

Tarradellas és el protagonista d’una curiosa anècdota personal. El dia que el president visità de manera oficial Tarragona jo em trobava al balcó principal de l’Ajuntament mentre l’alcalde el rebia i li feia els honors a la porta principal, just sota meu. Encara no sé com vaig poder accedir a un lloc tan privilegiat, perquè no tenia cap “contacte” a la casa gran ni ningú m’ho va impedir. El cas és que em vaig trobar dalt del balcó i, a sota meu, el principal mandatari de Catalunya. Només que hagués deixat caure el paraigües que duïa (aquell dia pluvisquejava) i, amb una mica de punteria, hagués malferit Tarradellas. Potser hagués canviat el curs de la història; la meva, segur.

[Imatge: el president Tarradellas i l’alcalde Recasens, recentment traspassat, el dia de l’anècdota a què faig referència; www.tarragona.cat]

Carrers de Tarragona: Sant Francesc

Uneix les dues Rambles amb un considerable desnivell. Ja sé que és molt exagerar, però a mi em recorda aquells carrers costeruts de San Francisco, potser pel nom. Però no, es diu com es diu no per la ciutat californiana sinó per l’església de Sant Francesc d’Assís que trobem a dalt de tot.

Hi tenen la seva seu dos organismes de la Generalitat, la Delegació del Govern i els Serveis Territorials d’Ensenyament, cosa que fa que el carrer sigui escenari habitual de manifestacions i concentracions amb tot el seu patracol de pancartes, crits, altaveus i xiulets, per a distracció de veïns i passavolants.

A la cantonada amb el carrer August hi ha una sucursal del forn Cal Figuet, de Riudecanyes, fundat el 1901. No tan antiga, però que enguany celebra el seu centenari, és la Merceria Cal Marquet: aquí podrem adquirir, a metres, l’estelada blava, l’estelada groga i la bandera espanyola (l’altra). Certament, el 1913 no n’hi havia tanta demanda. El darrer motiu d’interès del carrer és un gran mural de ceràmica blava que passa molt desapercebut: no se sap què representa, ni si pertany a l’establiment amb qui comparteix paret (l’Òptica Salas), ni qui el va fer… Misteris tarragonins.

[Imatge: mural de Sant Francesc d’Assís al monestir de Subiaco; ca.wikipedia.org]

Mor l’ex-alcalde Recasens

Ens arriba la notícia de la mort, als 95 anys, de Josep Maria Recasens Comes, primer alcalde de Tarragona de l’actual període democràtic. Com va passar a la resta d’ajuntaments catalans, a ell li va tocar dirigir de bon grat la tasca de fer la ciutat més habitable, ordenar-la urbanísticament, proveir-la dels equipaments socials que li mancaven, donar protagonisme a les associacions de veïns, revifar les manifestacions culturals i festives i, en definitiva, fer net del període anterior, començant per canviar les plaques de molts carrers. Militant del PSC, una moció de censura de centre-dreta el va apartar de l’alcaldia deu anys després d’aconseguir-la.

Persona molt vinculada a la ciutat i a la seva gent, fou secretari del Club Gimnàstic una bona colla d’anys; el primer record que tinc d’ell és una conferència que donà a la Cooperativa Obrera sobre política i esport, als il·lusionants anys de la transició. Historiador vocacional, a ell devem una Història de la ciutat de Tarragona en dos volums, entre més obres de divulgació.

L’alcalde Recasens era conegut amb el sobrenom de Raonotes, a causa del seu caràcter geniüt i esquerp. Podria explicar d’ell alguna anècdota en aquest sentit, viscuda personalment, però avui el que toca és recordar l’home senzill, honrat i tarragoní fins el moll de l’os. Descansi en pau.

[Imatge: Josep Maria Recasens presentant, junt amb l’autor d’aquest bloc, el llibre commemoratiu dels 25 anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès, el setembre de 1996]

Wert i transparent

El ministre Wert, un cognom que no podem evitar veure’l contínuament des que el vam descobrir al teclat de l’ordinador, ha tingut els seus particulars deu minuts no de glòria sinó tot el contrari, interminables: uns quants estudiants, vestits de verd (no de Wert), s’han negat a donar-li la mà quan han anat a recollir uns premis que han repartit a Madrid.

Valoro molt les formes, m’agrada que en cada ocasió s’observi un mínim de protocol i no sóc partidari de “numerets”, qui em coneix ho podrà corroborar, però no puc evitar sentir simpatia per l’acció de protesta d’ahir. Veure tot un ministre espanyol quedar-se amb un pam de nas primer i no saber on mirar després quan un estudiant rera l’altre passava de llarg, com si fos transparent, després de recollir el seu diploma, no té preu.

M’imagino la satisfacció dels estudiants en el fugaç moment de fer aquest petit gest de rebel·lia contra el ministre impulsor de la llei d’educació més regressiva, recentralitzadora i anticatalana en trenta anys, contra el ministre obsedit per imposar de nou, vulgues que no, les corridas de braus i, en fi, contra un ministre particularment fatxenda i antipàtic, i no és l’únic.

No se n’adonen que cauen malament a molta gent i sempre?

[Imatge: www.cadenaser.com]

El meu país és tan petit

Ara resulta que Catalunya és petita i això vol dir que no tindria res a fer entre dos centenars més d’estats independents. L’unionisme continua provant de torpedinar el procés sobiranista de totes les maneres possibles, esgrimint els més variats discursos i traient tot de conillets del cada vegada més escurat barret.

Se’ns va dir que en el món global això de crear nous estats havia passat de moda, just quan Montenegro, Kosovo, Sudan del Sud, Timor i algun altre territori es presentaven en societat. Ens van dir també que avui no es poden crear noves barreres en forma de fronteres, els mateixos que es parapeten darrera les seves per defensar-se de la pèrfida Europa i de les autonomies deslleials. Se’ns va dir que Catalunya no necessitava independència perquè era el territori europeu amb més autonomia; la riallada es va sentir a la Patagònia. S’han intentat introduir petites zitzànies per mirar de dividir la societat en dues meitats, i ni cas. Ens han exhibit, amb ritme pautat, els més variats espantalls: ningú no ens donarà crèdit, sortirem de l’euro, els vellets es quedaran sense pensions, els títols universitaris no valdran per res, el Barça no podrà jugar contra el Real Madrid…

Com que tanta artilleria no sembla que doni massa bon resultat, ara el fofo Rajoy ens obsequia amb aquesta afirmació: només se’n surten els estats grans. Quan parla d’estat gran potser es refereix a Espanya, després de perdre vint o trenta vegades el seu territori, des dels Països Baixos fins al Sàhara, passant per Mèxic, Veneçuela, Cuba o les Filipines. Un gran país, Espanya, sí senyor, que no fa gaire es postulava com a vuitena potència industrial del món i ara la seva (i nostra) economia depèn de l’humor amb què es lleva la senyora Merkel. Aquell estat que va fer mans i mànigues per tenir una cadira permanent al G-8 i que al final, res de res.

Tots els arguments qüestionant la independència de Catalunya són discutibles, naturalment, però si n’hi ha un que és ben fàcil refutar-lo és aquest, i és que està comprovat que els països demogràficament o geogràficament petits i mitjans, almenys en el context europeu, tenen en general una major capacitat d’adaptació als continus canvis de tot ordre del món modern, són més ben governables i les seves societats presenten una major cohesió. És clar que si quan don Mariano parla de ser un gran país pensa en els repetits i fracassats intents d’Espanya, al llarg de la seva història, de ser una primera potència mundial, Catalunya no hi té res a fer. Ni en té cap vocació, és clar. 

Sí, com deia Lluís Llach, el nostre és un país petit, on veiem el campanar del poble del costat. País petit, però tenim de tot. Què més volem? Jo diria que una sola cosa.
 
[Imatge: la Pobla de Montornès, una vila pel nostre petit país, per exemple; www.tarragona-goig.org]

Mig segle sense el papa Roncalli

“Els homes de tots els països o són ja ciutadans d’un Estat independent, o estan a punt de ser-ho. Ja no hi ha comunitat nacional alguna que vulgui estar sotmesa al domini d’una altra. Perquè en el nostre temps resulten anacròniques les teories, que van durar tants segles, per virtut de les quals certes classes rebien un tracte d’inferioritat, mentre altres exigien posicions privilegiades, a causa de la situació econòmica i social, del sexe o de la categoria política.”

(fragment de Pacem in terris)

“Els deures de la justícia han de respectar-se no solament en la distribució dels béns que el treball produeix, sinó també pel que afecta a les condicions generals en què es desenvolupa l’activitat laboral.”

(fragment de Mater et Magistra)

“Demano perdó a aquells a qui hagi ofès inconscientement; a tots aquells a qui no he edificat. Sento que no tinc res a perdonar a ningú, perquè en tothom qui m’ha conegut o ha tingut relacions amb mi -ni que m’haguessin ofès i menyspreat o tingut, justament d’altra banda, en desestima, o que m’haguessin estat motiu d’aflicció- no hi reconec sinó germans i benefactors, als quals estic agraït i pels quals prego i pregaré sempre.”

“Nascut pobre, però de gent honorable i humil, estic particularment content de morir pobre, havent-ho distribuït tot segons les diverses exigències i circumstàncies de la meva vida simple i modesta, al servei dels pobres i de la santa Església que m’ha nodrit, tot el que m’ha vingut a les mans -en una mesura força limitada d’altra banda- durant els anys del meu sacerdoci i del meu episcopat”.

(fragments del Testament espiritual)

[Avui fa cinquanta anys de la mort de Joan XXIII; imatge: www.parrocchiabeatogiovannixxiii.it]

Carrers de Tarragona: carrer Major

Carrer principal de la Part Alta, i de tota la ciutat fins que aquest privilegi el va heretar la Rambla Nova. S’hi accedeix per la baixada de la Misericòrdia i acaba a la plaça de les Cols i a les escales de la catedral. De fet, la magnífica façana principal del temple confereix al carrer la millor de les perspectives.

Per bé o per mal, aquesta situació al bell centre de la zona més turística de la capital ha transformat el carrer en pocs anys, i les velles botigues de tota la vida van deixant el lloc mica en mica a establiments renovats, destinats tant als autòctons com als foranis: als antiquaris de sempre s’hi han afegit botiguetes de roba i de complements, però també de postals i bibelots per a turistes. Subsisteix la casa d’electricitat i petits electrodomèstics (a la imatge) que lluu un venerable rètol de la marca Kolster, la que fabricava teles i transistors, veritable relíquia vintage: s’hi podria rodar una escena de la sèrie Cuéntame. Un altre establiment destacable és la joieria regentada pel popular orfebre Joan Blázquez, original, molt actiu socialment i amb un punt d’egolatria (és famós per incloure la seva efígie a moltes de les seves creacions).

El carrer Major prové d’una via romana (el cardus) i així és lògic que conservi cases que no compten la seva edat per anys, sinó per segles, i que et fan sospirar: “si les pedres parlessin…”. Per exemple, els edificis renaixentistes que en una altra època van ocupar l’Ajuntament de Tarragona i la Casa del General o Generalitat, actual seu del Departament de Cultura. Més història: en aquest carrer hi va néixer qui fou president del Parlament Antoni Rovira i Virgili.

Dóna gust passejar pel carrer Major, sentir la seva animació, badar els aparadors de les seves botigues, respirar el seu passat… Una delícia, perquè la circulació de cotxes hi és prohibida…

[Imatge: www.tarragona21.com]