Marhuenda, carinyo, lo nostre no funciona

Pocs personatges de l’actual escenari político-mediàtic resulten tan desagradables com Paco Marhuenda, el director de La Razón. Potser només el supera Jordi Cañas. El cas és que Marhuenda ha donat avui la seva particular opinió sobre el perquè de la xiulada als prínceps de Girona al Liceu: resulta que ara al teatre de les Rambles barcelonines “hi va un públic nacionalista de classe mitjana-baixa”.

Em pensava que això de dividir la societat en rígides classes socials s’ho havia endut el vent de la història i que només ho defensaven els sectors més entranyablement ortodoxos de la vella esquerra. Ara resulta que Marhuenda també hi creu, bàsicament per dibuixar un quadre social farcit de tòpics: els “nacionalistes” (catalans, off course, ell no ho és, de nacionalista) són de classe mitjana-baixa i no respecten les més mínimes normes de cortesia, no com l'”alta burgesia” que es comportava educadament… de portes enfora, mentre en la privacitat dels seus salons (i també dels reservats del propi Liceu) es lliurava a tota mena d’activitats moralment distretes.

Més enllà de la peculiar anàlisi de Marhuenda (no més pintoresca que l’apel·lació a l’embús de les Rambles, d’una periodista de La Vanguardia), el director de La Razón i la resta de la brigada mediàtica mesetària s’esquinçaran una vegada més les vestidures però no seran capaços d’anar a l’arrel del problema. Per què fins i tot el públic del Liceu, sigui de l’extracció social que sigui, a qui se li suposa un mínim d’urbanitat i saber guardar les formes, es posa a xiular espontàniament uns membres de la Casa Reial, diuen que els més ben valorats, i altres autoritats?

L’acció de protesta, anecdòtica però ple de simbolisme, tindrà, naturalment, moltes interpretacions: que si anava contra la monarquia, que si anava contra la delegada Lunas de Llano (o Llanos de Luna, no recordo), que si anava contra els polítics en general, que si… Que cadascú s’ho miri pel costat que li interessi. I a mi m’interessa pensar que aquesta esbroncada és una mostra més de la ruptura definitiva entre Catalunya i Espanya. Lo nostre no funciona, com diu aquest duet que s’ha fet viralment famós en vint-i-quatre hores. Sembla que, per part nostra, el divorci ja està en marxa però caldrà agilitzar els tràmits abans que una de les parts, nosaltres, morim de fàstic o d’inanició.

[Imatge: Mali Vanili, el fenomen del moment; www.vilaweb.cat]

Fortuny, el mite

El Museu de Reus acull aquesta primavera-estiu una exposició absolutament recomanable: “Fortuny, el mite”. Aplega gairebé totes les obres emblemàtiques del pintor reusenc, El col·leccionista d’estampes, La vicaria, L’odalisca… Només falta La batalla de Tetuan, que per les seves dimensions era difícil de portar des del MNAC i perquè aquest museu ha organitzat, al seu torn, una exposició sobre aquesta magna obra.

Mitjançant les amenes explicacions del David, el guia de l’exposició, els visitants hem reseguit avui la trajectòria artística del pintor: les seves obres de pensionatge (estava becat per la Diputació de Barcelona), les orientalistes (de moda entre la burgesia de l’època) o les que ja apunten a una modernitat dramàticament escapçada per la mort de l’artista, en circumstàncies no del tot clares. Es diu que el seu costum de llepar els pinzells per aconseguir els extraordinaris detalls d’alguns dels seus quadres féu que s’empassés el plom de la pintura, que li ocasionaria una úlcera mortal.

Un d’aquests quadres detallistes, La vicaria, em tenia captivat des que el meu pare, fa molts anys, m’havia explicat que el museu que l’acull normalment, el MNAC, oferia una lupa als visitants per no perdre detall de la composició. Avui, a Reus, no hi havia lupes, de manera que no he pogut fer altra cosa que treure’m les ulleres perque la meva vista cansada apreciés de ben a prop el geni d’un dels més grans artistes catalans del segle XIX, desaparegut massa jove.

[L’exposició ‘Fortuny, el mite’ romandrà oberta al Museu de Reus, Raval de Santa Anna, 59, fins el 7 de setembre de 2013; imatge: La Vicaria, www.elpuntavui.cat]

‘AtayA wóiwahoye: oónakizin lakhóta’ (Complint promeses: en defensa dels sioux)

El 15 d’agost de 2008 vaig prometre en un apunt d’aquest bloc que parlaria dels sioux i dels maoris. Amb considerable retard, compleixo la meva promesa.

Els sioux són un dels molts pobles autòctons de Nord-amèrica actualment confinats en diverses reserves de Nebraska, Montana, Dakota del Sud, Dakota del Nord i Minnesota (Estats Units), i Alberta, Manitoba i Saskatchewan (Canadà). Són uns 153.000 individus segons el darrer cens, autodenominats ikce wikasa (“homes lliures”). Lingüísticament formen tres grups: dakota oriental o santee, dakota occidental o wichíyena, i lakota.

La història moderna dels sioux és un no parar d’adversitats. L’aparició dels colons blancs a meitat del segle XIX va comportar els primers problemes (“hombre blanco joderlo todo” es diu). El primer enfrontament es produí el 1863: la guerra acabà amb la derrota dels sioux, encapçalats per Taoyate Duta (o Little Crow), que fou mort i amb el cap exposat públicament (de què em sona això?). La següent guerra, de Red Cloud, acabà amb el tractat de Fort Laramie, de condicions draconianes per als sioux. El 1870 obtingueren del president Grant unes terres on poc després s’hi descobrí or: la marea de colons va provocar que els obliguessin a ser confinats en una reserva el 1876, cosa que va donar lloc a una nova guerra i a noves humiliacions: se’ls prohibí l’ús d’armes de foc, es van exterminar els búfals i el 1883 es prohibiren les pràctiques religioses i l’ús de les llengües nadiues (més situacions que ens són familiars…). Cap el 1890 es produeix l’internament definitiu en reserves disgregades i la subhasta de terres: els sioux perdrien les 4/5 parts, a més dels parcs naturals.

Comença un període de fredes i de calentes: es poden dedicar a l’agricultura però no a la ramaderia, per no fer la competència als grangers blancs, adquireixen la ciutadania nord-americana però són enviats al front durant la I Guerra Mundial (la majoria dels 10.000 indis morts foren sioux), els construeixen el famós monument dels quatre presidents a Rushmore, territori sagrat, i hi ha una forta cristianització, però també s’introdueixen l’alcoholisme, l’esterilització de les dones i la corrupció entre els caps tribals.

Els anys seixanta comença l’emigració cap a les ciutats i la conscienciació política, social i tribal: fundació de l’American Indian Movement, impuls de la llengua a les escoles, ràdios, diaris… Noves protestes els anys setanta acaben amb la promesa de millora de les condicions de vida i de revisió del tractat de Fort Laramie… promesa que no es compleix. En tres anys moren 50 activistes indis. La compensació ve amb les lleis d’Autodeterminació (accés a fons federals i traspàs de serveis) i de Llibertat religiosa (autorització de rituals tradicionals). Els darrers anys les lluites dels sioux han estat de caire ecologista (recursos hídrics i centrals nuclears) sense deixar de banda les dramàtiques estadístiques d’aquest sofert (com tots) poble: ingressos de 250 $ al mes, 70 % d’alcoholisme, esperança de vida entre 55 i 60 anys i un atur de fins el 80 %.

Aquest és un resum, forçosament perentori i esquemàtic, de la història dels sioux. No sé si amb aquesta pinzellada dono compliment al meu compromís (com a resposta a un comentarista que en el seu moment m’ho va tirar en cara), però en tot cas m’ha permès conèixer-los una mica millor, amb alguna sorpresa. Aprofundint una mica, m’he topat amb el Consorci de la Llengua Lakota i amb aquest curiós diccionari on line lakota-anglès, anglès-lakota.

[Informació extreta de l’article sioux de la Vikipèdia; imatge: el famos ‘Tatanka lyotake’ o ‘Toro assegut’, temakel.net]

Silenci: parla el d’Alcampell

Cada dia em cau pitjor Duran i Lleida, tant la persona com el missatge. Ara es despenja amb una entrevista al diari La Razón, d’acrisolat respecte a la radicalitat democràtica i catalanista, en que entre altres coses declara: “a la pràctica, del procés sobiranista, no hi ha res”. No ha dit això per regalar les oïdes (millor dit, els ulls) dels lectors del diari espanyol: ho ha dit perquè realment no es creu el procés sobiranista. En certa manera és coherent, coneixent la seva trajectòria. El problema és que Duran forma part d’un partit i d’una coalició que s’han compromès, mitjançant programa electoral primer i programa de govern després, a complir amb un pla, un calendari, unes actuacions i uns objectius concrets.

Pla, calendari, actuacions i objectius que es van complint mica en mica, amb no poques dificultats i entrebancs, provinents tant d’aquí com d’allà. Per exemple, les declaracions de Duran. Una mica de lleialtat institucional, per part de lo pelat d’Alcampell, no estaria de més.

[Imatge: la fotografia que Duran voldria fer desaparèixer; www.directe.cat]

Coloms i periquitos

Els fets: una coneguda marca de roba, que comença per “ni” i acaba per “ke”, empresa equipadora del Barça, decideix fer una impactant acció publicitària consistent en vestir l’estàtua barcelonina de Colom amb una samarreta de l’esmentat equip de futbol. Condicions per fer-ho: té el permís de l’Ajuntament perquè el monument està en restauració i s’hi pot fer propaganda d’aquest tipus, l’acció no malmet el monument, s’hi estarà dues setmanes i el consistori rebrà 100.000 de l’ala que destinarà a serveis públics del Casc Antic.

Les reaccions: com que en aquest país (i el del costat, del qual encara depenem) no hi ha res més important de què discutir o queixar-se, la idea de revestir el descobridor d’Amèrica ha generat una onada de comentaris desaprovatoris, descomunal en relació al fet causant, certament anecdòtic.

Bàsicament, la crítica es divideix en dos grans grups. Un és de caire polític i s’inscriu en les rutinàries desqualificacions que fa tota oposició contra un govern, en aquest cas contra l’alcalde Trias. Res, ni cas.

L’altre grup té més interès perquè està protagonitzat pels socis de l’Espanyol, que es queixen de que amb aquesta acció Barcelona discrimina una vegada més el seu club mentre privilegia el Barça, identificant aquest amb un dels símbols de la ciutat més coneguts tant per veïns com per forasters. Certament es tracta d’una pataleta fora de lloc. En contra del que defensa l’equip blanc-i-blau, l’Espanyol i el Barça no tenen ben bé un nivell equivalent a la ciutat, ni les seves realitats sòcioesportives són comparables, ni la significació extra-esportiva és la mateixa. Les coses són així. Que també sigui un club de Barcelona (tot i que hagi acabat construint l’estadi en un altre municipi) no vol dir que sigui parangonable al cent per cent amb el Barça. De manera que, si s’acceptés aquesta realitat, sobrarien totes aquestes reaccions, encapçalades per un president que sembla que no ha oblidat un desafortunat comentari de l’alcalde Trias, fa molt de temps.

Sobre aquest tema, encara avui hi ha hagut unes declaracions del diputat Turull, aquell polític convergent amb pinta de seminarista. Resulta que Turull és “periquito” i ha deixat anar aquesta pregunta: “què diríem si vestissin l’estàtua de Colom amb la roja? Home, senyor Turull, no vulgui comparar la relació Barça-Espanyol amb la relació Espanya-Catalunya. Als espanyolistes (de l’Espanyol, vull dir) no els ha de molestar la samarreta de Colom, i si els molesta podrien fer el mateix: vestir el senyor Cristòfor durant dues setmanes més amb els colors blanc-i-blau i aquí s’acabaria la història perquè cap barcelonista, ni un, es queixaria. En canvi, a molts sí que ens molestaria la “ditxosa” samarreta vermella. El senyor Turull sap perfectament perquè ens molesta i en les seves mans està, en tant que diputat, que no es dugui mai a la pràctica la peregrina idea d’abillar Colom amb una samarreta espanyola, estrangera per tant.

[Imatge: foto EFE; www.el9.cat]

La meva llibertat

Ma liberté
Longtemps je t’ai gardée
Comme une perle rare
Ma liberté
C’est toi qui m’as aidé
A larguer les amarres
Pour aller n’importe ou
Pour aller jusqu’au bout
Des chemins de fortune
Pour cueillir en revant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune

[Homenatge a Georges Moustaki, 1934-2013; imatge, foto AFP, www.rtve.es

‘Colorido y afrutado’

En l’inacabable i a vegades fatigant debat sobre les llengües al nostre país, sorgeix de forma recurrent el tema de l’ús del castellà als anuncis de TV3, la nostra, més o menys. 

És una evidència, demostrable de forma empírica, que en els darrers anys han augmentat els espots en què, de forma exclusiva o parcial, es fa servir allò que líricament anomanem “llengua de Cervantes”. Tot i això, no sé perquè, aquests dies han reviscolat les crítiques per un anunci concret. Es tracta del d’uns caramels que, a part de ser “nous” (com el 90 % del que s’anuncia per televisió), són refrescants, mentolats, acolorits i no sé quantes coses més…

La peculiaritat de l’anunci, el que sobta, és que fa servir les dues llengües oficials de manera inversa al que ens tenien acostumats. Habitualment, el grafisme, la retolació, els referents exteriors, acostumaven a ser, en molts casos, en castellà, mentre que doblaven la veu en off o missatge verbal al català. M’imagino que deu ser un problema de costos en unes campanyes adreçades a mitjans de tot l’estat (bé prou que això es nota en alguna penosa traducció literal al català d’enginyosos jocs de paraules en castellà, però aquest no és el tema). L’anunci dels caramels de coloraines, però, està a l’inrevés. L’animació, feta amb ordinador, ofereix la paraula “nou”, clara i catalana, mentre que les excel·lències del producte se’ns canten en un perfecte castellà.

Potser aquesta originalitat ha fet que es torni a parlar, i a criticar, l’ús i abús del castellà als anuncis de TV3, però això no és d’ara. Quants anys fa que una coneguda marca de productes de neteja de la llar ens bombardeja literalment a totes hores lluint com a mascarons de proa simpàtiques mestresses de casa amb dicció andalusa? I com aquests, molts d’altres.

Però anem al fons de la qüestió: és tan dolent que TV3 admeti i difongui anuncis en castellà? Jo crec que no. Deixo de banda la qüestió purament econòmica. La televisió pública catalana ha de quadrar números i està com està. Tota pedra fa paret i, si la suciedad se va en un bang!, doncs mira, què hi farem? Jo crec que hi ha una altra raó per no posar mala cara a aquests anuncis com fan alguns: entenc que si les empreses de publicitat pensen en la televisió catalana per a les seves estratègies de màrqueting d’expressió castellana és perque deuen haver detectat, a partir dels estudis de mercat que fan, que una part més o menys important de potencials consumidors del producte (el target, que en diuen els entesos) són castellanoparlants que miren TV3. Perquè d’això es tractava, oi?

[Imatge: www.juanmarqueting.com]

Tarraco, més viva que mai

Avui fa quaranta-cinc anys que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de la meva Barcelona natal. M’estimo la ciutat i la seva gent, però no sempre me l’he sentida cent per cent “meva”. Potser un cert prejudici, quan vaig venir de petit, em feia veure una ciutat petita i provinciana que no tenia punt de comparació amb Barcelona en cap aspecte. Era la ciutat dels capellans, dels funcionaris i dels militars, còmodament instal·lada en l’anar fent d’una capital de província franquista, situació que els seus habitants vivien entre la resignació i la indiferència.

Nou lustres després, la ciutat ha millorat sensiblement i me l’he anat fent meva també. Noves generacions l’empenyen cap al progrés econòmic, l’excel·lència acadèmica, l’atracció turística, el dinamisme comercial, la creativitat cultural, la vivesa de les tradicions… i fan oblidar, lentament, aquesta imatge de ciutat paralitzada, sense nervi, capital d’estructures caduques que encara alguns defensen.

Sí, Tarragona és més viva que mai. Com a mostra, el festival romà Tarraco Viva, exitosa experiència cultural i turística, innovadora i rendible, participativa i espectacular, que atreu propis i foranis. Fins diumenge podem gaudir del seu atapeït programa d’actes.

[Imatge: l’assassinat de Juli Cèsar, a Tarraco Viva; www.tarracoviva.com]

Una proposta musical: Cultrum

El cultrum és un instrument de percussió del poble maputxe però també és el nom d’un grup format per músics del Camp de Tarragona. Él seu estil és patxanguer, ètnic i de fusió, amb aires reggae. Ells mateixos es defineixen com una gent que cuina música amb moltes espècies… Aquí en teniu un tast: la peça “Somnis“, que forma part del seu primer disc.

Ara Cultrum s’ha proposat el repte de guanyar el concurs de Barraques de Reus. El premi, ser els teloners d’Obrint Pas. Per aconseguir-ho, necessiten el màxim de suports: fins aquesta mitjanit podeu clicar “m’agrada” a la seva pàgina de Facebook. Els ajudem?

[Imatge: www.facebook.com/pages/cultrum]

Que no és un país? Que no és valencià?

Com que no hi ha problemes més importants per resoldre, el PP valencià ha decidit tramitar i aprovar una llei que prohibeix l’ús de l’expressió “País Valencià” en tots els àmbits on sigui possible. No em sorprèn la nova atzagaiada. Donar voltes al nom de la llengua, al disseny de la bandera o a la denominació del territori és una mena d’esport tradicional (i fatigant) de les dues grans formacions polítiques valencianes.

El que sí que sorprèn és que prohibeixin expressament usar aquesta denominació, si tenim en compte que figura a l’estatut d’autonomia. I bàsicament es va decidir fer-la figurar perquè és una manera d’anomenar el territori prou consolidada, d’ús generalitzat, que no va contra ningú i perquè és d’una lògica aplastant: es diu “país” perquè és un país, i es diu “valencià” perquè és valencià. Ni Cruyff superaria aquest raonament.  

No cal donar-hi més voltes. El PP valencià fa aigües per totes bandes i necessita distreure el personal amb qüestions simbòliques, agraïdes mediàticament i que donen molt de joc a les xarxes socials. Simbòliques i identitàries, allò que no interessa a la gent segons els seus companys de files del nord.

Per comprovar l’absurd de la iniciativa pepera només cal donar-li volta. Algú s’imagina una majoria parlamentària valencianista i progressista perdent un sol minut en promoure la prohibició de l’expressió “Regne de València”? Oi que no? Doncs ells, sí. 

[Imatge: www.facebook.com/PaisValenciaTestime]

Prou excuses! (conferència de Salvador Garcia Ruiz)

La darrera conferència del cicle que cada any organitza Òmnium Cultural del Tarragonès ha anat a càrrec de Salvador Garcia Ruiz. Garcia pertany a aquesta nova generació de compatriotes que, sense els complexos i les pors de generacions anteriors, s’han proposat fer un treball concret, efectiu i rigorós a favor de la independència de Catalunya. En la línia del Cercle Català de Negocis o la mateixa Vilaweb, per entendre’ns.

El projecte concret de Salvador Garcia és el col·lectiu Emma, dedicat a fer el seguiment de la premsa internacional més influent, per tal de corregir la visió, moltes vegades tergiversada o esbiaixada, que ofereix de Catalunya, de les seves reivindicacions i del procés sobiranista que ha emprès.

I d’això justament, de la imatge de Catalunya al món, ha parlat Salvador Garcia, però també d’altres qüestions que en el posterior debat amb el públic ha aprofundit: la consulta i la declaració unilateral, els possibles interessos de cada estat per una independència catalana, el futur de l’euro al nostre país (i les seves alternatives: el florí, el dòlar català i la pesseta de sempre…), el paper dels col·lectius estrangers a Catalunya, les dificultats del procés, l’actual lideratge polític, la feina dels nostres eurodiputats…

No duïa paper i llapis i no he pogut anotar les interessants idees que han sorgit durant la trobada. Si que recordo una frase que ha repetit dues vegades, adreçada a nosaltres mateixos, catalans subjecte i objecte del procés d’alliberament que hem encetat: “prou excuses!”. És a dir, prou d’amoïnar-nos per tot, prou de discutir una vegada i una altra com s’han de fer les coses, prou de criticar els nostres governants quan ho fan malament però callar quan ho fan bé… Prou de tot això i treballar per tenir a punt les famoses estructures d’estat quan arribi el dia D: la hisenda pròpia, les ambaixades…

Catalunya, last call és el títol del llibre del mateix Garcia i de David Boronat. La darrera oportunitat, potser, d’aconseguir la nostra llibertat. Cal fer les coses bé i en la direcció correcta, i els col·laboradors del Col·lectiu Emma, amb Salvador Garcia al davant, les fan. Sí, avancem.

[Imatge: www.omnium.cat]

L’expulsió de Ziani, o com matar dos pardals

No sorprèn massa el silenci d’un sector de la nostra opinió pública davant la notícia d’una hipotètica expulsió de Noureddine Ziani, president de l’Espai Catalano-marroquí. Algú dubta que si l’afectat fos un representant de la diàspora palestina no s’hagués mobilitzat, a toc de corneta, tota la progressia nostrada? Però és clar, l’interfecte és de l’òrbita de Convergència i això destirota l’esquema de molts.

Pel que fa al motiu de la petició d’expulsió, es ben bé igual si és o no un espia, si té alguna relació amb el fonamentalisme islàmic o si fa temps o no que se li està fent un seguiment, com avui informa el mateix CNI. La raó és ben clara. Es tracta de disparar a la línia de flotació d’un dels bucs insígnia del procés sobiranista i, alhora, contra qualsevol estratègia d’integració de la nova immigració tant al país com al propi procés. Amb un tret es maten dos pardals. Vet aquí com l’unionisme i cert progressisme anacional, sense voler-ho, acaben convergint (perdó pel verb).

[Imatge: foto Lluís Brunet, www.naciodigital.cat]

Constantino Romero (1947-2013)

Constantino Romero representava una cosa que valoro molt en les persones: la professionalitat. Aquest va ser el tret més característic de la seva polifacètica activitat com a locutor, actor i presentador de televisió, que feia amb contenció, dignitat i un gran sentit de l’humor, ben lluny de les xavacanades que sentim i veiem ara a ràdios i televisions. D’entre els seus treballs, em quedo amb la conducció d’El tiempo es oro, un concurs que procurava no perdre’m, seriós però entretingut, molt per sobre dels xous infumables amb que ens obsequien les tres-centes mil cadenes que poblen el nostre sofert espai radioelèctric. Descansi en pau Constantino.

[Imatge: www.vertele.com]

Carrers de Tarragona: Ramón y Cajal

No és un carrer, és una avinguda (en realitat, és l’antiga carretera N-340), i uneix la Rambla, a l’altura de la Font del Centenari, amb el riu Francolí. És una de les artèries més importants de la ciutat, tant des del punt de vista viari com comercial. Hi trobem, dalt de tot, dos establiments ja esmentats en aquest bloc: la farmàcia Fullana i Pintures Padrell, just a sota d’una casa amb molta història, que també va aparèixer en un apunt, pel fet de ser immortalitzada pel fotògraf Capa. Al davant hi havia fa uns anys els cinemes Òscar, dramàticament esborrats del mapa com la resta de sales del casc urbà.

Més avall l’avinguda s’encreua amb el carrer Prat de la Riba, formant el que encara es coneix com “les quatre carreteres”. La via continua cap a l’oest, amb establiments comercials de tota mena, des de Bang & Olufsen (aparells de música de qualité) fins a una casa de tes (Tea House), passant per la pastisseria Genève, el basar xinès Da Da Wang Wang o un restaurant hindú on podreu menjar curri amb llenties si tantes ganes en teniu.

Trobem després la parròquia de Santa Clara i l’edifici de l’Institut d’Educació Municipal (ocupat abans per les clarisses i per la Facultat d’Enologia). Just al davant, el Kebab Catalunya, amb el seu vistós rètol llistat de groc i vermell, dóna el toc alegre i patriòtic que no té l’anodina façana de la seu del PSC, amb qui confronta paret amb paret. El tram final, ja sense botigues, acull a una banda la Necròpolis Paleocristiana i a l’altra un lateral del Parc Central.

No cal dir que l’avinguda és dedicada al famós científic i premi Nobel navarrès. Erròniament, a totes les plaques figura com “Ramón i Cajal”, amb i llatina. Potser per compensar-ho, una tanca de la zona assenyala la direcció a l’avinguda “Vidal y Barraquer” (sic). Un autèntic despropòsit. Caldrà que algú posi els punts sobre les is a tot plegat.

[Imatge: Santiago Ramón y Cajal fou uns anys catedràtic de la Universitat de Barcelona; www.ub.edu]

El fax

Cada dia una notícia, cada dia una sorpresa, cada dia una prova de que anem en la bona direcció. Ahir va ser el fax del Tribunal Constitucional adreçat al Parlament, amb la impugnació de la declaració de sobirania. Encara bo que no el va portar un cavall de postes. Un fax! Per si algú molt jove llegeix aquest apunt, cosa que em faria molta il·lusió, sàpiga que un fax o telefax és un mitjà de comunicació molt usat a les acaballes del segle XX i que consisteix (potser hauríem de dir que consistia) en una transmissió de textos per via telefònica. Perquè m’entengui aquest hipotètic jove que m’està llegint, el que ara surt en una pantalla fent servir un ditet, fins fa molt poc sortia en paper d’un aparell que es deia, justament, fax. Era molt pràctic quan jo vaig començar a treballar allà als anys vuitanta. 

Fora bromes. Que tot un Tribunal Constitucional comuniqui la seva decisió via fax al Parlamento de Cataluña, servicios jurídicos està en perfecta coherència amb la idea que els poders de l’estat espanyol tenen de les nostres institucions. Si tota una declaració d’un parlament sobirà és interdita i laminada sense contemplacions per un llunyà, obscur i servil tribunal, és normal que l’operació s’executi amb menyspreu mitjançant un aparell que va de capa caída. Com ells, val a dir.

I molt bona la intervenció de David Fernández quan ha comparat l’anecdòtica comunicació amb un renovat “se sienten, coño“. Amb una diferència. Al 23-F tothom es va amagar sota el seient, tret de Suárez i Carrillo. Ara caldrà veure quants dels nostres diputats resten dignament dempeus.

[Imatge: Vilaweb]

De la LAPAO a la LIO

Què dir de la llei de llengües de l’Aragó? Sí, la que convertirà el català en una ridícula “lengua aragonesa propia del área oriental” (LAPAO). Menys sort encara tindrà l’aragonès, que ara es dirà “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”  (LAPAPYP). Sembla un acudit d’El Jueves. Verdaderament increïble. I a banda de canviar-los els noms, també els rebaixa l’estatus legal, si és que en conserven algun encara, coherentment amb l’absolut menyspreu del PP per tot allò que es desvïi de l’uniformisme espanyol. Posats a trobar-li algun factor positiu, segons he llegit no sé on, aquest despropòsit farà que a gent indiferent per la sort d’ambdues llengües minoritzades se li desperti ara algun tipus de simpatia o interès pel seu futur.

I mentre a Aragó passa això, a Catalunya l’habitualment prudent conseller Mascarell ha comès la torpesa de treure a debat un tema que millor seria tenir en un segon pla: la possible oficialitat del castellà en una propera Catalunya independent. Opino que parlar-ne ara, discutir-hi, polemitzar-hi, encara que sigui de bona fe i amb la millor de les intencions, no fa cap bé a ningú. Jo no sé quin estatus legal, social, educatiu o diplomàtic tindrà el castellà en un futur estat català. Sí que sé dues coses. Una, que els nostres amics castellanoparlants poden estar ben tranquils. I dues, en una Catalunya independent, el castellà mai no es reduirà a “llengua ibèrica occidental” (LIO). Nosaltres no som com ells.

[Tot seguit, versió en aragonès]

Qué dicir d’a lei de luengas de l’Aragón? Sí, a que convertirá o catalán en una ridicla “luenga aragonesa propia d’o aria oriental” (LAPAO). Menos suerte encara tendrá l’aragonés, que agora se dirá “luenga aragonesa propia d’as arias pirenaica y prepirenaica”  (LAPAPYP). Pareixe un chiste d’El Jueves. Verdaderament increyible. Y amás de cambiar-los los nombres, tamién los rebaixa o estau legal, si ye que  conservan bell encara, coherentment con l’absoluto desprecio d’o PP por tot ixo que se esvarre d’o uniformismo espanyol. Cenyos a trobar-le bell factor positivo, seguntes he leito no sé án, iste despropósito ferá que a chent indiferent por a suerte de todas dos luengas minorizadas se le dispierte agora bell tipo de simpatía u intrés por o suyo futuro.

Y mientres en Aragón pasa isto, en Cataluña l’habitualment prudent consellero Mascarell ha cometiu o error de quitar en debat un tema que millor sería tener en un segundo plano: a posible oficialidat d’o castellán en una cercana Cataluña independient. Creyo que charrar agora, discutir, polemizar, encara que sía de buena fe y con a millor d’as intencions, no fa garra bien a dengún. Yo no sé qué estau legal, social, educativo u diplomatico tendrá o castellán en un futuro estau catalán. Ell que sé dos cosetas. Una, que os nuestros amigos castellans parlantes pueden estar muit tranquilos. Y dos, en una Cataluña independient, o castellán nunca se reducirá a “luenga iberica occidental” (LIO). Nusatros no somos como ells.

[Imatge: www.lafranja.net]  

Ai, aquestes boquetes

Les portades de Vlaweb sempre donen per molt. Per exemple, avui:

Carme Chacón: “El proyecto de Artur Mas es muy simple: enfrentar a los parados catalanes con los parados andaluces, gallegos, extremeños. Enfrentar a los trabajadores y a las clases medias catalanas con los trabajadores y las clases medias del resto de España”. Definitivament aquesta dona va a la deriva. El seu encara company de partit Xavier Sabaté, molt sensatament, l’ha convidada a afiliar-se al PSOE madrileny.

Monja Forcades: “Durant el procés constituent ho aprofitarem per expropiar la banca i les energètiques”. De cremar convents no ha dit res, és clar.

Duran i Lleida: “Pateixo perquè a Catalunya em diuen botifler i a Madrid, independentista o cabró (sic)”. És el que té ser mitja figa, mig raïm. Pobre home, no? Per cert, li haurà afectat la mort de Giulio Andreotti?

[Imatge: www.heraldo.es]

Carrers de Tarragona: l’Alguer

Carrer que uneix els de Ramón y Cajal i Mallorca. Es tracta d’una curta via, discreta i mig amagada com la ciutat a la qual dóna nom i amb qui Tarragona està agermanada. En realitat no té cap element urbà o comerç característic o interessant: una granja-pastisseria davant l’antiga plaça de toros, un establiment de compra-venda de segona mà que la crisi ha posat de moda i un antic sex-shop que ha degenerat en botiga d’articles de comiat de soltera. I para de comptar.

Com que aquest apunt ha de tenir una mica més de consistència, heus aquí dos fragments de “Bressolava la mar”, de Rafael Caria, un dels poetes algueresos més importants del segle XX:

Contemplava
el teu cos
càlid
i tendre
sinuós i dolç
com la nostra
terra…
És llavors
que hem après
a mirar-nos
amb les nostres
mans
tancant
les parpelles.

Ara
ja em sento fos
en tu
i bec l’oceà
dels teus
ulls
i et bes el pit
i els llavis
els més tendres
mentre el vent
com fulles
ens aixeca
en vol.

[Imatge: catedral de Santa Maria, l’Alguer; www.sardegna.com]