Línia 2, hotel i domicili, visa sí

El metro de Madrid i una companyia de telefonia (que comença per ve baixa) han arribat a un acord perquè tant la línia 2 (Las Rosas – Cuatro Caminos) com singularment l’estació de Sol duguin unit el nom de la companyia. Serà la primera vegada a Europa que un patrocini publicitari d’aquestes característiques s’apliqui a una línia de metro sencera. Durant uns mesos, la mateixa estació de Sol ja va lluir associada una coneguda marca de mòbils (aquesta comença per essa).

Implacablement, el capitalisme més desacomplexat va estenent els seus tentacles i les seves maneres de fer, sense manies, ocupant, envaint, literalment comprant, qualsevol racó de la societat. Res no s’escapa a aquesta estratègia: esdeveniments de tot tipus, festivals musicals, clubs esportius, equipaments culturals i, qui ho havia de dir, línies de metro. Ja fa molts anys que el Joventut de Badalona du associat el nom d’un patrocinador, la lliga espanyola va precedida d’una entitat bancària, fins i tot un teatre de Barcelona es diu igual que una marca de xampany, la que li aporta les virolles.

No entro en el debat de si és necessari o no arribar a aquests extrems. Les necessitats econòmico-financeres de cada afectat concret són les que són, però no puc evitar un acusat sentiment de tristesa cada vegada que m’assabento que el nom d’una institució, potser amb una història gloriosa, o d’una samarreta esportiva, que hauria de ser intocable, o un espai patrimoni del conjunt d’una societat, la que sigui, duran a partir d’ara unida, cosida o enganxada com una lapa una cosa tan rastrera com una marca comercial. Hi ha qualcom de prostitució en tot plegat, i tothom ho assumeix pràcticament sense immutar-se.

[Imatge: tant costa respectar un nom que aviat farà cent anys?; www.absolutmadrid.com]

Conferències a Tarragona sobre la visió exterior de Catalunya

AGENDA

Cicle de conferències sobre la visió exterior de Catalunya com a nou estat d’Europa, organitzades per Òmnium Cultural:

Dimarts, 30 d’abril: “El procés català vist des d’Europa”, per Ramon Tremosa Balcells, economista, professor i eurodiputat.

Dimarts, 7 de maig: “Nous estats. Procés de secessió i dret internacional”, per Albert Cortés Montserrat, responsable d’ANC a Tarragona (i company blocaire) i Alfonso González Bondia, professor de dret internacional de la URV.

Dimarts, 14 de maig: “Independència i la imatge de Catalunya al món”, per Salvador Garcia Ruiz, promotor del col·lectiu Emma i premi internacional Joan B. Cendrós.

Totes les conferències tindran lloc a dos quarts de vuit del vespre, a la sala d’actes de la Cambra de Comerç de Tarragona.

[Imatge: www.europarl.europa.eu]

‘In festo beati Georgii’

Avui és Sant Jordi. Avui és aquella festa que el calendari assenyala en negre o, millor dit, aquell dia laborable que sí és una festa. El dia del llibre i de la rosa, de la cultura i de l’amor. El dia del meu sant i del del meu país. Els meteoròlegs ens han promès bon temps. L’estelada ja penja del meu balcó, amb el desig de no haver-la de penjar aviat mai més. Avui hi haurà una petita celebració a la feina. De nou rebré felicitacions de la meva gent, per terra, mar i aire (vull dir de viva veu, per telèfon o via noves tecnologies). De nou passejaré per la Rambla de Tarragona, atapeïda de gent mirant molt i comprant poc. Aquest any, en solidaritat amb el català, amb el sector editorial i amb el comerç local, tots tres amb les seves mancances, he decidit adquirir tres llibres en lloc d’un de sol. De res. De nou la tele ens oferirà l’ambient de la plaça de Catalunya i de les Rambles (de Barcelona, of course) mentre desfilen disciplinadament, una rera l’altra, les mateixes patums del món literari o mediàtic que ens hem trobat fins a la sopa les darreres setmanes. No faltarà al final de la jornada el rànquing de llibres més venuts, com si de la classificació de la lliga es tractés. I ara que dic lliga, el dia acabarà amb un transcendental (com tots) partit entre el Bayern i el Barça.

Aquest apunt és especial. El publico de bon matí. In festo beati Georgii. El dia per davant. Gaudim-ne tots. I felicitats als Jordis.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Estelades als balcons

No sé si algú s’hi ha fixat, però des de fa un temps han començat a aparèixer balcons amb estelades a La Riera. Discretes, de gairell, en un racó de la pantalla, desenfocades… el cas és que els factòtums de la popular sèrie de TV3 han decidit aplicar aquell principi d’Adolfo Suárez (“elevar a la categoria política de normal el que és normal a nivell de carrer”), només que aquí la categoria no és política sinó mediàtica.

És un detall d’alt valor simbòlic i vol dir que la cosa és seriosa. De fet ho va començar a ser el dia que les botigues xineses de “tot a cent” (aquelles on no entenen el català i parlen un dificultós castellà) van començar a vendre estelades. Si no és aquí, és a Pequín: si hi ha oferta és perquè hi ha demanda. Anotem-nos-ho a la carpeta de “coses positives” del procés sobiranista.

Ara cal que la població faci un nou esforç i tothom qui no ho ha fet encara col·loqui l’estelada al seu balcó. I quin millor dia per decidir-se que demà, Sant Jordi, el nostre patró? L’Assemblea Nacional Catalana ens convida a fer-ho i, per la meva part, així serà. De mica en mica, s’omple la pica.

[Imatge: façana de l’Ajuntament d’Altafulla; www.tarragona21.cat]

S’acosta Sant Jordi

Tria, absolutament personal, de novetats editorials per a aquest Sant Jordi.

Aritzeta, Margarida: El pou dels maquis. Cossetània Edicions.
Novel·la basada en fets reals, quan quatre maquis van arribar a la masia familiar de l’escriptora vallenca.

Culla, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política. La Campana.
Per entendre millor, si això és possible, el partit que és com és, a càrrec del conegut i prolífic historiador. 

Espinàs, Josep Maria: Una vida articulada. La Campana.
Selecció d’alguns dels 11.000 articles, aviat és dit, del popular escriptor.

Gabancho, Patrícia: La néta d’Adam. Columna.
La catalano-argentina ens ofereix una novel·la de to autobiogràfic.

Irving, John: En una sola persona. Edicions 62.
Novel·la que recrea una història sobre enamoraments inadequats, amors insatisfets i una acceptació decidida i valenta de les nostres diferències sexuals.

Partal, Vicent: A un pam de la independència. RBA-La Magrana.
Una injecció d’optimisme a càrrec del director d’aquesta casa.

Pons, Agustí: Espriu transparent. Proa.
Contribució a l’any del poeta de Sinera.

Vidal, Vidal: La meitat de zero. Pagès Editors.
L’escriptor d’Arbeca (i amic) parla d’emocions masculines en vint-i-set relats que tenen com a escenari tant les terres de Lleida com la costa tarragonina.

Torni vostè demà

L’atemptat comès a la marató de Boston de l’altre dia, a més de les seves lamentables conseqüències en danys personals va tenir també una derivada més aviat anecdòtica, i potser per això mateix altament significativa. Ja se’n van fer ressò els mitjans. Els ciutadans que van acudir al consolat de l’estat espanyol a la capital de Massachussetts en cerca d’informació, suport o ajuda d’algun tipus després del succés es van quedar amb les ganes: les oficines van tancar a la seva hora, revivint una vegada més l’esperit de Larra i allò tan suat de “vuelva usted mañana“.

Una de les característiques de la manifestament millorable administració espanyola és la seva concepció com una mena de braç executor de l’autoritat, de qui emanen totes les ordres i disposicions, i no com un instrument de servei a la societat, a la ciutadania o a cada administrat. Si la superioritat disposa que les oficines d’un consolat es tanquen a les dues (per dir alguna hora), doncs es tanquen. Sigui gran o petit el problema plantejat pel ciutadà, sigui perentori o no. Per molt excepcional que sigui la situació sobrevinguda. A les dues es tanca, y punto pelota. Ajudar la gent? I ara, és l’hora del vermut o del cafelito!

Aquesta acusada tendència a la insensibilitat a les demandes dels ciutadans, entusiàsticament seguida per no pocs funcionaris i amb el silenci còmplice dels grans sindicats (la crème de la crème de la burocràcia) és una de les moltes coses a bandejar quan Catalunya assoleixi la seva llibertat nacional. Un dels grans errors del president Pujol quan la restauració de la Generalitat va ser no crear una administració de nova planta (perdoneu l’expressió), limitant-se a heretar o copiar la polsosa, feixuga, kafkiana i ineficaç manera espanyola de fer anar la cosa pública. Caldrà anar-hi pensant, perquè l’administració pública sí que és una estructura d’estat. 

Jamai més les muntanyes

Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Jamai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana amada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena del teu bon record.
Pastor, vellet i trist caduc pastor.
Ton cor viurà en la neu del Canigó.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posarem damunt sa fosa
una creu feta del seu bastó.

[Aquesta matinada ens ha deixat la tieta i padrina; en record seu, un fragment de la seva sarsuela preferida, Cançó d’amor i de guerra]

Oliveres & Forcades Solutions, S.Coop.

(Anava a escriure S.L., però hagués quedat un títol inapropiat).

Els nous apòstols de la progressia post 15-M, enterrats Husserl i Sampedro, és a dir Arcadi Oliveres i Teresa Forcades han tingut la pensada de llançar a l’opinió pública l’enèssim manifest per articular una candidatura política que promogui un canvi “des d’abaix”.

No puc estar d’acord amb la proposta. Entre d’altres raons, perquè tracta el tema sobiranista una mica de passada: defensa el dret a decidir… el model d’estat i de país, sense esmentar mai la paraula independència, mot que continua essent tabú on menys ens ho esperaríem. Aposten un canvi de model, però del model de societat. És a dir, proposen aquesta cosa que no comparteixo i que és plantejar els grans debats ideològics abans de la consecució de la llibertat nacional. Model econòmic?, escola publica o privada?, centrals nuclears? Tot el que divideix una societat (una societat normal, s’entén), traslladat a Catalunya, com volent posar condicions per aconseguir qualcom ja dificultós de per si.

Si només fos això, rai, però és que examinant les grans propostes del frare i la monja (ell ho sembla i ella ho és de veritat), déu-n’hi do el garbuix que s’ofereix. Tot el brainstorming sorgit de les àgores publiques d’ara fa dos anys empaquetat en deu punts, una mena de deu manaments que algun articulista (crec que Vicent Sanchis) ja ha definit de més difícil compliment que els manaments messiànics. A banda del seu caràcter notòriament utòpic, la proposta barreja principis, objectius i mesures concretes, sense ordre ni concert, fet que permet endevinar la precipitació i l’espontaneitat amb que ha estat elaborada: una cosa és la democràcia participativa (principi), una altra un habitatge digne per a tothom (objectiu) i una altra encara l’expropiació de la banca privada (mesura concreta).

En fi, benvingudes siguin totes les aportacions, també aquesta, si denoten un interès per canviar les coses i es fan de manera seriosa i respectuosa, però per a ells va el pollastre.

[Imatge: www.tv3.cat]

M’ho ha dit un ocellet

Estic content pel resultat de les eleccions veneçolanes. No perquè hagi guanyat qui ha guanyat, sinó perquè l’escassa diferencia de vots entre els dos candidats allunya qualsevol sospita de frau i permet, per tant, afirmar que el pretendent Henrique Capriles ha estat derrotat obtenint un 49 % de vots, que no està gens malament. És a dir, que el chavisme (o n’hem de dir xavisme?), amb tota la descarada ajuda de l’aparell estatal i amb tota l’abassegadora propaganda emprada (i potser precisament per això), només ha aconseguit col·locar Maduro al palau de Miraflores per la mínima. Veneçuela és un règim acceptablement democràtic (i això els detractors del chavisme com ara jo sempre ho hem reconegut; altres no) i avui crec que és un dia perquè tots els habitants d’aquella republica es puguin sentir raonablement satisfets.

Altra cosa és què passarà a partir d’ara amb un president no “encargado“, sinó “de veritat”, que es trobarà amb una situació complicada que haurà d’intentar resoldre sense el carisma del seu antecessor. Potser només tindrà a favor seu el petroli, diví manà que fa quadrar tots els números de la caixa i dóna resposta a tots els ais i uis socials. El petroli, i també el que li piuli el pajarito chiquitito a cau d’orella, és clar. Quin millor conseller podria tenir el president Maduro a la seva tasca diària? Piu, piu, piu!

[Imatge: noticiaaldia.com]

Rambla amunt, Rambla avall

La Cambra de Comerç de Tarragona compleix enguany 125 anys i la Rambla Nova de la ciutat en farà 160 l’any que ve. El resultat de la unió d’aquests dos aniversaris ha estat un llibre, El comerç a la Rambla de Tarragona, pas a pas. Es tracta d’una recopilació de tots els comerços que hi ha hagut a la principal via tarragonina en el seu segle i mig llarg d’existència. De fet són dos llibres, perquè l’estudi separa les botigues entre les que estan a la vorera del sol (els números senars) i a la vorera de l’ombra (els números parells). En són autors Rafael Vidal i Ramon Giner, i el seu preu és de 30 euros.

No he tingut ocasió encara de fullejar-los però hi endevino tot l’interès que pot tenir una obra sobre la història de la pròpia ciutat, parlant de botigues que tots coneixem perquè continuen “vives” (que són 125 exactament) o bé de les que en el seu moment van haver d’abaixar la porta per sempre més (cent seixanta anys donen per molts canvis en l’activitat comercial d’una ciutat i en les necessitats o gustos d’una societat). De moltes d’elles segur que ni en teníem coneixement, però d’altres les hem aconseguit i formen part de la nostra memòria: em vénen al cap la llibreria Guàrdias, el taller d’enquadernació de la vídua Estela, la pastisseria Rovira, l’estudi del fotògraf Chinchilla o una casa que reparava bicicletes (que no en recordo el nom).

Una bona idea de cara a Sant Jordi, quan la Rambla Nova de Tarragona, habitualment animada, viu el seu dia més bulliciós.

[Imatge: foto Oriol Montesó; www.naciodigital.cat]

Això degenera

Ja han aconseguit que el Parlament de Catalunya s’assembli una mica més al Congrés dels Diputats, amb les seves bronques i els seus “pitotes” com diuen ells. Ahir va ser l’enfrontament entre un diputat de la CUP i un altre de Ciudadanos (generat, per cert, per una qüestió que no tenia res a veure amb l’activitat parlamentària). També aquesta setmana se les van tenir un altre diputat de la CUP i un del PP; aquest darrer, portat per la paranoia persecutòria, va entendre com una amenaça el que només era una ironia del noi de la samarreta, però els crits i els dits alçats no van faltar. No fa gaire, vam sentir com un altre diputat del PP cridava com un energumen (i, significativament, en castellà) mentre intervenia a l’hemicicle. Enmig de tot això, és casi entendridora la guerra de cartells als despatxos de la CUP i de Ciudadanos. Una criaturada.

Hi va haver una època en què el Parlament de Catalunya era un model d’urbanitat i bones formes. La correcció era exquisida. Primava l’elegància, la ironia, el respecte a l’adversari… Parlo dels anys trenta (el verdader “oasi català”) i parlo també de legislatures recents. Massa bonic per durar tota la vida. Calia “espanyolitzar” com fos la primera de les nostres institucions i alguns ja s’hi han ben posat, amb petites accions de crispació hom diria que perfectament programades (potser els 10 milions del CNI serveixen també per a això).

I mentre els aires mesetaris envaeixen el palau del Parc de la Ciutadella, alguns diputats catalans responen de manera ben diferent al Congrés. L’intent de parlar-hi en català per part d’ERC (que pot semblar una provocació quan hauria de ser el normal exercici d’un dret bàsic) va ser avortat sense contemplacions. La nota de catalanitat, el sentit de l’humor que no s’hauria de perdre mai, la va donar Alfred Bosch. Quan el president de la Cambra, aquell senyor malhumorat que ara no recordo com es diu, el va expulsar, Bosch li va preguntar, amb murrieria: “¿pero me expulsa de la tribuna o del hemiciclo?”. 

El president no va captar la broma, naturalment. Som dues nacions diferents, no hi ha cap mena de dubte. 

[Imatge: www.tarragona21.com]

Caça major

Res a veure amb elefants de Botswana, sinó amb paneroles i rates de Tarragona. L’Ajuntament de la meva mai prou ponderada ciutat d’adopció ha decidit prendre mesures perquè no es repeteixi el que va passar l’estiu passat, a saber, una plaga de paneroles americanes (una mena d’escarabat, per entendre’ns) i, de pas, les rates de les clavegueres.

L’afer diu molt de la nostra administració municipal. Quan l’estiu passat, especialment a la part baixa, les aceres eren un no parar de petits insectes que transitaven com si allò fos la Rambla i sense voler (o volent) les xafaves amb la sola de la sabata mentre feien “krek”, l’Ajuntament va negar vehementment que tal cosa passés. Temps després, davant l’evidència de la plaga, es va decidir fumigar les boques de les clavegueres, fumigació que no va donar efecte perquè, una estona després, regaven les voreres (el que vulgarment coneixem com “manguerasso”) i tot tornava a ser com al principi…

Doncs ara sembla que es prendran seriosament l’eliminació d’escarabats i rates i, per aconseguir-ho, usaran la darrera tecnologia. Llegint la notícia al Diari de Tarragona pensava si no estaven parlant de la cacera de Bin Laden a l’Irak: càmera robotitzada per fer un mapejat de les zones amb més població, racionalitzar-hi el verí i la mesura estrella: el wise trap (bateria de dards connectats a un sensor de moviment i calor).

El regidor de la cosa, Joan Sanahujes, ha fet un prec a la població mentre presentava el pla: que ningú doni menjar als gats que deambulen pels carrers, perquè això afavoreix la proliferació de paneroles i ratolins. Dels coloms, que darrerament sembla que estan sota control, no n’ha parlat, però continuen fent nosa i fàstic, com sempre.

Bestioles de totes mides i colors. Parlem d’una gran ciutat. Però els animals… no haurien d’estar al camp?

[Imatge: invasió de paneroles al carrer Cardenal Cervantes l’agost de 2012; foto ACN, www.ara.cat]

El que va ser el lema de la seva vida

Demà farà 75 anys de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

“Al lloc de l’execució el vaig portar fins la mateixa fossa i el vaig col·locar al seu lloc. Allí, abans de separar-nos, em lliurà qualcom per la seva muller, el vaig absoldre per darrera vegada i el vaig abraçar per acomiadar-me. Restà dempeus, valentment dret, cara a cara amb els fusells que ja l’apuntaven i sense deixar-se embenar els ulls, amb el meu crucifix a la mà. Vaig pujar corrents a posar-me al costat del pelotó, davant d’ell i cridant-li ‘Jesús, Jesús’. Ell digué aquestes paraules: ‘El que ha estat el lema de la meva vida i que porto al cor vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!’. Immediatament, contestant als meus crits: ‘Jesús, Jesús, Jesús’. La descàrrega el va agafar amb aquest Nom beneït als llavis.”

[Traducció lliure de la transcripció del P. Romañà, amic de Manuel Carrasco i Formiguera, que el va assistir en els seus darrers moments; extret de La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1936), d’Hilari Raguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat; imatge: www.elmati.cat]  

Gremis de marejants

Avui he visitat al Port de Tarragona l’exposició “Gremi de Marejants. 300 anys processionant per Tarragona”. El Gremi de Marejants, una de les associacions més antigues de la ciutat, ja no té com a funció la defensa dels interessos de la professió, que ha heretat la Confraria de Pescadors, ara la seva activitat és social i cultural. El tret més característic del Gremi, que té la seu a l’església de Sant Pere del Serrallo, són els dos passos que treuen per Setmana Santa, el Sant Sopar i el Sant Enterrament. A l’exposició podem contemplar les figures de tots dos. El primer té la particularitat de que diferents personatges del Serrallo van servir de models per als diferents apòstols, Judes inclòs. El segon (a la imatge) és obra del canongí Salvador Martorell. També podem contemplar els diferents estendards i banderes de l’entitat, així com documentació diversa i fotografies antigues. De visita obligada per tothom que tingui interès per la ciutat, la història, les tradicions o la vida social dels barris.

Davant de la sala d’exposicions està atracat, des de fa una colla de setmanes, el Katara, un megaiot de 124 metres d’eslora, amb heliport inclòs, que va costar 250 milions d’euros (diuen, no se sap amb certesa) a la família reial qatarí. Després de visitar la mostra del Gremi de Marejants, sorgit de la laboriosa feina dels pescadors en les seves humils barques, violenta una mica trobar-se aquest aparador del luxe petrolier. De fet, la zona on es troba atracat, el Port Tarraco, també és propietat d’un consorci qatarí, que el va adquirir per 60 milions d’euros.

Són xifres que maregen. De fet, tots aquests xeics del petrodòlar també són una mena de gremi de marejants, amb la diferència que mai portaran a braços cap Sant Sopar pels costeruts carrers de la Part Alta de Tarragona.

[L’exposició 300 anys processonant pot contemplar-se al Tinglado número 1 del Port de Tarragona fins el 21 d’abril; imatge, www.tinet.cat]

Pernil, pernil

Un record per a Bigas Luna, que avui ha mort ben a prop d’aquí, a la Riera de Gaià. Sens dubte, el millor que es pot dir d’ell és que era un cineasta original, explorador de noves maneres de narrar històries. Històries sempre ben especials, morboses, angoixoses, eròtiques… amb un segell personal. No he vist gaires pel·lícules de Bigas, tot s’ha de dir, però recordo una en concret, Jamón, jamón. Donava la sensació que, a mesura que la visionaves, la pel·lícula anava agafant un regust a pernil, alls i truita de patates, ingredients que s’interposen en la relació entre els protagonistes, Penélope Cruz i Javier Bardem. Sorprenent exercici de barreja de sensacions, només a l’abast d’un professional com Bigas Luna.

[Imatge: escena de La teta i la lluna, una altra mostra de les dèries fílmico-eròtico-gastronòmiques del director barceloní amb arrels vallenques; www.moviesworld.com.py]

Rosa Maria Calaf, a Tarragona

La periodista Rosa Maria Calaf ha participat avui en una entrevista-conferència al Caixafòrum de Tarragona. Introduïda per Mireia Segú, col·lega de professió, la veterana corresponsal de TVE a les quatre parts del món ha fet una apassionada i amena defensa del periodisme rigorós i independent, d’aquell periodisme que avui no passa pel seu millor moment.

Ha parlat dels grans punts febles de la professió, de la interdependència entre els poders mediàtic, polític i econòmic, de pressions i autocensures, de les manipulacions de la informació, de les rodes de premsa sense preguntes, del nou paper de simples transmissors de notícies que molts periodistes es veuen obligats a fer, d’un nou llenguatge informatiu que edulcora la realitat, del paper acrític dels destinataris de les notícies…

Qüestions, doncs, de rabiosa actualitat. Quan tot un president de Govern compareix davant els mitjans a través d’una pantalla (el presidente plasmado), quan un periodista no pot aprofundir en una notícia perquè “no ven”, quan hem convertit la informació en espectacle, quan és més viva que mai aquella aseveració de “que la realitat no et malmeti un bon titular”, quan passen totes aquestes coses, és que el periodisme ha perdut tot el seu sentit. Per sort tenim veus com la de Rosa Maria Calaf que, de forma ben amena, ens fa obrir els ulls, ens interpel·la, com a destinataris finals de la informació, a ser exigents i ens emplaça a filtrar-la i contrastar-la.

[Imatge: Rosa Maria Calaf, el dia que va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili; www.urv.cat]