Maneres i maneres

No hi ha setmana sense que aparegui una nova paraula, un nou concepte. Aquesta, per molt Santa que sigui (ho és?) ens aporta aquesta cosa de l’escrache, de procedència argentina, i que consisteix en reivindicar determinats objectius, pressionant els polítics tot protestant davant de les seves cases. Les accions s’han multiplicat els darrers dies, organitzades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, contra domicilis o despatxos de polítics del PP.

A això al meu poble abans en dèiem coacció. Les dramàtiques circumstàncies de moltes famílies, que veuen com perden casa seva per problemes amb les hipoteques, fan que siguem molt comprensius amb aquesta nova modalitat de lluita política, però, ben mirat, no és la solució. Per aquí no anem per bon camí. És sabut que una de les maneres d’amenaçar algú és recalcar-li “sé on vius” (cosí germà d’allò tan vulgar de “em quedo amb el teu careto“, que un servidor va aprendre a la mili). Bé, doncs determinats col·lectius ja s’han preocupat de saber on viu fulano de tal o mengana de qual, sempre amb algun càrrec institucional, convocar-hi una concentració, proferir crits i enganxar dotzenes d’adhesius a la porta.

Hi ha maneres i maneres de defensar idees i aconseguir objectius polítics o socials. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem unes instàncies polítiques i judicials transparents, àgils i eficaces que servirien per vehicular les demandes de la societat, introduir millores en el funcionament de la cosa pública i arbitrar solucions acceptables per qualsevol problema o conflicte que es plantegés. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem també uns grups de pressió, uns lobbys, perfectament reconeguts, legitimats i transparents que servirien per aconseguir els objectius que es marqui cada grup social tot fent servir procediments estríctament democràtics i pacífics.

Això passa a les democràcies més consolidades. Aquí, no. Aquí no tenim ni una cosa ni l’altra, i quan explota, amb tota la seva intensitat, el drama de la gent desnonada o a punt de ser-ho, la solució fàcil, mediàtica i, si se’m permet, cutre és la d’anar a fer la pasqua al polític de torn. Em pregunto si, per molt del PP que siguin, es mereixen aquestes maneres de fer i, el que és més important, si realment serveixen d’alguna cosa.

[Imatge: foto PAH València; ecodiario.eleconomista.es]

Assumiràs la veu d’un poble


Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena.
En la commemoració dels vint anys de la mort del poeta.

[Imatge: lletra.uoc.edu]

L’enigma dels teclats

El company de feina ha tingut una setmana laboral més aviat atapeïda. El company de feina té també un petit problema d’ordre domèstic que l’amoïna. El company de feina avui ja no sap on té el cap, de manera que, quan ha de fer una trucada telefònica, agafa l’auricular amb una mà i amb l’altra tecleja el número de l’interlocutor, però aquest no contestarà perquè està marcant el número… amb el teclat de l’ordinador.

L’anècdota ha fet que el magí em torni a donar voltes sobre una curiositat: els teclats dels telèfons tenen la disposició dels números 123-456-789, de dalt a baix, mentre que els d’ordinadors, calculadores i caixers automàtics els tenen a l’inrevés, 789-456-123. El zero, ni a l’esquerra, ni a la dreta: invariablement a sota. Alguna raó de pes deu explicar aquesta diferència però cap dels meus companys de feina, tampoc jo, ni tan sols l’atabalat protagonista de la confusió, sabem el perquè.

L’explicació, aquí.

[Imatge: www.microsiervos.com]

Vora el barranc dels Algadins

[Avui és el Dia Internacional de la Poesia: aquí en teniu una]

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d’aroma l’aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa:
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
mourà demà les palmes l’aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa centúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d’elles,
vora el barranc dels Algadins!

Teodor Llorente: Vora el barranc dels Algadins.

[Imatge: blocs.xtec.cat]

Anuncis que em posen nerviós (51: el del xiclet Twist)

L’escena.

Un professor s’endu els alumnes adolescents a un museu on els explica, de la manera més cansina i avorrida possible, els rellotges antics que s’hi mostren i el seu funcionament “analògic”. Un dels alumnes, passant completament de la classe, es fica un xiclet a la boca que li transforma el sentit de la realitat, dels companys i del mateix professor.

El missatge.

Mastega la porqueriota aquesta que anuncien, perquè fliparàs en colors, literalment, com si t’haguessis pres un tripi.

Per què em posa nerviós?

La trista realitat de la nostra societat i el seu sistema educatiu condensats en vint segons. Per què s’insisteix tant en el tòpic que anar a un museu o aprendre és sempre avorrit? Per què es dóna per fet que a un professor se li pot faltar al respecte? Tant poc engrescador és que alguna cosa no sigui digital, sinó analògica? La felicitat és només una goma per mastegar i fer-ne globus? La traca final és l’eslogan que clou l’anunci: “El món al teu rollo”. Sí que és un rollo, sí.

[Imatge: www.alimarket.es]

Barcelona, 1938 (record d’un record)

Es commemoren setanta-cinc anys d’un dels episodis més afrosos patits per Barcelona en la seva llarga història. Es tracta del bombardeig a que fou sotmesa la ciutat el 1938 per part de l’aviació italiana. Com se sap, un dels projectils va anar a parar a un camió carregat amb tril·lita a la Gran Via, a l’alçada de l’actual cinema Coliseum, multiplicant les pèrdues en vides humanes i els danys materials.

Sobre aquell fet especialment desgraciat vull aportar aquí una colpidora informació que en podríem dir de segona mà. Una vegada la meva mare em va explicar que coneixia una dona a qui el bombardeig li havia matat tots tres fills. De resultes del shock, la dona havia quedat muda i vagava pels carrers mirant fixament la gent mentre els mostrava tres dits d’una mà. La meva mare acompanyava l’explicació d’aquesta trista anècdota fent el mateix posat greu i la mateixa mirada extraviada que debia fer aquella pobra dona, aconseguint així que em fes una idea bastant precisa del colpidor drama viscut fa ara setanta-cinc anys pels barcelonins, potser més que l’abundant documentació gràfica que ens n’ha quedat.

[Imatge: cruïlla de Gran Via amb Balmes; www.corredors.cat]

Ara no volen la cadena humana

L’Assemblea Nacional Catalana i l’Òmnium Cultural han proposat fer una gran cadena humana el proper Onze de Setembre, com a acte de reafirmació nacional i com un gran repte alternatiu a la gegantina manifestació de l’any passat. La idea, que va ser proposada a la trobada d’ANC celebrada aquest dissabte a Girona, consistiria en una corrua quilomètrica de gent agafada de les mans, que uniria dos punts del territori, encara per definir, a imatge de la que es va fer a les tres repúbliques bàltiques mesos abans de treure’s de sobre el jou soviètic i la dependència moscovita.

La proposta ja ha merescut alguns esgarips a les xarxes socials, almenys a on jo fico el nas, en el sentit de considerar aquesta nova moguda una pèrdua de temps a afegir mil actes reivindicatius o festius anteriors, llegiu concentracions, consultes populars, calçotades, manifestacions, enceses d’espelmes…, activitats que són titllades despectivament de “botifarrades” no pels nostres enemics seculars sinó, tot al contrari, per destacats personatges de partits que tenen la paraula independència al frontispici de la seva porta principal.

Aquestes persones que practiquen un ben peculiar “foc amic” no deixen de tenir una part de raó. La societat civil (ANC, Òmnium i moltes més associacions i grups) fa molts anys que s’està mobilitzant a favor de la llibertat del poble català, en diferents graus, amb diferents horitzons i amb estratègies variables, però ara que la pilota està clarament en el terrat polític, és inútil i cansí, creuen ells, que la societat es torni a mobilitzar per enèssima vegada i són les institucions les que haurien de donar el cop de puny definitiu sobre la taula i tirar pel dret.

Sí, tenen una certa raó, els grans partits i les institucions del nostre país continuen donant allargues al procés sobiranista (l’última mostra, la nova crida al diàleg amb Madrid proposada pel govern Mas) i la nostra societat pot començar a sentir-se fatigada i desmotivada per com va tot. A aquestes alçades de la pel·lícula, és cert, proposar una cadena humana (mobilització que ja s’ha reconegut que comporta una gran complexitat logística) sona una mica a déja vu.

Però s’hi ha de donar suport. La raó és molt senzilla. Què passaria si aquesta cadena fos un fracàs de participació? No heu pensat en les reaccions que suscitaria tant aquí com allà? Us imagineu les portades de determinada premsa? Potser seria l’excusa perfecta perquè el nostre govern, definitivament desbordat pels problemes diaris, i els nostres partits, emporugits per no prendre una decisió transcendent al Parlament, fessin marxa enrera dels seus anteriors propòsits i compromisos, en la seguretat de no defraudar ja un poble que els haurà donat l’esquena amb la seva passivitat.

Doncs és clar que s’ha de fer aquesta cadena humana, i ha de ser el més multitudinària possible, pacífica, participativa… A més, podem fer amistats i, si fa sol, agafarem una mica de color. La qüestió és trobar-hi avantatges. Res com ser optimista per aconseguir uns objectius.

[Imatge: ciutadans bàltics; www.elsingulardigital.cat]

1.500 temps

La revista El Temps ha arribat a les seves primeres 1.500 setmanes de vida. Superant totes les adversitats possibles (una iniciativa valenciana destinada a allò que diem “espai de comunicació nacional”, la incertesa de tota aventura empresarial, la irrupció de les noves tecnologies…), la revista ha superat i amb nota el repte, aquell repte que va merèixer l’escepticisme irònic d’un Joan Fuster que va invertir una sola pesseta en el projecte.

Doncs l’aventura continua, i ho fa renovant-se, com ja havia fet en altres ocasions, ampliant accionariat, amb nou director (Vicent Sanchis, nou però amb molta mili) i venent-se als quioscos després d’un temps d’estar-ne absent. El que no canviarà és la seva atractiva i acurada presentació, la qualitat dels seus col·laboradors i el seu ampli ventall ideològic.

Ja vaig parlar en una ocasió anterior d’aquesta revista, de la qual sóc subscriptor de fa anys, de manera que avui únicament em toca felicitar el seu equip editorial i unir-me a la bufera d’espelmes que ens proposa l’acudit del Gat Invisible, una de les millors seccions del setmanari. Sense paraules, se li entén tot.

[Imatge: portada del número 1.500, obra de Genovès; www.eltemps.cat]

Les revolucions del PSC

Doncs resulta que el PSC ha decidit que el seu proper candidat a la presidència de la Generalitat sigui elegit per un procediment de primàries. La mesura és plausible pel que té de primera passa cap a la regeneració i democratització interna dels partits polítics que alguns fa anys que estem reclamant. Sembla ser que podrà ser votat tant per militants com per aquells simpatitzants que paguin un euro i signin un compromís amb uns vagues valors progressistes. El portaveu, Jaume Collboni, a l’hora de presentar el reglament de la mesura, no s’ha estat de qualificar-la com un fet revolucionari a l’hora de triar els candidats.

Menys llops, caputxeta! (que malament sona en català aquesta expressió). Caldrà recordar al senyor Collboni que un altre partit, Solidaritat Catalana per la Independència, ja fa temps que va implantar aquest sistema d’elecció, i no només per al candidat a la primera institució del país, sinó per a la resta de candidats a diputat o a regidor i per a tots els càrrecs interns del partit. I ho va fer des del principi. I ho va fer sense tanta faramalla i sense qualificar de “revolucionari” el que és, o hauria de ser, normal en qualsevol democràcia mínimament arregladeta.

El “revolucionari” PSC, paral·lelament, demostra el seu concepte de regeneració democràtica mantenint com a diputat Daniel Fernández, imputat en l’escàndol Sabadell-Montcada i Reixac, mentre el força a dimitir de les seves responsabilitats internes en el partit, justament al contrari del que hauria de ser. El fet revolucionari hagués estat cessar en la seva funció de representació parlamentària i posar els càrrecs de partit a disposició de la militància, no de la cúpula. Quanta neteja queda per fer!

[Imatge: Daniel Fernández, un bon element: amb la cara ja paga; www.que.es]

Cròniques papals (i 5): el papa que vingué del sud

Vaig començar aquesta sèrie parlant dels “meus” papes. Avui l’acabo afegint-ne un altre: Francesc I. Què he de dir d’aquest home que tot just fa vint-i-quatre hores que carrega la feixuga herència de Sant Pere? Algunes dades de la seva biografia me’l fan proper. Per començar, es diu igual que jo, va néixer a la mateixa ciutat que la meva àvia i és un decidit partidari del transport públic. Pel que diuen, Bergoglio, fill d’un ferroviari, acostumava fins ara a anar en metro (el subte, com li diuen allí). 

El nou papa és el “primer” en moltes coses, i això els mitjans periodístics ho agraeixen molt: primer americà, primer jesuïta, primer Francesc (obvi), primer del con sud… i primer castellanoparlant de la història. També és el primer papa que no va participar, per edat, al Concili Vaticà II. Altres dades biogràfiques ja són de més mal digerir. Com si no tinguessin més coses a fer, determinats mitjans ja s’han ocupat de rescatar alguns episodis no prou clars de quan la dictadura, que obligaran al nou papa, en un moment o altre, a parlar-ne de nou i potser a demanar algun tipus de perdó per no haver ajudat prou algun germà en la fe quan hi estava moralment obligat.

Pel que segurament no demanarà mai perdó és per les sorprenentment homòfobes expressions que va fer servir quan el parlament argentí debatia el matrimoni i l’adopció per persones del mateix sexe. La doctrina catòlica sobre el tema és la que és i progressa no a pas de tortuga sinó de cranc, però guardar una mica més les formes no li hagués fet cap mal. Potser per compensar, Jorge Mario Bergoglio és planer, accessible, afable, auster i sincerament preocupat per la justícia social, però no un progressista com s’està dient. Això no.

S’inicia un pontificat ple de reptes i d’incerteses. L’edifici de l’Església Catòlica necessita urgentment una reforma en profunditat, no únicament una mà de pintura. Podrà fer-ho un home que ja té 76 anys (i un sol pulmó, si no m’ha semblat sentir malament) i que es trobarà tots els impediments del món? Ho intentarà? Per on començarà? Ho anirem veient.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

Cròniques papals (4): escenaris de la història

En aquesta sèrie d’apunts sobre la institució papal i la seva relació amb la meva humil persona, avui repasso mentalment els escenaris pontificis que he tingut la sort de conèixer en algun moment de la meva vida.

Vaig viatjar a Roma ja fa molts anys, fet que em va permetre fer la inevitable visita turística a la Ciutat del Vaticà. Era el ferragosto i el papa de llavors, Joan Pau II, es trobava a Castelgandolfo i per tant no vaig poder veure’l en aquella finestra que dóna a la plaça de Sant Pere. De fet, jo mai he vist un papa en persona ni tant sols les dues vegades en què han visitat Catalunya.

De Roma recordo les llargues cues de guiris de totes les nacionalitats, colors i indumentàries intentant accedir als diversos punts d’interès del Vaticà. Em van cridar l’atenció les normes en el vestir restrictives a l’hora d’accedir a la basílica; l’espectacle de diversos homes posant-se apuradament pantalons llargs enmig de l’escalinata abans d’entrar al temple, resultava entre còmic i vergonyant i posava de manifest (suposo que tot segueix igual) que l’Església Catòlica té un verdader problema per conciliar la seva moralitat amb la d’un món que no para mai d’evolucionar. A dins el temple tot és exageradament enorme, des de la pica de l’aigua beneita fins a les escultures, passant pel baldaquí de Bernini. Més punts d’interès, per a mi i per a tothom, van ser la cúpula, la Capella Sixtina, amb les pintures de Miquel Àngel pendents de restaurar, les Estances Vaticanes o la famosa doble escala de cargol. Art, història, bellesa… uau.

Ahir parlàvem de les profecies de Sant Malaquies. Un lloc romà que en certa manera hi té a veure és la basílica San Paolo fuori le Mura, que té la particularitat de mostrar, a les seves parets, els retrats (pintures o mosaics) de tots els papes de la cristiandat. Havia sentit a dir que hi havia una llegenda que assegurava que el món s’acabaria quan no hi hagués més lloc per posar retrats pontificis. Ple de curiositat, vaig comprovar que al costat del medalló corresponent a Joan Pau II (il·luminat amb un focus, per cert) hi havia metres i metres de pany de paret per seguir posant successors de Sant Pere. Falsa alarma. El món no s’acabaria. Uf, quin descans.

Encara un altre lloc papal que conec, i aquest el tenim ben a prop: el castell de Peníscola. Fascinant la història de Benet XIII, el papa Lluna, protagonista i víctima de l’estratègia político-religiosa del seu temps, un home que va seguir considerant-se papa entre les quatre parets del seu castell, amb tossuderia aragonesa, fins a la mort; d’aquí ve la dita espanyola “mantenerse en sus trece“. El castell de Peníscola, l’ambient de segles d’història que s’hi respira i les magnífiques vistes panoràmiques d’un poble construït en un petit istme, justifiquen plenament la visita.

Ja només em falta visitar Avinyó, la capital del Cisme d’Occident, per completar els escenaris de la història papal. És una assignatura pendent que tinc de fa anys i que espero complir ben aviat.

(continuarà)

[Imatge: Peníscola, vista des de l’aire; www.racocatala.cat]
 

Cròniques papals (3): i si Sant Malaquies tingués raó?

Em tinc per una persona racional. Soc molt escèptic amb tot aquelles disciplines que pretenen desafiar les lleis científiques més elementals, digueu-li parapsicologia, ocultisme, fenòmens paranormals, adivinació… Deploro la importància que dóna la societat d’avui a foteses com els horòscops en premsa o les tiradores televisives de cartes. Però hi ha un fenomen que sempre m’ha encuriosiat i m’ha fet dubtar fins a qüestionar-me: i si fos veritat? M’estic refereint a la profecia de Sant Malaquies.

És prou sabut de què va aquesta enigmàtica predicció, i cada vegada que mor (o ara renuncia, és clar) un papa, torna a l’actualitat la tirallonga de cent i escaig lemes llatins que fan referència als papes a elegir des del moment en que va ser escrita l’endevinalla per un bisbe irlandès, Sant Malaquies, fins a la fi del món.

No cal dir que aquestes profecies han estat, i continuen estant, objecte de polèmiques entre els que ho consideren una mera superxeria, una estirada de camisa o una superstició, i els que creuen a ulls clucs que és realment una revelació divina que s’està complint inexorablement i que, per tant, cal prendre-se-la molt seriosament.

Tothom convindrà amb mi que el futur no es pot predir. No és que no es pugui demostrar científicament, es que és racionalment impossible endevinar què passarà dintre d’un temps. Des d’aquesta premisa abordo sempre la reflexió al voltant dels lemes papals de Malaquies, però sempre acabo meravellat i sorprès pel grau d’exctitud entre el que es va predir primer i el que després va passar. Casualitat? Sí, ha de ser casualitat, però és molta casualitat. Per molt escèptic que un sigui, et deixa bocabadat assabentar-se que Pius VII (Aquila rapax) va ser coetani de Napoleó, aquell emperador que va obligar el papa a coronar-lo a París i que tenia una àguila per emblema… o que Lleó XIII (Lumen in celo), tenia un estel al seu escut. 

Bé, la qüestió és que s’han esgotat tots els lemes i ja només en queda un, que és el que assumirà qui surti elegit aquesta setmana. Sant Malaquies sembla que va establir que aquest personatge es dirà Pere i resulta que dos dels “papables” s’ho diuen, un de brasiler i un d’africà. Si fos un d’aquests els elegits no sé si farà mes creïble la profecia (ja hem dit que és impossible, no pot ser-ho), però potser que afegirà un nou motiu d’inquietud en aquest món que catòlics i no catòlics, pietosos i descreguts compartim. Aviat sortirem de dubtes.

(continuarà)

[Imatge: el del mig es diu Peter; es.paperblog.com] 

Cròniques papals (2): els ‘meus’ papes

El papa de la meva infància i joventut va ser Pau VI. En la memòria personal el tinc per un papa “modern”, si és que aquest adjectiu té alguna significació dins l’Església Catòlica: un papa que viatjava en avió (el primer que ho va fer), que promovia reformes litúrgiques, que s’abraçava amb Atenàgores a Constantinoble… Almenys aquesta era la imatge que m’arribava via Cavall Fort, revista infantil que, atesa la seva procedència, donava al fet religiós molta importància. La figura de Montini va canviar amb els anys i el papa àgil, dinàmic i viatger va anar transformant-se en un ancià xacrós, fastiguejat per l’artrosi i amb un rictus de patiment al seu rostre, fins que va deixar aquest món. Recordo la seva mort perquè em trobava de campament a Alemanya, l’estiu del 1978. Una amiga meva, l’Assumpta, em comunicà la notícia:

– s’ha mort Pau VI

Ho va dir sense alterar el to de veu, sense tristesa, sense alegria, sense sorpresa… com un télex que transmet una notícia prou important.

El següent papa fou Joan Pau I, recordat pel seu somriure i per durar només trenta-tres dies. La informació sobre les circumstàncies de la seva mort, maldestrament gestionades pel Vaticà, van donar peu a tota mèna de càbales, rumors, teories conspiratives i llegendes urbanes. És el que té no dir tota la veritat des del principi: ara ningú es pot treure de sobre les absurdes teories que circulen sobre el fet.

El fugaç papa Luciani fou substituït per Joan Pau II. Recordo les circumstàncies de la seva elecció. M’en vaig assabentar per un taquiller del metro de Barcelona:

ya hay nuevo papa, un polaco

Quan vaig arribar a casa, vaig posar la ràdio per sentir la retransmissió de la primera aparició pública del pontífex. El locutor parlava d’un home “d’aspecte escandinau” que venia d’un paese lontano i que parlava en la nostra lingua italiana, afirmació rebuda amb gran alegria per les masses. Menys sort va tenir la nostra, de llengua, per aquest no és el tema d’avui. El llarguíssim pontificat de Wojtyla serà recordat pels seus viatges, per les multituds que congregava alrededor d’altars d’estètica dubtosa i per les seves admonicions contra tot allò que fos mínimament progressista. Mai no em va fer gaire peça aquell home.

Quan em vaig assabentar de que el successor de Joan Pau II seria l’ortodox Joseph Ratzinger, el seu estret col·laborador, el meu desencís va ser total. M’és difícil descriure l’estranya sensació que vaig experimentar quan vaig veure per la televisió la imatge de Benet XVI, aixecant els braços, amb aquella mirada profunda que tenia (que té), carregosament abillat i com a banda sonora, la remor i els aplaudiments de la gent. Per un moment em va semblar que retrocedia en el temps. Amb els anys, he après a relativitzar (verb que no és del gust de Ratzinger) la persona i la seva doctrina. Continuo en desacord amb part del seu mestratge però admiro la seva categoria intel·lectual i el seu savoir faire en la delicadíssima responsabilitat que ha hagut d’assumir durant vuit anys.

Qui el succeirà? Els mitjans van plens aquests dies d’especulacions en un procés hermètic per naturalesa. Misteri total, però hi va haver un home, Sant Malaquies, que fa molts segles ens va donar algunes pistes. Demà en parlarem.

(continuarà)

[Imatge: Joan Pau I somrient, com sempre; www.papaluciani.com]

Cròniques papals (1): els ‘meus’ papes

Per si algú encara no n’era coneixedor, la setmana que ve es reuneix finalment en conclave el Col·legi Cardenalici i, presumiblement, coneixerem el nom del nou pontífex. Bon moment per divagar sobre el tema amb alguns apunts personals, que començaré avui repassant el que en podríem dir els  “meus” papes.

Quan jo vaig néixer, estava a les acaballes del seu pontificat Pius XII, aquell aristòcrata romà, impassible, de mirada inquietant, a qui la història va deixar en mal lloc, des d’haver de fer front al drama de la Segona Guerra Mundial (amb totes les acusacions posteriors de passivitat o connivència amb els règims dictatorials, bastant injustes al meu entendre) fins a haver de ser substituït per una figura molt més estimada i propera com Joan XXIII, circumstància que va deixar en l’oblit les seves innegables virtuts.

Joan XXIII va regnar quan jo era ben petit i no en recordo res. Les úniques referències que ara em vénen a la memòria són un llibre que corria per casa amb la seva biografia: el dibuix de la portada era un senyor gros, vestit de blanc, rodejat de nens i que, pel que sentia, era molt estimat pel seu tarannà. Ho corroborava el meu pare, a qui li havia sentit dir en moltes ocasions que les dues úniques figures religioses que li queien bé eren sant Francesc d’Assís i Joan XXIII. Efectivament, el papa Roncalli sempre va caure molt bé a creients i no creients, però amb els anys també ha quedat en l’oblit: les noves generacions no saben de l’impuls renovador que va representar el Concili Vaticà II, ni el que va suposar en la lluita antifranquista l’existència d’una Església distanciada d’aquell règim execrable. Només aquesta desmemòria explicaria la petició, que hem sabut fa poc, de que l’Hospital Joan XXIII, de Tarragona, deixi de tenir aquest nom. Francament, qui no té feina el gat pentina.

(continuarà)

[Imatge: Pius XII beneint; www.vaticanhistory.de]

Somnis veneçolans (dedicat a La Belén de Madrid)

Contesto el comentari que em va deixar la blocaire La Belén de Madrid al meu apunt sobre la mort de Chávez.

Jo em pensava que dedicaria el comentari a discutir-me o a desaprovar el meu apunt, tot defensant les bondats (que les té) de la figura de Chávez i del moviment que li dóna suport, però aquesta defensa no la trobem fins al final del seu comentari, després de fer nombroses consideracions sobre l’autoria de l’article “Els somnis de Chávez, els nostres somnis”. Jo mai vaig dir ni que fos d’ella ni que no fos d’ella, només tenia clar que la seva autoria era d’un tal David Segarra, i que va ser reproduïda per Vilaweb i per alguns blocaires. No m’interessava qui deia allò dels somnis, només distanciar-me del que deia Segarra: efectivament, els seus somnis no són els meus. Fi de la primera part.

Pel que fa al seu darrer paràgraf, La Belén de Madrid entra en un interessant però també perillós exercici de comparar Veneçuela amb Espanya. A veure. Hi ha qui diu que Veneçuela s’ha tornat una dictadura amb Chávez: jo no ho comparteixo. Sí que crec que és una democràcia de baix nivell, amb una constitució, petita o gran, violentada no fa ni vint-i-quatre hores, amb uns tics autoritaris, populistes i demagògics i amb uns amics internacionals que deixa’ls córrer. Chávez no era un dictador, però el seu cos (que embalsamaran com Lenin) va ser vetllat per Ahmadinejad, Lukaixenko i Raúl Castro, que sí que ho són. En canvi, el rei d’Espanya ho és perquè així es va ratificar en un referèndum constitucional, perquè l’estat espanyol, amb totes els ets i uts que poguem arribar a trobar-li, és un país democràtic.

Gràcies per la teva aportació, Belén.

[Imatge: el cadàver de Chávez, ben acompanyat; rera Ahmadinejad, un crucifix com els que deuen estar prohibidíssims a l’Iran; www.voanoticias.com]

Només per a dones

L’escena va tenir lloc fa ben bé trenta-cinc anys però se’m va quedar ben gravada a la memòria. Caminava per les Rambles de Barcelona quan vaig veure una noia que repartia propaganda feminista. Era l’època de la transició i jo em dedicava a recollir i guardar tota mena de papers, fulls, opuscles o cartells amb alguna significació política, sindical, ecologista, social…, de manera que m’hi vaig acostar perquè em donés un exemplar del que estava repartint. Li vaig atansar la mà quan ella, amb un punt altiu i orgullós em va etzibar:

– no, és només per a dones!

Vaig quedar sorprès per la resposta, frustrat per no aconseguir el full i una mica avergonyit, de manera que vaig marxar del lloc no sense pensar:

– doncs ja t’ho faràs…

Aquell episodi em ve sempre al cap quan dono voltes sobre el sempre apassionant tema dels dos sexes, de la lluita per la seva igualtat i de les diferents estratègies que ha pres el feminisme a la història per tal d’aconseguir-la. I com que avui, 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, és molt pertinent reflexionar-hi.  

Sempre he cregut que la lluita per la igualtat de les persones per raó de sexe (que no gènere) era cosa de tothom, sense fer distincions de sexe, valgui el joc de paraules, precisament per no crear diferències. Perquè això és el que feia aquella intrèpida feminista de finals dels setanta: separar la societat en dos sexes, establir-ne diferències i posar traves als pèrfids mascles que com jo podíem estar interessats en la lluita feminista i implicar-nos-hi d’una manera o altra.

Els anys han passat i no ha canviat el meu parer. Segueixo pensant que com menys ens fixem en el sexe de les persones (a la vida pública i social, s’entén) més ens acostarem a la igualtat absoluta. Mentrestant, cert progressisme hereu d’aquell feminisme excloent erra el tret amb propostes equivocades, com les quotes a les llistes electorals o aquella cursilada de la “perspectiva de gènere”.

La violència masclista, la desigualtat d’oportunitats, les discriminacions a la feina… són xacres que justifiquen plenament la lluita feminista no avui sinó cada dia de l’any però per abolir-les tothom hi és cridat i ningú n’ha de quedar al marge. No val a dir “només és per a dones”. L’única cosa que és només per a dones són les compreses.

[Imatge: www.ladytroubles.com]

Chávez, aquest sant baró

Constato, sense sorpresa, que la majoria d’articles i apunts d’aquesta casa dedicats a la mort de Chávez no estalvien elogis i ditirambes cap el mandatari veneçolà. Un arriba a afirmar que “els seus somnis són els nostres somnis”. Tampoc ens passem, eh?

El personatge era polèmic i ple de clars-obscrus, això és evident. Seria injust fer-ne una valoració completament negativa, més en el moment de la seva desaparició física. Els que no érem de la seva corda hem de reconèixer algunes coses. Per exemple que, contra el que a vegades es diu, Chaves sempre va guanyar les eleccions d’una forma democràticament prou acceptable. Per exemple que la seva acció de govern ha contribuït a disminuir les desigualtats socials del seu país. Per exemple, que era un governant hàbil, carismàtic i que treia profit com ningú dels mitjans de comunicació (Aló, presidente…).

Però després hi ha les tornes. El demòcrata Chávez corria a abraçar-se amb el millor de cada casa (Ahmadinejad, els germans Castro…). L’eficaç Chávez aconseguia el progrés econòmic per al seu poble gairebé exclusivament gràcies al petroli. El carismàtic Chávez provocava vergonya aliena amb les seves sortides de to. Etcètera.

L’evolució de la política veneçolana els propers mesos ens donarà la mesura del que era en realitat l’estadant de Miraflores, si va ser el primer gran líder mundial del segle XXI o bé un personatge histriònic més a afegir a la convulsa història sud-americana.

[Imatge: Chávez amb una petita Constitució; tan petita que ja hi ha dubtes legals sobre qui l’ha de substituir interinament; www.noticias365.com.ve]

Senyor Fernández

Les declaracions del ministre espanyol Fernández sobre el matrimoni homosexual ja han rebut les oportunes i contundents respostes, i encara trobo que han estat poques.

Afegim-n’hi una altra, doncs, potser no contundent però sí oportuna. Diu el senyor Fernández (d’altra banda un polític relativament presentable quan no parla de religió) que el “matrimoni homosexual no contribueix a la perpetuació de l’espècie”. No, és clar que no, com tampoc hi contribueix l’escriptura d’un pis o la constitució d’una societat anònima. Perquè el matrimoni, en definitiva, es això: un tràmit legal, amb els seus requisits, paperassa, signatures i segells. Després la societat ho ha embolcallat amb declaracions prèvies d’amor, comiat de solters, convit, pastís i “que es besin, que es besin”. Però es un tràmit legal, i en canvi la societat que ha incorporat amor, comiat, convit, pastís i petons accepta de manera majoritària que els dos protagonistes puguin ser del mateix sexe.

El que ha volgut dir el senyor Fernández, m’imagino, és que per aconseguir procrear cal la unió d’un home i una dona, però això és biologia, no lleis. Aquí, del que estem parlant, senyor Fernández, és d’igualtat i de drets. Dret de tothom a accedir a aquest tràmit burocràtic tan útil o tan inútil anomenat matrimoni. I no pateixi tant per la procreació. No entraré a discutir si sobra o falta gent en aquest nostre pobre planeta. No sé si Malthus tenia raó o no, però si es tracta de que siguem encara més, la solució no és la combinació matrimoni hetero+dones parint com conilles, de la mateixa manera que per frenar la superpoblació tampoc serveix de res promoure matrimonis entre persones del mateix sexe que, no ho oblidem, continuen marginades quan no perseguides en una gran part del món.

Només pel respecte a aquestes persones ja hauria de callar, senyor Fernández, i no qüestionar avenços socials amb arguments tan pintorescos.

Help, ajudeu-me!

Avui és dilluns, el matí ha estat gris, la tarda plujosa i, a més, se’ns ha mort Tony Ronald. Tenia el cantant bastant oblidat. Bastant no, del tot, però la seva desaparició ha fet que, de sobte, tornin a sonar a la meva memòria les melodies que el van fer famós: Help, ayudame!, Dejaré la llave en mi puerta, Lady Banana, I love you, baby… Cançons amb què vaig entrar a l’adolescència, al costat de Fórmula V, Los Bravos, Demis Roussos i altres figures de la mateixa categoria estètico-musical. Mig recordo estar amb el grup d’amics escoltant la cançó més emblemàtica de Tony i estirar tots teatralment la mà oberta mentre cridàvem: Help, ayudame! Quaranta anys fa d’allò.

Revisant els vídeos de Tony Ronald, activitat a la qual m’he dedicat la darrera mitja hora, ha tornat a desfilar davant meu tota la iconografia dels setanta: mitges melenes, pantalons arrapats per dalt i acampanats per baix, mostatxos Íñigo… Música patxanguera i imatges divertides, però també evocació d’un passat que ja no tornarà. Què hi farem.

Fins sempre, Tony Ronald.

[Imatge: www.lastfm.es]

El que hem menjat

Arriben notícies no gaire tranquil·litzadores del nord desvetllat i feliç, o sigui Europa, sobre un nou cas d’irregularitats relacionades amb la qualitat o l’etiquetatge de productes alimentaris. En aquesta ocasió s’han trobat traces de carn de cavall en productes (lassanya, canelons, mandonguilles i no sé què més) que haurien de dur carn de vedella segons l’etiqueta de l’envàs.

Es tracta, com es pot comprovar, d’una variant de la tradicional dita “donar gat per llebre” però substituint uns animalons per uns altres. S’ha de reconèixer que aquesta vegada s’ha actuat amb celeritat. Fins i tot la famosa multinacional sueca dels mobles ha retirat de les botigues les seves acreditades mandonguilles perquè, segons sembla, se’n van detectar unes amb carn d’equí (però que no estan fetes de serradures…? és broma).  

És preocupant. Llegint la informació sobre les circumstàncies d’aquest frau, resulta que la carn amb què està feta la lassanya, sigui de l’animal que sigui, dóna més voltes que un ventilador per tota Europa, de Luxemburg a Romania i dels Països Baixos a no sé on, igual que el joc de l’oca. S’han criticat les institucions europees, i amb raó, per produir una excessiva reglamentació sobre tots els aspectes de la vida quotidiana, singularment l’alimentació i ara resulta que tanta faramalla legal i burocràtica no serveix per evitar que un producte sigui realment el que diu l’etiqueta de la capsa. A no ser que aquesta falta de vigilància respongui a una concepció excessivament laxa de la lliure circulació de persones, capitals i mercaderies, marca de la casa europea, que inclou la carn trinxada.

És un cas aïllat? Un, que cada vegada és més escèptic sinó pessimista per com va tot, no pot evitar pensar quantes vitualles ens estem ficant a la boca i digerint que no són exactament el que hem comprat (i pagat). Entre aquests fraus (que a part de la butxaca també poden afectar la salut), la proliferació d’envasos i el bombardeig publicitari, no m’estranya que cada vegada tinguin més èxit les botigues a granel, com ens informava el Telenotícies l’altre dia. Potser ens segueixen venent una cosa per una altra, però el producte és d’aquí i en pagues només la quantitat justa. I si t’agafa un mal de ventre, sempre n’hi pots dir quatre de fresques al venedor, amb la seguretat de que ell és el responsable o l’únic intermediari en la malifeta comercial.

Si fos viu, avui Josep Pla potser canviaria el títol del seu conegut libre El que hem menjat i en diria El que se suposa que hem menjat.

[Imatge: rac1.org]

Contra els desallotjaments de Polochic (Guatemala)

Un company de feina em convida avui a signar contra els desallotjaments de Polochic, a Guatemala, cosa que faig gustosament. Estem tan capficats amb els grans (i petits) problemes de casa nostra que a vegades oblidem els de l’altra punta de món. Aquest n’és un. L’ONG Intermón-Oxfam ha endegat una campanya de recollida de signatures per tal de lluitar contra aquesta injustícia. Transcric de la web:

Al març de 2011, 769 famílies camperoles van ser expulsades per la força de la Vall de Polochic. Els seus habitatges i cultius van ser cremats i tres camperols van morir com a conseqüència de la violència emprada en el desallotjament per part dels cossos de seguretat de l’Estat guatemaltenc i de l’empresa Chabil Utzaj.

Rigoberta Menchú, demana que es recolzi la lluita dels habitants del Polochic, expulsats violentament de les seves terres.

Tot i que la Comissió Interamericana de Drets Humans va sol·licitar al govern guatemalenc que aportés els recursos necessaris per garantir a aquesta població l’alimentació, seguretat, salut i habitatge, ha passat més d’un any i el govern no ha complert amb cap d’aquestes mesures. 

Les famílies camperoles que treballaven la terra conreant blat de moro, fesol i altres aliments, ara pateixen fam. El president de la república es va comprometre a adjudicar terres a les famílies afectades, però fins ara només els ha ofert terres pantanoses no aptes per a cultius ni habitatges.

Els pagesos i pageses de la Vall del Polochic no volen bosses d’aliments, ni fertilitzants. Només volen que els tornin les terres on han viscut i cultivat els seus aliments durant generacions.

Aquest cas a Guatemala és un exemple clar d’acaparament de terres, una tendència cada vegada més estesa que, sota l’aparença d’inversió en agricultura, dóna lloc a desallotjaments, enganys, violacions dels drets humans i destrucció de les formes de vida de comunitats vulnerables que depenen de la terra per subsistir.

Signant aquesta petició, denunciem un cas clar d’acaparament de terres i donem suport a la demanda d’aquestes 769 famílies camperoles reclamant al govern d’Otto F. Pérez Molina que compleixi el seu compromís i els torni les terres perquè puguin viure dignament.

Qui vulgui signar, demà al matí hi haurà instal·lada una taula de recollida de signatures al carrer Canyelles, de Tarragona. També es pot fer a través de la seva web.

[Imatge: www.intermonoxfam.org]