La modernitat de les capitals de província (carta al director)

[Reprodueixo la carta al director que avui m’ha publicat el Diari de Tarragona contestant un article d’Anton Vives sobre la capitalitat provincial de Tarragona aparegut ahir 26 de febrer al mateix diari]

L’advocat Anton Vives, al Diari de dimarts 26 de febrer, ha escrit un article titulat “Tarragona, capital provincial” que val la pena comentar.
 
El senyor Vives defensa la la província i la seva capital presentant-les com un exemple de modernitat, oposades a les vegueries medievals. Doncs jo opino que justament el que és antiquat i completament superat és aquesta concepció de “capitalitat”, entesa com una mena de jerarquia o de domini sobre un territori concret. El delaten determinades expressions del primer paràgraf: “nuclis de població que passaren a mans barcelonines” (Barcelona, horresco referens !), “Reus intentant sostraure la capitalitat a Tarragona” (Reus, la gran adversària!). Al contrari del que diu Anton Vives, la província sí que és una realitat carrinclona i espanyolista, decidida fa casi dos segles en un context polític i amb uns criteris tècnics molt diferents als actuals. Per cert, si la vegueria és de l’edat mitjana, li recordo al senyor Vives que la província (que significa “terra conquerida”) ve de l’època dels romans. En què estaria pensant Javier de Burgos quan va decidir adoptar aquesta denominació? 
 
Però després d’esplaiar-se amb la bondat de les províncies i la perfídia de divisions territorials alternatives, el senyor Vives ens descobreix el seu verdader motiu de preocupació: l’oblit del nom de la ciutat, conseqüència del “ressentiment gairebé genètic contra Tarragona”. L’estèril victimisme, de nou. Demana al batlle defensar la capitalitat. I tant! Els 135.000 habitants de la ciutat hi estem d’acord, però la capitalitat no es defensa ni s’exerceix amparant-se en decrets vuitcentistes o en concepcions superades per la història, sinó treballant amb i per al territori, fent xarxa, establint complicitats amb les poblacions de l’entorn i fugint de baralles de campanar i de complexos d’inferioritat. Això sí que és modern.

[Imatge: Javier de Burgos; www.curiositat.cat]

‘Tu quoque, CUP?’ (continuació)

El que faltava pel duro. La CUP de Valls va contractar Método 3 per a una investigació sobre el patrimoni del pare de l’alcalde Batet.

M’hagués agradat molt burxar en la petita ferida i criticar que els nois de la samarreta també entressin en el joc de l’empresa d’espionatge de moda, i que tots els partits són iguals, i que qui ho havia de dir de la CUP (o les CUP, mai no sé si és una o moltes), i que si naps i que si cols…

Però no. Noblesa obliga i cal reconèixer que la formació ha reaccionat amb gran agilitat i transparència, sortint al pas dels primers i equívocs titulars en premsa, donant explicacions del perquè de la investigació i del procediment seguit, fent públic l’informe de marres i la corresponent factura per la mòdica quantitat de 2.000 euros. Tota una lliçó, quan més falta fa.

Algunes preguntes, però, són inevitables. Per conèixer el patrimoni immobiliari o cadastral d’una persona (base de la informació buscada) cal acudir a una empresa d’investigació com Método 3, tenint en compte que són dades públiques? Han dit que van considerar tres empreses i van triar aquesta precisament; amb quins criteris? Fer aquesta feina val de debò 2.000 euros? Qui va decidir aquesta despesa, els militants en assemblea? D’on van treure tants diners?

En fi, res greu i tal dia farà un any, però no puc deixar d’imaginar en quants plens de l’Ajuntament de Valls els regidors de la CUP no hauran intentat treure els colors a l’alcalde i a la resta de l’equip de govern per qualsevol despesa municipal mínimament qüestionable o per la més mínima retallada, injustificada o no.  

Això és foc d’encenalls, perquè el realment greu és tota la porqueria que ens estan llançant als catalans amb aquest tema, independentment del que és veritat i del que és mentida. Que si una carpeta del PSC, que si un informe de la CUP… Prepareu-vos perquè ja ha entrat en escena Guardiola espiant els seus jugadors! Ja ho he dit al principi: el que faltava pel duro!

[Imatge: regidors de la CUP, www.elvallenc.com]

Francisco I. Madero o els centenaris invisibles

A falta d’idees per a un apunt (tant les meves musses com jo mateix ens neguem a parlar de corrupció, micròfons o lassanyes de carn de cavall), se m’ha acudit consultar la senyoreta Vikipèdia, qui m’ha proporcionat la informació de que avui, dia per dia, fa cent anys de l’assassinat del primer president del Mèxic revolucionari, Madero. No he sabut trobar cap referència a aquest esdeveniment als mitjans periodístics d’avui, de manera que n’hem de saber el perquè.

Francisco Ignacio Madero (o Indalecio, segons altres fonts), va néixer a Coahuila el 1873. Fill d’un terratinent, la seva preocupació per les reformes democràtiques i socials, imprescindibles a la dictadura mexicana de Porfirio Díaz, va fer que es dediqués a la política, primer al Partido Liberal i després al Partido Nacional Antireeleccionista (concepte sorprenentment actual). Díaz el va fer empresonar, però va aconseguir fugir, exiliant-se a Texas. Allí va proclamar el Plan de San Luis, una crida a les armes que iniciaria el procés revolucionari mexicà. Derrocat Díaz, va encapçalar el 1911 el primer govern i poc després fou escollit primer president de la República.

El seu curt mandat de quinze mesos es va caracteritzar per intentar una síntesi impossible entre un respecte a determinats aspectes de l’antic règim, la lleialtat al procés revolucionari que ell mateix va iniciar, la consolidació d’una democràcia per a Mèxic i la implantació d’unes reformes socials sempre tímides a ulls de les masses. Incapaç de dominar els alçaments dels sectors revolucionaris més radicals que anaven sorgint (protagonitzats básicament per Emiliano Zapata), el febrer de 1913 fou traït per Huerta, màxim comandament militar mexicà, que el deposà i el feu afusellar al Palacio de Lecumberri, de Ciutat de Mèxic, a pesar de les promeses de facilitar-li l’exili a Cuba. Fia’t tu de la gent. 

Fou, com podem veure, una mena de Kerenski abans d’hora. Un home que va lluitar contra un règim autoritari però que alhora es va veure sobreposat per un procés revolucionari en un país prou enderrerit per consolidar-hi una democràcia moderna, que no entenia de posicions equidistants. Aquest tipus de personatges, allunyats dels extrems, contemporitzadors, sense èpica ni carisma especial, són els que no criden l’atenció al món d’avui en dia. Ara entenc perquè cap diari ni digital s’ha fet ressò del centenari. El 19 d’abril de 2019 farà cent anys de la mort d’Emiliano Zapata. M’hi jugo un pèsol que aquell dia ens afartarem de sentir a parlar de les gestes del bigotut i carismàtic líder de la revolució. 

[Imatge: ca.wikipedia.org]  

Abdicar del rigor (a propòsit d’un article de Vilaweb)

En ocasió de la sorprenent afirmació de Pere Navarro de que el rei hauria d’abdicar (que els padrins del PSOE s’han apressat a desautoritzar), Vilaweb es treu de la màniga un article, titulat “Les tres il·legitimitats de Juan Carlos compliquen l’abdicació”, que no em resisteixo a comentar. És difícil trobar un altre article (sense signar, com tots) amb tantes inexactituds i afirmacions fora de lloc com aquest.

Per començar trobem el fet de designar l’actual rei d’Espanya com a Juan Carlos I. És norma comuna, seguida per tota la historiografia seriosa i per enciclopèdies i llibres d’estil, que els noms dels papes, dels reis i dels prínceps regnants sempre es tradueixen a la llengua en que s’escriu el text. Anomenar Joan Carles fent servir el castellà, com fa Vilaweb en totes les notícies, és una inexactitud i una incoherència (al mateix article es parla de Joan de Borbó i en altres notícies de Benet XVI, per exemple). Si es fa amb intencionalitat merament ideològica, sobiranista o republicana, ho trobo una mica infantil, la veritat.

L’autor de l’article es llança, amb alegre lleugeresa, als terrenys del constitucionalisme i de la història per deixar-ne anar unes quantes. Diu que el fet de no haver-se aprovat la llei orgànica prevista a la Constitució introdueix dubtes sobre una possible abdicació de Joan Carles I, bàsicament perquè no sabria a qui adreçar l’abdicació. Quin problema més gros, oi?

Segueix amb el tema que dóna títol a l’article, explaiant-se en unes quantes il·legitimitats històriques. Doncs resulta que és exactament el contrari. En Joan Carles I conflueixen totes les legitimats hagudes i per haver. Les dues enfrontades en tres guerres carlines (unides en una de sola el 1936, a la mort d’Alfons Carles I), la joanista (a partir de la cessió de drets del seu pare el 1977) i la diguem-ne democràtica (amb l’aprovació per referèndum de la Constitució en la qual es declara explícitament que és el titular de la Corona espanyola).

No entraré en l’afirmació de que “Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles”. El litigi pels drets d’una i altre es va dirimir de manera dramàtica durant bona part del segle XIX i en tot cas avui està superadíssim, però sembla que Vilaweb aposti, el 2013, per una de les parts, el carlisme, la qual cosa no deixa de ser sorprenent. Que el fet de que Isabel II guanyés la partida s’hagi interpretat posteriorment com una revolució en favor de les dones no ho havia sentit dir mai, bàsicament perquè no té ni cap ni peus.

Continuem: Franco no va nomenar Joan Carles príncep d’Astúries sinó príncep d’Espanya (un invent de Sofia de Grècia, per cert). La cessió de drets de Joan de Borbó no va ser cap ficció jurídica, sinó més aviat una manera elegant de donar solució al conflicte de legitimitats històriques que, llavors sí, estava plantejat.

Finalment, l’autor de l’article torna a les elucubracions sobre si una constitució ha de legitimar o no una monarquia, sobre perquè no s’ha fet la llei orgànica i sobre el que passarà si el rei mor com a tal: que el succeirà el seu fill. Doncs és clar! Afortunadament, no esmenta per res la infanta Helena, cosa que és d’agrair.

En fi, un article bastant agafat pel pèls, fet a corre-cuita, sense el rigor esperable. Si del que es tracta és de defensar la forma republicana per l’estat espanyol, cosa bastant evident, no fa falta publicar uns paràgrafs tan retorçats com els de l’article d’avui. 

[Imatge: Joan Carles, entonant el mea culpa; www.singulardigital.cat]

Anuncis que em posen nerviós (50: el de Durex Mutual Climax)

L’escena.

Dues platines de tocadiscos. La de l’esquerra, que representa una dona, deixa anar una música al ralentí, mentre que la de la dreta, l’home, sona amb més revolucions del compte. Només l’aparició del producte publicitat (un preservatiu) fa que les dues músiques s’acompassin al mateix ritme.

El missatge.

Per si algú no ho hagués captat, ens estan dient que, gràcies a aquesta prodigiosa gometa, ambdós amants arriben al clímax al mateix moment.

Per què em posa nerviós?

El fet de que cadascú arribi al plaer suprem quan vulgui o pugui no hauria de ser cap problema i, si ho és, ho solucionarà un professional del ram de la psicologia. Se’m fa difícil creure que això ho pugui arranjar una gometa. De què deu estar feta per aconseguir-ho? A més, l’anunci deixa anar una perla: “accelera la noia, retarda el noi”. Dubto que d’una noia accelerada i d’un noi retardat en pugui sortir res de positiu, però, en fi… I el nom amb què han batejat el producte (Durex Mutual Climax), tela marinera!

[Imatge: www.campaignlive.co.uk]

Anuncis que em posen nerviós (49: tots, absolutament tots, els del Banc de Sabadell)

Les escenes.

A vegades són sofàs, a vegades taules, a vegades escenaris naturals, però en tots els casos apareixen patums dels més diversos sectors socials filosofant sobre el diví i l’humà. Que ara recordi, hi han passat Guardiola, l’Àngels Barceló, en Quim Monzó, la Ruscalleda, el noi aquell de Mishima, el Tricicle, el doctor Dexeus… aquesta setmana toca el torn del Figo (Madrid, llorones) i, per compensar, el Luis Enrique.

El missatge.

Els famosos, o no tant, et deixen anar les seves ocurrències, intercalant-hi conceptes com seny, confiança o esforç, i tu has de fer l’ídem per relacionar-ho amb l’activitat bancària. Resumint: diposita les teves minses virolles a l’entitat.

Per què em posen nerviós?

No precisament nerviós. La campanya, extensa en el temps i intensa en els mitjans, és innovadora i reconec que és impactant, que és el primer manament de la publicitat. Ara bé, en la seva dèria per allunyar-se dels anuncis convencionals, acaba aconseguint el contrari de l’objectiu buscat. Els espots televisius són d’un lúgubre blanc i negre (parlant de diners, no serà això un missatge subliminar?), els anuncis en premsa ocupen una plana sencera d’una lletra diminuta que no convida precisament a la seva lectura i, en fi, sentir el Carlos Latre parlar de l’apassionant tema dels autògrafs que signa, doncs sincerament em deixa bastant fred.

Abans parlava de missatges subliminars. S’ha dit que aquesta campanya està pensada per actuar com a contrapunt al procés sobiranista: “catalanets, sigueu assenyats i no feu res de què us hàgiu de penedir”. No crec que la cosa vagi per aquí, però tot podria ser. I seguint amb el tema, s’emet aquests dies un espot d’un automòbil que acaba amb l’eslogan: “decideix no decidir”. Esperem que ningú es prengui al peu de la lletra una afirmació tan paradoxal.

[Imatge: qui ho havia de dir, els inefables Víctor Manuel i Ana Belén anunciant un banc…; musicosporlaconsciencia.wordpress.com

Benet XVI, fins aquí ha pogut

– (Tieta) Què han dit a les notícies?
– (Jo) Doncs que el papa renúncia, deixa de ser-ho
– (Tieta) Quina sort! Ell que pot!

Doncs sí: ha pogut. No només perquè ho permeten les normes canòniques, que això ja ho sabíem, sinó perquè s’ho ha pogut permetre, en un gest autènticament sobirà i una mica contra tota lògica. Un home tan conservador, tan tradicional, s’ha permès deixar l’anomenada càtedra de Sant Pere pràcticament d’un dia per l’altre. Certament, és un gest revolucionari.

La raó oficial adduïda pel propi interessat és la salut: es cansa, es fa gran, i tal. Cap de nosaltres no està nel segretto del que passa al Vaticà, però altres raons per prendre aquesta decisió hi han influït de ben segur. Ahir Vilaweb ens n’apuntava unes quantes. Intueixo que Benet XVI ha fet aquest cop de cap conscient que no podia fer res més amb les feixugues carpetes que tenia sobre la taula (control de la cúria, les finances, la pederàstia, l’Islam…) i abans d’acabar com el pobre papa Luciani, amb el cor superat pels esdeveniments, ha decidit anunciar el final del seu pontificat per sorpresa de tothom i, per cert, amb metòdica i germànica precisió.

Balanç del seu regnat? Joseph Ratzinger, diuen, no volia ser papa perquè preferia retirar-se a la tranquil·litat bàvara, llegint, escrivint i tocant el piano. No va ser així i la història i les circumstàncies van determinar que hagués d’acceptar succeir Joan Pau II, de qui va ser fidel col·laborador però de qui el separaven tantes diferències d’ordre personal. Per exemple, la manera d’afrontar la decrepitud física, com hem vist ara.

Tots ens temíem que, una vegada instal·lat al tron de Sant Pere, Benet XVI actuaria com un pontífex ancien règime amb un tarannà ortodox i intransigent. Aquesta era la previsió que tothom es feia, tan ignorant com lleugera a l’hora d’opinar sobre els afers de l’Església catòlica. La realitat ha resultat ser molt més complexa. Res no és blanc o negre, la Santa Seu té la seva manera de fer les coses, l’Església té el seu tempo particular…

Esperàvem un pontífex que es passés el dia anatemitzant determinats avenços socials i científics de la nostra època i ens hem trobat amb un governant caute i prudent a l’hora d’abordar aquestes matèries. Esperàvem un ídol de masses que es fes vitorejar en teatrals viatges com feia el seu antecessor i ens hem trobat amb un prestigiós teòleg que ha seguit fent valuoses aportacions intel·lectuals a un món que no en va sobrer. Una altra cosa és que les hi llegeixin, és clar.

El catolicisme, aquesta fascinant realitat mil·lenària, aquest increïble fenomen que supera l’embat dels segles però a qui tan costa adaptar-se a la realitat de cada moment, torna a tenir davant seu una oportunitat per fer els canvis que, inexorablement haurà d’assumir tard o d’hora. En bona mesura això dependrà de qui, vestit de blanc i beneint la multitud al balcó aquell, succeeixi el papa Ratzinger. Els que, com jo, tenim una relació ambivalent amb l’Església catòlica, de respectuosa discrepància amb molts dels seus plantejaments, seguirem amb especial atenció les notícies que ens fornirà Roma les properes setmanes.

[Imatge: www.tv3.cat]

Tarragona, Carnaval 2013

Desafiant la crisi i un temps més quaresmal que carnavalesc, les colles d’una ciutat tan poc carnavalera com Tarragona han desfilat un altre any, mostrant al respectable una rua més vistosa del que ens temíem. 

La Rambla Nova estava ben animadeta, amb majoria de curiosos i una minoria amb disfresses previsibles (barrufets, policies, caputxetes vermelles, monges…). S’han vist comparses reivindicatives (el Club de Rugby de Camp Clar demanant un camp per entrenar, la Murga Matutina retallant el pobre Rajoy); d’ambient mariner (l’AMPA del Col·legi del Carme) o automobilístic (el Col·lectiu de Dones de Sant Salvador, amb unes disfresses realment aparatoses, o els Amics de la Part Alta, ballant el Gangnam Style); algunes francament vistoses (uns amb una decoració de cignes i de plomes de mona de pasqua, altres vestits més o menys d’asteques, amb plomes color butà).

La colla Aquí hi ha Marro s’ha presentat amb un muntatge xinès, barreja de Turandot i Cinquanta-cinc dies a Pequín, i amb el fil musical que sentiríem al Restaurant Gran Muralla de la cantonada. Un altre grup, Alma Flamenca, ha ofert una carrossa que disparava confeti (el que li va sobrar a Ana Mato, potser) i precedia un llarguíssim seguici de balladors. Els de l’associació La Unió, en fi, anaven d’animals de la selva, arrosegant una girafa de cartró i ballant al ritme d’Akuna Matata. A destacar la presència d’un espontani caracteritzat de Cantinflas.

Dues hores d’animació quan més falta ens fa. El Carnaval (per cert, ja ningú no usa la paraula Carnestoltes: una altra rendició) continua trobant la seva raó de ser en un món i una societat que tot l’any s’afanya en “acarnavalar-ho” tot (m’invento la paraula). La transgressió, la disfressa, el cridar l’atenció, la crítica a poders i institucions abans intocables, en fi, el voler trencar amb l’ordre establert, caracteritzen cada acció de la nostra societat, aigualint així el sentit a una festa que no fa tants anys estava prohibida precisament pel contrari.

Jo, que no sóc de Carnaval, desitjo llarga vida a aquest costum que ens alegra a tots les “pajarites” a meitats de febrer, en el moment més trist de l’any.

[Imatge: no es veu gaire bé, però és una de les carrosses que han desfilat avui; foto de l’autor]

Dijous Gras

Avui va de records. A la meva infantesa barcelonina no existia el Carnaval: estava prohibit. L’únic dia especial d’aquest període previ a la Quaresma era el Dijous Gras, un dels pocs dies de l’any escolar en que no fèiem classe per la tarda, sinó una mena de festa al pati, on berenàvem un entrepà de truita, botifarra d’ou i una cocacola. En el context de l’època, aquesta modesta celebració era viscuda com un gran esdeveniment que trencava la rutina d’aquells temps tardofranquistes.

Sabíem que s’acostava el Dijous Gras perquè de camí cap a l’escola hi havia una cansaladeria que ho anunciava amb lletres blanques pintades al vidre de l’aparador: Jueves lardero, butifarra de huevo. A mi aquesta frase, amb la seva rima involuntària, sempre em va cridar l’atenció. Les botifarres d’ou per menjar a casa les compràvem, però, en una altra cansaladeria, de nom Pich, al carrer València. El dibuix d’un alegre porquet decorava el paper d’embolicar els excel·lents productes d’aquella botiga, que fa alguns anys va tancar les seves portes.

Avui torna a ser Dijous Gras i no he volgut saltar-me la tradició, de manera que he comprat una botifarra (a la imatge) a Can Domènech, al carrer Apodaca de Tarragona. L’he tastada i és bona. La vida continua.

[Imatge: foto de l’autor]

‘Lincoln’

La pel·lícula narra els últims temps de la presidència d’Abraham Lincoln, aquells en què malda per fer aprovar l’esmena constitucional d’abolició de l’esclavitud alhora que ha de posar fi a la Guerra de Secessió. Paral·lelament, ha de conviure amb els problemes que li ocasionen un fill que es vol dedicar a la milícia i una dona migranyosa.

Lluny de ser un panegíric del president assassinat, o una superproducció de masses i efectes especials, o, en fi, un retrat autocomplaent de les institucions polítiques nord-americanes, el film ens mostra un Lincoln que no dubta en autoritzar tot tipus de martingales èticament dubtoses per aconseguir el fi proposat: compra de vots de diputats, pressions, maniobres per endarrerir una pau possible que hagués fet canviar els seus plans legislatius… I gairebé sempre en escenaris interiors, més aviat lúgrubes i desordenats, gens glamurosos, ressaltats per una fotografia de tons foscos.

Lincoln, obra de Spielberg abans que se m’oblidi, ens planteja, com tantes altres pel·lícules de temàtica política, el vell dilema maquiavèlic: la fi justifica els mitjans? Bé, en aquest cas la fi era l’abolició de l’esclavatge i sembla que pocs mitjans han de ser reprobables per tal d’aconseguir-la. El debat és obert. En tot cas, el fet que el president Lincoln, per aconseguir un propòsit tan noble com la igualtat dels éssers humans per raó de raça hagués de “treballar-se” cada representant del Congrés demostra que als Estats Units del segle XIX l’opinió pública estava molt més dividida sobre el tema que avui en dia, en què un mulat ocupa el lloc d’Abraham Lincoln.

Magnífic treball de Daniel Day-Lewis (En el nom del pare). Oscar a la vista?

[Imatge: www.imdb.com]

Anuncis que em posen nerviós (48: un de Gallina Blanca)

L’escena.

Primeríssim pla de diferents viandes, verdures, cuixes de pollastre… submergides en aigua bullent. La veu en off ens informa que el caldo (que és el producte publicitat) ja no es fa de pressa i corrents, sinó molt lentament.

El missatge.

Com acostumen a fer aquest tipus d’empreses alimentàries, de tant en tant els dóna per apostar la carta de l'”autenticitat”, el “fet com a casa”, el “casi tant bo com el de la mare” o, com en aquest cas, “a foc lent”, com s’havia fet tota la vida.

Per que em posa nerviós?

A banda de la impostura que suposa intentar colar-nos un producte completament industrial com si fos natural i casolà, es faci en cinc minuts o en tres hores, l’anunci està amanit amb unes cursilades que feia temps que no sentia: “l’api es baralla amb el pollastre”, “les pastanagues escriuen poemes al porro”… per intentar fer més líric el procés d’elaboració del brou. 

“Les cebes ploren d’emoció…”. Això mateix, per plorar.

[Imatge: www.gallinablanca.es]

Les filigranes dels Gaudí

Està vist que no podem tenir uns premis cinematogràfics normals, potser perquè el nostre país no ho és, de normal, encara. Morta i enterrada l’estupefacció que em va causar l’assabentar-me que els premis s’anomenarien Gaudí, un personatge tan lligat al món del cinema com Goya, i superada la vergonya aliena de la gala de l’any passat (ai, el cavall…), enguany les peculiaritats de les bases, les conveniències i els vots del jurat s’han confabulat per donar el premi a la millor pel·lícula en llengua catalana a, atenció, un film mut d’ambientació taurino-flamenca. No es tracta de tornar-se essencialista, ni enrocar-se en un xovinisme ridícul, ni fer-se el catalanet barretinarie curt de mires, però… no hi havia cap pel·lícula més ad hoc per merèixer el premi?

Altres films premiats conviden també a qüestionar-se la lògica dels guardons: Lo imposible, Una pistola en cada mano, The Pelayos… No m’estranya que un blocaire d’aquesta casa es pregunti fins a quin punt ens hem de sentir aquestes pel·lícules com a nostres. Jo li responc el què penso: no és tan important que els catalans ens les sentim nostres (què vol dir això, exactament?) com que sigui la resta del món qui les vegi com a catalanes. Això és el verdaderament important i em temo que el públic forani no només no les sentirà com a catalanes sinó que ni tan sols sabrà que ho són.

Sí, ja ho sé. És el que hi ha i la vaca, tot i l’esforç dels darrers anys, no dóna per a més. És molt difícil crear unes inèrcies, un públic fidel, un star system, en definitiva consolidar una indústria que sigui a l’hora pròpia (parlada en la nostra llengua, no cal ni dir-ho) però també amb projecció universal. I qui sigui rendible i de qualitat. Quasi res.

Ajudarà a aconseguir-ho, també en això, la independència del nostre país. Com un tast il·lusionant del que vindrà, la intervenció de Montserrat Carulla, esplèndida, lúcida, estimulant, no va deixar marge al dubte: “sóc actriu, catalana i independentista”, “el meu independentisme no va contra ningú”, “he tingut un somni que voldria que fos aviat realitat, veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment”. Quan això s’esdevingui, els premis del cinema català premiaran, doncs això: el cinema català, i no caldran segons quines filigranes.

[Imatge: www.ara.cat]