Corrupció: suma i segueix

Sí, és frustrant llevar-se cada dia de l’any amb alguna nova informació sobre la corrupció a la vida pública. És igual si és protagonitzada per la casta política espanyola de tota la vida o per catalanets nostrats (us vau fixar en la Moreneta al porxo del regidor de Lloret?), és igual si les notícies vénen del PP, aquell partit que encara es permet donar lliçons a Catalunya, o del PSOE (el dels cent anys d’honradesa…), és igual si els protagonistes són gendres reials o hàbils alcaldes. La constatació de que no hi ha un pam de net, no per sabuda o intuïda, deixa de causar indignació, tristesa, inquietud o fàstic. Que cadascú triï el sentiment que li faci menys ràbia.

Per compensar-ho, hauríem de ser conscients que, cada vegada que el diari o el digital de torn ens suministra un scoop, cada vegada que un registre policial intervé caixes i ordinadors, cada vegada que un jutge decreta una imputació, una fiança o un empresonament, cada vegada que passa tot això, s’actua en la direcció correcta, és a dir, la de fer justícia. Per molt indignant que ens resulti, la merda, amb perdó, acaba sortint tard o d’hora a la llum pública i és la primera condició per fer net.

La campanada informativa del dia d’avui és de categoria si és certa i no un muntatge, que tot podria ser. Em refereixo, òbviament, a la reproducció per part d’El País d’uns documents on es reflecteix, suposadament, els sobresous que el tal Bárcenas lliurava als dirigents del PP, en concepte de no se sap ben bé què. M’ha cridat l’atenció, llegint la informació, que aquestes pràctiques tan comprometedores es documentessin en uns fulls comptables, a mà, vull creure que no amb plumilla, i sota els clàssics epígrafs debe, haber i saldo. Només hi trobo a faltar allò de suma y sigue.

Perquè la corrupció és això, un ròssec, un suma i segueix que sembla no tenir aturador.

[Imatge: a part d’indignació, a la xarxa també hi ha enginy]  

Ha mort el mestre pastisser Arimany

Ahir va morir a Tarragona Salvador Arimany. Arimany, nascut a l’Espluga de Francolí el 1931, va regentar durant molts anys un conegut establiment a la Rambla Nova de Tarragona, meitat pastisseria, meitat restaurant, punt de trobada de gent important de la política i dels negocis. Com a artesà dels dolços, és conegut per haver ideat un pastís en ocasió de la visita de Dalí quan el bimil·lenari de Tarragona. També va ser el creador de les galetes Maginet. Va ser l’autor de diversos llibres de reposteria i col·laborador a la ràdio. Una figura estimada i recordada de la societat civil tarragonina. Descansi en pau.

[Imatge: www.tarragonaradio.cat]

Els goigs i les ombres (Congrés de Solidaritat a Vic)

Solidaritat Catalana per la Independència va celebrar ahir a Vic el seu II Congrés. Heus aquí algunes notes i comentaris sobre l’acte.

* L’edifici que acull a adherits i simpatitzants de Solidaritat és un complex que es diu El Sucre, de la capital d’Osona. Potser aquesta denominació endulcirà el record de la patacada electoral del partit (en realitat, coalició) de només fa dos mesos. En tot cas, res a veure amb aquella “dolça derrota” del Felipe González.

* El congrés és un constructiu exercici d’autocrítica, debat i propostes de futur, tan lluny d’unanimitats búlgares o coreanes com d’agressius i frustrants enfrontaments dialèctics. Cap votació és unànime, però tampoc hi ha crits, xiulades o desig de fer sang. Una esmena a la totalitat de la ponència és rebutjada però rep un alt nombre de vots en blanc, una mena de toc d’atenció a la nova executiva (nova relativament: la majoria repeteix).

* Llarga ovació al president sortint, Toni Strubell, que parla de la necessitat de rejuvenir i feminitzar el seu càrrec. La solució, com apunta amb britànica ironia, no passa per sotmetre’s a cirurgia estètica sinó proposar la Núria Cadenes com la seva substituta. A la Núria avui tampoc no li cal cirurgia estètica però sí algun remei per a la severa afonia que pateix. “Deu ser un virus espanyol” afirma la combativa escriptoria i periodista.

* Del discurs de la Núria extrec dues afrmacions: la primera, “som els fills polítics de les consultes per la independència”. Els gendres, doncs, afegeixo jo. La segona, “m’agrada l’horitzontalitat”. Com diu?

* Intervencions municipals. L’alcalde de Gallifa, el de la mini-bandera espanyola, és llargament ovacionat, potser el que més. Parla també Iban Lapeira, el regidor de Vic, la ciutat amfitriona del congrés: “represento 900 vigatans”. Perdona, Iban, però estàs molt equivocat: en representes 41.191. Tingues-ho sempre en compte.

* Es presenten diverses esmenes a la ponència, amb desigual fortuna. Una sobre el delicat tema del règim lingüístic en un futur estat propi és aprovada amb gran eufòria per part dels congressistes. Sempre dóna gust marcar un gol als plantejaments oficials de la cúpula d’un partit. Un altre esmenant proposa modificar el logo i introduir-hi la silueta dels Països Catalans (“la costella de xai”, en diu). No prospera, de moment.

* El congrés s’hagués pogut titular “dels goigs i les ombres”, com aquella novel·la de Torrente Ballester. Fins a quatre oradors inicien el seu discurs proclamant el goig que els fa veure tanta gent reunida. La Núria Cadenes ho ha convertit ja en una tradició. I les ombres? Doncs les ombres que poden aparèixer a partir d’ara en un partit com Solidaritat, que ha perdut els tres parlamentaris, amb el que comporta tan mediàticament com econòmica, que ha perdut la centralitat del discurs independentista i que té molta feina per fer, tant a dins de la formació com de cara en fora.

* Un primer tast d’aquestes ombres el tenim la mateixa tarda. Convidats tots els partits parlamentaris a assistir al congrés i a dirigir-hi unes paraules de salutació, únicament accepta ser-hi la CUP. La resta de formacions deuen considerar Solidaritat no extraparlamentari, que ho és, sinó marginal o a extingir. Com queda dit, un representant de la CUP (no sé si del sector del sí o del sector de l’abstenció) s’acreça als congressistes i reconeix que el treball de Solidaritat al Parlament ha ajudat decisivament a crear el nou escenari polític català.

* Potser perquè el congrés es fa a Vic, la capital de la indústria porcina, la trobada és plena de referències càrniques. Ja he citat la costella de xai. La Núria Cadenes diu, referint-se a la desnaturalització progressiva del futur referèndum, que “ara ja només parlen de consulta, i acabaran posant urnes a les carnisseries…”. Durant el dinar, amb salsitxa de segon, m’assabento que les llonganisses i xoriços porten llet. Serà veritat? I el bocata que m’he menjat de bon matí, just abans d’iniciar-se el congrés, també és de llonganissa. De l’excel·lent llonganissa de Vic, no cal dir-ho, amb llet o sense.

* I per acabar. Alfons López Tena, present a la sala, observa un clamorós silenci durant les més de vuit hores que dura l’assemblea. Allò de retirar-se del centre de l’escenari, donant un pas al costat, va de debò i ho compleix al peu de la lletra. El temps dirà si això afavoreix o no el partit dels goigs i les ombres.
 
[Imatge: foto de l’autor]

Cent anys de normalitat

Avui fa cent anys justos que l’Institut d’Estudis Catalans donava carta d’oficialitat a les normes ortogràfiques del català. La mesura formava part del procés de normativització de la llengua, tan necessària després del llarg període de Renaixença literària i tan fecunda en la creació com desgavallada en la manera de plasmar-la sobre el paper. Solucions que ara ens són tan familiars (plurals en -es, accents greus, la ela geminada…) i que sembla que hagin estat usats des de fa segles i segles, són en realitat convencions que una autoritat acadèmica concreta (el IEC) va haver de prendre perquè tothom, la gent del carrer, escriptors, periodistes, professionals, mestres… escrivissin d’una manera coherent. Aquell acord va suscitar, no podia ser d’altra manera, opinions contràries i alguns escriptors (Francesc Carreres, Apel·les Mestres) fins i tot van fundar una Acadèmia refractària a les normes, de curta volada. Avui ningú no les discuteix, grosso modo. Una altra cosa són les reformes que es proposen periòdicament, com passa amb totes les llengües importants, defensades amb més o menys fortuna.

Els cent anys de normalitat ortogràfica del català coincideixen amb l’endemà de l’inici del procés definitiu de normalitat política del nostre país. Dues normalitats més relacionades del que podria semblar. Sense la primera potser no s’haguessin posat mai les bases de la segona o aquesta hagués tardat cent anys més. Qui sap. En tot cas, esperem que el procés sobirà tot just començat ahir s’escrigui amb unes línies el més rectes possible, amb lletra intel·ligible i, sobretot, sense cap falta d’ortografia.

[Imatge: Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana; www.upf.edu]

Noranta-dos diputats

És la suma dels vuitanta-cinc diputats que han dit que sí a la declaració de sobirania, els dos que s’han abstingut però que en realitat volien votar que sí (veure el meu apunt d’ahir) i els cinc socialistes que han fet vaga de dit a l’hora de prémer el botó en el sentit que els manava el cap de files, però que in pectore haguessin optat pel sí. Noranta-dos diputats que explícitament o implícita hem de considerar a favor del camí correcte cap a la plena llibertat nacional, rebi el nom que rebi. Dia històric, malgrat tot. Felicitats, Catalunya. Gràcies, diputats i diputades.

Pel que fa al debat parlamentari, que he seguit amb el màxim interès per televisió, res a dir sobre els plantejaments polítics de cadascú, més o menys esperables i, en tot cas, plenament respectables. No m’ha agradat, però, aquesta cosa tan lletja que ha fet el PP de votar que no i absentar-se de pressa i corrents de l’hemicicle, per aigualir una mica la prolongada ovació dels diputats una vegada fet públic el resultat. És un gest ben poc democràtic, gens elegant. Però en fi, ja s’ho faran.

Per a la crònica personal del dia cal afegir que avui he assistit a la concentració en favor de la declaració de sobirania que s’ha fet davant l’Ajuntament de Tarragona, corporació que es resisteix, per cert, a adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Uns centenars de ciutadans hem desafiat el fred i el vent per donar una mica de brillantor i escalf a un dia particularment important en el procés sobiranista català. L’Albert Cortés, dirigent de l’Assemblea Nacional Catalana, convocant de l’acte, i blocaire d’aquesta casa ha llegit el manifest i a continuació hem cantat Els Segadors perquè, segons l’Albert, “estaria bé fer-ho”. Oi tant si està bé. Les vegades que faci falta.

[Imatge: www.vilaweb.cat]

‘Tu quoque, CUP?’

Tot fa pensar que la CUP ja ha acabat de desfullar la seva particular margarida en el feixuc procés que ha de portar a l’aprovació de la declaració de sobirania al Parlament. Doncs bé, els xicots de la samarreta es decanten, atenció, per un “sí crític”. Aquest afegitó a la intenció de vot ja el va traginar la cúpula d’Esquerra quan l’aprovació de l’Estatutet del 2006. És un “sí, però…” molt en la línia de la política de sempre, un no volguer mullar-se massa, un nedar i guardar la roba, un jugar a dues baralles… Però la cosa no acaba aquí: sembla que els cupaires traduiran aquest sí crític votant dos diputats d’una manera i un d’una altra. Si fos el vot en consciència de cada un, callo, però la cosa no va per aquí.

Qui ho havia de dir. Francament, si el que intentaven era quedar bé amb tothom amb aquestes maneres de fer, no crec que ho hagin aconseguit.

[Imatge: www.vilaweb.cat]

Sau, en el record

El fil musical de la botiga on compro el diari cada matí no emetia avui alguna de les vulgaritats sonores de la darrera temporada, amb les quals castiguen habitualment les nostres oïdes vulgues que no. Ben al contrari, les notes que omplien l’habitacle eren, oh sorpresa, les d’una cançó de Sau, concretament Envia’m un àngel.

La melodia m’ha transportat a èpoques passades (millors?) de la meva vida, quan tenia el tàndem Sabater-Sala poc menys que a dalt d’un pedestal. El grup ja no podrà ressuscitar, per la mateixa raó que els Beatles: la meitat dels seus membres ja no estan entre nosaltres. Què hi farem. Ens queden però les seves cançons, que continuen estimulant-nos l’existència, per exemple d’un fred matí de dilluns com avui.

[Imatge: caràtula del caset Quina Nit; propietat de l’autor]

Declaració de sobirania: anem per parts

No cal fer-se gaires il·lusions si el que volem és que CiU, ERC, PSC, ICV i CUP es posin d’acord i consensuïn la famosa declaració de sobirania a aprovar la setmana que ve al Parlament. Pretendre que les cinc formacions polítiques (bé, en realitat més de cinc), amb plantejaments ideològics tan dispars, amb òptiques tan diferents sobre la relació (o no relació) de Catalunya amb l’estat i amb maneres de fer també contradictòries entre elles, pretendre dic que arribin a una solució satisfactòria per a tots cinc és realment una ingenuïtat. I és una llàstima, perquè tots cinc grups provenen d’allò que durant molts anys vam denominar “tradició catalanista i democràtica” que, pel que sembla, haurem de donar per morta i enterrada.

Sense entrar en detalls, que tots els que estem fora de la pomada desconeixem, a mi em sembla que es parteix d’una deliberada confusió en els termes. S’ha volgut enredar l’opinió pública, d’altra banda tan malinformada pobreta, dient-li que “dret a decidir” equivalia a independència o a estat (propi o no) i són dues coses absolutament diferents: el dret a decidir (o sobirania o autodeterminació) serveix precisament per triar entre almenys dues opcions de relació (o no relació) amb l’estat. El primer concepte és el com, el segon és el què. Els mitjans de comunicació, per cert, no ajuden gaire a clarificar les coses.

De manera que si el que la declaració de marres vol deixar clara és el dret a decidir dels catalans, ras i curt, el PSC podria signar-la perfectament, i si el PSC la signa també ho faran els altres quatre grups. Entrar a discutir sobre independència, estat propi, federalisme o confederalisme és fer entrar el clau per la cabota o marejar la perdiu. Però el PSC porta a sobre una fenomenal panadera mental sobre el tema, vol i dol, té un ull aquí i l’altre allà… Ara proposa acceptar trossos de la declaració i per això proposa que es voti per parts. Això: anem per parts, com Jack l’Esbodellador.

[Imatge: www.vilaweb.cat]

Tarragona és capital

L’Ajuntament de Tarragona ha aprovat una moció transcendental per al futur de la ciutat: demanar que la Universitat Rovira i Virgili (URV) passi a dir-se “de Tarragona”. Ho ha fet a proposta de l’ínclit Alejandro Fernández, alcaldable del PP, i ha obtingut els vots favorables del PP (òbviament) i del PSC (sense comentaris), l’abstenció de Convergència (penós) i un únic vot en contra d’Iniciativa-Verds (encara bo).

El gest popular (no del poble, sinó del partit) s’inscriu en l’eterna i cansina polèmica sobre la capitalitat del Camp de Tarragona, la rivalitat entre Tarragona i Reus, el debat nominalista sobre infraestructures territorials i, en fi, en l’estèril política de curta volada o de campanar dels representants polítics de la zona, acomboiada per determinats sectors ciutadans prou poderosos.

Quan l’antiga Extensió Universitària de Tarragona va esdevenir Universitat es va optar per denominar-la Rovira i Virgili, en record del presigiós polític i intel·lectual tarragoní i per obviar la polèmica que ara torna a resorgir. L’argumentació per proposar el canvi és rústegament simple: com que Barcelona, Girona i Lleida, capitals de província, tenen una universitat amb aquest nom, també Tarragona ha de seguir la mateixa lògica. Obliden els defensors d’aquesta postura que les facultats de la URV estan repartides entre Tarragona i Reus (i Vila-seca, ara que hi penso), que el nom d’una universitat és un tema menor, que la institució directament afectada per la maniobra no només n’està al marge sinó que ni tan sols ha estat consultada i que la decisió, en fi, correspon al Parlament de Catalunya, cambra que naturalment no entrarà al drap d’aquestes futeses.

Es parla d’imatge de ciutat, de marca, de projecció exterior, de capitalitat… Tot això està molt bé però sembla una mica ingenu pensar que el fet de disposar d’una Universitat de Tarragona farà que el món mundial giri els ulls cap a una ciutat que no acaba de saber exercir eficaçment el lideratge en el seu territori, aferrant-se a una capitalitat vuitcentista, la provincial, que està cridada a ser sotmesa a profunda revisió els mesos venidors.

Que Tarragona ha de ser una gran capital no ho discutim cap dels seus 135.000 habitants. Però la capitalitat d’una ciutat no consisteix en gaudir d’uns privilegis històrics o administratius o de posar el nom de la ciutat a tot edifici important que s’alci al seu terme municipal (o dels termes veïns). La capitalitat s’exerceix pràcticament, en el dia a dia, des de la societat civil, des dels barris, des de les empreses, treballant, creant riquesa, dinamitzant la vida social, millorant la ciutat, respectant-la, participant activament en el seu devenir. Això sí que fa capital, però és una feina lenta, imperceptible, poc lluïda i que, és clar, no dóna vots. Els vots que esperen obtenir el PSC i el PP amb mocions com l’aprovada ahir. Ens queden dos anys i escaig per fer que els electors canviïn de parer.

[Imatge: Antoni Rovira i Virgili, el tarragoní més important de la història; www.lletres.net]

Cartells de Carnaval

Ja cansa aquesta comèdia que es repeteix any rera any. Em refereixo als cartells de Carnaval que es presenten per aquestes dates, sempre dissenyats expressament perquè hi hagi polèmica: o perquè ofenen la religió (catòlica, és clar), o perquè són lletjos, o perquè són de mal gust, o perquè són sexistes, o perquè són un plagi, o perquè… Aquest any el cartell de Reus s’ha ben lluït, perquè ha aconseguit meritòriament ajuntar tots els motius de polèmica que abans esmentava.

Em sembla que s’ha ben perdut el sentit del Carnestoltes d’abans, popular, imaginatiu, espontani, irònic, agosarat, trencador, irreverent… i ha estat substituït per un rutinari esdeveniment beneït indirectament per les autoritats, amb poca gràcia i imaginació i amb un sentit ben peculiar del caràcter trencador que hauria de tenir, simbolitzat en el llastimós cartell dels pits, ben poc carnavalesc, ben mirat.

El cartell de marres ja ha estat retirat i substituït per un altre, fa uns anys van haver d’eliminar la referència a la Mare de Déu de la Misericòrdia, un altre any hi va haver polèmica per un dibuix suposadament dissenyat per Custo, diuen que amb alguna ajudeta… Francament, tantes polèmiques en res no ajuden a la festa del Carnaval. Fins i tot em pregunto per què cal que hi hagi un cartell oficial de Carnaval?

[Imatge: Arran ja ha proposat ‘alternatives’ al cartell dels pits; www.racocatala.cat]

De la Catalònia al McDonald’s (i 2)

La llibreria Catalònia serà substituïda ben aviat per un McDonald’s o, si hem d’emprar l’eufemisme a l’ús, per un establiment d’una cadena de menjar ràpid. Sembla una broma, però no ho és: un establiment de cultura i nostrat, venedor d’un objecte, el llibre, destinat a ser llegit sense presses, guardat i transmès a la següent generació, deixarà pas a un altre establiment aliè a la nostra tradició, que suministrarà un tipus de menjar destinat a ser deglutit en el mínim temps possible. Trobem-li el cantó positiu a la substitució d’un per l’altre: és una metàfora perfecta dels temps en què vivim, si és que no ens havíem adonat prou, que ens ha de fer mobilitzar (no sé de quina manera) per tal d’invertir aquesta tendència.

No faré com aquells progres que als anys vuitanta no reconeixien que, d’amagat, llegien l’Hola!: jo sí he entrat bastantes vegades en aquest tipus d’establiment i hi he consumit els seus productes més emblemàtics, inclosos salses, fritangues i begudes carbòniques. Per què negar-ho? Però no m’agraden els establiments de menjar ràpid (ni els que duen nom escocès, ni similars) pel que tenen de símbol contra molts valors a preservar: la nostra cultura, la dieta equilibrada, el comerç singular, les condicions laborals dignes, l’ideal de vida sense presses innecessàries…

Que sigui rendible la instal·lació d’una nova hamburgueseria a la zona (quan de la mateixa cadena ja n’hi ha al Portal de l’Àngel i a Canaletes, que recordi) diu molt del tipus de consumidor que la demanda i del model de turisme intensiu, adotzenat i low cost que segueix envaint, inexorablement, el centre de Barcelona. Alcalde Trias, segur que no s’hi pot fer res contra això?

De la Catalònia al McDonald’s (1)

El tancament de la llibreria Catalònia em colpeix per dos motius: per una banda, perquè s’uneix al cessament de molts altres establiments similars, afectats per una doble crisi, l’econòmica general i la del llibre en particular, víctima aquest del canvi d’hàbits i de les noves formes de transmissió de la informació escrita. Per una altra banda, la llibreria Catalònia formava part de la meva memòria personal. Hi va haver una època, quan jo era petit, en què sortir de compres es reduïa a anar al centre de Barcelona els dissabtes a la tarda, i el centre de la ciutat era la plaça de Catalunya, la Ronda Sant Pere, el Portal de l’Àngel, l’Avinguda de la Llum… i les botigues més emblemàtiques de la zona, el Corte Inglés, Can Jorba… i també la llibreria Catalònia, que als anys foscos es va haver de dir Casa del Libro. Aquesta va ser la primera llibreria de referència de la meva vida.

El que no van aconseguir una guerra, una dictadura, un incendi o un conflicte immobiliari ho ha aconseguit aquest fatum inevitable de la nostra època: no hi ha res a fer, sembla, contra el lucre pur i dur, contra la despersonalització dels nostres centres urbans, contra la uniformització de comerços, contra la falta de respecte a la història i a les tradicions, contra…

[Continuarà. Imatge: la llibreria Catalònia quan no es deia així; www.llibreriacatalonia.cat]

On vaig amb l’envàs?

No és una campanya publicitària: és un atac en tota regla, per terra, mar i aire, amb bombardejos constants. Em refereixo, està clar, a aquest anunci protagonitzat per tres clòniques que intenten aclarir-nos on hem de llençar cada tipus de brossa.

Dic intenten perquè cada vegada que acabo de veure l’espot per televisió estic més confús sobre el tema. Fins ara se’ns havia dit que el plàstic, tot, anava al contenidor groc i el vidre, al verd. Doncs, no: ara amb el concepte “envàs” s’introdueix una nova i inesperada categoria en el fascinant món de la deixalla urbana. Si l’envàs és de plàstic, sí que va al groc, però si el plàstic no és un envàs, va al contenidor del rebuig o a la deixalleria, depenent de la mida. Em seguiu? Amb el vidre, on ja teníem algun dubte (on van les bombetes, mig de vidre, mig metàl·liques?) passa qualcom semblant.

Sembla que darrera de tot plegat hi ha els interessos de les empreses envasadores i la gestió dels denominats punts verds. El blocaire d’aquesta casa Joan-Carles Duval (Picap) ho explica molt bé en aquest apunt, en el qual dóna a conèixer un informe d’una entitat independent que aclareix moltes coses. Tant les aclareix que he decidit no fer cap mena de cas a les tres bessones (es diuen Mamzelles i són la darrera sensació del món musical català) i continuar llençant la brossa com sempre. Que prou complicacions tenim a la vida.

[Imatge: emacorlife.blogspot.com.es]

Per un tub

El metro de Londres està d’aniversari. Ahir, 9 de gener, va fer 150 anys de la inauguració del primer ferrocarril urbà subterrani de la història: un tram de 4,4 quilòmetres entre les estacions de Bishop Road (avui Paddington) i Farringdon de l’actual línia Metropolitan.

Aquests dies alguns mitjans ens recorden la llarga història i les vicissituds del popular tube: els primers temps del vapor, la posterior electrificació, la vertiginosa ampliació fins a les actuals onze línies i 268 estacions, la seva funció de refugi durant la II Guerra Mundial, els atemptats terroristes que ha sofert o els problemes de conservació d’una xarxa antiga, complicada i d’ús intensiu per londinencs i foranis.

El metro de Londres s’ha popularitzat com cap altre. Qui no identifica instantàniament el famós mapa de la xarxa, obra de Harry Beck? Creat el 1933, el seu disseny geomètric, amb un sistema d’identificació de línies per colors i la desproporció entre distàncies és la base del de la resta de plànols del món. No menys popular és el logotip del cercle vermell i el nom de l’estació en blau al centre, ni tampoc la locució Mind the gap! amb que s’adverteix als usuaris del perill potencial que representa l’espai entre l’andana (quan fa corba) i la porta d’entrada al vagó (que lògicament és recta).

He visitat el metro londinenc en dues ocasions i la impressió que em va causar va ser més aviat pobra: el vaig trobar claustrofòbic (hi influeix el disseny circular del sostre dels vagons), fatigós (amb llargs passadissos i enllaços) i amb una estructura difícil d’entendre. Però, a pesar de tot, el degà dels metros del món es mereix un respecte i més en en el seu happy birthday. Per molts anys!

[Imatge: original resum de 150 anys de vida londinenca; www.tfl.gov.uk]

Unió, qui t’ha vist i qui et veu

Ja és oficial: Unió Democràtica de Catalunya es va finançar irregularment, segons es desprèn de l’acord a que han arribat els inculpats en el cas Pallerols i el fiscal (quinze anys després dels fets: tela). Són 388.000 euros de no res que ara reintegraran a les arques públiques al temps que s’espolsen qualsevol tipus de responsabilitat política, adduint que el partit només respon subsidiàriament de la malifeta d’uns militants seus que ja no ho són.

Recordeu? Hi va haver una època en que UDC era l’únic partit que, tenint importants parcel·les de poder podia simultàniament presumir d’una trajectòria neta. Eren els temps de Coll i Alentorn o de Joaquim Xicoy, dignes hereus de Carrasco i Formiguera i de la tradició catalanista, democràtica i honesta del partit durant els convulsos anys republicans o de la nit franquista. Va haver un moment, però, que aquests senyors de la política van ser rellevats per uns altres “senyors” (que encara hi manen) que amb envejable eficàcia van integrar UDC a les maneres de fer de l’actual sistema partitocràtic, sempre des de la comoditat que dóna el 25 per cent del frondós arbre convergent.

El mes conspicu representant d’aquest nou aparell democristià va declarar, en ocasió de l’esclat del cas Pallerols, que dimitiria si es demostraven irregularitats en el procedir del partit. Bé, aquest moment ja ha arribat i el nostre personatge (cal dir-ho?) ni tant sols es sentirà al·ludit per la qüestió. Entre la presó de Burgos, on fou afusellat Carrasco i Formiguera, i les suits del Palace de Madrid hi ha molt més que 244 quilòmetres o 75 anys, certament.

[Imatge: alguns dels protagonistes del cas Pallerols; foto Cèlia Atset, www.ara.cat]