Bona entrada de 2013

Potser més aviat caldria desitjar una bona sortida del 2012 i alegrar-nos de que acabi d’una vegada per totes. Em sembla que no ha estat un bon any, ni personalment ni col·lectivament. Adéu i barca nova. I que el 2013 ens porti bones notícies (un esforç per la nostra part no estaria de més, però). De tot cor, a lectors i visitants d’aquest bloc.

[Imatge: rellotge de la torre del Palacio de la Legislatura, a Buenos Aires; es.wikipedia.org]

Moisès Broggi (1908-2012)

Pocs dies després de morir la premi Nobel Rita Levi-Montalcini, ens deixa un altre personatge de l’ambit científic, de gran compromís amb la societat i mes que centenari: el doctor Moisès Broggi. La seva decisiva actuació com a refent independentista català a la darrera etapa de la seva vida es tot un exemple per a la resta de ciutadans, tinguem la formació i l’edat que tinguem, però aquesta faceta no hauria d’ocultar la seva trajectòria com a cirurgià i el seu capteniment ètic i vitalista.

El millor homenatge al doctor Broggi, la consecució d’un estat per Catalunya, un somni que no haurà vist fet una realitat per ben poc temps.

[Imatge: www.ara.cat]

La gran nevada del 62

Qualsevol nevada a Barcelona és notícia, però la del 25 de desembre de 1962 va passar al gran llibre d’història de la ciutat per la seva intensitat i durada. Si va ser motiu de curiositat per als adults, imagineu-vos què debia representar aquell peculiar (i inèdit) fenomen meteorològic per a un nen de cinc anys, per exemple jo.

Tinc records fragmentats d’aquelles jornades, però el que m’ha quedat més nítid és contemplar, a través dels vidres de la galeria de casa, la caiguda de les volves de neu, enormes i silencioses. Enormes i silencioses, perquè fins llavors l’únic referent que tenia de qualcom semblant era la pluja i, comparada amb aquesta, la neu era ben visible, lenta i silenciosa. Enigmàtica i misteriosa, si voleu.

Potser no ens van deixar sortir de casa, perquè no recordo haver baixat al carrer a jugar, ni a llançar-se boles de neu, ni a fer ninots, ni res per l’estil. Sí recordo caminar pels carrers de Barcelona quan ja havien retirat la neu de les voreres i l’havien amuntegat, bruta i lletja, al voltant dels arbres, a l’espera de l’inexorable desglaç.

Amb els anys he anat sabent més coses d’aquella nevada: les especials condicions meteorològiques que la van fer possible, els transtorns que van ocasionar a la vida diària… Però un nen de cinc anys de l’Eixample barceloní era aliè a tot això. Encuriosit i feliç, vaig limitar-me a contemplar un espectacle que, cinquanta anys després, no s’ha tornat a repetir.

[Imatge: www.tv3.cat]

Nadal 2012

BON NADAL ALS LECTORS D’AQUEST BLOC!!!

[El pessebre de la imatge representa el mercat central de Tarragona i es pot contemplar a l’aparador de la farmàcia Fullana, al carrer Ramón y Cajal; foto de l’autor]

Penediu-vos: el món continua

Escric aquest apunt quan són les set de la tarda (hora local tarragonina) i no sembla que el món, almenys la part que puc contemplar a simple vista des del balcó de casa, acabi ni que es percebi a l’ambient cap mena de cataclisme físic, astronòmic, bacteriològic o d’una altra mena.

Fa ràbia comprovar, una vegada més, com funciona tot plegat. Un calendari maia (una civilització més avançada del que a vegades ens pensem) preveu la fi i el començament d’un cicle (com els nostres segles o mil·lenis) i la lluminària de torn ho reinterpreta com la fi del món, entesa de la forma més espectacular possible, amb terratrèmols, tsunamis i tota la pesca, cosa que va molt bé a Hollywood per perpetrar la corresponent superproducció amb heroi, nens repel·lents i efectes especials de tota mena (jo la vaig veure en el seu moment: aquí en teniu la crítica). Què falta per quadrar-ho tot? El negoci turístic, és clar. Tot el territori antigament ocupat per la cultura maia haurà estat envaït, pacíficament, per ramats de visitants a qui se’ls oferirà el corresponent espectacle “llum i so” amb figurants coberts de plomes de colors executant dances ad hoc, morbosament expectants davant d’una possible caiguda definitiva del teló.

Els diaris i les teles, encantats, és clar, perquè poden omplir els seus respectius espais amb tot tipus de reportatges; per exemple, sobre aquest desconegut poblet occità on aniran a parar els mils i mils de sonats que creuen fermament que serà l’únic lloc del món que sobreviurà, sense oblidar altres mils i mils de sonats que a la Nord-amèrica més profonda i analfabeta, valgui la redundància, hauran habilitat búnquers plens d’ampolles d’aigua, llaunes de conserva i una pistola, per si les mosques.

Quantes vegades ha estat a punt d’acabar-se el món les darreres dècades? Fem un ràpid repàs: el cometa Halley, l’efecte 2000, el tercer secret de Fàtima… sense oblidar la facècia de Paco Rabanne, que no va trobar millor manera de donar la nota que pronosticar la destrucció de París. En anteriors ocasions no sé, però aquesta vegada, conforme s’acosatava el dia D, institucions serioses (governs, NASA, etc.) han hagut d’emetre comunicats recordant a la població que no hi ha res a témer. Serà possible? És de vergonya aliena.

Quan jo era petit, recordo una figura recorrent als acudits de la premsa, una mena de profeta que portava un cartell que deia “Penediu-vos: la fi del món s’apropa”. La cosa va evolucionar quan les noves generacions es van obrir pas al crit de “folleu, folleu, que el món s’acaba”, forma més divertida d’abandonar aquesta vall de llàgrimes, sens dubte. Doncs al final ha resultat que de tot plegat, res de res: ni el món s’acaba, ni ens penedim, ni…

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

El vot de confiança

La signatura de l’anomenat “Pacte de la Llibertat” entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha provocat, com no podia ser d’altra manera, les reaccions més dispars, a favor i en contra, aquí i allà. Més si tenim en compte que l’assumpció del pacte se’ns ha presentat, amb un xic d’exageració, com “la jornada que feia tres-cents anys que estàvem esperant”: això és més o menys el que ha vingut a dir avui el president Mas després d’estampar la seva signatura, i aquest és el títol, pràcticament amb les mateixes paraules, de l’editorial de Vilaweb.

Sí, els catalans necessitem dies històrics, i no seré jo, sempre crític amb els ploramiques nostrats, qui aigualeixi la sensació optimista que provoca veure com les dues principals forces polítiques del cantó “dels nostres” s’han posat d’acord en tirar endavant un ambiciós full de ruta nacional i un programa de govern pel qual ningú, parlem clar, hagués apostat fa ben poc.

Pertanyo a un partit, Solidaritat Catalana per la Independència, que ha basat el seu argumentari polític en la idea que les dues forces polítiques signants del pacte d’avui al Parlament només es plantejaven la independència de Catalunya de manera retòrica (ERC) o ni tan sols dient-ho obertament (Convergència i… algú més?), però que de cap manera feien passes realment pràctiques i decidides cap a l’assumpció d’un estat propi per al nostre país, mirant per contra de seguir vivint de la rifeta estatutària (les “engrunes de l’autonomisme”, en feliç expressió de l’amic López Bofill). Els esdeveniments, però, s’han precipitat. L’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre va obligar CiU, i el president Mas al davant, a redefinir el seu discurs, després a convocar unes eleccions que, al seu torn, han forçat la resta de partits a retratar-se més nítidament sobre la qüestió i, finalment, el poble ha parlat dibuixant una distribució de forces al Parlament que ha condicionat la signatura del pacte d’avui. En aquest Parlament no hi serà Solidaritat i això és degut, en bona part, al fet que tan Convergència com Esquerra han ofert a l’electorat un viratge en el seu plantejament nacional suficientment atractiu com perquè un possible elector de Solidaritat decidís apostar per una d’aquelles dues formacions (preferentment la del carrer Calàbria).

Un viratge en el plantejament nacional que s’ha concretat en el pacte de govern d’avui. Ens l’hem de creure? Ja he dit que no volia aigualir cap alegria col·lectiva però no em resisteixo a fer algun comentari refredador d’expectatives. Per exemple, en l’obsessiva discussió sobre quan s’haurà de convocar el poble català: llegeixo la redacció sobre aquest punt i no puc menys que meravellar-me de com s’obvia gràcilment la concreció de la data. El compromís de fer una consulta (atenció, mai es parla de referèndum) el 2014 queda condicionat al “context socioeconòmic i polític” que, naturalment, ningú no està en condicions de definir amb exactitud, i tampoc es concreta qui ho valorarà per justificar la pròrroga de la consulta. Només s’afegeix que “la data serà pactada per les dues parts”: no sabem si el que es pactarà és la data del 2014 o d’algun any posterior, però en tot cas es difereix (es procrastina, com es diu ara) la decisió per a una altra ocasió. Política pura, com es pot veure.

Altres punts són més satisfactoris, com el compromís d’aprovar una llei de consultes o la creació d’un Consell Català per a la Transició Nacional, que ha de servir per facilitar la participació en tot el procés de la societat civial, que és, de fet, qui va forçar a iniciar-lo.

Donem, doncs, un vot de confiança a la rúbrica de Mas i Junqueras avui. Si el que volem és més motius per l’optimisme, només cal sentir determinats ministres espanyols i llegir determinades portades de diaris per comprovar que, ara sí, la cosa sembla que comença a anar seriosament. Avui és un dia per a l’esperança i la il·lusió. Potser no és un dia històric que haguem esperat tres-cents anys, però sí un d’aquells pocs dies a senyalar amb un cercle vermell en el nostre llarg, turtuós i desventurat calendari nacional.

[Imatge: foto, Oriol Campuzano; www.naciodigital.cat]

Andreu Alfaro (1929-2012)

Potser es percep l’escultura com un art “de segona”, potser perquè el finat era home de poc protagonisme social i mediàtic, potser… el cas és que la mort d’Andreu Alfaro no ha tingut, sembla, l’eco que es mereixia aquest destacadíssim artista, potser el nostre millor escultor viu fins ara. Doncs aquí està aquest bloc per dedicar-li un homenatge, com molts més, reproduint una de les seves principals obres (i la que a mi em va venir instantàniament al cap quan vaig assabentar-me de la desaparició d’Alfaro): el monument als Països Catalans, de Tàrrega.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Pilotes de goma

Les explicacions donades fins ara sobre els confusos i dramàtics fets, lesions oculars incloses, del passat 14 de novembre ofereixen una nova mostra de que la transperència informativa continua sent encara, per als nostres polítics, una assignatura pendent.

Tot sembla fet expressament per no aclarir res. M’ha recordat el que va passar quan els aldarulls post-futbolístics de la plaça d’Espanya (aquell comissari que sí que hi era, però que no, o a l’inrevés). Primer compareix Felip Puig (un bon conseller, jo crec) dient que a la zona on Ester Quintana va perdre l’ull no s’hi van disparar pilotes de goma. Després apareixen videos qüestionant aquella afirmació. A continuació transcendeixen informes policials dient que sí que es van disparar uns projectils, cosa que ha obligat al conseller a rectificar, insistint, però, que l’accident de Quintana no va ser produït per cap pilota de goma. El comissari responsable de l’ocultació de l’informe, que ha deixat en mal lloc el conseller, ja ha presentat la dimissió, al temps que ha declarat que no li semblava que l’informe fos rellevant.

Que no és rellevant? Com no ha de ser-ho sabent que tot el que fa referència a aldarulls al carrer, càrregues d’antiavalots, amb ferits i detinguts, és sempre-sempre motiu de polèmica, de crítiques ferotges per part d’alguns mitjans, de denúncies dels anti-sistema, de preguntes parlamentàries… En aquest sentit, a la CUP li han servit en safata una esplèndida ocasió per estrenar-se i lluir-se, fins i tot abans de la constitució formal del Parlament.

Això suposant que l’ocultació de l’informe fos cosa del comissari, perquè ara el Cos de Mossos afirma que va lliurar al conseller el que aquest va demanar. O sigui, el conseller no va demanar cap informe per aclarir què va passar la nit d’autes? Quina manera més rara d’investigar uns fets que, repeteixo, estava cantat que portarien cua pel que es digués i pel que es callés.

Cal que ens ho expliquin tot i que ens expliquin la veritat, sempre, perquè si no, la propera declaració d’un polític encara serà menys creïble i la desconfiança cap a la denominada “classe política” no farà més que créixer, amb els perills que això comportarà a la llarga.

[Imatge: www.vilaweb.cat]

Teatre Tarragona, per fi

Ahir va quedar, finalment, reinaugurat el Teatre Tarragona, a la ciutat d’ídem. Dic finalment perquè les obres de remodelació han estat proporcionalment més llargues que les de la Sagrada Família. Problemes de tota mena han anat allargassant la posada en marxa d’un equipament cultural de primera magnitud per a una ciutat no especialment vibrant amb la cultura. Alguna cosa havia d’aconseguir la capitalitat catalana de la cultura, però, teatre a banda, ha passat sense pena ni glòria, probablement víctima de la penúria econòmica que a tots (administracions, empreses, creadors i ciutadans) ens té agafats per on més mal fa.

Ja tenim un teatre de 700 localitats, a afegir a l’oferta del Metropol (magnífic espai de l’arquitecte Jujol, però poc acollidor) i del Camp de Mart (a l’aire lliure i de seients definitivament incòmodes), sense oblidar les sales de petit format (Trono, El Magatzem i alguna altra) de meritòria activitat. I a afegir també, i que no se’ns enfadin ni aquí ni a 14 quilòmetres, a la potent oferta reusenca (Fortuny, Bartrina…) d’una ciutat d’envejable trajectòria en aquest aspecte. Ja que esmento la rivalitat entre les dues ciutats, m’he entretingut a mirar els comentaris d’un digital sobre la inauguració del Teatre Tarragona i fa caure la cara de vergonya llegir-los. La cultura del campanaret, aquesta sí que funciona a tot gas, aquí i allà.

El Teatre Tarragona havia estat cinema, quan el centre de la ciutat estava ple de sales dedicades al setè art, però és que també funcionava com a sala d’actes. Em sembla recordar haver assistit a un míting d’Unió Democràtica de Catalunya de les primeres eleccions. Hi va parlar l’avui oblidat Joaquín Ruiz-Giménez (“sor intrépida“), que patiria una sonora derrota als comicis, totalment injusta crec jo. Però m’estic apartant del tema.

Llarga vida al Teatre Tarragona. Ara toca omplir-lo d’obres de primer nivell i d’actes d’interès. De moment, divendres s’hi celebrarà la 62a Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes. Endavant les atxes.

[Apunt en memòria de la companya Maribel, que avui ens ha deixat per sempre]

‘Fènix 11*23’

Com se sap, la pel·lícula narra la història de l’Èric Bertran, un noi de Lloret de Mar que per demenar l’etiquetatge en català a uns supermercats va acabar havent d’anar a declarar a l’Audiència Nacional (espanyola). Els mateixos guionistes, segons pròpia confessió, van haver de suavitzar alguns enfocs de la trama, per por a què l’espectador no es pensés que posaven més formatge que pa, però tot el què s’hi explica va passar realment.

Analitzem una mica els fets des d’un triplevessant policial, judicial i polític. Un es comença a fer preguntes des de bon principi: per què uns supermercats (Diana, a la pel·lícula) es molesten a anar a la policia a denunciar un simple correu electrònic? Per què de la redacció del correu (“la propera vegada no serem tan simpàtics”) i de la signatura treta de Harry Potter (“Exèrcit del Fènix”) es dedueix precipitadament una intencionalitat violenta o delictiva? Per què la policia espanyola, enlloc de fer una mínima investigació sobre el terreny (fer un seguiment al noi, parlar amb els pares, què sé jo), munta un matusser i desproporcionat operatiu d’ocupació i registre del domicili? Torrente va crear escola, sens dubte.

Passem al terreny judicial i continuen les sorpreses. Per a mi, el millor moment de la pel·lícula és quan l’advocat de la família es declara “perplexe” pel que ha viscut a l’interrogatori de la fiscal a Madrid. Una fiscal espanyola, de bandera, banda i música per entendre’ns, que parla meravelles de Playa de Aro perquè “tenemos tantos sitios bonitos en España…” (cito de memòria). Una fiscal que intenta acorralar el noi, absolutament espontani en les seves respostes, obligant-lo a dir que “és espanyol”, vulgues que no. Doncs no, no ho diu. Llavors, la fiscal afegeix a la imputació d’amenaces la d’ultratge a la bandera (espanyola, clar) per una foto que es pot trobar per mils i mils a la xarxa… És ben bé de bojos. Kafka no ho hagués superat.

Amb tants despropòsits, és en el terreny polític on cal trobar una mica de sentit a tots aquells fets, i pensar que tot plegat va ser un intent sense èxit de repetir les represàlies contra l’independentisme quan els Jocs Olímpics. Calia una lliçó contra la juvenalla que anava pujant sense les pors ni els prejudicis de les generacions anteriors i la detecció de la criaturada innocent d’un adolescent els va venir de perles.

La pel·lícula en si està bé. Finançada pel mètode crowdfunding (i per Moritz, que naturalment “col·loca” les seves cerveses en primer pla), compta amb un bon treball dels protagonistes, encapçalats per l’Èric de ficció. El film acaba, gens innocentment, amb Què volen aquesta gent? de la Maria del Mar Bonet. Quaranta anys després, continua tenint sentit.

Avui he passat per davant del supermercat Dia…na, al carrer Ramón y Cajal de Tarragona. No sé com etiqueten aquella gent perquè no hi compro mai, però els rètols i anuncis de la porta, absolutament tots, estan redactats en un impecable català. Gràcies, Èric.

[Imatge: www.fenix1123.cat]

Canàries és notícia

Dues notícies han situat en primer pla de l’actualitat informativa la política canària, tant oblidada per molts conscientment o inconscient.La primera, destacada per Vilaweb, donava compte d’unes declaracions del president Paulino Rivero al seu bloc en les quals analitzava els resultats de les eleccions catalanes i n’extreia les corresponents conclusions per aplicar-les a l’arxipèlag que presideix des de fa alguns anys. Cito i tradueixo: “S’estigui o no d’acord amb les tesis dels independentistes catalans, els resultats electorals han dit, alt i clar, que Mas ha retrocedit però que el sobiranisme no ha donat una sola passa enrere”. I diu més endavant: “Incorren en una mala interpretació del que ha passat els que fan lectures partidistes a Madrid, i en el que constitueix una mala còpia d’aquesta argumentació, també s’equivoquen els qui al nostre arxipèlag han sortit en tromba a exigir que a les illes deixem de demandar un major pes de Canàries en les decisions estratègiques o que s’incrementi la nostra capacitat per gestionar el nostre present i el nostre futur, enfortir les nostres institucions i aprimar de forma significativa la presència de l’administració perifèrica de l’Estat”. “Això i no altra cosa és el que he exigit i seguiré exigint. Menys dependència de l’Estat i més competències per generar economia i ocupació, per multiplicar la nostra acció a les illes i a l’espai geopolític que ocupem”.

Rivero és dirigent de Coalició Canària, una força, per entendre’ns, similar a la Convergència i Unió de l’època Pujol: d’obediència estríctament canària, centrista i defensora dels interessos de l’arxipèlag a les Corts espanyoles, on envia entre dos i quatre diputats a cada legislatura. En els darrers temps, però, i en el marc de la crisi de l’estat autonòmic, el canarisme (no sé si existeix aquesta paraula) s’està movent en la direcció d’una major reivindicació nacional, no independentista, i a aquesta tendència respon l’apunt de Rivero abans comentat.

Un personatge ben diferent és, era, Antonio Cubillo, que ha mort avui als 82 anys a Santa Cruz de Tenerife. Va ser la figura més coneguda de l’independentisme canari des que va fundar el 1964 el Movimiento para la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), al rebuf de les lluites anticolonials dels anys seixanta. També fou el creador de l’actual bandera independentista canària (amb set estrelles verdes), sempre present en manifestacions i a les pintades reivindicatives en carrers i barris. El MPAIAC aconseguí suport polític d’Algèria i, durant un temps, de l’Organització per la Unitat Africana, i entre el 1976 i el 1979 apostà per la lluita armada mitjançant les Fuerzas Armadas Guanches. El 1978 Cubillo patiria un intent d’assassinat, amb seqüeles físiques de per vida, darrera del qual hi va estar implicada la policia espanyola i el ministre de Governació del moment.

L’autonomisme, més reivindicatiu que mai; l’independentisme, avui feliçment pacífic, molt més actiu del que transcendeix a la península. Dues maneres plenament legítimes per defensar les peculiaritats i lluitar contra la problemàtica d’unes terres que mereixen un major coneixement des de Catalunya.

[Imatge: la bandera de les set estrelles; anghelmorales.blogspot.com.es]

 

Tarragona-Martorell, 150 anys

L’abril del 2015 farà 150 anys de l’obertura de la línia ferroviària entre Tarragona i Martorell (o, per ser més precisos, entre Martorell i Tarragona). Encara que falten dos anys ben llargs per l’efemèride, ja s’ha constituït una comissió per impulsar-ne la celebració. La constitueixen l’Institut d’Estudis Penedesencs, el Centre d’Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra, el Centre d’Estudis d’Altafulla, els Amics del Ferrocarril del Penedès, l’Arboç Acthiva’t!, el Port de Tarragona, l’Associació Cultural Ferroviària de Tarragona i Província, l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès i Memòria Ferroviària de Tarragona, amb la col·laboració, a més, del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.

Com a primer pas, la Comissió ha obert una acurada web que ofereix la història de la línia i la proposta dels actes a celebrar, que toquen totes les tecles: conferències, exposicions, llibres, pel·lícules, fotografies, maquetes… fins i tot la filatèlia i la gastronomia. Tot per, com diu la presentació de la web, “promoure l’estudi i el coneixement de l’àmbit històric relacionat amb l’entrada en funcionament d’aquest mitjà de transport que tanta incidència hauria de tenir i té en la realitat social, econòmica, humana i tècnica”. És d’esperar que les administracions públiques, les empreses de l’àmbit ferroviari, el món cultural i els aficionats al transport públic, destinataris principals de la crida de la Comissió, s’impliquin en la iniciativa en la mesura que puguin.

La inauguració de la línia de tren que ens ocupa va suposar la unió ferroviària entre Tarragona i Barcelona, les dues ciutats de qui escriu en aquest bloc. Motiu més que suficient per saludar entusiàsticament la iniciativa de la commemoració de l’aniversari, mostra de la vitalitat de l’associacionisme del Camp de Tarragona i del Penedès, per una banda, i per l’altra de l’interès per la promoció del ferrocarril com a element decisiu, en el passat i en el futur, del progrés d’aquestes comarques i de tota la societat.

[Imatge: estació de Tarragona; foto de Hauser y Menet, www.railwaymania.com]

Grosz, el cronista de Weimar

Encara sou a temps de visitar l’exposició de dibuixos de Grosz al Caixafòrum de Tarragona. George Grosz (1893-1959) fou un pintor i dibuixant alemany creador d’una abundant obra gràfica. Ell fou el millor notari de l’Alemanya posterior a la Primera Guerra Mundial, la República de Weimar, representant els tipus més característics de la societat d’aquell període sòrdid, convuls i dramàtic (burgesos, militars, aturats, prostitutes, mutilats de guerra, obrers…). I ho feu amb un estil expressionista i caricaturesc, molt característic. Grosz va viure la seva particular odissea personal. Afiliat al partit comunista alemany, se’n va desdir ben aviat. Intel·lectual perseguit com casi tots pel nazisme (a la mostra es poden veure dibuixos crítics amb el futur Führer), aconseguí fugir del seu país només una setmana abans de que aquells bàrbars prenguessin el poder, i s’establí als Estats Units, on moriria.

[L’exposició George Grosz, de Berlín a Nova York pot contemplar-se al Caixafòrum de Tarragona fins el 6 de gener de 2013; imatge: ‘Ecce homo’, obra de Grosz del 1922, obrasocial.lacaixa.es]

La ‘xusma’ es concentra pel català

Nou obús contra la llengua catalana. És famosa aquella instrucció, just després de la derrota de 1714, disposant que aquest tipus de mesures s’havien de fer secretament, “sin que se note el cuidado“. Bé, els temps evolucionen i ara ja han perdut tota vergonya, ho fan a cara descoberta i, quina casualitat, just una setmana després de les eleccions catalanes (quina mania que té el PP de prendre determinades mesures després d’unes eleccions autonòmiques).

L’inefable ministre Wert, el dels toros, haurà presentat aquesta tarda (dictat, potser caldria dir) la nova i enèssima llei d’educació als consellers autonòmics, entre els quals la soferta Irene Rigau, a qui no faltaran maldecaps (ni suports solidaris, s’ha de dir) si és confirmada en el seu càrrec pel president Mas. La llei, com se sap, preveu per al català un paper de quarta fila, completament accessori en els currículums escolars i constitueix un nou argument, per si encara no n’hi havia prou, per a defensar la imperiosa necessitat d’aconseguir que Catalunya esdevingui un estat.

La immensa falta de respecte que aquest projecte de llei suposa per al català ha tingut la seva correspondència tarragonina amb unes declaracions del diputat Fernández (PP) tractant de “xusma” els convocats a una concentració aquest vespre davant la seu tarragonina del seu partit. Doncs sí senyor, la “xusma”, en nombre molt superior al que m’imaginava, ens hem concentrat a Rambla Nova cantonada carrer Unió per defensar, una vegada més, la llengua catalana. I ho seguirem fent tantes vegades com calgui, senyor Fernández.

[Imatge: pelcatala.blog.cat]