‘Skyfall’

Noves aventures de Bond, James Bond. En aquesta ocasió, l’agent britànic haurà d’enfrontar-se a un malvat que, prèvia intromissió informàtica, es vol carregar l’MI6 senceret. Mentrestant, la seva complexa relació amb M coneix una nova volta de rosca…

La sèrie de pel·lícules de l’agent 007 continua en caiguda lliure, i la nova entrega ratifica la deplorable impressió que em va causar l’anterior film, Quantum of solace: un Bond absolutament light i inexpressiu (i aquesta vegada, notòriament envellit), noies completament planes (en tots els sentits de la paraula), plúmbies escenes d’acció, inevitable product placement de cotxes, ordinadors i rellotges, absència de tota ironia (marca de la casa en els seus inicis)… A destacar la intervenció de Javier Bardem, tot un talent interpretatiu al servei d’un personatge llastimós, cabell oxigenat inclòs. Pràcticament han desaparegut les escenes en llocs exòtics (si deixem de banda les persecucions a Istambul i unes vistes del Xangai nocturn). El que sí que hi ha és molta acció als túnels del metro de Londres, on els amics del mal es carreguen un comboi sencer…  

La pel·lícula és i es fa llarguíssima. L’escena preliminar dura quinze minuts ben bons abans de deixar pas als títols de crèdit, sinfonia d’imatges i de música, única cosa que val la pena, juntament amb la sempre excel·lent Judi Dench. Però, insisteixo, aquí s’acaben els elogis. Bond ha complert cinquanta anys i ja no és el que era. Sean, torna, si et plau, encara que ja en tinguis vuitanta! 

[Imatge: www.imdb.com]

Demà no parlaré d’eleccions: ho juro

M’afegeixo a la riuada d’anàlisis dels resultats electorals del diumenge passat, a les conclusions que se’n deriven i a les opinions sobre què cal fer a partir d’ara.

Constato que, una vegada més, Catalunya es deixa portar pel tempo exterior (espanyol, no cal ni dir-ho). En els dos dies exactes que portem de post-eleccions, ja s’ha instal·lat de forma generalitzada en l’opinió pública i publicada que el procés sobiranista ha sortit tocat quan no fracassat, seguint estríctament el guió desitjat a 800 km d’aquí. Doncs a mi, per moltes sumes i restes que faig de vots o d’escons, els números sempre em porten als mateixos resultats. Les forces estríctament independentistes (o sigui, a les que no els fa cosa pronunciar la paraula) han passat de 14 a 24 diputats. El conjunt de formacions sobiranistes o decididament partidàries del dret a decidir (les signants de la darrera moció de l’anterior Parlament, per entendre’ns, els de l’esperit del 10 de juliol i l’11 de setembre), han passat de 86 a 87 diputats. Al meu poble, d’això se’n diu un èxit. 

De manera que qualsevol lectura alternativa són ganes de marejar la perdiu. És clar, el problema és que la dada electoral més significativa (i imprevista) ha estat la notable davallada de Convergència i Unió, i especialment d’Artur Mas. Com que es va autoproclamar líder de l’aposta sobiranista, el seu relatiu fracàs a les urnes s’interpreta com un fracàs del conjunt de les forces sobiranistes. Doncs no, al contrari: un diputat i mils i mils de vots més.

Es criticava Mas per adoptar un paper messiànic que, amb raó, no li corresponia i quan el poble català obra en conseqüència, afavorint altres forces sobiranistes, tothom posa l’accent en el fracàs del líder convergent. En què quedem: no era un líder quan volia guanya i sí que ho és ara quan no ha aconseguit tots els seus objectius?

Crec que la clau de l’ensopegada convergent és que aquesta vegada ja no ha funcionat la calculada ambigüitat de la coalició. Massa inconcrecions, massa amagar paraules tabú, massa por a llançar-se a la piscina d’una vegada… L’electorat ha acabat passant factura a tanta mitja-figa, mig-raïm, a tanta puta i Ramoneta, a tant sí-però-encara-no… Part del seu electorat ha fet ara el que jo ja vaig fer fa alguns anys: canviar de cotxe pels mateixos motius.

L’altra patacada de la nit l’ha protagonitzat Solidaritat Catalana per la Independència i la seva dramàtica sortida del Parlament. La generalització del debat sobiranista, inclòs el gir de Mas després de l’Onze de Setembre (sincer o no) ha fet que part del seu electorat s’hagi fet unes preguntes que no calia plantejar-se fa només dos anys: per què no votar Convergència si ara (figura) que també és independentista?, per què no votar Esquerra si ara és una opció forta, renovada (figura també) i ha superat el record dels tripartits?, per què no votar la CUP si ells sí que tenen una oferta ideològica definida i prou atractiva (per qui hi estigui d’acord, és clar)?

De tots els titulars que ens va deixar la nit electoral la que més alegria em va donar va ser quan ERC superava definitivament el PSC. Catalunya comença a ser normal també en l’àmbit parlamentari: tant el cap de govern com el cap de l’oposició (si no pacta amb el govern, és clar) pertanyeran a dretes i esquerres d’estricta obediència nacional, com tots els estats democràtics del món.

He trobat a faltar en el debat electoral que es parlés més de regeneració de la vida política, democràcia més participativa, llistes obertes, limitació de mandats, mesures contra la corrupció… Ciutadans (l’espanyolisme de les mans netes) sí que ho ha fet i ha tingut el seu premi. Solidaritat, que portava i porta aquesta qüestió en el seu ADN, no n’ha parlat amb prou intensitat quan és la formació política moralment més autoritzada a fer-ho, i això explica en part el seu revés a les urnes.

Quin serà el proper govern? No ho saben ells i ho sabré jo… Parlant seriosament, ara és el moment dels primers tantejos, dient una cosa en públic i negociant una altra en privat. Política pura, res que no sapiguem. L’opció que pren més força es CiU més ERC (amb aquesta dins o fora del govern). No sé amb quins termes pactaran què, només els demano que no ens frustrin una vegada més.

[Imatge: rac1.org]

Corrípies, trampetes i un despistat d’ERC

LA CRÒNICA

Apunts diversos sobre la jornada electoral d’ahir. Deixo per un altre moment les reflexions en veu alta (com diuen els pedants) després de saber els resultats finals.

* El dia comença d’allò més animat, amb multituds al carrer. No té res a veure, però, amb les eleccions, sinó amb la mitja marató que aquest diumenge es disputa a Tarragona. L’inici de la cursa es troba, coses de la vida, entre el meu domicili i el col·legi on exerciré d’apoderat, de manera que puc gaudir de l’animació als carrers. Em trobo un grup de participants, vells coneguts, que llueixen una enorme estelada a la samarreta. Els saludo fent la ve de victòria i crido exultant: “avui, tots guanyarem!”. Ai.

* Durant el dia, circumstàncies diverses m’obliguen a visitar fins a sis col·legis electorals (a saber, el Serrallo, la Casa del Mar, la facultat de Ciències Jurídiques, la Diputació, la llar de jubilats de Sant Pere i Sant Pau i el Col·legi d’aquest barri). En tots ells l’afluència de votants és molt nombrosa i fa preveure els alts índexs de participació que la tele ens donarà al vespre. Per cert, que en el darrer dels col·legis esmentats em topo amb l’alcalde, Pep Fèlix Ballesteros. Com és habitual en ell, fa una ronda pels llocs de votació de la “seva” ciutat. 

* Com ja han destacat els mitjans, la presència d’interventors del PP és ben abundant. Van tots proveïts de carpetes blaves i alguns vénen de lluny: em sembla entendre que els que tinc al costat són de Castelló. Per la xarxa comencen a circular notícies sobre petites trampetes electorals protagonitzades pels homes de blau: paperetes barrejades, candidatures d’eleccions anteriors, sobres ja plens… Es pensen que amb aquestes criaturades modificaran els resultats? Per l’amor de Déu!

* L’escrutini, relativament ràpid, no ofereix novetats dignes de passar a la història. Un sobre, perceptiblement abultat, conté propaganda de diversos partits amb la llegenda “no ens representeu”. En un altre sobre, un despistat ha introduït una papereta d’ERC… de Barcelona.

* Travo conversa amb l’apoderat de la CUP, un noi la mar d’agradable. A l’acomiadar-nos al final de la llarga jornada, em convida a assistir a una de les assemblees, “completament obertes” segons em recalca, que fan al Casal que tenen a la ciutat. “No t’amago que s’assemblen a les que surten a Polònia“, afegeix, sincerant-se. M’agafen ganes d’anar-hi, per allò de provar noves sensacions…

* Aquest matí, a la feina, no estàvem per bromes. Ni jo, amb Solidaritat desapareguda del mapa parlamentari, ni el meu company de despatx, “periquito” declarat… Una altra companya se li ha escapat de dir: “a SI li han dit que no”. Està ben trobat, però aquest dilluns tenia el sentit de l’humor sota mínims…

[Imatge: trote-extrem.blogspot.com.es]

Abans de bufar les espelmes

LA CRÒNICA

Avui s’acaba la campanya de les eleccions més decisives per a Catalunya en molt de temps, potser des que n’hi ha, d’eleccions. Avui a la crònica no parlaré del passat, sinó del futur. Què podem esperar de les urnes diumenge a la nit? Rebutjo fer una projecció a partir de les enquestes, sempre manipulades, fins i tot si són favorables a l’opció política que defenso (En aquesta ocasió, però, ha estat especialment escandalós: deixem-ho aquí). Rebutjo també fer de futuròleg, pintoresca professió que gustosament cedeixo a bruixes menopàusiques de canals minoritaris. No diré què passarà, sinó que m’agradaria que passés.

Desitjo que diumenge a la nit Solidaritat Catalana per la Independència obtingui un molt bon resultat, cosa que voldrà dir que l’electoral ha entès i aposta pel doble missatge de la formació política: independència sense demores ni eufemismes, i regeneració de la política. Desitjo que cap formació obtingui majoria absoluta, perquè si l’obtingués l’única candidatura que en aquests moments està en disposició de fer-ho, automàticament se li refredaria la trempera que li ha agafat els dos darrers mesos, i potser en lloc de portar-nos a la terra promesa ens deixaria una bona temporada més patint plagues de tota mena. Desitjo que nosaltres, les cinc formacions que estem a aquest cantó de la ratlla, obtinguem cent diputats, xifra maca, rodona, llampant: aquesta és la majoria absoluta que vull per al nostre parlament. Això diumenge; les setmanes següents, desitjo per al meu país un futur també maco, rodó, llampant… i, posats a demanar, lliure i pròsper.

No sé si es complirà cap d’aquests desitjos. No sóc de natural massa optimista. Quan bufo les espelmes el dia del meu aniversari, no sempre funciona però, carai, alguna vegada ens han d’anar bé les coses. I des de fa un temps, tinc l’estrany convenciment, compartit per molta gent, que les coses ens comencen a anar bé. Sí, aquesta vegada, sí.

[Imatge: un suggeriment per a lectors indecisos]

Gorros, bambes i arracades

LA CRÒNICA

* Tot sembla indicar que El Mundo s’ha ficat en un bon merder ell solet. Ja li està bé. S’ha d’agrair a l’infame diari madrileny, com a mínim, que exemplifiqui tant bé què és el que no desitgem per a la nostra nació una vegada aconseguim la llibertat definitiva. O, com ho resumia prou bé el principal afectat de tota aquesta història, Artur Mas: “fa por viure en un estat com aquest”.

* El mateix Mas que, rebatejat com “Arturo”, ha estat denunciat per, atenció, Antonio Tejero (sí, és viu) per “provocació, conspiració i pretensions separatistes”. López Tena ja s’ha encarregat de recordar a l’opinió pública que no existeixen aquestes figures delictives. Jo no perdria ni un minut amb aquell personatge.

* Avui han passat per televisió el nou espot d’Esquerra, protagonitzat íntegrament per Lluís Llach. Amb el seu perpetu gorret de llana ens diu no sé què (no hi he parat massa atenció, la veritat). He de confessar que m’ha decebut veure aquesta implicació tan decidida de Llach per una opció política concreta. El tenia, el teníem, per un “pare de la pàtria” mínimament transversal en totes les batalles i batalletes pel futur de la nostra nació. Què li deuen haver promès per prestar-s’hi?

* Un altre famoset que s’ha retratat és Kilian Jornet, el noi aquell que salta i brinca per la muntanya amb bambes de coloraines i, a estones perdudes, anuncia aigua per la tele. Ha brindat el seu suport a Iniciativa. Lògic: a on havia d’acabar, políticament parlant, algú amb una vida tan natural? De fet, quan va sortir al Convidats de l’Om ja ho va insinuar.

* No un, sinó tres són els famosos que cedeixen imatge i frase de complicitat amb la CUP (o les CUP, no sé si és una o diverses): Oleguer, Cesc Freixas i el Titot. Tots tres apareixen, compartint barba i arracadetes (marca de la casa) a la propaganda electoral que m’he trobat a la bústia aquesta tarda. Asseguren als seus mítings que “faran la vida impossible a qui els la faci a ells”. Esperem que, si entren al Parlament, com a mínim es comportin (és broma, tontos).

PERSONES I PERSONETES

Resta de candidats penjats dels fanals.

Per Esquerra, el Pep Andreu. Jo no sé si la foto està feta amb un gran angular o què, però se’l veu més gras que al natural, perquè a la vida real el bonàs de Pep Andreu és més aviat prim i demacrat, amb un posat com a tristoi. El seu retrat, per contra, ens el mostra amb un somriure tirant a riallada bastant poc electoral, la veritat.

Els socialistes han fet una cosa bastant sorprenent. En lloc de penjar la foto del cap de llista, el perenne Xavier Sabaté, hi han penjat el del candidat a president de la Generalitat, un tal Pere Navarro. Sabaté és, per dir-ho elegantment, poc agraciat físicament, però això no justifica que l’únic (no menteixo: l’únic) cartell seu que he vist és el que va enganxar a l’inici de la campanya. Un cartell enganxat amb la perícia que dóna haver-ho fet durant els anys i anys que porta de vida política.

Parlant de somriures i de lletjors, acabem amb el retrat d’Albert Pereira, de Solidaritat. El de la Secuita (no es cansa mai de recordar la seva procedència geogràfica) té ben assumit que no serà mai Míster-no-sé-què, però s’ha de reconèixer que el fotògraf es va lluir amb el seu cartell electoral. Com Pep Andreu, també riu: riu molt. Potser per allò de “qui riu l’últim…”? Diumenge a la nit sortirem de dubtes. Sort a l’Albert: s’ho mereix.

AGENDA ELECTORAL

Dijous, 22 de novembre, 20:00.
Al Centre Cívic de l’Estació del Vendrell (Rambla, 1). Acte electoral, amb Albert Pereira, Santiago Espot, Núria Coral i Fèlix Simon. Presenta Joan Català.

Divendres, 23 de novembre, 20:00.
Al Casino de l’Aliança del Poblenou (Rambla del Poblenou, 42, Barcelona). Acte final de Solidaritat Catalana per la Independència, amb Alfons López Tena, Uriel Bertran, Núria Cadenes i els caps de llista de les diferents circumscripcions.

[Imatge: www.lastfm.es]

Agenda electoral 20 i 21 de novembre

Dimarts, 20 de novembre, 10:30
A l’aula 304 del Campus Catalunya de la URV (Av. Catalunya, 35, Tarragona), conferència d’Alfons López Tena i Albert Pereira. Presenta Ivan González.

Dimarts, 20 de novembre, 13:00
A l’aula 102 de la Facultat d’Economia i Empresa del Campus Catalunya de la URV (Av. Universitat, 1, Reus), conferència d’Alfons López Tena i Albert Pereira.

Dimarts, 20 de novembre, 20:00
A la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, acte electoral  central, amb Alfons López Tena, Albert Pereira i Jordi Alasà. Dimecres, 21 de novembre, 20:00 Al Casal Cultural del Catllar (Av. Catalunya, 10), Xerrada amb Hèctor López Bofill, Jaume Renyer i David Ginebra.

Cucs taronja i cabells vermells

LA CRÒNICA

Aquest matí, Solidaritat Catalana per la Independència de Tarragona, generosa ella, ha convidat a vermut a qui s’acostava a la seva carpa, instal·lada avui al Serrallo, davant la Llotja del Peix, edifici que llueix l’estelada i la bandera espanyola, costat per costat. Sorprenent.

El temps tampoc haurà estat aliat nostre aquest matí, com altres activitats a l’aire lliure en dies anteriors de la campanya. L’únic consol, com comenta un company, és pensar que els núvols amenaçadors i la pluja persistent afecten per igual a totes les formacions polítiques, sense distincions ideològiques o identitàries. El cas és que per la carpa s’acosta força gent, però menys de la que ho hagués fet si el sol hagués lluït i el dia fos radiant.

El vermut és de la Cooperativa de Tivissa, entra molt bé, i l’acompanyem de pica-pica viciós (cacaus, galetetes salades i aquells cucs de color taronja que semblen porexpan). L’ambient propicia la formació de petits cercles on es té l’oportunitat de “col·locar” els missatges polítics desitjats (ja sabeu: independència sense perdre temps, eliminació dels peatges, tenim zero deutes amb els bancs, etc.).

Anècdotes, cap d’interès. El primer que s’acosta està vivament interessat en saber la diferència entre l’estelada amb triangle blau (que penja a la carpa) i la que du el triangle groc amb l’estel vermell. Algú s’embranca en explicar-li que la primera és de principis de segle, que la segona és la del PSAN, a finals dels seixanta… fins que un altre li fa un resum molt més precís i entenedor: “una és republicana i l’altra socialista”.

Un altre home, d’avançada edat, sense fixar-se massa en la carpa ni en l’enorme roll-up que mostren ven clarament les sigles de SI, pregunta si som una escola… No, som un partit polític però, a la vista dels dubtes, les confusions, les desorientacions i la mala informació de l’electorat, potser sí que caldrà més pedagogia (d’escola de primària) per donar-nos a conèixer i fer arribar el nostre missatge a tothom.

PERSONES I PERSONETES

Pengen riallers dels fanals de la ciutat. Són els caps de llista de la província.

D’Albert Batet (CiU) ja en vam parlar l’altre dia. La foto d’Hortènsia Grau (ICV) és en blanc i negre quan hauria de ser de color, perquè és una dona Kodachrome, tota vermella de cap a peus (literal: es tenyeix d’aquest color). És una espècie de Magda Oranich en versió progre i me l’imagino tractant de “xato” a tothom, per poca confiança que li tingui.

El candidat Rafael Luna (PP), com Grau repeteix eleccions. En aquesta ocasió surt notablement millorat en la foto de campanya. Ja no sembla un dependent de colmado, com l’altra vegada, sinó que té un posat més de diputat seriós. Potser per compensar, es fa anomenar, frívolament, Rafa. Una mica pijo, no?

Seguirem disparant…

AGENDA ELECTORAL

Dimarts, 20 de novembre, 10:30
A l’aula 304 del Campus Catalunya de la URV (Av. Catalunya, 35, Tarragona), conferència d’Alfons López Tena i Albert Pereira. Presenta Ivan González.

Dimarts, 20 de novembre, 13:00
A l’aula 102 de la Facultat d’Economia i Empresa del Campus Catalunya de la URV (Av. Universitat, 1, Reus), conferència d’Alfons López Tena i Albert Pereira.

Dimarts, 20 de novembre, 20:00
A la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, acte electoral  central, amb Alfons López Tena, Albert Pereira i Jordi Alasà.

[Imatge: dos models d’estelada? N’hi ha deu!; xavierborras.tumblr.com]

Soldats, discrepàncies i coincidències

LA CRÒNICA

Nova plantada de carpa a la Rambla Nova de Tarragona. Una escena trenca la rutina de globus donats, paperetes de vot repartides i marxandatge venut: la irrupció, en plena via tarragonina, d’un escamot de soldats vestits com fa dos-cents anys. Formen part dels figurants de Tarragona 1811, una mena de performance que aquest cap de setmana recrea en diferents punts de la ciutat episodis del setge de la ciutat durant la guerra de la Independència. La nostra “guerra” també és d’independència. Completament pacífica, no cal dir-ho, sense més armes que la paraula i els escrits. Després de passar per davant nostre, la soldada ha enfilat carrer Hospital amunt sense més novetat.

Dos personatges completament oposats s’acosten a la carpa de Solidaritat. El primer, un senyor gran que, sense manies, manifesta el seu desig “de enviar a la mierda a la puta y a la Ramoneta de España” (sic). Després d’esbrevar-se amb les injustícies que pateix Catalunya en el terreny econòmic, s’ha acomiadat dient “Euskal Herria Bildu”. Un amic de la causa, doncs.

L’altre personatge no sembla tan amic, perquè dispara dient “Ustedes, mucho decir que ‘España nos roba’ pero ¿y esos qué?“, mentre ensenya la portada d’El Mundo sobre Mas i Pujol. “¿Qué esperan a meterlos en la cárcel?“. M’ha semblat entendre que ens acusava també a nosaltres (per certa gent, tots els partits sobiranistes som el mateix), però enlloc d’explicar-li que no som Convergència i que estem en contra (realment) de la corrupció, només se m’ha ocorregut contestar-li una frase que no feia al cas: “vostè voti a qui li sembli oportú…”, mentre l’home, a qui òbviament no el convenceria de res, s’ha allunyat Rambla amunt.

VIST I SENTIT

“És l’hora del poble”. Aquest és el lema de campanya de la CUP, que, casualment, s’assembla molt al “La voluntat d’un poble” convergent. O potser no tan casual. Segons em comenten, la candidata Rieradevall, número dos de la llista cupera, ha recomanat votar abans Convergència que ERC. Benvinguda a la política de tacticisme de vol gallinaci, maca. Al final, els extrems sempre es toquen.

AGENDA ELECTORAL

Diumenge, 18 de novembre, 11:30
A la Llar Social de Bonastre (c. Major, 5), acte electoral amb Albert Pereira, Núria Coral, Josep Sicart i Miriam Solé.

Diumenge, 18 de novembre, 12:00
Vermut popular al Serrallo de Tarragona.

Diumenge, 18 de novembre, 18:30
Al Casal de la Secuita (c. Victòria, 41), acte electoral amb Albert Pereira i Hèctor López Bofill.

Dimarts, 20 de novembre, 20:00
A la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, acte electoral amb Alfons López Tena, Albert Pereira i Jordi Alasà.

[Imatge: Regiment Ultònia 1811; foto extreta del bloc d’Adam Gerard Quigley, asediodetarragona1811.blogspot.com.es]

Indefinicions, baixeses, animalades…

LA CRÒNICA

Sembla que ha passat una eternitat, però tot just fa una setmana que va començar la campanya electoral. Estem a l’equador de la moguda. Moment oportú per fer comentaris diversos, d’aquells que tenia al pap i no trobava el moment d’abocar-los.

* Es parla molt de l’ambigüitat de Convergència i Unió a l’hora de definir-se exactament sobre el futur que vol per la nostra nació, inclosa la pudorosa ocultació de la paraula independència, no fos cas. Menys comentaris mereix, però, l’exercici similar que practica Iniciativa. La coalició roig-verda (o no sé de quins altres colors exactament) usa a tort i a dret el concepte “dret a decidir” i es queda tan panxa, sense que això sembli incomodar ningú. Es va comprovar ahir en el peculiar debat que va oferir 8tv amb representants dels quatre partits signants de la famosa moció al Parlament. Dolors Camats, la representant d’ICV, aquella noia que s’assembla a la Colometa, va fer en aquest sentit un exercici d’indefinició francament remarcable.

* Hem començat parlant de Convergència, i avui la coalició i els seus dirigents són portada a El Mundo on, en una nova mostra de baixesa periodística, treuen ara, precisament ara, temes com el finançament irregular dels partits, comptes a Suïssa, el cas Palau i no sé què més. Al marge del que hi hagi de cert o fals (ves a saber), és irritant que el diari-escombraria per excel·lència faci servir aquests mètodes. Aquestes coses es duen als jutjats si hi han proves i si no, que callin.

* Molt s’ha parlat de les sortides de to de l’Espanya profunda i no tan profunda contra Catalunya. Semblaria que les eleccions són a tot l’estat a jutjar per la quantitat ingent d’insults, amenaces, mentides, desqualificacions i animalades que deixen anar determinats mitjans de comunicació, i que cada dia El Punt-Avui ens reprodueix amb eficaç puntualitat. Algunes de les afirmacions fan riure, altres plorar, però totes elles serveixen, si més no, per constatar la irritació, la desorientació i fins i tot la por (ells sí) de determinats sectors de l’opinió pública espanyola. No sembla que en siguem prou conscients, d’això. Caldrà tenir-ho en compte i aprofitar-se’n.

* Certes reaccions poden ser gracioses però altres no s’haurien de deixar passar. Em refereixo a determinades intervencions relacionant el procés sobiranista amb el nacionalsocialisme. Estan en la ment de tots, per recents. Per aquí no hi passo, i com jo, molta més gent. Tot té un límit.

* Seguirà…

AGENDA ELECTORAL

Dissabte, 17 de novembre, 11:00
El cap de llista de SI per Tarragona, Albert Pereira, visitarà la Fira de l’Oli de Reus.

Diumenge, 18 de novembre, 11:30
A la Llar Social de Bonastre (c. Major, 5), acte electoral amb Albert Pereira, Núria Coral, Josep Sicart i Miriam Solé.

Diumenge, 18 de novembre, 12:00
Vermut popular al Serrallo de Tarragona.

Diumenge, 18 de novembre, 18:30
Al Casal de la Secuita (c. Victòria, 41), acte electoral amb Albert Pereira i Hèctor López Bofill.

[Imatge: www.directe.cat]

Remocions, debats i somnis

LA CRÒNICA

El magnífic castell de Masricart de la Canonja (en realitat un gran mas, però sembla un castell) ha estat l’escenari de la xerrada del cap de llista de Solidaritat Albert Pereira. Una trentena d’assistents, xifra notable si tenim en compte la premura amb què es va convocar l’acte, el temps més aviat fred i humid i la saturació d’actes electorals. Presenta la Cel Font, també candidata, que recorda la vinculació que té amb el municipi, bàsicament per raons professionals. Perquè la Canonja és un municipi, el més modern de Catalunya, que va accedir a la independència (la paraula tabú per segons qui) fa ben poc. Adivineu qui va remoure els obstacles jurídics perquè això fos una realitat: un tal Albert Pereira, en la seva condició de director general d’Administració Local.

De bon matí, Pereira se les ha tingut amb la resta de caps de llista al debat de TV3, que en el moment de l’acte de la Canonja encara no s’ha emès. Tinc l’humor d’escoltar-lo sencer, fins a les tantes de la matinada. Hi participen els partits parlamentaris Ciutadans (un individu amb pinta de militar), Iniciativa (la candidata Hortènsia, tota ella de vermell), el PP (el Luna, en quart creixent, perquè cada dia se’l veu més gros), Convergència (Albert Batet, defensant rústegament l’argumentari de la seva formació), el PSC (l’incombustible Sabaté), ERC (el Pep Andreu, sempre autèntic) i Solidaritat. Ha estat un debat més interessant del que es preveia, amb foc creuat de tots contra tots i amb alguna aportació tan interessant com la feta pel popular Luna (O Dio!) quan ha suggerit que preferia l’original solidari a la mala còpia convergent.

VIST I SENTIT

Se’m dirà que tinc una dèria per la propaganda convergent, però és que no paro de donar voltes al darrer anunci televisiu de la coalició i descobrir-hi detalls interessants. Per exemple, la necessitat de voler desxifrar el significat del díctic ho de l’eslogan “Fem-ho possible”. Què és el que vol fer possible Convergència? Per què ho amaga darrera aquest discret i críptic pronom? Un altre detall: l’única estelada que es veu en primer pla coincideix amb la dècima de segon en què la veu en off pronuncia la paraula “somni”. Fixeu-vos-hi. El somni és el contrari de la realitat, oi?

AGENDA ELECTORAL

Dijous, 15 de novembre, 20:00
A la Sala Conangla i Fontanilles, de Montblanc, acte electoral amb Albert Pereira i Laura Ruiz de Porras.

[Imatge: www.tottarragona.cat]

Agenda electoral 12 a 15 novembre

AGENDA ELECTORAL

Dilluns, 12 de novembre, 20:00
A l’Auditori Municipal de l’Arboç, conferència “El català ha de ser única llengua oficial a la Catalunya independent?”, amb Núria Coral, candidata de Solidaritat, i Pau Vidal, filòleg.

Dilluns, 12 de novembre, 20:00
Al castell de Masricart, de la Canonja, acte electoral amb Albert Pereira i Cel Font.

Dilluns, 12 de novembre, 23:30
Debat electoral a TV3, en desconnexió territorial. Caps de llista de la circumscripció de Tarragona.

Dimarts, 13 de novembre, 20:00
A les dependències municipals de la platja de Calafell, acte electoral amb Albert Pereira, Núria Coral i Plàcid Rosaleny.

Dijous, 15 de novembre, 20:00
A la Sala Conangla i Fontanilles, de Montblanc, acte electoral amb Albert Pereira i Laura Ruiz de Porras.

[Imatge: www.solidaritatcatalana.cat]

Espavilar-se, lligar i sortir d’Espanya

LA CRÒNICA

Míting central a Reus. L’Orfeó Reusenc ple, amb gent dreta. Presenta l’acte l’amic Cesc Invernon, que aprofita per referir-se a l’estúpid anunci del PP, on s’insinua que en una Catalunya independent s’hauran de traduir els cognoms, recordant que els tres candidats del tríptic electoral es diuen López (Tena), (Albert) Pereira i (Caritat) Garcia. Tres cognoms de la Catalunya profunda, com es pot comprovar. Seguidament, dóna la paraula al cartell de luxe preparat per a l’ocasió.

Primerament, Núria Cadenes, que lentament va millorant la seva ténue (ha desat a l’armari aquelles espantoses espardenyes blau elèctric que duia fa dos anys). Entusiasta com sempre, la Núria ens recorda que la independència no és una cosa que només veuran els nostres fills o néts, sinó que és imminent i la veuran també les generacions més veteranes (“espavila, nena!” li va etzivar una àvia fa uns dies).

La segueix, en el bon sentit de la paraula, l’Albert Pereira, cap de llista de la demarcació (o sigui , la província, no sé perquè s’amaga la paraula), introduint un interessant paral·lelisme entre el vot útil i el ligue en una discoteca: votar l’opció teòricament majoritària és com anar-se’n amb la noia lletja i fàcil, que no t’agrada i et defrauda la mateixa nit.

Clou l’acte Alfons López Tena, exhibint al trau una enorme xapa amb l’estelada, com fan els candidats nord-americans. És notòria la influència que està tenint aquell país en aquestes eleccions. ALT, com també se’l coneix, està avui en plena forma i durant prop d’una hora parla de tot, del país, d’Europa, dels altres partits, d’història, d’economia, de processos d’independència, del Parlament, què-sé-jo. Arriba un moment que ha de demanar perdó per no ser més “mitiner”: ara és el moment de treballar, diu, ja vindrà l’hora dels sentiments. És un home que va per feina, això és evident.

VIST I SENTIT

“Alfons, treu-nos d’Espanya”. Llegenda d’un cartell que algú del públic exhibeix durant l’acte d’ahir a Reus. Més enllà de la divertida ocurrència, que López Tena respon amb complicitat, hi ha la constatació que som un país on tot ho han de fer els altres. D’Espanya en sortirem quan la majoria dels catalans ho vulgui, no per la solitària actuació d’una persona, per molta vàlua i preparació que tingui (que les té). I això val tan per Tena com per Mas, aquell que ens vol obrir les aigües del mar Roig per conduir-nos a la terra promesa.

PERSONES I PERSONETES

El cap de llista convergent, Albert Batet, és l’alcalde de Valls. De manera ben original, no es cansa de repetir que ell és casteller i que el projecte polític que defensa és com un castell, que ha de començar per una bona pinya. Molt bé, però, com encertadament han dit els seus adversaris, el problema de Convergència i Unió és que ningú no sap quin castell vol aixecar. Als cartells electorals, Batet apareix mirant psicotròpicament en un punt indefinit de l’horitzó, potser allà on ens conduirà Moisès Mas a partir del 26 de novembre.

AGENDA

Dilluns, 12 de novembre, 20:00
A l’Auditori Municipal de l’Arboç, conferència “El català ha de ser única llengua oficial a la Catalunya independent?”, amb Núria Coral, candidata de Solidaritat, i Pau Vidal, filòleg.

Dilluns, 12 de novembre, 20:00
Al castell de Masricart, de la Canonja, acte electoral amb Albert Pereira i Cel Font.

Dimarts, 13 de novembre, 20:00
A les dependències municipals de la platja de Calafell, acte electoral amb Albert Pereira, Núria Coral i Plàcid Rosaleny.

[Imatge: el candidat de SI a la presidència de la Generalitat, Alfons López Tena, en un moment de l’acte de Reus; www.solidaritatcatalana.cat]

L’aragonès, el nord-americà, l’austríac i el Sagrat Cor

LA CRÒNICA

Aquest matí, instal·lació de la carpa de Solidaritat a la Rambla Nova de Tarragona. Enmig del tràfec de persones que pugen i baixen pel nostre principal carrer, uns s’acosten i altres no, uns s’interessen per les propostes i altres segueixen el seu pas indiferents, uns s’enduen tríptics i paperetes i altres ens compren estelades o arracades very fashion independent. Hi ha però un element d’èxit absolut: els globus per la canalla. Tots volen el seu globet, cosa que ens permet “col·locar” un parell de paperetes de la candidatura als seus progenitors. 

Tres personatges peculiars se’ns han acostat a la carpa i cap dels tres ens podrà votar per raons administratives. El primer és un aragonès que s’interessa per uns braçalets amb senyera que tenim a la venda perquè es la misma bandera de Aragón. S’ensuma que hi pot haver discussió sobre temes històrico-identitaris que tant agraden a algú, però no: aquest aragonès és un senyor gran i educat que no està per polèmiques i només ens explica que es troba circumstancialment a Tarragona perquè té un parent a l’hospital.  

La segona persona remarcable és un nord-americà de Kansas. Va tocat amb una boina i du barba blanca. És calcadet a Hemingway. Se li explica en anglès la nostra realitat nacional.  

El tercer és algú que comença a fer-me fotos mentre inflo globus. Abans que li poguem preguntar res, ens diu en un castellà amb accent germànic que és un periodista austríac. Li expliquem igualment el nostre projecte polític, que defensem la independència (molt sagaçament, ell ja ho sabia en llegir el nom del partit) i que hem fet una campanya a les autopistes de “No vull pagar”. “Eso me gusta mucho” ha respost, entre rialles dels presents, mentre s’acomiadava.

PERSONES I PERSONETES

Des del moment que vaig veure la primera foto de campanya d’Artur Mas, amb els braços oberts d’aquella manera, ho vaig tenir clar: sembla talment el Crist del Sagrat Cor del Tibidabo. De fet això ja lliga amb el toc messiànic que Mas ha donat a la seva campanya. Convergència i el Tibidabo. No puc evitar associar inconscientment aquests dos conceptes i pensar en aquell avió que no vola perquè és de mentida i que dóna voltes i voltes per acabar sempre al mateix lloc.

AGENDA ELECTORAL

Dissabte, 10 de novembre, 20:30
A l’Orfeó Reusenc, de Reus (c. Sant Llorenç, 14), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Diumenge, 11 de novembre, 12:30
A l’Auditori de Santa Llúcia, de la Selva del Camp, acte electoral amb Francesc Invernon i Albert Pereira.

Dilluns, 12 de novembre, 20:00
A l’Auditori Municipal de l’Arboç, conferència “El català ha de ser única llengua oficial a la Catalunya independent?”, amb Núria Coral, candidata de Solidaritat, i Pau Vidal, filòleg.

[Imatge: foto de Markuss, www.naciodigital.cat]

Còctel de gambetes, maridatges sorprenents i el color dels socialistes

LA CRÒNICA

Inici de campanya de Solidaritat Catalana per la Independència, com en anteriors ocasions, al Restaurant Les Voltes, de Tarragona (còctel de gambetes i fruits de mar, orada al forn i sorbet de mandarina, quinze euros). Excel·lents organització, companyia i qualitat dels plats. Vibrant i engrascador discurs del cap de llista, Albert Pereira, que no pot evitar referir-se elogiosament, per dues vegades, a la política nord-americana: acaba la seva intervenció amb un obamià “El millor està per venir”.

A continuació, baixada en comitiva fins als plafons de la Rambla, a enganxar els primers cartells de cada formació política. Si haguéssim de fer cas al Diari de Tarragona, l’acte d’ahir a la mitjanit fou pràcticament una batalla campal:  enfrontaments, mal rotllo, odis covats, por, ira… No feu cas del rotatiu. La veritat és que tota la moguda es redueix a una guerra de proclames: “In-de-pen-dèn-ci-a” (Solidaritat, Esquerra), “Yo soy español…” (PP) o “Molta corbata, molt poca vergonya” (CUP, referint-se a Convergència). Els socialistes del PSC també criden però no entenc ben bé què.

El xou inclou dues mostres de maridatge ben peculiar. Una, a càrrec del PP, que es presenta amb una nombrosa comitiva amb acompanyament de percussió (d’aquells tambors que agraden tant als perroflautes), mentre traginen una bandera espanyola. Ritmes anti-sistema i estanquera: una de les dues coses sobra i no fa falta dir quina. L’altre contrast el protagonitza l’inefable compañero Estrada (veterà lluitador sindicalista) cridant “Independencia y comunismoooo“. Aquí també sobra un element i tampoc fa falta dir quin.

Soroll, brandar de banderes, flaixos dels periodistes… Quan és la una de la matinada el personal comença a desfilar. També un servidor, que té una cita amb el seu despertador cinc hores després.

VIST I SENTIT

“Mira, una pancarta de color blau, com la del PP”. Comentari pretesament enginyós deixat anar per un important càrrec socialista tarragoní, present a l’inici de campanya, referint-se a la pancarta de Solidaritat. Doncs sí, la nostra pancarta és blava. El color que està fent servir el PSC en aquesta campanya, per contra, és el blanc. El blanc, aquell color que no és cap color; aquell color en què queda la ment quan un no sap què dir; el color que agafa la cara de la gent quan es mareja; el color que duen les núvies, teòricament verges, quan ja s’han traginat tots els mossos del poble…

AGENDA ELECTORAL

Dissabte, 10 de novembre, 12:00
A Cal Maiam, de Torredembarra (c. Santa Rosalia, 38), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Dissabte, 10 de novembre, 18:00
A la Biblioteca Popular de Valls (Passeig dels Caputxins, 18), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Dissabte, 10 de novembre, 20:30
A l’Orfeó Reusenc, de Reus (c. Sant Llorenç, 14), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Diumenge, 11 de novembre, 12:30
A l’Auditori de Santa Llúcia, de la Selva del Camp, acte electoral amb Francesc Invernon i Albert Pereira.

[Imatge: el cap de llista de Solidaritat, Albert Pereira, més content que unes pasqües després d’enganxar els primers cartells; www.delcamp.cat]

Comença de nou l’espectacle

Aquesta mitjanit torna el festival de cartells, promeses, declaracions i minutatges televisius. El circ polític esclata aquests quinze dies amb tot el seu potencial d’equilibristes, mags, domadors i pallassos. Sobretot pallassos, donant-se falses bufetades l’un a l’altre abans de tocar el saxofon. Així veiem la campanya gent com jo, que tenim les idees mínimament clares i per tant no necessitem que ens diguin a qui hem de votar: la veiem com un espectacle relativament planer (quinze dies passen volant, ja ho veureu) i que té el seu interès si es sap trobar. A això dedicaré el bloc les dues properes setmanes, com ja he fet en anteriors ocasions: a aguditzar la vista i l’oïda al meu voltant, a comentar la jugada i a fer els meus particulars retrats de la fauna i flora de les diferents llistes.

També publicitaré els actes electorals de Solidaritat Catalana per la Independència, la formació que, crec jo, millor sintetitza els dos projectes que més urgentment necessita Catalunya per sortir de la seva crisi política, econòmica i social: la independència i la regeneració democràtica.

AGENDA ELECTORAL

Dijous, 8 de novembre, 23:45
A la Rambla Nova de Tarragona, encartellada-inici de la campanya electoral.

Dissabte, 10 de novembre, 12:00
A Cal Maiam, de Torredembarra (c. Santa Rosalia, 38), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Dissabte, 10 de novembre, 18:00
A la Biblioteca Popular de Valls (Passeig dels Caputxins, 18), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

Dissabte, 10 de novembre, 20:30
A l’Orfeó Reusenc, de Reus (c. Sant Llorenç, 14), acte electoral amb Alfons López Tena, Núria Cadenes i Albert Pereira.

[Imatge: www.ciutatoci.com]

Obvietats constitucionals

Sembla que el Tribunal Constitucional (espanyol, of course) es pren amb calma i bons aliments les qüestions litigioses que li són sotmeses. Ja sabíem de la seva manera de fer quan la sentència de l’estatutet. Ara no ens ha vingut de nou que hagi tardat sis anys de no res en emetre veredicte sobre el filibuster recurs que va presentar el Partit Popular contra la reforma del Codi civil en matèria de matrimonis homosexuals. La diferència respecte a l’estatutet és que en aquesta ocasió l’excel·lentíssim Tribunal ha optat pel sentit comú i ha dictaminat el que és una obvietat: que la societat ha evolucionat, molt, i és perfectament legítim, i per tant legal, i per tant constitucional que puguin contraure matrimoni dues persones del mateix sexe, sense discriminacions de cap mena.

Algú, però, segueix trobant pèls als ous a la qüestió. Per exemple l’inefable Benigno Blanco, president d’una associació en defensa de la família (d’un cert tipus de família, és clar) que ha declarat que la sentència del Tribunal Constitucional significa “la sentència de mort contra el matrimoni entre un home i una dona”. Hi ha opinions que, per moltes voltes que se li donin, no s’entenen de cap de les maneres. Em podria explicar aquest senyor quina limitació suposa aquesta reforma perquè un home i una dona, lliures i majors d’edat, puguin contraure matrimoni, civil o eclesiàstic? On està el problema quan es tracta d’ampliar els drets de les persones? S’ha de ser pastetes, la veritat!

Alegrem-nos d’aquesta decisió jurisdiccional, que acosta una miqueta més l’estat del qual encara depenem a l’Europa culta, lliure, desvetllada i feliç. O als Estats Units, que acaben d’elegir la primera senadora lesbiana, juntament amb  la reelecció del primer president no blanc. Qui ho havia de dir fa només dues dècades!
 
[Imatge: glamboy69.wordpress.com]

Independència: el que realment m’agradaria sentir

Que el centre del debat polític de Catalunya i de les eleccions del proper 25 de novembre sigui la independència / estat propi / interdependència / estat associat / dret a decidir / federalisme (asimètric o no) / ja estem bé com estem / España una (poseu la x on més us plagui), que sigui totes aquestes coses, dic, és bo i, d’alguna manera, el que el catalanisme mínimament conseqüent volia: que se’n parlés, aquí, allà, al món, que tothom s’anés retratant, etc.

El que ja no és tan bo, crec jo, és aquest frenesí en què han entrat les diferents forces polítiques, siguin favorables, reàcies o contràries a la llibertat de la nostra nació, frenesí que podríem resumir en la frase “com serà / seria Catalunya si…”. Deixo de banda el discurs de la por del PP i els seus ridículs i catastrofistes espots sobre pensions o fugides d’empreses, per previsible. Em refereixo més aviat a aquesta dèria d’algunes formacions catalanistes d’entrar en detalls sobre un futur estat català, sobre si serà viable econòmicament (segur que sí), sobre la seva relació amb la Unió Europea (totes les opcions estan sobre la taula), sobre l’oficialitat del castellà (qui deu ser el pallasso, amb perdó, que va treure primer el tema?) o sobre altres qüestions la importància de les quals no nego però que no deixen de ser lletra més petita (retallades, sanitat, model d’educació, divisions territorials i mil apartats més).

De debò és imprescindible entrar en aquestes discussions, tenint en compte que el més calent és a l’aiguera? De debò cal entrar en aquest drap, segurament col·locat estratègicament per aprofundir en les lògiques divisions ideològiques dels diferents partits?

Posats a imaginar-se o a dibuixar el futur estat català (a dos anys vista, si hem de fer cas dels fulls de ruta de les formacions destinades a conformar una majoria el proper 25), trobo a faltar propostes que, aquestes sí, haurien de concitar un consens incondicional i general. Propostes com un estat que introdueixi elements de regeneració democràtica (llistes obertes, limitació de mandats, transparència informativa), que lluiti sense treva contra qualsevol corruptel·la gran o petita, o que aposti per una administració dels recursos públics presidida pel rigor i la contenció (ja sabeu: propaganda, informes, burocràcia…).

Aquestes són les propostes que m’agradaria sentir en l’actual debat polític i en el ja proper espectacle electoral, però em temo que no les sentiré gaire, potser perquè la formació politica que més les ha defensades fins ara (parlo de Solidaritat Catalana per la Independència) i que les continuarà defensant, serà convenientment arraconada pels que no les volen sentir. És un motiu per reflexionar-hi el dia que ens apropem a les urnes.

[Imatge: el diputat de SI Alfons López Tena s’ha fet un fart de parlar de regeneració democràtica els darrers dos anys; www.ara.cat]

Maleït Halloween

L’accident en una festa de Halloween, que va provocar ahir tres morts i alguns ferits, mereix una adequada atenció per molt que passés a Madrid. S’ha parlat que s’hauran de revisar els controls d’aforament d’aquests espectacles massificats. Jo crec que s’haurien de revisar moltes més coses: els controls d’aforament, però també els sistemes de sortides d’emergència (per què sempre que passen aquestes coses estan tancades?), el deixar de fer la vista grossa amb els menors d’edat, el permetre l’entrada d’alcohol, els recipients de vidre o els objectes més o menys contundents…

I més enllà de les mesures de seguretat, començant per les de sentit comú i acabant per les que marca la llei, hi ha les preguntes que s’hauria de fer tothom quan passen coses com les d’ahir a la matinada al Madrid Arena. Cal interrogar-se sobre el sentit d’aquestes grans aglomeracions, aquesta diversió consumista i fugissera, aquest sistema de (no) valors perpètuament instal·lat a la nostra societat.

Per cert, no entraré en la polèmica, una mica rallada a aquestes altures de la pel·lícula, sobre Halloween sí o no. La tragèdia madrilenya no ajudarà a reforçar la seva imatge, però la ridícula festa ianqui ha arribat per no marxar-se. Què hi farem. Jo, per si de cas, vaig lluitar-hi ahir després de dinar amb l’única arma personal de què disposo: menjant unes quantes castanyes, comprades a una parada de l’Agrupament Alvena de Tarragona, i dos o tres panelletes de producció artesanal (excel·lent) de la meva cunyada.