És Maó

Una altra i van… Aquells que ens diuen que tot això de les llengües, els símbols i les identitats no interessen a la gent segueixen la seva particular croada contra el català amb el seu estil: per terra, mar i aire.

L’Ajuntament de Maó ha decidit canviar el nom oficial i a partir d’ara es dirà Maó-Mahón. Aplicant el seu raonament, podríem dir que, amb la greu crisi econòmica que patim, amb les retallades que s’estan practicant i amb la feina que hi ha per fer en tots sentits, és una verdadera collonada la decisió del consistori menorquí. Podríem dir-ho, però potser serà més sensat argumentar que, simplement, no feia cap falta introduir canvis al nom popular i històric de la ciutat, acceptat per una majoria de la seva població i amb el qual tothom ja s’entenia. Ara vinga canviar rètols, papers, segells…

Doncs no senyor: és Maó. Un maó més en la llarga i feixuga construcció del nostre país. Guanyarem.

Toca la campana…

Toca la campana
el so lúgubre i descuidat,
com si caigués del batall
la nota pesada i distant.
Retrona en l’altre costat
de la torre el so més agut
de la menuda campana
en un diàleg pausat
que anuncia a la contrada
que me n’he anat,
i et deix ja ferida d’enyor
esperant una tornada
que no es produirà,
sona amb un ding-dong
lúgubre i descuidat
el repicar del vell campanar,
son els darrers sons
del llenguatge mut
que ens va separar.
Qui sap quin pensament,
et porta aquest dringar?

[Autor: Qui sap si. Extret del bloc Parlem en poesia]

[Aquesta matinada, de sobte, ens ha deixat la mare; li agradaven les campanes; sempre la durem al cor]

El ‘break’ del matí

Escenari, la cuina-menjador de la feina. Hora: l’estona de l’esmorzar.

Un s’asseu i, en lloc de treure’s l’entrepà curosament embolicat amb paper d’alumini, es plantifica un sorprenent plat amb trossos de tomàquet, pebrot vermell i alguna cosa que sembla pernil.

Una dels presents, també asseguda a la taula, comença a fer fàstics del pebrot. Un tercer enceta el tema dels menjars que agraden a uns i desagraden a altres. A ell tampoc li agrada el pebrot. Ni el cogombre. Un a un anem manifestant les nostres fílies i fòbies culinàries, amb les naturals disparitats de gustos. La conclusió és que, afortunadament, tots som diferents com a persones i això és enriquidor. El que ha començat la conversa acaba especulant:

– si tots fóssim iguals i a tots ens agradés el mateix… us imagineu que tothom anés darrera la mateixa noia?

Només se m’ha acudit que respondre:

– pobra xica, quin estrès!

I s’ha fet l’hora de tornar a pencar.

[Imatge: www.mercatacasa.com]

El que volen els empresaris

[Article publicat en diferents mitjans de comunicació, en tant que coordinador comarcal del Tarragonès de Solidaritat Catalana per la Independència]

De mica en mica, però de forma inexorable des de la data clau de l’Onze de Setembre d’enguany, tots els sectors socials i econòmics de Catalunya van entrant en el debat sobre si el nostre país ha d’assolir la seva independència, sobre els seus pros i contres i sobre les estratègies més idònies per aconseguir-la.

 

Aquesta setmana ha estat el torn de l’Associació Empresarial Química de Tarragona, un autèntic lobby, determinant en la vida econòmica de les nostres comarques. El seu president, Joan Pedrerol, en el marc de la presentació a la Cambra de Comerç de Tarragona de l’informe anual de l’Associació, va efectuar unes declaracions que no han passat desapercebudes. Va dir Pedrerol: “Allò que dóna confiança a les empreses és l’aposta per les infraestructures, sense entrar en l’actual debat, perquè les empreses respectarem el que es decideixi i ens hi adaptarem”.

 

Quan sentim tantes veus tremendistes, dins i fora de Catalunya, afirmant que els sectors més poderosos econòmicament s’oposaran frontalment a la consecució de la independència del nostre país, quan determinades forces polítiques intenten atemorir-nos amb l’espantall de les calamitats que sobrevindrien (expulsió de la Unió Europea, establiment de duanes, quedar-se sense pensions o sense ajuts a l’agricultura…), quan algun empresari ens amenaça amb deslocalitzar el seu negoci, és bo escoltar aquesta afirmació de Pedrerol: “respectarem el que es decideixi”. Democràcia sense embuts.

 

El que realment preocupa a les empreses, grans i petites, multinacionals o nostrades, tradicionals o punteres, és un sistema formatiu que produeixi bons professionals i que sobresurti en la recerca; el que realment els preocupa és la consecució d’unes infraestructures adaptades a les necessitats exportadores, futur de la nostra economia; el que realment els preocupa és l’existència d’una administració pública moderna, àgil i còmplice, que ajudi enlloc de crear obstacles innecessaris. Això és el que realment volen les nostres empreses, i la consecució d’un estat propi per Catalunya, la consecució de la seva independència política serà decisiva per assolir les demandes dels sectors econòmicament més dinàmics.

 

Les empreses acabaran acceptant un nou estatus per Catalunya, en tant que expressió de la voluntat popular. El que les empreses no accepten, ni aquí ni enlloc del món, és la incertesa, la inestabilitat, la provisionalitat. El confús full de ruta que ens ofereix les darreres setmanes la coalició cridada a tenir un paper important en el proper Parlament de Catalunya, les ziga-zagues dialèctiques dels seus líders, entregats a tramposos jocs semàntics, no sembla que puguin convèncer excessivament a qui demana, sobretot, via lliure i anar per feina. En canvi, Solidaritat Catalana per la Independència, des de la seva creació fa dos anys, ofereix a la societat catalana un full de ruta per a la consecució de la independència de Catalunya, clar i precís, allunyat de plantejaments confusos, pensat per donar confiança a tots els sectors socials i econòmics del nostre país.

 

 [Imatge: edifici de la Cambra de Comerç de Tarragona; www.tarragona21.com]

‘Aldatu marea?’ (Canvien les tornes?)

Gaur egun, Euskal Herriko inkesten izeneko bere hitzaldian berriro berritzeko. Katalunia eta Euskal Herriaren arteko harremana, nazio askapen prozesuak, hurrenez hurren artean beti modu desberdina dela begien bistako gauza bat bihurtu da. Oraingoz, Kataluniako baliokidea Euskal miresten, nahiz eta borroka armatua, gutxienez, Hipercordisgrace izan da, gutxienez, ulertu miresten Klikowsky dira. Pertsonak armatua pertsona errespetatu Catalans, izan ikusteko, powerless, beren nazio gisa (gurea) egoera tratatu zen, behin eta berriz errepikatzen da normalean, vigilante txistu egin deitzen. Sensu contrario, euskal nazionalismoa, eta ituna baretzen indarkeria, gastatu literalki katalana zeuden. “Horiek zurea” mantras hemen, euskaldunen errepikatu da envejàvem beren determinazio bere ideiak defendatzeko, berriz, hitz egiten.

Badirudi hori aldatu egin da, gutxienez, hauteskundeetan bihar, hau da, Katalunia hartu du bere askatasunaren Pretel delako. Estatutua, herri kontsulta eta gizarte masa manifestazioa kontrako epaiketa bat hartu du, eta politikariek, berriz, gure askatasuna, sozialki gehiengo Euskadi adostasun han (ez litzateke aipatu ikastaroa emprenguéssim ETAk bada oraindik erronda egiteko). Orain hasten ezkutuka bekaitz gurekin.

Atzo, litekeena da etorkizun lehendakariak Urkullu Katalunian dagoeneko bere hitzaldian aipatu, zaku beren nazio askatasuna descry duten pertsonen gehituz. Oraingo honetan aurreratu dugu direnak gara. Ez dakigu zenbat denbora, baina orain marea aldatu.

[A sota, traducció al català; imatge: www.eaj-pnv.eu]

Demà, Euskadi està cridada novament a les urnes per renovar el seu parlament. Ha esdevingut un tòpic que la relació entre Catalunya i Euskadi, i entre els respectius processos d’alliberament nacional és sempre desigual, unidireccional. Fins ara, el catalanisme admirava el seu equivalent basc; fins i tot la lluita armada, almenys fins la desgracia d’Hipercor, era com a mínim compresa quan no secretament admirada. “Poble armat, poble respectat” repetien els catalans, que havien de veure, impotents, com la seva nació (la nostra) era tractada per l’estat, com es diu vulgarment, “pel pito del sereno”. Sensu contrario, el nacionalisme basc, el pactista i el que contemporitzava amb la violencia, “passaven” literalment de l’homòleg català. “Ells, a la seva”, és un dels mantres que aquí repetíem quan parlàvem dels bascos, mentre envejàvem la seva determinació a l’hora de defensar les seves idees.

 

Doncs sembla que això ha canviat, almenys amb les eleccions de demà, perquè aquesta vegada és Catalunya la que ha agafat el timó de la seva llibertat. Han calgut una sentencia desfavorable de l’Estatut, unes consultes populars i una manifestació multitudinaria perquè societat i classe política emprenguéssim el rumb de la nostra llibertat, amb un consens socialment més majoritari del que hi ha a Euskadi (i no diguem del que hi hauria si ETA encara estigués fent de les seves). Ara són ells que comencen a envejar-nos secretament.

 

Ahir, el probable futur lehendakari Urkullu ja citava Catalunya en el seu discurs, afegint-la al sac de pobles que albiren la seva llibertat nacional. Aquesta vegada som nosaltres els que ens hem avançat. No sabem per quan temps, però de moment han canviat les tornes.

Joan Carles Vilalta (1959-2012)

M’ha colpit asabentar-me de la mort de Joan Carles Vilalta. En la seva qualitat d’assessor del conseller Huguet primer i de director general de Turisme després, vaig coincidir amb ell en el convuls però també apassionant període dels dos tripartits, i vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo i gaudir la seva vàlua com a persona, com a funcionari i com a gestor polític.

Ell va culminar la tasca iniciada per la seva antecessora, Isabel Galobardes, aprovant el pla estratègic de turisme, que traçava les línies mestres d’una nova política turística per Catalunya: desestacionalització, potenciació del turisme d’interior, cerca de nous segments de negoci lligats al producte identitari (rutes històriques, el Camí de Sant Jaume), agroalimentari i enològic, el turisme religiós, el turisme gai, i molts més. Li va tocar lidiar temes dificultosos com l’Agència Catalana de Turisme (el sector privat sempre es fa el ronso), la normativa sobre apartaments (lligat amb l’eclosió de visitants a Barcelona) o el turisme rural (els pagesos sempre són durs de rosegar), però ell els afrontava (no els pagesos, els temes dificultosos) amb tacte, bonhomia, coneixement i una gran dedicació professional.

Descansi en pau.

[Imatge: www.bergactual.cat]

Avall, que fa baixada

Trobo que en fan un gra massa, del paio aquest austríac que s’ha llançat des d’un globus a considerable alçada, com qui es tira del trampolí de la piscina del xalet, superant la barrera del so i aterrant delicadement al desert de Nou Mèxic, prèvia obertura d’un utilíssim paracaigudes.

No li nego mèrit, quan el més arriscat que he fet jo a la meva vida és pujar al Dragon Khan, abans que l’oftalmòleg m’ho prohibís fa dos anys. Tampoc pretenc discutir les dificultats d’ordre econòmic i tecnològic que pugui demandar una moguda d’aquest tipus, però em pregunto si era realment necessària una preparació de cinc anys per qualcom que de fet es va liquidar en unes tres hores. I ja posats a pensar malament (activitat a la qual m’hi estic aficionant d’allò més), fa olor de xamusquina tota aquesta gestió del tempo: després de parlar-ne tant, van haver d’ajornar-ho uns dies (quina casualitat) per raons meteorològiqes, per tal d’incrementar l’interès i aconseguir així un màxim d’audiència mundial per tots els mitjans possibles, des de la tele de tota la vida fins als artilugis de darrera generació teconològica. Tant de bombo i plateret per assistir, com estaquirots, a un indissimulat espot gegantesc d’una coneguda beguda energitzant d’incerta composició química.

Algú ha volgut comparar tal heroïcitat amb l’arribada de l’home a la lluna. Tampoc ens passem, eh?

[Imatge: rac1.org]

El Nàstic, de dol

L’esport i el comerç de Tarragona avui estan de dol. Ha mort Lluís Gombau a l’edat de 80 anys. Fou un destacat jugador de pilota de pala curta del Nàstic, club del qual fou directiu en dos períodes diferents i que va ajudar a remuntar econòmicament amb altres socis. Professionalment regentava una botiga de bosses i maletes al cèntric carrer de Canyelles, un dels més comercials de la meva ciutat d’adopció.

Coneixia personalment el senyor Gombau i en les converses que teníem als vestidors del gimnàs on vam coincidir alguns anys el recordo com una persona de tracte agradable, planer, que vivia amb gran intensitat els bons i els mals moments que li donava el club dels seus amors. Descansi en pau.

[Imatge: www.gimnasticdetarragona.com]

Concili Vaticà, cinquanta anys

Aquest 2012 fa cinquanta anys de moltes coses. De la mort de Marilyn Monroe (recordada per terra, mar i aire); de la primera cançó dels Beatles (ídem d’ídem); de les inundacions del Vallès (sorprenentment oblidades pels mitjans); de la nevada de Barcelona (que tindrà molt més ressò perquè si quelcom afecta a la capital, segur que és notícia). Però avui, 11 d’octubre, fa també mig segle d’un altre gran titular dels diaris de l’època: l’obertura solemne del Concili Vaticà II.

Molt em temo que el record de l’esdeveniment quedarà discretament arraconat a les pagines de “societat” (pocs diaris tenen una secció exclusivament dedicada a les religions) i només alguna televisió treurà el tema en un programa estratègicament situat en hores intempestives. S’equivoquen els que volen relegar aquella magna concentració religiosa als límits estrictes de les creences personals o de l’espiritualitat, tan incompreses pel món actual, perquè el Concili Vaticà II va ser l’aportació de l’Església catòlica, una de les institucions mes influents del món, però amb el rellotge parat a Trento, a les ànsies de canvi i de renovació que van caracteritzar la dècada dels seixanta. El maig del 68, la Primavera de Praga, Berkeley, l’oposició a la guerra de Vietnam, el feminisme, el black power, els hippies, l’eclosió de la cultura pop… Una formidable alineació de fenòmens polítics, socials i culturals de tota índole a la qual l’Església catòlica va saber afegir-s’hi quan més ho necessitava ella mateixa. 

Una necessitat de canvi, de renovació, d’obrir finestres de bat a bat, plantejada per un home, Joan XXIII, el Papa bo, avui també injustament oblidat per una bona part dels mitjans, de l’opinió pública i, el que és més llastimós, per la pròpia Església catòlica, dedicada en els darrers temps, com és notori, a revisar fins a la desnaturalització les grans idees força del concili. Esperem que el catolicisme no esperi quatre-cents anys més a reflexionar sobre ell mateix, sobre la seva relació amb les altres creences, el món civil i la ciència, i recuperi ben aviat aquell esperit d’il·lusió, de renovació i d’amplitud de mires que va presidir aquella magna assemblea universal inaugurada avui fa cinquanta anys.

[Imatge: www.elperiodic.com]

Catalans abans de Crist

El darrer cromo per enganxar al voluminós àlbum de bestieses anticatalanes ens l’ha proporcionat un escriptor, de nom Juan José Armas, que ha publicat un article al diari El Mundo (El Inmundo per molts dels seus detractors) en el qual suggereix que els catalans som responsables de la mort de Jesucrist. La cosa està agafada amb pinces perquè parteix de la base que Ponç Pilat va néixer, diuen, a Tarragona i d’aquí es va endur una petita cort d’autòctons quan va ser destinat a la remota Judea a fer de governador.

La cosa té miga, perquè, no cal ni recordar-ho, aquest nostre poble no existia en temps dels romans, però sembla que algú defensi la seva existència set o vuit segles abans del que ens pensàvem. Potser caldrà posar-ho en valor. Tot això m’ha fet recordar una anècdota. El meu pare explicava que una vegada va veure un reportatge del No-Do sobre l’estàtua de l’emperador Cèsar August que hi ha a les muralles de Tarragona; en aquestes, la veu en off va deixar anar aquest carpetovetònic comentari, referint-se al cèsar: “no fue español, pero merecía serlo!“. Assegurava el meu pare que tota la sala va esclatar a riure.

[Imatge: estàtua d’August a les muralles de Tarragona; Ricard Ballo, http://salillas.net]

Nova regional de SI al Camp de Tarragona

Ahir a la tarda, rere l’incomparable marc de l’església d’Altafulla (no enganyo: vegeu la foto), Solidaritat Catalana per la Independència del Camp de Tarragona va celebrar el seu congrés regional i va renovar la seva executiva. La recent paternitat de qui fins ara n’ha estat coordinador, Hèctor López Bofill, ha fet que no pugui dedicar tot el temps i la dedicació que aquell càrrec demanda.

Per a les diferents funcions van ser elegits Cesc Invernon (coordinador), Gemma Capella (organització i finances), Mercè Ferrer-Argote (acció municipal) i el company blocaire d’aquesta casa Narcís Llauger (imatge i comunicació), als quals cal afegir els membres nats: Montserrat Marcer (coordinadora del Baix Camp), Laura Ruiz de Porras (Conca de Barberà), Lluís Català (Alt Camp) i qui això escriu (Tarragonès). Per cert: paritat absoluta de sexes, sense necessitat d’absurdes normes obligant-ho.

El congrés va acabar amb la intervenció dels diputats Uriel Bertran i Alfons López Tena, que ens van explicar els intríngulis de la negociació de la fallida coalició entre forces independentistes. Una verdadera llàstima, dit sigui de passada.

S’acosten unes setmanes realment trepidants per totes les formacions polítiques i també per la nostra: celebració d’eleccions primàries el proper diumenge, actes de precampanya, presència al carrer, difusió del missatge per les xarxes socials… i una curta i intensa campanya de captació del vot. La gran vàlua humana i política dels companys elegits ahir facilitarà sens dubte l’obtenció d’uns magnífics resultats per a Solidaritat el dia 25 de novembre.

[Imatge: Solidaritat Catalana per la Independència]

La coalició independentista ha fet llenya

“Força, equilibri, valor i seny”, és el lema dels castellers, que entre avui i demà es veuran les cares al XXIV Concurs de Castells a Tarragona, però també podrien ser els quatre valors que haguessin hagut de presidir la dissortada reunió de grups independentistes per mirar d’aconseguir una coalició. Calia mesurar bé la força real de cada grup, trobar un equilibri entre tots i tenir el suficient valor i seny per cedir posicions, tenint en compte que un importantíssim segment electoral estava expectant davant l’acord.

Qui hagi tingut la paciència de llegir atentament aquest bloc els darrers anys, sabrà que jo no sóc un entusiasta de la unitat de l’independentisme, entès com un fetitxe a adorar, i encara menys de coalicions muntades depressa i corrents a base de calculadora. Des d’aquest punt de vista, l’excusa formal que s’ha adduït per explicar el fracàs de l’acord (la manca material de temps per parlar-ne en detall) és plausible i jo estaria conforme amb el resultat de l’intent.

Dic estaria perquè, en les actuals circumstàncies sí que crec que hagués estat desitjable una coalició entre Solidaritat, ERC, Reagrupament i Laporta (les CUP són “ranxo apart”, com diem a casa). Raons? L’entusiasme des de l’Onze de Setembre (un suflé que convé que no baixi) sumat als capricis de la legislació electoral hagués donat com a resultat que la coalició estelada (quin nom li haguéssim posat?) s’hagués situat com a segona força al parlament, trencant definitivament l’statu quo de l’època autonomista i dificultant la majoria absoluta de Convergència (que ja ens veiem a venir que començarà a donar allargues a tot).

Sembla plausible que no hi hagi temps per negociar unes llistes i un programa, però és que això no és veritat. L’autèntica raó del fracàs de les negociacions és un altre, i ja l’anem sabent mica en mica: llocs a les llistes, vetos a segons qui, tacticisme de curta volada…

És realment frustrant. Volíem un castell de gamma alta i no són capaços ni de seleccionar els grallers.

[Imatge: Colla Jove dels Xiquets de Tarragona; www.tarragonaradio.cat]

Avui em dic Francesc

Avui m’han saludat amb un “hola, Francesc”. Quan he recordat a la despistada interlocutora, una companya de feina, que no em dic així, ha rectificat i ha recordat que el meu nom de pila (de fonts, es deia abans) és Jordi.

Dec tenir cara de dir-me Francesc, potser. Si així fos, avui seria la meva onomàstica perquè el 4 d’octubre és Sant Francesc d’Assís, aquell sant en altres èpoques tan popular, en el bon sentit de la paraula, que avui cotitza a la baixa. Entre els no creients o no cristians és una figura que no els diu gairebé res, però és que dins l’Església catòlica és un sant incòmode: predicava, amb l’exemple, la pobresa, la humilitat i la fraternitat (no gens casualment com Jesús, el fundador de l’empresa), de manera que considerava tothom un germà: les persones, els animals, els fenòmens atmosfèrics…

Un personatge amb una biografia molt interessant: fill de bona família, va abandonar totes les riqueses que l’envoltaven per llançar-se a predicar una manera més senzilla de viure, d’acord amb l’església primitiva, cosa que el dugué a fundar l’ordre dels franciscans. Va rebre els estigmes de la passió de Crist (el primer de qui es té coneixement), va ser el creador de la tradició del pessebre i va deixar obra literària. El seu poema Càntic del sol i Càntic de les criatures és considerat una mena d’himne ecologista avant la lettre.

Aquí van uns versos d’ell:

Lloat sies, Missenyor, amb totes tes criatures,
especialment per nostre Germà Sol,
el qual fa la claror i ens illumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor;
de tu, Altíssim, porta significació.

Lloat sies, Senyor, per la germana lluna i les estrelles,
al cel les has fetes clares i precioses i belles.

Lloat sies, Missenyor, pel germà vent
i per l´aire i el núvol i el serè i per tot temps,
pels quals a les criatures dónes sosteniment.

Lloat sies, senyor, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Lloat sies, Missenyor, pel germà foc,
pel qual tu la nit ens illumines,
i ell és bell i alegre i robustós i fort.

[Càntic del sol – Càntic de les creatures, traducció d’Antoni Maria de Barcelona, OFM, 1889]

[Imatge: fresc de Cimabue a la basílica d’Assís; it.wikipedia.org]

A la memòria de Martí Gasull

[Reprodueixo l’article de l’amic Roger Baiges publicat en diversos mitjans de comunicació de Tarragona]

El matí del passat 25 de setembre van aparèixer un seguit de guixades en algunes façanes del barri de la Part Alta de Tarragona on es podia llegir “Martí Gasull Fill de Puta Traïdor!” i “Visca Espanya”. En Martí Gasull i Roig (Barcelona, 1969 – Manaslu, 23 de setembre de 2012) va ser fundador de “Plataforma per la Llengua”, organització no governamental que es dedica fonamentalment a fomentar i normalitzar l’ús del català en els diversos àmbits de la nostra societat. De fet, es podria dir que Martí Gasull va treballar molt per  a que la persona que va cometre l’acte vandàlic de les guixades ho pogués fer en català i sense faltes d’ortografia.

Atacar a una persona que ha finat i, per tant, no es pot defensar, suposa traspassar moltes línies vermelles en termes de respecte i fer-ho perquè aquesta persona defensa l’ús de la llengua pròpia d’un territori, en el mateix, és tant injust com absurd. Traïdor d’Espanya? Només pot ser titllat de traïdor aquella persona que actua conscientment contra els seus suposats principis i/o contra la seva gent i en Martí Gasull era un català que defensava la llengua catalana a Catalunya. Per tant, en tot cas, en Martí Gasull era un català honest i un autèntic patriota.

A més d’aquestes guixades amb insults i proclames espanyolistes, també va aparèixer una gran “X” a la porta d’entrada a un immoble que “casualment” el dia anterior havia penjat una gran senyera estelada d’uns 40m2 a la façana durant l’acte de la baixada dels pilars de les festes de Sta. Tecla. Aquest fet recorda tristament als temps del nazisme en què els nazis marcaven les portes d’entrada a les cases on hi vivien jueus també amb una “X”.

Dies abans, durant les festes de Santa Tecla, algú va cremar una senyera que penjava de la muralla romana de Tarragona, just al costat del Portal del Roser.

Tots aquests actes vandàlics provenen d’un esperit espanyolista que nega la nostra realitat i no dubta en mentir, agredir, insultar i manipular per tal d’aconseguir els seus objectius.

Són una clara resposta a un sol fet: el poble català ha dit prou. Prou d’espoli, prou de fer servir els diners que ens espolien per a finançar infraestructures megalòmanes i sense retorn econòmic a fora de Catalunya quan aquí necessitem infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic que revertiria a tot l’Estat, prou d’haver-nos de justificar constantment per ser catalans, prou de tractar-nos com a ciutadans de segona, prou d’atacar-nos constantment perquè volem defensar les nostres llengua i cultura a casa nostra…

El millor és que a Catalunya aquest “Prou!” independentista es manifesta democràticament, amb alegria, amb il·lusió i sense anar contra ningú, sinó a favor nostre.

Les reaccions espanyolistes de ràbia i odi contra els catalans que tenim clar que la independència és l’únic camí que garanteix la continuïtat de la nostra llengua, cultura i nació, son incentius que refermen més, si això és possible, les nostres conviccions i que fan que aquells que estan indecisos es decantin definitivament per la independència de Catalunya.

Tinc la sensació que estem davant la tercera fase de la cèlebre frase de Mohandas Gandhi: Primer t’ignoren, després es riuen de tu, després t’ataquen i finalment has guanyat.
Roger Baiges, secretari d’acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència – Tarragona.

[Imatge: ACN; www.ara.cat]