Dues novetats als meus blocs

Us convido a entrar al meu altre bloc, Propera parada… , dedicat íntegrament a una de les meves aficions des que era nen: el transport públic, especialment l’urbà. Substitueix Els sons del silenci.

També us faig sabedors de la publicació del cinquè recull d’apunts de Les aigües turbulentes, autoeditat a Lulu.com, i que porta per títol Manca o passa

Moltes gràcies a tots per l’atenció que dispenseu a ambdós blocs.

El general Prim és notícia

La dada és tot un símbol i prou coneguda: el general Joan Prim ha estat l’únic president de govern espanyol nascut al Principat. Que en dos-cents anys cap altre català hagi pogut arribar tan amunt (llevat del curt període de la Primera República) no és fruit de la casualitat ni una malastrugança, sinó la conseqüència lògica d’un estat que s’ha malfiat sempre d’una part del seu territori (la més dinàmica econòmicament i culta) i d’una nació que, al seu torn, mai ha sentit com a seu l’estat del qual encara depèn. Tot és d’una innegable actualitat, com es pot veure.

Doncs resulta que el general Prim, a més de català era de Reus, ganxet, i ahir va ser protagonista no als llibres d’història sinó als mitjans de comunicació, ja que les seves restes (alguns han parlat de mòmia, terme una mica despectiu) han ingressat a l’hospital de Sant Joan (faraònic equipament, ja que parlem de mòmies, però aquest no és el tema d’avui). Posaran el seu cos en mans d’un equip científic que intentarà aclarir segle i mig després les circumstàncies exactes del seu assassinat al carrer del Turco, de Madrid: si va morir a l’instant o bé després d’una llarga agonia. El que no crec que puguin descobir aquesta mena de CSI: Reus és la identitat dels autors de l’atemptat que, en tot cas, tampoc estaríem a temps de sotmetre a judici…

La nostra és una societat un pelet necròfila, que aplaudeix durant els funerals de personatges il·lustres per exemple, i ahir en vam tenir una nova mostra: el fèretre del general vuitcentista va arribar a l’hospital escortat per la Guàrdia Urbana, cobert amb una bandera de Reus i, davant seu, l’alcalde Pellicer no va poder evitar fer un discurs laudatori, com si Prim encara fos viu i li acabessin de concedir una medalla. Calia aquest petit xou?

[Imatge: Fototeca.cat; www.enciclopedia.cat]

Gràcies, Artur, Alfons, Ernest…

Han passat dues setmanes de la magnífica manifestació de l’Onze de Setembre i, sense donar temps ni a respirar, els esdeveniments es van precipitant, com seguint un guió previst amb anterioritat: cop de porta al pacte fiscal (per un moment vaig témer que Rajoy donés allargues a l’assumpte), convocatòria electoral el novembre (ben fet: abans no comenci a desinflar-se el souflé) i aprovació d’una resolució instant el proper govern a una consulta (passant de la legislació espanyola, si és necessari).

Crec que ens hem de congratular per l’aprovació d’aquesta resolució no només pel seu contingut, que plasma el definitu pas del catalanisme cap el Rubicó sobiranista, com pel fet de ser el resultat d’un consens entre forces polítiques ben diferents ideològicament i perquè ha deixat en calces, una vegada més, un PSC completament desorientat.

Per això, en aquestes hores frenètiques i emocionants, només se m’ocorre agrair els meus, els nostres, representants al Parlament la decisió que ahir van prendre. Gràcies, Artur, per apostar pel futur sense les ambivalències que tan t’hem criticat fins ara i que tan temíem que apareixerien de nou; gràcies, Alfons, perquè aquesta vegada sí que has trobat bé el consens entre tot el catalanisme i t’hi has afegit, fent honor al concepte que dóna nom a la teva formació política; gràcies, Ernest, perquè has entès novament que el país i la seva gent estan per davant d’aquesta cosa tan llastimosa anomenada “disciplina de vot”.

[Imatge: el marcador, amb el resultat de la votació; www.parlament.cat]

Les nedadores es mullen

Ha causat un cert rebombori la publicació d’un escrit on algunes de les esportistes que s’han entrenat a les ordres d’Anna Tarrés (de natació sincronitzada) la deixen ben fina. Denuncien el tracte inhumà i els entrenaments d’extrema duresa a que eren sotmeses les noies, il·lusionades amb la consecució, algun dia, de la somniada glòria olímpica.

Jo ja entenc que per aconseguir qualcom a la vida, més si és en el molt competitiu món de l’esport d’elite, t’hi has d’esforçar molt, has d’estar disposat a aguantar moltes situacions desagradables i que una mica de “canya” va molt bé per espabilar qui persegueixi un objectiu difícil d’aconseguir. Un entrenador esportiu té aquesta missió entre moltes altres, però si és cert el que expliquen d’aquesta senyora, n’hi ha per solidaritzar-se amb les noies. És una qüestió de formes i tot té un límit. Si alguna de les seves alumnes no es trobava bé en un entrenament, no és de rebut negar-se a concedir-li un descans, com també és impresentable dir-li a una altra “gorda, hauries d’anar a un psicòleg”. Aquesta dona i jo no duraríem dos dies, això és segur.

Ara bé, dit això, cal afegir que aquestes noies han fet trampa. Llancen la queixa quan l’entrenadora ja ha estat apartada de les seves funcions, després d’haver aconseguit no sé quantes medalles olímpiques, per cert. Quan fou mort el combregaren. Per què no piulaven abans de la destitució de l’entrenadora? Per què no ho van fer els seus pares si, com sembla, algunes de les noies eren menors d’edat en el moment en què Tarrés feia anar el fuet contra elles? Quin to hagués tingut la carta si no s’haguessin obtingut medalles olímpiques? Segur que de més duresa encara.

Definitivament, l’esport ja no és el que era. Si el que realment importa és aconseguir medalles (que s’acaba penjant, per cert, l’estat de qui encara depenem), res millor que el sistema xinès. Al seu costat, Anna Tarrés és la mare Teresa de Calcuta, i no estic segur de com acaba una nedadora xinesa que gosi insinuar (dic només insinuar) una crítica als mètodes d’entrenament a què és sotmesa. Ella sí que haurà d’anar al psicòleg de per vida.

[Imatge: Lavandeira JR/EFE; www.ara.cat]

Barcelona, 1957

Amb aquest títol, la Fundació Foto Colectània mostra una col·lecció de fotografies de Leopoldo Pomés. La peculiaritat de l’exposició rau en el fet que es tracta d’un encàrrec que li va fer Carlos Barral per a un llibre sobre la Barcelona de 1957 però que mai no es van publicar perquè es va considerar que les instantànies no reflectien prou bé la imatge que es volia donar de la ciutat.

Contemplar fotos de la meva ciutat d’infantesa fetes l’any que vaig néixer és tot un exercici de nostàlgia. Personatges anònims passejant, escenes a la platja de la Barceloneta, botigues de l’Eixample… són per a mi records personals sàviament immortalitzats per l’objectiu de Pomés.

L’exposició es completa amb un video sobre la trajectòria professional del fotògraf: els seus treballs publicitaris, la Teresa Gimpera, les burbujitas de l’anunci de xampany, la inauguració del Mundial de Futbol a Barcelona, la seva incursió en el cinema… Un artista de la imatge i de la creativitat.

[L’exposició Barcelona 1957 romandrà oberta a la Fundació Foto Colectània, c. Julián Romea, 6, de Barcelona, fins el 26 de gener de 2013]

[Imatge: viatgers al metro de Barcelona; foto Leopoldo Pomés, www.periodistas-es.org]

Escapadeta a la vall del Corb (i 2)

Una mica més amunt de Vallfogona es troba el Balneari del mateix nom. A partir d’aquest centre termal es va configurar a començaments de segle un nucli d’instal·lacions turístiques que ha revifat els darrers anys. Els apartaments a banda i banda del passeig duen noms ben evocadors d’una època ja passada: Xalet Sant Jordi, Antonieta, del Carme, Montserrat… però la tranquil·litat i la quietud que s’hi respira segueixen essent les mateixes i són més necessàries que mai.

Vaig acabar el meu petit recorregut passejant-me per Conesa, ja a la Conca de Barberà. Un verdader descobriment: no m’esperava sorpreses com el Call jueu, Ca l’Escarola i la seva peculiar façana o una instal·lació artística de nom Evolució, que no desmareixeria en un parc d’una gran ciutat. Però cal anar a Conesa per contemplar-ho. Si la muntanya no va a Mahoma…
 
[Imatge: detall d’un de les escultures d’Evolució; foto de l’autor] 

Escapadeta a la vall del Corb (1)

Tenia una visita pendent, de fa temps, a Guimerà (l’Urgell). Dilluns passat vaig pagar el meu deute tot recorrent aquest poble de la vall del Corb, que recomano vivament a qui llegeixi això. Es tracta d’un conjunt medieval de carrers costeruts que culminen en l’església, les restes d’un castell i la torre. En aquesta població hi passà alguns estius l’arquitecte Jujol: una placa ho recorda.

Reseguint la vall riu amunt vaig arribar a la població de Vallfogona de Riucorb. Tota ella és una mena de parc temàtic dedicat al seu rector més il·lustre: Francesc Vicent Garcia. Aquí van uns versos seus:

Ja, per a plorar pesars
que mos ulls són forts, em dius:
no sols són fonts, sinó rius;
no sols són rius, sinó mars.

Poemes a les parets, un monument, les seves restes a l’església, un Centre d’Interpretació… a cada pas et trobes algun recordatori de l’exponent més important de la pretesa decadència literària catalana, mort prematurament als 44 anys.

(continuarà)

[Imatge: torre del castell de Guimerà; foto de l’autor]

La planxa convergent

Acabo de sentir l’entrevista que TV3 ha fet aquest matí a Oriol Pujol. No sé si és que li toca fer el paper de marejador convergent de perdius independentistes o què, però sentint-lo m’ha semblat que tornàvem a les ambigüitats de l’època del seu pare, amb la diferència que el president Pujol marcava ell el rumb del país i s’explicava millor, malgrat aquella peculiar manera de parlar que encara té.

Dic marejador de perdius perquè sembla que hagi volgut tirar aigua al vi de la il·lusió que ha despertat la determinació del president Mas els darrers dies. Potser és un joc prèviament pactat de “poli bo” i “poli dolent”, però a mi, com a català, catalanista, ciutadà i elector, les quatre coses, no m’agrada aquesta manera de portar el delicat i decissiu procés que ha encetat Catalunya les dues darreres setmanes.

Si el gruix de la societat catalana va expressar tan bé els seus anhels d’independència l’Onze de Setembre, si ho va fer de manera pacífica i il·lusionada, si el president Mas sembla haver entès aquest clam amb les seves darreres intervencions públiques… perquè surt avui Pujol (fill) omplint l’Ariadna Oltra d’inconcrecions, ambigüitats i fugides d’estudi? Vol Convergència un estat propi (o sigui, independència) sí o no? Hi haurà eleccions al novembre, com reclama tothom, sí o no? S’hi presentarà Convergència amb un compromís concret, sí o no?

Van planxant i van arrugant.

[Imatge: www.ara.cat]

La perruca, de dol

Fa vuit mesos de la mort de Manuel Fraga. Llavors vaig escriure en aquest bloc que seria interessant sentir i llegir les reaccions a la desaparició de Santiago Carrillo, quan aquest fet es produís, i comparar-les amb les que havia suscitat la del polític gallec. Doncs bé, aquest moment ha arribat i, com es veia venir, el raser és bastant diferent i el gruix d’opinants és notòriament més comprensiu amb Carrillo que amb Fraga, quan els dos polítics, des de posicions ideològicament antipòdiques, van experimentar una evolució bastant similar en un període crucial de la història de l’estat espanyol.

Santiago Carrillo tenia una gran semblança física a un oncle meu i potser això ha condicionat inconscientment la visió que tenia d’ell. Recordo haver vist Carrillo dues vegades en persona. La primera va ser en un míting del PSUC, celebrat a Torreforta o a Bonavista, en una de les primeres eleccions: al final de l’acte una multitud es va amuntegar a la taula d’oradors intentant donar la mà a aquell habilíssim polític, murri, hipermetròpic i fumador empedreït. La segona, m’hi vaig creuar a la Rambla Vella, de Tarragona, d’incògnit, sense més escorta que la seva, suposo, senyora. No vaig poder evitar pensar que estava davant d’una persona de categoria.

Tot i això, mai no he tingut per Carrillo cap estima especial i no estava gens d’acord amb el seu ideari polític. Reconec, però, que l’ex-secretari general del PCE va contribuir com ningú a fer que les coses anessin per bon camí en l’incert període de la transició espanyola. Alguns en diran altura de mires, altres en diran (en diem) pragmatisme, de grat o per força, i altres encara parlaran de traïció. Si la traïció ho és respecte a la trajectòria carrillista des dels temps de la República, benvinguda sigui.

Per seguir parlant bé d’aquest personatge (i consti que m’està costant un cert esforç, però avui toca fer-ho), he de reconèixer també la seva bona predisposició a abordar en positiu la qüestió catalana, potser perquè es va mantenir lleial a aquell esperit de consens de finals dels 70. Esperit que podem donar definitivament per acabat amb la peculiar carta “de les quimeres” publicada a la web del rei. Gran amic, per cert, del polític que avui acomiadem. Era l’únic a qui tractava de “vostè”: el que no aconseguís Santiago…

[Imatge: foto Koto Rodrigo, EFE; www.elpuntavui.cat]

Treure i posar banderes

El parlament del Quebec, constituït després de les recents eleccions amb majoria sobiranista, la primera decisió que ha pres és la retirada de la bandera canadenca del saló de plens, deixant únicament la de la província, aquella blava tan maca amb les quatre flors de lis.

La notícia ve com anell al dit, ja que no fa ni una setmana que els diputats de Solidaritat Catalana es van endur la bandera espanyola del saló de plens del nostre Parlament. En el moment de conèixer-la, aquesta acció sorpresa va merèixer per la meva part una opinió desfavorable, tot i militar en el partit de López Tena i companyia. Entenia que l’acció era una petita entremaliadura, destinada únicament a satisfer els paladars més friquis del target independentista. Tenint en compte els esdeveniments que s’estaven succeint (manifestació multitudinària, discursos de Mas, etc.), em semblava una cosa del passat, com d’Esquerra Republicana i Joan Tardà, per entendre’ns.

Ara, l’Assemblea de Montreal fa en essència el mateix. He de matisar, doncs, la meva opinió inicial. Tot i això, les situacions no són ben bé les mateixes. Segurament, segur vaja, la retirada de la bandera del Canadà s’ha pogut fer amb totes les de la llei, i aquí no. Allí l’oposició a la mesura la deu haver acatat sense més problemes, aquí la senyora de Gispert corria a instal·lar una altra estanquera. Allí no en deuen haver fet major problema, aquí sí.

Als catalans ens perd l’estètica i als independentistes, específicament, el que ens perd és donar als símbols més importància de la que tenen de fet. Ens agraden molt aquest tipus de polèmiques amb el que no deixen de ser formes. Però hauríem de fixar-nos més en altres detalls. Per posar un exemple: l’Assemblea del Quebec s’ha constituït encar no fa dues setmanes de les eleccions, una envejable mostra d’àgil parlamentarisme i de consolidada cultura democràtica. Això sí que és important. Algun dia nosaltres serem com ells.

[Imatge: Vilaweb]

Anuncis que em posen nerviós (47: uns quants, de cop)

Heus aquí uns quants anuncis televisius insuportables:

* El de Savia, presentat per la Verónica Forqué. Diu que li va bé “ara que, amb la menopausa, estic una mica alterada”. La Verónica Forqué ha semblat una dona menopàusica tota la vida. És un fogot personificat.

* Un de la cervesa Damm Free. Un cúmul de despropòsits. Per començar, ens diuen que el migdia és el millor moment del dia (?). A continuació, la veu en off ens suggereix (ordena, de fet) les coses que podem fer al migdia, des de passejar fins a navegar (?), passant per fer la migdiada. Tot presentat amb imatges inequívocament barcelonines. En resum, un espot adreçat a urbanites que disposen de trenta minuts per partir l’estressant jornada laboral davant d’un ordinador. I tot per anunciar una cervesa sense alcohol, un dels invents més absurds del segle XX.

* El de la nena que ensenya al pare com es mengen les galetes Oreo (aquelles amb xocolata, nata i no sé què més). Les nenes dels anuncis, llevat d’honroses excepcions, són francament insufribles.

* El del pa Bimbo, protagonitzat per Eduard Punset. Qui va convèncer aquest home per fer el paperina en aquest anunci? Afortunadament, l’han deixat d’emetre.

* L’últim el protagonitzen cinc teenagers i el que publiciten, que ja ni recordo, és “diví de la mort”. Desgraciada traducció literal del castellà, en la línia d’Ariel (“he d’anar fet un pinzell”) i d’altres. A la llista negra!!!

[Imatge: www.danone.es]

Escoltant els seus arguments

Ahir dissabte vaig tenir l’humor d’empassar-me el debat setmanal de Tele 5, aquell que presenta l’ínclit Jordi González, i dedicat a la independència de Catalunya. Tres hores ben bones va durar la broma catòdica i tot plegat va resultar més interessant del que es podria suposar, atesos el canal televisiu, el lloc des d’on s’emet i el públic a qui va dirigit. Interessant més que res per sentir quines argumentacions tenen els espanyols per defensar l’unionisme o deixar les coses com estan ara.

Per començar, la taula de debat era un bé de Déu de joies en brut, lleugerament escorat cap el centre peninsular. De part nostra, la Pilar Rahola i el Santiago Espot, notablement continguts. De part seva, l’Alejo Vidal-Quadras i l’Albert Rivera, un periodista d’El País de nom Hermán i una tertuliana habitual del programa, em sembla que es diu Pilar, especialista en interrompre els altres. En una posició més neutral hi havia una professora de la UOC, que jugava la carta progre, i un catedràtic gallec que es va confessar no independentista però sí conciliador a l’hora de trobar una solució als encaixos territorials de l’estat.

Van completar la cridòria d’aquests vuit personatges tres entrevistes a tres polítics catalans (la Camacho, el Celestino Corbacho i el Jordi Vilajoana), una petita tertúlia entre cinc directors de diaris i ja cap el final un diàleg-enfrontament entre dos economistes sobre si un estat català independent seria o no viable. La simple manera de raonar de l’un i l’altre (un impagable catedràtic denominat Centeno, en contra, i el català Marc Guerrero, a favor) il·lustrava a la perfecció l’existència de les dues nacions i del diferent tarannà de les seves societats.

Deia al principi de l’apunt que el programa podia ser interessant per sentir els arguments contraris a la independència de Catalunya, però realment no em vam sentir cap de sòlid. Més aviat va ser el que ja es començar a denominar “discurs de la por”: ensenyar l’espantall, amenaçar amb el papus, que ve el llop… Res que no soni ja de fa temps: que sortiríem de la Unió Europea i de l’euro, que les empreses marxarien, que ens farien el boicot, que les pensions no es podrien pagar…

Van entrar també en el terreny simbòlic. Va fer una mica de llàstima veure Albert Ribera, ell que és tan anti-identitari, ensenyant orgullós el seu passaport espanyol, que no voldria perdre. No llàstima sinó indignació va causar, en canvi, el tal Hermán (no recordo el cognom, sembla germànic) fent la brometa fàcil dels nacionalistes i els socialistes… En fi, quan vaig sentir l’Alícia Camacho dient que en una Catalunya independent ella no voldria marxar-ne (i no en marxaràs, filla meva, no pateixis) vaig veure clar que aquesta gent van més desorientats del que a vegades ens pensem.

Quant a l’enquesta, àmpliament difosa avui, no ens va oferir cap sorpresa. Res que no sapiguéssim ja. La novetat és que ho va veure tot l’estat, en hora de notable audiència, i això sí que té un valor.

Quan va acabar el debat, ja deurien ser quarts de dues, el Jordi González va introduir un tema apassionant: els videos eròtics de polítics, tant d’actualitat els darrers dies. Vaig tancar el televisor: ja havia vist prou polítics i intel·lectuals despullant-se simbòlicament i comprovant com, a la majoria d’ells (i d’elles), no els penja res que cridi l’atenció.

[Imatge: www.laguiatv.com]

El vídeo de Mahoma

Fa temps, a un individu nord-americà no se li va ocórrer altra cosa que amenaçar amb cremar públicament exemplars de l’Alcorà (apunt). Ara, tornem-hi amb un cas semblant. Algú ha tingut la sensacional idea de gravar un video ofensiu sobre Mahoma, penjar-lo a la xarxa (condició sine qua non perquè qualcom existeixi de veritat) i esperar esdeveniments.

I els esdeveniments han arribat: revoltes, assalts, un ambaixador mort… No entro en la polèmica, una mica fatigant, sobre la llibertat d’expressió versus el respecte a les creences religioses de la gent. No estic en condicions de dir en aquest cas concret qui pot tenir més raó, només em limito a constatar que ni la llibertat d’expressió ni el respecte a les creences religioses passen el seu millor moment en el món que ens ha tocat viure.

El que sí que em fa reflexionar és la raó més oculta de tot l’afer. Algú als Estats Units (fins ara no sabíem qui era, avui sí però no li hem vist la cara) fa una pel·liculeta de poca qualitat, hi ha qui diu que una autèntica cutrada, i convenientment manipulada es llança a la xarxa; l’islamisme (no el món islàmic, que no és el mateix, malgrat que hi hagi gent que ho confon) reacciona de la manera com estem veient, tan airada com ineficaç. Tot plegat una mica agafat pels pèls, oi? De manera que no puc evitar acudir a teories conspiratives, de les quals sempre he estat poc entusiasta, i concloure que tot plegat pot ser una maniobra de determinats sectors per posar en dificultats la reelecció d’Obama a la presidència dels Estats Units. Potser cal recordar en aquests moments que Reagan va vèncer Jimmy Carter, entre altres raons, per la crisi dels ostatges nord-americans a l’Iran. Si fa no fa, un conflicte de la mateixa naturalesa. És una mica rebuscat, però ja no saps què pensar.

[Imatge: disturbis al Iemen; foto EFE, www.ara.cat]

Dues notícies tarragonines

Enmig dels dies frenètics que estem vivint (i això no és res comparat amb el que ens espera), vull compartir dues notícies tarragonines, una de trista i una de bona.

La dolenta és la mort, diumenge passat, del polític Enric Vendrell i Duran. Vull creure que el fet que fos tarragoní d’adopció i d’Unió Democràtica no està darrere del poc ressò que ha merescut la seva desaparició. Nascut a Bellaguarda (les Garrigues) el 1926, Vendrell ocupà diversos càrrecs a la Generalitat relacionats amb la Justícia Juvenil, a més de ser diputat al Parlament durant dues legislatures i senador. També va pertànyer a les primeres juntes d’Òmnium Cultural del Tarragonès. Descansi en pau.

La bona, casualment, està relacionada amb Òmnium, i és que l’entitat ha concedit el premi El Balcó-Tarragoní de l’any 2012 a l’associació Portants de l’Aigua de Sant Magí, els encarregats de mantenir viva la immemorial tradició de portar l’aigua des del santuari de Sant Magí fins a la ciutat de Tarragona, durant les festes del sant, el 19 d’agost. Des d’aquest modest bloc (que té relació amb Tarragona i també amb l’aigua), felicitem els Portants per la concessió d’aquest guardó.

[Imatge: tarragones.omnium.cat]

Dies frenètics (4: la resposta del milió… i mig)

Es van complir les expectatives i tot va sortir rodó. Hi va anar molta gent, més que altres vegades, la reivindicació va ser una i inequívoca, amb un ambient festiu immillorable, cap incident… Fantàstic, tu. Aquesta és la meva visió d’unes hores històriques.

* L’arribada a Barcelona, en autocar, és espectacular: tot és sortir del túnel de sota de la plaça d’Espanya, per enfilar la Gran Via, i veure, a mà esquerra, una enorme gernació desfilant amb banderes en la mateixa direcció que nosaltres. És una cosa completament inesperada. He dit “sortint del túnel de la plaça d’Espanya”. Quina bona metàfora.

* La manifestació començarà a les sis, però nosaltres ens presentem al lloc assignat per l’organització (Passeig de Gràcia amb Provença, davant de la Pedrera) a tres quarts de cinc. El lloc ja és ben ple, sense arribar però a la sensació angoixant que es respirava el 10 de juliol, segurament degut al fet que nosaltres estem pràcticament al tram final més allunyat de la capçalera. A les set encara no ens hem mogut. A tres quarts de vuit hem avançat un sol carrer, el de Mallorca. A tres quarts de nou aconseguim arribar ¡al punt d’inici de la manifestació!, però hem de marxar perquè l’autocar ens espera per tornar a Tarragona. És el millor resum per expressar l’èxit de la convocatòria.

* La zona on esperem l’inici de la marxa està amenitzada per un grup d’aquests que toquen tambors. Va molt bé per animar el personal i donar a la manifestació una mena de “banda sonora”, però tenint-los tanta estona al costat acabes amb el cap com un dels seus bombos. 

* De tant en tant, el grup aquest ens fa ajupir o seure a tots mentre cridem “segui, segui, segui, espanyol el qui no segui” i una estona després ens aixequem mentre puja la intensitat de la percussió. Jo, que ja començo a tenir una edat, flexiono les cames disciplinadament mentre no puc evitar exclamar: “el què s’ha de fer per la pàtria!”. La gent es posa riure.

* Primera actuació no prevista en el programa: un individu des d’un balcó del Passeig de Gràcia es dedica a treure els braços amb gestos botifarrils; el molt covard mai no dóna la cara, però s’endú sonores xiulades del respectable. No entenc perquè tothom està tant pendent d’ell (cosa que segurament busca), però em fan l’observació de que, com a mínim, estem més distrets. Tenen raó.

* Em canso d’aquest pallasso i m’entretinc a observar detalls interessants al meu voltant. Una pancarta demana fer president a Mohamed-Jordi. Una altra, recorda la figura de Xirinacs amb una peculiar composició estil Andy Warhol. Una tercera mostra la bandera europea amb un “28” al mig (confio que tothom ho capti). Em crida l’atenció la quantitat de barretines que es veuen: al meu voltant en compto sis.

* Però potser el més remarcable d’aquesta manifestació és la gran unanimitat en els missatges de pancartes, cartells, samarretes i banderes: tots fan referència a la independència o a un estat propi. S’han acabat aquells lemes ambigus o folklòrics que sovintejaven en anteriors concentracions. Ningú no fa esment ni de pactes fiscals, ni d’encaixos, i molt pocs parlen de retallades. La gent avui va al que va.

* Passem per davant de la seu de Flaix FM. Una gegantesca estelada cobreix tota la façana. Tothom li fa fotos, com si fossin turistes davant una obra de Gaudí, al temps que criden “putrum-putrum”.

* Ja és l’hora de girar cua i tornar a l’autocar. Aprofito per fer un pipí a les cabines instal·lades davant dels cines Comèdia i no puc evitar sentir algú dient no sé què de “la merda dels polítics”. Un bon escenari, entre quatre parets de plàstic i amb olor de pixum, per témer com serà la reacció dels nostres governants i partits polítics davant del missatge nítid, democràtic, serè i festiu que els ciutadans hem donat sobre el futur de la nostra nació.

* A propòsit d’això, aquest matí, el president Mas ja ha comparegut amb les habituals filigranes semàntiques, marca de la casa. Vull creure que no té molt marge de maniobra, però que no s’equivoquin, ell i tots: aquesta vegada la cosa va de veres. Ahir va començar el compte enrere.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Dies frenètics (3: per què sóc el què sóc)

Vilaweb ens convida a contestar a la pregunta, de roent actualitat, de per què som independentistes. La veritat és que és una mica vertiginós fer-ho en poc temps i en vigílies d’una data tant històrica com la de demà, però provem-ho.

Jo, més que independentista, prefereixo definir-me com a sobiranista. Hi ha un matís. Jo no dono tanta importància a l’estatus polític o jurídic final de la meva nació com al dret a decidir aquest estatus. Una situació política que pot anar canviant amb el transcurs dels anys o de les segles i tant pot ser estat independent, com una confederació, com un estat lliure associat o, si la majoria així ho vol, una autonomia més. Si la majoria vol: aquest és el nus de la qüestió i això és la sobirania, el dret a decidir o l’autodeterminació, tres conceptes sinònims però que no ho són respecte a la independència. Perquè se m’entengui: si Catalunya fos tan masoca de no voler cap mena d’autogovern, caldria respectar-ho però no per això perdria el seu dret a desdir-se’n l’endemà.

Què crec que és el millor per Catalunya en aquests moments? L’estat independent, fent companyia als altres 27 estats europeus, en peu d’igualtat. Sempre he pensat que el millor per a la meva nació fóra la independència, el que passa és que, com la majoria de catalanistes, fins fa ben pocs anys consideràvem aquesta possibilitat una utopia irrealitzable. Per això no m’agrada anar pel món com un independentista de tota la vida (com aquells falangistes camisa vieja companys de José Antonio) perquè no és veritat. Al contrari, repeteixo que com la majoria de la meva generació vaig apostar pel catalanisme pragmàtic, aquell que caminava cap a l’horitzó independentista (com se sap, l’horitzó és aquella línia on mai no s’hi arriba) però que anava aconseguint petites parcel·les de poder: un parlament per aquí, unes competències per allà… Ens donàvem per satisfets amb aquests peixets al cove, i comparat amb la repressió franquista, això era mel.

El canvi d’actitud de molts, també del meu, va venir quan a l’esgotament de la fórmula pragmàtica, la pujolista, se li va sumar una creixent hostil·litat per part dels poders fàctics i no fàctics de l’estat i canvis històrics en el panorama internacional: situacions impensables, utòpiques, esdevenien realitat davant dels nostres nassos. Queia el mur de Berlín, s’independitzaven un munt de repúbliques bàltiques, eslaves i balcàniques, l’apartheid passava a ser un mal record… Tot eren canvis i a millor. Nosaltres també podíem començar no a somniar sinó a pensar a fer realitat un futur possible.

I per què sóc independentista en aquests moments? Doncs podria contestar com la majoria, perquè vull el millor per al meu país i la meva societat (quedar-se amb els no-sé-quants milions d’euros que cada any fan el viatge d’anada i no tornada a Madrid hi ajudaria de ben segur), perquè vull que la llengua i la cultura catalanes (la nostra aportació singularíssima a la humanitat) tinguin el suport definitiu que necessiten, un estat, perquè vull viure políticament normal al meu país, elegir els meus diputats per la seva adscripció ideològica i no de si pertanyen a partits catalans o sucursalistes… Podria donar molts motius, però en donaré un de més senzill: perquè vull per a la meva gent, grans i petits, homes i dones, nadius i foranis, empordanesos i garriguencs, rics i pobres, un futur d’esperança i d’il·lusió, de progrés i d’alegria. Ja toca. Aquest moment s’acosta i arribarà abans del que pensem.

[Imatge: foto, Laura Ll., www.naciodigital.cat]

Dies frenètics (2: monstres i gestants)

Ahir va tenir lloc l’acte final de l’Assemblea Nacional Catalana a Tarragona, prèvia a la manifestació de demà passat.

* Que el Camp de Mart tarragoní s’ompli per un acte polític no electoral és una notícia a destacar. Que aquest acte sigui obertament independentista, sense mitges tintes, obligaria a tirar coets si no fos perquè estem en crisi i cal guardar l’artilleria festiva per una altre ocasió que s’ho valgui, que esperem sigui ben aviat.

* Just abans d’entrar al recinte coincideixo amb una cara popular, en Joan Reig, dels Pets. Quan algú li recorda que amb un estat propi caldrà que hi hagi un exèrcit, ell no pot amagar un íntim desig: vol ser brigada xusquero. Si es tallés el cabell al dos, no dic jo que no…

* Fins a dos animals adherits a la causa em torben el pas fins a instal·lar-me al meu lloc. Primerament, un ase (viu) amb estelada i portat per l’inevitable friqui de tot gran esdeveniment patriòtic, i el d’avui ho és. Després, baixant les escales, he d’anar amb cura de no trepitjar la cua d’un gos que s’ha ben rapapat; du al coll una cinta catalana. Que lluny que queda allò de perros catalanes. O no.

* Es presenta Montserrat Carulla, la veterana actriu que no dubta en definir-se, clar i català, com “independentista”. De la grada se sent un “guapa!”. Ella, que ja té una edat, continua al peu del canó (ara és la impagable tieta Consol, de La Riera), però això no li impedeix perdre momentàniament els papers mentre llegeix els poemes que du escrits. Resol l’incident amb admirable professionalitat.

* Encara demostra més professionalitat quan improvisa una resposta a un energumen que ens ha vingut a fer una visita. Efectivament, de dalt d’un dels laterals de l’auditori apareix un personatge cridant exaltadament no-sé-què d’Arriba España. S’ha equivocat de públic: nosaltres no volem que arribi Espanya, sinó justament que marxi.

* El següent orador és un historiador que ve en nom de Jordi Bilbeny, previst en un principi. En una intervenció més aviat àrida, deixa anar una afirmació que no em resisteixo a deixar per a la posteritat: “Espanya és un monstre. És un Frankenstein”. Més aviat és el comte Dràcula, crec jo.

* Intervenen després Dames i Vells. Per als meus lectors no tarragonins, es tracta d’un ball parlat, amb una antiguitat de cinc segles, que actua per la festa major. Amb els seus versots entren a matar a tot quisqui, els poder fàctics i no fàctics, l’Església, l’alcalde, els regidors, la guàrdia civil… Ni la mateixa Assemblea Nacional Catalana se salva de la llengua viperina de Dames i Vells. Com diuen ells, Mare de Déu del Remei!

* Parla Lluís Gavaldà, dels Pets. Elabora una interessant teoria obstètrico-política, si se’m permet la rebuscada expressió. Catalunya està en estat de gestació i el proper 11 de setembre pot ser un dia molt fèrtil i orgàsmic. Com es pot comprovar, el nostre país és ben especial: ha quedat embarassat abans del nyaca-nyaca. Esperem que la criatura neixi sana i forta.

* Acaba l’acte la Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea, amb una mena de míting que s’allarga un pèl massa (la bona dona no troba la manera d’acabar el seu discurs). Anoto les tres accions que ja està posant en marxa l’estratègia espanyola per fer-nos fracassar: ens voldran fer por, ens voldran comprar i ens voldran desunir. Caldrà tenir-ho present, però si hem arribat fins on som…

* Que no em descuidi: l’acte el presenta, de nou, l’Oriol Grau. Tampoc ara ens ensenyarà les cuixes, com en l’ocasió anterior. Val la pena de reflexionar-hi: entre la presentació de l’ANC a Tarragona, el mes de març, i l’acte d’avui el públic s’ha multiplicat per cinc. Això, amics meus, no hi ha qui ho pari.

[Imatge: escenari de l’acte; foto de l’autor]

Dies frenètics (1: Què volen aquesta tropa)

Ben trobada la proposta de cants per a la manifestació de l’Onze de Setembre que ens fan Màrius Serra, Salvador Cardús i companyia. Ja sabeu, allò de “Què volen aquesta tropa…?”, etc. En l’inici d’aquesta tanda d’apunts que dedicaré als frenètics dies que ens esperen, vull prendre aquesta pregunta inicial però referida a una tropa diferent, la que ens governa el país.

Algú m’haurà d’explicar què és el que pretén Convergència i Unió amb les giragonses que està protagonitzant abans de la manifestació de dimarts, perquè jo, sincerament, no les entenc. Com vaig llegir no sé on, Mas no hi assistirà però hi serà present “anímicament”, mentre que Duran i Lleida hi desfilarà en carn mortal, per dir-ho d’alguna manera, però espiritualment estarà en una altra dimensió. Teologia postmoderna. Com que lo pelat d’Alcampell ha decidit que sí que hi aniria, els seus adlàters de partit, oh sorpresa, també han canviat d’opinió, començant per la inefable Joana Ortega (ja ha acabat la carrera de psicologia o encara no?). Donen una explicació sorprenent per justificar aquest canvi de posició: ara la manifestació ja no és independentista. Que jo sàpiga, no hi ha hagut cap canvi ni en la convocatòria, ni en el lema, ni en les intencions de l’entitat convocant, l’Assemblea Nacional Catalana; només ha canviat una mica el recorregut.

Sense faltar el respecte de ningú, quan parlem de fer “la puta i la Ramoneta” ens estem referint exactament a això: a aquest vull-però-no-vull, aquest “sí-però-no-massa”, aquest “fer per persones interposades” que tant va caracteritzar l’etapa pujolista, que va donar alguns fruits, no cal negar-ho, però que ha quedat políticament demodé o, com diríem ara, vintage. Si el president Mas creu honestament que no pot anar a la manifestació, doncs que no hi vagi, però que ho digui des del principi i que doni algun argument nacionalment convincent: per exemple, ell és (figura) el nostre cap d’estat, o un equivalent si voleu, i els caps d’estat no desfilen mai en manifestacions. Donant aquesta explicació, hagués quedat com un rei (ui, perdó).

Tornem a la pregunta de l’inici: què volen aquesta tropa? Totes les prospectives que aquests dies s’estan fent sobre el nostre futur i la ruta cap a la independència (magnífic el treball diari de Vilaweb en aquest sentit) apunten en la mateixa direcció: el procés s’accelerarà i quan menys ens ho esperem, culminarà en l’objectiu desitjat. Llavors serà quan Convergència i Unió deixarà enrere, definitivament, aquest mig-fig, mig-raïm a què ens té acostumats i s’afanyarà com el primer a liderar el procés subsegüent, donant tots els cops de colze que faci falta. Vaya uns.

(continuarà)

[Imatge: www.ara.cat]

Carrers de Tarragona: Prat de la Riba

Avinguda unidireccional (per als cotxes, és clar; per als vianants no) que uneix les places de Ponent i Imperial Tarraco. Molt comercial: mobles, electrodomèstics, un supermercat… però és remarcable la quantitat de botigues de vestits de casament o de cerimònia, fins a formar un autèntic clúster. Els tarragonins que hagin de passar per l’altar, pel jutjat o per algun tràngol similar, ja saben el camí que han de prendre. Una altra presència important és la dels bars diguem-ne de “fritanga”, amb extractors de fums que demanen una revisió urgent.

A mig camí de la via, l’encreuament amb l’avinguda Ramón y Cajal forma el que els tarragonins de tota la vida anomenen “les quatre carreteres”, ja que per aquí es passava per anar cap a Lleida o cap a València, i on hi havia una benzinera que jo encara recordo. A la mateixa cruïlla hi ha l’Autoescola Sabat: aquí es on em vaig treure, o millor dit, aquí em van vendre, el carnet de conduir. Algun dia explicaré els detalls d’un procés tan desagradable (per a mi) com és aprendre a portar un cotxe.

Encara no ho he dit i no faria falta dir-ho. La via que ens ocupa està dedicada al qui fou president de la Mancomunitat. Curiosament, el primer comerç del carrer és el Mesón Murciano, i el darrer, l’antiga seu de Caixa Tarragona, actual sucursal de Catalunya Caixa, entitat intervinguda pel govern espanyol. Desconcertant (i no volguda) manera d’honorar qui fou considerat el “seny ordinador de la pàtria” i un dels més il·lustres polítics catalans del segle XX.

[Imatge: www.20.gencat.cat]

Quebec, me’n recordo!

El frenètic compte enrere de l’Onze de Setembre, que enguany pot ser la inflexió de moltes coses, ha deixat informativament en segon terme les eleccions legislatives del Quebec i la victòria, encara que una mica ajustada, del Parti Québecois, la gran força independentista d’aquella nació. I encara l’atemptat d’aquesta nit amb víctima mortal ha fet que els titulars de la notícia siguin un pèl més grans, però no per destacar la nova aposta nacional dels quebequesos sinó un desgraciat incident encara no del tot aclarit.

Hi va haver un moment en què el gran referent de Catalunya va ser el Quebec. Als anys trenta ho fou Irlanda, als seixanta Algèria o altres processos de descolonització, als noranta, les repúbliques bàltiques i avui en dia, Escòcia. Recordo el notable interès informatiu i el seguiment social que va tenir el referèndum celebrat a la Belle Province, i encara recordo més la frustració personal que vaig experimentar quan el “no” va guanyar per un pèl de mosca, com es diu vulgarment.

Referèndum no exactament d’independència, però que a tothom va convenir de presentar-lo així. Per a nosaltres era una manera d’inspirar-nos (i de causar-nos enveja, tot s’ha de dir) un hipotètic procés semblant: “veieu, veieu? Un territori amb consciència nacional, com nosaltres, i amb una llengua a protegir, com la nostra, pot celebrar un referèndum”. Per als espanyols també els va anar bé parlar de referèndum d’independència, més que res per recalcar que es va perdre. Però el que es va posar a votació al Quebec era més complex que tot això, perquè, si no vaig errat i si no que em corregeixin els experts constitucionalistes, el que es posava a consulta era facultar o no al govern de la província a negociar un nou estatus de relació amb l’estat canadenc. Estat que, no cal ni dir-ho, no té res a veure amb Espanya ni per tradició democràtica, ni per sensibilitat cap als diversos territoris que en formen part.

Ahir els quebequesos, després d’un curt període de govern liberal, tornen a apostar per incrementar l’autogovern fins allà on ells mateixos vulguin. El PQ ha hagut de deixar el poder més d’una vegada i el “no” es va imposar ja fa anys, però la realitat és tossuda i torna a presentar-se amb tota la seva força: el Quebec és una nació amb tots els ets i uts i reclama un vestit a mida. Desitgem-li sort a Pauline Marois, malgrat l’ensurt patit. Potser serà un bon auguri dels propers anys.

El lema del Quebec és Je me souviens (“Me’n recordo”). Els cotxes el duen a la part posterior com nosaltres el ruc, com una manera de no oblidar mai el país d’arrelament. Jo del que me’n recordo és de dos quebequesos de Saint Laurent, el Patrick i el Jonathan, amb qui vaig fer coneixença mentre eren de visita a Tarragona. L’amistat que vam fer va ser el suficientment forta com perquè, una vegada tornats al país d’origen, m’enviessin de regal una cinta de casette amb músics d’allí i jo, al meu torn, els fes arribar dues samarretes de Barcelona’92. 

Conservo la cinta, gravada per ells mateixos. Conté peces extraordinàries de cantants desgraciadament poc o gens coneguts aquí: Richard Desjardins, Harmonium, Vilain Pingouin, Plume Latraverse, Paul Piché i Félix Lecrec. El primer, un cantautor tipus Lluís Llach (a la imatge) interpreta Quan j’aime une fois j’aime pour toujours, títol que té un aire a je me souviens. No, no hauríem d’oblidar mai res.

[Imatge: www.francophoniedesameriques.com]

‘L’italien’ (‘Quiero ser italiano’)

Dino Fabrizzi, en aparença un típic italià xerraire i elegant, té l’oportunitat d’ascendir al concessionari de Maseratis on treballa, però té un petit problema: no es diu Dino sinó Mourad i no és italià sinó algerià, circumstància que amaga a la feina i a la seva nòvia. Al seu torn, la família, que viu a Marsella, es pensa que treballa a Itàlia quan realment ho fa a Niça. Viu instal·lat en la mentida, vaja. Quan fa una promesa al seu pare convalescent de que complirà amb el Ramadà, tot se li complica.

La pel·lícula és una mena de vodevil en què el protagonista ha de fer-s’ho venir bé per ocultar les pràctiques religioses a què s’ha compromès (resar al despatx cara a la Meca, no menjar de dia, abstenir-se de nyaca-nyaca amb la seva nòvia…).

He dit vodevil, però més aviat és una comèdia dramàtica que parteix d’un presupòsit dramàticament real: l’italià Dino s’integra al país i progressa a la seva feina perquè l’algerià Mourad no ho hagués aconseguit amb aquest nom, però per altra banda, la mentida permanent de Mourad no ajuda gens a la integració d’ell i dels seus.

[Imatge: www.ecartelera.com]

Sigueu vós el valent, president

Jordi Pujol ha concedit una entrevista a Presència, a publicar demà, de la qual n’han transcendit els aspectes de més interès. Potser el que més, aquestes afirmacions de que “s’ha acabat fer la puta i la Ramoneta” i de “cal ser valent”, adreçades implícitament al govern català presidit pel seu correligionari Artur Mas.

Jordi Pujol hauria de saber, per l’experiència que li van donar vint-i-tres anys en el càrrec que ara ocupa Mas, que no és tan fàcil “ser valent” quan es governa un país, és a dir, quan tens limitacions pressupostàries i legals de tot tipus, quan tens al davant l’oposició retraient-te cada mesura de govern, quan has de donar simultàniament resposta a mil i una demandes de la societat, quan t’has d’enfrontar (o cedir) a tot tipus de grups de pressió. No justifico que el president Mas no sigui més valent: sóc dels que creuen que ell i el seu govern haurien de ser més agosarats, però hauríem de tenir en compte que estan més lligats de mans i peus del que voldríem i que a vegades s’haurien de mesurar més les severes crítiques que reben.

El president Pujol ara ja és ex-president. Ell sí que està en condicions de “ser valent” i de no fer “la puta i la Ramoneta”, però no pot evitar caure en la incoherència quan, a l’hora de parlar enèsimament de la independència de Catalunya diu que és factible i econòmicament justificable però molt difícil d’aconseguir. President Pujol: sigueu valent i no torneu amb les vaguetats de sempre: digueu clarament “vull que Catalunya sigui un estat” i “la independència és més fàcil d’aconseguir del que a vegades pensem”. Aquest és el gest de valentia que difícilment prendrà el govern de torn però que sí pot prendre un polític amb el vostre prestigi. Aquest és el gest de valentia que molts esperem, factible i, sobretot, eficaç.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]