Frescos potser no, però distrets sí

Obrir els diaris o passar el ditet per les pantalles de la tauleta constitueix una bona manera de suportar els rigors de l’estiu, que sembla que no ens volen abandonar (però com deia aquell, “ja arribarà l’hivern, ja”). A falta d’aire condicionat (que no tinc) o de pai-pai (objecte ben inútil), res millor que distreure’s amb les notícies, serioses o que aparenten ser-ho, que pul·lulen pels mitjans. No rebaixen la temperatura, però fan que te n’oblidis.

* Continua la molt catalana discussió sobre si el president Mas ha de desfilar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Que si ho ha de fer com a particular i no com a president. Que si ho ha de fer amb una pancarta separada. Els mateixos debats bizantins que quan el 10-J. A mi m’és igual si el president va o no va a manifestar-se; només veig que l’home, i el partit i coalició que té al darrere, juguen com sempre a dues baralles, sense saber si quedar-se amb el pacte fiscal o amb la independència. Proposo que tots els catalans de peu els traguem de dubtes desfilant massivament a Barcelona el dia Onze.

* El secretari general d’ERC, Junqueras, ha proposat una candidatura unitària amb CiU i ICV amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya. És el moment de recordar que una proposta similar va dur a la constitució de la candidatura (i després partit) Solidaritat Catalana per la Independència; és també el moment de recordar quines excuses de mal pagador debia donar el veterà partit per no prendre part en tan noble iniciativa política.

* Noves reformes espanyoles sobre les prestacions d’atur. Ara, per cobrar aquells famosos 400 euros de l’època Zapatero, els afectats hauran de demostrar que han cercat feina durant trenta dies. Però això encara no es tenia en compte???

* No m’ha fet res de dolent, pobre xic, però començo a estar fins el gorro del Tito Vilanova. El Tito ha dit, el Tito ha fet, el Tito ha declarat, el Tito comparat amb el Pep, el Tito comparat amb el Mou (que va intentar deixar-lo borni, el molt animal)… Ja està bé, home! Que canviïn el disc de tant en tant, ni que sigui per parlar de La Roja coja!

* Una altra sortida de to verbal per part d’un membre del PP (i van…). Un diputat gallec ha dit que les passa “canutes” amb un sou de 5.400 euros al mes. És un digne continuador d’aquella coreligionària seva i el seu famós que se jodan! Però aquesta gent… en quina galàxia viuen? Qualsevol dia els atropellarà el Curiosity.

* I acabem, com no podia ser d’altra manera, amb la gran notícia de l’estiu. La senyora de Borja que es dedica, a estones lliures, a “restaurar” quadres. La pintura a qui ningú feia cas (tampoc les administracions responsables) ara és trending topic mundial i necessita guardes de seguretat per protegir-la de curiosos de tota mena. Mentre els restauradors (d’art) s’estiren dels cabells, els restauradors (dels restaurants) de Borja deuen estar ben contents davant l’increment de visitants que deu haver experimentat la noble vila.

Guardeu-vos de la calor.

[Imatge: de l’Ecce Homo ‘restaurat’ ja se’n fan creps (potser seria més adequat fer-ne bunyols, no creieu?; www.20minutos.es]

Com criatures

L’onada de calor segueix el seu curs amb lamentable eficàcia. Més que una onada és un tsunami perquè va arribar i dura i dura, com les piles aquelles. Per als mitjans de comunicació, les fortes calors constitueixen un filó d’allò més benvingut, tot i que les notícies, en sí, són les mateixes de cada any: turistes xipollejant a les fonts públiques (però que no estava prohibit, això?), la creu lluminosa d’una farmàcia senyalant els quaranta graus (que òbviament no es corresponen amb la realitat, però qui ha parlat d’objectivitat?), platges on no es veu la sorra de tanta gent com hi ha (i fugen de la calor!), etc.

Però al costat d’aquestes previsibles notícies, cada any s’hi colen també els també previsibles consells contra la calor. Són d’una obvietat que espanta, però els hem de sentit vulgues que no: que beguis aigua, que et vesteixis còmodament, que evitis les hores de més sol, que caminis per l’ombra… Des que el món és món, totes les cultures, totes, s’han adaptat a les circumstàncies meteorològiques, sense tenir cap coneixement científic especial, guiant-se només pel sentit comú, de manera que si en un lloc feia calor, lògicament caminaven per l’ombra sempre que podien i bevien aigua per poca que en disposessin. Naturalment! Fins i tot els animals ho fan, és l’instint de supervivència.

Però al segle XXI el Telenotícies ens ho ha de recordar. Potser no sorprenen tant aquests consells, atesa la progressiva infantilització de la nostra societat, la que es deixa portar per una administració paternalista, en qui ha delegat tota responsabilitat. Ens han de dir per on hem d’anar, com hem de llençar les escombraries, què hem de fer quan fa calor o fred… I quan alguna cosa falla, tothom a queixar-se, és clar. Com criatures.

[Imatge: www.araponent.cat]

El senyor Sánchez Gordillo se’n va de compres

Fa anys vaig tenir una amiga (ara fa temps que no sé res d’ella) que es vantava d’haver anat diverses vegades a “adquirir” llibres a una coneguda llibreria de Tarragona. Era l’època en què les botigues encara no tenien a les portes aquells aparells que sonen quan algú marxa havent “adquirit” algun producte.

Naturalment, l’amiga ho feia d’amagat. Aquests dies és notícia (i polèmica) una nova modalitat d'”adquisició” de productes. En aquest cas són aliments de primera necessitat, l’escenari ha estat la coneguda cadena Mercadona i, a diferència de la meva amiga, hi havia periodistes a la porta donant fe de l’esdeveniment, d’intencions reivindicatives. Esdeveniment que ha rebut diverses denominacions, depenent del biaix ideològic de qui ha donat la informació. Alguns mitjans n’han dit acció sorpresa, però si és amb periodistes ja no és sorpresa. Els autors intel·lectuals (si així es pot dir) han parlat d’expropiació alimentària, un eufemisme francament divertit. En fi, la centralitat de l’opinió pública i el sentit comú ho han qualificat simplement com un assalt, sense buscar-li tres peus al gat.

No puc estar d’acord amb aquest tipus d’accions delictives (jurídicament un furt, o sigui un pecat venial com si diguéssim). Ja comprenem que darrera hi ha una justificació per posar el focus sobre el drama que viu molta gent i que el número aquest de sortir sense pagar d’un supermercat amb els carros plens de cartrons de llet, paquets d’arròs i iugurts no respon a cap ànim de fer mal sinó a una estratègia (eficaç, com s’ha vist) de posar al primer pla una greu problemàtica que necessita una urgent solució. Tot això ho entenem, però el sentit comú diu que no es pot anar amb aquest plan per la vida, i més quan des de fa anys diverses entitats treballen, des de l’anonimat i amb gran dedicació, a aconseguir els mateixos objectius que busca la tropa de l’etern alcalde de Marinaleda, però sense fer tants escarafalls ni subvertir l’ordre.

[Imatge: todogaceta.com]

A benefici d’inventari

La portada d’un d’aquests diaris madrilenys tan cridaners saludava avui amb un “Made in Spain” la notícia de l’arribada del Curiosity al planeta Mart, al·ludint al fet de que un microxip que porta incorporada la nau va ser desenvolupat per uns investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Obro parèntesi. M’alegro molt de l’arribada d’aquest artefacte al planeta roig, ho valoro pel que representarà per al progrés de la humanitat i entenc que satisfaci a qui ha dedicat tants diners, esforços i neguits perquè tot sortís bé, però trobo un pèl exagerat l’esclat d’alegria entre l’equip científic de la NASA: crits, abraçades… Semblaven verduleres d’un mercat a qui hagués tocat la loteria un 22 de desembre. Tanco parèntesi.

El microxip català és un èxit espanyol. És la seva manera de dir i de fer. Quan la notícia és favorable als seus interessos, tot allò català passa a ser espanyol i s’ho apunten a benefici d’inventari. El mateix passarà (bé, ja està passant) amb les medalles olímpiques de la selecció espanyola. Fins ara, quina casualitat, casi totes són de les nacionalitats històriques, però no hi fa res: peix al cove. El que sí que continua sent català i només català és el pobre Àlex Fàbregas, quan rep la llarga tirallonga d’insults i amenaces per dir que ell està a la selecció espanyola perquè no té altre remei. Aprofito per expressar-li la meva solidaritat i el meu suport. Ara, que ningú no ho dubti: si la selecció d’hoquei acaba guanyant una medalla (gràcies a l’esforç de Fàbregas i altres jugadors catalans), la medalla se l’apuntarà Espanya. Això segur. Quan acabarem amb aquesta comèdia?

[Imatge: Àlex Fàbregas, al natural, sense disfresses ‘rojigualdes’; www.ara.cat]

Un altre divendres negre

Caminant pel carrer m’he fixat avui en un anunci, no recordo si de loteria o dels cecs, que assegurava que “tots els divendres surt el sol”. M’imagino que tan optimista afirmació es referia al fet de que al cinquè dia de la setmana hi deu haver algun sorteig d’aquests on reparteixen els milions com si els fessin nosa.

No sé si cada divendres surt el sol. El que sí que és segur és que a Madrid, i més concretament a la Moncloa, cada divendres surt aquell sol de nom Soraya (la nena de Rajoy) anunciant amb aplom mentre obre aquells grossos ulls de dona espantada les retallades econòmiques de rigor. D’extrem rigor, que han dut al mateix govern a qualificar aquests divendres de “negres”.

I avui no han estat una excepció ni la Soraya ni les males notícies. La novetat ha estat la presència del mentor de la susodicha que s’ha permès, encara, una certa xuleria davant les exigències europees, a l’hora que ha deixat per la lletra petita del BOE de demà les noves i sagnants mesures per intentar reduir el dèficit públic. Unes mesures que si tan necessàries són havien d’haver-se aprovat fa molt de temps. Ara toca corregir novament el tret a l’alça i ha calgut elevar la quantitat a estalviar en dos anys (crec que han dit cent mil milions), estalvi que bàsicament afectarà els serveis bàsics, que haurem de suportar els ciutadanets de peu i que anirà a compte, ho heu endevinat, de les comunitats autònomes. Sense comentaris.

El señor de los hilillos encara s’ha permès una afirmació fenomenal: “sabem a on anem”. Veus, en això sí que li dono la raó. Tots sabem perfectament a on anem. Comença per ema.

[Imatge: www.armandobronca.com]