Crispetes estiuenques

Hem d’agrair als nostres “amics” que ens forneixin contínuament notícies, no sé si divertides, distretes o què, però que ens ajuden, de ben segur, a suportar els greus tràngols a que ens han dut ells mateixos.

Podem començar, per exemple, per aquesta mena de falla metàl·lica instal·lada al flamant Aeroport de Castelló (Aeroport de Cap-enlloc, en diuen), executada a major glòria del seu màxim impulsor, l’ex-president Carlos Fabra, aquell senyor d’ulleres fosques a qui sempre li toca la loteria. Un monument absurd que ha costat a l’erari públic (no crec que ho hagi pagat Fabra amb els diners guanyats al joc) 300.000 euros. Una nimiesa al costat d’obres faraòniques com Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències o el mateix Aeroport, però que com a símbol, com a cirereta final de l’indigest pastís valencià, és amargament divertit.

El senyor Fabra té una filla, i aquesta no és altra que la diputada que va deixar anar allò de “que se jodan” referint-se als aturats. Ella diu que no, que es dirigia als diputats socialistes que té al davant, però a mi m’estranya: si així fos, hagués hagut de dir “jodeos” o “jódanse” o una cosa per l’estil. Que no cola, vaja. La interfecta ha corregut a demanar excuses, però ja ningú podrà esborrar de les memòries (les personals i les tecnològiques) aquell gest altiu i antipàtic, però també revelador d’una manera de ser i de fer d’una determinada casta política, completament allunyada de la societat.

Un altre que demostra una vegada més que no sap per on navega (metafòricament parlant: quan va en les seves embarcacions sí que ho sap) és el rei d’Espanya. La darrera relliscada del monarca ha consistit, com se sap, a comentar durant el seu viatge a Rússia que “otros estarían de baja, pero yo tengo que currar“. Demostra un desconeixement de la societat a qui hauria de servir. Si bé alguns treballadors, especialment alguns funcionaris, són especialistes en estar “de baixa”, la gran majoria han de fer exactament el contrari, treballar encara que no estiguin al cent per cent de salut. I demostra també que aquella famosa campechanía que tant va fer popular Joan Carles en altres temps ha esdevingut una patètica caricatura. Creieu que és lògic que tot un rei digui que ha de currar? Una mica més de serietat, per l’amor de Déu!

I parlant de serietat, acabem amb l’uniforme oficial dels esportistes olímpics espanyols. Molt s’ha parlat d’aquesta roba estil quillo-bakala, comentaris, acudits… Jo també he rigut amb aquells maniquís espantosos, però em quedo amb el que representen de símbol d’un país que, com se sol dir, no hi ha per on agafar-lo.

[Imatge: corre per la xarxa aquesta adaptació de l’equipació olímpica espanyola]

Rajoy té un pla

Al final, les orgulloses autoritats espanyoles han acabat passant per l’adreçador i acceptant que no hi ha més remei que prendre les moltes i doloroses mesures que avui el president Rajoy ens ha esgranat amb aquella manera que té de parlar, fresca i engrescadora.

Podríem anar detallant una a una cada decisió, IVA, prestacions, sous, administració local. Són desagradables per a qui li (ens) afectin directament, però no necessàriament són dolentes (unes sí, altres no tant) si del que es tractava era de començar a agafar el brau per les banyes d’aquesta cosa que anomenarem, per simplificar, “economia espanyola”, que més per força que de grat ens afecta directíssimament. Sala i Martín, l’economista de les jaquetes llampants, aplaudeix que, per fi, hi hagi alguna cosa semblant a un pla, i no deu ser tan dolent aquest pla quan obeeix a les directrius que donen les autoritats europees (el famós memorandum), notòriament més serioses que les peninsulars.

I són més serioses perquè en els seus respectius països ja es van posar mans a l’obra quan tot just la crisi va començar i, el que és més significatiu, van tenir un més gran respecte a la ciutadania. Avui Vilaweb ens recorda una intervenció de Mariano Hilillos de fa només dos anys blasmant l’apujada de l’IVA decretada per José Luis Apoyaré. Canviar d’opinió en tant poc temps en aquesta qüestió no és seriós. Hi ha altres intervencions també memorables, com la del ministre Montero mentre sonaven les campanes no sé si de Còrdova o de Màlaga. Recordeu?

Insisteixo: tractar així al sofert ciutadà contribuent no és seriós i només ens dóna nous arguments per desitjar i aconseguir un estat propi per a la nostra nació, que tindria uns governants, no ho dubto, molt menys cantamanyanes que els que patim actualment.

[Imatge: Vilaweb]

El berenar dels presos

Acabem d’assabentar-nos que a les presons catalanes (centres penitenciaris per ser correctes políticament) es serveix berenar als presos (interns, ídem). El govern ha decidit eliminar-lo per tal d’estalviar-se uns centimets, que prou falta fan a l’erari públic, però ara resulta que tota l’oposició ha aconseguit aprovar una moció instant al govern que es desdigui de la decisió.

No em sorprèn gaire que l’oposició a Mas s’uneixi per posar-li les coses difícils, al cap i a la fi és la seva funció. Tampoc em sorprèn gaire que la cambra catalana hagi perdut tota una tarda en debatre sobre aquesta transcendental qüestió d’estat. El que sí que em sorprèn, com he dit al principi, és assabentar-me que als reclusos se’ls servís berenar. Jo ja entenc que se’ls ha de respectar els drets humans més elementals, això per descomptat, i també unes mínimes condicions que els facin la vida més liviana, però quan sento a parlar de piscines, gimnasos, berenars i no sé quantes coses més penso: quin sentit tenen tantes contraprestacions a la privació de llibertat? Per què s’ofereixen als presoners uns serveis l’accés als quals potser els seria més difícil si visquessin en llibertat? Això és una mesura de debò progressista?

Que hi hagi o no berenar a les cangrís és, al capdavall, absolutament anecdòtic però el debat sobre el paper de la privació de llibertat no. La seva mateixa naturalesa, el sentit exacte de tenir anys i anys algú tancat, les condicions dels presos (no és molt més important evitar la massificació que deixar-los sense un àpat menor?), el procés de reinserció (que no funciona, i en bona part per culpa dels que estem fora de les presons) i tantes coses més. Això és el que cal debatre en profunditat fins a trobar l’equilibri exacte en una qüestió que es defuig com una incòmoda patata calenta. Bé hi deu haver un punt just (mai millor dit) entre les crueldats medievals, feliçment superades, almenys al nostre entorn, i determinats petits privilegis, completament injustificats per qui ha robat, matat o violat (sense el presumptament).

[Imatge: presó Model de Barcelona; www.elpuntavui.cat]

Les desgràcies valencianes

Aquests dies fa sis anys del greu accident a l’estació de Jesús de la línia 1 del metro de València. Aquest bloc encara no havia nascut, però d’haver-ho fet de ben segur que li hagués dedicat un apunt per tres raons: perquè, com sap el meu entorn, tot el que tingui a veure amb el transport públic em mereix un interès especial; perquè l’hagués convertit en un homenatge personal a les nombroses víctimes que va provocar l’esdeveniment; i per denunciar, llavors com ara, el curs i el desenllaç de la investigació que es va obrir per determinar-ne les causes i les responsabilitats.

Sis anys després, no veig cap raó per no parlar-ne. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per denunciar el cas, com ja han fet tot aquest temps, amb envejable constància, els directament afectats. Ja sabeu, 43 morts, 47 ferits, 0 responsables. La investigació va donar apressada carpetada a l’assumpte dient que el sistema de frenada dels combois no era prou avançat, i punt i final de la història.

El trist aniversari coincideix, i ja és mala pata, amb els greus incendis del País Valencià, amb el resultat de mils d’hectàries cremades, una víctima mortal i dos helicòpters estavallats quan encara no s’han apagat les flames. Com la bolcada del vagó de metro, darrera els actuals focs també hi ha obsolescències tècniques, insuficients recursos i reprobable absència dels mateixos polítics que acudirien a fer-se la foto si es tractés de tallar una cinta.

Si a això li sumem parcs temàtics deficitaris, agressions a la llengua, aeroports fantasmes, agressions urbanístiques de punta a punta del territori i corruptel·les diverses, convindrem en què els nostres compatriotes del sud s’estan ben guanyant el paradís en vida.

[Imatge: concentració en memòria de les víctimes el 2011; www.racocatala.cat]

[Forza Azzurri] Les decisions del PSC

El PSC està seguint, amb notable desorientació, la seva particular travessia pel desert des que ha deixat de tenir les grans parcel·les de poder que havia administrat anys i anys. A la llarga llista de manifestos, declaracions i preses particulars de posició (la “polifonia”, en paraules de l’actual secretari general Pere Navarro) s’hi ha afegit aquest cap de setmana un acte de més envergadura. Es tracta de la presentació d’Avancem, un nou corrent crític renovador i més catalanista. Amb l’acte ja s’ha visualitzat un canvi de formes i de continguts (un escenari més diguem-ne assembleari, la intervenció activa de representants d’altres formacions polítiques, la necessitat de superar els defectes de la vella política…).

Tot això està molt bé, però el problema del PSC és el que habitualment denominem “les dues ànimes” del partit, és a dir, aquesta perenne esquizofrènia socialista que consisteix en servir dos amos, aquí i allà. Les dues coses no poden ser, i ells ho saben. Les ments més entenimentades del partit (penso en Montserrat Tura, Ernest Maragall i algun altre) ja parlen obertament de tenir en compte la nova centralitat política catalana, amb la independència com a eix. No diuen que el partit hagi de ser independentista, però el mer plantejament d’assumir sense manies aquest debat faria que el partit prengués la decisió més important de la seva llarga existència: trencar amarres amb el PSOE.

Si de debò volen ser la Convergència i Unió d’esquerres que els reclama tanta gent, han de començar per prendre aquesta decisió. En altres paraules, tornar a posar el rellotge al 1978, al moment de la unió dels tres partits socialistes, però recollint el llegat de Josep Pallach. Mentrestant, per molt Avencem que facin es quedaran on són.

Altres sí que hem decidit qui volem que guanyi l’Eurocopa. Pasta per tutti, pago io. És una llàstima haver d’anar sempre “en contra de”, però, noi, ens ho han imposat. Avui tocarà, doncs, ser italians de pensament, paraula, obra i omissió. I si perdem, que tot és possible, ens podem consolar amb les bones reflexions que avui fa el Toni Soler a l’Ara.

[Imatge: www.lasaeta.net]