[Ambição e coragem] Llengües i més llengües

El Tribunal Suprem espanyol va emetre ahir l’enèsima sentència contra el català. La veritat és que ja no ve d’aquí: és una sentència més, ni la primera ni l’última, i el seu objectiu és posar més pals a les rodes de la difícil normalització de la llengua, cosa que ja sabíem. Tot plegat cansa una mica. Jo ja m’he perdut emmig de tanta anada i vinguda de lleis, estatuts, impugnacions i sentències. Només sé dues coses: que la llengua segueix estant en perill i que tampoc això sembla decidir als nostres governants actuals a donar el pas definitiu que solucionaria d’una vegada per totes el problema. Independència, que rima amb sentència, i que ja rep el suport de la majoria de la població segons enquestes beneïdes oficialment. Deixem-ho aquí.

Ja fa uns dies de l’altra notícia sobre la nostra llengua, negativa com totes últimament. És el projecte de llei que s’ha empescat la comunitat autònoma veïna i que es refereix al català com a aragonès oriental. Si una cosa hem d’agrair als nostres enemics es la potineria amb que fan les coses. Ni el guionista més friqui de Polònia hagués tingut aquesta ocurrència. Sembla clar que la jugada és repetir la del País Valencià amb molts anys de retard: jugar amb els noms, crear divisió entre territoris, anar contra el rigor acadèmic, subvertir tot sentit comú… i recollir-ne els fruits. El més sensacional de la comèdia ha estat un dels arguments de la mare de la criatura (de Ripoll, per més inri) dient que això ho feien per no confondre les llengües. Però senyora, si no hi ha perill de confusió: és la mateixa! I si tan aragonès és el català de la Franja, respectin-lo, protegeixin-lo, ensenyin-lo, oficialitzin-lo! És el seu patrimoni, oi? Doncs siguin conseqüents!

Aquest vespre no parlarem català. Parlarem portuguès (o n’haurem de dir ibèric occidental?). Com diu Paulo Bento, el seleccionador de futbol de la nació germana, el que els cal és ambição e coragem. Ambició i coratge, això és el que necessitem nosaltres també per sortir dels pous on estem ficats, el lingüístic i els altres.

[Imatge: tramvia a Praça do Comercio de Lisboa; www.thelisbonconnection.com]

[Allez, allez] Aquest medicament pot produir efectes secundaris

Avui entra en vigor el famós “euro-per-recepta”. Més enllà de les protestes dels usuaris, comprensibles, dels polítics, demagògiques, i dels farmacèutics, interessades, s’ha de dir que és una mesura completament necessària. A part de la urgència que suposa per les arques públiques el poder disposar de líquid, sigui com sigui, entenc que el fet d’abonar aquesta mena de taxa modificarà la percepció que té molta gent de que determinades prestacions costen molt poc o bé que no les paga ningú.

Unes de les poques conseqüències negatives que amb el transcurs dels anys ha tingut el denominat “estat del benestar” és el que abans deia: la societat no és a vegades prou conscient que tots els serveis de caràcter públic, des de les escoles fins a les prestacions d’atur, des de les visites mèdiques fins a les pensions de viduïtat, passant per tota la gamma de serveis amb preus “polítics” (universitats, transports…) no són mai gratuïts o avantatjosos: els segueix costejant algú. Aquest algú, és clar, és la mateixa ciutadania que ho paga mitjançant un sistema impositiu que hauria de ser just i equilibrat però que, ai, no ho és prou. No és només que els catalans paguem més: també els rics, siguin d’on siguin, tenen més oportunitats, legals o no, de contribuir menys del que èticament els pertocaria: paradisos fiscals, SICAV, enginyeries financeres, trampetes majors o menors… tot al servei d’escórrer el bulto tan com sigui possible. Que paguin els tontos.

I ja que parlem de legalitat en la contribució al bé comú, la notícia del dia és que el frau fiscal a l’estat espanyol puja a (preneu aire) 245.000 milions d’euros, el 22,5% del PIB. Aniria bé que tothom reflexionés sobre aquesta dada, tant el iaiet que es queixa quan va a comprar la seva medicina, com el farmacèutic que grinyola perquè el fan fer de recaptador, com el polític que desplega el seu demagògic discurs contra l’euro. Potser si tothom fes els deures, fiscalment parlant, empresaris, autònoms, ciutadans anònims (incloent iaiets, farmacèutics i polítics del govern i de l’oposició) no caldria que les mesures contra la crisi fossin tan dràstiques.

Avui, el conjunt bleu juga contra la roja. Guatemala contra Guatapeor. Tots amb els veïns de dalt, quin remei. Serà una tarda de nervis i potser ens caldrà prendre’ns alguna pastilla abans del partit (com aquell espectador de l’APM?). Amb euro o sense, sempre ens hem de medicar.

[Imatge: www.parisbypod.com]

La conservació del nostre patrimoni, per exemple

[Article personal, en tant que coordinador comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència del Tarragonès, publicat als digitals www.tottarragona.cat i a www.tarragona21.cat]

Fa pocs dies, el Diari de Tarragona llançava un crit d?atenció sobre el lamentable estat de conservació del patrimoni cultural de les nostres comarques. Centenars de castells, torres, edificis civils o religiosos, testimonis muts del nostre passat llunyà o més proper, resten mig oblidats o no suficientment ben arranjats, víctimes de la manca de recursos econòmics que afecta, també, a l?àmbit cultural. No tots els monuments tenen la ?sort? de ser tant atractius com la Tarraco romana, el Reus modernista, els castells del Gaià, Poblet, Santes Creus, el Montblanc medieval o Siurana, però són mereixedors igualment del més gran interès tan pels estudiosos com pel gran públic i demanden la mateixa protecció: per això se?ls va declarar en el seu moment Béns Culturals d?Interès Nacional (BCIN).

 
Aquest ?interès nacional? s?ha de concretar en una acurada restauració, un constant manteniment del propi monument i del seu entorn i en una posada en valor amb finalitats científiques, docents i turístiques. Però per fer tot això es necessiten recursos econòmics i aquests no arribaran en la quantitat necessària si provenen d?unes administracions públiques víctimes, al seu torn, de l?asfíxia econòmica que Catalunya pateix des de fa tants anys. Una forma d?aminorar el problema de l?abandonament del nostre ric patrimoni arquitectònic fóra la col·laboració privada. Com bé diu Jordi Rovira, president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona a l?article al principi citat, ?l?administració hauria de captar fons privats, implicar la societat civil, a particulars o a fundacions, seguint el model americà?. Tot i així, crec que el lideratge hauria de correspondre a les nostres administracions, i en aquest sentit l?impuls definitiu el donaria la consecució d?un estat propi per Catalunya, que comportaria un augment en les inversions en educació, salut, infraestructures, innovació o benestar social, però que també possibilitaria una millora evident d?altres facetes de la nostra vida col·lectiva. Per exemple, la conservació del nostre patrimoni.


[Imatge: castell del Catllar; www.elcatllar.cat]

[Lijepa na?a domovino] Un petit Watergate espanyol

Té l’aspecte, i ho és, de vell funcionari espanyol: la cara, apergaminada, com de no prendre mai el sol. El gest quan parla, altiu. Molt catòlic, sembla. Es diu Carlos Dívar i és el president del Consejo General del Poder Judicial de l’estat. La seva història és de sobres coneguda: va carregar als comptes de l’organisme que presideix moltes factures de sopars i d’hotels en uns llargs caps de setmana i en llocs tan inesperats com Marbella o el Carib. Qui vulgui aprofindir-hi, aquest inmens safareig anomenat internet va ple de detalls sobre el cas, verdaders o falsos, que de tot hi ha.

Descobert el pastís, es va posar en marxa tot el protocol previst per a aquests casos. A saber, primer va negar-ho tot. Molts dies després, va convocar una roda de premsa convenientment alliçonat pels seus assessors de comunicació, insistint en la seva innocència, dient que té la consciència tranquil·la i sense donar explicacions sobre quin era el o la vip que l’acompanyava en aquests viatges “oficials”, però puntualitzant, això sí, que els hotels no eren de luxe, sinó de quatre estrelles. Fascinant. Després, els components del Consejo que són de la corda ideològica de Dívar l’han defensat a capa i espasa. Finalment, sembla ser que acabarà dimitint, però tampoc ho ha assegurat categòricament sinó que, amb el tacticisme irritantment habitual a què ens tenen acostumats els dirigents públics, ha postergat la decisió i s’ho ha fet venir bé per presidir avui no-sé-quin acte commemoratiu. Pena per als periodistes: l’havia d’acompanyar el rei, que ha hagut d’absentar-se degut a l’oportuníssima defunció d’un príncep àrab.

Ara toca fer preguntes: ningú no sabia el que feia aquest senyor? El Consejo que presideix no té interventors? Ningú no fiscalitza les despeses? Per què ha tardat tant a parlar, amb ocultacions o directament mentides? Per què ha embolicat tant la troca quan hagués estat més elegant per ell reconèixer-ho tot des del principi? Per què ens prenen per idiotes? Aquests dies es commemoren els 40 anys del Watergate, aquell affaire que va fer caure tot un president dels Estats Units, Nixon, després de negar durant anys el que es va acabar sabent de totes maneres. No hi ha tanta diferència entre els dos casos, salvant-ne la transcendència, és clar.

L’escàndol Dívar, encara que de modestes dimensions , és molt significatiu perquè ens dóna una idea de quins valors han estat usuals a l’estat espanyol aquests darrers anys, si encara no els sabíem: diners públics per a usos privats, mentides, manipulació dels fets, aferrament als càrrecs com les lapes a les pedres, hipocresia i doble moral, capelletes, favors…

Això és el que no vull per al meu bell país, Catalunya, quan sigui lliure del tot. El meu bell país, lijepa naša domovino, és el títol de l’himne nacional croat, aquell altre bell país mediterrani independent, aquest sí, des del 1990. Independència que li permetrà avui a l’Eurocopa jugar (i potser guanyar) Espanya, el país de Dívar i companyia.

[Imatge: Dubrovnik, a la costa adriàtica; www.lacroacia.es]

[Na buachaillí i glass] Una mica de respecte per Grècia, no?

Diumenge es celebren unes eleccions trans-cen-den-tals, his-tò-ri-ques, de-fi-ni-ti-ves… a Grècia. Adjectius de tota mena per designar uns comicis que, pel que sembla seran una mena de fitxa de dòmino que al caure farà tombar moltes altres fitxes del món mundial, econòmic i polític; o potser seran com aquella famosa papallona que amb un simple batre d’ales, pot ocasionar un huracà a l’altra banda del planeta. Ja serà menys. Sincerament, no m’imagino jo que l’hipotètic triomf del noi aquest descorbatat de Syriza faci que Obama guanyi o perdi les seves, d’eleccions, o que l’euro se’n vagi a can pistraus. Les coses no són tan senzilles.

Sense entusiasmar-me Syriza, aquesta opció tutti-colori (una versió hel·lènica d’Iniciativa per Catalunya), he de confessar que no veuria amb mals ulls que diumenge es fes amb el poder. Raons. Primera, no sé trobar res de positiu en tots els seus oponents (els desacreditats “tinglados” dels Papandreu, Karamanlís i altres famílies, els comunistes “d’abans” o aquests neo-feixistes que fan més por que una pedregada). Segona, ells no estan en contra de l’euro, sinó de les polítiques d’austeritat que, siguem sincers els que sempre hem mostrat comprensió per la posició germànica, comencen a produir els efectes contraris als buscats. Tercera, contra ells s’ha desfermat una gens innocent campanya de descrèdit, amb amenaces de “corralito” i, fins i tot, de talls d’electricitat si guanyen les noves esquerres. De treure pensions, potser també n’han parlat. En tot cas, dir aquestes coses és una falta de respecte a la ciutadania d’aquell país.

Però sigui quin sigui el resultat, deixem que votin en pau, sense posar-los en cap més compromís que decidir el futur del seu país. Ja és ben galdós que al lloc on va néixer el terme democràcia, ara els seus habitants no puguin exercir en la pràctica el vot perquè a la senyora Merkel li interessa A, al senyor Obama B i al senyor Rajoy C. Si tothom continua defensant la seva sobirania amb ungles i dents, per què no també els grecs?

Syriza és una formació, com s’ha dit, roja, violeta i verda. Verda, com els boys in green irlandesos, els buachaillí i glass que aquest vespre, falta ben poc, esperem que tinguin una mica més de sort que els azzurri diumenge passat.

[Imatge: dues Guiness, amb Dublín al fons; ca.wikipedia.org]

[Forza Italia] Europa, al rescat

Bé, sembla que ja s’ha aclarit una altra incògnita d’aquesta immensa equació denominada “economia de l’estat espanyol”. Europa rescatarà el sistema bancari espanyol amb una quantitat (fins a 100.000 milions d’euros) que si la diguéssim en pessetes no hi hauria prou espais per transmetre la notícia per Twitter.

No en diguéssim rescat, si us plau! Se n’ha de dir préstec o qualcom per l’estil. Doncs si no es pot usar el primer dels termes (un simple debat nominalista, Rajoy dixit), tampoc usarem l’expressió sistema bancari per designar el que només és “un conjunt de caixes d’estalvis polititzades, que van oblidar la seva funció social, mal gestionades per una colla d’aprofitats que van fer l’agost mentre van poder (sous i jubilacions d’escàndol) i a qui no s’han demanat responsabilitats de cap tipus, almenys de moment”. Que a gust m’he quedat escrivint aquesta frase.

L’altiva Espanya ha aguantat fins el darrer moment el gest de demanar, si us plau, que Europa l’ajudi. Encara avui mateix, Rajoy li ha sortit el puntet xuleta, tan propi de la Meseta, dient que és ell el que ha pressionat Europa. Deixem-ho estar. Ara, ja s’ha aconseguit una decisió en la bona direcció: un ajut que faci que el sistema financer de l’estat recuperi per a tothom, impositors, accionistes, empreses, països i mercats, la confiança que sempre ha de tenir.

Coincidint amb aquest copet de mà del continent (amb dures contrapartides, que ningú no s’enganyi), arriba a Madrid una altra bona nova europea. No té res a veure amb l’economia sinó amb l’art, i és l’exposició de Rafael que s’obrirà al Museo del Prado. Un bon bany de cultura i de bon gust al país de l’horterada, el diner fàcil i l’ostentació. Rafael Sanzio, el gran pintor d’aquell país que, esperem, aquesta tarda ens doni una alegria. Forza Italia.

[Imatge: wickipedia.org]

Mercadona és notícia

Perdó per fer publicitat explícita (i gratuïta, és clar) al títol de l’apunt, però és que si dic “una coneguda cadena de supermercats és notícia” seria llarg, imprecís i pedant. Bé, en tot cas, avui és notícia per partida doble.

Per una banda, s’anuncia que Mercadona obrirà un nou centre a Tarragona, a la Vall de l’Arrabassada, amb una superfície de 1.500 m2, que s’afegirà als altres dos concorreguts centres (ho puc afirmar per experiència: sóc veí i client d’un d’ells) que hi ha a la vella Tarraco.

L’altra notícia, d’abast més general, són les declaracions del seu president, Juan Roig, destinades a crear una certa polèmica. Diu Roig que “Espanya serà intervinguda si la gent no es posa ‘les piles’ i treballa més” i ha afegit que “això no és un problema només de polítics, ni de sindicats, ni d’empresaris, és a nivell global”.

Hi estic d’acord. Un dels molts llocs comuns que està generant aquesta llarga i maleïda crisi caleidoscòpica que a tots ens afecta és imputar-ne les responsabilitats, de forma exclusiva, als “mercats” (llegiu bancs, grans corporacions i especuladors de tot pelatge) i als “polítics” (així, en bloc). Doncs no és exactament així. Caldrà admetre que, a l’hora d’aprofitar-se de la situació de bonança econòmica que tots vam tenir l’oportunitat de gaudir en el passat (baixos interessos, fàcil accés al crèdit, generós estat del benestar…), qui més qui menys va fer els seus pinitos contribuint a fer créixer aquesta bombolla no només immobiliària sinó global.

Ara tothom es treu les puces de sobre. Qui es va sobreendeutar ara diu que la culpa és del banc o de la caixa, que li va gairebé imposar un préstec a tornar en quaranta anys. Els veïns que tan critiquen l’Ajuntament per haver-se entrampat per construir un poliesportiu innecessari, bé que se’ls queia la bava quan el van inaugurar, orgullosos de posseir una infraestructura que feia ombra a la del poble del costat. Els sindicats, que ara són els primers a enarborar banderes, pancartes, cartells i xiulets, han estat aquests anys còmplices necessaris, per acció o omissió, d’innombrables esguerros: mai no serà prou necessari recordar a l’opinió pública que els dos grans sindicats gaudeixen de cadira (amb vot, dietes, etc.) als òrgans de decisió de tot tipus d’institucions. Bankia, per exemple.

Roig ve a dir, per simplificar, que cal produir més (treballar més, amb l’alt índex d’atur que hi ha i amb la dificultat de trobar feina, no sembla una expressió tan afortunada). Mira per on, més o menys la filosofia germànica de la tan criticada Merkel i que Roig, amb el seu petit imperi comercial, no fa més que posar en pràctica des de fa anys. El resultat és que ara, en plena crisi, es permetrà el luxe de poder obrir un nou centre a Tarragona, amb els evidents beneficis econòmics i laborals que per a la zona comportarà. Hi ha maneres i maneres de fer negoci.

[Imatge: Vilaweb]