On és la cinquena cadira?

Ja han aflorat les posicions crítiques a la Marató que diumenge farà TV3 contra la pobresa. Particularment, està tenint molt èxit un vídeo-resposta a l’anunci que ofereix aquests dies la nostra televisió pública. Ja sabeu: és aquell del joc de les cadires, concretament quatre, a repartir entre cinc persones, jugant segurament amb la punyent dada segons la qual un 20% dels nostres conciutadans està per sota d’allò conegut com “llindar de la pobresa” (un concepte de valoració inevitablement subjectiva, però necessari d’establir).

L’enginyosa rèplica a l’espot de TV3 (per cert, aquest amb una banda sonora enganxosa) ens presenta els culpables de l’actual estat de coses (els mercats?, les grans corporacions? els poderosos en genèric? que acumulen cadires i més cadires. Quan vaig veure per primera vegada l’anunci de TV3, instintivament vaig reflexionar en la línia d’aquest video-protesta. Efectivament, cal ajudar i solidaritzar-se amb aquesta anònima persona que no té cadira, és clar que sí, però el que realment és important i hauríem de tenir molt present és qui s’ha endut les cinquenes cadires de la nostra societat. Qui les té? Qui se n’aprofita? Per què els nostres òrgans de representació política i les nostres administracions (totes, les d’aquí i la d’allà) no ho van poder o voler impedir?

Aquestes són les preguntes que m’agradaria que es contestessin diumenge en el macro-programa televisiu, però em temo que tot quedarà en l’espectacle emotivo-econòmic que ens plantifiquen cada vigília de Nadal, amb les seves entrevistes-llagrimeta i el presentador de torn exclamant com un possès la quantitat d’euros rebuts per la bona causa, que anirà augmentant segons passin les hores.

Ja té nassos que, després de tot el que no han fet uns i tot el que ja fa temps estem patint els altres, ara haguem de rascar-nos una vegada més la butxaca per contribuir (de bon grat, que consti) a que tothom pugui estar assegut amb un mínim de comoditat, mentre els que segueixen posseint la cadira que ens falta s’ho seguiran mirant amb la més repugnant de les insensibilitats.

[Imatge: Cadira de Van Gogh, 1888, extreta de www.xtec.cat]

Espe

Esperanza Aguirre, la intrèpida presidenta de la Comunitat de Madrid (l’autonomia que ningú no volia quan el famós “cafè per a tots”), ha declarat que s’hauria de suspendre el partit de la final de la Copa del Rei (de futbol, no cal dir-ho) perquè s’hi preveuen xiulades a l’himne i al príncep, que presidirà l’esdeveniment atès que el seu pare no està últimament per gaires saraos.

Ha dit, amb aquella manera tan cheli de recalcar les frases més destacades del seu discurs (només cal escoltar el tall de veu per comprovar-ho) que aquests actes de protesta són, a banda d’un delicte d’injúries (bufa!), una falta de respecte cap a unes institucions.

La senyora Aguirre (Espe per als nombrosos amics, interessats o no, que té) hauria de saber que el que realment és una gravíssima falta de respecte és tractar els ciutadans d’idiotes tot falsejant els comptes primer, oferint xifres de dèficit molt superior després i assegurant en últim extrem que els primers comptes eren “provisionals” i per això diferien dels finalments oferts. Tot un insult a la intel·ligència del sofert ciutadà-contribuent, que veu com a les altures es fan prodigiosos exercicis de triler que només beneficien uns quants mentre a la base hem de patir-ne les conseqüències. Això sí que és una falta de respecte.

Pel que fa a les xiulades de la final futbolística, la senyora Espe i tot l’ampli corifeu que l’acompanya quan lamenta que es toquin els sacrosants símbols de la nació espanyola, enlloc de ploriquejar tant s’haurien de preguntar-se el per què d’aquesta actitud d’una part important de les societats catalana i basca. Les coses no esdevenen perquè sí. Si realment no entenen la raó d’aquest malestar és que estan molt més desinformats del què pensàvem i aquest detall l’hauríem de tenir ben present en les nostres respectives estratègies alliberadores.

[Imatge: www.publico.es]

Nosaltres, els valencians

“D’altra banda, el ‘provincià’ viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. Que mira al centre, és indiscutible. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l’emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La ‘valencianitat’ d’un Azorín, d’un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses.  I ells són els valencians més ‘desprovincianitzats’ – a força d’assimilació – que conec. “

Fragment, escollit aleatòriament, de Nosaltres, els valencians. En homenatge a Joan Fuster.

[Imatge: www.bromera.com]

El congrés (del PP) era una festa

El PP de Catalunya està celebrant entre avui i demà el seu congrés. Celebrant és realment la paraula que més escau per descriure el que faran els delegats del partit hispano-conservador al Palau de Congressos de Barcelona. Una candidatura, encapçalada per Alícia Bótox-Camacho, sense ombra d’oposició, unanimitats búlgares en les votacions, rialletes d’autocomplaença… el congrés sembla més una festa que un conclave seriós de partit.

Com que tot és tan plàcid i previsible, la notícia del congrés és l’enèssim “gir catalanista” del PP. Dic enèssim perquè aquesta història ja l’hem sentida més d’una i més de dues vegades. La nova operació de maquillatge (com totes) consisteix aquesta vegada en fer-se dir “Partit Popular Català” i afegir una petita bandera al logotip. I aquí s’acaben les novetats. Si queda algun il·lús que es pensava que la formació faria un cop de cap intel·ligent i s’acostaria a un catalanisme moderat per fer-li ombra a Convergència o que plantejaria al PP central algun tipus d’autonomia orgànica (l’equivalent dretà del PSC, per entendre’ns), que s’ho tregui del cap: reformes al logo i vas que t’estrelles.

Tot al contrari. La cosa anirà de tractar CiU de “separatista” i d’oposar-hi una força que ocupi l’espai central, que uneixi i que bla, bla, bla, en resum, aquell discurs completament vacu que hem sentit mil vegades, tot menys plantejar una argumentació seriosa, creïble i d’altura, que intenti trobar una solució al conflicte Catalunya-Estat que no passi per acceptar acríticament el que els ve dictat des de Madrid.

[Imatge: www.ara.cat]

El dia que no vaig voler pagar

Ja ho he fet. Ja he passat per un peatge sense pagar. Com si fos un Rubicó mental, milers de catalans ens hem unit avui als molts altres que ja ho estan fent des de fa un temps, i hem traspassat aquesta línia vermella que si bé no és una il·legalitat (no crec que ho sigui, per molt que així ho afirmi una rebuscada interpretació jurídica), sí que significa un “tirar pel dret”. Un gest digne i d’una certa audàcia que està qüestionant moltes coses. Això és el que ens interessa, no el fet en sí de deixar de pagar uns euros per transitar per una carretera ben asfaltada (més o menys).

El lloc dels fets ha estat el peatge de Reus de l’AP-7, però m’ha calgut entrar a l’autopista pel Vendrell. Potser els catalanets que no viuen a les nostres comarques ho ignoren (ignoren tantes coses…), però el tram entre Torredembarra i Salou és gratuït. Debem tal conquesta a un regidor d’Esquerra, les coses com siguin. Bé, el cas és que he hagut d’anar de Tarragona al Vendrell, recollir el tiquet i tornar enrera. Quan hem arribat al peatge de Reus s’ha format un enorme tap de vehicles, guarnits amb bandes “#novullpagar” i estelades. Davant de l’impasse, hem començat a fer sonar els clàxons. La zona estava plena de personal de l’autopista. Mai havia vist en un peatge tanta gent vestida amb armilles fluorescents: uns anotaven matrícules, altres parlaven per telèfon, els altres vigilaven. També hi havia gent filmant i fent fotos, que no sé si eren periodistes o què. Lentament, els vehicles han anat avançant. L’espera ha durat ben bé quinze minuts.

Finalment ha arribat el moment de la veritat, m’he aturat davant la barrera, he abaixat la finestreta del cotxe i amb el millor dels meus somriures (ehem) he deixat anar les paraules màgiques: “no vull pagar”. L’encarregat, un home ja madur, físicament semblant a l’ex-conseller Huguet però sense panxa, m’ha demanat el tiquet amb la més absoluta normalitat i m’ha deixat passar tot indicant-me que no fes cas del semàfor en vermell. 

Bé, ja dec 3,75 euros a Abertis. Espero que no facin fallida per això, pobrets.