La dignitat, a cent euros

No ha calgut ni una setmana de temps des del gest de Josep Casadellà, negant-se a pagar un peatge d’autopista, perquè el malestar dels catalans per l’enèssima situació d’injustícia prengui forma amb una massiva protesta que està descol·locant a més d’un. El govern ha passat de “comprendre” l’estat d’ànim dels conductors a amenaçar-los amb una multa de cent euros si gosen fer el que ja han fet milers de persones. Els experts juristes encara ara estan buscant quin article de la reglamentació corresponent i quina argumentació justifiquen aquesta punició. També és molt indicatiu de la trepitjada de poll que ha suposat aquest gest col·lectiu de protesta la desinformació que practiquen els principals mitjans i l’espès silenci de determinats partits i sindicats, desorientats quan un moviment social no encaixa dins els seus pressupòsits.

M’agrada aquesta campanya perquè ve a ser el contrari de la protesta dels indignats. Està feta en clau de país i és pràctica i efectiva: fa mal on ha de fer mal de veritat. S’ha dit que recordava la vaga dels tramvies dels anys cinquanta; jo més aviat em remuntaria a aquelles accions contra l’impost de la sal que Gandhi va promoure a l’Índia tardocolonial. Pocs anys després d’iniciar aquell gest digne contra la potència britànica, el país assolia la seva independència. De mica en mica s’omple la pica.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Jo sí vull pagar

L’acció de no pagar els peatges de les autopistes, iniciativa d’un ciutadà anònim i seguida per molts altres, comença a prendre forma i estic encuriosit per veure com acabarà. La cosa té morbo perquè toca el voraviu d’Abertis (i per tant de La Caixa), corporació molt poderosa i no precisament entusiasta de l’alliberament del nostre poble. A la incipient campanya de desobediència s’hi han sumat determinades formacions polítiques que ja han estat diligentment qualificades d'”oportunistes” per altres formacions que, si fossin plenament conseqüents amb el seu ideari, estarien denunciant també el tracte greument injust que rep (també amb les autopistes) Catalunya. Doncs és clar que són oportunistes: aprofiten l’oportunitat que els dóna el senyor Casadellà (el ciutadà ja no anònim) i molts altres per donar més eco a l’acció. Veure el diputat Uriel Bertran negant-se a pagar un abusiu peatge destinat a compensar les pèrdues dels peatges madrilenys és tota una invitació a la ciutadania a seguir el seu exemple i a què perdi les prevencions que pugui tenir de fer-ho, si és que en té.

Ara, una cosa ha de quedar clara. Que protestem ara pel pagament dels peatges no vol dir que no els hagi de pagar mai ningú. Una autopista és una via de comunicació ràpida que necessita un manteniment perquè estigui sempre en òptimes condicions i això té un cost, que en una situació de plena normalitat nacional hauran de seguir pagant l’administració i els usuaris, en unes proporcions que, natualment, no estic en condicions de fixar. En els països lliures i desenvolupats aquesta mena de serveis públics són de copagament. Jo sí vull pagar l’autopista. El que és inacceptable és que els ciutadans (ho som?) del territori A paguin sempre les despeses dels del territori B, i la broma ja fa massa anys que dura. De moment, i per protestar i mirar de trobar-hi una solució, el proper dimarts 1 de maig, a les 12 del migdia, estem tots convocats als principals peatges de les autopistes i a pronunciar davant el sofert treballador la màgica frase “no vull pagar”. A veure què.

La tria de Sant Jordi

Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:

Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l’oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d’Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una “oficialitat” porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.

[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d’aquesta cultura del “ha-ha-ha” que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d’aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s’han fet cèlebres de tant repetir-les (“Ho haveu vist?”, “Es de ser inútiles” o “Hi ha molta maldat en aquest món”). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?

Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s’hi sentin identificats i als quals l’escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d’aquest exercici epistolar.

Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l’autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al “repte nou” de la nostra societat. Sembla que a l’ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l’independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.

Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l’autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d’aquests videus és la que ara surt publicada.

I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.

L”annus horribilis’, versió hispànica

Entre gendres, néts i elefants, la monarquia hispànica no va molt fina últimament, no. Com ha canviat tot en poc temps. Hi va haver una època en què la Casa Reial espanyola gaudia de prestigi i popularitat. Hi feia molt el consens entre partits i forces vives (una de les servituds d’aquella tapadera de vergonyes que va ser la transició), consens que es traduïa en un respecte exagerat o en una adul·lació a vegades ridícula. I no parlo només de La Vanguardia. Junt amb aquest pacte de respecte, de silenci i de no remenar el que no s’havia de remenar, hi havia també una política d’imatge i comunicació molt ben portada, que ara brilla per la seva absència.

En pocs anys, la institució ho ha sabut o no ha volgut, m’inclino per això segon, fer un exercici de responsabilitat, de contenció i de saber-se situar al lloc que realment li correspon en l’actual estat espanyol, colpejat per crisis de tot ordre, i ha optat per fer una cosa increïble: distanciar-se de la societat a la qual se suposa que representa i serveix, precisament per justificar la seva funció. Dic increïble però potser no ho és tant, atesos els precedents. Els dos darrers segles, la història d’Espanya ofereix bons exemples de reis allunyats de la realitat del seu país, creixentment aïllats en una bombolla i protegits per una camarilla de lleials que, com s’ha vist, els fan més nosa que servei.

Quan diem que la monarquia és un règim antiquat o caduc ens referim al que ha passat aquests dies a Mallorca, a Sòria, a Botswana i no sabem a on més demà. Tot el contrari que la resta de monarquies europees, començant per la britànica, les més modernes de totes, perquè han aconseguit mantenir-se segles i segles als respectius trons a base d’introduir els canvis legals, ètics i estètics que en cada moment la situació els demandava, just a l’inrevés que els Borbons, ja habituats a sortir del poder per la porta del darrera. Ara que hi caic: de nou ens toca comparar Gran Bretanya amb Espanya i treure’n les oportunes conclusions.

[Apunt dedicat a Enriqueta, que ens ha deixat aquest cap de setmana a Tarragona; en l’amistat que m’unia amb ella hi van tenir alguna cosa a veure Stalin i Marc Chagall]

Rasquera

He tardat molt a treure aquest tema al bloc, i encara ara no sé ben bé què dir-hi. En principi, totes les notícies incloses a la carpeta “droga” em conciten una opinió bastant en la línia de l’actual desorientació social. Tots volem i dolem quan parlem d’aquest tema: volem llibertat per consumir-la però rebutgem les persones que han abusat d’aquesta llibertat; som benevolents amb el porret del veí però exigim la màxima contundència legal contra qualsevol negoci que hi hagi al darrera; unes drogues són dolentes però legals i altres ben a l’inrevès, etc. La societat està feta la pitxa un lío, amb perdó.

De manera que quan vaig saber que l’Ajuntament de Rasquera va posar totes les facilitats del món perquè al municipi hi hagués una plantació de cannabis, no em va fer ni fred ni calor. Només vaig pensar que ja n’arriba a ser de trist quan un ajuntament, per fer quadrar la caixa o per sortir al mapa, hagi de recórrer a una mesura com aquesta que, naturalment, ja està sota l’escrupolosa lupa de cossos policials i fiscals.

El govern municipal ha acabat guanyant, pels pèls, el referèndum que va convocar a l’efecte. No sembla un resultat massa concluent, però s’haurà de respectar. El que en un primer moment no va respectar l’alcalde és la seva promesa de dimitir per no haver assolit un 75% de sís, però després ha rectificat. Encara bo que ha acomplert la seva paraula. Insisteixo, m’és igual si a Rasquera es cultiven plantes al·lucinògenes o boniatos. Només vull que la societat, tots plegats, ens aclarim d’una vegada per totes sobre la bondat o no, des del punt de vista tan sanitari com legal, de tot el què ens fiquem a la boca, al nas o a les venes, per excitar-nos o calmar-nos.

[Imatge: l’alcalde de Rasquera celebrant els resultats de la consulta, extreta de www.diaridetarragona.com]

Contra les lleis d’excepció? Sí, però…

No acabo d’estar d’acord amb l’editorial d’avui de Vilaweb. A veure si he entès el raonament. Volen aplicar les mesures antiterroristes als actes vandàlics de carrer, com els que van tenir lloc a Barcelona dijous passat, i com que s’està en contra de la filosofia de la legislació antiterrorista, es critica que s’endureixin les mesures per evitar els esmentats actes.

Sempre he discrepat de les legislacions antiterroristes (o mesures d’excepció, per usar la terminologia de Partal a l’editorial), sobretot des del moment que van sobrepassar el límit per al qual estaven concebudes, la repressió de fets criminals, per abastar camps que una democràcia hauria de protegir sempre i en tot lloc. Parlo dels drets d’associació política o de reunió, parlo de la llibertat de premsa, etc. Des del moment en què, amb l’excusa de la violència terrorista, es van començar a prohibir partits polítics, impedir candidatures electorals, tancar periòdics, etc., malament rai.

El que no acabo d’entendre és que ara es desaprovi un enduriment de les penes per actes de violència al carrer, només perquè la filosofia que inspira aquest enduriment és la mateixa que la legislació antiterrorista. Què hem de fer, doncs, per evitar l’acció d’encaputxats, perfectament organitzats com s’ha vist, trencant aparadors, saquejant botigues, cremant contenidors o fent malbé tot el què troben al seu pas com uns Àtiles del segle XXI? Alguna altra idea que no sigui la de criticar un ministre, encara que sigui del PP?

[Imatge: www.directe.cat]