Paisatge després de la batalla

Ja hem superat una altra vaga general. El diari El Punt-Avui titula en portada, molt encertadament, “Com sempre”. Com sempre, hi ha hagut guerra de xifres de vaguistes i de manifestants, segons les fonts. La propera vaga general l’organitzarem, i m’apunto per encapçalar-la, contra aquells que ens prenen per idiotes, que això és el que fan els que confonen intencionadament 80.000 amb 800.000. Com sempre, els piquets s’han dedicat a “informar”: els sindicats, amb aquestes tècniques, consideracions ètiques a banda, l’únic que fan és auto-enganyar-se. Aconseguir que una vaga només triomfi (relativament) perquè impedeixes circular els vehicles, perquè aconsegueixes que els nens es quedin a casa i perquè intimides els pobres botiguers, és fer un paper ben galdós, francament. I com sempre, hi ha hagut traca final després de la manifestació.    

Algun tertulià apuntava avui que aquesta minoria de brètols que s’han dedicat a destruir tot el que han trobat al seu pas pel centre de Barcelona (factura: 600.000 de l’ala, qui ho pagarà?) actuava a sou de no se sap ben bé quins interessos, però si algú es pensa que aquests energúmens fan algun favor als sindicats va ben equivocat, ja que és tot el contrari. Si algun aspecte positiu va tenir la diada d’ahir va ser la capacitat mobilitzadora dels caducs sindicats, fent que darrera les seves pancartes s’hi afegissin milers i milers de persones de tota condició per expressar, de forma pacífica i festiva, la indignació i el cansament pel que podríem denominar, genèricament, “tot el que està passant”. Era un punt que es podien anotar al seu favor. Doncs bé, la verbena nocturna de vidres trencats (allò que feien els nazis, per cert) i contenidors cremats ha resultat nefast per a la imatge pública de les forces sindicals, i aquestes ho haguessin hagut de proclamar als quatre vents denunciant-ho, enlloc de callar-s’ho.

La vaga ha passat, però la reforma laboral es queda. Un té la sensació de que tothom ho està fent, ho estem fent, molt malament a l’hora de buscar una sortida al túnel en què també tots (però uns més que altres) ens hem ficat. Suposo que no va ser intencionat, però ahir, just abans de començar les manifestacions, TV3 va programar un reportatge sobre la Cuba actual titulat “O rectifiquem o ens enfonsem”. Qui se senti eludit, que actuï en conseqüència.

[Imatge: www.intersindical.org]

La vaga del senyor Rajoy

M’ha agradat l’apunt de Marc Belzunces i les seves raons per no fer vaga demà. Estic d’acord quan diu que es tracta d’una vaga convocada en l’àmbit espanyol per uns sindicats també espanyols (o de dependència espanyola, tant fa). Els mateixos que van girar l’esquena a la primera de les grans manifestacions del poble català contra l’actual estat de coses, la de les infraestructures. Recordeu?

Hi ha més raons per no fer vaga. Crec que la principal és la seva inutilitat. No beneficia ni als empresaris, ni als treballadors, ni a l’economia de ningú. Es tracta d’una vaga política contra una llei: s’hi ha de lluitar, per tant, políticament i parlamentàriament, via partits polítics. Molts dels que demà s’abstindran de treballar, es manifestaran o muntaran algun ciri no s’acosten mai a les urnes, i mira que hi ha opcions per triar!

Quan es convoca una vaga com aquesta sempre em queda la sensació de que s’està representant una mena d’obra teatral, amb el guió, actors i escenes perfectament predefinits i amb un resultat predictible: guerra de percentatges de participació (impossibles de mesurar, com és obvi), èxit versus fracàs (una vaga sempre és un fracàs de la societat), etc. Divendres estarem igual que avui.

Que consti que no he dit en cap moment que la reforma laboral, el motiu de fons de la vaga, sigui acceptable. Sense entrar en detalls, no sembla que aquella mesura aconsegueixi el que s’hauria de proposar de manera urgent: la creació de treball. La necessitat d’una reforma laboral hi és, però acompanyada de moltes altres mesures, de tot tipus, i amb objectius a llarg termini. El que està imposant el govern espanyol és només donar facilitats als empresaris, les quals, per si soles, no fomentaran l’ocupació a curt termini. No, no m’agrada aquesta reforma, però una vaga general per oposar-s’hi és completament ineficaç

Rajoy va comentar als seus “compis” europeus que la reforma que estava projectant li costaria una vaga general, i ho va dir com qui desitja passar un xarampió i sortir-ne enfortit. Doncs ja té la vaga que buscava i ja podrà tornar a Brussel·les a fardar-ne. Jo, per la part que em toca, no li donaré aquest gust.

Endavant, Convergència

Convergència celebra aquest cap de setmana a Reus el seu congrés. Un congrés que ha de suposar un nou pas endavant en el complex camí del ja madur partit (aviat serà “quarentón”) cap a l’aposta definitiva per la sobirania de Catalunya. La transició, el soroll de sabres, el pragmatisme, la responsabilitat de governar tants anys un país i una administració en construcció, la pròpia necessitat d’un discurs coherent… són molts els factors que expliquen aquesta ambigua actitud convergent, marca de la casa, davant el que és, en definitiva el gran repte, el gran objectiu de tot partit que es digui (i ho sigui) catalanista: l’alliberament nacional.

Només així cobraven sentit els peixos al cove o els “avui no toca”. Jo hi estava d’acord. Durant molts anys vaig ser votant de Convergència i Unió. Sempre vaig defensar aquella política basada en l’ambigüitat calculada, la negociació amb Madrid i l’obtenció de petites parcel·les de poder per a Catalunya. Fins que jo, i com jo molta altra gent, vaig dir prou al discurs pujolista, que va acabar esdevenint un disc ratllat que no oferia res de nou a una societat on començaven a incorporar-s’hi noves generacions que no estaven per orgues ni batalletes tardofranquistes. Malgrat això, em costa molt parlar malament del que segueix sent el principal partit de Catalunya. Considero que els convergents són “dels nostres”, igual que Esquerra o que la CUP, formació que per cert no ha tingut altra cosa a fer aquests dies que muntar el seu show a Reus. En fi, què hi farem.

Demà i demà passat, aquell partit que va començar considerant-se socialdemòcrata, però que sempre ha estat liberal, i que tothom anomena nacionalista quan en realitat sempre ha estat catalanista, Convergència Democràtica de Catalunya, fa un pas més cap aquesta majoria que, segons les enquestes, apostaria ja per un estat propi. I ho farà encara amb aquella terminologia dubitativa, ambivalent, com de voler quedar bé amb Déu i el diable alhora: la transició nacional, el dret a decidir, prioritat pel pacte fiscal… És el seu discurs i el respecto. Jo no el criticaré obertament. Només dic que van en la bona direcció, però que estan perdent el temps. La societat catalana, també el gruix de l’electorat convergent, reclama als seus partits més decisió i més resolució i que no prolongui més l’agonia.

[Foto: Vilaweb]

Va per vós, Jaume Bonet

[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m’agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]

La Balenguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Joan Alcover: La balenguera.

Les cuixes de la independència (ANC a Tarragona)

Ahir a la tarda, presentació multitudinària a Tarragona de l’Assemblea Nacional Catalana.

* L’escenari escollit per l’esdeveniment, l’Aula Magna de la Universitat, es queda petit com diu el tòpic periodístic. Aquí no valen guerres de xifres amb la guàrdia urbana, que òbviament no hi era. El local és ple a vessar i els organitzadors han pecat de pessimistes. Millor.

* És el pessimisme tan típic dels tarragonins, l’abulia tarraconensis en feliç descripció del primer dels oradors, l’Oriol Grau. El famós actor i director tarragoní entra de manera irònicament brillant en el tema, comparant les ciutats de Girona i Tarragona: el nombre d’assistents a la presentació de l’ANC a cada lloc, el capteniment dels respectius ajuntaments en el procés d’independència, etc. Part del públic reacciona amb rialletes nervioses. L’acte d’ahir, però, sembla destinat a començar a desmentir aquesta suposada abúlia.

* El clímax en les “odioses” comparacions de l’Oriol arriba, però, on menys s’espera. Resulta que l’acte de Girona fou presentat pel Quim Masferrer (el “guapo” del Teatre de Guerrilla) que, segons Grau, té unes cuixes d’escàndol, mentre que ell les té en forma d’arc de Berà (sic). Tot ve a tomb perquè el gironí es va abaixar els pantalons com a part de l’espectacle, gest que Grau no ha imitat, és clar. Ja sabem què ens toca, doncs: organitzar un càsting per localitzar les millors cuixes independentistes de Tarragona. Premi: passar a la història, que no és poc.

* La segona oradora és la Patricia Gabancho, aquesta argentina-catalana amb aspecte de professora d’institut que aprofita la seva intervenció per “vendre” el llibre que treurà de forma imminent (s’acosta Sant Jordi…). Té les idees claríssimes i de tot el que diu anoto els quatre objectius que sempre s’ha marcat Catalunya i que també els haurà de tenir presents una vegada aconseguida la llibertat: modernitat, Europa, excel·lència i progrés social. Quatre fites d’acceptació universal.

* Per l’organització parla Pere Pugès, un empresari de Sant Boi que explica de forma entenedora les passes a donar fins el 2014. Torpede de profunditat contra les polítiques contemporitzadores amb Espanya, encara al frontispici de Convergència: “el lliri, a casa; nosaltres, al carrer”. Ovació a la sala, potser la més concloent de totes les de la vetllada.

* Sorpresa de darrera hora. Assisteix el promotor dels Ajuntaments per la Independència i alcalde de Vic, Vila d’Abadal. Adreça també unes paraules al públic assistent i en un moment deixa anar una cosa com “hem de convèncer tothom: jo també ho faré amb els meus companys de partit”. Segona gran ovació de la nit. L’alcalde de Vic és, com se sap, d’Unió. Sembla nítid el missatge que avui l’independentisme tarragoní està adreçant a la coalició.

* La part lúdica de l’acte ha anat a càrrec de So Nat, grup de gralles que ha interpretat El cant de la senyera i l’himne nacional, vestits amb unes cridaneres samarretes, a joc amb la montura d’ulleres d’una de les integrants del grup. Més convencional ha estat Josep Romeu, cantautor de línia Llach (ha interpretat La gallineta), que ha acabat amb un “visca la terra”. Visca.

* A la sortida ens espera la inevitable taula “petitòria”, com la Creu Roja. En dues urnes s’hi recullen respectivament ajuts econòmics i butlletes amb dades personals. Faig la meva aportació, que m’agraeixen vehementment. No home, som els altres els que hem d’estar agraïts.

* L’acte ha durat una hora i mitja, com ja avançava la targeta d’invitació. Surto de dubtes del perquè es fes constar aquesta dada, una mica sorprenent: a les vuit del vespre, només falta mitja hora, comença el sacrosant partit de Lliga del Barça, i tothom vol tocar campanes i anar a la processó. Doncs no en parlem més: anem a veure cuixes, no les de l’Oriol Grau sinó les de Messi i companyia.

[foto: tottarragona.cat]

Teresa Pàmies (1919-2012)

“Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d’orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l’home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d’un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia ‘per la causa’, i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l’exemple del seu tremp i uns dots d’organització tan naturals com aquella energia que emanava.

No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l’avantguarda d’aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d’altres que eren militants s’esfondraven per manca de solidesa moral.” 

[Fragment de Quan érem capitans; en homenatge a Teresa Pàmies, l’escriptora, activista compromesa i Premi d’Honor, que avui ens ha deixat]

[foto: Roger Velázquez]

Assemblea Nacional Catalana

Dia important en el llarg camí cap a l’estat propi. Avui ha quedat formalment constituïda l’Assembla Nacional Catalana, l’intent més seriós i important de fer confluir totes les iniciatives de la societat civil catalana que en els darrers temps han anat aflorant. Hi pot haver la temptació de creure que el que ha passat avui al Palau Sant Jordi és tornar a donar voltes sobre el mateix, com si l’independentisme fos com aquells ases que donen voltes sense anar enlloc, repetint sempre els mateixos esquemes, les mateixes inquietuds, les mateixes banderes, les mateixes proclames, el mateix “aquesta vegada sí, però no”. Doncs a mi em sembla que, efectivament, aquesta vegada, sí de totes totes.

La clau de l’èxit serà l’absoluta transversalitat del projecte i el fet de mantenir els partits polítics raonablement distanciats, però l’Assemblea Nacional Catalana no hauria de caure en l’error de creure que el seu full de ruta cap a la independència, aprovat avui, posa el comptador a zero. Ja que parlem de partits, convé recordar que un de parlamentari, Solidaritat Catalana per la Independència, ja fa temps es va avançar amb els mateixos plantejaments: transversalitat i full de ruta amb les passes institucionals a seguir per aconseguir un estat propi. Són els altres, CDC, UDC, ERC, ICV i Reagrupament els que segueixen ronsejant, de manera que són aquestes les formacions polítiques que s’han de sentir interpel·lades directament per l’acte d’avui.

Ja cal que es treballi amb moltes direccions per acabar de decantar la balança de partits i societat cap el cantó de la llibertat. Prenem, com a exemple, dues personalitats assistents a la constitució de l’ANC. L’alcalde de Vic, que lidera l’Associació de Municipis per la Independència, haurà d’esmerar-se més en convèncer el seu partit, UDC, de les bondats de la independència i d’actuar en conseqüència (perdó pel rodolí): no hauria de ser difícil, perquè aquest era el propòsit fundacional un ja llunyà 1931. Tan llunyà és que Duran Lleida ho ha oblidat per complert.

Un altre dels prohoms que avui han assistit a l’acte ha estat el secretari general de la UGT catalana, Josep Maria Álvarez. Les seves declaracions, almenys les que he sentit al Telenotícies, han estat d’una inconcreció i d’un quedar bé que esgarrifaven. Ha acabat dient no sé què de “majors quotes d’autogovern”. Però encara està en aquest estadi? I aquest home ha de convèncer els seus correligionaris de partir peres amistosament amb Espanya?

El que he dit, queda molta feina a fer, a dalt i a baix, a l’esquerra i a la dreta. El procés, però, és imparable.

[Presentació de l’Assemblea Nacional Catalana a Tarragona el proper dissabte 17 de març, a les 18:00 hores, a la Sala d’Actes de la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, Av. Catalunya, 35, Tarragona; intervindran Pere Pugès, Oriol Grau i Patricia Gabancho]

Tres dones (Irene, Muriel i no sé qui)

Avui és el Dia Internacional de la Dona. No sóc, per principi, partidari dels “dies de” ni tampoc d’aquestes posicions extremes consistents en dividir maniqueament la societat en dos sexes (“gèneres” en diuen) i atribuir totes les virtuts a un dels dos. Concretament el femení, quina casualitat. Tot i això, comprenc i defenso l’oportunitat de fer una parada tècnica cada 365 dies i reflexionar, homes i dones, sobre el molt que queda per aconseguir en la igualtat de sexes, que això és del que es tracta. Ja sabeu, equitat en els salaris, paritat en tots els nivells de representació, govern o gestió, públics i privats, repartiment de les tasques domèstiques (planxa inclosa), extinció immediata de la violència de tot tipus, etc.

No sabia com afegir-me a l’esdeveniment que avui celebrem, però la rabiosa actualitat m’hi ha ajudat en forma de tres dones. Si jo, és un suposar, fos membre d’un jurat i hagués de donar avui tres premis, aquestes serien les afortunades.

La primera, la consellera Irene Rigau. Em sembla una persona d’una gran vàlua, que està portant molt bé el delicadíssim assumpte de les desventures judicials de la immersió lingüística. Sembla que, de moment, la cosa no ha acabat tant malament com es pronosticava en un principi. L’actuació de la consellera no té res a veure amb la resolució del Tribunal d’avui, òbviament, però la seva mà esquerra ha contribuït, i seguirà contribuint, a que el procés no acabi sortint de mare.

La segona seria la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, per uns motius ben similars als de la consellera d’Educació. Des de la societat civil està liderant el repte de defensar la nostra llengua dels seus enemics seculars i ho està fent sense aixecar mai la veu més del compte, sempre en el seu lloc, sempre oferint una imatge de dignitat. Quina dona.

La tercera, la veritat és que no sé com es diu, però a les notícies d’aquest matí m’ha semblat entendre que aquest any correrà una dona a la Fórmula 1. Detesto les carreres automobilístiques, però encara detesto més els col·lectius formats per un sol sexe, pels motius que exposava al principi de l’apunt. És conegut que no és ben rebuda la incorporació de dones en aquelles activitats considerades tradicionalment “masculines” (els exèrcits, els pous miners i altres). Per això em fa molta gràcia que una dona competeixi a les carreres. Us imagineu que deixés enrere l’Alonso? Uau! Per a ella, el meu tercer premi.

La història es repeteix (recordant Solchaga)

Cau a les meves mans, ordenant paperassa, un exemplar de Cambio 16 del 1985. L’obro a la tun-tun i, casualitats de la vida, parla d’uns fets calcadets als que avui són notícia. A saber, el ministre d’Economia d’aleshores, el socialista Solchaga (*), traspassava a les autonomies el gros lot de la reducció del dèficit públic, que l’economia del moment demandava. No cal ni dir que es van produir grans esgarips autonòmics liderats per Pujol, mentre els bascos, amb Arzallus al davant, s’ho miraven des de la galeria despreocupadament.

Han passat exactament vint-i-set anys i la situació és la mateixa amb una diferència: ara hi ha un estadi polític superior, Europa, que determina (o hauria de determinar) el gran full de ruta de l’economia. Atenció a un fet. Mariano Rajoy es va permetre ahir, en nom de la sobirania espanyola, la xuleria de fixar el dèficit públic en el 5,8 % i no en el 4,4 % que li marquen les institucions europees. Dèficit que, alhora, el revertirà en les comunitats autònomes, inclosa aquella (una de les nostres) que ja fa temps que està fent els deures en aquest sentit amb gran contestació popular (amb part de raó, per cert).

Aquest és el gran problema dels catalans. Espanya, per molt integrada a la Unió Europea que estigui, pot fer el que li dongui la gana, sabent que no li passarà res. Nosaltres, en canvi, no podem fer el mateix i hem d’acabar obeint mesellament els dictats econòmics de Madrid, a afegir a l’eterna sagnia fiscal. Catalunya necessita fer com Espanya: fixar-se el dèficit públic que més li convingui a partir de la seva situació financera, sense haver de tenir en compte altres territoris. D’això se’n diu sobirania i com més aviat aconseguim un estat independent, millor per a tothom. Una altra cosa és que la gent no ho sàpiga, no ho vulgui veure o no ho entengui. Que de tot hi ha.

(*) Carlos Solchaga és aquell que va dir que “Espanya és el país on és més fàcil enriquir-se en poc temps”. Molts li van fer cas i mira com ha acabat tot.