Bona nit, UPF!

La Vanguardia informa avui que l’equip directiu de la Universitat Pompeu Fabra s’ha gastat 6.300 euros en una reunió de cap de setmana. La factura incloïa 22 habitacions d’hotel (un hotel bo, La Mola), un sopar en un restaurant encara més bo (L’Obac) i les despeses d’organització de la trobada que, pel que sembla, era importantíssima.

No cal ara treure el suat tema de la “xocolata del lloro” per criticar aquest tipus de despeses. És cert: sis mil euros, en el milionari pressupost d’una universitat, no semblen gran cosa i estalviar-los no hagués representat pràcticament res en el balanç anual de l’entitat. Però cal criticar-ho pel que té de poc exemplar. Vivim temps de crisi i les retallades, més dures o menys, inevitables o no tant, s’han generalitzat en tots els àmbits, sanitari, social, pensions, sous públics, a tot arreu. Ens pensàvem que les retallades havien començat per despeses més supèrflues, com ara nits d’hotel (se suposa que només per dormir), però ja veig que no.

Ja fa temps que penso que un dels sectors on algú hi hauria d’entrar a sac, ara que tothom és tan primmirat (i amb raó) amb l’economia, és el de les universitats. No dic que siguin una disbauxa, però tinc la sensació que poden ser administrades molt millor. La recent designació d’una mena d’interventor per part de la Generalitat, rebut amb grans esgarips pels rectors, és una mesura en la bona direcció de posar seny també en el món acadèmic. I estaria bé començar pel més senzill: introduint una major frugalitat en el funcionament dels seus equips directius.

Casino al Prat: manca o passa

Els representants de l’empresa aquesta nord-americana que vol instal·lar un super-mega-casino a l’estat espanyol han girat visita a les nostres màximes autoritats, per tal de presentar-los el projecte i saber-ne les possibilitats reals de tirar-lo endavant a casa nostra (traduït: “a què esteu disposats a renunciar a canvi dels nostres dòlars?”).

Vagi per endavant que jo no estic en contra del projecte en si mateix. El món del joc i tot el que es mou al seu voltant, en definitiva una idea excessivament lúdica de la vida no fa per mi, però tampoc no cometré mai l’error de caure en aquest puritanisme que fa mirar amb desconfiança qualsevol activitat, legal o no tant, que en definitiva ens dóna una mica d’alegria o de distracció a la vida (que són quatre dies i la meitat ennuvolats). Des d’aquest punt de vista, endavant. D’altra banda, plantificar un gran negoci d’aquest tipus ha de portar inevitablement conseqüències bones i dolentes, com és lògic. Per un cantó es parla de molts llocs de treball, de dinamització de l’economia o d’un augment de la facturació de negocis com botigues, restaurants o els inevitables taxistes; per l’altra, hi ha el temor a un increment de l’activitat delictiva, de la prostitució o del tràfec de drogues. Irremeiablement, tot arribarà, si arriba, en un mateix paquet. No hi ha res a fer en aquest sentit. 

El que em fa arrufar el nas són les possibles contrapartides administratives per facilitar l’arribada del super-casino (podria ser al Prat de Llobregat), originades per les exigències de l’empresa promotora. S’ha parlat de modificar la legislació laboral, de suprimir la prohibició de fumar en establiments públics, i d’altres. Opino que, per molts avantatges que pogués portar una instal·lació d’aquestes característiques (i atenció que no ens trobéssim amb una mena de conte de la lletera), una administració, una societat o tot un país no es pot abaixar els pantalons així com així. Seria l’excusa perfecta per degradar-ho tot: si els croupiers del casino han d’estar sotmesos a una legislació laboral semi-esclavista, per què no haurien d’estar, a ulls de patrons sense escrúpols, els de les empreses d’aquí? I si als salons del Las Vegas català es permet fumar per una graciosa excepció a la llei, per què no s’hauria de permetre al bar de la cantonada? I això sí que no.

De moment, un dels representants de l’empresa nord-americana ja ens va donar ahir una pista de quina idea tenen ells del respecte a les lleis de cada país, sortint del Palau de la Generalitat en cotxe, sense dur posat el cinturó de seguretat.

Manca o passa? Facin apostes, senyors.

Reduir les subvencions a Òmnium? D’acord…

… però reduir-les a tothom. O tots frares o tots canonges. Ja ho ha dit Muriel Casals, amb aquella manera seva tan elegant de dir les coses, que comenci el Partit Popular per renunciar a la seva, de subvenció. Perquè els partits polítics en reben molts, de diners públics, de manera directa o indirecta. Es podria rebaixar dràsticament la subvenció per diputat elegit, per vot rebut, per grup parlamentari, i que se les empesquin per aconseguir més militants que paguin una quota mensual, com s’havia fet sempre. Què és això de subvencionar un partit polític? De pas, es podrien retirar les subvencions que es donen a les fundacions polítiques, aquest indissimulat invent per finançar indirectament els partits dels quals depenen.

I ja posats, es podria continuar amb els sindicats i la seva rècula d’ingressos de procedència pública pels més variats conceptes, inclosos aquest calaix de sastre denominat “formació” on s’aixopluga de tot. Ja que parlem de lobbys, no estarà de més moderar les assignacions oficials a multitud d’entitats i associacions de la més diversa índole, i estic pensant en cambres de comerç, unions de botiguers, associacions de veïns i moltes altres, de gestió no sempre eficient i de transparència a vegades dubtosa.

Com que algú li agafaria el gust a això de retallar conceptes fins ara intocables, potser caldria clavar la tisorada als mitjans de comunicació, començant per les elevades subscripcions a alguns diaris i continuant amb els anuncis i els encartaments publicitaris. Ja de pas, s’hauria d’entrar a sac en el món cultural (ara se’n diu “dels creadors”), destriant el gra de la palla i actuant en conseqüència pecuniàriament parlant.

Potser llavors tindria sentit destinar menys diners a les mil i una entitats de la nostra societat civil, de tot tipus, que amb més o menys gràcia lluiten per alguna causa o bé protegible, des de la integració social fins als animals abandonats, des de la lluita contra malalties minoritàries fins a la protecció del medi ambient, des de la pervivència de les nostres tradicions fins als col·lectius per la igualtat sexual, des de la cooperació internacional fins a la normalització de la llengua.

I llavors, sí. Llavors es podria reduir l’ajut públic a Òmnium Cultural. Tot sigui perquè la senyora Sánchez-Camacho pugui dormir tranquil·la per les nits.

Solidaritat ja té full de ruta per la independència

L’Assemblea Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència ha aprovat avui el full de ruta (expressió molt gastada, però que fins ara cap partit no havia posat negre sobre blanc) de la transició cap a la independència de Catalunya. Uns cinc-cents adherits i simpatitzants ens hem atapeït en una de les sales de l’Hotel Alimara, a la Vall d’Hebron, per aprovar el text de la ponència política, prèvia aprovació (o no) d’algunes esmenes presentades, que versaven sobre temes tan dispars com la llengua, la forma d’estat i les centrals nuclears.

En síntesi, Solidaritat plantejarà a la resta de partits catalans (especialment a aquells que diuen estar a favor de l’autodeterminació del nostre poble) un acord per aprovar la Llei de Transició a la Independència, que habilitarà el Govern de la Generalitat a negociar la via per accedir a la independència. Simultàniament es crearan els diferents ministeris (Exteriors, Defensa…) per desenvolupar les estructures que el nou estat necessitarà i s’impulsarà una campanya per explicar els avantatges de tenir un estat propi. El procés acabarà bé amb un referèndum, bé amb una proclamació solemne des del Parlament.

Ara, els partits del sí-però-no (Convergència), del sí-però-com-si-no (ERC) i del no-se-sap-exactament-si-sí-o-si-no (ICV-EUA) tenen la pilota damunt la seva taulada. Si no admeten a tràmit i discussió aquest full de ruta, estaran en el seu legítim dret però ho hauran d’explicar molt bé al conjunt de la ciutadania, bona part de la qual ja els ha avançat amb les consultes populars i la manifestació del 10 de juliol de l’any passat.

A banda la discussió, a vegades plúmbia, de les diverses esmenes, l’acte d’aquest matí ha servit també per “carregar piles” amb oradors vinguts d’Escòcia (un representant del SNP, l’estrella del moment), Euskadi (aquell abertzale que no es diu Fernando, sinó Pernando, parlant un acceptable català) i Sardenya (que se’ns ha adreçat en un dificultós castellà per acabar parlant en un intel·ligible italià). No han faltat les intervencions de l’incendiari López Tena (“perdoneu que sigui tan dur…”), de l’estimulant Núria Cadenes (“som joves… vull dir el partit”) i l’atronador Santiago Espot (“hem de sortir d’aquest hotel com si fóssim un exèrcit!”), entre d’altres.

Com a anècdota de l’assemblea, només destacar l’error del president de la mesa, el benvolgut Albert Pereira, parlant reiteradament d’abstencions per referir-se a vots en blanc. Quan ho ha dominat ja eren quarts de quatre, hora en què s’ha donat per aixecada la sessió.

Franco, a la nevera

Entre les moltes excentricitats exposades a la fira d’art madrilenya ARCO, aquest any hi ha, com se sap, una mena d’escultura (amb l’art modern no saps mai com definir les peces) que consisteix en una màquina expenedora de begudes i, a dins, una figura que representa un militar calcadet al dictador Franco.

No sé si l’obra ha provocat alguna polèmica artística pensada pour épater le bourgois, m’imagino que no, però sí que ha originat una reacció ideològica. I mai millor dit això de reacció. Resulta que la Fundación Francisco Franco ha considerat convenient denunciar l’autor de l’obra i, subsidiàriament, els responsables d’ARCO, i ho ha fet, atenció, amb l’argument de que “ofèn greument l’anterior cap d’estat (…) algú que mereix respecte tant per haver estat cap d’estat com per estar mort”.

És sorprenent la sansfaçon d’aquesta gent. Mereix respecte un cap d’estat que ho va ser tota la vida en virtut d’un alçament militar, d’una guerra civil i d’una brutal repressió? Que mai no es va presentar a unes eleccions democràtiques? Mereix respecte algú que ja no és viu, però que va ser, indirectament, el responsable de la mort de centenars de milers de persones, des de les primeres víctimes de la guerra civil fins als afusellats del 1975? De quin respecte parlen? Del que Franco (no) va tenir amb els seus súbdits? Quina barra!

La crido a l’ordre, senyoria

Avui les Corts valencianes han viscut un incident, un més dels que periòdicament succeeixen en la primera institució d’aquell sofert territori. La cosa, com se sap, ha consistit en què la diputada de Compromís Mònica Oltra ha exhibit una samarreta amb el lema “No nos falta el dinero, nos sobran los chorizos“. Al president Juan Cotino no li ha semblat correcte, l’ha comminat a treure-se-la o a tapar-se-la (a elecció de la interessada) i, com que aquesta n’ha fet cas omís, l’ha expulsada. L’expulsió ha tingut un efecte inesperat perquè tota l’oposició l’ha acompanyada en el camí de la sortida.

L’afer presenta alguna semblança amb la topada entre López Tena i Núria de Gispert, al Parlament de Catalunya. Una expressió del de Sagunt va ser jutjada intolerable per la presidenta, que la va prohibir. La cosa no va anar a majors perquè tothom va compendre ben aviat que la frase “Espanya ens roba”, a banda de ser veritat, en cap cas era insultant i estava amparada en la llibertat d’expressió dels diputats.

Doncs bé, el que ha passat avui al País Valencià és, si fa no fa, el mateix. Que algú m’expliqui per quina raó la diputada ha d’ocultar la llegenda de la seva samarreta. Tan escandalosa és? Oi que és una denúncia de plena actualitat i que està justificat que l’exhibeixi una diputada de l’oposició? Oi que és habitual que els parlamentaris complementin les seves intervencions orals amb samarretes, cartells o objectes diversos? A què ve la reacció de Cotino? Només veig una explicació al seu nerviós procedir, i és que ell o els seus correligionaris s’han sentit al·ludits amb l’esment al suculent embotit, perquè no crec que hagin estat les pressions d’algun gremi de xarcuters, que s’hagi sentit ofès.

En quatre dies la tempesta s’haurà oblidat, i només haurà servit per degradar una miqueta més si és possible la dignitat de les nostres institucions democràtiques, que últimament no paren de donar-nos deplorables notícies com la d’avui.

Escórrer el bulto

Que em perdonin els puristes de la llengua pel barbarisme del títol, però no se m’ocorre millor expressió per definir l’actitud que estan tenint les diverses companyies suministradores en el tall de gas que, encara ara, estan patint els veïns del Poble Nou. Produïda la incidència, no han tardat gens els responsables del gas, l’electricitat i l’aigua a acusar-se mútuament del desgavell: tot és culpa de l’altre. Ningú no se’n fa responsable. Just a l’inrevés que l’agressiva política comercial d’aquestes empreses. Tots hem patit el seu assetjament postal, telefònic i, últimament, personal. A l’hora de captar clients, tot és rapidesa i facilitats; a l’hora d’assumir responsabilitats o solucionar problemes, es fan el longuis, que és una altra manera de dir que escorren el bulto.

I mentre, els pobres habitants del barri barceloní pateixen un verdader drama al quedar-se sense aigua calenta ni calefacció. Igualet, igualet que el penós anunci que passen nit i dia pels nostres televisors, amb la diferència que l’espot, encara que parli de drama, més aviat escenifica una mena de culebrot sud-americà, amb sogra inclosa que, la veritat sigui dita, no crec que faci massa gràcia, i menys als veïns del Poble Nou.

La mà negra dels trens

Enèsima incidència ferroviària a Catalunya. Aquesta vegada, un accident a Mataró que ha deixat el conductor greu, diversos ferits, la capçalera d’un vagó destrossada i, m’imagino, un bon ensurt per la gent que ha presenciat tot plegat. No fa massa, van ser notícies els xocs en un túnel prop de l’estació del Clot, a Barcelona. Tampoc ha sigut una bona notícia la reducció de serveis a la línia de la Pobla de Segur, vitals per a la mobilitat d’una gent massa oblidada pels centres de decisió. I en la memòria de tots hi ha la tragicomèdia de rodalies quan les obres del TGV (AVE per alguns) ho van posar tot potes enlaire.

Però què passa amb els trens en aquest país? D’acord que hi ha una crisi econòmica que agreuja la ja tradicional insuficiència de les inversions en infraestructures ferroviàries, digueu-li línies noves, modernització del parc mòbil o seguretat. D’acord també que aquest país (i el veí també) ha mirat amb un cert reüll el tren i, en general el transport públic: fa “pobre” i encara fa “olor” de posguerra i, a més, tot quisqui vol tenir el darrer model d’automòbil, per fer-lo servir sempre i a tot arreu. D’acord que hi ha tots aquests condicionants, però sembla que hi hagi una mà negra, amagada en algun despatx desconegut, que mou els fils perquè els usuaris avorreixin definitivament el tren com a mitjà ràpid, còmode i eficient per moure’s pel territori. Si no, no s’entenen tants inconvenients, tants retards, tantes incidències, tantes incomoditats… que fan que la gent els defugi i justificar així la seva eliminació (el tren, no la gent) amb la fal·làcia de que no és rendible.

En la línia de perjudicar tothom tant com sigui possible, n’hi ha alguns que sembla que hi vulguin col·laborar. Ara, els sindicats del metro i l’autobús barcelonins han convocat una vaga justament els dies del Mobile World Congress, potser l’esdeveniment més important de l’any a Barcelona. D’això se’n diu altura de mires, sí senyor.

El cinema català es munta la seva festa

Anit, Gala dels Premis Gaudí del cinema català. No em va convèncer gaire la part que vaig veure. Avui els mitjans i els tuits anaven plens de comentaris desfavorables, tant pel format de la festa com per les crítiques als polítics presents a la sala. Un d’ells, el conseller Mascarell (potser el millor conseller que tenim en aquests moments) no s’ha estat avui d’estirar simbòlicament les orelles al president de la cosa dels Gaudí, Joel Joan, per com havia anat tot plegat.

Dic estirar-li les orelles perquè realment el sector del cinema (català o no) s’està comportant últimament com una mena de nen malcriat que es queixa de tot i que sempre vol més. Afegint-se a la molt catalana tradició de professions estructuralment queixoses (pagesos, botiguers…), els professionals del cinema català (i, torno a repetir, també el no català) no perden pistonada per fer palès el seu descontentament per com els tracta l’administració. Aquesta, fins i tot amb l’actual crisi econòmica, hi està dedicant un notable esforç, superior a altres àmbits culturals i, com reacciona el sector del celuloide? Muntant el penós gag del conseller i el cavall.

Em temo que hi ha molts sectors econòmics o professionals, de tot ordre, amb més motius per queixar-se de l’escàs suport del sector públic, però el cinematogràfic, pot ser per la notorietat que té en l’imaginari col·lectiu de les darreres dècades, es pensa que tot s’ha de posar a la seva disposició: subvencions, infraestructura, publicitat institucional, accés al crèdit… Ningú discuteix el talent d’una gent i l’èxit d’una indústria que han anat a més els darrers temps (en part, precisament per les ajudes institucionals), fins a estar a punt de passejar-se per la catifa vermella de Los Angeles, però haurien de reflexionar fins a quin punt tenen raó amb la seva postura.

Pel que fa a la gala en sí, hi ha hagut comentaris per tots els gustos, entre els quals sovintejaven la poca gràcia i el mal gust d’algunes de les intervencions. No m’estranya que sigui així si seguim la dèria d’imitar (com tothom, val a dir) fins a l’obsessió la festa dels Oscar (els de la catifa vermella), autèntics mestres de la vulgaritat.

Si jo fos del PSC

Un dels molts motius de preocupació que gràcies a Déu no tinc és el de militar a l’autodenominat Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No m’imagino haver de suportar ni un sol minut el cúmul d’incongruències de la seva trajectòria política, que arriba a nivells esquizofrènics quan es tracta d’aclarir la seva relació amb el PSOE. Estan a dins o a fora de l’altre partit? Són un partit independent, però amb presència a l’organigrama de Ferraz. Aquest té ben coll avall que els socialistes catalans són, simplement, la federació del PSOE en aquella “comunitat autònoma” i punt. Algú ho entén?

Tota aquesta filigrana que me’n gasta el PSC a l’hora de definir-se ell i la relació amb el PSOE ha arribat al súmmum amb les primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, en les quals, com se sap, s’hi presentava la intrèpida Carme Chacón. Com que els mitjans ens han donat la tabarra fins a l’infinit amb aquest procés electoral (suports territorials, declaracions, suposada guerra bruta), no he tingut més remei que imaginar-me a qui hagués votat jo en el remotíssim cas de ser un delegat al congrés aquest de Sevilla. Tinc clar que si milités al PSC tindria una visió completament diferent, quasi diametralment oposada, de tot plegat però hagués votat la Chacón perquè figuraria que seria una “de les meves”.

Però enllestit aquest exercici imaginari i tornant a la realitat, he de dir que m’alegro molt de la victòria de Rubalcaba, si del que es tracta és de liderar el vell partit amb mà ferma, experiència i serietat, que és el que li fa falta. I des de l’òptica catalanista, que potser és el que ens interessa més a tots plegats, també és millor que hagi guanyat el càntabre. Fet i fet, el PSOE serà igual de centralista i uniformista amb un o amb l’altra, però la victòria de Rubalcaba “regala” al PSC un nou fracàs i segurament aprofundirà les seves contradiccions internes i la seva esquizofrènica relació amb el partit germà? pare? padrastre? a què feia referència al principi de l’apunt.

I això ja ens va bé. Per cert, després de conèixer els resultats de les primàries, el PSC ha tingut els dallonsis de dir que ells no havien donat mai suport a Chacón, quan és evident tot el contrari. És la seva manera de dir i fer, i així els va.

Picar ferro fred

Més de cent anys després, tornem al punt de partida, com el joc de l’oca. Els presidents d’algunes de les entitats més representatives del teixit econòmic del país demanant un tracte més just per a la societat catalana és un déja vu amb un segle de retard, amb la diferència que ara no hi ha cap reina regent per adreçar-li les peticions, amb la secreta esperança que siguin ateses, sinó un govern insensible amb tot allò que no rimi amb la poesia centralista. La imatge de tot un president de la Societat d’Amics del País, entitat respectable però també superada per la història, demanant una vegada més alguna mena de manera de status afavoridor per Catalunya (pacte fiscal, concert econòmic, encaix, digueu-ne com vulgueu) demostra que han anat passant anys i anys i, en el fons, res no ha canviat. Per cert, el president d’aital associació no és altre que Miquel Roca, ponent constitucional que en el seu moment es va oposar al concert econòmic. Ara se’n lamenta. Un pèl tard, amic Roca. Potser aquella malaguanyada decisió del 1979 explica perquè avui no estem on hauríem d’estar.

Atenció a les assistències i a les absències de l’acte de dimecres. A la taula, els secretaris generals d’UGT i CCOO de Catalunya, els mateixos sindicats que estan posant les coses difícils al govern Mas i que no gasten les mateixes energies contra el verdader causant del nostre dèficit fiscal. També hi havia el president del Foment del Treball, que sentir el català que parlava ja era tota una declaració de principis (al frontispici de la seva seu continua dient Fomento). Finalment, i barrejats entre el públic, conspicus representants del PSC que, posteriorment a l’acte, han hagut de fer filigranes argumentals (marca de la casa) per compatibilitzar aquesta assistència amb les vehements declaracions d’una dels seus militants, que aquests dies opta a ser secretària general d’un altre partit (o és el mateix?). Absències de l’acte? Feu un repàs mental dels partits catalanistes i descobrireu qui no hi havia, i perquè.

Tot plegat és picar ferro fred. Com ho haurà estat l’entrevista dels presidents Mas i Rajoy. Ja coneixem la mecànica de tot plegat. Primer, s’ensenyen les dents i les ungles. Ara ens sentiran. Després, en la compareixença davant els periodistes a la Moncloa, apareixen com per encanteri la “trobada cordial”, el “ens donem un temps”, el “això no pot durar per sempre” o el perpetu “ara no és el moment”… Procrastinació, se’n diu, d’això. Per als polítics, fer-se trampes al solitari. Per a la societat expectant, nova frustració.

Haurem d’esperar cent anys més per aconseguir fer realitat les nostres aspiracions com a poble? Seguirem picant ferro fred amb actes reivindicatius, benintencionats però innocus, o tornant de Madrid amb bones paraules, com sempre? Quan ens caurà la bena dels ulls? O tot plegat és falta de coratge?

Fabià Estapé (1923-2012)

Fabià Estapé va començar a ser rector de la Universitat de Barcelona just quan jo vaig iniciar-hi els meus estudis. Aquesta és la coincidència biogràfica que tinc amb el prestigiós economista i periodista que avui ha mort. Com se sap, la seva llarga trajectòria professional inclou un curt període de col·laboració amb el règim franquista. El fet que posteriorment Estapé milités al PSUC i acabés esdevenint un personatge popular farà que es passi de puntetes i no se li tingui en compte. Al programa que aquesta nit ha emès TV3 sobre la seva figura ja s’ha vist per on aniran els trets: que si va ser una col·laboració “tècnica”, que si de seguida es va enfrontar amb López Rodó… En fi, no és ara el moment de retreure-li res. Quedem-nos, més aviat, amb el record del personatge contradictori i sorprenent, però també professionalment competent i amè, i d’aquella imatge seva tant característica: els braços creuats sobre la prominent panxa i, amb posat de sorpresa, mirant fixament l’interlocutor amb els seus grans ulls mentre en deixava anar alguna.

[Encara que amb un cert retard, vull dedicar aquest apunt a una altra persona que també ens ha deixat: la blocaire d’aquesta casa Sílvia Martínez, prolífica autora del degà Indústries i caminars]