Cinc anys d’aigües turbulentes

Aquest bloc va fer el passat divendres cinc anys. Una maneta. Sembla que va ser ahir quan amb totes les prevencions i inseguretats de qualsevol començament, penjava (es diu així?) el primer apunt amb la foto de Simon & Garfunkel, la parella de Bridge over troubled waters, que dóna títol al bloc.

Ha estat molt bonic, la veritat. Polèmic (amb sindicalistes o amb un que no estava d’acord amb que donés suport al Tibet), divertit (la broma de fa un any dient que m’havien nomenat director general va fer època), reivindicatiu (país, llengua, transports, moviment gai… tantes causes a defensar) o participatiu (homenatges a algunes patums nostrades). Al bloc hi ha anat a parar de tot. Des de l’apunt diguem-ne transcendent (pedant, potser) fins a la petita collonada per sortir del pas algun dia sense idees; des de la crítica personal de cinema (jo, que no sóc cinèfil) fins a la celebrada sèrie sobre anuncis televisius insofribles.

I ara, els números del bloc. Porto ja 150.000 visites (al bloc; als apunts, moltes més) i 600 comentaris. Els apunts sumen 1.120 (per mi, tot el que passa de mil és molt). I a sobre, ha criat: quatre llibres recopilatoris i un altre bloc, Els sons del silenci, més un germà petit que un fill.

El parentesc entre blocs. Heus aquí un tema veritablement interessant. No creieu?

Tornarem a volar, tornarem a vèncer

Quan aquest vespre he sentit a les notícies que Spanair cancel·lava de manera imminent els seus vols, no he pogut evitar un sentiment de desànim. Es confirmava el que ja es veia venir des que vam saber que s’allunyava la solució qatarí a la problemàtica situació financera de la companyia.

Resulta realment frustrant que un projecte com Spanair acabi (de moment) d’aquesta manera. Ara ja surten tertulians i comentaristes dient que això no podia anar de cap manera, que la idea d’una “companyia de bandera” era forasenyada, que les administracions no tenien que haver donat ni un duro (això no és cert, la participació no era en forma de subvenció sinó de participació accionarial) i tot el que volgueu. Però personalment vaig considerar sempre Spanair com una aposta estratègica molt seriosa per dotar Catalunya d’una companyia aèria de primer nivell, que l’enllaçava amb el món i que contribuiria a aconseguir allò que només els interessos polítics espanyols segueixen impedint: que l’Aeroport del Prat esdevingui un hub internacional, gestionat eficaçment pel propi territori.

El final de Spanair, esperem que no definitiu, arriba barrejat amb notícies sobre milions d’aturats, un triple crim a Barcelona i no sé quantes coses més. Aclapara tanta negror, però no hem d’abaixar la guàrdia. Ens en sortirem. O per fer un símil amb el tema que ens ocupa, ens enlairarem de nou.

Parla l’arquebisbe

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, reconegut membre de l’Opus Dei, ha estat entrevistat aquest matí a TV3 i n’ha deixades anar algunes. Diu el meu ordinari (no és broma, s’anomena així al bisbe de cada lloc) que les dones no poden dir missa, de la mateixa manera que els homes no poden portar fills al món. Sobta que una persona de la categoria intel·lectual de Pujol afirmi aquestes coses, barrejant la biologia amb la litúrgia. I sobta més que per vedar el pas de les dones a la plena funció sacerdotal, cosa que ja clama al cel (mai millor dit) no se li ocorri altre argument que dir que ell no pot portar fills al món. Des de quan els homes no podem portar fills al món? Però no havíem quedat que això de la procreació era cosa de dos, un home i una dona? I tant que els podem portar al món! El que no podem fer és parir-los!

Està ben vist que l’Església catòlica, quan es posa a parlar de sexe (no hi ha més temes a plantejar-los, senyors periodistes?), va planxant i va arrugant. És una llàstima que continuïn, a aquestes alçades de la pel·lícula, defensant punts de vista tan retrògrads i sexistes, que l’únic que aconsegueixen és allunyar a la gent del missatge evangèlic.

Pel que fa a les seves afirmacions sobre l’homosexualitat, no val la pena ni entrar-hi, però Pujol ha emès avui mateix l’inevitable comunicat puntualitzant-les i demanant perdó si ha ofès algú. Només perdó, monsenyor? Això és molt poca cosa.

Què hem de fer amb internet

La detenció dels responsables de Megaupload, aquesta web de nom impronunciable que permetia allotjar arxius de tota mena, inclosos, naturalment, els obtinguts de manera no legal, ha posat novament sobre la taula un debat que es pot resumir amb la pregunta: què hem de fer amb internet, anys després de la seva aparició? Tota la retòrica sobre la llibertat d’informació o l’accés a continguts de tota mena a internet està molt bé, però ja se sap que, tard o d’hora caldrà regular-ho tot de manera precisa. A Estats Units, amb la SOPA o la PIPA, ja han començat a fer-ho. Hi ha molts interessos en joc, és cert, però també molts drets a protegir: la propietat intel·lectual i de creació artística, la protecció de la infància, la privacitat dels ciutadans, etc.

Quan es parla de posar límits a les potencialitats d’internet sempre apareixen sectors oposats (a tot el món els Anonymous i sense anar més lluny els nostres Pirates, així es fan dir) que sota el lema d’allò tan repetit de “no es poden posar portes al camp” pretenen, en realitat, una mena de barra lliure. Ja se sap, tothom ho vol tot, ho vol ja i ho vol de franc. Doncs no podrà ser.

No seré jo qui qüestioni internet com un espai d’absoluta llibertat d’expressió i d’accés democràtic de tota mena de continguts, però insisteixo que els drets no són absoluts. Caldrà, doncs, que els estats prenguin decisions (no sé ben bé quines) que impedeixin que qualsevol espavilat, i penso en l’autodenominat Kim Dotcom, el cap de Megaupload, monti el seu xiringuito informàtic i acabi gaudint d’un estil de vida hortera i excessiu, cadillacs roses inclosos.

La setmana dels tres barruts

Tradicionalment, la setmana que queda emmig del gener és coneguda com la dels tres barbuts i considerada la més freda de l’any. Enguany, sant Pau ermità, sant Maür abat i sant Antoni abat han decidit retirar-se discretament d’escena (la prova és el poc fred que està fent aquests dies) i el seu lloc ha estat ocupat no per tres barbuts sinó per tres barruts. Vegem-los.

El primer és el president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, principal impulsor a l’arxipèlag de la desacomplexada política pepera contra la llengua catalana, que abraça tots els camps: administratiu, educatiu, comunicacional… Doncs bé, aquest senyor que vol reduir la llengua a un estat preagònic o directament vegetatiu ha tingut la barra de dir, en un pregó: “Visca també es català, que és es nostre patrimoni”. El nostre sí, el d’ell i d’uns quants com ell, ho dubto. Va ser convenientment escridassat, és clar.

El segon és un tal Képler Laveran Lima Ferreira, molt més conegut com Pepe, jugador del Real Madrid que ha estat notícia aquesta setmana per haver estampat el seu autògraf pedestre (mai millor dit) a la mà de Messi. Posteriorment, en l’inevitable acte de contrició que tot esportista fa després de protagonitzar alguna malesa, ha tingut la barra de dir que la seva acció va ser “involuntària”. I nosaltres que ens ho creiem. Si dimecres que ve és alineat pel seu compatriota Mourinho, el Camp Nou li reservarà una rebuda diguem-ne calurosa.

El tercer és Francesco Schettino, el capità del creuer “Costa Concordia”, que va naufragar davant d’una illa italiana. La seva actuació durant l’accident, la seva fugida abans d’hora, les seves declaracions contradictòries, els punts foscos de tot plegat (què hi pinta la moldava que no figurava a la llista de passatgers i que feia de “traductora”?), fan que ens trobem davant d’un barrut de cap a peus. Abans es deia que alguns es treuen el carnet de conduir en una tómbola; pel que sembla ara també rifen galons de capità.

Ja ho diu la dita (la copio de Vickipèdia), “per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans”.

Els cigrons, de dol

Ningú no em creurà, però fa molt pocs dies donava voltes a la idea de que ben aviat moririen dos polítics tan controvertits com Fraga i Carrillo i que llavors seria interessant, morbosament interessant, veure els comentaris que deixava anar cadascú, depenent del seu biaix ideològic. Doncs bé, va resultar premonitori perquè unes hores més tard ens assabentàvem que el polític de Villalba estava greu a causa d’una complicació respiratòria que anit el va dur a la tomba.

Com ja va passar amb Samaranch i Sentís, novament la mort d’un personatge incòmode ens situa a tots en la tesitura de fer un equilibri entre el respecte que mereix la desaparició física de tota persona i la necessitat (obligació, potser) de no obviar les actuacions més censurables de la seva vida.

Caldrà, doncs, començar reconeixent a Manuel Fraga un currículum impressionant i una capacitat inqüestionable per dirigir els assumptes públics, ben lluny de la mediocritat dels governants actuals. També l’esforç d’atracció a la dreta democràtica d’allò que se’n deia “franquisme sociològic” i que, pel que s’està veient, és més viu que mai.

Però aviat s’acaben els ditirambes. També hi ha la llarga col·laboració amb el règim franquista: les sueques, els paradors i la bomba de Palomares eren el panem et circenses, sàviament dosificat pel ministre d’Informació i Turisme (ell) per amagar a la ciutadania els aspectes més cruels de la dictadura. També hi ha els tristos episodis de Vitòria i Montejurra, en què va defugir qualsevol responsabilitat. També hi ha les seves adaptacions al medi, habilitat per a uns, oportunisme per a altres: defensor de la unitat d’Espanya i després galleguista a mort, pacient arquitecte de la dreta espanyola i després abraçant-se a Fidel Castro. Podríem seguir. 

Torno al principi. Avui és un dia per fer un interessantíssim exercici d’anàlisi de cada editorial, cada article periodístic, cada comentari als digitals, cada intervenció tertuliana… S’hi hauran donat cita des de l’elogi de circumstàncies fins a l’insult, des del sincer homenatge fins al fred menyspreu, des del cinisme fins a la desmemòria. Encara serà més interessant contraposar aquestes reaccions amb les que es produiran en el moment de la desaparició de Santiago Carrillo. Servirà, com a mínim, per fer una fotografia precisa de la desorientada relació de la societat espanyola amb el seu passat.

Mossos desllenguats

No hi ha res més torracollons que un mosso d’esquadra sindicalista. D’això en podria explicar un niu l’ex-conseller Pomés, que els va haver de patir una bona temporada. La insòlita decisió de protestar fent servir només el castellà en acte de servei (que ja ho van plantejar fa alguns anys, per si algú ho ha oblidat) ha originat una onada de reaccions en contra i també tristesa i decepció. Amb la llengua no s’hi juga; de cap de les maneres. Tanta reacció contrària, tristesa i decepció han generat que ja se n’han desdit a les vint-i-quatre hores. Al canvi d’opinió hi ha contribuït també, no hi ha dubte, el poc seguiment de la protesta, la desautorització de les cúpules dels dos sindicats majoritaris i el fet de que un altre se n’hagi desmarcat.

Tots podem comprendre les reivindicacions laborals dels mossos. Algunes, com millores en l’equipament o en el parc mòbil, fa molts anys que s’arrosseguen però ara, en el context de les protestes per les retallades, s’aprofita per tornar a posar-les sobre la taula. Altres, com les retallades salarials o l’augment d’hores de feina, les comparteixen amb centenars de mils de persones més i, per tant, no els autoritza a tenir més raó per queixar-se de la que ja tenen (tenim) molts d’altres. Actuacions per queixar-se contra aquestes situacions n’hi ha moltes, legítimes i més o menys imaginatives, però fer servir únicament el castellà amb l’excusa de que això molesta el govern “nacionalista” de Mas és la cosa més ridícula que hem sentit en molt de temps. Com bé ha dit avui mateix Vicent Partal, ens molesta molt més a nosaltres, els ciutadans de carrer. I encara molesta més constatar que al front dels sindicats dels mossos hi ha personatges (alliberats sindicals, d’aquells que, de fet, no treballen) amb unes propostes tan peregrines com les que avui han intentat posar en pràctica.

Al metro, en calçotets

Encara no entenc com Vilaweb, mitjà de reconeguda solvència i rigor en les informacions que publica, ha perdut el temps i els mitjans de què disposa en informar d’una cosa tan tonta com la No Pants Subway Ride. Sota aquesta denominació oficial s’hi amaga una flash mob, és a dir una concentració de gent prèviament convocada en una hora i lloc determinats per a fer-hi alguna acció sorprenent, gravar-la i penjar-la a la xarxa. L’acció sorprenent era, en aquest cas, treure’s els pantalons i passejar-se per diverses estacions del metro de Barcelona, en allò que els tebeos de la nostra infància denominaven paños menores.

Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui a la societat si és legal i no molesta ningú, i aquesta acció era legal i no molestava a ningú, això per descomptat. Però que algú m’expliqui la gràcia o la intenció d’aquesta performance. No reivindica ni anuncia res, no és una crítica contra res, no té res d’original (va començar fa onze anys a Nova York, una eternitat per considerar-ho una innovació en els temps en què vivim). Observant els nois i noies que deambulaven per Sants o per Espanya ensenyant calçotets i calces (l’organització prohibia les tangues), em va cridar l’atenció el posat més aviat tristoi de tots, cosa que em reafirma en la idea de que vivim uns temps en què la gent ja no sap què fer per passar l’estona.

Per cert, que la web que convocava la moguda és en (i només en) castellà, en perfecta coherència amb aquest tipus de banalitats cosmopolites importades. Torno al principi. Vilaweb no hauria de donar-li el tractament que ha rebut.