Feliços 2012, 5772, 1433…

Un nou any. No cal fer un balanç del que s’acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l’únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat fer-se la idea d’aguantar, de resistir, com aquella cançoneta del Dúo Dinámico, de quan érem tan joves i els anys no començaven per 2 sinó per 1 (snif).

De manera que, per donar-li un tomb mínimament original al canvi d’any, m’he entretingut a esbrinar l’equivalent de l’1 de gener en altres calendaris, en el benentès que avui només canviem d’any els que seguim l’any gregorià.

Així doncs, sapigueu que per als jueus demà serà el 6 de tevet de 5772, per als musulmans, al-‘ahad, 6 de safar de 1433, per al calendari persa, yekshanfeh, 11 de dey de 1390, i per als coptes, el 22 de koiak de 1728. N’hi ha molts més, però per no avorrir afegiré que demà és el 10 de nivós de 220 segons el calendari revolucionari francès, i per al calendari maia, que està molt de moda últimament, demà és el 12.19.19.0.5, 13 chicchan, 18 cumky.

Ja que parlem de maies, el món no s’acabarà el 21 de desembre, tranquils. Tranquils, perquè potser ens l’haurem carregat abans. Malgrat tot, desitjo una bona entrada d’any a tots plegats.

[A la imatge, rellotge de la basílica de la Virgen del Pino, a Teror, Las Palmas]

Les xafarderies del rei (fe d’errades)

L’apunt d’ahir, 28 de desembre, per un error incomprensible, va sortir escrit en vietnamita. Heus aquí la versió catalana:

“Tinc curiositat per comprovar quantes persones s’empassen la broma. Un simple esquer, en aquest cas un títol llaminer tenint en compte l’actualitat, servirà perquè molts lectors del bloc caiguin a la trampa, alhora que hauran de fer verdaders esforços per entendre l’apunt. Millor dit, no entendran res. Està escrit en vietnamita, llengua i alfabet que, òbviament, desconeix aquest articulista. Una verdadera llàstima, dit sigui de passada.

Que passeu un bon dia dels innocents.”

Algunes xafarderies sobre el rei

Tôi tò mò ?? xem có bao nhiêu ng??i nu?t các trò ?ùa. M?t m?i ??n gi?n, trong tr??ng h?p này m?t tiêu ?? ng?t ngào cho ngày hôm nay, nhi?u ??c gi? c?a blog s? r?i vào b?y, trong khi c?n n? l?c th?c s? ?? hi?u ???c bài. Thay vì không hi?u b?t c? ?i?u gì. Nó ???c vi?t b?ng ti?ng Vi?t và b?ng ch? cái, rõ ràng, nhà v?n này không rõ. M?t x?u h? th?c s?, tình c?.

Có m?t ngày t?t c?a ng??i vô t?i.

Genocidi armeni? No sé de què em parla

El parlament francès ha votat una llei segons la qual a partir d’ara negar el genocidi que van patir els armenis a les acaballes de l’imperi otomà estarà penat amb presó i multes. Immediatament ha saltat, com un resort, l’administració turca i, parapetada en l’esperable discurs victimista i nacionalista, ha acusat França d’islamòfoba i turcòfoba, al temps que suspenia les relacions diplomàtiques entre els dos estats. Les diatribes del govern d’Ankara i del seu primer ministre Erdogan no s’acaben aquí perquè ara li estan recordant al president Sarkozy la presència francesa a Algèria i les seves nefastes conseqüències.

És ben curiós, perquè a Turquia està prohibida no ja la denúncia del genocidi armeni sinó simplement fer-ne esment. Com si no existís. I ben cert que va existir una matança i deportació d’armenis a principis del segle XX. Les fonts parlen d’un milió i mig de morts i un milió més de deportats. Aviat és dit. De manera que l’existència del mateix tràgic fet rep un tractament legislatiu diametralment oposat segons siguin els interessos de cada estat.

Trobo del tot condemnable aquesta ocultació, falsejament o reescriptura de la història que fa Turquia (entre altres raons perquè en el fons és posar portes al camp i avui dia tot s’acaba sabent d’una manera o altra). Estem criticant aquests dies la peculiar interpretació de la realitat que fa Corea del Nord i resulta que, a tres hores d’avió de Barcelona tenim un estat més o menys democràtic, que pugna per entrar a la Unió Europea i que fa el mateix, si fa no fa, que els règims de tall estalinista: esborrar les fotos de la història que no convenen. Trobo que no se’n parla prou. Potser són els serrells de la famosa Aliança de Civilitzacions hispano-turca, en pau descansi.

A l’altre extrem de la notícia, tampoc trobo bé la iniciativa legislativa francesa, per cert aprovada per poquíssims diputats, més que res perquè tota ella fa tuf de correcció política per quedar bé amb la nombrosa colònia armènia de l’estat veí, però que a efectes pràctics no aporta absolutament res, a la vegada que es limita la llibertat d’expressió. Que algú nega el genocidi armeni? Que el negui! Que ho raoni! Que aporti proves! I mentre no ho faci (que no ho farà mai), la societat ha de posar l’individu en qüestió al lloc que li pertoca: a la indiferència més generalitzada, però mai a la presó.

[A la imatge, Monument en memòria del genocidi armeni, a Erevan]

La loteria de Rajoy

Feia una certa gràcia entrar avui als diferents digitals. Paret per paret o una a sobre de l’altra, les dues notícies del dia: la llista dels ministres del nou govern de Rajoy i els números premiats a la rifa de Nadal, a mesura que han anat sortint del bombo. La imaginació no pot evitar, veient això, imaginar-se que una notícia té alguna cosa a veure amb l’altra, i que la formació del govern espanyol ha obeït a una mena de sorteig de càrrecs: a fulano de tal li ha tocat Indústria i a mengana, Foment (per cert, hi ha més fulanos que menganes). Però no. Entre més virtuts, Rajoy té la de ser reflexiu i no dir o fer les coses a la babalà (no com l’altre) i ha col·locat a cada departament ministerial la persona que ha cregut més convenient i de la seva confiança, però en cap cas ha tret els noms d’una bossa plena de boletes.

Aquest nou govern promet, com bé ha dit Partal al seu editorial. Ministres amb interessos armamentístics, de la Lehman Brothers… Hi ha també aquell que va dir que el transvassament de l’Ebre es faria por huevos.

Ja ens ha tocat ben bé la grossa, a tots plegats!

Un euro, llit a part

Després de molts anys de parlar-ne, s’implanta una taxa turística. Dormir en un hotel, en un apartament, en una casa rural o en un càmping costarà un euro suplementari per persona i nit. El que els francesos denominen taxe de séjour és un invent de llarga trajectòria i provada necessitat en països seriosos. Aquí, l’empresariat sempre ha estat una mica reticent si l’impost no repercuteix directament en el sector o bé en l’entorn afectat. Hi estic d’acord. Sempre s’havia argumentat que la taxa turística havia de beneficiar bàsicament les sempre eixutes arques municipals dels ajuntaments netament receptors de visitants (Lloret, Salou, Calella sempre, Barcelona els darrers anys), que han d’afrontar despeses de tot tipus provocades per unes persones que no tributen per res: es beneficien dels equipaments urbans, de la llum pública, de les platges, de la neteja, de la recollida de la brossa, del servei de clavagueram, etc. Si la taxa turística anunciada avui pel professor Mas-Colell serveix només per fer quadrar els números públics, malament rai. Una altra cosa: és conscient el govern de la Generalitat de la gran quantitat d’oferta d’apartaments no controlats per l’administració? Quants milions d’euros s’escaparan per aquesta banda? És un tema complicat de resoldre (sé de què parlo), però potser ara que en depenen molts quartos a algú se li encendrà la llumeta per resoldre d’una vegada per totes aquest problema.

El sorprenent règim dels Kim

La mort del dictador nord-coreà Kim Jong-Il (per cert, que Vilaweb l’ha qualificat en un principi de líder, després ha rectificat cabalment) ha tornat a la primera plana de l’actualitat aquell inclassificable país. Per molts reportatges que passin per televisió sobre aquell règim, mai no s’esgota la nostra capacitat de sorpresa. Embafador culte a la personalitat (de genuïna herència estalinista) tan del pare com del fill, amb estàtues i retrats, gegantesques manifestacions en aquella immensa plaça de Pyongyang, paranoiques mesures de repressió, un hotel-gratacels que crec que no ha entrat mai en servei, agents regulant el trànsit per carrers on no circula cap cotxe…

Són coses que poden fer-nos somriure, però darrera tanta irracionalitat hi ha tot un poble que pateix fam (de menjar i de llibertat). La darrera autarquia de la història es permet el luxe de fer experiments nuclears (mai no sabem si tenen o no tenen la bomba atòmica, incertesa que convé a dins i a fora de les seves fronteres) mentre la combinació de collites dolentes, nefasta gestió governativa i boicots comercials condemnen a la misèria als habitants de Corea del Nord que, en la seva immensa majoria, no han conegut altra govern que la dinastia dels Kim.

Dinastia, en el sentit més monàrquic del terme. Qui ho havia d’imaginar, dit sigui de passada! El nou dictador (“estimat líder” en el protocol nord-coreà) serà Kim Jong-Un (Kim III), un jove de 29 anys d’incertes intencions. Incertes? Desconegudes per complert, perquè una altra de les característiques d’aquell estat asiàtic és l’opacitat informativa més absoluta, cosa que obliga a la resta del món a fer càbales a partir de cada detall. Els kremlinòlegs d’abans o els vaticanòlegs de sempre ho han tingut més fàcil que no els “coreadelnordòlegs”, suposant que algú es dediqui a aquesta fascinant activitat.

Com canvien les coses (de Batasuna a Amaiur)

Avui el rei d’Espanya ha rebut el representant d’Amaiur, dins de la roda de consultes previstes per la Constitució abans de designar el candidat a president de Govern (que ja està més que designadíssim). L’escena de Joan Carles entrevistant-se amb un representant de l’esquerra abertzale remet, inexorablement, al precedent de fa uns quants anys, amb Jon Idigoras. Recordo bé aquell esdeveniment, perquè era una situació una mica xocant i perquè van transcendir-ne alguns detalls ben significatius si els comparem amb l’escena d’avui. Vegem-los.

Per començar, Jon Idigoras va comparèixer davant el monarca vestit com un pagès endiumenjat: el protocol reial marca corbata i el dirigent abertzale si va avenir, però es notava d’una hora lluny que no se’n posava mai, factor que complementava amb el seu descuidat cabell, com de poc xampú. Res a veure amb el que avui l’ha rellevat, el ben plantat Mikel Errekondo, amb un elegant vestit fosc. El glamour arriba als batasunos & cia. Ja era hora.

Una altra diferència ben significativa. Idigoras va intentar lliurar al monarca un document i aquest, en un gest políticament reprovable i jurídicament improcedent, el va rebutjar. Avui Errekondo n’hi ha entregat un altre i, ara sí, ha merescut l’aparent interès del monarca. Certament, els temps estan canviant. Queda un altre element d’interès, però no en coneixem els detalls. Es va dir que mentre departien el rei i Idigoras hi havia diversos agents secrets, pistola en mà, amagats darrera les cortines i preparats per qualsevol incident que pogués protagonitzar Idigoras (un bonàs i un personatge completament inofensiu, malgrat el seu aspecte). No sabem quin operatiu s’ha muntat avui, però dubto que sigui el mateix i, en tot cas, encara estaria menys justificat.

Tot canvia. El que no canvia és el posat del rei, igual de greu, igual de previngut, igual de distant davant d’una realitat política inapel·lable que, tard o d’hora, l’estat (i el seu cap també) haurà d’assumir.

Conducta exemplar

Abans, Conducta Ejemplar era l’estrany nom d’un restaurant de Barcelona (ignoro si encara existeix). Ara, la conducta exemplar és allò que s’espera dels personatges amb rellevància pública. Els gendres dels reis, per exemple. 

Que bé que ha anat l’afer Urdangarin per obrir la caixa dels trons de tots els antimonarquismes haguts i per haver. Dic antimonarquismes (potser un neologisme que m’invento) perquè el republicanisme és tota una altra cosa. Ara tothom s’apunta al “tir al monarca”. Al tradicional foc d’encenalls (i de retrats de reis) de certes esquerres i certs independentismes s’hi ha afegit un perillós neorepublicanisme urdit a les calderes de determinada caverna mediàtica madrilenya (el que somiava amb un Aznar president de la III República Espanyola) i, afegint-se al carro de l’oportunisme, els mils i mils d’opinadors de la xarxa que, des del còmode anonimat, pontifiquen contra qualsevol aspecte de l’actual forma de govern de l’estat, sense tenir-ne, com dirien ells mateixos, ni repajolera idea.

Posar a caldo la institució, amb els seus vicis i virtuts, criticar-la i menysprear-la fins a la grolleria, s’ha tornat un exercici sorprenentment fàcil, quan fa quatre dies tothom observava un espès silenci, sense saber on acabava el respecte i començava la por, on acabava la prudència i començava la ignorància. Ara, la divulgació d’informacions referides a Iñaki Urdangarin ha servit perquè, de sobte, tothom es vegi en cor de practicar el bonic esport d’atacar la monarquia i desitjar vehementment l’establiment d’una república espanyola que, com tothom sap, seria la panacea de tot: en quatre dies se solucionaria la crisi econòmica, tothom seria feliç i els catalans aconseguiríem un estat propi… Alerta amb precipitar-se massa amb segons quines opcions. Recomano l’article de Toni Soler a l’Ara de diumenge passat. El subscric de cap a cap.

I la conducta exemplar del gendre? Fins a quin punt tenim el dret a entrar a sac en la investigació posada en marxa i a fer prejudicis abans d’hora, només per ser qui és l’imputat? La presumpció d’innocència val per tothom, tan ara com després que el poble sobirà decideixi una altra forma de govern.

L’illa aïllada

L’anècdota és molt coneguda. En ocasió d’un temporal que va causar la interrupció de les comunicacions navals entre Europa i les illes Britàniques, un diari anglès va titular la notícia (més o menys) “Temporal al canal de la Mànega. El continent, incomunicat”. Pot xocar, pot fer riure, però expressa molt bé aquesta mena de visió egocèntrica que tots els territoris del món tenen d’ells mateixos, independentment dels seus condicionants geogràfics o del seu estatus jurídic.

El titular d’aquell diari torna a estar de rabiosa actualitat. El govern britànic s’ha desmarcat de les importants decisions que han pres les institucions europees aquesta setmana per fer front, ja en temps de descompte, a la crisi de l’euro, dels eurobons, de les quitances gregues i de tota la pesca.

La pregunta que hauríem de fer-nos és: algú ha quedat aïllat en aquesta ocasió? Qui critiqui les autoritats britàniques, Cameron al capdavant, per mirar molt pels interessos del seu país fins al punt de deixar “aïllada” l’Europa de l’euro, no està fent una bona anàlisi dels fets. Gran Bretanya, com és lògic i ben bé que fa, mira per ella. Què fan sinó frau Merkel i monsieur Sarkozy quan imposen, des de la força que els dóna el lideratge del continent, la nova política de control dels pressupostos i dels dèficits de cada estat? Fer-ho des dels interessos alemanys i francesos, naturalment! I què fan sinó els estats satèl·lits (els PIGS, en acrònim que tan desagrada als espanyols) dient amén a aital política? Doncs mirar per l’economia de cada estat, òbviament, convençudíssims (i amb raó) que fora de l’euro fa un fred que pela.

El Regne Unit mai  no ha format part d’aquest món perquè amb la lliura esterlina també s’està ben calentet. En realitat, Europa sempre li ha resultat estranya, allunyada, “aïllada” des del seu punt de vista. Mai no ha cregut en el projecte europeu i potser seria l’hora de que fos conseqüent i decidís si vol picar campanes o anar a la processó.

[En memòria del company Ernest, mort a Montblanc en acte de servei; recordo la darrera vegada que ens vam veure perquè va quedar reflectit en un apunt d’aquest bloc]

Menjar amb la vista

Interessant però també irritant el reportatge de Trenta minuts, a TV3, el passat diumenge. Va tractar del malbaratament del menjar als països desenvolupats. No m’agradaria equivocar-me, però em va semblar entendre que una quarta part dels aliments que es produeixen acaben a les escombraries mentre, com és ben sabut, mitja humanitat pateix fam o falta de prou nutrients. Escolars de menjadors col·lectius que es serveixen més menjar del que consumiran (no els sap greu perquè “el paguen”); grans superfícies comercials (no van donar noms) que tenen com a política la contínua rotació de productes a les lleixes, encara que no hagin caducat; mestresses de casa que arriben a la ídem amb carros plens de viandes de tota mena i que es veuen obligades a buidar la nevera… Tot acaba a les escombraries (per cert, sense reciclar: les salsitxes, els iogurts… tot al mateix sac).

Jo sóc d’una generació que és filla d’una altra que va passar una guerra i una postguerra, on la necessitat, el sentit comú i l’ètica, les tres coses alhora, duïen a una acurada administració del menjar que es comprava, que es cuinava i que es consumia. Les sobres d’un guisat s’aprofitaven l’endemà en un plat de pasta, la verdura no consumida acabava triturada en una sopa (la cultura del mini-pimer) i si un plàtan madurava per un cantó, es tallava una meitat i s’aprofitava l’altra mitja. 

Però sembla que aquesta assenyada política, tan beneficiosa per a l’economia domèstica i per a la sostenibilitat del planeta, ha passat a la història. El consumidor actual s’ha convertit en un comprador compulsiu que exigeix trobar de tot al súper, com si fos l’antítesi d’un economat soviètic, i que rebutja el tomàquet que presenti el cop més imperceptible. No es tracta de posar-se tremendistes (ni de dir allò que sentíem de petits: “com es nota que no heu passat una guerra” quan no ens acabàvem el plat de cigrons), però una reflexió individual i col·lectiva del perquè som així de consentits i un propòsit d’esmena en les nostres conductes consumeristes no estarien de més. La crisi que a tots afecta, intensament i extensament, ens hi ajudarà de ben segur. 

‘Etxea, gehi BEZ, gehi Euro’

Mesedez, bizileku zerga, turismo bat euro gehiago ordaindu bakoitzean litzateke hotel batean gau bat egiteko, hala nola, zerga hitz egiten dute. Orain arte, tasa hori eskatzeko argudio nagusia zen, jendeak askoz ere gehiago ziren turismo ondorioz, bisitari batzuk, ez errolda gastu guztiak ez udal-fondoen at grabatu zuten. Orain, argumentua da dramatikoa: dirua lortu dugu edozein lekutatik, adibidez, turista mantendu datozen eta nork ustezko da, bat gehiago dira egunean euro da berdintasuna ez da oharra.

Hotel, zein strangely ez guztiz berri honetan neurri defizita Ekortu nahi aurrean, baina behaketa neurtzen duten estatu osoan aplikatu behar ez “diskriminazio eskualde arteko egiteko. Gelditzen pernoctar euroa lasto The 18.000 milioi defizita, Espainian gordetzen dira (zen esan lapurtu joan) urtero habe ikusteko.

[Avui és el Dia Internacional de la Llengua Èuscara; a sota, traducció al català de l’apunt]

Cambra, més IVA, més un euro

Torna a parlar-se de la taxa turística, aquesta mena d’impost d’un euro que cada turista pagaria de més per passar una nit en un hotel. Fins ara, l’argument principal per aplicar aquesta taxa era que les poblacions amb molta oferta turística tenien més despeses provocades per uns visitants que, al no estar censats, no tributaven res a les arques municipals. Ara, l’argument és més dramàtic : cal treure diners d’on sigui, per exemple dels turistes que segueixen venint i als quals, se suposa, un euro de més per dia els és igual perquè ni ho notaran.

Els hotelers, cosa estranya, no s’oposen radicalment a aquesta nova mesura per eixugar el déficit, però fan l’observació que la mesura s’hauria d’aplicar a tot l’estat per no crear “discriminacions” entre comunitats autònomes. La palla d’un euro per pernoctació els impedeix veure la biga dels 18.000 milions de déficit fiscal, aquells que Espanya ens reté (anava a dir robar) cada any.

Doncs sí, Espanya ens roba

Nova tempesta en un Parlament, el de Catalunya, que sempre s’havia caracteritzat per ser un fòrum on es respectava la llibertat d’expressió i les bones maneres. Sembla que ja no. Les intervencions de López Tena usant recurrents expressions com “espoliació fiscal” o “Espanya ens roba” han ferit la sensibilitat de Jordi Cañas, diputat de Ciudadanos, formació política que excel·leix en l’art de crear falses polèmiques i divisions artificials entre la societat. Doncs bé, la protesta de C’s ha estat acceptada per la presidenta del Parlament, que sembla ser que no tolerarà més aquest tipus d’expressions a la cambra catalana perquè són “injurioses” contra l’estat.

Només les ments de determinades formacions polítiques, amb plena consciència de voler manipular els conceptes, confonen la polisèmia del mot “Espanya”. Com se sap, la polisèmia és aquella propietat que tenen determinades paraules amb més d’un significat. Quan diem (jo també, senyora de Gispert) que “Espanya ens roba” no ens estem referint a la població espanyola, ni tan sols al país com a tal, sinó a Espanya-poder, Espanya-estructura jurídica o Espanya-tinglado-molt-ben-muntat. De manera que, d’insults, cap. Amb el terme “espoliació” (que no espoli) passa una mica el mateix. En sentit literal pot designar un fet delictiu, però no quan se’n fa un ús figurat. Tothom ho entén, però hi ha algú que no ho vol entendre.

Si aquest tipus d’afirmacions ofenen i s’han de censurar en seu parlamentària anem molt, però que molt malament. La llibertat d’expressió és un valor suprem en una societat democràtica com la nostra, i els seus límits han de ser molt concrets i justificats, però no tan discrecionals com els imposats per l’actual presidenta.

La cirereta final de l’episodi Tena-Cañas-de Gispert ha resultat ser bastant agre, amb desqualificacions de López Tena cap a la presidenta del Parlament (per cert, manipulades per algun mitjà), que han merescut una reprovació formal cap el de Sagunt. No comparteixo aquestes desqualificacions perquè no és l’estil de fer política que vull per al meu país, però tampoc crec que calgués arribar als extrems de la reprovació. El que deia de bon principi: dos valors tan preuats al nostre Parlament com la llibertat d’expressió i les bones maneres no passen pel seu millor moment. És una verdadera llàstima.