Patinar i ballar la samba

La Plaça de Catalunya de Barcelona acollirà aquest Nadal una pista de gel per patinar. La iniciativa ha sorgit del sector comercial per intentar atreure la gent cap el centre de la ciutat i animar-lo, com no, a comprar en una època en què tothom s’ho pensarà dues vegades abans de fer servir massa la targeta de crèdit, qui en tingui (de targeta o de crèdit).  

Estic d’acord en què s’han d’insuflar ànims a l’activitat comercial, sempre decaiguda i ara més. No comparteixo les crítiques dels que diuen que és una abusiva ocupació d’un espai públic (ho diuen per les carpes de la Caixa o pel parc temàtic dels indignats d’aquest estiu?) ni dels que asseguren que no és sostenible ecològicament (tan sostenible com els llums dels carrers, el paper d’embolicar regals, els llacets…). El que no em convenç gens és aquesta mena de provincianisme que a molts ha agafat de saludar la instal·lació perquè és una rèplica de la que s’instal·la cada hivern a Rockefeller Center de Nova York, tan coneguda per les pel·lícules i les sèries de televisió de la invasió cultural ianqui que fa dècades que patim.

Si realment la iniciativa obeeix a aquesta intenció, es demostrarà novament la poca originalitat que tenim a l’hora d’organitzar la nostra vida col·lectiva. A Nova York els hiverns són gèlids, per morir-se; a Barcelona, no. No és el mateix escenari, hi és una mica postís. És una situació que recorda els Carnavals, una altra mostra de seguir el corrent d’altres latituds: en ple mes de febrer, fred i humid, ens entossudim en disfressar-nos amb (poca) roba com si estiguéssim a Rio de Janeiro.

Ja no sabem ni on vivim.

El toro per les banyes

No puc resistir-me a dir la meva sobre la compareixença del president Mas i, especialment, sobre el seu contingut, ple de retallades de sous i pujades d’impostos. S’hi podrà estar d’acord o no, però cal reconèixer que ell i el govern que encapçala pren decisions, per impopulars que siguin, dirigides a reduir el dèficit i crear confiança quan més es necessita. M’ha fet gràcia que els partits de l’oposició li retreguin que aquestes impopulars mesures es facin públiques dos dies després de les eleccions espanyoles i no durant la campanya electoral. Com si els altres partits no haguessin fet exactament igual. Digues-li tonto, al president Mas. Doncs es clar que ha esperat a després de les eleccions! Unes eleccions amb un resultat, cal recordar-ho, que pot ser llegit en clau catalana com un vot de confiança al govern de CiU.

Pel que fa al contingut pròpiament dit de les mesures que es prendran, això ja fa de més mal parlar. Per començar, la mesura estrella, informativament parlant, m’afecta directament i per tant no puc tirar-me pedres a la taulada elogiant la retallada (d’una magnitud desconeguda encara) dels salaris dels anomenats treballadors públics. Cada vegada tinc més la sensació de que el conjunt dels funcionaris som com una mena de porc o de bóta de Sant Ferriol, on tothom acudeix per treure’n algun profit: els governs, per fer quadrar els balanços congelant sous; l’empresa privada, per criticar-ne la burocràcia i l’intervencionisme quan les coses van bé, però per pidolar-ne ajuda quan les vaques són magres; els ciutadans, per abocar-hi queixes, problemes i frustracions personals; etc.

I sobre la pujada de tot tipus de taxes i impostos, inclòs aquest OINI (objecte impositiu no identificat) denominat “tiquet moderador de les receptes”, caldrà saber-ne el detall abans de tirar-hi la cavalleria per sobre. Algunes aportacions al debat: hi ha augments de taxes (les universitàries, per exemple) que depenen competencialment d’Espanya, qualsevol reajustament per salvar l’ACA ja fa tard, el ja esmentat “tiquet moderador de les receptes” benvingut sigui si aconsegueix que la societat moderi la seva farmacofília, etc.

Parlant de receptes, encara estem esperant les de Mariano Rajoy. Bé haurà d’agafar també algun dia el toro per les banyes com ho ha fet el president Mas. L’economia espanyola és una mena de Prestige i aquesta vegada s’hi trobarà alguna cosa més que hilillos de plastilina.

Qui ens ha de governar?

Grècia acaba d’estrenar un govern de concentració presidit per un tècnic. Itàlia tindrà també a les pròximes hores un primer ministre del mateix perfil (segurament Mario Monti, a la imatge) per substituir l’impresentable Berlusconi. Ja s’han sentit comentaris pejoratius, en el sentit de que aquests i potser altres països passaran a ser controlats per “tecnòcrates” o alts funcionaris al dictat del que diguin Berlín o Brussel·les.

No ho entenc. Ens hem passat anys i anys criticant els polítics, així, en bloc, com un compendi de tots els mals possibles. Si els Karamanlís, Berlusconis, etc., representants de la vella classe política a jubilar són substituïts per persones de baix perfil ideològic, llavors es considera que no representen prou la voluntat popular i que només obeeixen a obscurs designis o interessos.

No volem que ens governin els polítics de sempre, tampoc els tècnics, ni les institucions europees, ni els mercats, ni els lobbys mundials coneguts o no. Hi hauria la possibilitat d’intentar una nova manera de fer política, cares noves, idees diferents, regeneració… però llavors arriben les eleccions i qui no s’absté acaba votant les propostes de sempre.

Resumint: qui cony ens ha de governar, doncs?

La pega grega

L’anunci del primer ministre grec de convocatòria d’un referèndum perquè la població accepti o no el principi d’acord a què va arribar amb la Unió Europea (ja sabeu, un nou pla de rescat, amb condonació de part del deute a canvi de noves i dràstiques mesures d’austeritat econòmica) ha provocat l’ènèsima crisi de pànic. Les borses, sempre molt sensibles, han registrat una bona baixada.

No discutiré el dret del polític hel·lènic a consultar la seva població, és més, tant de bo es convoqués més sovint la ciutadania a expressar el seu parer (i no penso en cap lloc concret…), però l’arriscada aposta de Papandreu és d’allò més contraproduent. Ja ha provocat nervis bursaris, allarga el tempo de la solució de la crisi un altre mes i introdueix un nou factor d’inquietud: què passa si guanya el no? Es diu que la societat grega té dret a expressar la seva opinió sobre el pla. Sí, és clar, però també va ser la societat grega, amb responsabilitats diverses, qui ha enfonsat tot el país en el pou, del qual només sortirà amb l’ajuda de tot Europa, la societat de la qual (nosaltres) no haurem estat consultats en cap moment. És el problema d’arrel del continent, on cada estat conserva la seva plena sobirania per al que li és menester. Així no hi ha manera de fer una Europa unida.

La resolució de la greu crisi econòmica europea necessita, potser per sobre de tot, que els principals actors polítics i econòmics generin confiança, i la decisió grega no hi ajuda gens. Tampoc, tot s’ha de dir, el tractament que de les notícies econòmiques en fan (tots) els mitjans de comunicació. Em remeto, al respecte, a l’excel·lent article de Salvador Cardús a l’Ara d’ahir.