El camarot dels germans Marx

Rient rient, al món ja som set mil milions de persones. Abans haguéssim dit d’ànimes, però l’enorme diversitat en les creences de tanta gent ha obligat a abandonar la paraula. Quan dic abans em refereixo a quan jo era jove i la població debia rondar la meitat que ara. Encuriosit, he corregut a consultar l’Atlas de geografía general y de España, dels professors Vicens Vives i Santiago Sobrequés (poca broma), amb el qual vaig estudiar el batxillerat. Efectivament, el cens a finals dels seixanta era de 3.010.000.000 habitants.

Davant d’aquesta més que duplicació de la humanitat en menys de cinquanta anys, és inevitable treure de nou a col·lació, encara que no es vulgui, les velles pors malthusianes. Hi haura menjar per tothom? I energia? Hem de seguir fomentant la natalitat com sempre ha fet l’Església Catòlica o com ara s’està plantejant la Xina perquè diu que li falta mà d’obra? O pel contrari, ens hem de posar més seriosos a l’hora de planificar la demografia amb més educació i responsabilitat sexuals? Què farem amb tanta gent, tenint en compte que milions i milions estan concentrats en unes poques mega-metròpolis, preferentment a l’abans denominat Tercer Món?

Mira si surgeixen preguntes pel simple fet de que en algun racó del món (diuen que a Filipines: com es pot saber això?) ha nascut l’habitant número set mil milions! Ha estat una nena. Felicitats, maca. No saps on has anat a parar.

‘Memorante Bandrés’ (Recordant Bandrés)

Trovas ke la mortita de Juan María Bandrés pasis iom da pintoj al la konektorimedoj, kaj pli havante en kalkulo kiu  produktis en plena valuto de rasant de la politikistino eusko, kie Bandrés estis elstara aktoro.

Ciam memoros epizodon. Bandrés estis, la 1981, deputita por Euskadiko Eskerra, la antauo de Herri Batasuna. En okazo de la investadodebato de Calvo-Sotelo, la politikisto eusko al li siblis frazon kiu min iras frapar kiam gin audi al la radio: “se en ci tiu cambro estis linio kiu deigis la torturadors de la torturitaj, vi (direktante an Calvo-Sotelo) estus al la partio de la torturadors kaj mi al la partio de la torturitaj”. La frazo levis protestoondon al la hispana cambro kaj la sekva airada reakcio de Calvo-Sotelo: “sinjoro Bandrés, vi fruktis la parlamenta imuneco ol gi gui por insulti min kaj mi al li revenas ci tiu insulton kun la plej malgranda de miaj menyspreus”.

Gin pridisputas inter la du politikistoj, digna de la dramaj tempoj de la hispana respubliko, estis reflekso de la havas momenton en kion  ili produktis. Por esti pli gusta, tagoj antau ol la statobato de la 23 de februaro. Eble tial la incidento estas quedar relative forgesita de la kolektiva memoro, sed ne por mi. Ekde semoj, ciam min estas quedat la bildo de la Bandrés kuraga, engagi kun la libereco de lia vilago, polemika sed nepra en la malfacila consecució de la paco. La pestoj kiujn gi  ricevis de la hispana presmasino, antaue kaj post tiu epizodo kaj la relativa silento kun ol estis ricevita lia sveno ne faras pli ol reafirmar-m en la opinio kiu havis de li.

[Es celebra aquests dies a Barcelona i Subirats la 35a Kataluna Kongreso de Esperanto, el XXVI Congrés Català d’Esperanto; a continuació, versió en català de l’apunt]
Trobo que la mort de Juan María Bandrés ha passat una mica de puntetes als mitjans de comunicació, i més tenint en compte que s’ha produït en ple canvi de rasant de la política basca, on Bandrés va ser un destacat actor.

Sempre en recordaré un episodi. Bandrés era, el 1981, diputat per Euskadiko Eskerra, l’antecedent d’Herri Batasuna. En ocasió del debat d’investidura de Calvo-Sotelo, el polític basc li va etzibar una frase que em va frapar quan la vaig sentir a la ràdio: “si en aquesta cambra hi hagués una línia que separés els torturadors dels torturats, vostè (referint-se a Calvo-Sotelo) estaria al bàndol dels torturadors i jo al bàndol dels torturats”. La frase va aixecar una onada de protestes a la cambra espanyola i la següent airada reacció de Calvo-Sotelo: “senyor Bandrés, vostè ha aprofitat la immunitat parlamentària que gaudeix per insultar-me i jo li torno aquest insult amb el més petit dels meus menyspreus”.

La disputa entre els dos polítics, digna dels dramàtics temps de la república espanyola, era un reflex del tens moment en què es produïen. Per ser més exactes, uns dies abans del cop d’estat del 23 de febrer. Potser per això l’incident ha quedat relativament oblidat de la memòria col·lectiva, però no pas per mi. Des de llavors, sempre m’ha quedat la imatge d’un Bandrés valent, compromès amb la llibertat del seu poble, polèmic però imprescindible en la difícil consecució de la pau. Les pestes que rebia de la premsa espanyola, abans i després d’aquell episodi i el relatiu silenci amb que ha estat rebuda la seva desaparició no fan més que reafirmar-me en l’opinió que tenia d’ell.

Ara diu que era una broma

Les declaracions del ponent constitucional Peces-Barba, dites ahir en un congrés d’advocats a Andalusia, lluny d’indignar-me o ofendre’m m’han resultat notòriament aclaridores. Qualificats opinadors, des de Partal a Vilaweb fins als tertulians de Catalunya Ràdio, ho han expressat molt bé aquest matí.

En efecte, les paraules del polític socialista (del PSOE, és clar) expressen el que pensen ell i molts dels seus compatriotes: que Catalunya és una mena de propietat espanyola “per dret de conquesta”. Què ha volgut dir, si no, amb aquesta expressió de “quedar-se amb els portuguesos i deixar estar els catalans en el seu moment”? No parla d’unió o separació amistosa, d’igual a igual, no: parla de retenir o fer fora. El subsconscient li treballa a tota màquina.

L’altra afirmació que va fer aixecar de les seves cadires als advocats catalans presents al congrés va ser quan va dir que ara ja no caldria bombardejar Barcelona. És clar que no, ni podrien ni els deixarien fer-ho. És un dels motius pels quals la consecució d’un estat propi és ara molt més factible que abans. El problema és que els catalans encara no ho tenim prou clar això. Algun professor constitucionalista, per molt periclitat que estigui, sí.

Els amics de Duran

Duran Lleida continua fent “amics”. Ara ha dit en una entrevista que tothom té dret a anar a un psicòleg a fer-se mirar l’homosexualitat o l’heterosexualitat. L’afirmació es pot entendre com una perogrullada (òbviament, tothom té dret a anar a l’especialista que vulgui i plantejar-li les qüestions personals que cregui convenients) o bé com una poc disimulada mostra d’homofòbia. Al d’Alcampell se li ha vist el llautó en aquest tema. Naturalment, ja ha corregut a puntualitzar la seva frase tot dient, de forma poc original, que no considera l’homosexualitat una malaltia. Li ha faltat allò altre tan suat de “tinc bons amics gais”. Al pas que va, no li’n quedaran gaires. I gais andalusos, ya ni te cuento.

Per cert, aquest home ara voldrà que el votem, oi?

El fiambre libi

Les noves tecnologies, via telèfon mobil, ens han permès contemplar, en directe com qui diu, les esgarrifoses imatges de la detenció i linxament del dictador libi Gaddafi. Un incís. Ara, totes les informacions parlen d’ell com el dictador, però fa tres mesos no: llavors tothom, mitjans de comunicació inclosos, s’hi referien com el coronel o el dirigent libi. La crueltat de l’episodi, que ja obre interrogants sobre la naturalesa veritablement democràtica del post-gaddafisme, ha tingut continuació amb l’esperpèntica exhibició del cadàver en una mena de cambra frigorífica, destinada habitualment a emmagatzemar aliments. Unes fonts parlen de xais, unes altres de verdures, però és igual, perquè ara el que s’hi guarda és un fiambre que és exhibit a la plebs, que en disciplinada cua espera el moment de poder veure el que queda de l’abans totpoderós dictador i fer-s’hi fotos riallers, tot fent la ve baixa de victòria amb els dits.

Una reflexió m’ha vingut al cap contemplant les imatges. D’aquests libis que ara celebren eufòrics la caiguda de Gaddafi cantant, cridant i saltant d’alegria o fent això tant àrab de trepitjar-ne una foto, quants van contribuir a la seva caiguda? I quants no solament no van fer res sinó que aclamaven entusiàsticament el sàtrapa en les seves aparicions públiques? Ja sé que era un règim autoritari, on la por dels subdits era la millor aliada, però em temo que a Líbia està passant el mateix que en latituds més properes a les nostres. A saber, que quan s’ha produït el “fet biològic” del dictador (en el cas libi, de manera tràgica), de seguida apareixen, com per encanteri, infinitat de “demòcrates de tota la vida”.

La notícia més esperada

Sembla que l’actualitat s’entesti els darrers dies en donar-nos bones notícies. Ja era hora, no? La consecució dels Jocs Mediterranis per Tarragona, l’aposta europea (amb matisos) pel corredor mediterrani, i avui el final de Gaddafi i la declaració més esperada d’ETA.

L’anunci del grup armat és, abans que res, una molt bona notícia per tothom. Naturalment ja ha sortit qui no en té prou encara (em remeto al meu apunt El cul i la tapa del vàter). M’encurioseix saber quines seran les portades de demà de la premsa més ultramuntana. Se’ls acaba un bon “xollo”, perquè ara tots els focus de la solució al conflicte basc (perquè el conflicte continua) es dirigiran exclusivament cap al debat purament polític i institucional. Com es diu vulgarment, ja no hi ha tu tía. Veurem que diran ara tots aquells que s’esgargamellaven amb allò de que es podia parlar de tot “en absència de violència”. Doncs ara és el moment de parlar de tot. Ara és el moment de que tothom estigui a l’alçada, i en aquest sentit és de reconèixer l’esforç de reflexió i de renovació que ha realitzat l’esquerra abertzale els darrers temps, concretat en aquest interessant experiment anomenat Bildu.

Seguirem expectants l’actualitat d’aquella nació germana. Com diu un blocaire que se m’ha avançat, zorionak, Euskadi!

Les llengües de Gerard Quintana

Petit escàndol d’ordre lingüístic (com si no estiguéssim prou entretinguts amb mil collonades més). Resulta que Gerard Quintana, el cantant de Sopa de Cabra, va ser el protagonista del programa de TV3 El convidat (magnífic programa, cal dir), on vam poder comprovar que la seva llengua de relació familiar és el castellà, quan la seva dona és catalana com ell i viuen a Eivissa. Xoca una mica conèixer els usos lingüístics privats d’un dels bucs insígnia del rock català dels vuitanta, i he de confessar que a mi també em va sobtar, de manera que no ens ha d’estranyar la rècula de comentaris, molts d’ells desaprovatoris, que ha generat l’anècdota.

Doncs no veig el motiu de tant escàndol. Sembla que molta gent no acaba d’entendre que una cosa és l’àmbit públic o oficial i l’altre és l’àmbit privat a l’hora d’usar les llengües. Com parlin els membres d’una família entre quatre parets pertany al més privat d’aquests àmbits. Resulta obvi haver de recordar que, sobretot aquí, la llibertat ha de ser total (també en moltes altres situacions, és clar) i per tant cap legislació, ni cap control, ni cap immiscibilitat, ni cap comentari desaprovatori hi tenen res a fer. Però és que a més, si del que es tracta és de normalitzar el català, és en l’ús en l’espai públic (carrer, botigues, administració, tribunals de justícia, xarxes socials d’internet…) on la llengua necessita que sigui usada per tots aquells que en volem una presència cada dia més normal.

És clar que tots haguéssim volgut que Gerard Quintana jugués amb els seus fills emprant un dolç accent gironí (aquella terra tan “catalana-catalana” per segons quines mentalitats), però no tot pot ser en aquesta vida. Què sabem de les circumstàncies personalíssimes que han dut Quintana a aquesta situació? Més val que reflexionem sobre la decisiva influència favorable que han tingut sobre la llengua grups com Sopa de Cabra els darrers anys.

El concert neonazi

He meditat una mica abans de posar-me a escriure aquest apunt, perquè toco un tema sensible. Potser no sabré expressar-me prou bé, però és el que penso, i si estic equivocat, rectificaré.

La qüestió és que no acabo d’entendre la desmesurada reacció que ha provocat aquest concert, frustrat en l’últim moment, d’un grup musical neonazi. Sóc el primer en rebutjar les idees d’aquesta gent, això no fa falta ni dir-ho. Tampoc em fa cap mena de gràcia que aquestes coses passin ni al meu país ni fora del meu país, però cal reflexionar-hi amb més fredor. S’ha parlat de “prohibir” o d'”impedir” que aquesta actuació es portés a terme, però jo no veig perquè s’hauria de prohibir un concert que, com es va dir en el seu moment, era a porta tancada, no es sabia en quin local es faria i, lògicament, estaria destinat a persones ja convençudes des d’un principi. No dic que no fos rebutjable aquest concert, dic que no veig que s’hagués de prohibir. Dit d’una altra manera, era un acte de consum intern, que no faria proselitisme ni nous adeptes. La prova és el secretisme amb què es va muntar. De fet, el conseller Puig ve a les meves quan diu que la policia no va actuar perquè es tractava d’un acte privat, per al qual s’hagués precisat manament judicial, que no es tenia. Mireu si era privat, que el local lluïa un cartell que deia “Smoking Club”. És a dir, s’hi pot fumar perquè no és un local públic.

Si del que es tracta és d’aïllar el fenomen neofeixista i d’impedir-ne el seu creixement, caldrà actuar més decididament del que s’ha fet fins ara en altres terrenys (i el camp és ampli: plans educatius, polítiques d’immigració, socials, etc., millorar la seguretat ciutadana), però no crec que la solució sigui anar a llançar pedres a una gent que es reuneix de manera semi-clandestina per escoltar un grup musical, per molt rebutjable que siguin la seva estètica i el contingut de les seves lletres. Més aviat els afavoreix tot victimitzant-los amb un llenguatge que ells entenen prou bé: el de la violència.

PER favor!

Duran i Lleida ha dit que no hi ha dret que els jornalers andalusos es passin la vida al bar perquè ja han cobrat el PER i ha saltat la polèmica. No falla. Quan algun polític pronuncia una frase una mica fora de to, immediatament  algun territori es considera greument agreujat. Avui ha estat Duran i Lleida, abans havia estat Puigcercós i molt abans (i ja ningú no s’en recorda, perquè era un polític poc conegut, de Torredembarra) va ser Lluís Sunyé. Esgarips generalitzats, declaracions de condemna, mocions de reprovació. El que sigui, només donar voltes a l’anècdota, sense molestar-se en analitzar a fons el problema i mirar de trobar-hi solucions satisfactòries per tothom. Exercici quimèric en període preelectoral, és clar.

Jo sóc dels que penso que el sistema de prestacions laborals al camp andalús i extremeny, instaurat als anys vuitanta pel govern de González i Guerra (quina casualitat, tots dos de per allà) era una bona iniciativa com a mesura de xoc, que paliava les situacions d’extrema pobresa al camp i contribuïa a la pau social i al desenvolupament del medi agrari. Trenta anys després, el sistema de les peonás s’ha institucionalitzat, ha esdevingut estructural, i s’ha transformat en un mitjà de vida pels treballadors i les seves famílies, que els desmotiva per cercar una feina alternativa i que els condiciona a l’hora de votar. Un sistema que ni soluciona el problema de l’atur al camp, ni crea a aquella gent noves expectatives de progrés, ni contribueix al sorgiment de sectors econòmics competitius, ni res de res. Un desastre, i ja no entro en el tema de qui paga tot allò.

Tot plegat s’hauria d’explicar i debatre bé, però no a la manera de Duran, perquè llavors és quan surt el poble de torn, aquesta vegada els andalusos, amb demagògiques manifestacions de sentir-se ofesos. Ofesos? Que ens ho diguin als catalans, això de tenir motius per sentir-nos ofesos! Fem la llista?

9 d’octubre

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

“Utòpics, idealistes, ingenus”, del darrer treball de Pau Alabajos Una amable, una trista, una petita pàtria.

Sant Steve

Amb motiu de la mort de Steve Jobs, el fundador d’Apple, s’ha desfermat un fenomen cada vegada més habitual en el món d’avui. Em refereixo a aquesta mena d’idolatria que porta tanta gent a expressar, per tots els mitjans possibles, sentiments de pena, d’agraïment o de record per la desaparició d’un personatge. Especialment si aquest personatge és de l’àmbit musical, cinematogràfic, esportiu o del món diguem-ne tecnològic, com el cas que avui ens ocupa.

Quan he vist les imatges televisives de diferents botigues de la companyia de la poma arreu del món, amb gent dipositant rams de flors, espelmes, missatges… no he pogut evitar fer la comparació amb altres formes de religiositat molt més tradicional (imatges, flors, ciris, llàgrimes, oracions…), ignorades, menyspreades, vituperades, a vegades fins l’insult, per amplis sectors de la societat. Quan el fenomen és modern, cosmopolita o tecnològic, llavors està ben vist, i avui hem pogut contemplar urbanites barcelonins, amb les seves ulleres de pasta i bosses de costat, dipositant el seu post-it dedicat a la memòria de Jobs (segurament redactat en anglès) com abans (i ara també) les nostres tietes posaven una llàntia a la Mare de Déu de Montserrat.

Dit això, lamento la mort de Steve Jobs pel que té de desaparició d’algú de qui tots plegats hem d’aprendre molt: treball, imaginació, innovació, visió de futur… Com he sentit dir, el responsable de la tercera poma més transcendental de la història de la humanitat, després d’Adam i Eva i de Newton.