Avui, un ensurt

Avui no ha estat un dia qualsevol i cal deixar-ne constància al bloc. Avui he presenciat com una dona es tirava daltabaix d’un balcó. La pel·lícula dels fets ha estat realment això: una pel·lícula. Em trobava fent un cafè a mig matí en una cafeteria de Las Palmas (on estic apurant les vacances) quan un cotxe de la policia, amb llums i sirena a tota pastilla s’ha aturat just davant. Què passa, què passa? He tret el cap al carrer i en aquell moment he vist com dos portals més enllà, d’un primer pis, es llançava al buit una dona de mitjana edat i de considerable massa corporal. Mentre la gent que observava l’escena deixava anar un xiscle col.lectiu, jo, instintivament he girat el cap horroritzat mentre tornava a entrar a la cafeteria, al temps que sentia un soroll sec. Posteriorment, he tornat a guaitar al carrer (segurament per morbo): dues persones intentaven auxiliar la pobra dona mentre se sentia la sirena de l’ambulància, que ha arribat amb remarcable puntualitat. Ignoro en aquests moments més detalls del succés. No és el moment d’opinar o filosofar sobre temes tan transcendentals com la vida o la mort d’una persona. Em limito, avui, a deixar constància del fet i del petit ensurt que m’ha produït.

Llibertat, sí, llibertat

Ahir diumenge es va celebrar la darrera corrida de toros a Catalunya. Cert sector social, contrari a la seva prohibició, ha continuat manifestant-ho fins el darrer minut. La pataleta ha seguit dues línies, com la investigació del ministre aquell. Una, dient que els toros es prohibeixen perquè fan “olor a Espanya” (torero dixit). Doncs no senyor. Ens és igual si els toros son “espanyols” o no. Obro parèntesi: mai no s’havien vist tantes senyeres ni tant ús del català com a les darreres curses; curiós. Tanco parèntesi. Si els bous son espanyols ho són en la mesura que Espanya ha volgut que ho siguin, però el que ha animat Catalunya a suprimir la festa és el seu caràcter de crueltat contra els animals. Sembla mentida que calgui insistir en aquest punt tan obvi, però és així. L’altra fil argumental es resumeix en una paraula-talismà: llibertat. No han parat de cridar-la els assistents a la corrida d’ahir diumenge. Llibertat, si, sobretot per al pobre animal que haurà mort entre estocades i bandarilles. “No esmentaràs la paraula ‘llibertat’ en va” hauria de ser un dels primers manaments d’un hipotètic decàleg laic de la democràcia.

Guardiola, Puyal…

Amb pocs dies de diferència, dos prominents representants de la nostra societat (no sé si civil, en tot cas aliens a la política, que és el que m’interessa destacar), sembla que s’hagin posat d’acord en aparèixer, potser sense proposar-s’ho, com els líders que tanta falta ens fan com a poble. En ocasió de rebre la medalla del Parlament, Guardiola ens va recomanar “llevar-nos ben d’hora per tal de ser imbatibles”. Abans d’ahir, Joaquim Maria Puyal, en el seu magnífic pregó de la Mercè, insistia en aquesta línia guardioliana d’animar a la nostra soferta societat a excel·lir, a treure’s les pors, a enfrontar-se al futur, i a fer-ho amb unitat i amb confiança. Caldrà veure quin és el cas que en fan els polítics, els teòricament verdaders líders de la nostra societat. Deixarien ser substituïts per Guardiola o Puyal? I aquests, ho acceptarien? Pregunto.

El dia de les rectificacions

Rectificar és de savis, i l’actualitat d’avui ens dóna dues petites mostres de saviesa.

Una, l’ínclita ministra espanyola d’Economia, Elena Salgado, ha acabat cedint en la qüestió del límit del dèficit de les autonomies, fent bona així la decisió de Mas-Colell de no cumplir amb els objectius marcats per Madrid, més que res perquè eren totalment inassumibles.

L’altra és la increïble proposta de controlar políticament els continguts dels informatius televisius abans d’emetre’ls, adoptada per l’organisme de control de RTVE. Si és per informació, per què no s’esperen a la seva difusió? I si és per manipular-los o donar directrius als periodistes… llavors a això al meu poble se’n diu censura. No han passat ni vint-i-quatre hores perquè rectifiquin la decisió, presa, per cert, pels representants del PP i de CiU, segurament amb un ull posat a TV3. Que els governs i els partits d’oposició volen uns mitjans de comunicació domesticats i al servei dels seus interessos és sabut i en certa manera és comprensible però, carai, com a mínim que ho facin més dissimuladament!

Er aranés e er aragonés son notícia

Era presentacion d’un recors per part deth govèrn espanhòu, contra era lei der aranés a produsit es inevitables planhs e protèstes, es madeishi produsidi ena escadença des recents atacs contra era immersion lingüistica. Concentracions, tuits… E tot çò que voleratz. Ei ben, mès dilhèu calerie qu’era societat catalana (e aranesa) comencèsse a assumir que toti aguesti atacs provien, era definitiva, d’un ordenament constitucionau superior e que solament i a contra eth ua solucion efectiva: arténher un quite estat. Pr’amor que se comprene ben, arren melhor que veir era entrevista a Alfons López Tena a Els matins de TV3 d’ager.

E eth contrast damb es males notícies des darrèri dies, ua nòta positiva provenenta d’ua lengua encara mès fèble. Dempús de hè pòqui dies s’edite un digitau er aragonés. Magnific exemple dera importància qu’an es iniciatiues eth positiu dera societat civiu.

 

Hisenda som uns quants

Excepcionalment aquesta tarda he sentit el Xavier Sala i Martín en l’espai que té a Divendres de TV3. Amb el seu estil didàctic i abillat amb una discreta americana vermell cridaner, ha parlat del possible impost sobre el patrimoni que l’agonitzant govern socialista espanyol (o millor dit, espanyol socialista) recuperarà en les properes setmanes.

Parlant de fiscalitat, m’ha agradat, però, sentir explicar a un expert economista com ell el que sempre he pensat. A saber, el repte que té plantejat la nostra societat no és tant gravar més o menys els patrimonis i les rendes dels més rics, sinó perseguir amb més eficàcia el frau fiscal. Potser cal començar a treure’s del damunt aquesta idea simplista i maniquea, molt pròpia de les esquerres tradicionals, de dividir la societat en “rics i pobres”. No dic que no hi hagi desigualtats socials ni que no s’hagi de fer el possible per superar-les, però hauria d’incorporar-se una altra idea en l’imaginari col·lectiu: la societat també es divideix entre gent que defrauda (o que té l’oportunitat de fer-ho) i la que no. Un assalariat amb ingressos mitjans sempre acaba pagant més que un professional liberal amb ingressos més alts però que pot maquillar la seva comptabilitat. El mileurista també contribueix més que aquests pintors i paletes que s’anuncien amb papers enganxats als fanals.

Lluitar contra el frau fiscal, autèntic robatori col·lectiu amb mil·lers i mil·lers de culpables, exigeix administracions íntegres i eficaces i ciutadans honrats i conscienciats. Els tenim? Pregunto.

La forma i el fons

No va estar gaire fi Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio d’ahir. L’entrevista amb Vicenç Navarro va esdevenir un tercer grau on el periodista va intentar posar contra les cordes l’economista, que difícilment va poder exposar els seus arguments davant les preguntes i interrupcions de Fuentes. Naturalment, tot plegat va ser carn de digital, pluja de comentaris de tot tipus i creació de l’inevitable hashtag de Twitter demanant la dimissió del periodista. Avui, aquest s’ha disculpat públicament pel seu comportament.

Vaig escoltar el contingut íntegre de l’entrevista, amb el secret objectiu de posicionar-me entusiàsticament a favor d’un dels dos i posar a parir l’altre, però no va poder ser. Per la forma, per les formes, li vaig donar la raó a Vicenç Navarro, presoner de les incissives interrupcions de Fuentes (l’escola de Mònica Terribes ha produït aquest tipus de petits monstres periodístics), sobretot a l’acomiadar-se educadament dient “vostè senyor Fuentes és un maleducat”. Però entrant en el fons de l’assumpte, no tinc més remei que simpatitzar amb el periodista. Jo no coneixia qui era Vicenç Navarro, i una ràpida llambregada a la xarxa em va permetre descobrir que aquest senyor va col·laborar amb el Xile d’Allende i la Cuba castrista i que actualment és rector emèrit de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, potinera imitació de la Universitat Catalana d’Estiu. Un sectari, segons els comentaristes més exaltats. Per a mi, un senyor que no és de la meva corda.

Sembla ser que Fuentes ha convidat Navarro al seu programa, oimés quan aquest va acusar el primer de no ser prou pluralista. És una bona notícia que les aigües (turbulentes o no) tornin a la llera d’on no han de sortir mai.

El nen del trombó

Els mitjans en van plens i la notícia ve de Tarragona. La Guàrdia Urbana de la meva ciutat d’adopció ha denunciat una família perquè des de fa un any el nen assaja a casa amb un trombó, amb les consegüents molèsties per al veïnat. La mare ha al·legat que el fill és alumne de l’Escola de Música i que ha tret un 9 de nota (fantàstic!) i que només toca de dia, evitant l’hora de la migdiada (només faltaria!). El que no ha dit la mare és que s’havia intentat una mediació per solucionar el problema i que s’havia acordat que el nen toqués l’instrument (el trombó, vull dir) amb sordina, condició que no s’ha respectat.

Estic completament d’acord amb la imposició d’aquesta multa (que és de 800 euros), naturalment. Una de les moltes batalles de la societat d’avui en dia és contra la contaminació acústica, una batalla que no ha fet més que començar. Els decibelis, projectats a la màxima potència, circulen en completa llibertat sense respectar no sols el dret al descans, imprescindible, sinó també el què podríem denominar “dret a la quietud, a la remor llunyana o al silenci”, depenent de les circumstàncies. No està recollit a la Declaració Universal de Drets Humans, però tot és posar fil a l’agulla, si es vol. Trombons, televisors, motocicletes, xunta-xunta dels cotxes, músiques ambientals sobreres, crits… Trieu i remeneu. N’hi ha de tot tipus si voleu acabar amb el cap com un bombo, un altre instrument musical potencialment conflictiu.

De moment, només demano a la Guàrdia Urbana de Tarragona que el mateix zel que ha tingut amb el trombó d’aquell xiquet, el tingui amb altres manifestacions de la contaminació acústica urbana. Per posar un exemple, les festes majors dels barris, que acaben els seus recitals de boleros i músiques discotequeres a les tantes de la matinada. Per exemple.

Una idea: Muriel al Senat

Les notícies sobre la ja cèlebre interlocutòria judicial de la sentència contra la immersió lingüística continuen succeint-se, amb algunes anades i vingudes sorprenents: que si afecta només tres famílies, que si afecta tot l’entremat educatiu… Ni el Tribunal sap exactament què pretèn.

Els que sí que ho saben són els instigadors de tot plegat, una mena de caverna anomenada Plataforma Cívica Ciutadana, o com es digui. El pitjor d’aquesta i altres iniciatives és que intenten crear un problema on mai no ha existit. Mira que hi ha coses que van malament a la nostra societat, però una que havia anat fent passes esperançadores en la direcció correcta, amb un consens generalitzat social i polític, havia estat fins ara la immersió lingüística i l’adopció del català com a llengua vehicular (i integradora) de l’ensenyança. Un problema ben artificial, perquè la finalitat de la seva pertinaç gestació no és defensar el castellà a Catalunya, és clar, sinó proporcionar una còmoda majoria del PP a Espanya. Els Caja i companyia són, en realitat, els titelles de la funció.

Mentre, la societat civil catalana torna a mobilitzar-se en defensa dels nostres drets com a nació. I ho farà, de nou, encapçalada per Muriel Casals, que va guanyant punts per la seva claredat en les idees i fermesa en les accions. Una claredat i una fermesa que en el ram estríctament partidista ens costa molt més de trobar. Se m’acut una idea: per què no demanem a Muriel Casals que es presenti candidata al Senat? Per què no fem que sigui un nou Xirinacs? Si fos elegida, no importa massa què hi anés a fer allí (en el darrer apunt ja vaig opinar clarament sobre això), potser no caldria ni que agafés el TGV, però serviria per personificar aquest amplíssim consens que existeix entre la societat catalana sobre el país i sobre la llengua (el consens del 10-J, per entendre’ns).
Dit d’una altra manera, seria com mirar-nos al mirall i agradar-nos de nou, que prou falta ens fa.