Què hem de fer a Madrid?

Solidaritat per la Independència ha realitzat una consulta interna entre els seus adherits per saber la seva opinió amb relació a la posició que ha de prendre el partit a les properes eleccions espanyoles.

Hi havia quatre opcions a triar. M’avanço a revelar que la meva ha estat  la de no presentar-se a les eleccions, que ha resultat minoritària respecte a la que defensa presentar-se en una coalició de partits independentistes. Mai no he estat massa entusiasta de seguir aquestes veus, a vegades ingènues, a vegades imperatives, quasi comminatòries, vull creure que benintencionades, que conviden totes les forces dites independentistes a unir-se en una única opció electoral. Podríem trobar molts arguments per no seguir aitals veus o, com a mínim, per fer-nos reflexionar sobre la seva conveniència o oportunitat. Alguna vegada ja m’he explaiat sobre l’assumpte en aquest bloc: la disparitat ideològica, la dificultat per confegir llistes (no m’imagino jo elegint candidats en unes primàries entre diverses forces polítiques de naturalesa i organització interna dispars), etc.

Però és que les eleccions espanyoles ofereixen encara més arguments en contra, crec jo, d’aquesta pretensió. Unir-se en una sola candidatura independentista per fer què exactament? A apuntalar el govern de torn (que serà del PP) segur que no. A fer una oposició a aquest mateix govern no excessivament diferenciada ideològicament parlant del PSOE, de Convergència o d’altres partits nacionalistes i regionalistes, tampoc. Si és per fer allò que en diem “pedagogia” de l’independentisme, ¿no havíem quedat que ja era inviable i inútil?

A Madrid només s’hi poden anar a fer dues coses: o defensar Espanya o continuar amb el peix al cove. No queda més remei, doncs, que triar el mal menor. Ja sé que és donar protagonisme a Duran, que no és sant de la meva (ni de molts) devoció. Ja sé que és més del mateix. Ja sé que això presuposa apuntalar el govern de torn (que per si algú no ho sap encara, torno a recordar que serà del PP). És un mal, sí, però menor.

I l’Heribert no va callar

Quan Heribert Barrera apareixia a la televisió, parlo dels anys setanta i vuitanta, el meu pare deixava anar una frase entre vehement i irònica: “Heribert, calla!”. No és que no estigués d’acord amb el que deia. Al contrari, hi estava molt identificat per generació i per coincidència ideològica. Si el meu pare deia allò era perquè era conscient que Barrera parlava sempre clar en un moment en què la prudència, el pragmatisme i el que ara en diem correcció política estaven a l’ordre del dia. Temes llavors tant evitats com la independència, el republicanisme o la radicalitat democràtica eren tractats per l’Heribert sense miraments i sense importar-li les conseqüències que li pogués comportar, d’aquí el sentit irònic de la frase del meu pare.

Donc bé, aquest polític que sempre parlava clar (fins i tot en una sonada ocasió que va tenir la immigració com a protagonista), ens ha deixat. Quina lliçó per a les noves generacions de polítics! Quin exemple per als ciutadans demòcrates i patriotes! Descansi en pau, que s’ho ha ben guanyat. 

La intocable ja es pot tocar

La Constitució espanyola, aquell text sacrosant intocable, que havia de ser inmutable i etern (“permanent i inalterable”, com els Principios del Movimiento Nacional, potser?), resulta que sí que es pot tocar. Una proposta de reforma, llançada per Zapatero amb la seva proverbial lleugeresa i recollida favorablement per Rajoy, és possible que s’obri camí en les properes setmanes. I ho farà pel tràmit d’urgència, atesa la proximitat de les eleccions espanyoles!

Sóc diametralment oposat a la manera de pensar del professor Francesc de Carreras, però he de reconèixer que estic d’acord amb part de l’argumentació que avui exposa al seu article de La Vanguardia. La jugada zapateril i l’aquiescència popular són un menyspreu al text constitucional (agradi o no el seu contingut, que aquest és un altre tema). S’han passat anys i anys negant-se en rodó a admetre la possibilitat d’introduir millores a la denominada Carta Magna (i n’hi ha diverses, des d’adaptar-la a la realitat europea fins a canviar la composició del senat, des de suprimir definitivament la pena de mort fins a millorar els capítols de drets i llibertats) i ara els han agafat les presses i, en vigílies electorals, d’un dia per l’altre, introduiran un canvi perfectament abordable en un futur, amb més tranquil·litat.

Quant al fons de la qüestió, un hom està d’acord amb fixar constitucionalment un topall a la despesa pública. Anunciat així només provocarà rebuig frontal als amants de l’intervencionisme a qualsevol preu, avui sortosament en minoria. El problema, és clar, és que el canvi servirà per limitar encara més el marge de maniobra de les comunitats autonòmiques i, doncs, Catalunya. Una pista? PSOE i PP s’han posat ràpidament d’acord amb la reforma constitucional. Els dos partits que diàriament s’evisceren en seu parlamentària no han tingut cap problema en pactar una mesura que ens perjudicarà segur. Ja ho deia Pla o Fuster (mai no recordo quin dels dos va ser) que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres quan es tracta d’anar contra Catalunya.

100anysdevalor

Avui es commemoren els cent anys del naixement d’Enric Valor i la blogosfera s’ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d’Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda tasca com a escriptor i lingüista o pel seu capteniment en la lluita contra la dictadura, que el va tancar a la presó durant una temporada. Reviso la seva biografia i, dels molts mèrits a destacar, em crida l’atenció el fet de que aconseguís treure a la llum la primera revista en valencià (Gorg) en plena dictadura.

És massa fàcil fer un joc de paraules amb el cognom del personatge, però no hi ha més remei que reconèixer el valor que va tenir en temps ben difícils per tots plegats. El mateix valor, potser, que trobem a faltar avui en les nostes elits polítiques, culturals, empresarials, a l’hora de donar una passa endavant, potser la definitiva per aconseguir, d’una vegada per totes, la llibertat del nostre poble i la plenitud de la nostra llengua i de la nostra cultura que Enric Valor, i tants altres, van somniar fins el dia de la seva mort.

Quins pebrots

Els transportistes catalans o espanyols, tant fa, han estat novament atacats per energúmens francesos o catalans o occitans, tant fa, i els han llançat la càrrega de fruites i verdures, per enèssima vegada. Trobo intolerable la impunitat amb què es desenvolupen aquest tipus de protestes, a les quals no es troba mai una solució.

M’han cridat l’atenció les declaracions de Joan Caball, coordinador de la Unió de Pagesos, sobre l’assumpte. Ha vingut a dir que si els agricultors francesos tenen problemes amb el preu a què els paguen els productes que dirigeixin les seves protestes a les instàncies polítiques corresponents, però que no rebin els transportistes d’un altre país perquè no en tenen culpa. Quins pebrots que té (i mai millor dit, perquè crec que era una de les hortalisses tirades a la carretera l’altre dia). Quan els pagesos d’aquí se’ls ocorre tallar carreteres amb desfilades de tractors o amb crema de pneumàtics, a qui estan perjudicant si no a conductors, és a dir, a terceres persones que no tenen res a veure amb el problema?

Com era allò de la palla i la biga?

… i venedors ambulants

Sense prentendre-ho, avui el telenotícies ens ha ofert una nova notícia perfectament equiparable amb la que comentàvem diumenge passat (la de les multes als turistes que dormen a les platges). Avui la cosa anava dels dispositius policials que es munten per perseguir els pobres pringats que es dediquen a malvendre el que troben a les escombraries. Ho intenten a les Glòries de Barcelona, a un mercat que fan a Badalona, etc., però les respectives guàrdies urbanes es veu que no tenen altra cosa a fer que anar en cerca i captura del venedor indocumentat.

Com en el cas dels guiris de les platges, tampoc entenc massa bé el sentit de la persecució d’aquesta activitat. El que ven aquesta gent (per quatre duros, òbviament) se suposa que no és robat sinó recollit de les deixalles. M’imagino que hi ha alguna ordenança que obliga a algun tipus de permís que aquesta gent no té, però per què és necessari un permís? És una activitat econòmica fiscalment irrellevant, l’ocupació de la via pública és mínima, no venen res falsificat (bambes usades, ja veus tu), fins i tot practiquen la sostenibilitat quan reciclen articles. En fi, que només se m’acut la mateixa explicació que l’altre dia: la pressió dels totpoderosos comerciants, a qui deu semblar que aquesta activitat innòcua els ocasiona gravíssims perjudicis econòmics, molt en la línia d’aquests deliris persecutoris que pateixen determinats col·lectius en temps de crisi.

Per acabar-ho d’adobar, les multes que s’imposen a aquesta gent (de procedències geogràfiques i ètniques ben diverses) són de difícil cobrament. Sentit comú, estàs per aquí?

Guiris a la costa…

L’informatiu del migdia d’avui diumenge ens oferia, entre altres notícies per omplir la mitja hora, un reportatge sobre els turistes, joves la gran majoria, que es queden a dormir a les platges de Barcelona. Com que tal cosa està prohibida per l’omnipresent ordenança cívica, s’ha vist com la guàrdia urbana es presenta de bon matí i els fa fora amb amenaça d’una multa de, crec recordar, tres-cents euros.

Hi ha coses que no acabo d’entendre. Per qui em conegui, no sóc gens sospitós de ser un crític de la famosa ordenança cívica, al contrari, crec que s’ha d’exercir la màxima contundència contra moltes de les conductes que contempla. Però això de perseguir, com si fossin vulgars delinqüents, els quatre (o quatre-cents) guiris que no volen o no poden costejar-se una pensió o un alberg és portar les coses una mica massa lluny. Els espanyols en diuen rizar el rizo. Contra les borratxeres, els pixats, els escàndols… mà dura, i tant que sí, però això altre crec que no.

Quina és la conducta a reprimir? Que dormen a la platja? Jo també em quedo adormit a la platja (de dia, però). Que ocupen un espai a la sorra? Ídem, amb l’atenuant que de nit les platges es buiden. Si el problema és la brutícia que deixen, això no té res a veure amb el fet de dormir a la platja o no. Sospito que, en realitat, tot obeeix a pressions del totpoderós lobby hoteler de Barcelona, delerós d’omplir com sigui la seva oferta generosa en quantitat i esquifida en qualitat. Aquest mateix lobby que ha fet tot el possible per atreure gent de tot arreu (tot s’aprofita) fins a desnaturalitzar la ciutat i convertir-la en un parc temàtic de sangria, barrets mexicans i aquelles estranyes figures de trencadís pseudo-gaudinià.

Per il·lustrar el tema, res millor que veure “Mitjons blancs“, el video dels Terratombats. Genial.

Els dubtes d’Esquerra

Tot ha estat anunciar eleccions espanyoles el 20 de novembre i agafar la majoria dels partits amb els pixats al ventre, com se sol dir. Mira que feia temps que s’intuïa que tal cosa passaria. Ho demanava el món econòmic (amb bon criteri) i l’oposició. La lògica deia que l’actual govern no podria aguantar fins un encara llunyà març de 2012.

Als socialistes catalans, pobres, la notícia els ha obligat a ajornar el congrés que tenien previst fer per decidir que seguirien sense grup parlamentari, i a Esquerra, pobra també, l’enganxa enmig d’un procés de canvi. El cas és que el cap de cartell, fins ara Ridao, sembla que no és gaire de la corda de la futura directiva encapçalada per Junqueras, que hi vol posar algú altre. A dit o casi. Potser serà Alfred Bosch (seria un bon candidat si vestís millor). Ferran Requejo ja ha dit que nanai. Ara surten les bases, que se suposa que són les que han de decidir els noms (que no eren assemblearis?) dient que ja els està bé Ridao. Tot això sense tenir massa clar si Esquerra arribarà a aconseguir representació parlamentària, al pas que va. O siguem optimistes: la tindrà, però sense tenir clar exactament què hi va a fer a Madrid.

Abans de començar a fer camí, la nova (?) cúpula d’Esquerra ja comença a deixar traces de que és la de sempre. És llàstima. Una vegada, el veterà partit va idear un eslògan que va fer fortuna: “som com som”. La realitat s’encarrega, any rera any, a donar-los la raó.

Ull per ull

Esgarrifós el cas d’Ameneh Bahrami i corprenedora la seva resolució. Es tracta de la dona iraniana a qui un sonat va llançar àcid a la cara perquè ella va rebutjar la seva demanda de relació. L’agressió va produir-li serioses lesions al rostre i a la vista i, segons la legislació iraniana, ella tenia dret a pagar-li amb la mateixa moneda, en aplicació estricta de l’antiquíssima llei del Talió.

En un gest de magnanimitat que l’honora, Ameneh ha perdonat la víctima en el darrer moment. L’escena, recollida pels mitjans audiovisuals, no té desperdici: ella perdonant mentre ell plora dient que no ho volia fer (ara ho diu, no?), tot un equip de professionals mèdics amb bates (m’imagino que per evitar que al pobre desgraciat no li afectés l’àcid fora de la zona corporal prevista), la mateixa víctima lamentant-se després que era miop i ja no hi veia gaire bé (!) i, fins i tot, un dels figurants rient d’orella a orella (per què?) mentre Ameneh atén els periodistes.

És una notícia per fer-se preguntes. Què passava pel cap d’aquell individu per atacar una dona “per amor” (sic)? o com és que en ple segle XXI una potència (diuen que nuclear) encara aplica lleis medievals? I és una notícia per reflexionar sobre el fet de perdonar, aquesta virtut tan arrelada al cristianisme i, potser per això mateix, no prou valorada. L’exemple de l’Ameneh ajuda a que ho sigui.