Demà, dos blocs

Coses de la vida. Mentre l’Avui i El Punt s’uneixen en un sol diari, el bloc Les aigües turbulentes es divideix en dos. Com que he passat de ser adherit a ser col·laborador de Vilaweb, tinc dret a dos blocs, i això em permetrà posar en pràctica una idea que feia temps que em donava voltes pel cap. Les aigües turbulentes va néixer amb l’etiqueta “bloc personal”, autèntic calaix de sastre on hi he abocat de tot, des del comentari d’una notícia fins a la crítica de la darrera pel·lícula, des de cròniques de viatges fins a opinions sobre temes polèmics, des de felicitar el Nadal als lectors fins a introduir-hi algun verset… No em convencia tanta barreja i la iniciativa de +Vilaweb m’ha permès introduir-hi una certa especialització.

Des de demà, Les aigües turbulentes continuarà, però els apunts que hi pengi seran bàsicament d’opinió sobre l’actualitat d’aquí i d’allà, de política, país, internacional, economia, societat, llengua… temes tots ells suficientment “turbulents” com per justificar el manteniment del títol del bloc.

En paral·lel, he creat un segon bloc més personal que el primer. Hi aniran a parar aquells apunts que tenen més a veure amb la meva vida: el dia a dia, els records, les anècdotes, els viatges, les pel·lícules que veig, les exposicions que visito… El títol del bloc l’extrec també d’un tema de Simon i Garfunkel, per variar: Els sons del silenci. Una persona tan pregonament “silenciosa” com jo emetré al ciberespai uns “sons” en forma d’apunts.

Naturalment, no escriuré dos apunts cada dia de l’any. Feina rai per idear, redactar i corregir-ne un. Es farà el que es pugui, que ja és molt. No m’hi guanyo la vida, precisament.

La mitja mort de l’Avui’

Demà es produirà al panorama periodístic català un fet significatiu. Dues capçaleres històriques, l”Avui” i “El Punt”, s’uniran en una de sola, “El Punt Avui”. Comprenc les raons d’anomenar el diari d’aquesta mandra, però en discrepi. Comprenc que vulguin primar la capçalera gironina amb l’afegito del degà dels diaris en català, perquè va ser l’empresa del primer qui va absorbir la del segon. En discrepo precisament pel que deia: l'”Avui” es el degà i te una major significació en la memòria col.lectiva. Recodo aquell ja llunyà Sant Jordi de 1976. Amb una gran expectació va entrar a casa el primer numero d’un diari fet tot en la nostra llengua. Ens informava en portada que “20.000 obrers del metall, en vaga”, acompanyat d’un acudit del Cesc, ple de tendresa i compromís, com sempre els feia. Naturalment, el primer exemplar es va esgotar en hores i el mateix 23 d’abril ja es cotitzava a mil pessetes de l’epoca. Fruit de la iniciativa popular, amb mils de participacions individuals, el diari va iniciar una llarga caminada de 35 anys, plena d’incidències periodístiques, econòmiques i tecnològiques, com qualsevol altre rotatiu de finals del segle XX, fins que la seva situació financera va determinar que fos adquirit per “El Punt”, aquell diari “gironí” (almenys, vist desde Tarragona), que a mi mai no em va convèncer al cent per cent, sobretot pel seu aspecte extern. Demà neix un nou diari i mig mor l'”Avui”. Tant de bo reculli el millor de cada casa. El país, la llengua i el periodisme ho necessiten. (*)
(*) Text escrit i enviat des d’un i-pad.

Amb un sol dit

Estic sense línia telefonica des de mitja tarda. Això vol dir que escric aquest apunt amb l’i-pad. Amb totes les limitacions possibles: he d’escriure amb un sol dit, no tinc cursives, faltarà algun accent, no hi ha la ce trencada, etc. Tampoc hi puc incloure cap imatge.

Feta aquesta salvetat, de que podem parlar avui? Podem parlar de la darrera ocurrència de Zapatero, de convocar-nos a les urnes en una data ben significativa tant per amics com per enemics de la democràcia. Quines ganes que tinc de que plegui aquest home.

Podem parlar de la condemna a Núñez pel frau a Hisenda (això es gravíssim, es motiu de “cese”). Que no sabrem mai de l’assumpte?

Podem parlar de l’estrena als cinemes de la pel.licula dels Barrufets. La versió en català no s’oferira en 3D, no fos cas que els nens s’habituin massa a sentir parlar català. I pensar que un dels meus primers contactes amb la llengua escrita va ser, precisament, el Jan i Trencapins i els Barrufets del “Cavall Fort”! Ho barrufo una barrufada de barrufets! (1)

En fi, ja estic fart d’escriure amb un sol dit. Ho deixo aquí. Bona nit a tothom

(1) Traduït, “ho trobo una tocada de collons”.

Benvinguts, Carme-Laura, Cesk

Al virtual Club dels Blocaires a qui posen Nerviosos determinats Anuncis (CBNA), fundat per mi aviat farà tres anys, s’hi han afegit aquesta setmana dos socis de luxe: la Carme-Laura Gil i el Cesk Freixas.

El Cóc ràpid de dimecres tirava els seus dards contra Ikea i contra l’anunci que està emetent aquests dies. Sí, és aquell que sota l’eslògan Tengo derecho a mi fiesta aprofundeix en la línia argumental de la multinacional sueca: la meva casa és casa meva i allí faig el que em dóna la gana. Fins aquí molt bé, però, com suggereix la Carme-Laura, vivim en un país on fer una “festa” equival a soroll, i quan es fa una festa en una casa, és de nit i és estiu, hi ha serioses possibilitats de conflicte veïnal. Si només fossin aïllades festes domèstiques rai, però és que s’hi han d’afegir televisors a tota pastilla (retransmetent la darrera tertúlia inframental de Tele 5), motoristes urbans aprenents de Jorge Lorenzo (el fill del seu pare; ja sabeu la història, oi?) o els crits i riallades provinents de les terrasses dels bars (que s’han multiplicat per efecte de la llei antitabac). Tenim dret a la festa, sí, però també a descansar.

El Cesc Freixas encara està més en la meva línia, perquè titula un dels seus apunts “Anuncis que fan ràbia”. Són tres. Un és d’un conegut sofregit presentat per la Loles León, que ja vaig repassar en el seu moment (l’anunci, no la Loles). Un altre és, efectivament, bastant insofrible. És aquell dels conductors que estan tan contents que la companyia d’assegurances (patrocinadora del Barça de bàsquet) els reculli el cotxe avariat que es posen a entonar l’alirón mentre es mig despullen sense cap mena de rubor. I del tercer… Què dir d’aquell cosmopolita que es passeja rapejant per Berlín, Istambul i Barcelona? Punyetetes com sóc, em vaig entretenir a trobar traces catalanes a les imatges de Barcelona i el resultat és… l’esperable, tenint en compte que el que s’anuncia és una cervesa destinada a ser consumida a un lugar llamado mundooooooo.

Carme-Laura, Cesk, benvinguts al club.

Tot un senyor arquitecte

Pràcticament en temps de descompte, com ja és bastant habitual en mi, avui he visitat l’exposició “La ciutat de Sagnier” que CaixaFòrum ofereix a Tarragona fins mitjans d’agost.

Enric Sagnier (1858-1931) va ser un arquitecte d’estil eclèctic, fill de família benestant barcelonina, que potser no és prou conegut pel gran públic, però els seus edificis sí: el Palau de Justícia, l’edifici de la Caixa de Pensions de la Via Laietana, el Temple Expiatori del Tibidabo, i centenars de construccions més de tota índole, residències senyorials, pisos d’obrers, esglésies, hotels, etc.

L’exposició dedica un espai important al Tibidabo. S’hi explica que la figura del Sagrat Cor no va ser instal·lada a la cúspide del temple fins el 1961, cosa que ignorava. D’aquella època data una filmació del No-do, on surten totes les atraccions de l’època: l’avió, els autòmates o aquella mena de monorail que s’endinsava per uns túnels que reproduïen les coves d’Artà o l’Alhambra de Granada. Veient aquelles imatges m’he sentit transportat a la meva infància.

També es dedica una atenció especial al primer edifici que va tenir la Caixa a Tarragona, a la Rambla Nova. El fet que després l’ocupés Ràdio Tarragona és l’excusa perquè es reprodueixi una gravació dels anys seixanta del famós personatge radiofònic Maginet. La veritat és que sentir una vegada i una altra els acudits infantiloides del popular Maginet (“¿Valor se acentúa? – Sí, señor, sobre todo en verano“, i així tots) contrasta amb la contemplació de l’obra arquitectònica de Sagnier, tot un senyor d’ordre com ja no en queden. Com tampoc queda, val adir, un cert nombre d’obres de l’arquitecte, desaparegudes a les darreres dècades i per motius ben diversos.

[L’exposició La ciutat de Sagnier romandrà oberta al CaixaFòrum de Tarragona fins el 14 d’agost]

Anuncis que em posen nerviós (36: el del fuet El Pozo)

L’escena.

Un individu, en plan monòleg, es dedica a cantar les excel·lències d’un fuet fabricat amb “tecnologia punta” (sic).

El missatge.

Que compris aquest fuet en concret, perquè és “imperial”, no com els altres, que són “normals”.

Per què em posa nerviós?

Perquè el protagonista (que sembla el Toni Albà, però no ho és) no para de moure’s, de gesticular, de fer ganyotes… Sembla mentida com s’ha de cridar l’atenció de l’espectador per vendre embotits. Potser al final de l’espot es troba l’explicació a tanta pallassada, quan diu que ho fa “perquè quedi clar, si no la gent es confon…” No, no el confonem amb el fuet de l’altre anunci (aquell del nen que va a una masia i l’avi li fa l’ullet d’aquella manera tant forçada).

Ni Noruega

Noruega, aquell país allunyat, fred, tranquil, del nord d’Europa, on no passa mai res d’interessant, és novetat pel doble atemptat que ha provocat un esgarrifós nombre de morts. És irònic pensar que l’única notícia que dóna cada any el país és la concessió del Premi Nobel de la Pau. Potser aquesta circumstància contribuïa, molt indirectament, a que el país fos una bassa d’oli. Però ja no és així.

El que va passar ahir a Oslo suposarà un punt i a part en la percepció de la seguretat tant noruega com europea. Encara ens arriben detalls confusos dels dos fets, i moltes preguntes. Primer va semblar un atemptat islamista, després ens diuen que un ultradretà ha confessat l’autoria dels dos crims. Pel que sembla, també a Noruega hi ha hagut dues línies d’investigació, com a Espanya: però del que s’han lliurat els noruecs és d’un govern que manipuli indecentment la informació que ja posseix.

Preguntes, moltes. Pot una sola persona matar tanta gent? Costa de creure que els dos atemptats, el de l’illa i el del cotxe-bomba del centre de la ciutat hagin estat executats (amb una gran precisió, pel que veiem) per un únic individu. Qui el va ajudar? Quin és el paper d’una extrema dreta populista i anti-immigració que a Escandinàvia té ja molta tradició i un suport electoral certament important?

Quan jo era més jove, tenia per casi perfectes les democràcies escandinaves, cultes, pacífiques, desenvolupades, sostenibles, igualitàries… Eren uns règims on s’hi emmirallaven tant les dretes com les esquerres. Reunien el millor d’unes i d’altres. Eren considerades una mena de paradís. Caldrà rendir-se a l’evidència de que tot plegat ha passat a la història, ofegat pel nou ordre polític i econòmic, europeu i mundial. Ni Noruega es salva ja de les incerteses del segle XXI.

Igualet que Samaranch

Les reaccions que ha suscitat la mort del periodista Carles/Carlos Sentís m’han recordat les de Samaranch. Eren dos personatges amb prous punts en comú com perquè mereixessin, en ocasió de la seva desaparició física, conseqüències ben dispars, des del ridícul ditirambe made in La Vanguardia fins a la fredor de determinades notes informatives carregant les tintes en la inqüestionada filiació franquista dels dos personatges.

És fotut, quan mor una personalitat així. Per poca educació o sentit comú que es tingui, és obligat observar un mínim de respecte, però també el dret a la informació demana que es digui tota la veritat, que no s’amagui res. En el cas de Sentís, com ja va passar amb Samaranch, s’ha usat molt aquella expressió de “una vida amb les seves llums i les seves ombres”, que, a mode de correcció política intenta capejar la qüestió.

Les seves llums: Sentís era un gran periodista, amb una fecunda trajectòria, que va tenir la sort de ser espectador privilegiat de grans esdeveniments del segle XX. Ningú no li discuteix aquest currículum. Les seves ombres: Sentís va ser el que vulgarment en diem un chaquetero. Amb la Lliga durant la República, franquista acabada la guerra, conspirador monàrquico-tarradellista durant la transició, apolític quan li va convenir. Sempre al sol que més escalfava.

Ho sento, però no era dels meus.

Adéu, Camps

Fa una mica més de dos anys, quan ja havia esclatat l’escàndol dels vestits, Francisco Camps va declarar que estava a punt d’aclarir-se tot i va fer servir l’expressió “falten dos o tres escalonets” per donar per arxivat tot l’afer, per al seu alleujament i per la nostra frustració. Els dos o tres esglaons han resultat ser més llargs i costeruts dels esperables, però finalment ha esclatat la notícia: Camps ha dimitit. El Molt Honorable admet finalment allò que sempre havia negat. La veritat és tossuda, i acaba per triomfar.

En aquests moments de continguda alegria (el substituirà un altre del PP, no us penseu) pertoca una vegada més estar al costat de la soferta societat valenciana, que pateix dia a dia en les seves carns econòmiques, territorials, ambientals i lingüístiques la impresentable manera que té el Partit Popular de governar el País Valencià. Com deia abans, la veritat és tossuda, i acabarà per triomfar. Potser caldran no dos o tres “escalonets” sinó una escalinata llarga com un dia sense pa, per aconseguir el País Valencià que molts imaginem. Tot és qüestió de posar-s’hi.

Anuncis que em posen nerviós (35: un del iogurt grec)

L’escena.

Ambient d’illa grega: tot és blanc i blau. Fins i tot diria que se sent música de sirtaki. Apareix un paio (un tal Hugo Silva, famós a les Espanyes per Los hombres de Paco) cantant les excel·lències del iogurt grec.

El missatge.

Prova el producte i et traslladarà a un món de plaer i sensualitat mediterrànies. Ja no t’ho recomana una iaia jronya ke jronya sinó una mena de latin lover que les atrau com la mel a les mosques.

Per què em posa nerviós?

Per un detall. En un moment determinat introdueix el dit al iogurt i se’l du a la boca per tastar-lo, però en realitat només posa la punta (del dit) i sembla que ho faci en un pot de crema hidratant. Queda una mica ridícul.

Divuit de juliol

Els mitjans de comunicació, almenys els que em són més propers, han tractat amb considerable discreció el 75è aniversari de l’inici de la guerra de 1936-39, coneguda també com a guerra civil espanyola.

És curiós que sigui així, per dos motius. En primer lloc, els mitjans i sobretot la premsa escrita no ens estalvien mai pàgines i pàgines (o minuts i minuts) d’informació, opinió i documentació sobre qualsevol aniversari de qualsevol esdeveniment històric mínimament llaminer, i el d’avui ho és. En segon lloc, perquè la guerra espanyola és peça central (l’origen, diria) de tot aquest fenomen político-ideològico-legal-social dels darrers temps que anomenem “memòria històrica”, i que sempre està d’actualitat. 

El discurs oficial de la memòria històrica diu que es tracta de no oblidar els tràgics fets d’aquells anys, precisament perquè no es tornin a produir mai més. Lloable iniciativa que sóc el primer en aplaudir, però que ha portat també conseqüències en principi no previstes, des de reivindicar la memòria dels assassinats en camp republicà (que als factòtums de la memòria històrica oficial sembla que els incomodi una mica) fins a revisar a fons tot el que té a veure amb el franquisme, a vegades fins a límits obscens (exemples, els llibres de l'”historiador” Pío Moa o alguns articles del diccionari biogràfic de la Real Academia de la Historia).

Jo em pregunto: davant d’aniversaris com el d’avui, cal oblidar o cal recordar? ¿Deixar-ho córrer (el passat és el passat) o tenir-ho més present que mai (vistes, precisament, les noves i alarmants interpretacions que estan sorgint sobre els fets clau del segle XX espanyol)? ¿Circumscriure la investigació, estudi i interpretació d’aquells fets als historiadors (els seriosos, em refereixo) dins el seu àmbit acadèmic o bé divulgar-los tant com es pugui entre el gran públic, amb la secreta esperança de que aquest, malgrat el seu discretíssim nivell de cultura general, la seva manca de criteri i la sobreexposició a tot tipus de missatges simplistes i maniqueus, sigui capaç de destriar el gra de la palla i treure’n les conclusions més adequades?

Portàvem molts anys parlant de la guerra, en totes les seves facetes: batalles, armament, uniformes, biografies, llibres, cartells, vida quotidiana, anècdotes, cançons… Potser sí que tot plegat té a veure amb la relativa quietud d’avui. Jo, que sóc historiador de formació i per afició, i que he intentat sempre acostar-me a aquell període amb la màxima equanimitat, em permeto avui dedicar-hi l’apunt, que és també una manera de retre un petit homenatge particular a totes les persones que van patir aquell esgarrifós període històric.

‘Pa l’aragonés a Lei de Luengas d’Aragón ye o zaguer tren’

La creuada dels governs del PP contra les llengües minoritzades ha obert un nou front: Aragó. La nova presidenta d’aquella comunitat, Luisa Fernanda Rudi (aquella severa senyora que va presidir el Congrés abans de Bono) ha proposat reformar la ja de per si justeta llei de llengües en el sentit de que el català deixi de ser llengua pròpia d’Aragó i d’ús a l’escola i a l’administració. La peculiaritat de la trista notícia és que en aquesta ocasió el català no estarà sol en l’escomesa espanyolista: l’acompanyarà l’aragonès, aquella preciosa fabla que es conserva a les valls del Pirineu.

Un dels primers contactes meus amb aquesta llengua és d’allò més curiós. El dia que em vaig examinar de teòrica per al carnet de conduir, a Tarragona, vaig coincidir amb un noi que es deia Choan. Així, amb ce i hac. Darrera d’aquest nom per a mi tant exòtic s’hi amagava un Joan aragonès. Això em va dur a interessar-me per un fenomen que, gens estranyament, ens amagaven: a Aragó existia una altra llengua que maldava per sobreviure i que com a mínim tenia presència en l’onomàstica.

Doncs aquesta llengua, lògicament amb pocs parlants i de difícil normalització, almenys de moment, ha rebut una estocada del partit de l’Espanya una y no cincuenta y una, uniformista i gens sensible a les diferències territorials o al patrimoni cultural i lingüístic de l’estat.

S’ha de ser miserable, la veritat.

[Aplaudeixo amb entusiasme la decisió de Vilaweb de publicar en aragonès l’article de Chusé Raúl Usón, membre del Consello Superior d’as Luengas d’Aragón]

‘Sumak Kawsay’

La frase que encapçala l’apunt d’avui no és cap grup de pop anglosaxó ni un plat de cuina indonèsia, sinó l’expressió en llengua quítxua per designar un concepte entre “desenvolupament” i “realització de la vida plena”. Més la segona que el primer. Es tracta d’una pràctica de convivència ancestral, respectuosa amb la naturalesa i amb els éssers humans i que aspira a ser la més alta aspiració d’una societat, fins al punt de que el Sumak Kawsay s’ha incorporat a les constitucions de l’Equador i de Bolívia.

Extrec aquesta curiositat del catàleg de l’exposició “Pobles Harmonia. Alternatives indígenes en un món global”, organitzat per Creu Roja i que avui s’ha inaugurat al Port de Tarragona. Mostra molt didàcticament l’aportació positiva que fan alguns pobles indígenes d’aquells dos països en molts sentits: en la diversitat lingüística (s’hi parlen dotzenes de llengües, amb tots els graus de precarietat en la seva supervivència), en l’organització de les economies locals (més d’una lliçó podrien donar aquella gent als grans gurus mundials sobre com s’administra l’economia d’una societat) o en el desenvolupament de conreus innovadors (per exemple la quinua, cereal abans rebutjat i ara valorat pel seu valor nutritiu).

L’exposició està molt bé. Res a veure amb les visions paternalistes de determinades ONG, denunciades contundenment per l’exitós Blanc bo busca negre pobre, que estic acabant de llegir aquests dies i que… tela.

[L’exposició Pobles Harmonia es pot visitar al Tinglado número 4 del Port de Tarragona fins el 14 d’agost]

Els negocis de la SGAE

A la tertúlia matinal de Catalunya Ràdio, habitualment interessant, ha sorgit avui el tema de la SGAE i l’escàndol que han protagonitzat alguns dels seus dirigents. Un dels participants de la tertúlia, l’ex-ministre Joan Majó ha apuntat dues idees al voltant de la mercantilització dels drets intel·lectuals o d’autor, que pel seu interès no em resisteixo a reproduir aquí.

Ha dit el mataroní que des de sempre l’economia s’ha basat en la propietat o en l’ús de béns materials o de serveis. La creixent facilitat per accedir a qualsevol expressió artística o literària, sigui quin sigui el suport per fer-ho, suposa un canvi de paradigma en aquella realitat incontestable. Efectivament, avui un sector important de l’economia no es basa en béns o serveis diguem-ne tradicionals sinó en la possibilitat d’accés a un tipus de serveis (les obres musicals, literàries, cinematogràfiques, etc.) que no es compren o es lloguen, sinó que es comparteixen. Ha posat un símil molt gràfic: quan algú dóna l’hora, en realitat l’està compartint i es passa d’un “propietari” a dos. La creació de qualsevol tipus seria el mateix: la seva compartició no és estríctament comercial, però l’autor necessita que ho sigui d’alguna manera. Aquesta és la contradicció que la SGAE ha intentat resoldre de la manera matussera que tots coneixem.

La segona idea de Majó està relacionada amb l’anterior. Fins ara, tots els béns perdien valor amb l’ús, es “desgastaven”. La peculiaritat de la reproducció de qualsevol creació intel·lectual és que, ben al contrari, es revaloritza amb el temps. Quin és el preu just, doncs, que s’ha de pagar (si s’ha de pagar) per fruir d’una obra clàssica musical, per exemple?

Els temps estan canviant, com deia Bob Dylan. Les noves tecnologies, a l’abast de tothom, estan comportant també noves formes de negoci. De moment la SGAE, o alguns dels seus dirigents, el negoci que han practicat fins ara no ha pogut ser més tradicional: arramblant amb el que podien i fent les oportunes “distraccions”. Presumptament, és clar.

Anuncis que em posen nerviós (34: el de Lilly)

L’escena.

Un home es dóna possibles explicacions a un problema que té (i que, de moment, ignorem): potser és el gos que l’està mirant, potser és una pel·lícula que ha vist, potser és l’estat de l’economia…

El missatge.

Al final ens treuen de dubtes: l’home pateix disfunció erèctil (el que popularment es coneix com gatillazo o també “marcar dos quarts de set”), i l’únic que ha de fer per solucionar-ho és consultar al metge.

Per què em posa nerviós?

Evidentment, el metge el que farà és receptar-li unes pastilles, que és el que de veritat es publicita. Però això no ens ho diuen. Tot al contrari, ens presenten l’anunci com si fos un desinteressat consell del Col·legi de Metges. Tema a banda són les excuses de l’home del perquè no se li aixeca quan més ho necessita. Gossos? Pel·lícules? No serà que la dona no s’entrega com cal? O potser és que a ell no li agrada prou el peix? Has provat la carn, xato?

Òmnium fa cinquanta anys

Avui s’escau el cinquantè aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, l’emblemàtica entitat de defensa de la llengua, la cultura i la nació (o país, que aquest és el mot que sovinteja darrerament) catalanes. He mig seguit l’acte commemoratiu via internet. Carles Duarte ha fet una magnífica crònica dels il·lusionants anys seixanta, farcits d’iniciatives de la societat civil del moment a favor de la nació catalana i de la seva cultura. Gran lliçó que, en plena dictadura franquista, sorgissin Òmnium, Edicions 62, Serra d’Or, la Nova Cançó… L’actual presidenta, Muriel Casals, ha anunciat després les propostes que durà a terme l’entitat, com a avantguarda de la societat civil que és: un gran pacte per l’ús social del català, impulsar el dret de decidir i plantejar-se una possible insubmissió fiscal si Madrid no accepta (que no acceptarà) el pacte que Catalunya demanda.

Sóc soci d’Òmnium des de fa molts anys. En el passat vaig estar molt vinculat a la delegació del Tarragonès. La mare en fou secretària durant un llarg període i jo mateix hi vaig col·laborar en diverses tasques, des de bibliotecari fins a tresorer, passant per la confecció d’un llibret commemoratiu dels 25 anys de la delegació. La vida cultural tarragonina dels setanta, vuitanta i noranta no s’entendria sense la vitalitat d’aquesta delegació i jo vaig tenir la sort de viure-ho en primera persona. Els premis literaris, l’any Rovira i Virgili, el premi Tarragoní Fidel (després El Balcó), els cicles de conferències… tot organitzat amb molt voluntariat i poca subvenció, just al contrari que ara.

Precisament en ocasió dels 25 anys de la delegació del Tarragonès, un periodista em va preguntar si encara tenia sentit l’existència d’Òmnium. Li vaig contestar que sí, sens dubte, tot i que algunes veus ho qüestionaven en aquell moment (parlo del 1996), atès que ja teníem estatut (el d’abans, vull dir), Generalitat, immersió lingüística i suport oficial de tot ordre. Avui que Òmnium fa 50 anys, la resposta a la pregunta és exactament la mateixa que vaig donar: l’existència de l’entitat té més sentit que mai. I per justificar-ho, només cal donar un cop d’ull a l’actualitat de cada dia. Commemoracions com la d’avui suposen una injecció revitalitzant per continuar endavant en el llarg camí cap a la llibertat.

Baix cost

Avui he passat per la primera experiència (i faré els possibles perquè hagi estat l’última) de viatjar en Ryanair. Sabia de les pràctiques d’aquesta companyia per tal de reduir costos fins al límit, i avui les he viscudes en carn pròpia. Cua interminable per comprovar les mides de cada maleta (únic embalum permès), targeta d’embarcament preimpresa (si no, la pagues a preu d’or), assignació de seient “campi-qui-pugui”, etc. Una vegada enlairats, l’avió es transforma en un autèntic basar: a l’habitual menjar i beguda (que ofereixen tres vegades en un vol d’altres tantes hores), s’hi afegeixen perfums, targetes de telèfon, guies turístiques i… loteria! Contra rumors recents, he de dir que he viatjat assegut, i si hagués anat a fer un pipí no m’haguessin cobrat per fer-ho (o això m’ha semblat). No seria honest si no reconegués que l’avió ha aterrat a l’hora, això sí, a la terminal antiga de l’aeroport de Barcelona.

Podem criticar-la tant com vulguem però en el fons Ryanair es regeix per la llei de l’oferta i la demanda en la seva versió més descarnada però també lògica. Voleu vols barats? Aquí els teniu, però a canvi de passar pel tub. I la gent hi passa que dóna gust. Més fonament tindrà criticar la companyia irlandesa pel xantatge barroer, desacomplexat i inadmissible a que està sotmetent el Camp de Tarragona tot incomplint els seus compromisos de mantenir vols a Reus el proper hivern, malgrat les generoses subvencions que rep per fer-ho. Doncs si les entitats directament afectades per les capricioses decisions de Ryanair, administracions i cambres de comerç, aquesta vegada es planten faran molt ben fet. Que Ryanair deixa d’operar? Doncs que ho faci. Una altra companyia acabarà ocupant el seu lloc. És l’oferta i és la demanda, altre cop.

Nou alcalde

Ha costat una mica. Després de 72 anys, Barcelona torna a tenir un alcalde d’una formació no sucursalista (ja no s’usa gaire aquesta paraula, però el concepte és més viu que mai). Serà Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Darrera aquests cognoms un pèl rimbombants s’hi amaga una persona, diuen, molt planera i de tracte fàcil. Li farà falta aquest tarannà perquè la seva tasca diària no serà senzilla: persones, barris i sectors econòmics tocats per la crisi, les mil reivindicacions veïnals habituals (amb crisi o sense, sempre falten voreres i quan n’hi ha, no estan mai prou netes), una posició dèbil davant un PP prou envalentit i davant una esquerra a qui li costarà oblidar els trenta i tants anys de poder…

Ja no visc a Barcelona, però en sóc fill i procuro seguir tant com puc la vida política i social de la nostra capital. Per tant, també tinc dret a formular-li demandes com si fos un veí més. Demano al nou alcalde que faci tot el possible perquè la ciutat sigui més nostra (que cadascú interpreti el que vulgui amb aquesta paraula), més humana, més neta, més silenciosa… Amb més tramvies i menys cotxes, amb més botigues vives i menys locals per llogar, amb més festes populars i menys muntatges estranys, més fidel a la seva història però també amb més projecció de futur que mai.

Que l’inici del mandat de l’alcalde Trias i del seu equip, més enllà de la distància ideològica, curta o llarga, que ens pugui separar d’ells, representi també l’inici d’una nova era plena de progrés per la capital de Catalunya.