Ernesto Sábato (1911-2011)

Un record per Ernesto Sábato, que avui ha mort a la seva Argentina natal quan era prop de complir cent anys. Més enllà de la seva producció literària, Sábato és conegut pel famós Informe Sábato, nom popular de les conclusions de la comissió d’investigació sobre els desapareguts de la dictadura militar argentina. El fet de que ell presidís aquesta comissió, necessària per esclarir tants punts foscos d’aquell període abominable i per exercir posteriorment les corresponents accions judicials, omple de sentit l’homenatge que el món polític i intel·lectual li està rendint avui.

Anuncis que em posen nerviós (31: el de Trina)

Les escenes.

Recreen episodis d’època. En un, un cavaller reinaixentista és el primer a dedicar-se a llançar molles de pa a les copes dels altres comensals. Molt divertit. En l’altre, un noble anglès del segle passat inaugura la moda de sucar el pa al plat.

El missatge.

Figura que beure Trina (que abans en dèiem Trinaranjus, aquella mena de barreja de suc de taronja i refresc desgasat) és tant informal com tirar-se menjar o escurar el plat davant de tothom.

Per què em posa nerviós?

Per la frase en off que se sent al final: “que viva la naturalidad en las comidas“, pronunciat amb aquell deix tan de jove madrileny i tan de buen rollito. Tipus El Canto del Loco, perquè se m’entengui. És una mica carregant, la veritat sigui dita.

Setmana Santa aigualida

Adéu, Setmana Santa. Una Setmana una mica peculiar: la pluja l’ha deslluïda i, al seu torn, la Setmana ha deslluït el meu sant i el meu aniversari que hi coincidien per aquells capricis del calendari.

Crònica telegràfica. El divendres, sopar amb uns amics, alternativa a la perspectiva d’una processó plujosa que tinc entès que va acabar desfilant, si bé més tard del previst. Dissabte era Sant Jordi. En el seu moment vaig tenir la genial pensada de convidar a dinar tota la família. Resultat, matí estressant de preparatius i compres, inclosa la mona per la meva fillola. A la tarda, sessió doble com els cinemes d’abans. Primer, a Reus, a gaudir (verb molt reusenc) de l’animació de la Plaça Mercadal. Adquisició i dedicatòria de Vacances romanes, de l’amic Vicenç Vernet, salutació a l’alcalde Lluís Miquel Pérez i a l’alcaldable Àngel Cortadelles (s’acosten eleccions, sabíeu?), xerrada amb l’amic David a l’estand d’H2O. Després, corrents cap a Tarragona, amb el temps just per arribar-me a la Rambla i comprar un altre llibre. El que tenia previst, Aicnàlubma, del Puyal, me l’han regalat fa unes hores. Aconsellat per l’amiga Nadala, de la llibreria La Capona, opto per La República Islàmica d’Espanya, de la polèmica Pilar Rahola. Celebro que hagi estat un èxit de vendes. 

Pasqua més aviat avorrida. A la tarda, passejada per la platja de Torredembarra, freda, desangelada i trista. Aquest indret necessita urgentment una remodelació urbanística. Algun candidat del 22-M està llegint això? I avui dilluns de Pasqua. La coincidència amb el meu aniversari ha fet que m’hagi trobat amb un curiós mix de mona-pastís. Una gallina de xocolata feia companyia a les dues espelmes de la meva nova edat. En faig cinquanta-quatre: no és cap secret des que Facebook s’encarrega de proclamar-ho a amics, coneguts i desconeguts, com si fos Wikileaks. La cera del “5” comença a degotar per acció de la flama i per moments es transforma en un “6”. Horror.

Comença la Setmana Santa 2011

Aquesta nit, quan les darreres botzines culés deixin de sonar (esperem que sonin), podrem dir que iniciem el nucli dur de la Setmana Santa 2011. Tarragona, com moltes altres ciutats del país, es prepara  per commemorar-la amb diverses processions i actes litúrgics, a mig camí entre la fe religiosa i una certa teatralitat que atrau multitud de forasters, o sigui ingressos econòmics per la ciutat, que és del que es tracta en definitiva.

La processó del Sant Enterrament de Tarragona és, malgrat tot, una impressionant manifestació de recolliment, de tradició i de fidelitat a unes tradicions seculars. Que duri. De nou sortiran el capità Manaies i els armats, les diverses congregacions amb vestes de tots els colors, els passos dificultosament carregats pels costeruts carrers de la Part Alta, la Soledat, les matraques, els ciris, què sé jo. Tot un espectacle per qui sàpiga viure-ho ni que sigui amb una mica de respecte, que ja serà molt per als temps que corren.

Desapareixen els peatges. Quina il·lusió

Els mitjans ens informen de que han desaparegut els peatges troncals de l’autopista AP-7, de manera que ja podem anar de Barcelona a no-sé-on del sud sense haver-nos d’aturar cada tant per introduir-la (la targeta de crèdit vull dir). Només haurem de recollir el tiquet a l’entrar a l’autopista i pagar a la sortida.

Pagar. Aquest és, en definitiva, el verb que continuarem conjugant cada vegada que tinguem la pensada de desplaçar-nos pel corredor mediterrani (branca asfalt). I no és barata la broma. Si serveix de consol, el fa servir el suficient volum de cotxes com perquè no sigui necessari que l’admnistració hagi de rescatar la concessió, com sembla ser que està passant amb alguna de les nombroses vies ràpides que enllacen el Madrid de les Espanyes amb les seves localitats veïnes. És el que té planificar, pressupostar, executar i inaugurar tantes obres públiques amb obsessió político-centralista i sense mirar prim. Germà Bel n’ha fet un llibre, d’això, que ho explica molt bé.

Alegreu-vos, catalanets! Ja han desaparegut els peatges troncals! Segur? A mi em sembla que no. El més important de tots, Martorell, el que és notícia pels seus inacabables embotellaments, es manté, esperant ansiós ser el protagonista passiu de la polèmica de cada agost: s’han d’aixecar les barreres quan els vehicles passen el peatge a pas de tortuga? Reconeguem-ho: no hi ha res més ridícul (i irritant) que quedar-se aturat després de pagar i franquejar la barrera, esperant pacientment que les dotze o quinze columnes de cotxes s’incorporin ordenadament (?) als dos o tres carrils que té l’autopista.

Però és que hi ha una altra inexactitud en la notícia que estem comentant. Ningú no parla de l’autopista Pau Casals, l’alternativa a l’AP-7. Aquesta, que ja és més cara de per si, conserva els seus peatges, situats estratègicament entre túnel i túnel. Quan menys t’ho esperes, allí te’ls trobes.

A pagar. Manual o automàtic?

Idees per Sant Jordi

S’acosta Sant Jordi, ben amagat aquest any dins la Setmana Santa. Tothom fa propostes de llibres per comprar o regalar aquest dia. Aquesta és la meva tria, absolutament personal:

Bel, Germà: Espanya, capital París. Destino-La Campana. 19 €. La tesi: en la seva obsessió per emular el París jacobí, Madrid ha superat la capital francesa en el grau de centralització i caràcter radial de les comunicacions. Ja ho intuïem, però està molt ben explicat.

Carreras, Xavier: Objectes perduts a nova BarcelonaAforismes (o no). Arola Editors. Dues obres d’aquest autor de Tarragona, que seran presentades el proper dijous 21 d’abril, a les 20,00, a Casa Canals. Prometen música (Lepenski Vir, duet de música balcànica) i un “sant berenar”.

Casadevall i Camps, Jordi: Ben distrets. Lulu Editors. Gratuït aquí. Tercera recopilació d’apunts de Les aigües turbulentes. Espero que ningú trobi malament aquesta auto-cita, però si ni jo em faig publicitat…

Gabancho, Patrícia: A la intempèrie. Columna. 20 €. Una nova visió del desencant de la Transició, aquesta vegada explicat per l’argentina més catalana del món.

Nerín, Gustau: Blanc bo busca negre pobre. La Campana. 15 €. L’autor dóna un bon repàs a les ONG posmodernes, la seva ineficàcia i el seu paternalisme, no tan allunyat del Domund de la nostra infància. Per a reflexió de progres diversos.

Puyal, Joaquim Maria: Aicnàlubma. Columna. 23,50 €. El gran mestre reforça el seu paper de consciència crítica de l’ofici periodístic amb aquest llibre, el primer de tres volums que vol publicar sobre el sector de la comunicació. És el llibre que penso comprar-me per Sant Jordi.

Vernet, Vicenç: Vacances romanes. Silva Edicions. El vitriòlic autor reusenc torna a la càrrega amb aquesta paròdia de les novel·les d’àngels i dimonis, que últimament empestifen les nostres llibreries (les novel·les, no els àngels ni els dimonis).

També és el meu país

Segons les informacions que estan arribant en aquests moments, la manifestació que es fa aquesta tarda a València, a favor de TV3, la llengua i la transparència, està resultant tot un èxit. Me n’alegro especialment perquè el País Valencià necessita com aigua de maig aquest tipus de mobilitzacions ciutadanes de reivindicació, festa i solidaritat, a parts iguals.

Trobo indicadíssim un dels lemes de la manifestació: “El País Valencià és el meu país”, vàlid pels valencians i també pels que no ho som, i que, potser sense proposar-s’ho, dóna una aportació interessant en l’etern debat de la construcció nacional dels Països Catalans. O sigui, per intentar trobar el desllorigador a tot allò de què som, com ens diem, com es diu la llengua que parlem, quin paper té cada territori en el procés d’alliberament nacional, etc.

Els que no hem pogut assistir a la manifestació tenim una manera alternativa de mostrar la nostra solidaritat amb els valors que l’han inspirada: aportar el nostre granet de sorra, en forma econòmica, perquè Acció Cultural del País Valencià pugui liquidar la desproporcionada multa que li ha imposat el govern “popular”. Aquestes són les moltes maneres de fer-ho:

  • Fent una donació per internet amb la targeta de crèdit 
  • Agafant bons d’ajut (n’hi ha de 5, 10, 20, 30 i 50 euros, i podeu agafar-ne tants com vulgueu) a qualsevol Casal d’ACPV o a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, OCCC (C/Sant Ferran, 12) de València, per a repartir-los i vendre’ls entre els vostres familiars i amistats.
  • Podeu fer una donació mitjançant un ingrés als comptes:
    • 2100 0700 12 0200294927
      2077 0001 27 3103581289
  • Podeu explicar-ho als familiars i amistats perquè col·laboren en la venda de bons i en fer que més persones participen en la recollida d’aportacions per a fer front a les multes.

Queda inaugurada la precampanya electoral

Amb la recepció del primer panflet polític, que avui m’he trobat a la bústia, dono per oberta la pre-campanya electoral, aquest sinuós període en què no se sap ben bé què és propaganda i què no, quines coses poden dir els partits polítics i quines no.

El paperet de marres mostra en portada (són quatre pàgines a tot color) la Virgínia Photosop Forns, candidata de Convergència, presentant-se com la “primera alcaldessa” de Tarragona. Ai, carai. Ahir l’alcalde encara era Josep Fèlix Ballesteros, però potser aquesta nit s’ha perpretat, amb nocturnitat i traïdoria, una moció de censura per donar la vara a la cap de llista convergent. Vull creure, més aviat, que els nostres amics (o així) de CiU van com una moto, avançats en el temps, i ja proclamen com una realitat el que només són uns desitjos que les urnes hauran d’aprovar en el seu moment.

A l’interior de l’opuscle carrega contra la gestió del patrimoni arqueològic de la ciutat assegurant que “no s’ha fet res” (amb lletres ben grosses). Em permeto discrepar d’aquesta afirmació, perquè precisament la gestió del patrimoni és de les àrees més ben portades pels successius equips municipals, primer amb la Mercè Martorell i després amb la Rosa Rossell. Quina casualitat que totes dues, malgrat la bona feina feta, hauran acabat sortint per la porta del darrera de l’Ajuntament.

Al dors del prospecte, Forns dóna cinc raons per la qual vol ser la nostra alcaldessa. Vol ser. Això confirma les meves sospites de que encara no ho és. Carrega contra el PSC que “arruïna Tarragona” i diu que ella encapçala una alternativa responsable i seriosa, i bla, bla, bla.

Sí, sí, responsable i seriosa. De moment, Victòria Forns, que també és diputada al Parlament (no ho sabíeu, oi?), ha votat en contra de l’esmena de Solidaritat Catalana per ampliar a tota Catalunya, i doncs a Tarragona, una moció finalment aprovada per blindar les polítiques socials de Barcelona. O sigui, la diputada Forns no ha tingut cap inconvenient, seguint les instruccions de la seva formació, en defensar els interessos de Barcelona però no els de Tarragona.

Per molt que la maquillin, per molt que la retoquin digitalment, continua essent una digna representant de la vella política. Potser el 22 de maig la ciutadania començarà a passar-los comptes.

Mercats de pedra, mercats de plàstic

Aquesta vesprada, els dos primers candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a l’Ajuntament de Tarragona, Xavier Almagro i Noèlia Flores, han conduït una xerrada-col·loqui a la Cambra de Comerç. Ha estat un contrapunt més formal a la sardinada-presentació de diumenge passat, i ha servit per un primer contacte amb la ciutadania de Tarragona.

Ambdós han tingut l’oportunitat d’exposar els grans eixos sobre els quals es fonamentarà l’oferta que Solidaritat fa als tarragonins: ètica, política, independència i Tarragona. Almagro ha desgranat, en una llarga intervenció com només ell podria fer, aquests grans conceptes: ha parlat d’ètica, contraposant-la a episodis poc clars protagonitzats per l’actual classe política (ha esmentat, per exemple, el pàrquing Jaume I i els tejemanejes de la compra-venda d’accions de la resta d’aparcaments públics; ha parlat de política i de transparència en la gestió dels afers públics, del silenci, la falta d’informació i la mentida descarada sobre temes de ciutat; ha parlat d’independència, en tots sentits, la nacional, la dels consellers de la ciutat respecte dels partits, la de cada municipi respecte del veí…; ha parlat, finalment, de Tarragona, amb orgull i amb un punt d’emoció.

L’exposició ha donat pas al col·loqui i els assistents han començat a dir-hi la seva plantejant qüestions més quotidianes. Perquè Tarragona és una ciutat bonica però “incòmoda” segons l’alcaldable de SI, opinió que em sembla que tots compartim. Els problemes de l’aparcament, el transport pensat amb els peus, el corredor del Mediterrani, els parcs infantils, l’Escola Oficial d’Idiomes, la manca de centres cívics o la situació dels mercats provisional i definitiu (de plàstic i de pedra, en admirable definició d’una de les intervinents) han aparegut un moment o altre del debat.

La ciutat té molts problemes i per solucionar-los cal una renovació de l’aire de la Plaça de la Font. Bé, no de la plaça sinó del seu edifici més representatiu. Fan falta nous representants més propers a la ciutadania, més “escoltadors”, més transparents, més honrats (ja és ben galdós que això s’hagi de dir). Avui uns quants hem donat una passa més per aconseguir-ho. La gran oportunitat, però, serà el 22 de maig.

Mil apunts

Aquest és l’apunt número mil de Les aigües turbulentes. A què podria dedicar-lo per commemorar aquesta xifra rodona? Autopluja d’idees.

Puc dedicar-lo, entre l’enuig i la decepció, als 62 diputats de Convergència i Unió, que una vegada més han jugat al “sí-però-no”, a l'”encara no toca” o a allò tant catalaníssim del “vols dir?”. Amb la seva abstenció (per què no votaven que “sí” directament si no estan d’acord amb la llei de la independència?) l’únic que fan és posposar, procrastinar com es diu ara, el que ja és tota una evidència: que el progrés dels catalans i la plenitud nacional, cultural i lingüística de Catalunya només seran possibles amb la consecució d’un estat propi.

Puc dedicar-lo, per exemple, a tot aquest merder de les retallades sanitàries. Costa molt poc criticar-les o posicionar-se obertament en contra. És més complicat proposar quines alternatives hi ha en el context de crisi econòmica i en la necessitat (Europa mana) de reduir el dèficit. Que la tisorada és necessària sembla indiscutible, però que les prestacions bàsiques han de continuar, també. Només dues notes, una mica provocatives. Tot i que les protestes i mobilitzacions d’aquests dies es fan amb la lloable intenció de defensar l’estat del benestar, em pregunto si el que amaguen no són, sobretot, interessos professionals, corporatius o laborals. Que no dic que no siguin legítims, ull. La segona observació és que no deixa de ser una incoherència que qui tant defensa la qualitat del servei sanitari (els propis professionals) ho faci amb vagues o tallant carrers. Bonica manera de contribuir a la qualitat del servei i a evitar la crispació de la societat, francament.

Puc dedicar el meu apunt milenari a la trista situació en què es troba Acció Cultural del País Valencià. Ja se sap, el president Camps (quin greu em sap que es digui com ma mare!) no perdona i la quantiosa multa dels repetidors de TV3 s’haura de pagar sí o sí. Multa més recàrrec més interessos de demora, 800.000 de l’ala. Una vegada més es passarà el plateret i una vegada més la societat, aquesta beneïda societat civil que a vegades no ens mereixem, respondrà per treure ACPV de la delicada situació econòmica a que l’ha portat el xiquet dels tratxes i la seva paranoica política anticatalana.

Essent l’apunt número mil i per tant de celebració, podria haver parlat de satisfacció per haver arribat fins aquí, de ganes de continuar endavant, d’agraïment a tots els meus lectors i comentaristes, però només m’han sortit que autopropostes per parlar de la nostra trista realitat: partits d’aquí que fan el joc als partits d’allà, la crisi de l’estat del benestar (quan no tenim ni estat ni benestar) o l’eterna lluita entre David (nosaltres) i Goliat (ells).

És el que hi ha. Sempre queda el consol de saber que David va acabar vencent Goliat. El problema és saber tirar bé la pedra i encertar. I parlo metafòricament, no cal dir-ho.

Solidaritat simbòlica

Per qüestions de feina, m’ha tocat passar bona part del dia a Barcelona. A la tarda, però, he tingut ocasió d’acostar-me al Parc de la Ciutadella i fer una mena de “solidaritat simbòlica” amb la concentració de davant del Parlament en suport del proper debat sobre la Llei d’Independència. Dic simbòlica perquè tenia deu minuts de rellotge, el temps just d’entrar al Parc, custodiat per efectius de la Guàrdia Urbana (per segons què sempre n’hi ha molts), acostar-me als concentrats, xerrar amb un d’ells, l’Ignasi, veure cares conegudes (el Santiago Espot, gras i fumant, o el Mark Serra, perennement enganxat al portàtil) i marxar pitant per no perdre l’autobús de Tarragona.

Veient el muntatge de la nit passada, amb la policia desallotjant a la gent que oferia resistència pacífica, ja hi ha qui ho ha qualificat de friqui. Doncs que sàpiguen els que diuen això que grans canvis polítics recents, i estic pensant en la independència de l’Índia, el triomf dels drets civils a Estats Units, la revolució de vellut a Txèquia o la fi de l’apartheid a Sudàfrica, van ser possibles, en part, gràcies a aquesta mena de muntatges “friquis”. Altres preferim denominar-los actes de dignitat nacional.

La dignitat que estem recuperant pas a pas, vot a vot, llei a llei, fins a la victòria final.

Sardinada popular (en el bon sentit de la paraula)

Aquest migdia, i en el marc incomparable de l’esplanada davant del pòsit del Serrallo, Solidaritat Catalana per la Independència ha organitzat una sardinada popular que ha servit per presentar la candidatura municipal a Tarragona de la formació. Un centenar llarg de persones han disfrutat d’una matinal molt agradable, d’un temps excel·lent, d’unes sardines magnífiques (per llepar-se els dits, literalment) i d’un vinet addient.

Ha pres la paraula el cap de llista, Xavier Almagro, que ha fet un curiós exercici de memòria al recordar-nos el seu passat maoista (dada contraproduent si el que vol és recollir el màxim de vots) mentre obviava la seva gestió com a regidor d’ERC (que això sí que li donaria vots). Fora d’aquesta relliscada, ha insistit en el que serà el missatge central de la campanya de Solidaritat: regeneració democràtica, acostar-se a la gent, fer que l’Ajuntament sigui dels ciutadans, no dels partits polítics, participació, transperència, honestedat… També ha parlat la número dos, Noèlia Flores, una eixerida prioratenca que ha insistit en els mateixos conceptes i que després ha confessat un enorme nerviosisme a l’hora d’adreçar-nos la paraula. No, dona, ho has fet molt bé.

Després ha estat el moment de presentar tota la llista. Segueixen al Xavier i a la Noèlia, Jordi Alasà, Maria Rosa Lerín, Miriam Sans, Josep Maria León, Maria del Carme Figueras i David Salas. Ja voldrien algunes formacions aquest equipàs. Un servidor anirà de número 5. Clou la llista un candidat de luxe: Jaume Renyer, conegut maître à penser independentista, amic i company blocaire. Els tres suplents també són “de categoria”, com diria la Vicenteta: Francesc Roig, president de l’associació de veïns de Terres Cavades, Adelina Jarque, mestra del CEIP Mediterrani, i Xavier Carreras, periodista i escriptor.

Una sessió de fotos dels candidats en diferents escenaris (cases del Serrallo, barques i les escales de l’església) amb destí a la publicitat electoral ha clos la brillant, en tots sentits, jornada.

Tarragona ja té a qui votar. I si no ho fan, després que no es queixin.

‘Barcelona, abans que el temps ho esborri’

Ahir parlàvem de Barcelona, que demà anirà a les urnes a decidir sobre el futur. Avui també parlem de Barcelona, però no del seu futur sinó del seu passat, amb aquest documental que s’està projectant aquests dies a les sales de la capital.

El petit fil narratiu de la pel·lícula és la família Baladia-Llorach, representativa de la gran burgesia barcelonina (més que catalana) d’entreguerres. Un dels seus descendents va traçant una mena d’arbre genealògic mentre ens explica anècdotes dels seus ancestres. Per il·lustrar-ho, dotzenes de petits fragments de pel·lícules domèstiques, però no només de la família esmentada sinó de moltes altres. Veiem gent “de possibles” com es divertien, com viatjaven, com celebraven els natalicis i els casaments, en definitiva com vivia una classe social ben característica en un espai i un temps també ben característics. Un collage fascinant (com m’agrada aquesta paraula) sobre una època que, efectivament, el temps ha esborrat.

Anotació final: el dia que vaig veure el film, la sala era plena de persones d’edat ben avançada, octogenàries en bona part, potser en consonància amb la temàtica del que vèiem. No sé quina impressió debia fer a aquesta audiència la peça de hip-hop que il·lustra una de les escenes de la pel·lícula, però el contrast és notable.

Barcelonins, barcelonines

Els meus benvolguts convilatans, en nombre que depassa llargament el milió, estan cridats diumenge a les urnes per decidir si estan a favor o en contra de la creació d’un estat català independent al si de la Unió Europea. Lliurement, democràticament, pacíficament, com ho fan els pobles més avançats, com haurien de poder fer tots els pobles del món.

No serà, però, un referèndum oficial, beneït pels de dalt. Més aviat al contrari, es celebrarà a pesar de no pocs impediments de tot tipus, legals, mediàtics (vergonyós l’editorial d’El Periódico d’avui mateix), logístics… Tot el que valia per decidir si els barcelonins volien una Diagonal amb aceres al mig o aceres als costats, ara no val; les ingents quantitats pressupostades per aquella consulta fallida ara s’han regatejat per al 10-A: honora als seus organitzadors que es faci sense ni un euro de finançament públic.

La consulta barcelonina culmina, esperem que amb èxit (en realitat nómés arribar fins aquí ja és tot un èxit), l’apassionant procés obert a Arenys de Munt fa un any i mig ja. Obert, però no tancat. Els centenars de processos participatius que han mobilitzat tanta gent (tan voluntaris com votants) diuen molt del renéixer del nostre poble com a nació seriosa, vital, optimista i decidida, que mira al futur amb il·lusió. Aquest és, crec jo, la millor lliçó que ens deixaran les consultes, a més del previsible resultat favorable a la independència de Catalunya, que també.

Barcelonins, barcelonines, diumenge és un altre dia històric. Tots a votar.

‘Potiche’ (‘Potiche, dones al poder’)

La dona d’un empresari francès de províncies, sense altres ocupacions que córrer pels boscos, fer poesies i servir l’esmorzar al marit quan no hi ha el servei domèstic (és un “florero”, potiche en francès), es veu obligada, a contracor, a fer-se càrrec de la fàbrica de paraigües familiar. Haurà de lidiar amb una vaga, negociar amb un alcalde comunista i, en definitiva, a enfrontar-se amb problemes “de veritat” fins a ser temptada per la política.

Comedieta agradablement feminista, potser passaria sense pena ni glòria per les pantalles si no fos perquè està protagonitzada pels dos monstres de l’escena gala, Caterine Deneuve, hieràtica i perfectament conservada als seus setanta-i-tants, i Gerard Depardieu, que continua ocupant tota la pantalla (real i metafòricament parlant).

La gràcia de la pel·lícula és que l’acció passa als anys 70 i l’ambientació és perfecta, des dels cotxes fins els horrorosos papers pintats de les parets, passant per un ric mostrari de pantalons acampanats, bruses estampades i ulleres de pasta de mides exagerades.

Breu aparició del nostre Sergi López, en una escena posada en calçador, a major glòria de la Deneuve i el de Vilanova i la Geltrú.

Posar a caldo Reagrupament

En el transcurs de la concentració de dissabte a la plaça Sant Jaume (sí, la de les 800 persones segons l'”objectiva” guàrdia urbana), un amic (diré el pecat però no el pecador) em suggereix que dediqui un apunt a posar de volta i mitja a Reagrupament per la frustrada coalició amb Solidaritat a les eleccions municipals de Tarragona.

No faré tal cosa. Ser més bocamoll del compte als blocs o a les xarxes socials ha resultat ser contraproduent quan es buscaven determinats objectius. N’hem tingut algun exemple recentment. Reagrupament ha acabat prenent unes decisions després d’unes zigazagues no massa coherents, tot sigui dit de passada. Ja és prou grandeta. Les seves raons ha tingut.

Però no va per aquí la cosa. No cauré en la temptació de posar a caldo la formació política més propera, sobre el paper, a Solidaritat. I per sobre de tot no donaré gust als nostres enemics. Massa actituds caïnistes ens han portat a uns espectacles lamentables que ja van bé a qui ens vol mal. Només cal fer un volt pels digitals i els seus comentaris, o endinsar-se en aquest immens safereig anomenat Facebook. Hem d’acabar amb aquest joc vergonyós.

Solidaritat, Reagrupament, Esquerra, les CUP, un sector de Convergència, fins i tot Iniciativa… tots som com una gran família que, com totes les famílies, té les seves desavinences, les seves baralles entre cunyats i els seus plets per herències, però alguna cosa ens uneix. La famosa unitat de l’independentisme, tan mitificada, tan suada, potser és això: arribar a una mena d’entente cordiale entre tots mentre dediquem les nostres energies a combatre el verdader enemic, que no cal dir quin és.

Quan siguem lliures del tot, ja ens tornarem a esbatussar entre nosaltres. Serà molt divertit, però paciència, perquè encara no és l’hora.

Sí, home, sí

Aquesta tarda, concentració a Barcelona en suport de la proposició de llei sobre la independència, promoguda per Solidaritat Catalana. La plaça Sant Jaume, plena, donant per bo el canvi respecte a l’emplaçament previst inicialment (la veïna plaça del Rei).

Pel faristol han passat els primers espases de la formació. Isabel Clara Simó (brillant com sempre), Toni Strubell (amb pertinents comparacions amb Irlanda o Flandes), Núria Cadenes (sí, home, sí, després de dir sempre no), Uriel Bertran (a qui se li ha caigut la senyera del faristol, mala sort), Alfons López Tena (lluint la jaqueta menys glamurosa que ha trobat al seu fons d’armari, però l’important és el que diu i com diu) i Santiago Espot (treient a colació Joan Fivaller, que el tenia en marbre just davant). Final de festa amb el cant dels Segadors i amb tots els oradors, a més d’algun alcaldable no previst, a la tribuna.

Ha estat un acte sense grans pretensions que no s’ha fet pesat, però que ha servit per moltes coses, des de pressionar Convergència perquè sigui mínimament coherent amb la proposió de llei de la independència, fins a donar el tret de sortida a les eleccions municipals, passant per carregar-nos les piles entre tots, si no les teníem ja prou carregades. Xiular Duran Lleida o esbroncar l’estanquera sempre reconforta, i si es fa entre amics en una agradable tarda de primavera a la plaça més significativa de Catalunya, encara més.

A l’acabar, ens esperava un agradable colofó: el televisor d’un local proper ens informava de que l’equip del règim ha perdut a domicili per zero a un. Ni fet a mida, tu.