Desastres

El Palau de Congressos de Tarragona exposa aquests dies dues col·leccions senceres de gravats de Goya. La primera són “Els capritxos”. Fets amb la tècnica de l’aiguafort i amb un estil molt característic, el pintor aragonès va plasmar una particular visió de la societat del seu temps. Són dibuixos amb figures caricaturesques, amb caps d’animal i a vegades amb un estil oníric, al·lucinogen si se’m permet, sota els quals hi ha una crítica als estaments socials d’una època molt concreta: l’Antic règim que maldava inútilment per sobreviure. La segona col·lecció, “Els desastres”, és molt més realista i retrata amb esperit d’un fotoperiodista del segle XX els esdeveniments bèl·lics i les crueldats de la reraguarda que va viure Goya en primera persona: les represàlies, els acarnissaments, les víctimes de la Inquisició…

Quan els diaris d’aquests dies van plens de revoltes nord-africanes, intervencions militars occidentals, tsunamis asiàtics i accidents nuclears, sembla bastant oportú contemplar aquests “desastres”, i fer-ho pel que són: tant una mostra de gran valor artístic com un recordatori de la maldat del gènere humà, que no evoluciona per moltes generacions que se succeeixin.

[L’exposició Goya, gravats estarà oberta al Palau de Congressos de Tarragona fins el 10 d’abril inclòs. L’entrada és de franc.]

Un regidor insòlit

S’ha mort Josep Maria Musté, regidor de Tarragona d’Unió Democràtica durant l’època de l’infaust alcalde Nadal. Persona de gran bonhomia i arrelat a la ciutat, hi ha un fet significatiu a recordar d’ell. Quan va plegar de regidor anava dient a tothom que marxava “amb el mateix pis, el mateix cotxe (un sis-cents) i la mateixa dona” que tenia al ser elegit. El comentari era celebrat, curiosament, amb somriures. Dic curiosament perquè en realitat ell estava fent de manera ben gràfica una declaració pública de l’honestedat que, tan llavors com ara, exigim, almenys alguns, a una classe política que no la practica prou. Potser el sentit d’aquestes rialletes era justament el contrari: el de pensar per què aquest home no es va aprofitar més del càrrec, com fa tothom?

S’acosten eleccions municipals. Sentirem grans proclames d’honestedat i integritat política que quedaran en això: paraules que s’endú el vent. Resistirien els actuals regidors o els que aspiren a succeir-los el 22 de maig la prova del “cotó Musté”? Quan parlem de regeneració democràtica, parlem també d’això: el dret a saber amb quin(s) pis(os) i amb quin(s) cotxe(s) deixen el càrrec els nostres representants ciutadans.

Amb quina dona o quin home, això ja no ens interessa.

El dia de les vint-i-tres hores

Aquesta nit (per què entre dues i tres de la matinada?) s’esdevé aquella cosa tan rutinària com fastidiosa consistent en avançar o endarrerir els rellotges una hora. Diuen que és per estalviar energia. Com deia aquell, permítame que me carcajee. Si el que cal és estalviar energia, que s’adeqüin els horaris al sol, i així no fem anar de cul a les vaques (és cert: una de les conseqüències no previstes del canvi d’hora és que les vaques s’estressen perquè les munyeixen a una hora que no toca).

La imminència del canvi d’hora ha propiciat la publicació d’un interessant article de Vilaweb sobre les hores reals i fictícies, per a asabentar-nos de que l’hora oficial espanyola (que és una més respecte a Greenwech) és la mateixa que la de l’Alemanya nazi, i que per seguir la lògica geogràfica i no política hauríem de tenir la mateixa hora que ja tenen països com Anglaterra, Portugal o les Canàries.

Periòdicament torna el debat sobre si s’han de treure aquestes una o dues hores de més, però passat el petit foc d’encenalls, la qüestió retorna al calaix de polsosos expedients a l’espera d’una solució que mai no arriba. El que sí que arriba, puntualment cada sis mesos, és aquesta tabarra d’haver de canviar tots els rellotges de la casa. Per sort, el de l’ordinador canvia de forma automàtica. El que tinc al cotxe, per contra, no sé com es fa per canviar-lo (jo sóc de lletres, com és sabut) i sempre marca l’hora de l’estiu, la que demà comença.

Bona nit, encara que sigui més curta.

[Solidaritat amb Vilaweb] Ens deixa Liz Taylor

Un record per a Elizabeth Taylor, la gran actriu angloamericana que avui ha mort a Los Angeles. El color d’ulls més famós de la història del cinema. Una Cleòpatra inoblidable, encara que la pel·lícula fos un fracàs comercial. La dona, a vegades sí, a vegades no, de Richard Burton, un actor a la seva alçada (memorable el duel interpretatiu de Qui té por de Virginia Woolf?). La dona de caràcter, dins i fora de la pantalla. La reina del paper couché durant molts anys. La col·leccionista de pedres, a quina més valuosa. La generosa benefactora de la causa contra la sida. Una gran actriu. Adéu, Liz.

‘Les tombes flamejants’

[Avui és el Dia internacional de la poesia; doncs aquí en teniu una]

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella,
sota de cada estrella un català.

Tant a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es feu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella al cant dels cants:

“Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!”

Ventura Gassol: Les tombes flamejants

Posa un Fernàndez a la teva vida

Aquest matí s’han celebrat a Tarragona les primàries per escollir els candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions municipals d’aquesta ciutat (els partits polítics seriosos fem les coses així, democràticament). Ha resultat elegit cap de llista Xavier Almagro Fernàndez, prou conegut a la ciutat de la seva època de regidor d’Esquerra, quan es feia dir ERC.

Curiosament, amb ell ja són tres els Fernández que tindrem com a caps de llista a la nostra capital. Fem un repàs: Convergència i Unió presenta Victòria Photoshop Forns Fernández), una bastant desconeguda política que encara no hem aclarit si milita o no en un dels dos partits de la coalició. Les seves armes: una cara fotogènica convenientment treballada per artistes informàtics. El seu programa: dispensi? 

El segon Fernández és Alejandro (Alacandru per als adversaris polítics) Fernández, l’alcaldable del Partit Popular. S’ha fet ídem a la xarxa per un video que incorpora la cançó Alejandro de la Lady Gaga, amb la lletra patosament retocada (toca PP, confia en… Alejandro). Ha tingut la gosadia de comparar-se amb Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la ciutat més endeutada d’Espanya, de llarg.

Als dos personatges anteriors s’uneix ara el Xavier Almagro Fernàndez (amb accent greu, si us plau). Ell no ens proposarà fotos retocades ni lletres gracioses sinó coses molt importants que es troben a faltar a Tarragona i al seu Ajuntament: escoltar més els veïns, administrar millor els recursos, informar de manera més transparent, dir les coses clares quan toca (i quan no, també), portar a l’Ajuntament la necessitat d’un estat propi i molt més.

Avui ha començat la carrera cap a la Plaça de la Font. Una carrera que acaba el 22 de maig i que hauria de tenir un guanyador clar: no els candidats que s’hi presenten sinó els ciutadans que viuen, que vivim, en aquesta per tantes coses entranyable ciutat que és Tarragona.

Ens prenen per imbècils?

La vicepresidenta de la Generalitat i consellera de Governació, Joana Ortega, no és llicenciada en Psicologia, en contra del que asseguraven totes les fonts biogràfiques fins el moment. Li falten dues assignatures, però no és llicenciada. Hi ha una enorme diferència entre tenir i no tenir un títol universitari, encara que et quedi poquet. Quan s’ha descobert l’engany, la interessada ha posat en marxa l’estratègia a l’ús en aquests casos, a saber: primer, que s’ha tractat d’un “error”, segon, que l’error és responsabilitat de terceres persones per transcriure malament la dada, i tercer, demanar públicament disculpes.

La pífia és massa important per que la senyora Ortega se’n vagi de rositas. No estem parlant del currículum inflat de qualsevol passavolant a la cua de l’INEM, sinó de la biografia oficial de tota una vicepresidenta de la primera institució del país. Les mentides sempre són reprobables, però si provenen dels nostres representants polítics haurien (ja ho poso en condicional) de tenir conseqüències dràstiques i exemplars per a qui les comet. No suporto reaccions com les d’aquesta consellera davant del fet consumat. Sembla que ens tractin d’imbècils.

La senyora Ortega continuarà de consellera, d’això ningú no en dubta. Dimitir és un verb desconegut al diccionari de l’actual classe política. Podem, però, fiar-nos del que digui o del que faci a partir d’ara? Amb quina credibilitat compareixerà davant la societat a qui ha de servir?

Quan parlem de regeneració democràtica, també parlem d’això: que no es falsegi la informació i de que no es busquin excuses de mal pagador quan algú és descobert en un contratemps.

Que no eren segures?

L’accident de la central nuclear de Fukushima, conseqüència del terratrèmol que ha patit el Japó recentment, ha posat al primer pla de l’actualitat mundial, i de quina manera, el tema de la seguretat d’aquesta energia.

La realitat és tossuda. Fa molts anys que s’està dient que l’energia nuclear, que té alguns avantatges evidents, no és prou segura. Ho digués el més prestigiós dels enginyers o el més esparracat dels ecologistes, sempre sortien “experts” a sou assegurant-nos que no havíem de patir per res, que tot estava sota control. Doncs aquí el tenim, el control. A Fukushima porten no-sé-quantes explosions (d’hidrogen, sembla ser), producte del sobreescalfament de matèria radiactiva que amenaça amb derretir els compartiments que la protegeixen per escampar-se per l’aire que respirem o disoldre’s en l’aigua que, d’una manera o altra, ens arriba a les boques.

Quan va passar allò de Txernobil, el món va reaccionar amb preocupació, però seguida d’una certa displicència. Total, l’accident es va produir en una central obsoleta situada en un remot lloc d’una república soviètica. Semblava que quedés lluny de tot arreu. Ara és diferent, perquè afecta al Japó, tot control i ordre, un país on figura que tot funciona bé. Ara és quan Europa s’ha posat les piles, disposant revisions i proves diverses per assegurar-se que les nuclears d’aquí compleixen els mínims. Però no havíem quedat que ho eren, de segures? Doncs resulta que no.

Ha arribat el moment de començar a parlar seriosament de superar l’energia nuclear i d’apostar per altres formes més netes i segures de fer anar el món. Un món que sembla que només aprèn a base de mastegots com el que, en forma de desgraciat tsunami, ha patit el bon poble nipó.

Deu anys sense Ramon Barnils

Quan fa deu anys de la mort de Ramon Barnils, rescato de forma aleatòria un article seu de la revista El Temps. Es va publicar el 1991, entre altres dos opinadors ben diferents (Vicent Partal i Fabià Estapé) i es titulava “Sentenciats”.

Atenció al començament: “La veritat sigui dita, em pensava que anàvem més avançats. Per això m’ha sorprès la sentència del Tribunal Constitucional…”. La sentència a què fa referència Barnils era una interpretació, a la baixa com era d’esperar, d’un article de la Llei de la funció pública sobre el coneixement del català oral i escrit dels funcionaris. Segueixen diverses consideracions sobre la sentència, sobre el seu desplegament reglamentari (inclosa la famosa màxima de Romanones) i sobre el trist paper de la Generalitat en tot plegat. I acaba: “Potser no, que no anirem tan avançats com ens pensem”.

Doncs no, no anem tan avançats com ens havíem pensat els anys vuitanta. El problema és que fins ara no hem sabut veure el que ell ja va pronosticar llavors. Però més enllà de les seves opinions sobre l’evolució del país, de la llengua, de la cultura o de la societat, m’interessa més recordar avui la seva defensa a ultrança d’un periodisme que no s’estila. Un llegat que ens va deixar en forma de Grup de Periodistes que porta el seu nom i que es proposa (cito textualment): “assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc dels Països Catalans, defensar una informació documentada i contrastada que promogui la reflexió i l’anàlisi, i combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans”.

Subscric lletra a lletra els objectius del grup i no trobo argument més gràfic de la necessitat de defensar-los que constatar el fet de que els gran mitjans de comunicació del nostre país (no Vilaweb, és clar) passaran de puntetes pel desè aniversari de la desaparició, només física, de Ramon Barnils.

Records

Aquests dies fa exactament cinquanta anys del fet més antic que recordo (un esdeveniment de caràcter familiar). Fa una mica de vertigen constatar que ha passat mig segle (que sembla més llarg encara que cinquanta anys) d’una vivència concreta, però també és satisfactori comprovar que ha quedat gravat a la memòria i d’allí no s’ha mogut.

Diuen que, conforme et fas gran, cada vegada et costa menys oblidar-te de situacions immediatament passades i que, en canvi, fets llunyans, agradables o no, significatius o no tant de la teva vida, es queden gravats a foc al nostre cervell. És curiós perquè, segons diuen els científics i en contra de la dita popular, el saber sí ocupa lloc i també la memòria, igual que un ordinador, de manera que cada vegada que aprenem o memoritzem coses noves, automàticament en “desaprenem” o n’oblidem d’altres. Al cervell hi caben els bits que hi caben, i un expulsa un altre, com aquell memorable gag d’una pel·lícula de Charlot i un tramvia (potser l’escena cinematogràfica que m’ha fet riure més en aquests cinquanta anys de records).

Hem de fer veritables esforços per recordar què vam menjar ahir o a on vam anar abans-d’ahir, però en canvi fets com el primer dia d’escola, l’últim de la mili, el moment que vam conèixer l’amor de la nostra vida o alguna situació particularment emotiva, còmica, irritant o curiosa la podríem descriure amb tot luxe de detalls.

Les malalties relacionades amb la manca de memòria, l’Alzheimer, la senilitat… estan a l’ordre del dia, però també, com una petita compensació, mai la humanitat no havia tingut tants mitjans (em refereixo a les noves tecnologies, és clar) per conservar escrits, imatges, pel·lícules, documents sonors… que ens ajudin a recordar tot allò que el cervell, per llei de vida o per malaltia, va oblidant amb els anys.

Publicitat “institucional”

No falla. Quan vénen eleccions, les que siguin, les bústies de les cases s’omplen de papers de procedència institucional i d’intenció pretesament informativa. Però no fa falta rascar gaire la pàtina de tan lloable intenció per descobrir-hi el biaix partidista de sempre.

Dos exemples han arribat a la meva llar. Un és el primer número d’una publicació titulada Tarragona Comerç, que té la mida d’un diari de dotze pàgines a tot color. Se suposa que està dedicat al comerç de la ciutat: hi ha notícies referides al mercat, a la fira Fora Stocks (allò que es van inventar els botiguers per treure’s de sobre les restes de sèrie) i una entrevista ad majorem gloriam Sergi de los Ríos, tinent d’alcalde de la cosa. Se suposa, perquè en realitat la publicació està trufada de notícies que només amb calçador es relacionen amb el comerç (patrulles conjuntes Mossos-Guàrdia Urbana, reparació de rajoles al carrer August) o que, directament, no tenen res a veure-hi (el pas a nivell de la plaça dels Carros, mesures contra la retallada sanitària…), però totes passades per l’autobombo més desacomplexat.

L’altra periòdic que em trobo a la bústia és una mena de full parroquial de quatre pàgines i també a color dedicat íntegrament al nou mercat central, quan estan a punt de començar les obres. Es tracta d’un altre exercici d’onanisme institucional. Hi ha la inevitable imatge virtual de com quedarà el mercat (tot és de seguida virtual, però la realitat tarda molt més en arribar), una mica d’història del procés que ha seguit el projecte i un articlet de Sergi de los Ríos (ja van dos).

O sigui, dues publicacions institucionals (pagades per tots), de paper (visca l’ecologia), que parlen del mateix i que subliminalment no deixen de ser propaganda a favor d’un cap de llista concret a les properes eleccions municipals. Llàstima no haver gravat en el seu dia el que deia aquest cap de llista quan manava l’alcalde Nadal (vaya un altre) i afavoria les mateixes pràctiques.

Pràctiques que hauran d’acabar un dia o altre. Posem-nos-hi?

‘Un manchego que me able en catalan’

Andres,despues de esta mongolada, te voy a bloquear.Ahora te quedas con los catalanes,pq los españolitos no nos enteramos de NADA,al final el cancer q supone el BARCELONA te ha contajiado.Como asturiano,del sporting y seguidor de Villa,te pido q al guaje no me lo toqueis.”

no iniesta,tu no me ables en catalan que se me cae un mito,un manchego de pura cepa que able en catalan,hes como si un islamico adore a jesucristo,y que conte que soy del barça.”

Ahí t has pasao!!! No creo q fuese necesario…como manchego q eres…”

Tres exemples, respectant sintaxi i faltes d’ortografia, dels carpetovetònics comentaris que ha rebut Andrés Iniesta, que en el seu Facebook ha anunciat que es llançarà a fer una roda de premsa en català.

Després de llegir-los (aquests i més, els podeu trobar a Racó Català), hom comprova fins on ha arribat la labor d’intoxicació, de desinformació i de foment de l’odi entre pobles a què es dediquen, metòdicament, certs mitjans espanyols. De fet, res que no sabéssim ja. Nosaltres, a la nostra. 

Andrés, estem al teu costat i t’ajudarem amb els pronoms febles, les vocals neutres i el que faci falta.

Postdata: Messi, xato, ara et toca a tu.

A Can Solidaritat hi ha novetat

Joan Laporta ha decidit, finalment, abandonar el subgrup de Solidaritat Catalana al Parlament i restar com a diputat no adscrit. És el punt final al curt matrimoni entre un il·lusionant i creixent projecte independentista i de renovació, Solidaritat, i un líder indiscutible de la nostra societat civil a qui, pel que s’ha vist, tots els vestits li vénen petits. Només queda lamentar el fet i, naturalment, no fer-ne sang. Ja se n’ocuparan altres amb masoquista recreació, molt pròpia dels catalans, de passar-nos-ho pels nassos. Per exemple, la darrera de que tinc constància haurà estat  la temperamental Pilar Rahola, recordant avui mateix les lluites caïnites i els devoraments saturnals que periòdicament visiten l’univers independentista català (també la que vas protagonitzar tu, guapa).

És curiós com tots, partidaris i detractors, caiem una vegada i una altra en la trampa de la unitat independentista com a objectiu a qualsevol preu, peti qui peti. Qualsevol divisió en els objectius, en les estratègies, en els programes o en els lideratges, qualsevol divisió, escissió o canvi de rumb són presentats a l’opinió pública com un gran fracàs col·lectiu i no originen altre resultat que una perenne frustració entre un poble que aspira a un futur millor (deu ser aquesta la intenció, és clar). La lupa sobre el sobiranisme, les seves batalletes i les seves inevitables anades i vingudes, no es col·loca, però, sobre altres projectes polítics.

De manera que no caiguem en la temptació de demonitzar la decisió de Laporta d’unir-se a una candidatura municipal d’Esquerra. A molts ens ha decebut la trajectòria d’aquest home, això és cert, i el que li espera com a aliat d’un personatge tan poc de fiar com Portabella serà digne de veure. Prepareu les crispetes.

Posats a retreure alguna cosa a l’ex-president del Barça, recordem-li més aviat que s’ha desviat d’aquell altre gran objectiu de Solidaritat Catalana per la Independència i que no acostuma a ser tan present als mitjans i a l’opinió pública: la regeneració democràtica. Perquè Laporta el que ha fet és anar enrera com els crancs en aquest sentit i caure en els braços d’una formació com Esquerra, amb les seves llistes electorals formades a dit, amb les seves alegres compatibilitats entre diputat i regidor (potser també Laporta) i amb tots els seus tics de partit polític ancien régime, delerós de privilegis institucionals i menjadores diverses. Que aquest és el sentit, i no altre, de la deriva laportista.

Regeneració democràtica. Aquesta és la recepta que necessitem i que exigim a totes les institucions, petites i grans, catalanes o no. I només una formació està en condicions de defensar-la en aquests moments: Solidaritat Catalana per la Independència. Un bon motiu per reflexionar de cara al 22 de maig, no trobeu?

8 de març en dos anuncis

La publicitat, sempre tant a l’última, ens ofereix aquests dies dos anuncis per comprovar fins on ha arribat la igualtat de sexes a la nostra societat, això que avui celebrem (aproximadament) amb el nom de Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Són dos anuncis perfectament encasallables en la meva celebrada secció “Anuncis que em posen nerviós”. L’un és de cotxes. Els quatre ocupants d’un vehicle, tot homes, es dirigeixen a un partit de futbol, però no poden esbravar-se amb l’equip dels seus amors (anodinament representat de groc i negre, per no ferir susceptibilitats), perquè transporten un bebè. Quan poden “aparcar” el nen endinyant-lo a una mare d’un grup de dones, llavors sí poden cridar: estan en la seva salsa: futbol, cotxe… Són pares, sí, però també homes! Ves quines coses…

L’altre anunci és de la casa Calzedonia, que fa mitges i coses per l’estil. Veiem dones en diferents (i importants) moments de les seves vides i el paper que hi juguen aquestes prendes: quan s’examina, quan s’enamora, quan es casa… i quan pareix. L’eslogan no té preu: tant de bo sigui nena.

Això, això, que sigui nena, perquè si és nena podrà posar-se mitges de coloraines, la gran aspiració de mitja humanitat. I si té la desgràcia de ser un nen, sempre li quedarà el consol del cotxe, el futbol i fer l’animal.

Sobretot, no confondre els sexes, no fos cas que acabessin essent iguals. Feliç dia de la dona.

Anuncis que em posen nerviós (30: el d’Aquatube de Colhogar)

L’escena.

L’Àlex, un jove que té tota la pinta de viure en un pis d’estudiants (molta atenció a la roba que porta i a la decoració del lavabo), té un gravíssim problema a la seva vida: sempre li toca haver de posar un rotlle de paper higiènic nou i tirar el vell.

El missatge.

El producte que es publicita és el paper de vàter de sempre, però el rotlle interior es pot tirar a l’inodor perquè és… (tatxan!) biodegradable!

Per què em posa nerviós?

Definitivament, ja no saben què fer per vendre més. Algú ha tingut, ni que sigui una vegada a la seva vida, el problema del tal Àlex? Naturalment que no: canviem el rotlle sense més problemes i santes pasqües, i el rotlle de cartró sobrer el tirem al contenidor de color blau. Per què es recicla, oi?

Alguns les preferíem morenes

No sóc mitòman del cinema, ni d’homes ni de dones, però avui em permeto fer una excepció i lamentar la mort de Jane Russell, una dona fascinant, almenys a Gentlemen preferer blondes (no sé si he vist més pel·lícules d’ella, ja he dit que no sóc mitòman). Segons el títol de la pel·lícula, els cavallers les prefereixen rosses, però jo hagués triat la morena. Algun problema?