Un record per Olof Palme

No sé si altres blocaires s’hi han referit avui (els darrers 40 sembla que no, a jutjar pel títol dels seus apunts), de manera que ho faré jo. Avui fa vint-i-cinc anys que fou assassinat el polític suec Olof Palme, al sortir d’un cinema d’Estocolm. Palme representa com ningú la socialdemocràcia nòrdica, aquella quadratura del cercle política que, en un període històric determinat, va aconseguir oferir a la societat el millor del capitalisme i el millor del socialisme en un país de llibertats, de justícia social, de neutralitat internacional i de respecte al medi ambient. Les coses, al tombant de segle i de mil·leni, han canviat molt i aquella fórmula ja no és infal·lible, però ens queda la idea de que, si bé les utopies no existeixen, hi ha unes fórmules que s’hi apropen més que altres.

Per a la nostra generació sempre quedarà la imatge de l’Olof Palme recollint diners, com qui demana pel Domund, per destinar-los a la lluita contra la dictadura espanyola (for Spaniens frihet). Li van dir de tot, però amb aquest gest a peu de carrer deixava ben clars els seus ideals i el seu capteniment.

Avui fa vint-i-cinc anys del crim que va acabar amb la seva vida, i avui també prescriu el cas penalment segons la legislació sueca. No se sap qui va cometre el magnicidi. Només podem desitjar que, qui fos, ho dugui a la consciència per sempre més.

Sense senyal, però ja tornarà

Han passat uns quants dies des de l’apagada de TV3 al País Valencià (apagada en tots els sentits) i poca cosa tinc a dir-hi que no sigui mostrar la meva indignació pel fet. Un govern reaccionari i espanyolista, el del sud, aconsegueix el que volia a base d’escanyar econòmicament els que, a vegades de forma heroica, feien possible que la televisió del nord es pogués veure en una part important de la nostra nació.

Però s’equivoquen. Si ho han fet per evitar que els focus mediàtics il·luminin massa els seus problemes judicials s’enganyen perquè tard o d’hora se sabrà tot. I si es pensen que precintant repetidors o ofegant a multes una associació cultural n’hi ha prou perquè la gent no vegi un canal televisiu, és que no s’han assabentat de que som al segle XXI i les noves tecnologies faran que aviat es generalitzi socialment la contemplació de qualsevol televisió del món. De manera que, estan molt bé totes les mostres de suport a ACPV i totes les manifestacions i protestes d’aquests dies (a les quals m’hi adhereixo expressament), però no cal patir: aviat es podrà veure TV3 o Zimbabwe TV a Hongria o al Brasil. Cap polític, aficionat o no a la roba cara, podrà posar portes al camp en aquest sentit.

Una cosa m’ha sobtat de tot aquest afer. La primera afectada per la mesura estrictu sensu, és a dir Televisió de Catalunya, n’ha parlat en els seus informatius, òbviament, però no amb aquella insistència que gasta quan parla d’ella. I mira que n’arriba a parlar de si mateixa TV3, en un exercici entre endogàmic i onanista. Però en aquesta ocasió la reacció ha estat més aviat freda: li han tallat un braç i, com l’acudit aquell de l’Eugenio, dóna la sensació de que la seva reacció hagi estat dir: “sembla mentida, però no m’he fet res…”

Mubaraks, Gaddafis i altres herbes

Ha calgut esperar a aquesta cadena de revoltes populars, i en alguns casos de caigudes de dirigents polítics, a països àrabs (fem memòria: Egipte, Tunis, Líbia, Bahrain, Iemen, i algun altre) perquè certa opinió pública constati, com qui descobreix la sopa d’all, que aquests països són dictadures pures i dures. Ara, correm-hi tots: condemnes, embargaments, expulsions de la Internacional Socialista…

Doncs no en fa d’anys que se sabia de quin peu calcen! No feia temps ni res que es denunciava! Una altra cosa és que no es parés bé l’orella, o no convingués entendre-ho, o es fessin servir els tradicionals distints rasers amb què la diplomàcia medeix cada estat. Quan algú insistia en què Israel era i és l’única democràcia de la zona, rebia un desdenyós silenci quan no se li discutia amb recargolades argumentacions tenyides de prejudici antijueu i antiamericà. Quan el dictador de torn es feia reelegir plebiscitàriament en unes eleccions manipulades, la notícia no semblava concitar gaire rebuig i més aviat es considerava la cosa més normal del món.

Bé, de fet sí que era la cosa més normal, i em temo que encara ho és a bona part del món àrab. Esperem que aquesta onada de revoltes populars arribin a bon port. De moment, hi veig més crits “anti” que una altra cosa. Costarà establir i consolidar règims democràtics en països sense oposició organitzada, sense tradició de llibertats, amb sectors islamistes radicals i mobilitzats i amb les potències occidentals més pendents del petroli o del gas que d’una altra cosa. No serà fàcil, però potser també allí està caient un mur o un teló d’acer.

Anuncis que em posen nerviós (29: el de la xocolata Milka)

L’escena.

Una vaca de color morat no domina les matemàtiques ni sap jugar a escacs (?), per desesperació del seu amo, però sí que és capaç de sembrar tendresa per allà on passa: amb l’animal present, l’amo es morreja amb la seva dona, un nen li pinta la cara…

El missatge.

Ja em perdonareu, però amb un plantejament tan surrealista és impossible entendre de què va l’anunci. El missatge, en definitiva, és que compris la xocolata publicitada.

Per què em posa nerviós?

Ja ho he dit abans. No hi ha per on agafar-lo i, a més, veure una vaca de color morat (o és lila?) em fa perdre les ganes de menjar xocolata.

Tranquil, Jordi, tranquil

Els mitjans van plens dels trenta anys del 23-F, l’ignominiós (intent de) cop d’estat contra la jove, dèbil i imperfecta democràcia espanyola. En aquesta ocasió, i em temo que per sempre, no val escriure allò de “ja està tot dit” sobre aquells episodis tragicòmics, perquè no està tot dit, ni molt menys. Les preguntes, els dubtes, les suposicions… s’acumulen en el cervell de qualsevol ciutadà mínimament informat i per molt esceptisme que li provoqui qualsevol teoria conspiratòria.

Deixem, però, a politòlegs, creadors d’opinió i historiadors la tasca d’interpretar o reinterpretar què va passar el 23 i el 24 de febrer de 1981 i què van significar aquells fets més decimonònics que de finals del segle XX, més sarsuelers que dramàtics, més vergonyosos que vergonyants.

Aquest és un bloc personal. Caldrà, doncs, en el dia d’avui, respondre a la suada pregunta: i què feies tu (vull dir jo) el 23 de febrer? Doncs estava a Barcelona, escoltant la ràdio amb dos amics amb qui compartia un pis d’estudiants: un actiu militant del PSAN i un seguidor de la no-violència gandhiana. Una companyia ben adequada per viure un cop d’estat, vaja. El soroll dels trets al Congrés va deixar pas a un angoixós silenci, trencat un temps més tard, no recordo l’hora, per la lectura freda i cansina del famós ban militar de València. L’aparició del rei a la televisió a altes hores de la nit (aparició que van retardar massa estona) va donar una aparença de tranquil·litat a la situació, tot i que ses senyories continuaven hostes de Tejero i companyia.

Jo també estava tranquil, com el president Pujol. Vaig anar-me’n al llit amb l’absoluta convicció de que el cop havia fracassat (i així va ser) i de que tot plegat passaria als llibres només com un petit i desagradable episodi més de la convulsa història de l’estat que encara patim (en aquest cas, el temps ha demostrat que, de menor, res de res, i que les seves conseqüències les estem patint ben vivament els darrers anys).

No he explicat el detall més significatiu del context en què vaig viure personalment aquells fets. Quatre dies més tard m’havia d’incorporar al servei, a molts quilòmetres de casa meva, de manera que en el moment d’agafar el petate ja havia fet un curs accelerat de coneixements militars, adquirit amb les informacions d’aquells dies. Quan, fent la instrucció, el sergent xusquero de torn parlava de galons i escalafons militars, a mi no calia que m’expliqués res: sabia perfectament que un tinent coronel porta dues estrelles de vuit puntes a la màniga. Les mateixes que portava qui, pistola en mà, va protagonitzar l’esperpèntica asonada de fa trenta anys.

Adéu a un professor de grec

Abans d’ahir va morir Florenci Giralt. Mossèn Giralt va ser el meu professor de grec a batxillerat, al seminari de Tarragona. El recordo com un personatge una mica peculiar. Per començar, es desplaçava en “sis-cents”. Panxut i amb les galtes vermelles, vestia sempre una sotana que li anava un pèl curta i duïa una mena de cartera de mà que tirava estrepitosament sobre la taula quan arribava a l’aula per fer la classe. Classe que, ho recordo molt bé, era havent dinat. Les declinacions i els aorists poden ser soporífers a les tres de la tarda per a un adolescent. Com a represàlia, la broma preferida d’algun company de classe contra ell consistia en guixar-se la sola de la sabata i embrutar, discretament, la part posterior de la sotana de mossèn Giralt, que no s’enterava de res. Ingènua entremaliadura comparat amb el què s’estila avui en dia.

Naturalment feia les classe en castellà, però amb un accent català que tombava. Tenia sortides gracioses. Un dia, emmig d’una classe, se’m va acostar i assenyalant-me davant de tothom exclamà:

éste las mata callando…

Quanta raó tenia!

El pop, el llamàntol i el congre

Al Caixafòrum (quants dies li queden a aquesta institució?) de Tarragona hi ha una exposició sobre nombres. Nombres de tot tipus, naturals, enters, irracionals, decimals… i la seva utilitat en totes les esferes del coneixement humà, la tècnica, la biologia o l’art, entre d’altres.

Només entrar hi ha un dispositiu que mostra el nombre de visitants de l’exposició: per si algú es mor de ganes per saber-ho, jo he estat el 12.629. Una vegada a dins, les curiositats no s’acaben. Els nombres serveixen per comptar (i per això van ser inventats els rosaris i els comptadors del gas), serveixen per ordenar (l’exemple que mostren és la dificultat de llegir un Quixot amb les pàgines desordenades) o per quantificar (per exemple, els manifestants segons la guàrdia urbana o segons els convocants).

Passem després a conceptes més elaborats, com el nombre pi o el nombre d’or, una proporció perfecta aplicada al Partenó o a l’home ideal. Un giny permet saber si el visitant té la proporció ideal, tot indicant-li on hauria de tenir el melic. Per frustració meva, no tinc el melic al lloc on toca, ni una proporció divina.

Al final, tot de panells teoritzen sobre el zero, sobre la base decimal, sobre la base 12, sobre nombres amb potències estratosfèriques… Els científics antics o moderns es van desllomar el cervell intentant trobar proporcions, equacions i regles constants. Després de veure l’exposició, segueixo trobant les matemàtiques interessants però complicades.

Pel que fa als tres animalons del títol de l’apunt, resulta que parlant del nombre 3 posen com a exemple de triangle el fet de que, a la natura, el pop es menja el llamàntol, el llamàntol el congre, i el congre el pop, en una mena d’aplicació gastronòmica del “pedra, paper, tisora”. Quines coses, no?

[L’exposició Nombres de bona família romandrà oberta fins el 6 de març]

???? ????????? ??? (Visca Catalunya lliure!)

???? ??????? ?????? ?????? ???????. ??? ????? ??? ???. ??? ??? ?????? ?????? ????? ? ??? Monzó ?????? ?? ????????? ?????? ??????? ?? ?????? ???? ???? ?? ???? ?? ??? ?????????? ?? ??? ?????? ??? ???????? ??????. ????? ???????? ???? ?? ?? ????? ???? : ???? ???? ??? ??? ????. (*)

(*) Traducció més avall.

El meu primer apunt en àrab. Fa il·lusió i tot. La inspiració m’ha vingut, com no, de l’article del Quim Monzó de “La Vanguardia” d’avui, parlant de l’incident provocat per l’enèssima actitud contra Catalunya, en aquest cas per uns periodistes aragonesos. Gràcies, nois, això és el què ens convé: com pitjor, millor.

Fins els c… dels 80 per hora

No tinc una opinió massa definida en relació amb la prohibició de córrer a més de 80 km/hora a les vies d’entrada a Barcelona. Per una banda, sóc anti-cotxe de pensament, paraula, obra i omissió, i tot allò que contribueixi a posar límits a l’imperi d’aquest monstre del segle XX (i XXI), benvingut sigui; aquesta va ser la meva primera i impulsiva reacció quan el tripartit i el tan funest per altres coses Joan Saura van prendre aquesta decisió. Però per altra banda, un més reflexiu acostament a la qüestió em porta a fer-me preguntes del tipus: no s’ha de poder córrer a més de 80 en una autopista buida a mitja nit?, per què hi ha una limitació a 80 quan a moltes hores del dia la limitació la creen, de facto, els embussos quotidians, i no és a 80, sinó a pas de cargol?, si la mesura es va fer per evitar accidents, no fóra millor endurir penes als conductors pseudo-assassins o mantenir les carreteres en òptimes condicions de paviment i senyalització?

De manera que, quan el nou govern de la Generalitat aborda la qüestió, en virtut d’una suposada promesa electoral, m’és una mica indiferent si compleix o no, si ho fa de seguida o s’espera a la setmana que ve, en funció de la polució de l’aire (?), si ho canvia tot de cop o introdueix només reformes graduals, en la millor tradició convergent.

Que facin el què vulguin, però, si us plau, que deixin de donar-nos la pallissa a la primera pàgina dels diaris i a l’encapçalament dels informatius. És un tema notòriament secundari i preferiria que les energies de govern i d’oposició, d’opinió pública i d’opinió publicada, es dirigissin a problemes infinitament més cabdals per a la nostra societat i la nostra nació. No fa falta dir quins són.

Un record per Santa Eulàlia

Avui és Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Heus aquí algunes curiositats en torn de la santa:

* La seva existència històrica és molt discutida, i sembla que la biografia que n’ha arribat és en realitat una llegenda, per confusió amb Santa Eulàlia de Mèrida. Si va existir, ho va fer a finals del segle III.

* Una altra llegenda la fa originària de Sarrià.

* Va sofrir martiri amb la persecució de Dioclecià: la llista de turments a què va ser sotmesa fa feredat.

* El tretze és el supersticiós nombre de la santa: tretze anys tenia quan va sofrir els tretze turments que li ocasionaren la mort i l’ascensió als altars. En record seu, tretze són les oques que hi ha al claustre de la Catedral.

* Altres llocs de la ciutat recorden la santa: la baixada de Santa Eulàlia, la volta de Santa Eulàlia i la volta del Remei, on va sofrir algunes de les tortures.

* Trobem imatges seves a la Casa de la Ciutat [a la foto] i al Pla de la Boqueria.

* Sempre ha estat la patrona de Barcelona. La Mare de Déu de la Mercè únicament és co-patrona des del segle XVII i patrona de la diòcesi des del segle XIX. El que passa és que la segona ha tingut més bons padrins… i la celebració de la seva diada té molta més anomenada: la prova és que avui és laborable (dissabte, això sí) i la Mercè és festiu.

[dades extretes de Wickipedia]

Tarragona, SI o SÍ

Amb aquest enginyós eslògan, un grup d’adherits a Solidaritat Catalana per la Independència ens hem presentat (i guanyat) a les eleccions a l’executiva local de Tarragona. Dic hem perquè jo en formo part en qualitat de secretari d’organització i finances, càrrec que compaginaré amb la mateixa responsabilitat però a nivell comarcal. És feina, però l’apassionant moment polític del nostre país (i de la meva ciutat) bé s’ho val.

Tarragona afronta el proper mes de maig una nova cita electoral com la resta de municipis. Aquesta vegada, les eleccions vénen amanides amb l’al·licient de comprovar fins a quin punt el nou sobiranisme, l’independentisme no retòric representat per SI, és capaç d’entrar amb força als municipis com ho va fer al Parlament de Catalunya, contra pronòstic i amb tot l’aparatchik comunicacional fent-li el buit.

Els mitjans periodístics, els fòrums d’internet, els cenacles polítics… tots fan càbales sobre si SI (perdoneu la cacofonia) participarà, sola o en coalició als comicis per elegir nou Ajuntament de Tarragona. Qui sap. Tot és obert. L’única cosa segura és que si ho fa serà després d’un escrupulós procediment democràtic intern, marca de la casa a SI. Només per això ja valdria la pena votar aquesta opció enfront de les casposes ofertes de sempre.

Anuncis que posen nerviosos a alguns (el d’Estrella Damm)

L’anunci de moda és el d’Estrella Damm. Sí, aquest on surt el Quim Gutiérrez i els Amics de les Arts cantant les coses bones que tenim “aquí” (us heu fixat que en cap moment apareixen els mots català i Catalunya?). Si fem abstracció d’aquesta mancança, que no sabem si és una estretègia per fer circular l’espot per aquesta Espanya que ens estima tant i tant, he de dir que l’anunci m’agrada. Tot un mèrit per una persona com jo, que, com saben els meus lectors, col·lecciono anuncis insufribles.

L’anunci està ben fetet, doncs. Té estètica jove i urbana, invita a l’optimisme i a l’autoestima, tan necessaris en els moments en què vivim. Semblava que provocaria un consens general entre la societat, però no. Ja han hagut de sortir els mindundis de torn a diseccionar-lo i carregar-se’l. La primera acusació ha estat, precisament, a veure-li el revers de la moneda a aquest optimisme i a aquesta autoestima. S’acusa l’espot de mirar-se massa el melic, de cofoïsme, de no tocar de peus a terra… El gran pecat català no és la gasiveria o el pragmatisme, sinó la baixa autoestima, aquest càncer mental que ens corrou els cervells fins a convèncer-nos de que no som ningú i de que no som capaços de sortir-nos-en de cap situació difícil. L’anunci desmunta l’argument dels ploramiques i els Amics de les Arts ens reciten, com una mena de lletania, tot allò de què sentir-nos orgullosos, presentable internacionalment si ho sabem vendre, des del Pirineu fins Quim Monzó, passant per la gastronomia i el folklore. Una mica tòpic tot plegat, és veritat, però precisament perquè és tòpic és el que s’ha de posar en valor (no hi ha res més tòpic que la pizza italiana i mireu on ha arribat…).

L’altra crítica a l’anunci, i me la temia des de la primera vegada que el vaig visionar, prové dels que s’han dedicat a analitzar què no s’esmenta i s’hauria d’esmentar. Per exemple, ha sortit gent de Lleida dient que no apareix cap element interessant del seu territori, ni tan sols els cargols (una mena de càstig a la competidora San Miguel?). Home, si ens posem tant tontos, tampoc hi apareix res tarragoní, a no ser que considerem com a tal els castellers, els calçots o Gaudí (a qui també se li omet el nom), però això a mi no m’importa. No siguem tan provincians, si us plau!

Ja només trobo a faltar una observació tiquis-miquis, però tot arribarà: la dels que diguin que no és prou correcte políticament. Uns diran que esmentar Mercè Rodoreda és massa poc per cobrir la quota femenina, i uns altres opinaran que precisament la inclouen forçadament, perquè no sigui dit. Un altre element per aquest debat gallinaci: els quatre glosadors són homes i tots llueixen fàl·liques corbates. Potser no ho ha descobert ni la més perspicaç de les feministes nostrades.

La qüestió és buscar-li tres peus al gat, i anar fent.

‘Des hommes et des dieux’ (‘De déus i homes’)

Una petita comunitat religiosa instal·lada a l’Atles algerià s’ha d’enfrontar a l’amenaça creixent de l’islamisme, fins a haver de decidir entre ser conseqüent amb les creences i mantenir la seva activitat monacal però també assistencial, amb el corresponent risc per a les seves vides, o optar per marxar per un sentit de la supervivència humanament comprensible.

Es tracta d’una pel·lícula francesa, premiada al Festival de Cannes, altament recomanable. S’allunya d’excessos clericals, maniqueismes o moralines progres. Retrata amb senzillesa les relacions entre la comunitat i la societat a qui serveix, presidides pel respecte mutu, i com una i altra han de fer front al fanatisme que es va fent amo de la situació. En realitat, la pel·lícula és el procés d’uns monjos des dels dubtes inicials fins a la determinació de seguir endavant, amb l’ajuda de la fe i de la coherència interior.

A pesar del seu argument, la violència té en aquest film una presència relativament discreta. Tot ell traspua placidesa: la vida en comunitat, la litúrgia, l’activitat assistencial dels religiosos, els diàlegs entre els protagonistes… No hi ha banda sonora, llevat dels resos dels monjos i un fragment del Llac dels cignes que una cinta de caset reprodueix en l’escena més emotiva de tota la pel·lícula.

Els dictadors i la Internacional Socialista

M’ha sorprès sentir la notícia de que la Internacional Socialista ha expulsat de l’organització els respectius partits polítics de Ben Ali (Tunísia) i Mubàrak (Egipte).

O sigui, a veure si ho entenc. La Internacional Socialista, que agrupa partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes de tot el món, que figura que és una de les abanderades de la democràcia, dels drets humans i de la pau, resulta que tenia com a membres de ple dret els Movimientos de dos règims autoritaris africans. Que amagat que s’ho tenien. Això una. La segona cosa que sorprèn és que ara, precisament ara, els expulsin a tots dos. Ben Ali va arribar al poder mitjançant un cop d’estat contra Bourghiba i es va perpetuar a la presidència indefinidament mitjançant eleccions on assolia el noranta-i-tants per cent dels vots. Mubàrak segueix guanyant eleccions per un mètode similar cada sis anys, i ja en fa trenta que és al poder. A aquestes hores del vespre, encara hi és, però potser demà ja no.

Si la Internacional Socialista sabia de la manera de governar d’aquests dos personatges, per què no va fer fora els seus partits des d’un bon principi? I si, malgrat tot, consideraven convenient protegir-los d’alguna manera (per allò de la realpolitik, el pragmatisme i bla-bla-bla), llavors que no els traeixin ara, quan les revoltes populars han fet que es derroqui un mandatari i es qüestioni l’altre.

Dues preguntes finals. La primera, bastant lògica: segur que no hi ha cap més partit a la Internacional Socialista que sostingui una dictadura o un règim autoritari? Segur? I la segona, malèvola i casolana: el Partit dels Socialistes de Catalunya pertany a la Internacional Socialista? Sí o no? Ja ho deia el gran Shakespeare: aquesta és la (seva) qüestió.